divendres, 31 d’agost de 2012

Les veremes i el déu Bacus



Al cèlebre calendari de pedra que hom pot admirar a la portalada de l’històric monestir de Ripoll, a la capital de la comarca pirinenca i gironina del Ripollès, el mes de setembre hi és representat per un soldat amb una llança, cosa que recorda els vells costums guerrers de bregar només en època de bon temps. És a dir, si fa no fa, des de la primavera fins a la tardor. Així, tan bon punt s’acostaven les pluges tardorals, la lluita es deturava i entrava en un període de quietisme, raó per la qual molts soldats endreçaven les armes i emprenien el camí de retorn cap a les seves terres, per tal de passar la hivernada a la llar familiar. El rei En Jaume, per cert, queixant-se d’aquest fet -que diuen que el féu plorar-, assenyala, a la seva Crònica, que, en arribar les primeres fredors (vers les acaballes del novè mes de l’any), els cavallers aragonesos l’abandonaren, davant la població de Burriana, a Castelló de la Plana (País Valencià), en mans de la morisma i que, sense mancar-li en absolut a la fidelitat, el «deixaren ben penjat».

I també hi ha un boter, o sigui, un home que adoba una bóta, en la representació de l’al·ludit mes d’aquest calendari ripollès, que vol indicar que el setembre és el temps de la collita del raïm, però  que, tot primer, cal procurar que les bótes estiguin en perfecte estat per acollir i guardar el seu suc. La feina de les veremes sol repartir-se entre el setembre i l’octubre, tot depén del clima, i per això hom diu que «les veremes duren una mesada». Per les terres vinícoles del Camp de Tarragona i del Priorat solen començar-les per Santa Creu, que s’escau el 14 de setembre; a les Illes Balears, per sant Mateu, poques dates després; al Mestrat, per sant Miquel, etcètera. Però pertot arreu hom creu que les feines relacionades amb la verema convé iniciar-les en lluna creixent. I és que, fent-ho d’aquesta manera, asseguren que resulten més productives i els raïms donen més bon vi. És clar que, en això, hi té molt a veure el temps que ha fet durant l’estiu. Així, aquest any, que ha fet un estiu extremadament sec i ventós, s’espera que el vi que s’obtindrà serà millor en qualitat, però no pas en quantitat.
       
Fins a una època bastant recent, estigué molt de «moda» que la gent de l’Estat espanyol anés a veremar a França. A Figueres, on hi havia instal·lada una oficina d’Immigració francesa, encarregada de controlar el seu pas, hi passaven milers de veremaires, arribats en trens especials, que, un cop efectuats els tràmits oportuns, continuaven el seu camí cap a les terres vinícoles del país veí, per tal de poder guanyar alguna «pela», quan encara no s’havia implantat la moneda única europea, l’antipàtic euro, causant de tants i tants mals, atès que, per a moltes economies, ha significat un autèntic fracàs. Això d’anar a França a veremar ja venia d’antic. Així, segons he trobat escrit en una vella crònica, a la primeria del segle passat, quan el pas de la frontera no oferia cap mena de dificultat (no es necessitava passaport ni res que s’hi assemblés),.es traslladaven a les regions vinícoles franceses veremedors de l’Alt Empordà, del Ripollès, de la Garrotxa, de la Cerdanya, etcètera, constituint tot plegat un pobre espectacle, tenint en compte que s’hi «barrejava gent pobrissalla de ciutat i vagabunda».

Antigament, per cert, la feina de les veremes havia estat sempre acompanyada de cançons. Per les contrades gironines, per exemple, hom cantava força una melodia dedicada a sant Ferriol, el sant de la bóta, que era molt típica de Besalú. I el menjar tradicional era, a més de pa i figues, carn de cabra, tal com diu el refranyer: «Pel veremar,/ la cabra s’ha de matar» i «Verema sense cabra,/ com núvia sense arracada». És molt probable que la cabra recordés Dionís, el déu del vi, anomenat així pels grecs, mentre que, per al romans, seria després anomenat Bacus. D’aquí ve, precisament, el popularíssim mot bacanal i els seus derivats.

Aquest déu Bacus, segons la llegenda, prengué forma de cabra en moltes ocasions, a fi d’escapar d’alguns perills. I solia ser figurat sota la forma peculiar d’un personatge que era meitat home i meitat cabra. O bé, sota l’estranya forma de boc que, com és sabut, és la cabra mascle.

Cap del déu Bacus (segle II després de Crist)


Emili Casademont i Comas

diumenge, 26 d’agost de 2012

L’ermita de la novel•la «Solitud»



Segons Andreu Sàbat, antic notari i historiador de Torroella de Montgrí, les obres de construcció de l’ermita de Santa Caterina (situada al Baix Empordà, fregant l’Alt) finalitzaren l’any 1405, després d’haver-se iniciat el 1392. Aquestes obres foren efectuades per tres ermitans, Bartomeu Cabotas, Pere Tarascó i Berenguer Desgüell, un cop hagueren abandonat la muntanya de Montserrat, on no es trobaven prou bé, ja que desitjaven servir Déu en un lloc que, al contrari d’aquell en què s’havien instal·lat tot primer, fos completament solitari. Un lloc que cercaren pertot arreu, fins que el localitzaren a la vall del Montgrí, propietat del rei d’Aragó, que n’era l’amo i senyor, qui els donà el seu suport i, a més, li agradà moltíssim que volguessin dedicar la capella de l’ermita que es disposaven a construir, a còpia de molts esforços, a santa Caterina, a la qual el monarca professava una devoció especial.

Santa Caterina, que sempre ha estat molt celebrada a Mallorca, on la vigília de la seva festa fan la «gran brunyolada», tot proclamant que «Demà és Santa Caterina/ i brunyols hem de menjar;/ comenceu a dergar,/ mestressa, mel i farina», també, des de temps reculats, ho és a Catalunya, sobretot, com és sabut, a la vila de Torroella de Montgrí. Així, els torroellencs, a més dels habitants dels pobles veïns (pobles com ara Verges, Bellcaire d’Empordà, l’Escala, etcètera), aplegats en gran nombre a l’ermita de Santa Caterina (a vegades, han arribat a assolir l’elevada quantitat de 4.000), hi celebren un aplec, les notes més sobresortints del qual són un ofici religiós, una ballada de sardanes i un dinar a l’aire lliure. Aquesta és una vella tradició del diumenge anterior a la festivitat de la santa, que s’escau el 25 de novembre, quan el fred rigorós de l’hivern  ja comença, sovint, a deixar-se sentir.


De santa Caterina, permeteu-me, benvolguts lectors, que, fent un incís, en digui algunes coses interessants. En primer lloc, per exemple, que aquesta santa és la patrona de les noies. Antigament, fins i tot, les fadrines havien fet festa per la seva diada, a part que, pel Ripollès, la Garrotxa i la Cerdanya, deien a les nenes petites -i elles, pobres innocents!-, s’ho ben «empassaven»- que santa Caterina, igual que els Tres Reis d’Orient, les obsequiava, si feien bondat, amb joguines i llaminadures, mentre passava pel cel volant, la nit del dia 25 del penúltim mes de l’any, cavalcant damunt una roda. Una roda que els mariners asseguren (i escric això en present, perquè encara n’hi ha que ho fan) que és un núvol de forma circular, al qual anomenen «roda de Santa Caterina», en record de la roda que fou utilitzada per al martiri de l’esmentada santa, filla d’Alexandria.

En ocasions -no sempre, però, per fortuna-, aquesta «roda», pel que s’ha contat i encara es conta, desencadena violentes tempestes, acompanyades de llamps i trons i vents huracanats. O bé -o malament, més ben dit-, furioses i devastadores tramuntanades al litoral gironí de la Mediterrània, així com a l’arxipèlag balear, on a Mallorca, precisament, hi ha la Serra de Tramuntana, el paisatge cultural de la qual fou declarat per la UNESCO, el mes de juny de l’any passat, Patrimoni de la Humanitat. El refranyer, referint-se als greus perills que comporta l’aparició de la citada «roda», recomana que «Per la roda de Santa Caterina,/ el bon mariner/ en terra ha de ser», alhora que adverteix que «La roda de Santa Caterina,/ de les barques en fa xixina», refranys, per cert, que alguns pescadors del Cap de Creus solen encara recitar sovint. Per altra banda, abans hom deia que els homes i les dones -particularment, aquestes últimes- nats el 25 de novembre tenien gravada sota el paladar la «roda de Santa Caterina», raó per la qual gaudien del do de poder guarir malalts. I també abans, hom deia que, al llarg de la diada de Santa Caterina -les seves vint-i-quatre hores-, la gent de la ciutat de Figueres dominava el foc i apagava els incendis, per més paorosos que fossin, simplement bufant. Ningú, però, que se sàpiga, no ho pogué arribar a demostrar mai…

Tornant a l’ermita de Santa Caterina, qualificada de «joiell del Montgrí», cal assenyalar que, en realitat, s’ignora si primer fou construïda la imatge de la santa o el temple que li és dedicat. Andreu Sàbat explicava en un llibret, editat l’any 1672, que «he sentir dir que la imatge fou trobada en una cova, sobre la qual s’aixecà després la capella» (…) i que «allí, al fons de tot de la mateixa cova, l’haurien ben amagada alguns devots, en temps que els moros s’apoderaren d’Espanya». L’antic notari i historiador de la pàtria de Vicenç Bou, l’inspirat compositor de les sardanes més populars, indicava, tot acceptant aquesta «teoria», que «Déu inspirà els ermitans perquè vinguessin a construir la casa en aquest lloc, on hi havia la imatge amagada». Altrament, ressaltava Sàbat que «molts són els privilegis que reis i papes concediren al nostre santuari; entre ells, el que donà l’emperador Carles Quint (sic), que, atenent al lloc estèril on era construït i la pobresa d’ell, i perquè fossin més ben rebudes les persones que allí acudien, concedí, per fer-hi obres, llicència per demanar almoina per tot el Principat de Catalunya i comtats del Rosselló i la Cerdanya».

