diumenge, 25 de desembre de 2011

També Jesús i Maria són musulmans

Fins al segle IV, era creença general que Jesús havia nascut entre el 28 de març i el 18 d’abril. Però, l’any 330 i sota el mandat de l’emperador romà Constantí, es fixà, com a data de la seva arribada al nostre planeta, la del 25 de desembre, per tal que coincidís amb la festa del Sol Invicte, una important celebració pagana de l’imperi de Roma, tot dotant-la així de significat cristià.

En realitat, s’ignora quan Jesús -Jesucrist o Crist- nasqué, tot i que se sap que, per culpa d’un error de càlcul de Dionís l’Exigu, fou uns 7 anys abans de la nostra era. Com també s’ignora on tingué lloc l’esdeveniment, que podria ser a Natzaret, ja que sempre s’ha parlat de Jesús de Natzaret i mai de Jesús de Betlem. Per la seva part, l’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans, es limita a indicar que la Verge Maria parí el seu fill «en un lloc apartat, a la frontera amb Egipte». Cal recordar que aquesta religió monoteista, en no reconèixer Jesús com a fill de Déu o Déu mateix, nega que Maria sigui la Mare de Déu, malgrat venerar-la moltíssim i defensar, «a capa i espasa», la seva virginitat. Per als islàmics, Jesucrist fou un gran profeta, enviat per Déu a la Terra, on tornarà al final dels temps, abans del Judici Universal, i farà que tothom conegui l’autèntica veritat.

I convé remarcar que la tradició islàmica afirma que la Verge Maria ocupa al cel un lloc destacadíssim, superior al de Fàtima, la filla predilecta de Mahoma, i que, dels 6.236 versicles que contenen les sures de l’Alcorà, uns 200, se centren en l’elogi de Jesús i Maria, les dues figures principals del cristianisme. És clar que hi ha d’altres aspectes importants, a més de l’assenyalat, que separen els cristians i els musulmans, atès que, per exemple, aquests últims no admeten que Jesucrist morís a la creu i rebutgen, en considerar que només existeix un sol Déu, la teologia de la Trinitat.

Segons l’Alcorà, Josep, fuster i monjo, fou el primer que notà la gravidesa miraculosa de la seva aparent esposa. Sant Gabriel havia anunciat a Maria la concepció que tindria efecte de part de Déu (Al·là): «Se li apareix sota la forma d’un jove bellíssim, quan la delicada i santa Verge es troba completament nua. L’arcàngel no la toca. N’hi ha prou amb la bufada de l’hàlit de Déu que l’empara i la penetra». El llibre sagrat dels musulmans (dictat, asseguren, per Al·là a Mahoma a través de sant Gabriel) defensa fins a l’infinit la reputació de Maria davant les calúmnies jueves. Unes calúmnies que els islàmics no perdonaran mai, car, en opinió del savi Al·lalusí, constitueixen el pecat més horrorós comès pels jueus al llarg de la seva història.

Tots els santuaris cristians consagrats a Maria que hi ha arreu del món islàmic són molt respectats i, fins i tot, massivament visitats per la fidelitat musulmana, sobretot el 25 de desembre, cosa que jo vaig poder constatar personalment, durant aquella ja llunyana època en què vaig exercir la professió periodística al Marroc i a Algèria. Cal recordar, en aquest sentit, que monsenyor Descuffi, bisbe catòlic d’Esmirna, explicà, en el decurs de les sessions del Concili Vaticà II, el següent: «Jo he vist, amb els meus propis ulls, com a la ciutat d’Éfes, a la Casa de Nostra Senyora Maria, la Verge era invocada devotament i sincerament per milers i milers de musulmans, i com n’obtenien favors meravellosos: curacions… i àdhuc m’atreviria a afirmar que miracles extraordinaris».

