Molt a prop de la catedral de
Barcelona existeix un vell carrer, anomenat de Sant Sever, per on quasi totes
aquelles persones que van o vénen del Palau de la Generalitat solen
passar, que té una esglesiola dedicada al citat sant, la diada del qual s’escau
el 6 de novembre (enguany, dimarts de la setmana entrant). I gairebé al costat mateix
de l’esglesiola, hi ha una casa que els veïns d’aquest històric barri barceloní
miren amb cert respecte, perquè, segons es diu, hi visqueren els tres membres
de la família Sever -pare, mare i una filla-, que hi posseïen un taller de
teixits.
La tradició, recollida per Joan
Amades al Costumari Català, explica
que, en morir el prelat de la ciutat, els primitius cristians, tot seguint els
seus costums, s’aplegaren per tal d’elegir-ne un altre d’entre ells: «Parlaven
molt, discutien encara més i, com més parlaven i discutien, menys s’entenien. Així
les coses, tot d’una va comparèixer a les catacumbes un colom que ningú no va
saber com hi havia entrat, el qual, després de fer tres voltes per damunt de
tots els reunits, va posar-se sobre el cap del teixidor Sever, qui, amb tota la
humilitat, tractava d’esquivar-lo. Tots els reunits van comprendre que el cel
volia que fos en Sever llur bisbe.»
Té una curiosa llegenda, aquest sant
Sever. Decià, l’emperador romà, el perseguí. I ell, juntament amb els seus
principals magnats, fugí de la capital catalana i s’adreçà cap al Vallès, tot
travessant la carena de Collcerola. Però, al final, fou atrapat al Castell
Octavià, és a dir, allà on avui s’aixeca la població de Sant Cugat, i sofrí
martiri. No obstant, abans que això succeís (abans que li clavessin un clau al cervell),
sant Sever s’amagà sota un esbarzer. I aquest esbarzer, en adonar-se que servia
de sopluig i d’amagatall al nou prelat barceloní, arronsà les seves pues o punxes,
per tal de no llatzerar-lo, i mai més no les tornà a treure. Això, conforme he assenyalat
més amunt, és el que explica la llegenda. Però, com que totes les llegendes
solen tenir un fons de veritat, la veritat és que el jardí d’una casa de Sant
Cugat del Vallès, coneguda com a Cal Savi, encara hi ha, avui dia, esbarzers
mancats de pues o punxes, esbarzers que, segons s’afirma, són descendents
d’aquell que proporcionà protecció a sant Sever.
Per altra banda, hom conta que el
rei Martí I l’Humà, gràcies a haver
demanat ajut a sant Sever, pogué evitar que li tallessin una cama, quan els
metges que l’atenien ja estaven ben disposats a fer-ho. I això, que també es
tracta d’un relat llegendari, podria ser igualment cert, ja que és sabut, per
documents que s’han localitzat, que el monarca posseïa un quadre que
representava aquest miracle, quadre que ell mateix havia fet pintar, diuen, en
prova d’agraïment al sant. D’aquí ve que, antigament, sant Sever fos molt
invocat per la gent de casa nostra afectada pels mals de les cames, invocació a
la qual la meva mare, filla de Barcelona, era força afeccionada. I referent al
rei Martí I l’Humà, cal recordar que,
ara fa un parell d’anys, es commemorà el sisè centenari del seu decès,
esdevingut al palau reial barceloní. Fou l’últim monarca de la família dels
Bel·lònides, atès que no deixà successor, nascut el 1365 a Girona, ciutat on té
una via pública, situada al voltant de la catedral i de l’església de Sant
Feliu, que li és dedicada, commemoració que, pràcticament, passà del tot
desapercebuda arreu de les terres catalanes.
«Per Sant
Sever,/ faves a fer». Això és el que diu el refrany. Un refrany que vol indicar
que el 6 de novembre és el dia més apropiat per sembrar faves (i així ho ha
cregut sempre la pagesia del pla de Barcelona), per raó de la gran sembrada que
en feia sant Medir, a Sant Cugat del Vallès, quan hi passà sant Sever, mentre fugia
de l’emperador Decià. Una sembrada de faves que serví per despistar diverses
vegades els perseguidors del bisbe, fet -naturalment, llegendari- que les populars
Colles de Sant Medir, escampades per diferents barris del Cap i Casal, celebren
cada 3 de març, organitzant una romeria o excursió a Sant Cugat, i que té al
carrer Major de Gràcia, quan al vespre retornen a la ciutat, una arribada
d’allò més espectacular, amb una pluja de caramels per a tothom que els ha anat
a esperar. Modernament, aquesta romeria o excursió rep el nom de «la Dolça Festa de Sant
Medir».
La llegenda de sant Sever, repeteixo,
és tota curiosa. I la seva part més destacada és, sens dubte, aquella de
l’esbarzer. O sigui, la de l’arbust que arronsà de forma enginyosa les seves pues
o punxes, a fi que el sant no sofrís cap ferida, quan s’hi anà a amagar. I ho
és, a més, de destacada, perquè va lligada a una realitat. Una realitat ben
palpable, la qual pot ser perfectament palpada (perdó per la redundància) als
jardiins de Cal Savi, de Sant Cugat del Vallès, on hi ha alguns esbarzers,
descendents d’aquell del miracle, segons una antiquíssima creença, que mai no han
gosat treure ni la més insignificant punxa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada