divendres, 28 de setembre de 2012

L’artífex de la democràcia espanyola

Acaba de complir 80 anys -dimarts d’aquesta setmana, dia 25-, però des d’en fa 9 viu retirat de la vida pública i, a causa de la malaltia de l’Alzheimer, avui no coneix ningú ni recorda que fou president -el primer de la democràcia- del Govern de l’Estat espanyol, així com l´home que legalitzà, després de la mort de Franco, els partits polítics, amb el «temible» PCE (Partido Comunista d’España inclòs), a més de les centrals sindicals, i que possibilità que Josep Tarradellas, el president de la Generalitat de Catalunya a l’exili, tornés a casa nostra. M’estic referint a Adolfo Suárez, a qui el rei Joan Carles I concedí un ducat, el de Suárez, pels serveis prestats a l’Estat. 

Adolfo Suárez González, advocat, nascut a Cebreros (Ávila), que jugà un transcendental paper en la Transició, havia estat, del 12 de desembre del 1975 al 6 de juliol del 1976, ministre secretari general del Movimiento i, amb anterioritat, del 1969 al 1973, director general de Radio y Televisión. Tinc, per cert, un vell carnet que porta la seva signatura i que m’acredita com a tècnic de radiodifusió i televisió, en l’especialitat de programació (redactor), si bé el títol corresponent, expedit abans, duu la de Manuel Fraga Iribarne, ministre d’Información y Turismo, que era qui aleshores signava tots els títols de periodisme, escrit i audiovisual, quan els seus estudis s’impartien a l’Escuela Oficial de Periodismo i a l’Escuela Oficial de Radio y Televisión, respectivament, poc temps abans que esdevinguessin universitaris. 

Tornant a Adolfo Suárez, cal ressaltar que, essent ministre, sempre es mostrà molt educat i atent. Així, hom conta que solia rebre els governadors civils, quan el visitaven al seu despatx, amb una cordial salutació, posant-se incondicionalment al seu servei: «¡A tus órdenes, mi gobernador!». Gràcies a les seves virtuts, l’home, convertit en demòcrata, sense haver destacat gaire com a polític, aconseguí que li encarreguessin la tasca de fer el canvi de la dictadura a la democràcia, sortejant amb èxit esculls tremendament difícils, atès que s’hagué d’enfrontar a la gent més immobilista del règim franquista i, sobretot, als vells militars, encara vius, que havien guanyat la guerra sota les ordres del general colpista Franco. Fou, en definitiva, l’artífex de la democràcia espanyola, sempre obeint el Rei, ajudat per alguns polítics, com Santiago Carrillo, traspassat fa poc, a qui legalitzà el seu partit per sorpresa (un Divendres Sant), tot fent així possible que la «diàbolica» dirigent comunista Dolores Ibarruri, «La Pasionaria», després de quatre dècades d’absència, tornés tranquil•lament i pacíficament a Espanya, malgrat que l’inefable Manuel Fraga havia afirmat que, si ho feia, «no habrá bastante policía en el país para protegerla». Recordo la velleta Ibarruri, en posar de nou els peus a l’Estat, quan les seves idees ja gairebé formaven part de la història. I també recordo el que ens manifestà a un reduït grup de periodistes, quan la visitàrem a Madrid -en els inicis dels anys 80 del segle passat-, referent a Suárez, el de la famosa frase «puedo prometer y prometo»: «Ha hecho un favor realmente inmenso, impagable, a la reconciliciación nacional». 

Adolfo Suárez, fundador de la UCD (Unión del Centro Democrático), ha estat una persona marcada per la desgràcia familiar. Així, a part d’ell, que des de fa anys ja no és ni «tu ni vós», perdé María Amparo Iliana, la seva esposa, i María Amparo, «Nanin», la seva filla gran, víctimes de càncer, malaltia que ha afectat igualment una altra de les seves filles, Sonsoles, presentadora de TV. La vida política d’Adolfo Suárez, d’altra banda, també, tret d’aquells primers temps de la Transició, estigué marcada per la desgràcia, ja que, enmig d’un ambient dificilíssim, es veié forçat a retirar-se’n el 29 de gener del 1981, pronunciant un misatge als ciutadans de l’Estat, en el qual digué: «Yo no quiero que el sistema democrático de convivencia sea, una vez más, un paréntesis en la historia de España». 

