divendres, 12 d’octubre de 2012

La sardanista Teresa Pàmies


         Teresa Pàmies, de joveneta, intervenint en un míting polític a Barcelona

Gràcies als llibres de Teresa Pàmies, molts de caire autobiogràfic o mig autobiogràfic, he pogut recordar alguns fets de la història del nostre país, els quals, a causa d’haver-se produït quan jo era infant, se m’havien quasi esborrat de la memòria. Un d’ells, per exemple, és el de la vida i la mort de la jove comunista barcelonina Lína Òdena, que solia anar sovint amb Dolores Ibarruri, en els mítings que la «Pasionaria» feia arreu de l’Estat espanyol, i que l’acompanyava en l’ús de l’oràtoria.

El tràgic final de Lina Òdena, l’any 1937, fou força semblant al de Josep Sunyol i Garriga, president del Barça i factòtum del diari La Rambla, ocorregut poc temps després de l’inici de la Guerra Civil, ja que, tant ell com ella, caigueren en poder dels rebelds, els franquistes, d’idèntica manera. O sigui, en endinsar-se, per error o no (aquesta qüestió no s’ha arribat a aclarir mai), els cotxes en què viatjaven, conduïts per uns xofers que eren diferents dels que els dos utilitzaven habitualment, en territori enemic. A en Sunyol això li succeí al front de Madrid, i a l’Òdena, al de Granada. És clar que, entre ambdós casos, hi ha una notable diferència, atès que, mentre Josep Sunyol victorejà Catalunya, en el moment de ser afusellat, Lina Òdena, en ser apresada pels falangistes, agafà immediatament la pistola que duia i, disparant-se un tret al cap, se suïcidà, sense dir ni piu. Teresa Pàmies, en evocar, a Quan érem capitans, la penosa retirada de l’exèrcit republicà a França, qualifica la comunista catalana d’autèntica «heroïna». La ciutat de Barcelona, per cert, li dedicà uns jardins el mateix any 1937, jardins dels quals jo, de petit, havia sentit parlar bastant.

En els llibres que he llegit de la Pàmies, que són majoria, no n‘he trobat cap que faci referència al fet -potser, perquè m’ha passat per alt- que l’escriptora de Balaguer, que morí el 13 de març d’enguany, havia estat molt enamorada de la sardana, cosa que ara acabo de descobrir mercès a un article, signat per ella mateixa, a les pàgines del butlletí-programa del 46è Aplec del Baix Camp, organitzat per la Colla Sardanista Rosa de Reus. «Entre els records més lluminosos de la meva infància hi ha la sardana. A Balaguer es ballava els diumenges al migdia a la Plaça Mercadal, a l’hivern i tardor, sino plovia», explica, per començar, la mare del també escriptor i periodista Sergi Pàmies, que es diu, en realitat, Sergi López Pàmies, ja que és fill de Gregorio López Raimundo, l’històric dirigent -absent, des de fa algun temps,  del món dels vius- del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), partit d’ideologia comunista, amb qui ella estava casada.

I, tot seguit, la «Pamietes» relata el següent: «La sardana era pel diumenge de sol, sol de terra seca i freda, el que més s’agraeix. A la mainada se’ns permetia seure al bell mig de la roda per a guardar els abrics, bufandes i senalles dels balladors. Asseguda sobre les cames creuades, mirava encisada els peus dels nois i noies, puntejant amb moltíssima gràcia, com si fossin becs de gavina sobre l’escuma del mar. La cobla era lleidatana els diumenges odinaris, però a la Festa Major, inicis de novembre, venia de la Bisbal i, aleshores, la tenora m’embadolicava fins a l’èxtasi. Tan autèntic era el meu enamorament pel so d’aquell instrument, que m’acompanyà en el meu llarg exili, identificant-lo amb el més entranyable: la terra prohibida, la infància agosarada, el sol d’hivern, l’arròs de festa, la meva mare esperant-me al balcó de casa, fins que no callava la tenora a la Plaça Mercadal, etcètera».

Teresa Pàmies, després de contar que, en la seva adolescència pimerenca, començà a sardanejar amb delit, sabent-ne ja la tècnica, lleugera com una ploma de colom, amb cos i ànima, i fruint la melodia tendra i greu de la tenora, assegura que, «de totes les sardanes, la que més m’agradava era la Llevantina, i la que cantava amb més goig a l’Orfeó Balaguer, la de les Monges. Encara avui les canto si ve a tomb, amb la meva veu que el pes dels anys fa trontollar una mica». Cal advertir que la Pàmies redactà aquest article el 1978, a petició de la Colla Sardanista Rosa de Reus, article que ara ha reproduït al seu butlletí-programa de l’Aplec del Baix Camp, atès que aquest any, conforme he consignat anteriorment, és el del traspàs de la guardonada escriptora de les terres de Lleida, nascuda el 8 d’octubre del 1919.

És innegable que Teresa Pàmies tenia un gust d’allò més exquisit, car les seves sardanes preferides eren la Llevantina, obra de Vicenç Bou (enguany, per cert, es commemora el 50è aniversari del decès de l‘inspirat compositor de Torroella de Montgrí), la qual pujà als escenaris teatrals per mitjà de Mercè Serós i Raquel Meller, dues grans figures de l’espectacle, que cantaven la lletra que li havia posat Serracant, i la Sardana de les monges, obra del genial músic Enric Morera, amb text d’Àngel Guimerà. La llàstima és que aquestes meravelloses peces sardanístiques, les lletres de les quals abans tothom sabia i solia cantar, estiguin, avui dia, bastant -per no dir força- oblidades...

Teresa Pàmies, de gran, a l’Estat espanyol, amb el seu marit Gregorio López Raimundo,
ja exsecretari general del PSUC

Emili Casademont i Comas

1 comentari:

Anònim ha dit...

Té raó, senyor Emili: Teresa Pàmies no ha parlat a cap dels seus llibres sobre el seu amor a la sardana (si no és que també a mi, fidel lectora dels seus llibres, m'hagi passat per alt).

El que sí va explicar la senyora Pàmies en més d'una entrevista és el tema dels cognoms dels seu fills. Tots quatre es diuen Pàmies de primer cognom i Bertran de segon (igual que ella). Gregorio no va poder-li donar el seu cognom al Sergi perquè quan aquest va néixer, aquell vivia en la clandestinitat.