L’ermita de Santa Caterina, segons afirmà Eduard Viñas, en un article aparegut a les pàgines del llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí del 1928 (article en què recollia el més essencial de tot allò que Andreu Sàbat havia deixat escrit feia un xic més de dos segles i mig), és l’ermita que l’escalenca Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, immortalitzà en la seva cèlebre novel·la Solitud, publicada l’any 1904, per primer cop, i traduïda, més tard, als més importants idiomes del món, així com traslladada al cinema. «Víctor Català, que possiblement era molt devota de la santa, amb el nom de la qual fou batejada -afegia Viñas-, descriu admirablement, en aquest drama rural, la festa de l’ermita de Santa Caterina».

Fins a temps recents, o relativament recents, es discutí moltíssim sobre si l’ermita de Santa Caterina era o no la que «retrata» Caterina Albert i Paradís a Solitud. Però avui, pel que m’ha fet saber una assídua i admirada lectora que tinc a Barcelona, la Júlia -persona que coneix força a fons la vida i l’obra de Víctor Català, glòria de les nostres lletres-, l’opinió més generalitzada, que coincideix plenament amb la seva, és que sí. I això, penso jo, ve a corroborar allò que, ara fa 84 anys, Eduard Viñas afirmà, de forma contundent -o de forma que no admet cap mena de discussió-, al llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí, vila al terme municipal de la qual s’aixeca  aquesta vella ermita carregada d’història, famosa, sobretot, entre la gent dels pobles situats ben a prop de la línia que separa les comarques germanes del Baix i de l’Alt Empordà.



 Emili Casademont i Comas
 Periodista
 Articulista del «Diaride Girona»    


Treball històric i literari publicat al
llibre de la Festa Major de l’Escala.
(Agost, 2012)

divendres, 24 d’agost de 2012

La meva dona i jo som nuriencs



Quan la meva dona i un servidor de vosaltres, benvolguts lectors, decidírem pronunciar el «sí, pare» davant d’un capellà, dubtàrem si fer-ho a la vella ermita de la Verge de Meritxell, patrona del Principat d’Andorra (ermita pocs anys després desapareguda a causa d’un paorós incendi), o bé al Santuari de la Mare de Déu de Núria. Al final, i de comú acord, optàrem per aquest últim temple gironí, pertanyent al Bisbat de la Seu d’Urgell, atès que jo en guardava un meravellós i inesborrable record, tot i que no m’hauria pas desagradat gens contraure matrimoni al del país andorrà, país que, a part que sempre ha tingut com a llengua oficial el català, els meus avantpassats materns n’eren originaris. Altrament, cal dir que, en aquella època, hi tenia bons amics i que, per raó de la meva professió de periodista, solia anar-hi sovint.

El cas, insisteixo, és que, el 22 d’abril del 1968, la meva dona i jo ens casàrem davant la venerada imatge de la Verge de Núria, imatge que, per cert, era una rèplica de l’autèntica, atès que aquesta feia poc que uns patriotes catalans, defensors de les nostres llibertats, l’havien segrestada. O sigui, que contraguérem matrimoni davant la Verge que «voltada de soledats i en els seus vestits daurats, oeix l’eterna cantúria del vent i les tempestats», sota la presidència de la qual, precisament, es redactà, el 1931, l’anomenat Estatut de Núria, en temps de Francesc Macià, estatut que, per dissort, fou víctima d’enormes retallades, quan els governants de la II República l’«examinaren» a Madrid.

La història de la fundació del Santuari de Núria és realment bonica. Hom conta que sant Gil, fill d’Atenes, desitjós de fer vida de penitència i lliurar-se a l’oració, un dia arribà al nostre Pirineu, tot establint-se en una cova que s’obria a la vall de Núria, i que, de fusta de noguera, féu una imatge de la Mare de Déu i una creu, conforme assenyala la corranda: «La Mare de Déu de Núria,/ feta de cor de noguer;/ les nouetes eren bones,/ la Mare de Déu, també». A això, el folklorista Joan Amades hi afegeix que tot l’utillatge de sant Gil es concretava, a més de la imatge i la creu, en una olla, per coure’s la trista minestra que menjava, i una campana -tot obrat amb les seves pròpies mans-, campana amb la qual convocava els pastors i la gent bosquerola que rondaven per aquelles afraus al rés. Allò no durà gaire, ja que, ben aviat, sant Gil abandonà el Pirineu i se n’anà a les ribes del Loire, on, per inspiració divina, aixecà un monestir. Però, abans de deixar la vall de Núria, enterrà, a la cova que li servia d’alberg, la imatge de la Verge, la creu, la campana i l’olla, joies del culte primitiu, que restaren oblidables al llarg de diversos segles, fins que un pastor, anomenat Amadeu, trobà els objectes amagats sota terra i decidí erigir a la imatge una capelleta que, amb el temps, esdevingué un sumptuós santuari.

