dissabte, 26 de novembre de 2011

El «cent» i el «felip»

Són moltíssimes les poblacions de Catalunya que el 30 de novembre, diada de Sant Andreu, celebren la festa major. I, entre aquestes poblacions, cal esmentar la de Sagàs, situada a la comarca del Berguedà, que fou, segons conta la tradició, la primera que es fundà a casa nostra, obra d’un nét de Noè, anomenat, precisament, Sagàs, el qual, acompanyat dels seus set fills, aterrà a la citada comarca barcelonina, després d’haver participat activament tots plegats en la fracassada construcció de la Torre de Babel.

Però és d’un altre tema relacionat amb sant Andreu, el sant de «la pluja, neu o fred molt greu», com diu el popular refrany (i sembla que, en efecte, antigament ho encertava), que vull parlar. Abans, per Sant Adreu, cada any tenia lloc a Barcelona, mercès a un privilegi atorgat als barcelonins l’any 1274 pel gran rei En Jaume I, l’elecció dels consellers o jurats que, integrats en el Savi Consell de Cent, havien de regir la ciutat. La vigília, els pregoners, en crida de toc reial, anunciaven per tota la capital catalana, per tots els seus carrers i places, la convocatòria del ple dels consellers per a l’endemà a la tarda, reunió que també anunciaven les campanes de la Seu. I els consellers o jurats assistien, al matí, a un solemne ofici religiós, que se celebrava a la cripta catedralícia de santa Eulàlia. Una santa, nascuda al poble de Sarrià, convertit avui en un barri de Barcelona (barri on, segles més tard, també obriria els ulls a la vida l’eximi poeta J.V. Foix), que, després de ser titllada de «separatista», seria desposseïda del seu càrrec de patrona de la ciutat en benefici, com és sabut, de la Mare de Déu de la Mercè.

Aquell solemne ofici religiós, repeteixo, se celebrava al matí. I havent dinat, a primera hora de la tarda, els consellers o jurats s’aplegaven a la sala major del Consell, on el conseller en cap pronunciava, a peu dret, un parlament de comiat i, en nom dels seus companys, manava que es procedís a elegir els nous, alhora que exhortava els reunits perquè l’elecció fos ben feta. Un cop acabada aquella cerimònia, els consellers sortints es despullaven de les gramalles, les insígnies i els altres atributs corresponents als seus càrrecs, i anaven, a continuació i en comitiva, als domicilis dels consellers entrants, per tal de felicitar-los i desitjar-los bona sort. Tot això durà fins al 1713, ja que, l’any següent, i com a resultat de la pèrdua de la guerra dita de Successió i de la presa de la ciutat de Barcelona per les tropes de Felip V, fou desfet el Consell de Cent i anul·lades totalment les lleis pròpies de Catalunya, així com el seu democràtic sistema de govern.

Felip V, monarca borbònic que odiava a mort els catalans, no s’acontentà pas només amb això, sinó que anà encara més lluny. I així ordenà que, de la comuna de les cases (el vàter, com modernament se la coneix, entre moltes altres denominacions que rep), se’n digués el «cent», tot fent, d’aquesta manera, una mofa de molt mal gust al Savi Consell de Cent. Per a ell, ambdues coses eren el mateix, o sigui -dit finament-, una «caca». Moltes famílies catalanes, temeroses de ser castigades severament si incomplien aquella ordre tan vergonyosa, optaren per penjar a la porta d’entrada de les comunes un cartellet (cartellet que, a casa de les famílies més porugues, era ben gros i visible), amb la inscripció següent: «El cent». El meu avi matern, per cert, que coneixia prou bé aquella història (gairebé havia arribat a viure-la personalment), més d’una vegada, quan jo era infant, me l’explicava, i afegia que moltes persones col·locaven davant el «cent» la paraula «número», motiu pel qual, quan tenien necessitat d’anar-hi a fer les seves feines, deien que anaven al «número cent».

