Taula rodona en record de Manuel Pont i Bosch

(Director de l’antiga Ràdio Popular de Figueres, traspassat el juny del 2010 a Banyoles)
PARTICIPANTS: Eduard Puig Vayreda, Albert Tomàs, Emili Casademont, Josep Maria Bernils i Jordi Pla
ORGANITZACIÓ: Atenea, Agrupació de Cultura del Casino Menestral Figuerenc
(Divendres, 20 de maig del 2011)

------oOo------

INTERVENCIÓ d’Emili Casademont

En primer lloc, he de fer constar que, ben mirat, jo no no sóc pas la persona més indicada per parlar, amb profund coneixement de causa, de Manuel Pont i Bosch (que s’oposava, com era lògic, després d’abandonar el sacerdoci, que el continuessin anomenant mossèn), ja que, si bé és cert que vaig pertànyer a Ràdio Popular de Figueres del 1965 al 1972 (part de l’època en què ell va dirigir l’emissora), cal tenir en compte que, durant els primers quatre anys, la meva relació amb en Manuel Pont fou molt superficial. De fet, es limitava a un simple contacte setmanal, que tenia lloc cada dissabte, quan jo, des de Girona, em traslladava fins aquí, a la capital de l’Alt Empordà, per tal d’enregistrar en cinta magnetofònica, amb la meva pròpia veu, els textos que duia escrits del programa diari titulat “Figueres, tres de la tarda”, títol transformat després en el de “L’Hora de Catalunya”. I, per altra banda, a partir del 1972 i fins que Manuel Pont plegà com a director de l’emissora figuerenca, que abraçà un període de temps força dilatat, quasi no n’hi vaig tenir cap, de relació.

A Manuel Pont i Bosch, el vaig conèixer el 1964, quan un dia va anar a Ràdio Girona, emissora on jo, com a redactor, vaig treballar, en distintes èpoques, durant moltíssims anys, fins al punt que puc dir que en sóc un històric, al costat de Francina Boris, Narcís-Jordi Aragó, Jaume Teixidor… i poques persones més que encara restem, gràcies a Déu, en vida. I el 1965, davant la imposibilitat de poder realitzar-hi un programa diari en llengua catalana, car el règim franquiste ho prohibia (cal dir, però, que vaig arribar a posar-ne dos de bilingües en antena, “Buenos días, Girona” i ”Glosario gerundense”, que duraren poc i que, tal com diu Miquel Gil i Bonancia, a les pàgines del llibre “50 anys de Ràdio Girona”, “constituïren un intent de retrobament amb el català”), vaig decidir acceptar la petició que em féu Ràdio Popular de Figueres, sense abandonar, no obstant això, l’emissora degana de les comarques gironines. I convé afegir que aleshores ja col·laborava a la francesa Ràdio de les Valls d’Andorra en el nostre sempre maltractat idioma, que és l’oficial del petit país pirinenc.

Ràdio Popular de Figueres, avui desapareguda, era una emissora, fundada en els inicis dels anys 60, que tenia la mateixa potència que Ràdio Girona, però amb el gran avantatge -cal remarcar-ho- que posseïa uns novíssims equips tècnis, i les seves antenes, situades de cara al mar, feien que, si aquest estava encalmat, es pogués sintonitzar des de bastant lluny, sobretot en Freqüència Modulada, com ho demostraven els controls rebuts de les Illes Balears i, fins i tot, de l’Alguer. Cobria gran part de les comarques gironines, algunes de les barcelonines i del sud de França, com la meva dona, l’Emília, que hi estigué molts anys fent un programa de sardanes fins que l’estació fou tancada, ho pot també ben acreditar. O sigui, que Ràdio Figueres no era pas, com a voltes s’ha dit, una emissoreta petita, d’estar per casa i que només s’escoltava a casa. I -detall important, importantíssim-, en ser de l’Església i dependre del Bisbat de Girona, la censura del règim de Franco no l’afectava. Així, Ràdio Popular de Figueres va poder fer, en una època dificilíssima -la dels anys 60-, bona part de la seva programació en català, fet que ha estat destacat per la premsa, tant de Girona com de Barcelona, sota la direcció de Manuel Pont i Bosch. Un home, guardonat com a periodista i poeta, que professava un gran amor a la pàtria i que redactava molt de presa, amb enorme facilitat i correctament, sempre assegut davant la màquina d’escriure, amb una cigarreta encesa als llavis, vici que jo també tenia i que encara “conservo” quan empleno papers. Llavors no hi havia ordinadors i a la ràdio, al contrari d’ara, quasi tot el que s’hi deia calia redactar-ho prèviament i presentar-ho als censors, encarregats de donar-hi o no el vistiplau, tal com assenyalà el gironí Joan Ribas i Feixas -un altre històric del mitjà- a les jornades titulades “El segle de la ràdio”, celebrades a Girona ara fa un parell de dècades.

