 |
El 1951, el folklorista barceloní Aureli
Capmany deia, en la seva obra Costums i
tradicions catalanes, que, «de tots els dotze mesos de l’any, el març és considerat
el més maligne, motiu pel qual se’l qualifica de malintencionat». I el pare de la Maria Aurèlia
L’aversió dels catalans al mes de
març, nom derivat del que el poble de Roma donava a Mart, déu de la guerra, és
antiga. Com antiga és també la popular dita: «Març, marçot,/ mata la vella/ a
la vora del foc,/ i la jove si pot», ja que, en tot moment, la gent ha atribuït
al tercer mes de l’any (el primer, per cert, del vell calendari romà) una pila
de males intencions. Aureli Capmany explica, recollint la creença popular,
basada en una curiosa llegenda, que molta part de culpa que això succeeixi la
té la vella de la dita acabada de citar: «Una vegada -diu-, una vella
propietària d’un ramat d’ovelles, en trobar-se un any a finals d’un febrer
benigne i gens rigorós (ben al contrari del que ara acomiadarem), va creure’s
haver escapat de la fredorada de l’hivern i va dir per a donar-se el gust de
fer mofa del febrer, tan feble: “Adéu febrer!/ que amb ta gelada/ no m’has mort
cap ovella/ ni fet cap pelada “. Però el febrer es va enfadar, va anar a trobar
el març i li va dir: “Març, fes-me un favor”. “Dos, si cal”, contestà el veí.
“Deixa’m tres dies, que amb tres que en tinc fan sis, i castigaré la vella”. I
per això, de resultes d’aquest fet, es diu que el febrer dictà la següent
sentència: “Tres que me’n queden,/ tres que me’n deixaràs./ Sense pell i
pelada,/ a la vella veuràs”. Tot seguit es posà a fer un temps tan afrós, que
la gelada va matar l’herba dels camps, i totes les ovelles de la vella van
morir de fred».
Cal assenyalar que alguns vells
pagesos de les comarques gironines, en arribar els tres primers dies de març,
parlen, amb cert temor, dels «dies manllevats», ja que pensen que poden ser molt
perillosos i terribles. És clar que també, en d’altres indrets dels Països
Catalans, hom situa els «dies manllevats» a l’abril, adduint que, més tard, la
vella féu igualment mofa del «març, marçot», amb les seves vaques com a
protagonistes, i que es repetí el càstig abans descrit.
 |
| Imatge antiga d’una cantada de caramelles, amb una noia a la finestra, dipositant el seu òbol al cistell que li fa arribar un cavallista |
Altrament, convé recordar que hi ha
anys (tot depèn de les llunes) que, durant la segona quinzena del mes de març, s’escau,
després de la Quaresma
i la Setmana Santala Pasqua florida, fet que
passarà, per cert, el 2013. I abans, quan el Dissabte Sant era el Dissabte de
Glòria, era costum molt arrelat, per part de moltes colles d’homes de casa
nostra, sortir al vespre a cantar caramelles, costum que, tot i haver quedat
força reduït, encara algunes solen practicar, sobretot al matí del diumenge pasqual.
Per cert que les caramelles, segons creia mossèn Cinto Verdaguer, nasqueren «al
bell indret de la Garrotxa
empordanesa, on es venera la imatge de la Mare de Déu del Mont». I l’autor de l’immortal
poema Canigó, que l’any 1882 sojornà a
l’ermita del Mont, afegia el següent: «Imagineu-vos uns pastors que guarden el
ramat del senyor del Castell de Beuda el matí del Dissabte Sant i els fereix de
cop el toc de l’Al·leluia del veí monestir de Sous, anunciant la resurrecció de
Jesús. Al moment, els pastors es posen a cantar, com les campanes i els ocells,
moguts per aquella sobrosa alegria, i els passa pel cap d’anar a vessar-la, cap
al vespre, a la porta de les cabanes i cases veïnes. Però quina cançó cantarem?
Alcen els ulls enlaire com cercant inspiració i veuen al cim del turó el
Santuari de la Mare
de Déu del Mont. Els seus goigs senzillíssims i bonics vénen als llavis de tots
i el toc del caramell o flabiol i el cant dels ocells originen la festa».
No hi ha dubte que aquesta versió de
Jacint Verdaguer sobre la naixença de les caramelles és la més encertada de
totes les existents. I, a partir del 1590, les caramelles dels pastors de la
muntanya del Mont passaren als pagesos de Lladó, Tortellà, Besalú, Banyoles,
etcètera, tot escampant-se ben aviat pertot arreu, a fi de celebrar, a més,
l’entrada de la primavera. Altrament, cal indicar que els Goigs de la Mare
de Déu del Mont, el primer himne -segons sembla- que entonaren els
caramellaires, foren posteriorment acompanyats per molts d’altres. Així, a
l’antic poble de Palau-sacosta, avui agregat a la ciutat de Girona, jo vaig poder
sentir com una colla, a la dècada dels anys 40 del segle passat, cantava els Goigs
de la Mare de
Déu de Núria, amb els quals convidava els pagesos de les masies allà
existent a visitar la Regina
del Pirineu al llegendari i històric santuari (no oblidem que, el 1931, s’hi
redactà el primer Estatut de Catalunya) que té dedicat un xic més amunt de la localitat
gironina de Queralbs, al Ripollès, on es pot arribar a cavall de les cames, a
peu, per camins de muntanya, o bé, per fer-ho fàcil i còmode, utilitzant el
cremallera que surt de Ribes de Freser.
 |
| Santuari de |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada