divendres, 25 de març de 2011

LA GUERRA (IN)CIVIL I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES IMMEDIATES

Text de la conferència pronunciada pel periodista i escriptor EMILI CASADEMONT I COMAS, el 18 de març del 2011, al Castell de Sant Ferran de Figueres.

Bona nit a tothom!

En primer lloc, he d’agrair molt sincerament aquestes paraules de presentació que se m’acaben de dedicar, així com el fet que l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran m’escollís per inaugurar aquest cicle de conferències sobre la Guerra Civil, cosa que m’honora moltíssim.

Com podeu veure pels papers que duc, bona part del text de la meva conferència la porto escrita. Ho he fet així, i espero que ho sabreu comprendre, perquè, d’aquesta manera, evitaré, a part de caure en el pecat d’allargar-me massa, que m’oblidi de dades que considero importants o que doni dates errònies.

D’altra banda, he de dir que el primer que qualificà de guerra incivil la Guerra Espanyola del 36 al 39, expressió que figura en el títol del meu parlament, fou Miguel de Unamuno, rector de la Universitat de Salamanca, pocs mesos després d’haver iniciat aquell conflicte bèl·lic el general Franco, en encapçalar la sublevació contra el legítim govern de la República. Unamuno. en un acte celebrat al Paraninf de la citada Universitat el 12 d’octubre del 1936, digué: “Se ha hablado aquí de guerra internacional en defensa de la civilización cristiana. Pero no, la nuestra es sólo una guerra incivil. Vencer no es convencer, sobre todo, y no puede convencer el odio que no deja lugar para la compasión”. Després, molts -intel·lectuals o no- també han qualificat de guerra incivil aquella guerra espanyola, recordada dolorosament per una enorme quantitat de gent, que produí una carnisseria fratricida, amb milers d’enterrats a qualsevol lloc i que obligà multitud de persones a exiliar-se, a part de les que, víctimes de l’odi dels vencedors -odi que no deixava, en efecte, lloc per a la compassió-, foren afusellades o condemnades a penes de presó.

Cal ressaltar que Miguel de Unamuno, que al principi havia donat suport als franquistes, i que després, en comprovar que aquests empresonaven, torturaven i assassinaven alguns dels seus millors amics, persones honrades, procedí a retirar-lo. Al paraninf de la Universitat de Salamanca, per cert, hi sostingué, aquell 12 d’octubre -Día de la Raza-, una dura confrontació dialèctica amb el general José Millán Astray, en el decurs de la qual s’escoltaren crits de “¡Viva la muerte!”. I, al final, protegit per l’escolta personal de Carmen Polo de Franco, a fi d’evitar mals majors, se n’anà a casa seva, trist i desenganyat, on quedà reclòs, sota arrest domiciliari, fins que, de forma sobtada, morí el 31 de desembre del mateix any 1936. Abans, el 22 d’octubre, el generalísimo Francisco Franco ja havia signat el decret de destitució d’Unamuno com a rector de la Universitat.

Un cop consignat i explicat de què ve això de “Guerra (in)Civil” (que justifica l’expressió que, repeteixo, figura en el titol d’aquesta conferència sobre la Guerra Civil espanyola del 1936 al 1939), permeteu-me, benvolguts oients, que em refereixi a aquest Castell de Sant Ferran, les obres de construcció del qual es van iniciar el 4 de setembre del 1753 i no es van acabar fins una bona colla d’anys més tard, després d’haver-hi estat treballant diàriament molts milers d’obrers, tot rebent la fortalesa, en ser inaugurada, el nom patronímic de Ferran VI, monarca que aleshores regnava a l’Estat espanyol.

El Castell de Sant Ferran, on va morir el general Mariano Álvarez de Castro, el defensor de la ciutat de Girona, durant l’anomenada Guerra del Francès -del 1808 al 1814- i després d’haver caigut el citat general en mans de l’enemic, va ser, en els darrers moments de la Guerra Civil a Catalunya, la seu del Govern de la Segona República, ja que, l’1 de febrer del 1939, les seves Corts hi van celebrar l’última reunió feta en territori espanyol. I vuit dies més tard, l’exercit republicà, en retirar-se a França, va fer esclatar totes les municions que guardava en aquesta fortalesa, la més gran d’Europa, tot provocant-hi danys irreparables, així com seriosos desperfectes en alguns edificis de la capital de l’Alt Empordà, ja que van rebre l’impacte de moltes pedres. I ja en poder de les forces del general Franco, el castell, excepcional obra de l’enginyeria militar del seu temps, es va convertir en un aquarterament enorme i, posteriorment, en presó militar, on, el 1981 -ara fa trenta anys-, va allotjar uns dels grans protagonistes de l’intent de cop d’estat del 23-F, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero. Per altra banda, cal recordar que, al Castell de Sant Ferran, hi va fer la “mili” Salvador Dalí, el qual, segons em va manifestar ell mateix a començament de la dècada dels anys 70 del segle passat, pensava transformar-lo, el dia que fos cedit al municipi figuerenc per a usos civils, en una fantàstica fortalesa surrelista. Però el genial artista empordanès va rebre la visita de la Parca massa aviat, el 1989 i, en conseqüència, no va poder materialitzar la seva brillant idea.