D’altra banda, he de dir que, en àrab clàssic, la complicada llengüa de l’Alcorà, jo he llegit les més belles llegendes marianes. Una d’elles, per exemple, és la relativa al naixement de Jesús, en la menjadora de l’estable d’un ase, on es conta d’una manera exquisidament poètica que, quan la Verge Maria acabà de parir el seu fill, una gentil palmera que hi havia a l’entrada s’inclinà i, per mandat diví, li oferí dolços i refrescants dàtils. D’aquí ve, per cert, el costum d’oferir dàtils a les parteres musulmanes.

La vida de la «nostra» Mare de Déu i, alhora, Verge Maria, segons s’explica en un treball d’investigació, basat, en part, en les creences islàmiques i publicat a la revista Muy Historia, no degué ser fàcil. «Con toda seguridad -diu-, no sabría leer ni escribir, y difícilmente podría haberse vestido con las sedas con las que la han imaginado miles de artistas, unas ropas sólo al alcance del 2 por ciento de la población». I després d’indicar que, encara que no se’n coneixen retrats reals, és dubtós que els ulls de Maria fossin blaus i el seu cabell ros, afegeix que «por contra, debió ser morena, de ojos oscuros y rasgos semitas».

De qualsevol manera, jo estic ben convençut que la «nostra» -insisteixo- Mare de Déu i, alhora, Verge Maria (el citat treball apunta que s’hauria casat a Natzaret als 13 anys d’edat) era una dona realment bellíssima. I és que, d’això, en tinc una prova del tot fiable. Una prova que, de forma miraculosa, la Mare de Déu de Núria em proporcionà, contemplant una vegada la imatge que té al seu santuari del Pirineu gironí, fet que em produí una joia inenarrable.

Imatge de la Mare de Déu de Núria

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

dissabte, 17 de desembre de 2011

La REM

En iniciar-se la dècada dels anys 1950, les comarques gironines (i amb elles, en major o menor grau, totes les altres de l’Estat espanyol) resultaren afectades per una terrible «febre radiofònica». En un moment donat, hi hagué emissores a Girona, Palamós, Blanes, Puigcerdà., Olot, Ripoll… i àdhuc en funcionava una a Sant Hilari Sacalm, durant els mesos d’estiu, per als turistes. O millor dit, per a les persones, la majoria d’edat una mica avançada, que anaven a la citada localitat de la Selva a «prendre les aigües». Totes aquelles emissores, que al principi «actuaven» sota la batuta d’un patronat local, passaren després a dependre de la REM (Red de Emisoras del Movimiento), tret de Ràdio Girona, creada el 1933 i filial de Radio España de Barcelona, l’antiga Ràdio Associació de Catalunya. I, com que encara no s’havia «inventat» la freqüència modulada (FM), utilitzaven l’ona mitjana, anomenada també ona normal, per bé que l’emissora de Palamós (La Voz de la Costa Brava) havia començat a emetre en ona curta, motiu pel qual rebia molts controls de terres llunyanes, sobretot d’Itàlia.

L’eufòria era impressionant. Amb més bona voluntat que no pas encert, aquelles emissores (Ràdio Girona constituïa un cas ben diferent) en feien moltes, de coses. La gent de cada poble se sentia plenament identificada amb la «seva» ràdio. Val a dir que hi col·laborava amb gran entusiasme. Ràdio Blanes n’era tot un bell exemple. Durant els seus primers temps, quan encara la REM no se n’havia apoderat i tenia els estudis a les golfes del Primer Casino, els clients d’aquella entitat (de fet, una cafeteria) sempre estaven a punt de donar un cop de mà (o «de veu») als locutors de l’Emisora Villa de Blanes, indicatiu que llavors utilitzava l’estació, la veu de la qual, en hores diürnes, arribava amb força potència fins a Barcelona i Girona.




