diumenge, 21 d’octubre de 2012

Llegendes de la Ciutat de l’Estany


El llegendari drac de Banyoles

Diuen que, ben a prop de l’estany o llac de Banyoles, hi vivia un drac molt ferotge, que tenia aterrits els veïns d’aquesta ciutat gironina, puix que, per satisfer la seva voracitat, cada dia li havien de portar un infant. Aquest dracàs «residia» en una clotada, coneguda com a Clot del drac, per vora de la qual feia respecte de passar, i, quan hom es veia forçat a passar-hi, no dubtava ni un segon a fer el senyal de la creu. Així les coses, el veïnat s’organitzà per tal de satisfer el tribut de carn humana que calia lliurar al monstre, tot sortejant els infants de pit existents a la població.

Un dia, la desventura d’haver de lliurar el seu fillet va tocar a una neboda del pare abat del monestir, la qual, desolada, acudí a cercar protecció al seu oncle, qui, investit, s’adreçà vers el Clot del drac i, en veure que la bestiassa, furiosament, se li anava a abraonar amb un pam de boca oberta, li tirà l’estola al damunt, tot restant la fera al moment amanyagada i reduïda.

Aleshores, l’abat va conduir el drac fins a la plaça, manso com un anyell, on s’aplegà tot el poble per esbravar-se amb el monstre, al qual no van parar de maltractar, fins que el van deixar fet una vertadera «piltrafa». L’acció de la creu i de l’estola el dominà completament, sense cap mena de dificultat.

D’aquesta forma, benvolguts oients, la llegenda explica com els banyolins es van alliberar del terrible animalot.

Sant Martirià
 
Però, a més d’aquesta llegenda, n’hi ha una altra que narra que aquest pare abat del monestir de Banyoles, que era sant Martirià -la diada del qual és avui, precisament, dia 24 d’octubre-, no podia pas ser de cap manera el sant Martirià autèntic, atès que el veritable sant Martirià arribà a la Ciutat de l’Estany, després de mort, procedent de la seva ciutat natal de Florència (Itàlia). A grans trets, permeteu-me que us conti aquesta segona llegenda, perquè és tota curiosa.

Una nit, sant Martirià s’aparegué a dos joves estudiants florentins, molt devots seus, i els demanà que portessin el seu cos a una població catalana, que s’aixecava vora d’una font, on segurament seria més venerat que no pas a la ciutat on va néixer. Aquells dos estudiants decidiren posar el cos del sant dintre d’una caixa de fusta i dur-la a un convent de monjos benedictins, al costat del qual hi havia una font que mai no s’eixugava. Després de mesos i mesos d’anar pel món, van fer cap a l’ermita de la Mare del Déu del Mont i, des d’allà dalt, van veure, a baix i a tocar del nucli uirbà de  Banyoles, com un mirall (es tractava, com cal suposar, del misteriós i bellíssim  estany), en què s’emmirallava el cel amb grans nuvolades perfumades, que semblaven talment com de glòria.

Els dos joves cregueren que acaben d’arribar al punt que desitjaven i que aquella claror celestial era com una revelació de l’existència, als seus peus, de la font (podria ser, segons el relat llegendari, la cèlebre font pudosa, d’aigua medicinal, que, avui dia, per dissort, ja no raja tan abundosament com anys enrere), i el convent que cercaven. Llavors, un dels estudiants de Florència va baixar i va trobar, en efecte, la font i el convent de benedictins. Immediatament, avisà l’altre, tot descendint ambdós al pla amb la preada càrrega. I, al final, la relíquia de sant Martirià, després d’algunes o moltes «peripècies» (hi havia a Banyoles dos convents i no sabien a quin d’ells donar-la), fou dipositada al convent anomenat dels «monjos negres», per raó de l’hàbit d’aquest color que portaven.

Fins aquí, estimats oients d’aquest espai català, garrotxí i pirinenc de Ràdio Olot, tot allò que hom conta sobre sant Martirià i Banyoles. Dues simples llegendes, en definitiva, que -cal no oblidar-ho-, igual que totes les llegendes, poden tenir un fons de veritat. Sigui com sigui, el cas és que sant Martirià, des de fa anys i panys, és veneradíssim a la Ciutat de l’Estany, que el té per patró, i celebra, durant aquestes dates tardorals del mes d’octubre, unes fires la mar de populars i lluïdes.
        
El cèlebre i misteriós estany banyolí
 
Emili Casademont i Comas
De l’emissió diària «Del
Pirineu estant»
Ràdio Olot
(24-10-80)