                       
El dia de sant Gil, que enceta el mes de setembre -dissabte de la setmana que ve-, és festa grossa a Núria. Els pastors del nostre Pirineu, que el tenen per patró, fan ofrena a la Verge de Núria dels productes del bestiar (llana, formatges i mantega de llet d’ovella), tot rememorant una antiga «missa del bestiar», la qual consistia a baixar els ramats a la vall i per les muntanyes que la clouen, de manera que el bestiar pogués veure el santuari. I si el dia de sant Gil és festa grossa a Núria, més ho és, sens dubte, el 8 de l’indicat mes, festa de la Nativitat de la Mare de Déu, o festa de les Mare de Déu trobades, que enguany s’escau, també, en dissabte. D’una d’elles, per cert, celebrada fa pocs anys, en guardo un gratíssim record. Mentre la meva filla pujava a Núria a cavall de les cames, jo, incapaç d’imitar-la (el pes dels anys m’ho impedia), vaig agafar el tren-cremallera, a Ribes de Freser, i allà, enmig de moltíssima gent, la meva mirada «topà» amb algunes cares que no m’eren pas desconegudes. Es tractava dels integrants de la Colla Castellera de Figueres -més d’un acudí a saludar-me-, colla que havia estat convidada a participar en els actes de la diada. Cap a migdia, quan se celebrava el solemne ofici religiós al temple, em vaig retrobar amb la meva filla, arribada, juntament amb altres «peregrins», un xic cansada, però extraordinàriament contenta i animada, i, després, tots pujàrem al cambril de la Verge per adorar-la, mentre algunes persones posaven el cap dins l’olla i feien sonar la campana, cregudes que això afavoria la multiplicació de l’espècie humana.
  
Havent dinat, i entre els diferents actes religiosos i festius programats, tingué lloc l’anomenada «processó de les Nüries», en què intervingueren nombroses fèmines d’arreu de Catalunya portadores del nom de la Verge, igual que la meva noia. Totes dugueren per torns (o, almenys, ho intentaren) la imatge des del santuari fins a la petita ermita de sant Gil, cantant els goigs de la Mare de Déu de Núria. La passejada fou altament emotiva. I, tot seguit, els Castellers de Figueres procediren a aixecar magnífiques torres humanes a l’interior del temple davant mateix de la Verge, en ser-los impossible de fer-ho a l’exterior.


Aquella diada de la Mare de Déu de Núria mai no se m’esborrarà de la memòria. I és que em féu adonar, amb autèntic orgull, que la meva dona i jo (ella no pogué ser-hi present), pel fet d’haver-nos casat al santuari d’una Verge que sempre ha estat la nostra celestial i gran protectora, podem presumir de ser ben nuriencs. N’és una prova el Registre Civil del poblet de Queralbs, on consta el nostre enllaç matrimonial. Un poblet de Queralbs, situat a la comarca gironina del Ripollès, al qual pertany la vall de Núria, si bé, de forma força curiosa, aquesta paradisíaca i sagrada vall depén eclesiàsticament, repeteixo, d’un bisbat lleidatà.



Emili Casademont i Comas

divendres, 17 d’agost de 2012

Mossèn Cinto i el bisbe del Canigó


Mossèn Cinto Verdaguer
 
Quan l’Abadia de Sant Martí del Canigó era una ruïna, enmig de bardisses i sempre embolcallada per les boires, tan sols els fantasmes de Tallaferro, de Gentil, del comte Guifre, de l’abat Oliva, de Flordeneu i de Griselda, entre d’altres, s’hi passejaven, amb la seguretat que res ni ningú no els aniria a empipar. Un dia, però, un capellà de Folgueroles els donà per companyes les goges de Ribes de Freser, de Banyoles, de Roses, del Principat d’Andorra, etcètera. Mossèn Cinto Verdaguer, amb el seu immortal poema, relatava la història del Canigó.

Portada d’una edició del poema èpic «Canigó»

Uns anys més tard, un canonge francès, nat a la Gascunya pirinenca, visità Barcelona. Era un mes d’agost, el del 1895 -ara fa, per consegüent, 117 anys-, i, en trobar-se a la Rambla, entrà a la Llibreria Verdaguer, per tal de comprar-hi el citat poema que ja coneixia, atès que havia tingut l’oportunitat de llegir-lo en una traducció francesa. Aquell canonge era monsenyor Juli de Carsalade du Pont, el futur bisbe d’Elna i Perpinyà, conegut després popularment com el bisbe del Canigó.

«Mentre enraonava amb l’amo de la llibreria (explicaria posteriorment per carta al poeta català Francesc Mateu, que era amic seu), va entrar un capellanet d’aire tímid i senzill, amb un no sé què d’adolorit sobre la cara que em va moure de pietat.

-Veus aquí mossèn Cinto -me saltà lo llibrater.

-Què dieu, home, mossèn Cinto…?

-Ell mateix.

Me vaig aixecar de seguida i vaig donar una abraçada a aquell capellà que me pareixia tan poc i que, de sobte, me va semblar engrandit com un gegant i ennoblit com un rei. Parlàrem de literatura, de poesia, de “L’Atlàntida”’ i, sobretot, de “Canigó”, quina lectura m’havia entusiasmat».

Aquella entrevista entre el canonge gascó i el capellà de Folgueroles esdevingué un fet històric, atès que tingué com a resultat final la restauració de l’antic monestir benedictí nordcatalà de Sant Martí del Canigó, iniciada, per cert, també durant un mes d’agost.

«La primera vegada que vaig pujar a Sant Martí del Canigó -deixà escrit en català, el de l’època, Juli de Carsalade du Pont, llengua que havia après molt ràpidament-, vaig quedar tot esglaiat davant d’aquelles ruïnes tan grandioses, tan pintoresques. Lo meu cor es va enamorar d’aquell esvelt campanar, d’aquella església tan il·lustre i, ai!, tan profanada. Segut en un racó, silenciós i entregat a la contemplació d’aquell esplèndit paisatge, me vaig recordar de tot el que n’havia cantat mossèn Cinto, i per un esforç de la meva imaginació inflamada, vaig tornar la vida als personatges del poema “Canigó”». I el prelat de Perpinyà diu, a l’acabament del seu fantàstic relat, que, atenent les peticions planyívoles d’aquells personatges, els prometé solemnement que procediria a ressuscitar-los, tot restaurant, alhora, el sagrat i enrunat temple pirinenc, situat al Conflent rossellonès, víctima, durant una colla de segles, del desdeny i del sacrilegi. I, en efecte, la promesa, que ja diuen que és un deute, l’arribà a complir.

             Monsenyor Juli de Carsalade du Pont

L’Abadia de Sant Martí del Canigó, després de la seva restauració, esdevingué l’escenari d’importants actes, com la celebració dels Jocs Florals del 1902, els quals comptaren amb una massiva participació de poetes catalans. I el 24 de juliol del 1932, ara fa 80 anys, li fou retornada la campana major, la Martina, que feia un segle i mig que alguns se l’havien endut, sense manies, cap a Olot, la capital de la Garrotxa. La restitució, però, no resultà fàcil, ja que els olotins no es mostraren gens disposats a desprendre’s d’aquella campana que tenien en molta estima, motiu pel qual s’originaren fortes discussions, fins que l’afer quedà resolt gràcies a les gestions dutes a terme personalment pel president de la Generalitat, Francesc Macià, que, d’aquesta forma, féu possible que adquirís carta de naturalesa allò que Ventura Gassol i Josep Fontbernat (l’any 1926, a l’exili, en vigílies dels fets de Prats de Molló) havien promès a monsenyor Juli de Carsalade du Pont, en escoltar el seu prec: «Quan torneu a Catalunya i regiu els seus destins, no us oblideu de la “Martina”, que un malaurat dia una gent, sense escrúpols, se’n va apoderar i la va portar a l’església parroquial de la Mare de Déu del Tura d’Olot. La “Martina” ha de tornar a Sant Martí del Canigó, que és el seu lloc».

Juli de Carsalade intuïa clarament que els homes de Francesc Macià, entre els quals figuraven com a destacats els dos citats, acabarien, un cop desapareguda la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, per governar el país. Aquell mateix any 1932, per cert -el 28 de desembre, concretament- morí el bisbe al seu Palau de Perpinyà i, d’acord amb la seva darrere voluntat, fou enterrat a Sant Martí del Canigó, just allà on es trobaven les ombres que ell havia ressuscitat. O sigui, gairebé un any abans que l’«Avi» Macià expirés a la ciutat de Barcelona i fos sepultat enmig d’una impressionant manifestació de dol popular.
      
Per acabar, convé remarcar que algú ha dit, i és possible que no estigui gens ni mica desencertat, que «el bisbe del Canigó i el capellà de Folgueroles, des que abandonaren aquest món, s’asseuen a la dreta de Déu-lo-Pare, després que el gran sant Martí, sant d’enorme prestigi, patró de la Gàlia i venerat a la històrica abadia pirinenca que duu el seu nom, els obrís, de bat a bat, les portes del Paradís».

L’Abadia de Sant Martí del Canigó

    
Emili Casademont i Comas

divendres, 10 d’agost de 2012

L’assassinat de García Lorca



No se sap exactament quin dia del mes d’agost del 1936 fou assassinat Federico García Lorca, tot i que alguns donin com a segur el 19. I tampoc no se sap exactament a quin lloc enterraren les seves despulles, malgrat les investigacions que, en tal sentit, s’han practicat fins avui. A més, és molt possible que, pel que estem veient, no s’arribi a saber mai ni una cosa ni l’altra. El cèlebre músic Manuel de Falla que, arran de la detenció del poeta intentà intercedir per ell, explicà que, quan es personà al Govern Civil de Granada, féu tard. García Lorca, juntament amb altres presos, ja havia estat afusellat al barranc de Vizmar, segons els rumors que circulaven. Per contra, el que sí se sap -i amb tota certesa- és que els seus botxins enviaren una nota al pare de Lorca, escrita pel seu propi fill, que deia així: «Te ruego, papá, que a este señor le entregues 1.000 pesetas como donativo a las fuerzas armadas». I el progenitor de García Lorca, creient de bona fe que li protegiria la vida, pagà la quantitat demanada. I també se sap -i amb tota certesa- que, tres mesos després d’haver-se acabat la Guerra Civil, la família de Federico García Lorca aconseguí inscriure el traspàs del poeta al Registre Civil, traspàs que, segons el document oficial que rebé, «murió a consecuencia de las heridas producidas por hechos de guerra». O sigui que, per a la història immediata, Lorca no morí pas assassinat, sinó lluitant en el front republicà…