Aquella eufòria, però, no durà gaire. Perquè, tot just encetada la dècada dels anys 1960, el Govern començà a tancar emissores. La raó era que produïen greus interferències a la radiodifusió europea. Però, al marge d’això (que no deixava de ser cert), hi havia un problema que la REM contemplava tota esverada: aquelles emissores espanyoles seves (qualificades de «pirates» per part dels alts organismes radiofònics internacionals) eren d’allò més deficitàries, llevat d’unes poques, com La Voz de la Costa Brava, que guanyava diners i feia programes de gran qualitat -alguns, al llarg dels mesos turístics, en diferents idiomes-, ja que comptava amb una plantilla de bons professionals, encapçalats pel periodista Jaume Sureda i Prat, que arribaria a dirigir posteriorment el Diari de Girona. Això no obstant, l’emissora fou obligada a abandonar l’ona mitjana i passar a l’FM, quan pràcticament ningú no tenia aparells receptors d’aquesta mena. Foren moltes les gestions dutes a terme perquè La voz de la Costa Brava pogués continuar emetent en ona mitjana, però tot resultà inútil.

El que sí que hi hagué llavors fou la possibilitat que a la ciutat de Girona s’instal·lés una emissora de la REM. En efecte, a Jaume Sureda (nomenat, l’any 1962, delegat a les comarques gironines d’aquella cadena estatal condemnada a desaparèixer) li ordenaren que agafés l’emissora d’ona mitjana de Palamós, que la traslladés a Girona i que comencés a funcionar amb l’indicatiu de La Voz de Gerona. Ell, però, al·legà, amb molt bon criteri, que allò seria perdre el temps, ja que La Voz de la Costa Brava disposava d’uns equips bastant obsolets i no podria competir, quant a cobertura i qualitat de so, amb Ràdio Girona. Llavors, els de la REM li digueren que, entre els de La Voz de la Cerdaña (Puigcerdà) i els de La Voz de la Costa Brava, els tècnics miressin de fer una emissora nova. Lamentablement, però, de l’estació ceretana, que havia gaudit de molta escolta a les terres veïnes de França, no se’n pogué aprofitar res, puix que duia alguns mesos fora de servei i l’aigua de la pluja havia malmès els seus aparells. Comunicat tot allò a Madrid, la resposta que en Sureda rebé fou la següent: «No te preocupes. Te mandaremos una emisora nueva». Una emissora nova de trinca que mai no arribà al seu destí. Això passava poc abans que La Voz de Gerona, de la cadena Sidical, s’instal·lés a la ciutat del Ter i de l’Onyar.

Ara, tota aquesta història m’ha vingut a la memòria, després de llegir que l’Ajuntament de Puigcerdà prepara un homenatge als fundadors, l’abril del 1952, de La Voz de la Cerdaña (nom que, oficialment, dugué l’emissora ceretana), com Josep Vinyet i Estebanell, per exemple, que n’esdevingué el primer director. I és que jo, per haver estat col·laborador informatiu de La Voz de la Costa Brava i de Ràdio Blanes en ona mitjana, vaig viure l’etapa final de les estacions gironines de la REM. A part que Jaume Sureda i Prat, inoblidable amic i company, ja m’havia dit que comptava amb mi per a la «seva» emissora La Voz de Gerona, els estudis de la qual pensava ubicar-los al local on editava i dirigia les revistes Usted i Gerona Deportiva.



La Voz de Madrid, que fou l’emissora central de la REM, tingué grans figures de la ràdio, com els avui traspassats Boby Deglané i (a la foto) Joaquín Soler Serrano.

Emili Casademont i Comas


(Diari de Girona)

dissabte, 10 de desembre de 2011

Romans a l’Amèrica precolombina

Una bona colla de segles abans que Cristòfor Colom descobrís oficialment Amèrica, ja l’havien descoberta extraoficialment molts navegants, com els víkings, els fenicis, els cartaginesos, els grecs, els romans, els egipcis, etcétera. Això és el que he acabo de llegir (lectura que no m’ha sorprès gaire, atès que, en part, ja era coneixedor del seu contingut) en un treball molt ben documentat, on es destaquen les nombrosíssimes proves que hi ha entorn de la presència dels dits navegants (especialment, els romans) a l’Amèrica precolombina.

L’any 32 abans de Crist, la flota del poble de Roma disposava de 2.000 vaixells i 200.000 tripulants, mentre que l’armada espanyola, durant l’època de Colom, tan sols comptava amb 120 vaixells i una reduïda quantitat de gent que hi podia anar a bord. Així, la Marigalante o Marigalant, la Santa Clara i la Pinta, noms que, en realitat, tenien la nau capitana Santa Maria i les caravel·les la Niña i la Pinta, respectivament (l’últim és l’únic que s’ha respectat), només podien transportar, entre els tres vaixells, noranta tripulants. Centrant-nos en els romans que és el que interessa, cal assenyalar que aquests arribaren a les costes americanes primer per accident i después per raons comercials, tal com havia succeït amb els grecs (dels grecs, precisament, els romans heretaren l’art de la navegació), afavorits tots plegats -no sols els navegants de Roma i els de Grècia- pels corrents marins que hi empenyen amb certa facilitat.

Als Estats Units, a l’Amèrica Central, a les Antilles i a l’Amèrica del Sud, s’hi han descobert evidències romanes molt rellevants. Les més abundants, per cert, a les costes nord-americanes, així com al mateix cor del país, a Oklahoma, on han aparegut, per exemple, una moneda amb l’efígie de l’emperador Neró i diverses inscripcions llatines d’aquella època. I en una platja de Beverly (Massachussets), per altra banda, s’hi han trobat monedes romanes del segle IV després de Crist, amb les cares gravades dels emperadors Constantius, Valentinianus I, Valens i Gratinianus, pertanyents al citat segle. Tot indueix a pensar, en conseqüència, que es tracta de les restes de les visites de mercaders o colonitzadors romans, els quals trepitjaren terra americana durant molt de temps.

Altrament, convé indicar que en algunes illes de les Antilles, com Cuba i Haití, també s’hi han localitzat monedes romanes. I a Veneçuela, fins i tot, claus de vaixells romans, embarcacions datades entre el segle II i el IV després de Crist. Això sense oblidar que a Carolina del Nord es desenterraren no fa gaires anys flautes de ceràmica de tipus romà, decorades amb imatges d’insectes, que foren estudiades per l’arqueòleg Neil N. Judd, de l’Smithsonian Institution, i divulgades per la revista Archaeology. Judd arribà a la conclusió que aquelles flautes no eren pas, en contra del que hom suposava, d’origen indi.

Però de totes les evidències que demostren l’extraordinària presència romana a l’Amèrica precolombina, la més concloent és la descoberta feta per l’arqueòleg nord-americà Robert F. Marx a les costes del Brasil, ben a la vora de Rio de Janeiro, ja que es tracta de les restes d’un antic vaixell submergit, del qual s’han extret nombrosos trossos de ceràmica i àmfores romanes, fabricat tot, pel que s’ha pogut comprovar, a Zilis (Marroc). Aquestes restes, segons la doctora Elizabeth Hill i el doctor Michael Ponsich, del Departament d’Estudis Clàssics de la Universitat de Massachussets, així com d’altres especialistes, pertanyen al segle III després de Crist.

I no voldria acabar sense referir-me breument als templers, encara que res no tinguin a veure directament amb els romans, però sí indirectament, puix que, entre d’altres coses, també eren com ells uns experts navegants. La poderosa flota templera, pel que s’afirma, salpava cap a Amèrica des dels ports de Galícia, rumb a Mèxic, molt abans que ho fes Cristòfor Colom (de nom real Joan i fill de Girona, segons alguns investigadors i Salvador Dalí, que pintà un bellíssim quadre dedicat al Descobriment del Nou Món, ple de simbolismes, que s’exhibeix al museu que el cèlebre l’artista empordanès té als Estats Units), flota que tornava a Europa carregada de plata, extreta de les mines mexicanes, i desembarcava als ports mediterranis de la Catalunya Nord, propietat dels mateixos templers, en una època, per cert, en la qual l’Església de Roma acumulà grans riqueses.