Els catalans, però, no podien tolerar aquella espantosa burla feta al Savi Consell de Cent. I així, molts no trigaren gaire a substituir el «cent» pel «felip», nom que, ràpidament, s’escampà pertot arreu, fins al punt que arribà a assolir una immensa popularitat, davant la sorpresa -i el disgust, sobretot- del rei Felip V, que ja no s’atreví a prohibir que el comparessin amb una vulgar i, sovint, fastigosa comuna. I, d’aquesta forma, el nom de «felip» es convertí en sinònim de comuna, sinònim que fou molt utilitzat a casa nostra durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, i que no començà a desaparèixer fins la proclamació de la Segona República Espanyola l’any 1931, en què Alfons XIII, per tal d’evitar un vessament de sang, ja que comptava amb el suport de l’Exèrcit, optà, amb bon criteri (cal reconèixer-ho), per tocar el dos, tot emprenent el camí d’un exili sense retorn.

Amb el temps, les frases «Anar al número cent» o «Anar a can Felip», tan populars abans, han quedat oblidades. I així, el «cent» i el «felip», aplicats al vàter, són uns mots que, actualment, la nostra parla ha perdut. De qualsevol manera, però, encara se’n poden trobar algunes referències escrites, com en una obra, per exemple, de l’extraordinari lingüísta Joan Corominas.


Sala on es reunia el Savi Consell de Cent


Emili Casademont i Comas

Homenatge pòstum a Josep M. Bernils i Mach

CRONISTA oficial de Figueres i periodista, va publicar mig centenar de llibres sobre la història de la ciutat natal de Dalí

INTERVENCIÓ del periodista Emili Casademont
en la sessió acadèmica, celebrada a la sala
de plens de l’Ajuntament figuerenc
(24-11-2011)


Bona tarda o bon vespre a tothom!

Acceptant i agraint molt sincerament la invitació de l’Ajuntament de Figueres per participar en aquesta sessió acadèmica en memòria de Josep Maria Bernils i Mach, he de dir, abans de començar, que la meva intervenció, complint el que se m’ha recomanat, serà més aviat curta, a fi de no allargar de forma excesiva la durada de l’acte. Per això, benvolguts amics, he optat per escriure aquestes línies que porto -i que, a continuació, us llegiré-, tot advertint-vos, però, que, pel mig, hi procuraré incloure alguns detalls importants, que segurament m’hauran passat per alt, atès que, a causa d’haver arreplegat una forta grip, he tingut, en el moment de redactar-les, el cap un xic emboirat. Perdoneu.

Fet aquest petit preàmbul, permeteu-me que vagi ja directament al gra.

El traspàs de Josep Maria Bernils, tal com ja vaig comentar, en un article que vaig publicar al “Diari de Girona” el 2 de juliol, data del funeral i de l’enterrament de les seves despulles, no em va pas agafar gens ni mica de sorpresa, ja que, des de feia uns dies, esperava que, malauradament, es produís. I és que, en anar-lo a visitar el vespre del dissabte 25 de juny, al centre sociosanitari Bernat Jaume, on es trobava ingressat, ja no em va reconèixer. I l’endemà, a trenc d’alba, els metges van comunicar a la família que en Bernils era a punt d’emprendre el vol cap a l’Eternitat. El seu cor, però, contra tot pronòstic, va aguantar, curiosament, més del que hom preveia. I dic curiosament, perquè la ciència mèdica havia diagnosticat, feia bastant de temps, que el Cronista Oficial de la Ciutat de Figueres tenia el motor vital del seu cos força delicat. És clar que, a vegades, aquesta ciència mèdica, sigui per la raó que sigui, s’equivoca. I així, el meu entranyable amic i company Josep Maria Bernils i Mach, víctima d’una cruel i dolorosa malaltia, fins al dijous següent, 30 de juny, no va exhalar el darrer sospir, pocs mesos després, precisament -l’octubre, en concret-, d’haver-ho fet Maria Antònia Vozmediano, la seva esposa. Tret dels seus familiars més directes, crec, per tant, que jo va ser l’última persona que el vaig veure encara en vida. I sabent com sabia que en Berbils era un cristià convençut, i confiant que, enmig del dolor que el turmentava, pogués oir la meva tímida i emocionada veu, li vaig aconsellar que encomanés la seva ànima a la Mare de Déu de Núria. O sigui, la meva celestial mare i protectora, fet que ell no ignorava.

Josep Maria Bernils i Mach, traspassat als 81 anys d’edat, a punt de complir-ne 82, era un xic més gran que jo. El vaig conèixer a principis de la dècada dels 50, però no pas d’una manera personal (això succeiria més tard, quan, després d’un lustre d’exercir la professió periodística a l’Àfrica del Nord, vaig tornar a Catalunya), sinó a través de les col·laboracions que, essent ben jove, ja feia als mitjans de comunicació escrits, com els setmanaris “Gerona Deportiva” i “Barcelona Deportiva”, el diari gironí “Los Sitios” i la revista mensual figuerenca “Canigó” (n’havia estat membre fundador, per cert), que Xavier Dalfó, el seu director i editor, feia arribar a la seu de la revista gironina “Usted” i del seu suplement “Gerona Deportiva”, publicacions de les quals jo era redactor.

Recordo que, una vegada, Bernils descobrí, en un article, el secret que feia que les seves entrevistes per a “Canigó” sortissin tan bé. Resulta que seguia, al peu de la lletra, els savis consells que li donava un destacat i vell periodista de “La Veu de Catalunya”, entre d’altres diaris barcelonins dels anys 20 i 30. M’estic referint a Manuel Brunet, un vigatà que, aleshores, residia a la comarca altempordanesa, on moriria el 1956, i que signava brillants articles, amb el pseudònim “Romano”, a les pàgines d’aquell inoblidable i gran setmanari anomenat “Destino”, propietat del palafrugellenc Josep Vergés, amic íntim de Josep Pla, que s’editava a la Ciutat Comtal. Així, Josep Maria Bernils deia que, gràcies al mestre Brunet, havia aconseguit eliminar, per exemple, una sèrie de preguntes als seus entrevistats, pròpies i ben característiques dels joves aprenents de l’ofici de periodista. “Mira- li recomanava Brunet-, aquesta pregunta no la facis a ningú. És de principiant”.

Bernils, en aquella època, ja començava a ser una firma força coneguda del periodisme empordanès i gironí. Tocava tots els temes. I cal dir, també, que les seves ressenyes, que constituïen un model d’imparcialitat, dels partits de futbol que disputava l’equip de la Unió Esportiva Figueres, publicades els dilluns a “Barcelona Deportiva”, eren llegidíssimes arreu de Catalunya. I més ho seria després, de coneguda la seva firma, gràcies als articles i les informacions que sortirien a “Los Sitios”, al setmanari “Ampurdán”, del qual fou cap de redacció, a “Vida Parroquial” (de Figueres), als diaris barcelonins “Tele/Exprés” i “4-2-4”, a la “Revista de Girona”, editada per la Diputació, etcètera, i, més endavant, a l’“Hora Nova” i al “Diari de Girona”, rotatiu, aquest últim, on, fins poques setmanes abans de finar, regalava als lectors, cada diumenge, un esplèndid i molt ben documentat treball periodístic (el darrer fou el del dia 22 de maig) relatiu a la història de la ciutat natal de Narcís Monturiol, l’inventor de la navegació submarina, del pintor Salvador Dalí, del poeta Carles Fages de Climent o del polític, escriptor i periodista Jaume Miravitlles, que arribà a ser comissari de Propaganda de la Generalitat republicana.

