divendres, 29 de juny de 2012

La comtessa de Noailles era «macianista»


El retrat de la comtessa de Noialles, qualificat de sensacional, pintat per Ernesto Zuloaga

Fou el mes de setembre de l’any 1923, poc després d’haver pujat al poder el dictador Miguel Primo de Rivera, quan Francesc Macià s’exilià a França, juntament amb una colla de destacats intel·lectuals catalans, com Jaume Bofill i Mates, Ventura Gassol, Antoni Rovira i Virgili, Josep Carner, Domènech de Bellmunt, etcètera. El gironí, fill d’Estanyol (municipi de Bescanó), Josep Fontbernat, però, ja ho havia fet abans, en negar-se a complir el servei militar, tot instal·lant-se primer a Perpinyà i, més tard, a París i a Tolosa de Llenguadoc. I, en arribar Macià al territori francès, ell, des del primer moment, es posà a les seves ordres, de forma decidida i entusiasta, ja que era coneixedor dels plans de l’«Avi».

El 29 de juny de l’any següent, diada de Sant Pere, ocorregué un fet que forma part de la història d’Els Segadors, però que, malgrat la seva importància i el gran enrenou que originà, avui és ignorat, pràcticament, per tothom. L’Ajuntament de Tolosa de Llenguadoc, per tal de donar més relleu a l’Exposició dels Països Llatins i les seves colònies, que organitzava des de feia algun temps sense gaire èxit (hi hagué, per cert, la idea de crear una Unió de Països Llatins, semblant a l’actual i, per a molts, fracassada Unió Europea), demanà, escasses setmanes abans, al mestre Fontbernat, que dirigia la tolosenca Coral Déodat de Séverac (llavors, una de les més prestigioses masses corals de tot França), que s’enginyés un gran espectacle que fes molt de xivarri i que aportés, alhora, molts diners a les arques municipals. I l‘estanyolenc presentà ràpidament a l’Ajuntament de Tolosa un projecte -l’intitulà Aplec d’Occitània-, consistent en una colla de manifestacions artístiques i folklòriques, rematades amb un extraordinari concert, en què participarien 700 persones, entre cantaires, músics (els de la cobla La Farnense, de Santa Coloma de Farners) i dansaires de Catalunya, el País Basc i diferents departaments francesos, concert que presidirien la comtessa de Noailles, il·lustre figura de les lletres franceses i bona amiga dels catalans, i Francesc Macià, els quals s’hi desplaçarien des de París. Aquells 700 executants interpretarien junts moltes cançons i, al final, l’himne de Catalunya, detall aquest últim que les autoritats de la Ciutat de les violetes no veieren gens bé, ja que allò representaria, segons opinaven, un acte polític i de protesta contra un règim -el de la dictadura de Primo de Rivera, per descomptat- d’una «nació amiga».

Així les coses, Fontbernat, dos dies abans de la diada de Sant Pere, fou cridat a la Prefectura, on el prefecte o governador li prohibí que es cantessin Els Segadors. «Impossible, senyor -li respongué-. No crec que vostè tingui autoritat per prohibir-me això. Cantarem Els Segadors, si vostè no suspèn la festa». Però, no donant-se per vençut, el prefecte féu anar un comissari de policia, el mateix dia 29 de juny de bon matí, a notificar a Josep Fontbernat que, si al vespre feia cantar Els Segadors, seria detingut al mateix moment, i Francesc Macià i ell serien expulsats d’immediat del país. Fontbernat, fort i ferm, ni se l’escoltà. I així, davant més de 50.000 persones que omplien de gom a gom el recinte de l’exposició, en finalitzar el concert, els cantaires entonaren Els Segadors, i el prefecte ordenà l’expulsió de França de Francesc Macià i Josep Fontbernat. A la comtesa de Noailles, però, ningú no s’atreví a dir-li ni piu. Era una personalitat massa important i, per tant, intocable.
 
«Macià -m’explicà una vegada el meu recordat amic Fontbernat al Principat d’Andorra, país on visqué refugiat al llarg de la dictadura del general Franco- va anar-se’n a Bandol, un poble petit de Provença, on ningú no aniria a buscar-lo. I a mi, el baró de Saint Blanquant m’havia portat al seu castell de la riba del Garona, on vaig pescar durant quinze dies. Tots els diaris van ocupar-se del meu Aplec d’Occitània i, sobretot, d’Els Segadors, i van demanar al president Herriot que destituís aquell prefecte més papista que el Papa. I Herriot, al final, va deixar sense efecte l’ordre d’expulsió. Macià va continuar aquell estiu a Bandol, i jo, el 14 de juliol, entrava a Tolosa, amb una mena de solemnitat, la qual cosa va fer morir de ràbia el prefecte». Aquesta fou la primera expulsió de Macià i Fontbernat del territori francès. Després, els dos en patirien una altra, a causa dels fets de Prats de Molló, a Bèlgica, que seria de debò.

Josep Fontbernat, al Principat d’Andorra, al costat d’un joveníssim Emili Casademont

Tot això que acabo de contar m'ha vingut a la memòria avui, precisament, dia de Sant Pere, mentre remenava els papers del meu desordenat arxiu, en «topar-me» amb un referent a la comtessa de Noailles (nascuda princesa Anna Elisabet Ribesco-Bassaraba de Brancovan), que obrí els ulls a la vida a París el 1875 i que morí a la mateixa capital del Sena el 1933, als 56 anys d’edat -massa jove!-, pocs mesos abans que Francesc Macià ho fes a Barcelona, ocupant el càrrec electe de president de la Generalitat de Catalunya. A l’Anna de Noailles, poetessa i literata francesa d’origen búlgar, que gaudí d’una enorme popularitat en tots els cercles parisencs, començant pel de l’alta aristocràcia, el malaguanyat metge i poeta lleidatà Màrius Torres li traduí al català un parell de poemes, quan la Parca estava a punt d’anar-lo a visitar, el 1942. al sanatori antituberculós de Puig d’Olena (al Montseny), i el basc Ernesto Zuloaga plasmà la figura de la comtessa en un magnífic quadre fet a l’oli, seguint l’exemple dels més famosos pìntors internacionals.de principis del segle XX.

Anna de Noailles, cal ressaltar-ho, sempre donà suport a Macià i els seus homes. I intercedí per ells personalment, tot posant així en relleu el seu «macianisme», quan, arran dels històrics fets de Prats de Molló, alguns -els principals dirigents de la fracassada operació, encapçalats per l’«Avi»-, foren engarjolats a La Santé i, més tard, jutjats. La comtessa de Moailles, primera dona que ingressà a l’Acadèmia de la Llengua Francesa, lamentà moltíssim que a Francesc Macià, després d’haver proclamat la República Catalana independent el 1931, en caure la dictadura d’«en Primo» -que arrossegà el rei Alfons XIII, el seu defensor-, els republicans de Madrid l’obliguessin a substituir-la per un règim d’autonomia de l’Edat Mitjana, ja bastant caduc, anomenat Generalitat.

M’ha semblat oportú rememorar tot això, quan un sondeig acaba de revelar que més del 51 per cent dels catalans votaria avui, si es fes un referèndum, «sí» a la independència. I és que el poble català està ben fart de pertànyer a una Espanya que sempre l’escanyat de mala manera, en tots els sentits, tot atacant, a més,.de forma reiterada i injusta, la seva, la nostra, llengua.