L’any 1936, Federioo García Lorca era el poeta i dramaturg espanyol que gaudia de més prestigi internacional. La tarda del dia 16 d’agost, quasi un mes després de produir-se l’alçament militar contra el govern legítim de la República, un grup de sublevats procedí a la detenció de Lorca, ferm defensor de la gent més desafavorida i que havia denunciat el caciquisme regnant a la província granadina. Abans d’emprendre definitivament un projectat viatge cap a Amèrica (ajornat en diferents ocasions), on l’esperava Margarida Xirgu, el poeta andalús, que residia a Madrid, se n’anà a Granada. Però, com que no ignorava que la seva vida perillava, s’hostatjà a casa d’un amic seu, el també poeta Luis Rosales, tot pensant que seria un bon amagatall, atès que la família Rosales era coneguda per la seva militància a la Falange. Un error, ja que, malgrat la protecció que li proporcionaren els Rosales, finalment fou apresat per elements de la CEDA (Confederación Española de Derechos Autónomos), encapçalats per Ramón Ruiz Alonso, el seu delator, segons les investigacions realitzades per l’historiador Ian Gibson.

García Lorca i Salvador Dalí

Cal ressaltar que, poc temps abans, els governs de Mèxic i Colòmbia oferiren, sense èxit, la possibilitat que Federico García Lorca s’exiliés als seus països, puix que, com a funcionari que era de la República espanyola, temien que patís un atemptat. I també cal ressaltar que el poeta hauria pogut salvar la pell si hagués acceptat, el mes de setembre del 1935, la invitació d’Edward James, un riquíssim mecenes, perquè, tant ell com Salvador Dalí, anessin a passar una temporada a Itàlia, invitació que Lorca refusà, al·legant que el seu pare es trobava greument malalt del cor. Dalí sempre lamentà (i així m’ho confessà una vegada) no haver insistit prou per arrencar d’Espanya el seu amic i emportar-se’l fins a les terres italianes, on hauria pogut fer una llarga estada, plena de tranquil·litat, tal com ocorregué amb ell i la seva esposa Gala. El pintor empordanès, temps més tard, escrigué, en el seu Diari d’un geni, el següent: «Van intentar, i intenten encara avui dia, convertir Federico en un heroi polític. Però jo, que vaig ser el seu millor amic, puc donar fe davant Déu i la història que Lorca era consubstancialment l’ésser més apolític que mai hagi conegut». I així era, en efecte. Perquè el mateix García Lorca declarava que «me siento catòlico, comunista, anarquista, libertario, tradicionalista y monárquico». Era de tot, però no era de res ni de ningú. Mai no s’afilià a cap formació política. Per damunt de tot, retia culte a l’amistat. I així, entre les seves amistats, per exemple, hi figurava el líder i fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, molt aficionat a la poesia. «Todos los viernes ceno con él -explicà un cop-. Solemos salir juntos en un taxi con las cortinillas bajadas, porque ni a él le conviene que le vean conmigo ni a mi me conviene que me vean con él». I és que, ben al contrari que José Antonio, García Lorca era republicà i homosexual.

La Xirgu rebé, amb llàgrimes als ulls, la tristíssima notícia de l’assassinat del seu gran i admirat amic. I no era per a menys, atès que li havia estrenat una bona colla d’obres importants, com Mariana Pineda, amb decorats de Salvador Dalí, l’any 1927, a Barcelona. I com a homenatge pòstum al dissortat Federico García Lorca, Margarida Xirgu, intervingué, el 1969, en la pel·lícula Bodas de sangre, filmada a l’Argentina i basada en el text lorquià, poc abans de morir i ser sepultada a Montevideo (Uruguay). Uns anys després, però, en temps del Govern de CiU presidit per Jordi Pujol, les despulles de la molt exímia actriu foren traslladades a Molins de Rei, on havia nascut, gràcies a les gestions personals dutes a terme pel meu cosí germà, Antoni Comas i Baldellou, conseller de Benestar Social, un home un xic palauenc (de l’antic poble gironí de Palau-sacosta), igual que ella, a qui Pujol li encarregà aquella noble missió, rescatant així de l’exili, patit voluntàriament durant el règim de Franco, una de les figures més excelses de l’escena catalana i espanyola de totes les èpoques.
        
