Emili Casademont i Comas: Les Rosers i els Gerards

La història és prou coneguda (o ho hauria de ser) i jo mateix m’hi he referit alguna vegada. De tota manera, crec que no estarà de més que, en síntesi, avui la recordi. Fou el 7 d’octubre del 1571, quan es lliurà la famosa batalla de Lepant, on les forces de l’anomenada Lliga Catòlica, formades per les esquadres espanyola, veneciana i pontifícia, comandades per Joan d’Àustria i dirigides per l’almirall Lluís de Requesens, que tenia el seu palau a Barcelona, infligiren una terrible derrota a les forces navals turques. I el Papa, per tal de donar el màxim relleu possible a aquesta gesta, que s’escaigué el dia de la Festa del Rosari, instituí la Festa del Roser, dita «del Roser de tot el món», a celebrar el primer diumenge del mes d’octubre, festa que enguany coincideix, precisament, amb el dia 7.

Es tracta, per cert, d’una data, aquesta del 7 d’octubre, en què abans s’iniciava el Rosari de l’Aurora, en honor de la Mare de Déu del Roser o del Rosari, que es feia tots els quatre diumenges del citat mes i que, per haver finalitzat sovint malament -a cops de pal, en els seus primers temps-, donà origen a la popular expressió «Acabar com el Rosari de l’Aurora», encara ben viva pertot arreu. A la ciutat de Girona, quan jo era infant, havia assistit a algun d’aquests rosaris que, conforme s’endevina fàcilment, tenia lloc a trenc d’alba i que, llavors, sempre acabava bé, sense cap mena d’aldarull, després del cant dels Goigs de la Mare de Déu del Roser. Cal advertir que, en l’època medieval, roser era sinònim de rosari. Així, benvolguts lectors, si consulteu, per exemple, el diccionari Albertí, podreu veure que el nom de pila castellà Rosario és traduït al català per Roser, i viceversa. Malgrat això, moltes Rosers, pensant erròniament que el seu nom prové del de la flor, la rosa, i res no té a veure amb el rosari, celebren la seva onomàstica el primer diumenge de maig, que és el de la catalana Festa del Roser. I n’hi ha que no ho fan mai, perquè diuen que no saben del cert quin dia és el seu sant. La ignorància, com podeu constatar, ha propiciat, lamentablement, que tot això es produeixi.

I també la ignorància ha propiciat que el nom de pila castellà Gerardo (la diada d’aquest sant serà divendres vinent, 13 d’octubre), equivalgui per a molts que el porten, tan sols al de Gerard, ja que no saben que, en català, Gerard té dos noms més. O sigui, el de Grau, que apareix sovint com a cognom, i el de Guerau, que forma part del pseudònim Guerau de Liost, utilitzat per l’il·lustre poeta olotí Jaume Bofill i Matas, l’autor del bellíssim poema La muntanya d’ametista, que s’enceta així: «Oh muntanya que tens una collada/ que dos turons descomparteixen iguals:/ ets tota repartida i conreada/ en diminutes feixes graduals», i que finalitza d’aquesta manera: «Darrera la collada, ¿hi ha el cel blau/ o un altre dolç sojorn d’eterna pau?».

Sant Grau (o sant Guerau o sant Gerard, com vulgueu), venerat a diversos indrets de les comarques de Girona i antic patró i protector del bestiar boví, té una llegenda que el vincula estretament amb Tossa de Mar. Així, segons aquest relat llegendari, sant Grau visqué un temps vora la població tossenca, on féu penitència i dejuni en una barraca, la qual fou convertida, més tard, en capella. Es tracta de la capella de Sant Grau, que hom pot veure dalt d’una muntanya, tot passant per la carretera plena de perillosos revolts, vorejant la Mediterrània, que va de Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar, revolts en els quals es filmà, fa sis dècades, alguns dels exteriors de la pel·lícula Sombras acusadoras, amb Anne Baxter i Richard Todd com a principals protagonistes, pel·lícula que, després de Pandora, contribuí molt a divulgar les belleses del litoral gironí, tot i que ambdues eren en blanc i negre. En aquesta capella encara es conserva la pedra que serví de coixí al sant, així com una gerra que ell usava per guardar l’aigua. Una aigua que posseïa, deien, virtuts remeieres.

Cada 13 d’octubre, o en un dia no laborable proper, els tossencs pugen fins a l’ermita de Sant Grau per tal d’honorar el sant, que també, segons la llegenda, tenia una gerreta plena d’oli, avui perduda, la qual mai no deixava de rajar. Per això, els fanalers havien tingut sant Grau per patró. Uns fanalers que, fins a temps força recents, encenien els fanals dels carrers, al vespre, i que, tot primer, s’alimentaven d’oli i després funcionaven amb gas, com aquells -els recordo pefectament- que encara existien a Barcelona, durant els anys 1950.

Al tradicional Aplec de Sant Grau, amb la seva missa i les seves sardanes, hi solen acudir molts habitants de la formosa vila de Tossa, lligada, per mitjà de la nimfa Toosa (que li donà nom) i el déu Posidó, a la mitologia grega, dos personatges, per cert, que tenen un esplèndid monument a l’avinguda Costa Brava. Ah, i que se sàpiga, aquest antic aplec tossenc de Sant Grau sempre ha estat anomenat així, malgrat algun petit intent no reixit, per part dels Gerards, de dir-ne de Sant Gerard.