Josep Maria Bernils i Mach, que després de cursar a Girona la carrera de Magisteri va ingressar a l’Ajuntament de Figueres com a funcionari, no trigà a decantar-se per la investigació històrica local, publicant ja diversos llibres, fins que l’any 1989 fou nomenat Cronista Oficial de la capital de l’Alt Empordà, moment, a partir del qual es disparà, per dir-ho d’alguna manera, la seva producció d’obres historiogràfiques sobre la ciutat on ell havia nascut. Més d’una cinquantena n’arribà a publicar, al llarg de la seva vida, tot convertint-se, d’aquesta forma, en el gran cronista de Figueres. Així, i conforme ja es remarcà en l’instant del seu òbit, si no hagués estat per ell, avui no sabríem moltes coses sobre el passat històric de la capital de l’Alt Empordà, i va deixar un llegat que sempre convindrà consultar. Jo, per exemple, tinc una colla de llibres seus (“Figueres”, “Figueres, cien años de ciudad”, “Les Fires de Figueres”, “Episodis de la Segona República a Figueres”, etcètera, tots ells gentilment dedicats), els quals em resulten imprescindibles quan haig d’escriure algun tema referit a aquesta ciutat.

Per altra banda, he d’asenyalar que a Josep Maria Bernils i Mach, pare del també periodista Josep Maria Bernils i Vozmediano, li fou concedit el carnet de la Federación de Uniones de Periodistas de España (FUPE), presidida per Iñaki Gabilondo i creada, a començament dels anys 80, a Madrid, ja que formava part, com a membre de ple dret i amb tot mereixement, de la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines, associació independent i democràtica de periodistes, fundada per Jaume Sureda i Prat, director del “Diari de Girona”, l’exalcalde figuerenc Josep Maria Ametlla, fill de Claudi Ametlla, un dels directors que va tenir la històrica agència de notícies Fabra a Barcelona, tots ells traspassats, i jo mateix.

I també he d’assenyalar que Bernils va ser membre de l’Institut d’Estudis Empordanesos, col·laborador del llibre-programa de l’Aplec de la Sardana de Figueres, on publicava magnífics articles relatius a la història de la dansa nacional de Catalunya, dansa que tantíssim té a veure amb la nostra ciutat, a part d’administrador de l’Hospital de Figueres. Fou, en definitiva, un home ple d’activitat. Una activitat que es perllongà fins molt més enllà de la jubilació. O sigui, fins que la dalla de la Parca va segar el fil de la seva existència, poc abans que l’actual batlle figuerenc, Santi Vila, li lliurés molt merescudament, en nom de l’Ajuntament, el títol de Ciutadà d’Honor.

Persona infinitament modesta i humil, Josep Maria Bernils i Mach va destacar, conforme pot endevinar-se fàcilment per tot el que he dit (que podria ampliar-ho encara molt i molt més), com a historiador de Figueres, gràcies a una enorme i valuosa tasca d’investigació, que mai (n’estic ben convençut) no podrà ser igualada, i com a periodista, gràcies a una ploma senzilla, però realment brillant, sempre al servei de la veritat. Ah!, i en ambdós casos, tant en castellà com, quan les circumstàncies polítiques ho permeteren, en català.

Senyores, senyors, amics tots, he dit.
Moltes gràcies!


Familiars de Bernils i Mach, fotografiats al final de l’acte, juntament amb l’actual alcalde de Figueres, Santi Vila, i alguns exalcaldes. L’últim, a la dreta, és l’Emili Casademont.

dissabte, 19 de novembre de 2011

Músics d’ahir i músics d’avui

A la portalada del monestir de Ripoll, el novembre (mes que ve a marcar un període de trànsit entre la tardorada i la hivernada) hi és representat per una colla de porcs, sota la vigilància d’un porquer que fa sonar el corn, els quals es troben pasturant pacíficament sota d’una alzina, o d’un altre arbre que s’hi assembla, i al llunari d’en Granollacs, per la seva part, el novembre hi és representat per una escena de la matança del porc. I és que no s’ha d’oblidar que per Sant Martí, el dia 11, es comença a sacrificar aquest animal (ja diu el refrany que «Per Sant Martí,/ mata el porc i enceta el vi»), considerat impur per algunes religions importants, com la musulmana i la jueva, raó per la qual els seus practicants tenen prohibit consumir carn porcina. De la mateixa manera que tenen igualment prohibit beure vi, atès que es tracta d’una beguda alcohòlica.