Francesc Macià i Llusà


Emili Casademont i Comas

divendres, 22 de juny de 2012

Sant Joan també és musulmà


A la Judea del rei Herodes, segons el Nou Testament (Evangeli de Sant Lluc), hi vivia un sacerdot de nom Zacaries, casat amb Elisabeth, dues bellíssimes persones temeroses de Déu. El matrimoni no tenia fills, ja que ella era estèril. Però heus aquí que un dia a Zacaries se li aparegué l’arcàngel Gabriel i, a través seu, s’assabentà que el ventre d’Elisabeth esdevindria fèrtil i s’hi formaria el futur Precursor del Messies, a qui, en néixer, l’anomenaren Joan, tot complint així la voluntat de Déu expressada mitjançant el citat arcàngel. Això ocorregué sis mesos abans que Jesús, fill de Maria, obrís els ulls a la vida, tal com el mateix personatge celestial havia anunciat a la Verge, juntament amb la notícia que Elisabeth, la seva cosina, estava embarassada. En fer-se gran, Joan, seguint l’exemple d’anteriors profetes hebreus, es retirà al desert, vestint pobrement i alimentant-se de garrofes i mel silvestre, tot demanant als qui se li apropaven que es penedissin dels seus pecats, alhora que els anunciava la justícia de Déu. Per altra banda, els recomanava que es deixessin batejar per ell, al riu Jordà, cerimònia que simbolitzava el perdó dels pecadors penedits. I fou allà on Jesús acudí, per tal que el seu cosí -cosí de segon grau- procedís a batejar-lo.

Tot això, que acabo d’explicar d’una manera força resumida, concorda, en part, amb el que escrigué Flavi Josep, el prestigiós historiador d’aquella època, testimoni directe dels fets: «Hi havia llavors un home que resseguia la Judea vestit de forma estranya, amb pèls d’animals enganxats al seu cos, en els punts que no tenia coberts pel seu propi pèl, i el seu rostre s’assemblava al d’un salvatge. Abordava els jueus i els cridava a la llibertat, dient: “Déu m’ha enviat per mostrar-vos el camí de la llei, gràcies a la qual us salvareu de tenir amos, i no tindreu sobre vosaltres cap amo mortal, sinó tan sols l’Altíssim, que m’ha enviat”. En oir aquelles paraules, el poble se sentia feliç, i tota la Judea el seguia, així com els voltants de Jerusalem. I aquell home tan estrambòtic submergia els seus seguidors en les aigües del riu Jordà, tot fent-los marxar, després d’haver-los instat a deixar de fer el mal i d’assegurar-los que els seria donat un rei que els alliberaria. Uns es burlaven de les paraules del predicador, altres creien en elles».

També aquest historiador parla, talment com Marc i Mateu, en els seus evangelis respectius, del trist final de sant Joan: «Abans de la mort de Jesús, aquell home fou empresonat i degollat, per ordre d’Herodes, a la fortalesa de Maqueront». Cal advertir que hi ha dues versions sobre la causa de la seva execució. De tota manera, ambdues acaben assenyalant que Salomé, un cop hagué acabat de ballar voluptuosament davant Herodes, el seu oncle, demanà a aquest, ben disposat a complaure-la, que li servís el cap del Baptista en una safata, per tal de venjar-se d’ell, ja que havia denunciat que el projectat enllaç matrimonial Herodes-Salomé era incestuós.
     
Sant Joan Baptista, la festivitat del qual se celebra el 24 de juny -data fixada com la del seu naixement-, és considerat com a profeta pel cristianisme, l’islam, el mandeïsme i la fe bahà’i, religió, aquesta última, que només compta amb uns sis milions de practicants, però que els té ben escampats per tot els globus terraqui, inclosa Catalunya. Es tracta d’una religió més moderna que totes les altres i que, en certa manera, constitueix una branca de l’islam. Una vegada, per cert, recordo que alguns dels seus membres més representatius visitaren les comarques de Girona, en una campanya destinada a captar «clients», i a mi, com a periodista, m’obsequiaren amb un dels llibres bàsics del bahàisme.