Després, el PSOE agafaria les regnes governamentals, però no pas el PSOE històric, el fundat per Pablo Iglesias cap a finals del segle XIX, sinó el renovat, el de Felipe González, que havia aconseguit el 1974, de forma poc clara, «escombrar-ne» Rodolfo Llopis en un congrés celebrat a Suresnes (França). Segons s’explica, Alfonso Guerra, el molt «murri», mentre en González s’«apropiava» del PSOE i els «felipistes» l’aplaudien frenèticament, procedí a desendollar el micròfon de la sala, ofegant així del tot la veu d’en Llopis que volia protestar. I més tard, vingué el PP, ferm defensor de la unitat d’Espanya i enemic de Catalunya i de la llengua catalana, igual que el PSOE (ambdós s’han anat alternant en el poder), partit, aquest últim, que disposa d’uns «escolanets» presents a totes les autonomies, com els del PSC, els quals, en bona part, diuen «sí, pare» al «gran sacerdot» de torn. No és gaire neta la història dels socialistes. A més, al llarg de la dictadura franquista es mantingueren bastant amagadets. O sigui, tot el contrari dels comunistes -els del PCE i els del PSUC, per exemple, de casa nostra-, que s’hi jugaren molt més la pell que no pas ells...

El rei Joan Carles i Adolfo Suárez

Emili Casademont i Comas

dissabte, 22 de setembre de 2012

La destitució de la «Laia»

Santa Eulàlia

Parla ben poc el folklorista Joan Amades, en els seus llibres -entre els quals, cal esmentar en primeríssim terme el Costumari Català-, de les festes barcelonines de la Mare Déu de la Mercè, tret de la llegenda que explica que la Verge s’aparegué al rei Jaume i als sants Ramon de Penyafort i Pere Nolasc, reunits a la sala del Tinell de Barcelona, i els féu veure la necessitat de crear un organisme especialment encarregat de la redempció dels cristians captius dels musulmans, que aquests solien vendre a bon preu, organisme que no trigà a esdevenir una bella realitat, amb el naixement d’un orde religiós, que fou anomenat de la Mercè, atès que hom considerava una gran mercè el fet que aquells captius poguessin obtenir la llibertat. L’aparició de la Mare de Déu, conclou la llegenda, tingué lloc en els inicis de la tardor, raó per la qual la Verge anava vestida amb roba d’hivern, acompanyada d’un estol d’angelets, tot expressant-se en el mateix idioma que ho feien els tres personatges citats, o sigui, el català. 

Cal indicar que si l’Amades parla ben poc, en els seus ja una mica antics llibres, de les festes barcelonines de la Mare de Déu de la Mercè, és perquè la gent del Cap i Casal, «mai no ha aconseguit -llegeixo- convertir-les en una cosa popular, malgrat els diversos intents portats a terme en aquest sentit. Els barcelonins sempre han considerat el 24 de setembre, diada de la patrona de la ciutat, com una mena de ‘festa oficial’. Així, han fet festa i se n’han anat cap al camp, o bé cap a la platja, si la temperatura ha convidat encara a prendre algun bany». Per aquest motiu, acaba assenyalant l’il•lustre folklorista, «les festes de la Mercè no han arribat a assentar tradició i no se’n pot escriure res, perquè no tenen tipisme». 

Aquesta situació, descrita per Joan Amades i referida a un passat relativament recent, avui dia no ha pas variat gaire, ja que, per la Mercè, són molts els habitants de Barcelona que, sense importar-los els actes religiosos, culturals i recreatives que se celebren a casa seva, se’n van d’excursió, tot declarant així el «boicot» al «dia fort» de la festes barcelonines de Nostra Senyora de la Mercè, com si vulguessin recordar que la veritable patrona de Barcelona no és pas ella, conforme assenyala una vella dita, «L’Eulàlia és la bona i no la borbona» (dita que la meva mare, barcelonina de naixença, de vegades solia recitar), relativa a santa Eulàlia, coneguda popularment com la Laia, i la Mercè, respectivament. 

Segons una llegenda, quan els sants es repartiren les ciutats a protegir, a santa Eulàlia li pertocà Barcelona. Però, com que la Laia no assistí a l’acte que organitzaren els barcelonins en honor seu, aquests, molt enutjats, procediren a destituir-la, nomenant per al càrrec de patrona la Mare de Déu de la Mercè. Això li sabé molt de greu a la Laia, ja que no havia estat avisada del dia d’aquella celebració, i plorà, amb gran desconsol, durant una colla de mesos, jurant que faria el possible perquè la gent del Cap i Casal se’n penedís. D’aquí ve, per cert, que hom digui, amb encert, que el 24 de setembre, festa de la Mercè, plou pràcticament sempre a la capital de Catalunya. 

Aquest relat llegendari, però, convé deixar-lo del tot arraconat, benvolguts lectors, puix que la veritat sobre el canvi de la Laia per la Mercè és una altra, que té moltíssim a veure amb els borbons. Històricament, aquest canvi es produí arran de la Guerra de Successió. En aquell conflicte armat, les tropes que defensaren la ciutat de Barcelona, encapçalades per Rafael Casanova, lluitaren sota la invocació de santa Eulàlia, enarborant la seva bandera. I com a càstig, poc temps després de la derrota que patiren els barcelonins enfront de les tropes borbòniques, el rei Felip V ordenà que la patrona de la ciutat passés a ser la Mare de Déu de la Mercè, atorgant-li el Sant Pare, l’any 1868, l’oficialitat catòlica. D’aleshores ençà, alguns han reclamat que es restituís a santa Eulàlia el càrrec que havia ocupat al llarg d’una colla de segles, però mai no han aconseguit que se’ls escoltés. Es veu que el «pecat» comès per la Laia, el 1714, fou massa gros... 

Aquesta és la història autèntica del perquè de la citada destitució de santa Eulàlia. Una santa que obrí els ulls a la vida a Sarrià, molt de temps abans que aquest poble fos annexionat a la capital catalana. I una santa que morí màrtir per no voler renegar del cristianisme, quan els romans eren els amos i senyors del nostre territori, i de la qual el Cap i Casal guarda nombrosos i emotius records. Ah!, i també una santa a qui un dia se li aparegué un àngel, segons explica la tradició, i li anuncià que arribaria a ser proclamada patrona de Barcelona. Aquell ésser celestial, però, s’oblidà de dir-li que, per culpa dels borbons, perdria aquest honor en benefici de la Mercè, tot quedant així relegada a un segon pla força discret…

La Mare de Déu de la Mercè

Emili Casademont i Comas

dimecres, 19 de setembre de 2012

La Festa Major de la Imperial Tarraco (*)




Santa Tecla, estimats oients, invocada en l’agonia perquè doni una mort ben dolça, és molt celebrada avui, 23 de setembre, que és la seva diada, a Tarragona, la pròspera ciutat banyada per les aigües del Mare Nostrum, que té un passeig, una rambla bonica de debò, amb un magnífic balcó-mirador del Mediterrani al seu començament, diversos monuments i edificis històrics, un port molt actiu, etcètera, coses, tot plegat, que fan evocar l’esplendor de què gaudí la població en temps dels romans, els quals la convertiren en extraordinàriament famosa arreu dels seus dominis, atorgant el nom d’Imperial Tarraco al que, en l’actualitat, és la capital de la comarca del Tarragonès, nom que mai no s’ha esborrat de la memòria de ningú, com tampoc mai -n’estic ben segur- no  aconseguirà fer-ho, i que a mi, personalment, m’agrada molt utilitzar sovint, conforme podreu apreciar. Sempre suposant, és clar, que tingueu l’amabilitat de continuar escoltant el que he escrit i que, a continuació, us llegiré.

