divendres, 29 d’abril de 2011

Pujols i Dalí: una gran admiració mútua

Francesc Pujols i Salvador Dalí

L’acordeonista sabadellenc Carles Belda, director del conjunt Badabadoc, acaba d’enregistrar un nou disc, amb la col·laboració de la cobla Sant Jordi i l’escolania Els Blauets de Lluc. Aquest disc, que porta per títol Escala de la vida, està dedicat a la figura de Francesc Pujols. I la seva presentació ha tingut lloc a la Torre de les Hores, el vell casalot de la localitat barcelonina de Martorell, on l’escriptor i filòsof, cèlebre pel seu anecdotari, del qual es feren ressò Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Salvador Dalí, etc., residí part de la seva vida. L’artista-pintor empordanès, per cert, fins i tot arribà a erigir a Pujols un monument davant el seu teatre-museu de Figueres, el peu del qual llueix la següent i encertada sentència pujolsiana: «El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors».

Francesc Pujols, que nasqué el 1882 al barri vell de Barcelona i morí el 1964 a la citada població de Martorell, fou un dels primers defensors de l’aleshores controvertit arquitecte Antoni Gaudí, a qui consagrà el llibre La visió artística i religiosa d’en Gaudí«, publicat l’any 1927, que, traduït al francès per Dalí, un altre ferm defensor del genial arquitecte, s’edità a Lausana el 1970. A més, Salvador Dalí, que se sentia especialment captivat per la filosofia de Pujols (ell mateix m’ho confessà), deu anys abans havia pintat a l’oli l’obra Cielo Hiparxilógico, en homenatge al filòsof de la Torre de les Hores, i el 1974 publicà el llibre Pujols per Dalí, on recollia les converses que ambdós havien mantingut, algunes sobre la religió catalana hiparxiològica (científica), creada per Francesc Pujols. Una religió que, segons afirmava el filòsof a la revista Mirador, l’abril del l934, «és purament cientifica i no té cap pretensió d´ésser inspirada per cap poder sobrenatural i de l’altre món. Al contrari és nascuda de la ciència i de res més que la ciència».

L’anomenat «savi de Martorell», que el 1906 havia escrit la seva única novel·la, El nuevo Pascual o la prostitución, publicada amb el pseudònim Augusto de Altozanos, obra humorística feta en un castellà traduït directament del català, el 1908 començà a freqüentar la penya de l’Ateneu Barcelonès, entitat de la qual esdevindria secretari a partir del 1924, quan Pompeu Fabra n’assumí la presidència. El 1918, Pujols publicà el Concepte General de la Ciència Catalana, on estableix l’existència d’un corrent filosòfic català, iniciat per Ramon Llull. En aquesta obra assegura, per cert, que «els catalans som éssers d’excepció pel fet de ser fills de la Terra de la Veritat». A tot això, hi cal afegir que Josep Pla dedicà a Pujols un llibre, el 1931, titulat El sistema de Francesc Pujols. Manual d’Hiparxiologia, i que, un parell d’anys abans de finalitzar la Guerra Civil, aparegué l’obra Hiparxiològic o Ritual de la Religió Catalana, original del filòsof de la Torre de les Hores. Per altra banda, i com a crític d’art que era, participà en la fundació de l’agrupació Les Arts i els Artistes.

Al final del conflicte bèl·lic espanyol, Francesc Pujols es veié obligat a exiliar-se a França. Tot primer, ho féu a Prada del Conflent, sota l’hospitalitat de Pau Casals, i després, a Montpeller, on conegué, a la Residència dels Intel·lectuals Catalans, Alexandre Deulofeu, el de la matemàtica de la història, llicenciat en Farmàcia i en Química, que havia tingut -i tornaria a tenir en retornar a la pàtria- una farmàcia a Figueres, ciutat de la qual havia estat alcalde accidental durant el període republicà; el jove crític d’art Alexandre Cirici Pellicer, etc., a més d’una bona colla de destacats polítics de casa nostra, també exiliats, als quals oferia conferències, en què predeia, amb total encert, tot allò que passaria en el futur, començant per la severíssima derrota que patirien els nazis a la Segona Guerra Mundial, profecia feta quan les tropes de Hitler iniciaven l’ocupació del territori francès. «Semblava -em deia una vegada el meu recordat amic Deulofeu-, que tenia fil directe amb els astres». Francesc Pujols, atenent el prec del seu fill, retornà a Catalunya el 1942 i hagué de passar un mes a la Presó Model de Barcelona, força abans que comencés a escriure al setmanari Destino.