En una d’aquelles jornades d’“El segle de la ràdio”, hi vam participar, en qualitat de gent històrica de la ràdio de les nostres comarques, diversos professionals, com Joan Viñas Bona, de Ràdio Nacional i TVE, Narcís Jordi Aragó, Francina Boris… i, naturalment, Manuel Pont i Bosch, que hi arribà procedent de Banyoles, ciutat on aleshores residia i on, ara es complirà un any, exhalà el darrer sospir, que es va asseure, a la taula de debat, al meu costat. Tots hi vam dir la nostra, recordant aquella ràdio de l’antigor. Així, en Pont va evocar el seu pas com a director de Ràdio Popular de Figueres i, de cop i volta, em dedicà un elogi, tot ressaltant el meu fixatge per l’emissora i el programa que hi vaig realitzar. O sigui, el primer fet diàriament (diumenges i festes inclosos) en català a la Radiodifusió espanyola, després del 1939, com algunes personalitats han destacat. Per exemple, Jaume Guillamet, en els seus llibres d’història del periodisme; Anna Balletbò, l’antiga diputada al Congrés de Diputats de Madrid, en l’obra “Periodisme en temps difícils”; Josep Maria Figueres, professor de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, etc., com també el Departament de Cultura de la Generalitat i el Col·legi de Periodistes de Catalunya. Un programa que inicialment, repeteixo, rebia el nom de “Figueres, tres de la tarda” i, al cap de poc temps, el de “L’Hora de Catalunya”, un recull del qual fou publicat en llibre, prologat per l’exímia poetessa Montserrat Vayreda i Trullol (q.e.p.r.), que havia estat col·laboradora de Ràdio Popular de Figueres. Cal dir que aquell elogi d’en Manuel Pont cap a la meva modesta persona em va agafar desprevingut, per sorpresa, i gairebé no em va donar temps d’expressar-li el meu agraïment, ja que, un cop finalitzada la dita trobada, se’n va anar tot de presa i sense acomiadar-se quasi de ningú. Igual, si fa no fa, que a última hora, abans de començar, hi havia aparegut.

Des d’aleshores i fins al moment del seu traspàs, ben poca cosa vaig saber de Manuel Pont. Com també ben poca cosa vaig saber dels motius que l’havien impulsat a abandonar el sacerdoci, al qual es reintegrà plenament en deixar Ràdio Popular de Figueres, però suposo que la seva decisió, que cal respectar, degué ser molt meditada i presa a consciència. De manera que, tant dels seus últims temps com a director de l’emissora figuerenca, que jo no vaig viure, com dels posteriors, no puc dir-ne res amb coneixement de causa. Però sí puc dir que Manuel Pont i Bosch fou un gran poeta, escriptor i periodista (obtingué el carnet de la Federación de Uniones de Periodistas de España, en una època de democratització de la professió i en què jo presidia la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines), a qui no se li ha fet -lamentablement, crec jo- tota la justícia de què era mereixedor.

L’antic director de la també antiga Ràdio Popular de Figueres, l’extraordinari impulsor del català en aquest mitjà de comunicació audiovisual durant el règim franquista, morí, repeteixo, a Banyoles, als 81 anys, casat, el juny de l’any passat. Just un parell de mesos abans que es commemorés el cinquantenari de l’estrena per a coral de la bellíssima sardana “Somni”, davant el fabulós i cèlebre estany que l’originà -el mateix lloc de feia mig segle-, obra composta pel mestre Manuel Saderra i Puigferrer el 1947, a la qual va posar lletra, posteriorment, un jove sacerdot anomenat mossèn Pont, que ja demostrava estar dotat d’una elevada inspiració poètica. Ambdós (el primer, fill de Tortellà, a la Garrotxa, i l’altre, d’Anglès, a la Selva) eren uns grans enamorats de la capital de la comarca gironina del Pla de l’Estany, on passaren els últims temps de les seves vides.

Senyores, senyors, amics tots, he dit.