He parlat fa un instant de la retirada a França de l’exèrcit republicà que defensava l’últim tros de territori català que li quedava, abans que hi entressin les tropes franquistes. I amb ell, també es retiraren al país veí moltíssimes persones civils, temeroses de ser represaliades pels vencedors del conflicte bèl·lic. A la Jonquera, en uns dies freds i plujosos, s’hi va concentrar una veritable allau humana, constituïda per vells, dones i nens -alguns, malalts-, esperant que els francesos obrissin la frontera, cosa que, al final, van fer. Així, a aquells fugitius fidels a la República i contraris al general rebel Franco, els va ser possible refugiar-se allà. Però, lamentablement, no hi van pas trobar l’acollida i l’hospitalitat desitjades. Van ser internats en camps de concentració, en condicions penoses, com el d’Argelers, i molt mal tractats pels gendarmes, als quals es van afegir després els soldats senegalesos, tal com relata l’escriptora Teresa Pàmies, en la seva obra “Quan érem capitants”, on conta, a més, que “en creuar la frontera, ens preguntaven, a les noies joves, si érem verges”.

L’insigne historiador Antoni Rovira i Virgili també explica tot això. I en el seu llibre “Els darrers dies de la Catalunya republicana” fa una especial menció a Girona, la ciutat on jo vaig néixer i viure durant uns anys. “Girona -diu-, el 25 de gener del 1939, presentava un ambient carregat i de malfiança. El seu alcalde, Pere Cerezo, havia passat la frontera de matinada, abandonant-ho tot, perquè no hi havia res a fer davant l’ocupació imminent de la ciutat”. I Rovira i Virgili es demana: “Per què Pere Cerezo, que en diverses ocasions es conduí com un home serè i enter, abandonà l’alcaldia de sobte i en una hora intempestiva, sense avisar ni prevenir ningú? Se sentí ofès o amenaçat per l’actitud de certs elements locals?”.

És molt probable, penso jo, que aquestes preguntes tinguessin molt a veure amb el fet que, segons alguns rumors, els sindicats obrers gironins preparaven la presa del poder per part de la classe treballadora. Sigui, com sigui, el cas és que, al cap de poques hores de ser ocupada Barcelona pels sublevats franquistes contra el govern de la República (sense oblidar, entre d’altres, els moros que hi havia, reclutats forçosament al Marroc per ells i que calaren foc, sembla que per causes fortuïtes -en encendre una foguera per fer el té-, al Teatre Municipal de Figueres), els consellers municipals de Girona van tocar el dos, seguint l’exemple del seu alcalde, mentre molts ciutadans, espantats i barrejats amb gent arribada de fora, fugien, cames ajudeu-me!, cap a França, tot convertint els carrers figuerencs en un gran caos.

Així les coses, cal assenyalar que els representants gironins de la CNT, UGT, PSU i JSU van prendre l’acord, el 28 de gener, de normalitzar, deien, “la vida econòmica municipal”. I en el transcurs d’una reunió, van procedir al nomenament dels càrrecs d’alcalde i de regidors. D’aquesta manera, va presidir el consistori Joan Ballesta, del PSU, originari de l’Escala, consistori sobre l’actuació del qual no es pot dir res, atès que els set dies següents, o sigui, fins a l’entrada dels anomenats “nacionales”, passaren molt de pressa, enmig d’intensos bombardeigs, i els nous components del govern municipal de Girona, abans que poguessin ser detinguts pels enemics, van emprendre el camí de l’exili.

A tot això, cal afegir-hi que Ràdio Girona, l’única emissora que hi havia a les nostres comarques, no va interrompre mai la seva programació, gràcies a la locutora Maria Tersa i el seu pare que, procedents de la Lleida ja ocupada, van arribar a la ciutat del Ter i l’Onyar i, amb grans esforços, se’n va fer càrrec A la Tersa, per cert, els nacionals la van trobar fent un programa musical i informatiu, procurant injectar calma i tranquil·litat als oients, i, immediatament, la van obligar a posar al tocadisc diversos himnes franquistes. I, com que tant ella com el seu progenitor sembla que eren més aviat de dretes, no els va passar res de greu. Arran d’aquell fet, però, Maria Tersa va veure’s obligada a abandonar la professió. I Ràdio Girona, que pertanyia a Ràdio Associació de Catalunya, va passar a denominar-se, castellanitzada totalment, Radio España de Gerona, denominació que duraria temps.

Per altra banda, cal recordar que un dels col·laboradors d’aquella Ràdio Girona republicana va ser Carles Rahola, l’il·lustre historiador i escriptor. Rahola, que el gener del 1939, en plena retirada, es trobava ja a punt de creuar la frontera per la Jonquera, va decidir recular i tornar a Girona, convençut que res de dolent no li passaria, atès que no havia fet cap mal a ningú. Però, en reintegrar-se al seu despatx de la Diputació, va ser detingut, acusat d’haver publicat al diari “L’Autonomista”, propietat del seu germà Dàrius -la família Rahola era originària de Cadaqués- uns articles que feien referència a la pau, però que, intencionadament, els franquistes van voler interpretar al revés. Empresonat, procesat i jutjat (el judici va esdevenir una autèntica farsa), Carles Rahola, immediatament va ser passat per les armes, vilment assassinat, al cementiri gironí.

Jo, aleshores, era molt petit. Això no obstant, molts fets d’aquells tràgics dies de finals de gener I principis de febrer del 1939 em van quedar gravats, per sempre més, a la memòria. Tots els membres de la meva família (llevat del meu pare, que, mobilitzat, era al front amb l’exèrcit republicà) anàvem a refugiar-nos, quan sabíem que ens “plourien” bombes a dojo, en una masia del poble veí de Palau-sacosta. O bé, si el bombardeig ens agafava desprevinguts, corríem a amagar-nos en un improvisat refugi de l’extraradi sud de la ciutat, situat a escassa distància d’on vivíem, no sense que jo abans avisés una veïna que venia la “pava”, nom donat a un avió que tenia un soroll característic, encarregat d’indicar als aparells que venien darrera seu els llocs on havien de bombardejar.

Sovint, però, el meu avi matern solia quedar-se, en ambdós casos, a guardar la nostra caseta de planta baixa, cosa que, durant la retirada dels “rojos”, com els deien, li va brindar l’oportunitat de salvar part de les nostres pertinences, Així, un matí va observar que un fugitiu “roig”, que es veu que era tot un “pinta”, pistola en mà i amb ànim de robar, intentava introduir-se a la nostra llar, pel costat de darrera, on hi havia un jardí, i, encarant-s’hi, després de sortir a l’exterior, li va etzitbar: “Recony! Ja és tenir barra…! Ja esteu fotent el camp d’aquí, ara mateix…!” I aquell individu, sorprès, en lloc de disparar-li un tret, va fugir tot esverat. La meva mare sempre deia que el seu pare gaudia de l’especial protecció d’un àngel o d’un sant. I bé podria ser que fos així, atès que es tractava d’un home molt religiós -“molt catòlic”, que deia ell, encara que, a vegades deixava anar algun renec un xic recargolat-, militant d’Acció Catòlica, motiu pel qual alguns companys de feina -era ferroviari- el miraven bastant malament…

I, a part del que acabo de contar, el meu avi encara va viure una altra situació singular. Resulta que, al cap de poca estona d’haver-se enfrontat amb aquell fugitiu “roig”, va veure una colla de gent que s’acostava a casa, també per la part del darrera, del jardí. I, en català, els preguntà: “I vosaltres, de qui sou?”. “Del generalísimo Franco!”, li van respondre en castellà. “Doncs, Visca en Franco!”, va cridar ell, malgrat que era totalment apolític. Llavors, els soldats franquistes li van recomanar que fes un cartell, amb un “¡Viva Franco!” ben gros, i el pengés a la porta d’entrada del nostre habitatge, per tal que aquest fos respectat, recomanació que es va afanyar a complir, «per si les mosques”, que deia ell.