García Lorca i Margarida Xirgu


Emili Casademont i Comas

dissabte, 4 d’agost de 2012

«COMUNICACIONS ESCRITES DE LA SARDANA»


Llibre de Robert Roqué i Jutglà, prologat
per Emili Casademont i Comas


                      FRAGMENTS DEL PRÒLEG

L’EDICIÓ DEL LLIBRE que teniu a les mans, Comunicacions escrites de la sardana, benvolguts lectors, constitueix un veritable encert, ja que, a les seves pàgines, s’hi reprodueix bona part de tot allò més important i curiós que, en èpoques passades, s’escrigué sobre la dansa nacional de Catalunya. Es tracta d’uns textos, originals de prestigiosos escriptors, periodistes i músics del país, així com de més enllà del nostre territori patri, apareguts en llibres, diaris i revistes, la majoria de molt difícil localització avui dia. Això vol dir, lògicament, que Robert Roqué i Jutglà s’ha vist obligat a realitzar considerables esforços per poder fer, amb un èxit que considero més que remarcable, l’obra que ens ofereix. Roqué, cal recordar-ho, és el director de Som, la veterana i acreditada «Publicació de Cultura Popular Catalana», i el cap de la secció sardanista del Diari de Girona. Una persona, gran articulista, que ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi, aquest any 2012, en reconeixement a la seva extraordinària i lloable tasca a favor de la sardana i del nostre món cultural en general, tasca que, empès per un entusiasme fora de sèrie, ve portant a terme des de fa una bona colla de dècades».  (…)

GRÀCIES AL FET d’acostar-me ja a la vuitantena -i en part, també, gràcies a la meva dilatadíssima dedicació a l’exercici professional del periodisme, tant a Catalunya com a l’estranger, he tingut el privilegi de conèixer alguns dels literats i músics que surten en aquest llibre. O bé, de persones que hi tingueren una profunda amistat. No puc oblidar, per començar, que el meu avi patern, en Francesc, propietari d’una coneguda carnisseria, fa anys desapareguda, situada al Barri Vell de Girona, fou amic de Santiago Rusiñol. Tan amic de l’inspirat autor de L’auca del senyor Esteve i d’un gran nombre de cèlebres peces literàries i teatrals, que sempre que «don Santiago» anava a la capital del Gironès, per tal de pìntar de meravella els jardins de la Devesa i l’aleshores veïna i paradisíaca Vall de Sant Daniel (feina en què l’acompanyava en «Pepet Gitano», el seu fidel «criat» gironí), acudia a saludar el meu avantpassat, a l’esmentat establiment càrnic, i ambdós feien petar la xerrada una bona estona. Rusiñol fou aquell que, poc abans de finar l’any 1931, escrigué a L’Esquella de la Torratxa, setmanari barceloní de força difusió, aquesta genialitat seva: «De les moltes coses que s’han dit, que es diuen i que es diran sobre la nostra sardana, no sé si s’ha arribat a dir que té el ritme de Catalunya». (…)

CATERINA ALBERT I PARADÍS, l’exímia novel·lista i poetessa «Víctor Català»; Albert Martí, coronat per Pau Casals com «el rei de la tenora»; el mític tenor Emili Vendrell, l’escriptor Prudenci Bertrana; Vicenç Bou, el compositor de sardanes més popular de tots els temps; el músic, escriptor i polític Josep Fontbernat, que fou un dels deixebles predilectes del mestre Morera i que, l’any 1926, féu que La Principal de la Bisbal efectués, per primera vegada en la seva gloriosa història, la primera sortida a l’estranger, a l’acabament de la qual sentencià, emocionat, que «El Creador se servirà de la cobla, el dia del Judici Final, per a cridar els morts», etcètera, formen part d’una llarga llista de figures il·lustres ja desaparegudes del món sardanístic, o relacionades amb ell, que m’honoraren amb la seva amistat». (…)

I JA PER ACABAR, permeteu-me, si us plau, aconsellar-vos la lectura d’aquest llibre, Comunicacions escrites de la sardana, un cop hàgiu finalitzat la del pròleg, el més apropiat, penso, que jo podia fer-li. I és que, en aquesta obra, Robert Roqué i Jutglà hi ha sabut ben plasmar, tal com he consignat de forma bastant clara al principi, una important i valuosa mostra del que s’ha dit, en lletres d’impremta i en temps pretèrits, sobre la nostra dansa nacional. Estic completament convençut que, si seguiu el meu consell (un consell ben modest, potser, però, això sí, d’allò més sincer), m’ho agraireu de debò».
   