El mes de novembre, però, també podria ser representat, tant a la portada de l’històric monestir de la capital de la comarca gironina del Ripollès com al llunari d’en Granollacs, per d’altres elements que li són ben propis i característics, com la boira, per exemple, obra, segons abans es contava per les contrades catalanes de l’alta muntanya, d’uns dimoniots negres com el sutge, força més peluts que els altres, que salten i ballen, tot escampant-la sense ser vistos, cosa que els permet lliurar-se tranquil·lament a fer malifetes a dojo. D’aquesta antiga «contarella», per cert, n’han quedat els qualificatius que la boira encara avui rep a molts indrets: el de «tinyosa», quan és molt espessa, i el de «ploranera» o «pixanera», quan és d’allò més humida.

I, a part de la boira, també podríem referir-nos, parlant dels elements propis i característics del mes de novembre, a la neu, que ha donat origen a moltes velles creences. Així, quan neva per les contrades muntanyenques, els seus habitants diuen que, al cel, hi fan una gran festa, amenitzada per una suau i meravellosa música que poden arribar a escoltar, si hi paren atenció, i que els borrallons que cauen són plomes de les oques sacrificades prèviament per al banquet, fet que el savi grec Heròdot, l’anomenat «pare de la historiografia», assegurava que li havien també explicat els escites, raça nòmada del segle V abans de Crist. I hi ha un proverbi, molt recitat encara arreu de les muntanyes pirinenques i, d’una manera en particular, al Principat d’Andorra, llocs on solen caure les primeres nevades, que diu el següent: «Santa Cecília porta la neu a la faldilla». Com suposo que no deveu ignorar, benvolguts lectors, santa Cecília, verge i màrtir dels inicials temps del cristianisme, és la patrona de la música i dels músics. La meva recordada amiga Maria dels Àngels Vayreda, la il·lustre poetessa i novel·lista empordanesa, li dedicà uns magnífics versos que s’enceten així: «Santa Cecília quan era petita,/ no li agradava saltar, ni jugar,/ i no parlava, somreia una mica/ i el clavicèmbal solia tocar». I afegia, més endavant, que, imitant els àngels que vetllaven perquè pogués conservar intacta la seva virginitat consagrada a Déu, després de veure’s forçada a contraure matrimoni, també tocava l’arpa, instrument que dominava a la perfecció.


Maria dels Àngels Vayreda i Trullol


Seran moltes les poblacions de les comarques gironines -a més, naturalment, de la resta dels Països Catalans- que, durant aquest cap de setmana -o el proper dimarts, 22 de novembre, diada de la patrona de la música i dels músics-, que organitzaran actes i festes en honor d’aquesta santa tan envoltada de llegenda, com totes les de la seva època. I això ve de molt lluny, ja que a Barcelona, en temps bastant reculats, hi hagué una important confraria que aplegava els músics barcelonins (inclosos els dels municipis veïns de la capital catalana, aleshores independents, com Gràcia, Sants, Sarrià, etc.), que veneraven una imatge de santa Cecília, existent a l’església de Santa Maria del Mar, on cada any celebraven, el citat dia 22, una funció religiosa molt solemne i, alhora, molt musical.