Però és a l’Alcorà on, a part dels evangelis, Joan Baptista és més citat: uns quinze cops. Hi rep el nom de Yahya ibn Zakariza. Segons la tradició islàmica, Maria (Mariam), en quedar-se embarassada de Jesús, es retirà a un oratori, on vivia tota sola (mai no hi apareix sant Josep) sota la tutela del profeta Zakaries, que la visitava i li duia aliments. Aliments que, en realitat, no necessitava, atès que el propi Déu (Al·là) tenia cura de proporcionar-li. Meravellat per aquell miracle, Zakaries pregà Déu que en fes també un per a ell, de miracle, consistent a donar-li un fill, i Déu accedí al seu prec. D’aquesta manera, per als musulmans, nasqué Joan Baptista.

L’Alcorà presenta sant Joan com un home ple de qualitats i virtuts. Segons la creença islàmica, fou un dels profetes (encapçalats per Jesucrist, considerat un gran profeta, però no pas el fill de Déu) amb els quals Mahoma es trobà en l’«Isra», és a dir, en el llegendari viatge nocturn que efectuà a Jerusalem. I, segons la mateixa creença, sant Joan és enterrat a la Gran Mesquita dels Omaia, a Damasc. Alguns savis de l’islam, per cert, estan convençuts que ressuscitarà i acompanyarà Jesús, quan aquest, al final del temps, torni a la Terra per lluitar i derrotar l’Anticrist.

Sant Joan, per tant, també és musulmà, igual que molts antics profetes.bíblics, sense oblidar la Verge Maria, que ocupa al cel, asseguren, un lloc de privilegi, superior al de Fàtima, la filla predilecta de Mahoma. 
    
Sant Joan, al riu Jordà, batejant Jesucrist
                                             
Emili Casademont i Comas

dissabte, 16 de juny de 2012

El Sant Jordi de l’Helios Gómez


Helios Gómez

Helios Gómez Rodríguez (Sevilla, 1905-Barcelona, 1956), pintor, cartellista i poeta, fou el promotor i el primer president del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, creat el 1936 a la capital catalana, per tal de defensar la República amb el cartellisme, i està considerat com el representant més emblemàtic del grafisme ibèric de la primera meitat del segle XX. Políticament, l’Helios, que fou un revolucionari, militant anarquista durant la Guerra Civil, demostrà tenir sempre un fort sentiment d’identitat gitana i andalusa, fet gens estrany, tenint en compte l’origen dels seus avantpassats i la circumstància d’haver nascut al popular barri sevillà de Triana. Enemic de les dictadures, lluità primer contra la de Miguel Primo de Rivera (1923-1929), en el decurs de la qual es destacà per la seva tasca a favor de la justícia social, i després contra la de Francisco Franco. En ambdues ocasions, Helios Gómez, a més de «visitar» moltes presons, es veié obligat a emprendre el camí de l’exili i hagué de viure a França, Rússia, Alemanya, Algèria, etc. L’any 1942, l’home tornà a Barcelona, ciutat on s’havia establert el 1926, i, al cap de poc temps, fou detingut pels franquistes, que l’engarjolaren a la Model, fins que, amb la salut deteriorada, el 1954 en sortí.

Durant aquesta reclusió a la Model, Helios Gómez, a instàncies del capellà del centre, pintà un fresc a la cel·la número 1 del primer pis de la quarta galeria, dedicat a la Mare de Déu de la Mercè, patrona de les presons i de Barcelona. Però, com que era llibertari, el realitzà un xic a la seva manera, tot fent, a més, que la Verge, el Nen Jesús i els àngels lluïssin els trets característics de la raça gitana, raó per la qual aquell fresc (un veritable i magnífic cant a la llibertat) rebé el nom de Capilla Gitana. El 1998, essent consellera de Justícia de la Generalitat Núria de Gispert, hom procedí a tapar-lo amb una capa de calç. I, des de llavors, han estat moltes les peticions que s’han fet, començant per l’Associació Cultural Helios Gómez (associació barcelonina legalment constituïda, presidida pel fill del pintor), perquè la Capilla Gitana, que fou mostrada dimecres passat en el programa Històries de la Model de TV3, recuperi el seu estat original, peticions que, per dissort, no han donat cap fruit.