Des de l’antigor, Tarragona ha vingut organitzant grans festes en honor de santa Tecla, un braç de la qual és guardada, com a preuada relíquia, a la ciutat. Així, a la Seu s’havien representat diferents autes sagramentals i misteris, que constituïen una de les parts més importants de la Festa Major de la Imperial Tarraco, alhora que eren destacats documents de teatre primitiu. Amb el temps, però, foren prohibits per l’Església a causa de la degeneració que patiren. Això no obstant, hi ha referències que, fins no fa pas gaires anys, encara eren representats el «ball dels titans» i el «ball de la baieta». Aquest darrer, que assolí molta popularitat a l’antic Regne de València -principalment, a les terres on es conrea la vinya-, havia format part del repertori de balls i representacions de les festes solemnes que, en ocasió de l’arribada dels nous arquebisbes, tenien lloc a la ciutat de Tarragona. Aquest «ball de la baieta» era executat únicament i exclusivament per gent pagesa i, segons sembla, tenia quelcom a veure amb la collita del raïm.

                    La històrica Catedral de Santa Maria, d’estil gòtic,
que s’aixeca a Tarragona

Una de les notes tradicionals de la Festa Major de l’Imperial Tarraco havia estat, durant bona part del segle passat, la representació del «ball de plaça», que figurava la vida de santa Tecla, en la qual intervenien els mateixos tarragonins. «Aquesta representació -explica el folklorista Joan Amades a les pàgines del Costumari Català- figurava com sant Pau anava a predicar a la ciutat de la santa, que vivia vora la casa de l’amic on es va albergar el sant. Ella, des d’una finestra, va sentir la paraula de l’apòstol, es va convertir, i ell la va batejar. La mare de Tecla, que era vídua, la volia casar amb fadrins de la millor noblesa, que la pretenien per efecte de la seva bellesa excepcional. En saber que era cristiana, era presa junt amb sant Pau. S’escapaven de la presó i fugien, però els perseguien. El capitost de la ciutat on anaven, s’enamorava de la bellesa de Tecla i s’esforçava inútilment a fer-la renegar. Els fugitius se soplujaven en una cova, però per fi els atrapaven, i ella era sotmesa a diversos turments»

Aquesta representació, cars oients d’aquesta hora catalana, pirinenca i garrotxina de Ràdio Olot, que arribà a gaudir d’un gran èxit, passà a la història. Com també hi passà un ball còmic i faceciós, anomenat el «ball de la sogra i la nora», que, com bé indica el títol, prenia per argument el tema universal de les diferències entre la joventut i la vellesa, cristal·litzades en les tradicionals desavinences entre sogres i nores…

Actualment, en aquests inicis de la dècada dels anys 80 del segle XX, la nota típica de la Festa Major de la Imperial Tarraco és la concurrència de les colles de castellers, com les de Valls, Vilafranca del Penedès, etcètera, en pla de barallada competència, així com la sortida pels carrers de la ciutat dels nans tarragonins, els més magnífics de tot Catalunya, que només ho fan, de sortir, el dia d’avui, caminant d’una manera rígida, atès que tenen una testa notablement i exageradament grossa, complementat tot plegat amb diversos actes religiosos, culturals i recreatius.

Tot això, repeteixo, enguany constitueix la nota típica de la Festa Major de la Imperial Tarraco en honor de santa Tecla (Festa Major que no es limita a un sol dia, ja que, abans o després del 23 de setembre, s’allarga una mica), sense oblidar les audicions de sardanes. Val a dir que la música de les cobles, amb multitud de senyeres als balcons i amb els tarragonins i les tarragonines puntejant la dansa més bella, l’hi donen un to realment solemne d’alegria i d’autèntica catalanitat…
      

Emili Casademont i Comas

  
(*) NOTES DE L’AUTOR

--Text de l’antiga emissió diària «Del Pirineu estant», que vaig realitzar a Ràdio   Olot, corresponent al 23 de setembre de l’any 1980.

--Tarragona és la Capital de la Cultura Catalana 2012.
 