Això succeïa, concretament, quan l’exercici de la música era mal vist i desconsiderat. Tan mal vist i desconsiderat que, quan s’organitzaven festes majors, la part econòmica corresponent als músics ni es tenia en compte. Si restaven diners, se’ls pagava, sinó s’havien de donar per satisfets amb el «companatge», nom que rebia el favor de parar-los taula i de donar-los llit. Ah!, i pertot arreu, hom allotjava els flabiolaires, tabalers, grallaires i altres músics considerats humils a les cases de les famíles més pobres. Aquest menyspreu envers els músics durà molt de temps, fins que arribà un moment en què -per fortuna i perquè era de justícia- la situació canvià i començaren a ser tractats d’una manera ben diferent. Així, jo recordo, per exemple, que, al llarg de les dècades dels anys 40 i 50 del segle passat, la gent, en referir-se als músics, parlava dels «senyors músics», amb el màxim respecte possible. I avui dia, com és fàcilment comprovable, els bons músics, aquells que ho són de debò, poden presumir de practicar un art -o d’exercir un ofici, si voleu dir-ho així- d’allò més digne i noble.


Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

dissabte, 12 de novembre de 2011

La roda de santa Caterina

Des de temps força reculats, santa Caterina és molt celebrada a Mallorca, on el 24 de novembre, vigília de la seva festa, fan una «gran brunyolada», tot proclamant que «Demà és Santa Caterina/ i brunyols hem de menjar;/ podeu començar a dergar,/ mestressa, mel i farina». I també ho és a Catalunya, particularment a la vila de Torroella de Montgrí (Baix Empordà), pàtria del cèlebre músic i compositor de sardanes Vicenç Bou. Així, els torroellencs, juntament amb molts habitants dels pobles veïns (sense oblidar els del seu important barri marítim i turístic de l’Estartit, que lluiten, sense èxit de moment, per obtenir la independència municipal), van cada any, en nombre destacat (entre 3.000 i 4.000 persones), a l’ermita de Santa Caterina, on s’organitza un tradicional aplec, les notes més sobressortints del qual són un ofici religiós, una ballada de la dansa més bella i un dinar a l’aire lliure. Aquest és un vell costum del diumenge anterior a la festivitat de la santa, que enguany, si no hi ha cap canvi, tindrà lloc diumenge de la setmana que ve, dia 20.

Segons un antic historiador torroellenc, Andreu Sàbat, fou el 1405 l’any en què finalitzaren les obres de construcció de l’ermita de Santa Caterina, que s’aixeca al cim del massís del Montgrí, fregant l’Alt Empordà. Unes obres que efectuaren, a partir del 1392, tres ermitans, Bartomeu Cabotas, Pere Tarascó i Berenguer Desgüell, després d’abandonar la muntanya de Montserrat, ja que trobaven que aquesta era massa sorollosa i els impedia servir Déu envoltats de silenci. El que no se sap és si primer fou construïda la imatge de la santa o bé el temple que li és dedicat. En aquest sentit, Sàbat explicava, l’any 1672, que «he sentit dir que la imatge fou trobada en una cova, sobre la qual s’aixecà després la capella» (…) i que «allí l’haurien amagada alguns devots, en temps que els morors s’apoderaren d’Espanya». De qualsevol manera, el citat historiador indicava que «Déu inspirà els ermitans perquè vinguessin a construir la casa en aquest lloc, on hi havia la imatge amagada», tot ressaltant que «molts són els privilegis que reis i papes atorgaren al nostre santuari, com el de l’emperador Carles Quint (sic), per exemple, que atenent al lloc estèril on era construït i la pobresa d’ell, i perquè fossin més ben rebudes les persones que allí acudien, concedí, per fer-hi obres, llicència per demanar almoina per tot el Principat de Catalunya i comtats del Rosselló i la Cerdanya».