I com a confirmació de les visites romanes, accidentals o intencionades, a l’Amèrica precolombina, bo serà dir que, conforme s’indica en el treball que he citat al començament d’aquest article, aparegueren temps enrere en uns frescos de Pompeia dues imatges de fruits exòtics no europeus. O sigui, la pinya tropical, originària d’Amèrica central, i l’anon, que es típic i exclusiu d’Amèrica. «De manera -conclou el treball, que constitueix un capítol poc conegut de la història del Nou Món- que si a Amèrica s’han trobat ferros procedents de Pompeia, i si a Pompeia hi ha la representació d’un parell de fruits americans, la cosa no pot ser més clara».



Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

Recordant santa Bàrbara

Molta gent només es recorda de Santa Bàrbara quan trona. I és llavors que sol demanar la seva protecció, tot recitant aquesta petita i popular pregària: «Sant Marc, santa Creu,/ santa Bàrbara no em deixeu». Després, se n’oblida totalment. Per això, estic gairebé convençut que, si -avui, diumenge, 4 de desembre-, no trona ni llampega, poquíssimes persones recordaran que és la seva diada.

La història del perquè santa Bàrbara és advocada contra els llamps i els efectes de les decàrregues elèctriques i atmosfèriques és tota curiosa. Un dia, expliquen els lleidatans, Nostre Senyor volgué premiar les virtuts de santa Bàrbara i li preguntà què preferia més: si el govern de les dones o el de la tempesta. I ella, sense rumiar-s’ho gaire, respongué que es veia capaç de dominar el llamp i el tro, però que mai no es veuria en cor de provar-ho amb les dones…

I aquesta història -molt popular per les terres de Lleida- enllaça amb un fet que passà a Barcelona, el qual motivà que la invocació a santa Bàrbara, en el moment de tronar o llampegar, s’escampés arreu de Catalunya.

Segons la tradició, el terreny que ocupava el convent barceloní del Carme, que s’aixecava on avui hi ha el carrer del Pintor Fortuny, entre d’altres, era del domini del diable, qui, tot enutjat, es féu el propòsit d’enrunar-lo. Així, a cada instant, desencadenava tempestes i feia caure llamps al campanar de l’església, que causaven moltes desgràcies a l’edifici, així com a la seva comunitat benedictina.

Un dia, però, enmig d’una tempesta, els núvols es partiren pel mig sobtadament. I del cel baixà un àngel, vestit de blau, amb les ales daurades, el qual lliurà al pare prior una oració contra els llamps i els seus efectes, tot dient-li que, si l’escrivia en un paper i la posava al campanar, mai més cap llamp no hi cauria. Aleshores, la comunitat féu allò que se li aconsellava, els llamps deixaren de caure… i l’oració, posteriorment, fou impressa i propagada profusament. Ah!, i perquè tingués més eficàcia, els impressors, que no ignoraven allò que la gent de Lleida explicava entorn del domini de santa Bàrbara sobre el llamp i el tro, l’encapçalaren amb una estampeta de l’esmentada santa. I de Barcelona, el costum de tenir una estampa de santa Bàrbara a casa s’estengué ràpidament per tot el Principat.

Santa Bàrbara és patrona de molts oficis. La celebren els barrinaires, els picapedrers... I, en general, tots aquells que exerceixen un ofici que té alguna cosa a veure amb el foc de pet i flama. I també és advocada dels campaners, els quals la invoquen especialment perquè els guardi de ser ferits pel llamp, quan, per tal d’escampar i esbargir la tempesta, han d’anar a tocar «bon temps». S’han donat casos de caure llamps als campanars mentre les campanes vogaven a «bon temps», ja que el metall ha atret l’exhalació. D’aquí que els campaners, molt exposats a ser víctimes dels llamps, hagin recorregut sempre a la protecció de santa Bàrbara.

Per acabar, cal dir que santa Bàrbara -que avui, en ocasió de la seva festa, he volgut recordar una mica- havia estat abans molt venerada pels mistaires, ja que els llumins que fabricaven produïen, en encendre’ls, com una petita explosió, molt del gust de la gent d’aquella època. Eren els anomenats «mistos de pet i de flama».



Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)