I bo serà recordar, per acabar, allò que Dalí digué un dia de Pujols: «Francesc Pujols va ser el primer a descobrir, en el meu tendre surrealisme, l’hologràfic hiper-realisme d’avui. I jo de descobrir, en la seva religió catalana hiparxiològica, el triomf del seu surrealisme». I també bo serà recordar allò que, igualment un dia, Pujols, per la seva part, digué de Dalí: «Si l’art és donar vida, Salvador Dalí li dóna una vida tan intensa que arriba a fer viure la realitat».

No ha de sorprendre’ns gens, doncs, que Salvador Dalí dediqués, repeteixo, un monument al filòsof de la Torre de les Hores de Martorell, vista la gran admiració mútua que es professaven, just davant mateix del seu internacionalment cèlebre i visitadíssim museu de Figueres, ciutat on el genial pintor arribà al món l’11 de maig del 1904, ara farà 107 anys.

Edifici del Teatre-Museu Dalí, amb el monument dedicat a Francesc Pujols

Emili Casademont i Comas

dijous, 21 d’abril de 2011

El conseller de Pau Gasol

Alfonso Martínez

Alfonso Martínez, aquell extraordinari jugador de bàsquet de les dècades dels 50, 60 i 70, nascut a Saragossa el 1937 i mort ara a Barcelona (visqué a la Ciutat Comtal a partir dels 6 anys, motiu pel qual se sentia català), fou l’últim soldat de l’Exèrcit espanyol que posà els peus al Marroc el 1959, quan la totalitat d’aquest país de l’Àfrica del Nord, inclosa la zona internacional de Tànger, ja era independent des del 1956, amb el nom de Regne del Marroc, després que França i Espanya deixessin de mantenir-hi els seus respectius protectorats.

L’arribada d’Alfonso Martínez a Tetuan, l’antiga capital del Protectorat espanyol, on es concentraven les tropes hispanes que anaven abandonant el territori marroquí (abandonament que, de forma definitiva, s’acabaria l’octubre del 59), es produí força més tard del que a ell li tocava fer-ho, ja que, amb el vistiplau del Ministerio del Ejército, estava disputant un Eurobàsquet, i s’incorporà al Grupo de Regulares de Tetuán número 1, propietari d’un gran quarter (cedit després al Regne marroquí), situat a la part alta de la ciutat, enganxada a la típica medina tetuaní.

Poc temps, per tant, Alfonso Martínez romangué a la blanca i bella Tetuan. I, com que gaudia del privilegi d’estar exempt de qualsevol obligació de tipus militar, volgué donar, per entretenir-se, un cop de mà a l’esport de la cistella tetuaní. Així, el mes de setembre participà en un partit amistós contra un equip local (en realitat, el seu també ho era), en què s’exhibí de tal manera que tothom restà bocabadat. Recordo molt bé aquell encontre, ja que hi vaig assistir i en vaig fer una ressenya per al Diario de África, rotatiu del qual aleshores jo era redactor (també ho era del seu suplement dels dilluns, l’África Deportiva, un gran setmanari que, a causa de la independència del Marroc, no trigà a desaparèixer), i l’endemà, amb calma, vaig escriure un comentari, signat amb el pseudònim Otes, o sigui, el pseudònim que utilitzava en els meus articles sobre el món de l’esport, lloant les excel·lències basquetbolistes d’Alfonso Martínez, article que, arran de la seva publicació -ignoro per quina raó-, les autoritats militars espanyoles prohibiren al jugador que continués exhibint la seva fabulosa classe al país governat llavors pel rei Mohamed V. Pío Gómez Nisa, director del periòdic, titulà així el citat article: «Buen momento para el baloncesto tetuaní». I és que jo hi deia que a aquest, amb en Martínez com a gran mestre, se li presentava una ocasió d’or per aprendre a jugar al bàsquet de meravella, com els mateixos àngels…


Alfonso Martínez era un «pívot» d’1,94, que tenia uns braços llarguíssims, i es mantingué a l’elit estatal durant deu temporades, en tres de les quals fou el màxim anotador (1957, 1959 i 1960). Jugà 146 partits amb la selecció espanyola, participà en els Jocs Olímpics de Roma (1960) i en els de Mèxic (1968), així com en un Mundial oficiós a Xile (1966) i en cinc Eurobàsquets. A Girona, per cert, l’any 1964 vaig saludar Martínez, quan hi vingué per disputar un amistós amb l’equip estatal, que omplí de gom a gom l’antic Pavelló d’Esports de la Devesa, i ambdós evocàrem la seva breu estada al Regne del Marroc, així com l’article que li vaig dedicar a l’avui fa temps desaparegut Diario de África, rotatiu al qual jo vaig pertànyer al llarg d’un lustre, sota la direcció de l’esmentat i entranyable amic i company Pío Gómez Nisa (il·lustre poeta d’origen sevillà, prematurament traspassat el 1989, a l’edat de 64 anys, guanyador, a Barcelona, d’un Premi Boscan), que després també dirigiria El Telegrama de Melilla, el Diario Español de Tarragona i El Eco de Canarias de Las Palmas.

Ara fa quatre anys, un centenar d’experts distingiren Alfonso Martínez, ja retirat del tot del món de la cistella, com un dels millors jugadors espanyols de bàsquet de la dècada dels 60. I és que fou l´únic que guanyà, en el seu decurs, la Lliga amb tres equips diferents: el Madrid, el Barça i el Joventut, i la Copa, amb quatre, atès que, a aquests tres, s’hi afegí el Picadero. No és d’estranyar, doncs, que a Martínez, que donà un enorme impuls al bàsquet modern, hagi estat qualificat, en morir, de «mític jugador del bàsquet espanyol».

D’altra banda, convé remarcar que Alfonso Martínez, que fou professor d’educació física al col·legi Llor de Sant Boi de Llobregat, conegué allà un vailet que hi estudiava. I aquell vailet, que es deia Pau Gasol, com que també vivia a Barcelona, sempre l’esperava, acabades les classes, perquè en «Fonso» el dugués en cotxe a la Ciutat Comtal, cosa que Martíinez aprofitava per donar-li savis consells relatius al bàsquet (sobretot, com calia utilitzar-hi les mans), i, veient que els seguia amb gran interès, li pronosticà ben encertadament: «Tu arribaràs a menjar-te el món».

Aquest era Alfonso Martínez, una magnífica persona. El seu únic defecte, però, era que mai no donava cap importància als diners. Per això, i per tal d’ajudar-lo econòmicament, els veterans del Barça i del Joventut, antics companys seus, li dedicaren, fa tres anys, un emotiu homenatge al pavelló del club badaloní.

Pau Gasol

Emili Casademont i Comas

dilluns, 18 d’abril de 2011

Els tres dies d’una República

Francesc Macià i Llusà

L’insigne historiador Antoni Rovira i Virgili, el 15 d’abril del 1931, o sigui, l’endemà de la proclamació a Espanya de la Segona República, encetava així un article periodístic, on feia especial referència a la República catalana que, com a conseqüència del citat esdeveniment, s’acabava també de proclamar: «Ara, la República catalana té un sentit molt diferent del que tenia l’any 1641. Aleshores, en plena guerra de Catalunya contra el rei Felip IV, la proclamació de la nostra República era un acte oficial de separació respecte a Espanya i un pas cap a l’annexió a França sota el règim d’autonomia que el monarca espanyol no havia respectat. La nova República catalana declara, de bon començament, per llavis del president Macià, que vol unir-se federativament, com a poble lliure, als altres pobles ibèrics, també lliures. La proclamació de la República catalana, en aquestes condicions, no representa un acte de separació, sinó d’unió veritable, sincera i cordial».


Arreu de Catalunya, el 14 d’abril havia estat una gran festa. A Barcelona, tothom es llançà al carrer, delirant d’entusiasme, amb banderes i pancartes. I tan sols s’hi sentia una cantarella entonada per milers de veus: «Visca Macià, mori Cambó». El «mori Cambó» era fruit de l’equivocació fatal que el fill de Verges havia contret, en aquells moments històrics, en voler fer de puntal d’un règim que el poble repudiava. A més, Francesc Cambó havia menyspreat l’«Avi» Macià, l’home que, al capdavant d’Esquerra Republicana de Catalunya, esdevindria el gran triomfador d’aquelles eleccions municipals, a casa nostra, comicis també guanyats pels partits republicans de la resta de l’Estat, que tombarien, tots plegats i de forma estrepitosa, la monarquia. Passats, però, els apassionaments de les antigues lluites de partits, separant l’aspecte estrictament polític de l’aspecte espiritual, hom ha reconegut l’alçada de la figura política de Cambó, el seu catalanisme bàsic i la seva obra meritòria de foment de la cultura catalana, tal com ho féu el mateix Rovira i Virgili, aferrissat adversari seu, quan Francesc Cambó, que havia donat, al principi, suport a Franco, morí a Buenos Aires, on s’exilià poc després d’esclatar la Guerra Civil. «Entre els homes d’aquella època, l’època més rica en homes que mai ha tingut la Catalunya moderna -indica en les seves Memòries Lluís Aymamí, periodista barceloní dels anys 30-, Francesc Cambó es va destacar públicament més que cap altre. Va ser lloat i combatut, estimat i odiat, signe de les altes figures en les lluites polítiques de totes les èpoques».


Macià, proclamant la República catalana

Aquell 14 d’abril, tothom se sentia republicà. Gent que havia militat a la Unión Patriótica també celebrava (?) la victòria del poble. Fins i tot se’n deien, de republicans, personatges els noms dels quals més d’un cop s’havien relacionat amb les bandes de confidents i de pistolers. Tothom, en definitiva, s’acostava al sol que més escalfava. Aquella República catalana, però (que no feia goig a Espanya ni inspirava confiança a determinats estaments de Catalunya, malgrat haver estat proclamada «dins l’Estat espanyol», amb els braços oberts), tan sols durà tres dies, ja que el 17 d’abril, en el decurs d’una reunió celebrada al Palau de la Generalitat, Francesc Macià i el seus col·laboradors més íntims, davant fortes pressions, no tingueren altre remei que accedir, molt a contracor, a desfer-la. Així, la República catalana quedà convertida en Generalitat de Catalunya, i s’acordà la confecció d’un Estatut que, basat en les reivindicacions mínimes dels catalans, no seria vàlid fins que obtingués l’aprovació de les Corts constituents de la República espanyola.


A la citada reunió, hi assistiren: Francesc Macià, Ventura Gassol, Joan Casanoves i Manuel Carrasco i Formiguera, el primer com a president i els altres com a consellers del govern català; Lluís Companys, governador civil de Barcelona; el general López Ochoa, capità general de Catalunya, i els ministres representants del govern provisional de la República espanyola: Lluís Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos. El dia abans, per cert, Macià havia fet pública la constitució del també govern provisional de la República catalana que ell presidia: Política, Ventura Gassol; Instrucció Pública, Rafael Campalans; Defensa, Joan Casanoves; Economia i Treball, Manuel Serra i Moret; Obres Públiques, Salvador Vidal i Rosell; Hisenda, Casimir Giralt; i Comunicacions, Manuel Carrasco i Formiguera.