Un detall del fresc de la «Capilla Gitana»

I hi ha una obra efectuada per Helios Gómez al principi dels anys 30, després d’haver estat també a la Model, que causà un gran rebombori, però que avui ningú, pràcticament, no la recorda. Es tracta d’un Sant Jordi que, un 23 d’abril, il·lustrà la primera pàgina del diari barceloní La Rambla, periòdic en què l’Helios col·laborava com a dibuixant. Alguns amics que he tingut d’aquella època i que la visqueren intensament -enguany ja desapareguts-, me’n parlaren molt, d’aquell Sant Jordi. Però qui me n’aportà una valuosa informació fou un dels principals redactors de La Rambla, Lluís Aymamí, exiliat, el 1939, a Mèxic, país on desenvolupà una important tasca periodística fins al 1979, any del seu traspàs, gràcies als escrits que deixà.

Així, Aymamí, després d’assenyalar que Helios Gómez era un xicot andalús, alt, prim, de pell bruna, llavis molsuts, ulls negres com el carbó i els cabells encara més negres, a part d’assenyalar també que duia un vestit gris i una corbata vermella, explica que aquest personatge tenia l’obsessió dels tricornis de la guàrdia civil, de les reixes de les presons, de les cadenes i de les xemeneies de les fàbriques. «En una ocasió -relata-, vam encarregar-li un dibuix al·legòric de Sant Jordi per a la primera plana de La Rambla. Li vam recomanar, però, que, aquesta vegada, prescindís de tricornis i cadenes, que ens fes un Sant Jordi «bien apuesto y gallardo», amb una llança i un drac». Helios Gómez respongué que hi estava d’acord. Però preguntà, tot fent honor a la seva innegable ascendència gitana, si no estaria bé que, en lloc del drac, hi col·loqués un guàrdia civil, cosa a la qual li contestaren que no; que volien un Sant Jordi ben maco, que servís per posar en un marc. I l’home, resignat, féu un dibuix realment esplèndid, que els de La Rambla portaren al gravador. Però el dia de Sant Jordi, en sortir el diari al carrer, l’edició s’exhaurí en un tres i no res. Els exemplars anaven a estiracabells i es venien «a preu d’or». Els del periòdic no se’n sabien avenir, d’aquell èxit tan formidable, fins que s’adonaren d’un «detall»: vist el dibuix a l’inrevès, el cap del drac reproduïa la cara d’Alfons XIII, culpable de la implantació d’una dictadura (la d’en Primo), sistema de govern que ell tantíssim odiava. «Helios Gómez -conclou Lluís  Aymamí- va respectar l’ordre de no ficar-se amb la guàrdia civil, però se’n va venjar així. Quan vam saber què passava, la policia ja era a la impremta a recollir el gravat. Resultat: quinze dies de suspensió, multa de 5.000 pessetes, ordre de detenció contra l’Helios, processament dels qui fèiem La Rambla i no sé quantes coses més».

En reaparèixer el diari, aquest tirà 10.000 exemplars més. I Helios Gómez, a part que van apujar-li el sou, continuà dibuixant, amb el seu personalíssim estil, des d’un lloc ben amagat. La persecució judicial, però, no durà gaire -era un moment de grans canvis polítics-, i l’Helios sempre se sentí molt orgullós del seu enginyós i exitós Sant Jordi.
                           
El Sant Jordi de l’Helios Gómez
                                             

Emili Casademont i Comas 
"Diari de Girona"

dissabte, 9 de juny de 2012

L’enterrament de la Gala



Helena Deluvina Diakonoff, més coneguda com la Gala, morí el 10 de juny del 1982, fregant la norantena. I l’endemà, l’esposa i musa de Salvador Dalí, russa blanca, nascuda a Kazan i catòlica ortodoxa, rebé sepultura a l’antic castell-palau de Púbol, situat a la Pera, petita localitat del Baix Empordà, que el seu marit li havia regalat i on ella passà els darrers temps de la seva existència.
     