D’altra banda, també recordo que el meu avi havia acollit un perseguit capellà de Caldes d’Estrac o Caldetes, el seu poble natal, que deien que era el “capellà dels rics”. De fet, segons vaig saber després, va ser el sacerdot qui es va presentar a casa demanant-li ajut i acollida. Però algú va denunciar-ho (tot dient que “aquestes entrades i sortides de can Comas, no m’agraden gens”) i, al llarg d’uns dies, tota la meva família va romandre detinguda a casa pels milicians (i jo, entre ella, motiu pel qual després hauria pogut dir que era “excaptiu”). Al final, en no aparèixer per enlloc el pobre capellà, que va morir arrossegat pels carrers d’un poblet veí de Figueres, quan intentava creuar la frontera, se’ns va aixecar l’arrest domiciliari.

Van ser moltes les persones, per cert, que, un cop acabada la Guerra Civil, van demanar al meu avi que els fes un aval per als seus familiars -excombatents de les tropes de la República, fets presoners-, perquè poguessin sortir dels camps de concentració on es trobaven. Però, per desgràcia, els seus avals es veu que no valien ni un trist xavo. Ni el que va fer a favor del meu pare, que era el seu gendre…

Immediatament després del final de la contesa bèl·lica, en començar el curs escolar 1939-40, vaig anar a col·legi. Concretament, en un col·legi de monges, el de les Carmelites, de gratíssim record, on la germana Mercè -“Mercedes”, que oficialment li deien-, ens feia, als infants, les classes en català. Més tard, però, això s’estroncaria del tot, ja que, quan vaig fer 7 anys (a partir d’aquesta edat, aquell col·legi de monges no admetia nens), vaig ingressar en un de frares, en què ens obligaven a cantar el “Cara al Sol”, a anar a missa, a resar el rosari, a aprendre lliçons falangistes i a escoltar, sobretot (aquell frarots tenien la cara més dura que el ciment armat), que els catalans érem els culpables d’haver provocat la fraticida Guerra Civil. Sempre més he guardat un tristíssim record de l’esmentat centre. I així ho evocàvem el polític Francesc Ferrer i Gironès, poc abans que morís, i jo, un dia que vam coincidir davant l’edifici de l’Ajuntament de la ciutat del Ter i l’Onyar, quan ell, en qualitat de regidor, hi anava a entrar per participar en un ple municipal. I és que els dos havíem compartit aquella dolorosa experiència escolar, abans de cursar, per lliure, estudis superiors, en què tot primer teníem una assignatura de religió i una altra de “Formación del espíritu nacional”, les quals van anar en progressiu augment, fins al punt que, al cap de poquíssim temps, aquelles assignatures ja constituïen el plat fort a totes les carreres, tant si eren universitàries com si no.

Ah!, i cal que esmenti que, l’any 1945, vaig estar a punt de ser expulsat d’aquell col·legi de frares, dirigit per un que era extremadament i fanàticament falangista, ja que, a causa del decès de la meva àvia materna, enterrada el primer d’abril, no vaig poder assistir a la desfilada del “Día de la Victoria”. Els meus pares van passar els seus “canguelis”. Sortosament, però, aquella “falta gravíssima” que tant ells com jo vam cometre va quedar sense càstig, gràcies a la intervenció d’un canonge i d’un dirigent d’Acció Catòlica, amics nostres.

Parlant, a començament de la dècada dels anys 60, amb el padre Venancio Marcos, en una visita que va fer a Ràdio Girona, on jo aleshores treballava, després d’haver-ho fet a Tetuan (Regne del Marroc) com a redactor del “Diario de África” i a Algèria com a corresponsal de l’agència britànica Reuters (llavors del conflicte entre aquest país africà, que volia la independència, i França), aquell conegut i “apassionat” comentarista de Radio Nacional de España, traspassat fa algun temps, que va ser conseller, si no ho recordo malament, de Fuerza Nueva, no va dubtar a reconèixer que “tanto en un bando como en otro, se cometieron auténticas barbaridades, durante la Guerra Civil”, tot lamentant l’assassinat, entre d’altres, de l’eximi poeta Federico García Lorca.

García Lorca, per cert, va tenir dues posibilitats de salvar-se, que no va saber aprofitar. Una relacionada amb Margarida Xirgu i l’altra amb Salvador Dalí. I és que el poeta andalús, poc abans d’esclatar la guerra, havia d’acompanyar la famosa actriu en una gira per Amèrica. Però, a l’hora d’embarcar al port de Barcelona -el dia 29 de gener del 1936-, va renunciar a fer el viatge, essent substituït per la destacada periodista barcelonina Irene Polo, redescoberta fa un parell d’anys per TV3, en els capítols de la minisèrie “Els diaris de Pascual”. La Polo era lesbiana, segons em va confirmar una vegada el meu recordat amic Avel·lí Artís i Tomàs, antic cronista oficial de Barcelona i més conegut pel pseudònim de “Sempronio”, que va treballar amb ella en un diari de la capital catalana dels anys 30 i que, pel que sembla, estava bojament enamorada de la Xirgu. Per altra banda, cal consignar que tota la gent del Port de la Selva sabia perfectament com era la Irene, ja que solia anar-hi de tant en tant, durant els mesos d’estiu, i diuen, a més, que es banyava tota nua al mar i s’exhibia vestida d’Eva per la platja.