--Ràdio Olot fou, el 8 de setembre del 1976, la primera a emetre integrament en català després del franquisme, abans que la barcelonina Ràdio 4, tot agafant d’aquesta forma el relleu de Ràdio Associació de Catalunya, instal·lada a Barcelona i desapareguda forçosament el 1939. O sigui, quan les tropes «nacionales» entraren al Cap i Casal.

divendres, 14 de setembre de 2012

Dues gravacions històriques d’«Els Segadors»



Gràcies al llibre De cançó eròtica a himne nacional, l’autor del qual és   Jaume Ayats, professsor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), avui sabem que Els Segadors provenen de quan, antigament, es féu molt popular una cançó titulada Els tres segadors i la dama, que descrivia com uns «joves ufanosos i ben dotats» baixaven de les muntanyes, per tal de segar als camps de la plana, i una mestressa, impressionada per la visió de la seva «falç», hi enviava la criada per acordar amb ells una cita. Per això, hom deia aleshores «Bon cop de fal·lus!». Poc després de la revolta del 7 de juny del 1640, diada de Corpus, però, la lletra de la citada cançó eròtica fou canviada per una altra de molt guerrera -i el «Bon cop de fal·lus!» es transformà en el «Bon cop de falç!»-, que narrava els abusos i les  rapinyes comesos per les tropes castellanes a Catalunya i que animava els pagesos a aixecar-se en armes.

L’escriptor Manuel Milà i Fontanals recollí aquella nova cançó, fàcil de memoritzar, que li havia recitat la mare de mossèn Cinto Verdaguer. I, a finals del segle XIX, el jove músic Francesc Alió la recuperà, posant-li, posteriorment, Emili Guanyavents una altra lletra, tot arribant aquesta, amb algunes modificacions, però amb multitud de prohibicions (durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, sobretot), fins als nostres dies. Cal recordar que el Parlament de Catalunya, després de la recuperada democràcia, declarà Els Segadors com a himne oficial de casa nostra. Concretament, el 25 de febrer del 1993.

No sempre, però, Els Segadors han gaudit de la complaença dels polítics catalans. Així, els de l’anys 30 del segle passat, quan es proclamà la Segona República a l’Estat espanyol, al·legant que els trobaven «massa bel·licosos», intentaren canviar-los per El cant del poble, composició que Ventura Gassol encarregà a Amadeu Vives i a Josep Maria de Sagarra. Però la temptativa no reixí, ja que la nit de l’estrena de la peça per l’Orfeó Català a Barcelona, el 18 d’abril del 1931, el públic, tot i agradar-li, es negà en rodó a acceptar-la com a substituta dels vells Segadors. I el mateix succeí, en aquells moments, amb dues sardanes: La Santa Espina, malgrat el seu contundent «Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol» d’Àngel Guimerà, i Juny del guixolenc Juli Garreta i Arboix, la qual lluïa una lletra ben diferent de l’original. De qualsevol manera, i a instàncies de Francesc Macià, el músic gironí Josep Fontbernat enregistrà en disc El cant del poble, juntament amb Els Segadors -harmonitzats per ell mateix- i d’altres himnes patriòtics, interpretats tots per la seva popularíssima coral barcelonina Els Cent Homes, el mític tenor Emili Vendrell i la cobla Barcelona.

«Els Segadors» del cor Catalunya Nova

De les nombroses gravacions fetes en disc d’Els Segadors, n’hi ha dues de ben històriques. Una és la del cor Catalunya Nova, fundat i dirigit per Enric Morera, ja que, a part de ser la que encetà la sèrie, conforme ara s’acaba de descobrir (data, segons sembla, del 1901 o del 1902), es tracta d’uns Segadors que el mestre Morera arranjà magníficament per als seus cantaires i que, malgrat la tècnica discogràfica poc avançada del moment, encara avui poden escoltar-se força bé. I l’altra gravació històrica en disc d’Els Segadors és la citada d’en Fontbernat, atès que els seus Segadors foren els primers que, immediatadament després de la mort del general Franco, sonaren a les emissores de ràdio catalanes, mercès a la regravació que n’efectuà la firma barcelonina Emi-Odeon, tal com molt bé ha dit el Diari d’Andorra, país on aquest il·lustre músic, escriptor i polític (fou proposat per reemplaçar el president Josep Irla a l’exili), nascut a Estanyol-Bescanó, rebé la visita de la Parca el 1977. Més tard, l’11 de setembre d’ara ha fet 30 anys, les seves despulles serien traslladades al nínxol familiar del cementiri d’Anglès, on romanen. La llàstima, però -i així ho ha ressaltat el citat rotatiu-, és que el mestre Fontbernat, que es trobava ja greument malalt des del 1976, «no va poder arribar a assabentar-se del darrer servei prestat a la pàtria».