Emili Casademont i Comas
Periodista i escriptor 
  
Robert Roqué i Jutglà

Llibre editat  pel Grup d’Informadors Sardanistes
de Catalunya (GISC)
Impressió: Arts Gràfiques Cantalozella, S.A.
Santa Coloma de Farners (Girona)
Dipòsit Legal: GI-1100/2012
ISBN: 978-84-615-8141-2

divendres, 3 d’agost de 2012

Hipòlit Nadal, un gran català d’Amèrica



En un opuscle titulat Cultura, consciència, independència. La tasca  d’Hipòlit Nadal i Mallol a Buenos Aires, editat per l’Obra Cultural Catalana de Buenos Aires el 2008 i escrit per Marcela Lucci, llicenciada en Història per la Universitat de la capital de la República Argentina, s’hi explica que «en el calorós Nadal “porteño” de 1912, un home jove, culte, ben plantat, amb ideals literaris i esperances de llibertat per a la seva pàtria, va baixar d’un vaixell en el puixant port de Buenos Aires», i que, d’aquesta manera, s’encetà l’exili d’en Pol, que duraria més de 60 anys, amb documents falsos, tot deixant enrere «la seva estimada Catalunya, empès pel seu activisme  independentista i la seva negativa a participar en la sagnant  guerra que Espanya duia a terme al nord d’Àfrica».

Hipòlit Nadal i Mallol -o en Pol, que li deien- havia col·laborat, abans de tocar el dos cap a Amèrica, en moltes publicacions de casa nostra, com les barcelonines La Nació i L’Esquella de la Torratxa, sense oblidar la figuerenca Empordà Federal, publicació editada ben a prop del seu poble natal, el Port de la Selva. I, un cop a Buenos Aires, reintegrat a la seva professió de sastre, cosa que li assegurà el pa, fundà, juntament amb altres compatriotes exiliats, la revista mensual Ressorgiment, que dirigí al llarg dels seus 56 anys de vida (del 1916 al 1972) i que ha estat, tal com assenyala Marcela Lucci en el referit opuscle (un exemplar del qual, per cert, me’l féu arribat Jaume Garriga, un bon amic de Figueres que, des de fa temps, resideix allà), el periòdic en català de més durada que hi ha hagut al món. La revista, que fins al número 19 portà el títol de Ressurgiment, contenia articles d’actualitat catalana, textos literaris, crítica de llibres, etcètera. I, a propòsit de llibres, convé remarcar que Hipòlit Nadal n’escrigué tres: Algues, Proses salobres i Articles de contraban, els dos primers editats l’any 1918 i l’altre, el 1928.

Ressorgiment, durant l’època de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), publicà un elevat nombre d’articles sobre les activitats independentistes, redactats per catalans de l’interior i de l’exili, on es feia especial referència a Francesc Macià. Després dels fets de Prats de Molló, que acabaren amb el fracàs del moviment, Hipòlit Nadal fou el gran protagonista, encapçalant els membres del Casal Català de Buenos Aires i del Comitè Llibertat, dels successos que aconseguiren la permanència legal de Macià i Ventura Gassol a l’Argentina. I cal ressaltar, a més, que Ressorgiment, tant pel que respecta al règim dictatorial de Primo de Rivera com al de Francisco Franco, dedicà una especial atenció a les colònies catalanes establertes al Nou Continent que, un cop finalitzada la nostra malaurada Guerra Civil, foren moltes. D’altra banda, també cal destacar que, gràcies a en Pol, es recaptaren diners, queviures i roba per a les víctimes catalanes d’aquella confrontació bèl·lica, ajudes que meresqueren el reconeixement més sincer per part de la Generalitat republicana. Després, amb la victòria de Franco i el fet que governés a l’Argentina el seu amic Perón, les coses es complicaren força. Però, malgrat tot, la flama del catalanisme no s’extingí pas a Buenos Aires, ja que Ressorgiment prosseguí difonent la cultura catalana, els ideals catalanistes i el dret de Catalunya a exercir el seu destí com a nació, amb una identitat pròpìa. I quan la vida d’Hipòlit Nadal i Mallol s’apagà l’any 1978, vaig publicar un parell d’articles al bisetmanari 9País de la capital de l’Alt Empordà, que jo dirigia, relatant l’excepcional història d’en Pol.

Últimament, les cendres d’aquest gran català d’Amèrica han estat traslladades des de la capital argentina fins al Port de la Selva, al sector nord de la Costa Brava,  i els portselvatans han celebrat el retorn del fill predilecte de la seva vila amb una sèrie d’actes importants, fet gens estrany, atès que l’obra duta a terme per Nadal i Mallol a l’altre costat de l’Atlàntic fou realment extraordinària, conforme m’explicava una vegada Andreu Artís Tísner, que també hi visqué exiliat -a Mèxic, en concret- i que col·laborà a les pàgines de la mítica revista Ressorgiment. «En un un article que vaig enviar a en Nadal el 1956, titulat “El canó d’Hipòlit Nadal i Mallol”, perquè el publiqués, cosa que ell, vencent la modèstia que el dominava, va fer, així ho vaig ressaltar. Homes com en “Pol”, autèntics defensors i amants de la pàtria, són els que Catalunya necessita», em deia el popular Tísner, el de l’ull tapat, en una conversa que vaig tenir-hi, poc abans que morís, i durant un acte organitzat per la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, en presència del meu també recordat amic i col·lega Carles Sentís.
                                                               
                                              
                   
Emili Casademont i Comas