L’ermita de Santa Caterina, per cert, és la que Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, que possiblement era molt devota de la santa amb el nom de la qual fou batejada, fa sortir a la seva famossísima novel·la Solitud, publicada en català l’any 1904, per primer cop, i traduïda, més tard, a totes les llengües més parlades del món, a part d’haver estat traslladada a les pantalles cinematogràfiques. Eduard Viñas, en un article aparegut al llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí del 1928, municipi al qual pertany el temple, afirmava, amb indubtable encert, en recollir-hi la història que Sàbat havia narrat feia quasi dos segles i mig, que l’exímia escriptora filla de l’Escala, «hi descriu admirablement, en aquest drama rural, la festa de l’ermita de Santa Caterina».


D’altra banda, cal remarcar el fet -avui, quasi oblidat- que santa Caterina d’Alexandria és la patrona de les noies. Antigament, fins i tot, les fadrines catalanes havien fet festa per la seva diada. I a l’Empordà i al Ripollès deien a les nenes petites (i elles, pobres innocents!, s’ho ben «empassaven») que santa Caterina, igual que els Tres Reis d’Orient, les obsequiaria, si feien bondat, amb joguines i llaminadures, mentre passés pel cel volant, de nit, cavalcada damunt una roda. Una roda que la gent de mar creu que es tracta d’un núvol de forma circular, qualificat de roda de santa Caterina, en record de la que fou utilitzada per al seu martiri. Aquesta roda, pel que es conta, és molt temuda, atès que desencadena tempestes violentíssimes, acompanyades de llamps i trons i de vents huracanats. El refranyer, per cert, ja recomana que «Per la roda de Santa Caterina,/ el mariner en terra ha de ser», alhora que adverteix que «La roda de Santa Caterina,/ de les barques en fa xixina», refranys que els pescadors del nord de la Costa Brava (del Cap de Creus, sobretot) sempre han «recitat» amb el màxim respecte.

Per últim, convé consignar que, en èpoques passades, hom afirmava que aquelles criatures nascudes el 25 de novembre tenien gravada sota el paladar la roda de santa Caterina, raó per la qual podien guarir malalts, fet que, pel que s’assegura, ocorregué alguna vegada. I també hom afirmava que els habitants de l’Empordà, durant les vint-i-quatre hores de la diada d’aquesta santa, igual que els de les terres de les Illes Balears, assotades igualment per la tramuntana, dominaven el foc i apagaven els incendis, per més paorosos que fossin, només bufant. Ningú, però, que se sàpiga, no pogué arribar a demostrar mai posseir aquest darrer i excepcional do, atorgat, segons es deia, per la roda de santa Caterina...


Enili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

dilluns, 7 de novembre de 2011

Profecies

Molt abans que els espanyols arribessin a Mèxic (zona sud), Guatemala, El Salvador, Hondures, etcètera, els seus habitants, el maies (actualment, formen una població global d’uns set milions d’individus, després del brutal extermini que, en diferents èpoques de la història, han sofert), ja havien aconseguit assolir un grau extraordinari, elevadíssim, de desenvolupament social, polític i econòmic. Els seus avenços, conforme demostren els testimonis que han deixat (piràmides, temples, palaus, observatoris astronòmics, etc.), eren notabilíssims, tant en les arts com en les ciències, i sabien mesurar el temps gràcies al «Tzolkin» -nom del calendari maia-, coneixements que, encara avui dia, molts descendents d’aquells mítics maies conserven. Com també conserven, a part d’una bonica llengua sempre perseguida, l’anomenada «justícia maia», capaç de resoldre de forma perfecta, envejable, un munt de problemes. Uns problemes que no arriben, per exemple, a l’organisme judicial de l’Estat de Guatemala, atès que la justícia dels maies, basada en la veritable i recta justícia, és unànimament acceptada, fins al punt que, en opinió de moltíssimes persones versades en lleis, hauria de ser copiada i aplicada arreu del món, on impera, per desgràcia i en infinitat de països, una justícia més falsa que un «duro sevillano» d’aquells d’abans. Els historiadors situen l’esplendor del conegut com a «període clàssic maia» entre els anys 200 i 900 després de Crist, sota el mandat dels seus reis, així com dels seus sacerdots, pertanyents a una religió qualificada de «molt sana».