Disc d’«Els Segadors», gravat pels Cent Homes d’en Fontbernat, 
el tenor Emili Vendrell i la cobla Barcelona
Per últim, cal indicar que Josep Fontbernat havia estat un dels deixebles predilectes del genial Enric Morera i, igual que l’autor de la música de La Santa Espina, era molt afeccionat al cant coral, raó per la qual, quan sortí elegit diputat al Parlament de Catalunya (per ERC, el 1932), la premsa satírica deia que encara hi acabaria formant un orfeó de diputats... 




Emili Casademont i Comas

dijous, 13 de setembre de 2012

POSIDÓ I LA NIMFA TOOSA



LLIBRE: «Escultures i altres elements d’interès
de la via pública de Tossa»
Autor: Joaquim Planas Gisbert
Pròleg de Maria Dolors Reig Garganta,
presidenta dels Amics de la UNESCO de Girona
Volum de 300 pàgines, profusament il·lustrat, amb
fotografies a tot color, editat pel
Centre d’Estudis Tossencs
(Tossa de Mar, Costa Brava, estiu 2012)

CAPITOL corresponent a l’escultura titulada «Posidó i la nimfa Toosa», obra de l’artista tossenc Bonaventura Ansón Pérez, basada en una llegenda, inspirada en la mitologia grega, escrita fa una cinquantena d’anys pel periodista gironí Emili Casademont i Comas, La peça s’inaugurà el 28 de juny del 1987, després de pronunciar-se el pregó de la Festa Major de Tossa de Mar, que se celebra per Sant Pere, i es troba situada en un jardinet triangular, molt a prop del Mediterrani, que hi ha a l’inici de la cèntrica avinguda Costa Brava.

TRANSCRIPCIÓ feta per Jordi C. Pla

Emili Casademont,  al costat de la peça escultòrica

Descripció: Peça esculpida sobre un bloc de marbre de 10 tones de pes brut, procedent de la pedrera de Macael (Almería). La tècnica emprada per esculpir la peça és la coneguda com”non finito”, usada pels escultors del renaixement, que consisteix en començar a treballar a tall directe sense desbast ni model, que és el màxim que hi ha en escultura, la qual cosa va suposar a l’autor  un llarg treball de prop de mig any. (…) L’escultura acabada pesa 6 tones, sobre una base d’1,2 metres d’amplada i 1,10 metres de fons, i una alçada de 2,35 metres.

D’estil neoclassicista, està inspirada en models grecoromans d’una llegenda mitològica. L’obra mostra l’escena de la declaració d’amor entre els dos protagonistes, Posidó, el déu grec dels mars i de les aigües, identificat a Roma com Neptú (fill de Cronos i Rea, era junt amb els seus germans Zeus i Hades un dels tres amos de l’Univers), i la nimfa Toosa, filla  de Fòrcine, el vell que governava les ones. Toosa no accedia als desitjos de Posidó, que volia la seva virtut, raó per la qual ell, aconsellat per Metis, va tornar a insistir per ser acceptat, oferint-li un esplèndid regal en prova del seu amor, a la qual cosa ella va respondre exigint-li poder veure el regal abans d’accedir als seus desitjos. Va ser llavors quan Posidó va portar Toosa davant d’un majestuós palau que s’aixecava sobre les roques d’una formosa badia de la Mediterrània, que seria coneguda per la humanitat amb el nom de Tossa. La nimfa, fascinada per tanta bellesa natural, no va oposar resistència als braços del déu Posidó, que la va conquerir.

La llegenda basada en la mitologia grega va ser escrita pel periodista i escriptor Emili Casademont Comas (Girona, 1936), i publicada, a partir del 1964, a diferents periòdics de l’època. L’agost del 1966, es publicà a la revista Turissa, concretament al número 15, amb el títol “Tossa, antiguo palacio que Posidón (Neptuno) regalara a la ninfa Toosa”.

