divendres, 2 de novembre de 2012

Esbarzers sense punxes



Molt a prop de la catedral de Barcelona existeix un vell carrer, anomenat de Sant Sever, per on quasi totes aquelles persones que van o vénen del Palau de la Generalitat solen passar, que té una esglesiola dedicada al citat sant, la diada del qual s’escau el 6 de novembre (enguany, dimarts de la setmana entrant). I gairebé al costat mateix de l’esglesiola, hi ha una casa que els veïns d’aquest històric barri barceloní miren amb cert respecte, perquè, segons es diu, hi visqueren els tres membres de la família Sever -pare, mare i una filla-, que hi posseïen un taller de teixits.

La tradició, recollida per Joan Amades al Costumari Català, explica que, en morir el prelat de la ciutat, els primitius cristians, tot seguint els seus costums, s’aplegaren per tal d’elegir-ne un altre d’entre ells: «Parlaven molt, discutien encara més i, com més parlaven i discutien, menys s’entenien. Així les coses, tot d’una va comparèixer a les catacumbes un colom que ningú no va saber com hi havia entrat, el qual, després de fer tres voltes per damunt de tots els reunits, va posar-se sobre el cap del teixidor Sever, qui, amb tota la humilitat, tractava d’esquivar-lo. Tots els reunits van comprendre que el cel volia que fos en Sever llur bisbe.»

Té una curiosa llegenda, aquest sant Sever. Decià, l’emperador romà, el perseguí. I ell, juntament amb els seus principals magnats, fugí de la capital catalana i s’adreçà cap al Vallès, tot travessant la carena de Collcerola. Però, al final, fou atrapat al Castell Octavià, és a dir, allà on avui s’aixeca la població de Sant Cugat, i sofrí martiri. No obstant, abans que això succeís (abans que li clavessin un clau al cervell), sant Sever s’amagà sota un esbarzer. I aquest esbarzer, en adonar-se que servia de sopluig i d’amagatall al nou prelat barceloní, arronsà les seves pues o punxes, per tal de no llatzerar-lo, i mai més no les tornà a treure. Això, conforme he assenyalat més amunt, és el que explica la llegenda. Però, com que totes les llegendes solen tenir un fons de veritat, la veritat és que el jardí d’una casa de Sant Cugat del Vallès, coneguda com a Cal Savi, encara hi ha, avui dia, esbarzers mancats de pues o punxes, esbarzers que, segons s’afirma, són descendents d’aquell que proporcionà protecció a sant Sever.

Per altra banda, hom conta que el rei Martí I l’Humà, gràcies a haver demanat ajut a sant Sever, pogué evitar que li tallessin una cama, quan els metges que l’atenien ja estaven ben disposats a fer-ho. I això, que també es tracta d’un relat llegendari, podria ser igualment cert, ja que és sabut, per documents que s’han localitzat, que el monarca posseïa un quadre que representava aquest miracle, quadre que ell mateix havia fet pintar, diuen, en prova d’agraïment al sant. D’aquí ve que, antigament, sant Sever fos molt invocat per la gent de casa nostra afectada pels mals de les cames, invocació a la qual la meva mare, filla de Barcelona, era força afeccionada. I referent al rei Martí I l’Humà, cal recordar que, ara fa un parell d’anys, es commemorà el sisè centenari del seu decès, esdevingut al palau reial barceloní. Fou l’últim monarca de la família dels Bel·lònides, atès que no deixà successor, nascut el 1365 a Girona, ciutat on té una via pública, situada al voltant de la catedral i de l’església de Sant Feliu, que li és dedicada, commemoració que, pràcticament, passà del tot desapercebuda arreu de les terres catalanes.

«Per Sant Sever,/ faves a fer». Això és el que diu el refrany. Un refrany que vol indicar que el 6 de novembre és el dia més apropiat per sembrar faves (i així ho ha cregut sempre la pagesia del pla de Barcelona), per raó de la gran sembrada que en feia sant Medir, a Sant Cugat del Vallès, quan hi passà sant Sever, mentre fugia de l’emperador Decià. Una sembrada de faves que serví per despistar diverses vegades els perseguidors del bisbe, fet -naturalment, llegendari- que les populars Colles de Sant Medir, escampades per diferents barris del Cap i Casal, celebren cada 3 de març, organitzant una romeria o excursió a Sant Cugat, i que té al carrer Major de Gràcia, quan al vespre retornen a la ciutat, una arribada d’allò més espectacular, amb una pluja de caramels per a tothom que els ha anat a esperar. Modernament, aquesta romeria o excursió rep el nom de «la Dolça Festa de Sant Medir».

La llegenda de sant Sever, repeteixo, és tota curiosa. I la seva part més destacada és, sens dubte, aquella de l’esbarzer. O sigui, la de l’arbust que arronsà de forma enginyosa les seves pues o punxes, a fi que el sant no sofrís cap ferida, quan s’hi anà a amagar. I ho és, a més, de destacada, perquè va lligada a una realitat. Una realitat ben palpable, la qual pot ser perfectament palpada (perdó per la redundància) als jardiins de Cal Savi, de Sant Cugat del Vallès, on hi ha alguns esbarzers, descendents d’aquell del miracle, segons una antiquíssima creença, que mai no han gosat treure ni la més insignificant punxa...



Emili Casademont i Comas