Els antics maies, que foren els primers a usar la paraula «segle» per indicar un període de temps de cent anys, ens legaren unes curioses profecies, producte dels seves investigacions i dels seus estudis científics, profecies que assenyalen que, en aquests precisos moments, la humanitat es troba a les acaballes d’una era realment penosa, desastrosa, i que és a punt d’encetar-ne una altra, nova de trinca, en què no hi haurà caos ni destruccció, sinó pau i bona harmonia entre la gent. Els vells maies prediren com a mals que assotarien el món actual, cosa que s’està complint, que hi hauria guerres pel petroli, terrorisme a dojo, erupcions volcàniques i una pol·lució generada per la tecnologia que seria d’allò més alarmant. A més, que s’afebliria la capa d’ozó, que protegeix els humans de les radiacions del Sol; que s’arribaria a contaminar el nostre planeta amb els detritus industrials i les escombraries; que la devastació dels recursos naturals estaria acabant amb les fonts d’aigua i amb l’aire que respirem; que el clima de la Terra canviaria radicalment, etcètera.

Altrament, les profecies maies diuen que el nostre món d’odi i materialisme s’acabarà el 22 de desembre del 2012 -o sigui, d’aquí a poc més d’un any-, i que, a partir del 1992 fins al 2012 (úiltim període del darrer gran cicle solar, cadascun dels quals ha tingut, segons els càlculs dels antics científics maies, una durada de 5.125 anys), començaran a aparèixer, en l’astre rei, unes taques de vent solar que cada cop es faran més intenses. I, com a conseqüència d’aquest fenomen, la humanitat entrarà en una etapa de grans canvis, propiciats per la contaminació del planeta, i que, al final, es conformarà un govern mundial i harmònic, amb els éssers més savis. «No existiran fronteres ni nacionalitats. S’acabaran els límits imposats per la propietat privada i no caldrà el diner com a mitjà d’intercanvi», indiquen les citades profecies que, a més de ressaltar que la pobresa i les malalaties quedaran esborrades de la faç del globus terraqui, pronostiquen que «Tots els homes comprendran que els minerals, els vegetals i els animals són éssers vius, amb una consciència evolutiva». Per aquesta raó, asseguren que, «a partir del 22 de desembre del 2012, totes les relacions estaran basades en la tolerància i la flexibilitat». A veure, doncs, si tenim la sort immensa que tot això esdevingui una bella realitat…

Aquestes profecies maies són força diferents de les de Michel de Nostradamus, si bé ambdues tenen alguns punts en comú. Així, les quartetes del cèlebre vident francès assenyalen que, abans que el món es renovi, Rússia, la Xina, l’Índia i els països àrabs s’uniran, poc després d’uns Jocs Olímpics (l’any que ve, precisament, se’n celebraran uns), i declararan la «gran guerra» a Occident, al qual derrotaran, amb la destrucció total de la ciutat de Nova York. És més, Nostradamus assegura que, prèviament, els homes -i les dones, és clar- engegaran a dida els polítics i els economistes. «Ningú no voldrà escoltar-los ni seguir-los, ja que la gent, desenganyada, estarà farta dels seus discursos i de les seves falses promeses», conclou. Cosa que, pel que estem comprovant, ja està començant a passar.


Nostradamus ha encertat moltes de les seves prediccions. Recordi’s, per exemple, que Hitler ordenà que es cremessin tots els seus llibres, perquè aquest metge i astròleg provençal havia profetitzat la fi del nazisme, tal com, en efecte, succeí. Cal desitjar, però, que, ara -si arriba el cas-, les optimistes i meravelloses prediccions de l’antiga i sàvia gent maia, que no parlen de cap guerra, es compleixin…


Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)