Tal com havia ocorregut altres vegades al llarg de la història, aquella República catalana tingué una vida molt efímera, ja que -repeteixo-, proclamada el 14 d’abril, desaparegué el 17 del mateix mes (avui, diumenge, fa 80 anys). Ah!, i també «desaparegué», quasi al mateix temps, el rei Alfons XIII, que havia donat el vistiplau a la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, atès que, amb l’adveniment de la Segona República espanyola, es veié forçat a emprendre -era d’esperar- el camí, sense retorn, de l’exili.


Alfons XIII


Emili Casademont i Comas

(“Diari de Girona”, 17-IV- 2011)

divendres, 8 d’abril de 2011

L’inventor de la «tele»?

Sant Vicenç Ferrer, nascut a València el 1350 i traspassat a Gwened (Bretanya) el 1410, ha estat un dels més grans predicadors del cristianisme. Així, pel que s’explica, aconseguí convertr milers d’infidels -especialment, jueus-, amb els seus savis i convincents sermons. Canonitzat pel papa Calixt III el 3 de juny de l’any 1455, la seva festivitat, que se celebra el dia 5 d’abril, fou fixada, el 1468, per Pius II.

Sant Vicenç -o Vicent- Ferrer (que, per raó del seu cognom, els barcelonins creien antigament que, a més de ser fill de la seva ciutat, de jove exercia l’ofici de ferrer) sempre emprà, en els seus sermons, un sol idioma, o sigui, el català, ja que, amb molt d’encert, afirmava que «el català i el valencià són la mateixa llengua». I tothom l’entenia, malgrat que el públic fos d’una parla diferent. Això, en aquella època, era interpretat com un miracle del sant. Avui dia, en canvi, s’interpreta més com un exemple que el català (i, en particular, la pronúncia valenciana que marca clarament totes les vocals i les consonants) és un idioma que es troba just al centre de les llengües romàniques, les quals abans eren pràcticament iguals (pel que respecta, sobretot, a les qüestions religioses), cosa que motivava que el català es fes del tot intel·ligible per als parlants de castellà, portuguès, occità, francès, italià, etcètera. El que ningú no s’acaba d’explicar, però, és el fet que també els anglesos i els alemanys, per exemple, el poguessin arribar a entendre de forma directa.

Actualment, pel que se sap, es conserven cap a 300 resums del sermons de sant Vicenç Ferrer, copiats per membres de l’Orde de Sant Domènec, al qual ell pertanyia, atès que les seves prèdiques duraven moltes, moltíssimes hores i les improvisava. I convé ressaltar que l’idioma que utilitzava ha estat estudiat per nombrosos lingüistes i que els seus resultats figuren en algunes obres d’aquest gènere, a part que, en el seu moment, serví de base per establir, en temes majoritàriament religiosos, el català modern. No s’ha d’oblidar que sant Vicenç Ferrer, que ensenyà teologia a la seva ciutat natal de València, era un home posseïdor d’una cultura realment extraordinària, gràcies als estudis superiors que cursà als convents dominics de Barcelona, Lleida i Tolosa de Llenguadoc.