Bonaventura Ansón

Anys més tard, l’escultor Bonaventura Ansón va descobrir aquesta narració i va considerar que la nimfa Toosa era mereixedora de tenir un monument a la vila a la qual ella donava nom. Ell mateix, en una entrevista, manifestà: “Malgrat que la matèria predomina sobre l’ànima, encara hi ha coses molt boniques que persisteixen. Aquesta història entronca directament amb les arrels mediterrànies. Crec que és important saber somiar”.

Breu perfil biogràfic de l’autor: Bonaventura Ansón Pérez (Tossa, 1945). Escultor i pintor. Vegeu més informació de l’artista a la fitxa corresponent a l’obra “Record en el temps” de l’any 1984.

Tasques d’emplaçament: La descàrrega i l’emplaçament de l’obra va ser tot un esdeveniment social, que fou seguit per molts vilatans i estiuejants.(..)

Vista de Tossa de Mar, amb la seva cèlebre vila vella

Article amb greuge: L’autor de la llegenda, Emili Casademont Comas, va publicar a la pàgina 25 del Diari de Girona del diumenge 17 d’octubre de 2004, un article titulat “Tossa de Mar i la pobra nimfa Toosa”, on dóna a entendre estar dolgut per no haver estat convidat a l’acte d’inauguració del monument. Més endavant, diu: “Posidó i, sobretot, Toosa, la superbellíssima nimfa que, segons una narració inspirada en la mitologia grega (narració enguany ben ignorada per tothom, perquè no ha tingut la ‘sort’, que jo sàpiga, d’haver estat inclosa a cap fullet turístic),  donà nom a Tossa de Mar”. I acaba escrivint: “ Pobra nimfa Toosa…! Segur que, ben adolorida i amb els ulls inundats de llàgrimes, deu pensar que els seus ‘fills’, el tossencs, reneguen d’ella”.

Estat actual: Desconeixem la salut del marbre, per bé que exteriorment ens sembla estar en bones condicions, encara que un xic bruta per les inclemències naturals i els fums derivats de la circulació. Li convindria una neteja que permetés recuperar el color original.

Última foto feta a l’escultura

NOTA: Cal assenyalar que en un llibre, dividit en dos volums, editat per la Diputació de Girona l’any 2006, dedicat a la totalitat de les terres gironine i titulat “Escultures a la via pública”, el seu autor , Miquel Borrell i Sabater, hi inclou la de Posidó i la nimfa Toosa, amb la seva foto corresponent. Però comet l’error de dir que“està basada en una llegenda escrita pel tossenc Emili Casademont”(cosa que motivà que el periodista gironí, enamorat de Tossa de Mar, afirmés que se sentia realment complagut i molt orgullós perquè l’havien fet fill d’aquesta formosíssima vila de la Costa Brava), així com el de convertir la nimfa Toosa en “la nimfa Tossa”.-Jordi C. Pla      

divendres, 7 de setembre de 2012

75 anys d’«El més petit de tots»



Immediatament després de la Guerra Civil, les mares catalanes tornaren a cantar als seus fillets una vella cançó: «Si n’eren tres tambors,/ que vénen de la guerra,/ i el més petit de tots/ porta un ram de rosetes./ Ram, ram, pataplam!». Aquesta vella cançó, titulada Els tres tambors, tenia la mateixa tonada d’una de més  moderna que, creada el 1937, havia gaudit de molta popularitat, però que, des que les tropes franquistes ocuparen Catalunya, ningú no s’atreví a interpretar-la. Es tractava de la cançó El més petit de tots, molt divulgada gràcies al tenor Emili Vendrell, amb lletra del poeta sabadellenc Joan Oliver (Pere Quart): «Si n’eren tres germans/ que van a la caserna./ Tots tres canten a cor:/ -Volem guanyar la guerra!/ Ram, ram, pataplam! // El gran porta fusell,/ l’altre tambor i trompeta,/ i el més petit de tots/ empunya una bandera./ Ram, ram, pataplam!/». Cal advertir que, com ja haureu endevinat, m’he limitat a transcriure momés les estrofes inicials de les dues cançons.

El més petit de tots fou una figura elaborada per l’escultor barceloní Miquel Paredes, just ara fa tres quarts de segle, per encàrrec del Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana, comissariat fundat i dirigit pel figuerenc Jaume Miravitlles, com a icona de la seva activitat. Representava un nen milicià, vestit amb granota i amb la bandera catalana en una mà, que cridava a lluitar contra el feixisme. D’aquesta figura, se’n feren molts milers de còpies, tot «inundant» les llars de casa nostra. Un cop acabada la guerra, amb la desfeta de la Segona República, però, no en quedà pràcticament cap enlloc, ja que, per por a represàlies, la gent procedí a destruir-les. I la mainada que havia cantat a l’escola la cançó d’El més petit de tots es veié obligada a substituir-la -d’amagatotis, perquè el català estava prohibit- per la d’Els tres tambors, mentre la resta, o sigui, la immensa majoria, per imposició del règim dictatorial de Franco, cantava el Cara al sol. Així, el record d’El més petit de tots s’anà esvaint, fins a desaparèixer, com aquell qui diu, completament.


Cal ressaltar que, per encàrrec del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, Lola Anglada, destacadíssima narradora infantil i dibuixant -una de les més il·lustres amb què ha comptat Catalunya-, escrigué un conte inspirat en El més petit de tots, il·lustrat per ella mateixa, tot convertir-se així en una gran divulgadora d’aquest personatge de ficció. Dolors Anglada i Sarriera, nascuda a Barcelona el 1893 i traspassada a Tiana (El Maresme) el 1984, estudià a l’Escola de la Llotja barcelonina, al costat de Miguel Utrillo i Joan Llaverias. Després, residí i cursà estudis a França, becada pel govern del país veí, i compromesa amb els valors democràtics i la causa catalanista organitzà, en retornar a la terra natal, una sol·licitud d’amnistia per als acusats d’haver participat en el complot de Garraf contra el rei Alfons XIII. D’altra banda, convé també ressaltar que Lola Anglada col·laborà en diverses revistes infantils editades a la capital catalana (abans ho havia fet en les de París), com En Jordi, En Patufet, La Mainada, etc., i en fundà i dirigí una, La Nuri. Malgrat la seva important producció literària i gràfica, però, sempre ha estat coneguda per la seva obra dedicada a El més petit de tots, símbol d’identitat de l’època. Finalitzada la Guerra Civil, hagué de viure amagada, per tal d’evitar ser detinguda i empresonada. L’any 1981, tres abans de finar, l’Anglada fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi, per part de la Generalitat presidida per Jordi Pujol, guardó que se sumà als molts que, amb anterioritat, ja se li havien concedit. L’amagatall més utilitzat per ella, al llarg de quatre dècades, fou la finca que la seva família tenia a Tiana, localitat on és enterrada.

Quant a Miquel Paredes, convé indicar que aquest escultor (Barcelona,1901-Ceret,1980), també estudià a la Llotja barcelonina. El 1938, a punt d’entrar l’exèrcit franquista a la capital catalana, s’exilià al Rosselló, on realitzà monuments als morts de la Guerra Civil espanyola en moltes poblacions, tot arribant després a ser professor d’escultura a l’École Nationale des Beaux-Arts d’Orleans. Però, malauradament, al contrari del que succeí amb Lola Anglada, Paredes, home d’una actitud cívica i patriòtica exemplar, abandonà aquest món sense que se li reconegués que fou el creador de la figura d’El més petit de tots. Als arxius del Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana hi havia el seu expedient. Però els franquistes el destruïren, igual que tota la documentació que s’hi guardava, on es recollia l’excepcional tasca duta a terme pels col·laboradors del departament, entre els quals sobresortia Mercè Rodoreda. Això és el que Jaume Miravitlles em digué un dia, tot lamentant aquella pèrdua. I tenia tota la raó en Met, atès que, a causa de la citada destrucció, no s’ha pogut reconstruir fidelment la destacada història del seu Comissariat de Propaganda.

El president Lluís Companys, rebent la figura d’El més petit de tots, al seu despatx de la Generalitat, l’any 1937, en presència, entre d’altres, de Jaume Miravitlles i Miquel Paredes.

           
Emili Casademont i Comas