divendres, 6 de juliol del 2012

L’esperanto compleix 125 anys



Com a instrument neutral de comunicació, l’oftalmòleg polonès Lazarus L. Zamenhof creà, el 1887 -just ara fa un segle i quart-, una llengua internacional. El primer llibre sobre el nou idioma, Zamenhof el publicà el 26 de juliol d’aquell mateix any, en rus i a Varsòvia, i el titulà Lingo Internancia, tot signant-lo, però, amb un pseudònim. O sigui, amb el de Doktoro Esperanto, paraula, aquesta última, que no trigà a esdevenir el nom que es donà al dit llenguatge artificial.

En aquella època, a Bialystek, la vila natal de Zamenhof, hi vivien molts pobles i s’hi parlaven diverses llengües (l’alemanya, la russa, la polonesa, etcètera), cosa que feia difícil que els seus habitants es poguessin entendre entre ells. El doctor Zamenhof, que dominava bastants idiomes a la perfecció, a part de tenir coneixements de molts altres, decidí posar fi a la babèlica situació que imperava al seu lloc d’origen. I així, basant-se en el llatí, però sense menysprear el japonès o el xinès, per exemple, «construí», amb grans esforços (aproximadament, hi emprà una dècada), una llengua la mar de senzilla i de fàcil aprenentatge i comprensió per a tothom. I el primer mètode que féu editar per aprendre-la (el citat Lingo Internancia) fou traduït, de seguida, a l’hebreu, a l’alemany, al francès i a l’anglès.

El 1898, el president de la Primera República Espanyola, Francesc Pi i Margall, donà a conèixer l’esperanto a Madrid, mitjançant uns articles de premsa, alhora que a Barcelona es constituïa un important centre esperantista, impulsat pels parlants d’aquesta llengua que residien a la ciutat de València i a la vila de Ceret (Catalunya Nord). Entre els catalans que destacaren en aquells inicials moments de l’esperanto, cal esmentar el palamosí Frederic Pujulà, ànima del centre barceloní, Andreu Nin, Joan Amades i Delfí Dalmau, aquest darrer nat a Figueres, on desenvolupà una tasca realment esplèndida a favor de la llengua inventada per Zamenhof, llengua que s’escampà, amb rapidesa, pels cinc continents, «instal·lant-se» així en territoris aleshores impensables, com el de la Xina, el de l’Índia, el dels Estats Units o el del Japó. Tot plegat, un èxit veritablement remarcable.

Durant el primer terç del segle XX, l’esperanto fou molt utilitzat pel moviment obrer d’Europa (a Alemanya era anomenat el «llatí dels obrers»), així com pels països de l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), i a l’Estat espanyol fins i tot se’n celebrà algun congrés internacional. L’any 1939, però, com a conseqüència del final de la nostra malaurada Guerra Civil, amb la derrota republicana, els esperantistes, entre els quals figuraven molts catalans independentistes, comunistes i anarquistes, passaren a la clandestinitat, si bé les autoritats franquistes no arribaren a prohibir l’esperanto, però sí que hi ha constància que alguns militants dels esmentats grups polítics o sindicals foren executats. I amb la Segona Guerra Mundial, la cosa es complicà força, atès que Adolf Hitler cregué que els esperantistes eren un perill (els considerava integrants d’una mena de secta jueva, que volia apoderar-se del món) i procedí a enviar-ne una colla als horribles camps de concentració nazis, on acabaren les seves vides als seus crematoris.

L’esperanto està reconegut per la UNESCO i d’altres alts organismes internacionals, malgrat no haver-hi cap país que el tingui com a llengua oficial, ni com a segona llengua. De qualsevol manera, és ensenyat, en qualitat d’idioma optatiu, a la Xina, als Estats Units, etcètera, i rep el suport de les principals religions, començant per la catòlica, i el president nord-americà Obama ha fet traduir a l’esperanto la majoria dels seus discursos en anglès. Sobretot, ho féu amb aquells que pronuncià en la seva campanya electoral.

No obstant això, la llengua creada pel doctor Zamenhof continua, igual que sempre, ensopegant amb els idiomes dels països econòmicament poderosos. I així, tenint en compte que ara «mana» l’anglès, la llengua de Shakespeare és la que impera pertot arreu, tot marginant, d’aquesta forma, un idioma -fàcil d’aprendre, insisteixo-, que resoldria infinitat de problemes. Un d’ells, per cert, seria el que afecta als més importants polítics espanyols, els quals causen autèntica pena, ja que, deixant de costat la seva ineptitud (alguns fan la impressió que, com diria un castellà d’allò més «castís», «son incapaces de hacer una o con un canuto»), participen, exhibint  cares d’autèntics babaus, en les reunions i cimeres de la Unió Europea, acompanyats d’uns intèrprets, que tenen cura de traduir-los (abans això passava amb José Luis Rodríguez Zapatero, el líder del PSOE, i ara, amb Mariano Rajoy, el líder del PP) tot el que els altres diuen, per regla general, en anglès.

Hom creu -i no pas sense encert- que, si es declarés l’esperanto com a llengua oficial de la UE, de l’ONU, etcètera, i els membres d’aquests organismes internacionals estudiessin, fent un petitíssim esforç, cada dia una estona l’idioma de Zamenhof, en poc temps arribarien a dominar-lo perfectament. Suposant, es clar, que tothom hi «entrés», cosa que, pel que respecta als principals polítics castellans i pel que vénen demostrant, és més que dubtosa…



Emili Casademont i Comas