Sant Vicenç Ferrer predicà a bona part d’Europa, així com a les terres valencianes, catalanes i de l’arxipèlag balear. I, segons la veu popular, una de les vegades que anava a fer-ho a Barcelona, seguit, com de costum, per una enorme gentada, en arribar al Portal de l’Àngel, que llavors se’n deia dels Orbs, veié volar per damunt de la porta un àngel que duia, en actitud amenaçadora, l’espasa a la mà. El sant li preguntà què feia allà, i l’àngel li respongué que guardava la capital catalana per ordre de l’Altíssim. I, des d’aleshores, aquell portal ha estat anomenat «de l’Àngel». Altrament, també segons la veu popular, sant Vicenç Ferrer, en una ocasió, no pogué anar al Cap i Casal, on havia de fer un important sermó. «Tot el poble l’esperava -relata el folklorista Joan Amades al Costumari Català-, i quan va saber-se que no venia (a Barcelona), va haver-hi un gran desconsol. Per satisfer la gran gentada, van posar una pintura amb el seu retrat dalt del pedrís des d’on havia de parlar, i la pintura va fer el sermó tan bé com si hagués estat el mateix sant i tothom restà satisfet i admirat». I el mateix Amades, a continuació, explica el següent: «Hi ha qui diu que això va passar al Born, i d’altres, a la plaça del Rei, on fins fa pocs anys, adossat a la paret de la capella de Santa Àgata, es conservava un pedrís que, segons la tradició, havia servit de trona a sant Vicenç». Aquest fet, realment sorprenent, es repetí moltes vegades per allà on el sant anava. A les Illes Balears, per exemple, diuen que, mentre predicava a Palma de Mallorca -aleshores, en solien dir Ciutat de Mallorca-, se’l podia veure i escoltar perfectament, mitjançant el sistema citat, des de les costes d’Itàlia, des de l’avui antiga Iugoslàvia i des de l’Àfrica del Nord.

I també sant Vicenç Ferrer predicà a les comarques gironines. Segons conta la tradició, una dona, veïna de la vila de Salt, que no tenia cap possibilitat d’acudir a Girona per sentir el sermó del sant, perquè era invàlida i no podia caminar, féu que la pugessin a la teulada de casa seva, juntament amb una petita imatge de sant Vicenç que guardava devotament. I, d’allà dalt estant, pogué escoltar, amb una perfecció total i absoluta, tot el sermó, així com veure el sant com parlava, sermó que, a l’instant d’haver-se acabat, ella explicà, paraula per paraula, als veïns, els quals quedaren d’allò més meravellats.

Bé podria dir-se, doncs (si realment les coses succeïren tal com conten la tradició i la veu popular), que, fa més de 700 anys -set segles!-, el valencià sant Vicenç Ferrer inventà la «tele». Ah!, i com que predicava en català (el català i el valencià són, com ell tan encertadament indicava, una mateixa llengua), bé podria dir-se, així mateix, que sant Vicenç Ferrer fou l’inventor, en aquella llunyaníssima època, de la televisió catalana.

Emili Casademont i Comas

dilluns, 4 d’abril de 2011

LA QUARESMA I LA VELLA QUARESMA

Una pastisseria de Sarrià, poble annexionat a Barcelona, ha explicat que sempre ha retut culte a una antiga tradició quaresmal. Així, tan bon punt s’acaben els dies de Carnaval, en què governa el rei de la disbauxa, en Carnestoltes, posa a la venda, al preu de 3,90 euros, una cartolina, on hi ha imprès el dibuix d’una dona vella, arrugada i xaruga, anomenada la vella Quaresma, que porta un bacallà a la mà i exhibeix set potes plenes de caramels. I els nens i nenes n’estiren una cada diumenge, des del Dimecres de Cendra fins al Diumenge Rams, període de temps quaresmal, per tal de saber, per mitjà d’aquesta mena de calendari, quan falta per arribar a Pasqua, que, a casa nostra, abraça dos dies -car al diumenge, s’hi «enganxa» el dilluns-, i que enguany, per allò de la Lluna, serà el 25 d’abril.


En la referida cartolina pot llegir-se el següent: «Antiga tradició catalana que té el seu origen a Palma de Mallorca i a l’Alguer. Fa molts anys, la gent gran havia de viure la Quaresma amb gran austeritat i fent dejunis molt severs. Però va voler donar als infants una mica d’alegria dins la Quaresma. És per això que a la vella Quaresma se li posaven set peus, que representaven els set diumenges, on es penjaven llaminadures per als menuts. Cada diumenge li arrencaven un peu i així podien veure com s’anaven acostant a la Pasqua».