A la tarda del dia 11, molts periodistes (jo formava part de l’equip d’enviats especials de l’agència Efe) ens trobàvem davant la porta principal del castell. Però els guàrdies de seguretat no deixaven que ningú, tret d’algun cas excepcional, entrés a la «casa mortuòria», en un racó de la qual s’havia construït el cementiri particular dels Dalí. O sigui, un fossar que s’«inauguraria», per dir-ho així, amb el fèretre que guardaria la despulla embalsamada de Gala. Poc abans de les sis, es produí un gran enrenou, ja que aparegué un cotxe, amb una senyora d’aspecte distingit al seu interior. Els fotògrafs s’hi aproparen ràpidament, puix que algú assegurava que es tractava de  Cecile, la filla que Gala repudià, fruit del seu primer matrimoni amb el poeta Paul Eluard. Però, no, No ho era pas. Era Montserrat Dalí -la vaig reconèixer a l’instant-, cosina del pintor. L’acompanyaven Josep Gudiol, director de l’Institut d’Art Hispànic; Ramon Guardiola, el gran impulsor del Teatre-Museu Dalí, i Miette, l’escultora i exmodel de Salvador Dalí. Montserrat, elegant i simpàtica, es deixà retratar i respongué algunes preguntes que li formulàrem. Gudiol, per la seva part, cantava, amb un to apassionat, les excel·lències de l’obra daliniana, mentre que Guardiola era «empaitat» per tots els representants dels mitjans de comunicació. «M’han autoritzat a entrar al castell. Però, per respecte a la voluntat d’en Dalí, que vol que l’enterrament de la Gala es faci en la més estricta intimitat, he decidit quedar-me aquí, a fora», deia el meu recordat amic Ramon. I també tots els que arribaren amb ell, inclosa Montserrat Dalí, romangueren al carrer. Tot seguit, es presentà un sacerdot, que no era pas el rector de la Pera, atès que aquest ja es trobava dins el castell, i parlà una estona amb els guàrdies. Però, enèrgicament, li barraren el pas. Es tractava del capellà del Santuari de la Mare de Déu dels Àngels, on Dalí i Gala es casaren el 1958, que tocà el dos ben enutjat. Anys després, per cert, em concediria una entrevista en exclusiva, en què desvetllaria tots els detalls d’aquell «secretíssim» casament.

Eren les sis i set minuts, quan, de sobte, s’obrí la porta del castell i en sortí mossèn Joaquim Goy, el rector de la Pera. Tots intuïrem que Gala ja havia estat enterrada. «Sí -ens confirmà-. La cerimònia, sense missa, ha estat breu, senzilla i emotiva. S’ha fet pel ritus catòlic i en català». Segons ell, només hi assistiren una dotzena de persones: Robert Descharmes, secretari de Dalí; Antoni Pitxot, amic íntim de l’artista; Miguel Domenéch, advocat madrileny; Gonçal Serraclara, cosí de Dalí; l’alcalde de la Pera, etc. «En Dalí…? No; no hi era pas. Jo no l’he pas vist. Han dit, això sí, que més tard visitarà el panteó», comentà. Guardiola, a cau d’orella, em digué: «Pregunta-li si, en el fèretre, hi han posat algun objecte». I el mossèn em respongué: «Jo, la veritat, no n’he pas vist cap».

Immediatament després, s’obrí de nou la porta del castell i aparegué l’advocat Doménech, portaveu oficial de la família Dalí, acompanyat de Descharmes. Digué que Dalí ens agraïa -als periodistes- totes les atencions que li havíem dispensat i, sobretot, «el  hecho que hayan sabido ustedes respetar su deseo de celebrar la ceremonia del entierro de Gala en la intimidad». I afegí que el pintor ens estimava moltíssim. Cosa comprensible, vaig pensar jo, car era evident que, sense el «bufet» dels periodistes, la «cometa daliniana» mai no hauria arribat a enlairar-se tant i tant… «Dalí no ha asistido a la primera parte de la ceremonia, pero sí a la segunda, o sea, la más importante», manifestà. No hi vaig entendre res. El rector de la Pera ens acabava de dir que no havia vist el pintor en cap moment de la cerimònia. Doménech, en canvi, afirmava que Dalí, almenys en algun moment, hi havia estat present. Tot eren contradiccions. Coses rares. El mateix òbit de la Gala (lloc i hora de produir-se) constituïa tot un misteri. Molts suposàvem, com així després descobrírem, que havia exhalat el darrer sospir a Portlligat, a les dues de la matinada del dia abans. Per contra, oficialment es feia constar que el traspàs de l’esposa i musa de Salvador Dalí s’esdevevingué al castell de Púbol hores després, a un quart de tres de la tarda. «No li estranyi res. No s’hi trenqui el cas -em recomanà Gudiol-. Tant la mort com l’enterrament de Gala entren dins el més pur estil dalinià». En efecte, tot fou molt dalinià, molt surrealista…

Trenta anys després, la Gala continua sepultada tota sola al castell de Púbol, malgrat que, al costat de la seva tomba, n’hi ha una altra destinada al seu marit, feta de manera que els dos, a través d’un forat, es puguin donar la mà eternament. Però Salvador Dalí preferí ser enterrat sota la cúpula geodèsica del seu Teatre-Museu. Una llegenda diu que, d’aquesta forma, el genial artista empordanès volgué venjar-se, poc abans de morir el 1989 a l’Hospital de Figueres, de les malifetes que li havia fet la «dimoníaca» Gala. Aneu-ho a saber…



Emili Casademont i Comas
("Diari de Girona")

dissabte, 2 de juny de 2012

Visita clandestina a Gibraltar


Emili Casademont, l’any 1968,
fotografiat al Penyal
Gibraltar, conegut en temps antiquíssims com a Mons Calpe -i considerat una de les dues mítiques columnes d’Hèrcules-, rebé després el nom de Yabel Tariq («muntanya del Tariq»), en record del general Tariq ibn Ziyad, que hi dirigí, l’any 711, el desembarcament de les forces del Califat Omeya de Walid I. Cap a la meitat del segle XV, el territori quedà incorporat a la Corona de Castella. Però, el 1704, patí l’ocupació dels anglesos i holandesos, que donaven suport a Carles III d’Espanya. I, finalmente, el 1713, Gibraltar fou cedit «a perpetuïtat», en aplicar-se el Tractat d’Utrech, a la Corona britànica.

Aquesta és, a grans trets, la història d’aquest lloc -cèlebre pel seu penyal-, situat en un punt estratègic del sud de la Península Ibèrica i banyat pel Mediterrani, la soberania del qual sempre ha estat reivindicada per Espanya. I molt especialment, als anys 50 del segle passat, pel govern de Franco, amb el crit de ¡Gibraltar español!, reivindicación que ha arribat fins als nostres dies. Els anglesos, però, mai no s’han mostrat disposats a perdre aquesta colònia, raó per la qual han fet, i fan, tot el possible per conservar-la. Així, per exemple, ara tracten d’impedir, un cop més, que les barques de pesca espanyoles feinegin a les suposades aigües territorials de Gibraltar. 

Durant la meva estada a l’Àfrica del Nord, que coincidí amb els primers temps de la independència del Marroc -iniciada el 1956-, vaig tenir ocasió de visitar diverses vegades Gibraltar. Era molt fácil d’anar-hi. Des de Tànger, qualsevol podia fer-ho en avió, que, en un tres i no res, el transportava al territori gibraltareny. O bé, en el ferri, que, salpant de Tànger, el deixava al port franc de Gibraltar. En aquella època, per cert, hom solia trobar a la colònia britànica bastants comerciants hindús i jueus que, «fugint» del ja Regne del Marroc, s’hi havien anat a establir, alguns del quals eren de Tetuan, l’antiga capital del protectorat espanyol i seu dels rotatius Diario de África i África Deportiva, on jo exercia la professió periodística.