Cal indicar que aquesta tradició també és practicada en algunes escoles de les terres de parla catalana, si bé de forma un xic diferent. Així, els alumnes del Principat, després de colorejar al seu gust la vella Quaresma que han dibuixat prèviament, li tallen el peu els divendres, el darrer dia de classe setmanal. I a Ciutat de Mallorca, la vella Quaresma, que rep el nom de Jaia Corema, que va vestida de pagesa i que duu a les mans un parell de bacallans i una graella, abans era l’encarregada de procurar que els infants d’allà mengessin peix per Quaresma, ja que la gent gran els deien, tot amenaçant-los: «Si menges carn, sa Jaia vindrà i se t’endurà». La vella Quaresma tenia -i encara té avui pertot arreu- diverses denominacions.


Segons una creença, que és antiquíssima, el rei Carnestoltes i la vella Quaresma, durant els dies de Carnaval, sostenen una lluita aferrissada, en la qual ella acaba guanyant. I és per aquest motiu, diuen, que s’abandonen les lleis del rei Carnestoltes (els bons àpats, la festa boja, etc.) i el desordre cedeix el pas a la seriositat i al dejuni. D’aquesta manera, abans (ara, tot ha variat moltíssim), les persones canviaven el menjar abundant per un règim de sopes amb oli, verdura, aigua i, en algunes ocasions -especialment, els diumenges-, peix. Mai no consumien carn, cosa que feia que les carnisseries tanquessin per «vacances». Ah!, i cal ressaltar, com a fet excepcional, que l’Església, el dia de Sant Josep (una festa celebradíssima avui passada a la història, situada dins la Quaresma), permetia que es fes vida normal, permissió que la gent aprofitava. I ho aprofitava en tots els aspectes, atès que els matrimonis -només ells, és clar- podien àdhuc mantenir relacions sexuals.


En els primers temps del franquisme, les jornades quaresmals eren molt respectades. Les autoritats de l’època feien complir tot allò -força atenuat, però, en comparació amb el passat- que manava l’Església. Aquest era el cas dels dies de Setmana Santa, previs a la Pasqua, en què els espectacles es reduïen (sobretot, el dijous i el divendres) a oficis religiosos i processons, i no s’admetia que, pels carrers, hi regnés el soroll. La normalitat es recobrava el Dissabte de Glòria -ara Dissabte Sant-, moment en el qual deixava -i deixa- de tenir efecte la prohibició (existent al llarg de la Quaresma, sense oblidar la Setmana Santa) de menjar carn els divendres i l’obligació de fer dejuni. Per això, quan quelcom s’allargava massa, es deia que era llarg com una Quaresma. I, més antigament, que «La Quaresma i la justícia són fetes per als pobres», atès que els rics, pagant, podien «burlar» les dues coses.


I a tot això, encara no he dit quina pastisseria de Sarrià és la que he mencionat al principi d’aquest article. Doncs, ara ho faré. Es tracta de la pastisseria Foix, fundada pel pare del gran poeta, periodista i escriptor Josep Vicenç Foix, que fou proposat pel Parlament de Catalunya, l’any 1984, per al Premi Nobel de Literatura, després d’haver obtingut els màxims guardons catalans en aquest camp. J. V. Foix començà la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, però aviat l’hagué d’abandonar, per tal de continuar el negoci familiar. Fou amic de Miró, Dalí, García Lorca, etcètera. I, en finalitzar la Guerra Civil, tornà a fer de pastisser al seu establiment sarrianenc, on donà un impuls a l’antiga tradició catalana de la vella Quaresma.


Una poesia d’en Foix, És quan dormo que hi veig clar, ha esdevingut molt coneguda, gràcies a Joan Manuel Serrat, i el seu celebrat primer poemari, Sol, i de dol, escrit el 1936, es publicà el 1947. O sigui, quatre dècades abans que, als 84 anys, J. V. Foix morís.



Emili Casademont i Comas

(Diari de Girona)