L’última vegada que vaig visitar Gibraltar fou l’any 1968. Hi vaig anar, aprofitant un viatge que vaig fer a Ceuta, per tal d’assistir al casament d’un jove excol·lega de la premsa tetuaní. I vaig voler que la meva esposa, que m’acompanyava, conegués, a més de les ciutats marroquines de Rabat i Casablanca, la colònia anglesa. Així, pujàrem en un avió, a Tànger, i, ràpidament, ens plantàrem a Gibraltar. En arribar-hi, però, i en lliurar a la policia els nostres passaports, aquesta ens digué que no els segellaria, perquè, si ho feia, podíem tenir problemes en tornar a Espanya, atès que les autoritats franquistes acabaven de tancar «la verja», cosa que significava que als espanyols els estava prohibit entrar o sortir de Gibraltar. Llavors, la policia, evidenciant una amabilitat exquisida, ens donà un «paper», en què constava que ens trobàvem a Gibraltar de «visita turística». D’aquesta manera, ens assabentàrem que hi estàvem fent una visita clandestina...

Bé. Ja érem a l’històric Mons Calpe, barrejats amb els seus quasi 30.000 habitants. La meva dona no podia ocultar la seva sorpresa -agradable sorpresa, sens dubte!-, en comprovar que Gibraltar reunia totes les característiques d’una típica i bonica ciutat anglesa, amb els carrers nets com una patena i enjardinats. I a mitja tarda, seguint el costum britànic, anàrem a prendre el te, tot fumant un autèntic i deliciós tabac anglès. Allà, per cert, hi entaulàrem conversa amb alguns «llanitos», els quals s’interessaren per saber de quin lloc d’Espanya procedíem. I, en respondre’ls que de Catalunya, hi hagué qui féu aquest comentari, demostrant conèixer bé la nostra trista història: «A ustedes, España siempre les ha ‘jorobado’. Incluso llegó a fusilarles al presidente que tenían», referint-se, és clar, a Lluís Companys. «Nosotros -afirmà, amb contundència- somos gibraltareños y no queremos formar parte de España».

La meva dona i jo romanguérem un parell de dies al territori i, com cal suposar, pujàrem a dalt de tot del penyal, «la Roca», des d’on poguérem contemplar una bella panoràmica marítima, així com la veïna ciutat andalusa d’Algesires, els famosos dofins de l’Estret de Gibraltar i els simpàtics monos gibraltarenys. Uns monos que, si un dia arribessin a desaparèixer, desapareixerà també, segons explica la llegenda, la colònia britànica, ja que aquesta quedaria de nou integrada a l’Estat espanyol. Per això, les autoritats de Gibraltar procuren mimar-los tantíssim…

La nostra tornada a l’Estat espanyol fou ben «pintoresca». Agafàrem un aparell d’una companyia aèria britànica que anava a Londres, fent escala a Madrid. I, en aterrar a l’aeroport de Barajas, lliuràrem els passaports a la policia. El que ens atengué, després de «repassar-nos» amb la mirada de dalt a baix, ens preguntà: «¿Qué? De Gibraltar, ¿no?». «Pues, no. No señor -li responguérem-. Fíjese, por favor, en nuestros pasaportes. Nada dicen que hemos estado allí. Venimos de Tánger». L’home, evidentment, no s’ho volgué creure, atès que el nostre vol procedia de la colònia anglesa. Però, al final, exhibint un estrany somriure, féu veure que s’ho creia...

Permís de residència expedit per les autoritats de Gibraltar, que dóna
fe d’aquesta visita clandestina feta a la colònia britànica



Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)