La que no es podia podia qualificar de lesbiana, tot i relacionar-s’hi molt (com també es relacionava molt amb els homosexuals, entre els quals figurava Federico García Lorca) era Margarida Xirgu. Això, almenys, és el que afirmen els seus familiars o descendents més directes. I també ho va afirmar el seu segon marit, Miquel Ortín, quan, ja vidu, va tornar a l’Estat espanyol. La Generalitat de Catalunya, l’any 1988, va procedir a repatriar les despulles de la gloriosa actriu, morta i enterrada al seu exili de Montevideo (Uruguay) el 1969, per tal que rebessin definitiva sepultura a Molins de Rei, localitat on ella havia obert els ulls a la vida. Una repatriació, per cert, de la qual va tenir cura el meu cosí germà Antoni Comas i Baldellou, conseller de Benestar Social, en temps del Govern de CiU, presidit per Jordi Pujol.

“Era una dona cosmopolita, moderna i progressista, la Polo”. Així, encertadament, la defineix el llibre “Irene Polo, la fascinació del periodisme”, editat a Barcelona el 2003. Va ser redactora dels més importants diaris barcelonins d’aquells anys 30, com “La Humanitat”, fundat per Lluís Companys, i va conrear tots el gèneres periodístics, tot arribant a innovar el de l’entrevista, “amb tècniques, tal com bé diu Josep Maria Casasús a les pàgines de la seva obra “Periodisme que ha fet història”, que presagiaven la immediatesa de la ràdio i la televisió”. Lluitadora incansable a favor dels drets laborals, assistia a les assemblees del sindicat de la CNT-FAI, desafiant les seves amenaces, a fi de denunciar la manipulació que aquell sindicat feia de les reclamacions dels obrers i de les obreres.

Tres anys va treballar Irene Polo per a la companyia de teatre de Margarida Xirgu en terres americanes. I, un cop dissolta aquesta, es va domicilar a Buenos Aires, on es va dedicar a fer de traductora de francès per a un parell d’editorials, vivint amb la seva mare i les seves germanes, que havien aconseguit fugir de l’Espanya franquista. A partir de l’any 1941, la Polo va entrar en una etapa de gran desànim i depressió que la va portar a posar fi a la seva vida, el 3 d’abril del 1942, quan tan sols tenia 33 anys. Això és el que conta Elvira Altès al llibre “Les periodistes del temps de la República”. Tot sembla indicar que Irene Polo no va poder superar el dolor que li va causar el fet que el seu amor per la Xirgu no fos correspost.

Se ignora com va rebre Margarida Xirgu la tràgica notícia del suïcidi de la Polo. Tot fa suposar, però, que ho va lamentar profundament. És clar que el que debò va lamentar va ser l’assasssinat, per part dels franquistes, del seu gran i admirat amic i poeta Federico García Lorca. I no era per a menys, atès que li havia estrenat una bona colla d’obres importants, com “Mariana Pineda”, per exemple, amb decorats de Salvador Dalí, l’any 1927, a la Ciutat Comtal. I, com a homenatge pòstum a Lorca, Margarida Xirgu va intervenir en la pel·lícula “Bodas de sangre”, filmada a l’Argentina, a finals del 1938, i basada en el text escrit pel dissortat poeta granadí…

Cal recordar que Federico García Lorca, l’any 1936, era un dels poetes de més prestigi internacional. La sensibilitat dels seus escrits i la manera de transmetre el folklore andalús sense caure en tòpics, així com el seu posicionament a favor de les classes desafavarides, el feien mereixedor dels aplaudiments del gran públic. El mes d’agost d’aquell any, Lorca havia decidit finalment anar a Mèxic, país on la Xirgu estava representant, amb un èxit apoteòsic, la seva obra “Bodas de sangre”. Però la tarda del dia 16, quasi un mes després de produir-se l’alçament militar contra el govern legítim de la República, un grup de sublevats va procedir a la detenció del poeta i, des d’aleshores, el seu destí es fa incert, ja que s’ignora quan fou assassinat, tot i que alguns donen com a segura la data del 19 del mateix mes, i on es troben enterrades les seves despulles.

Abans d’emprendre aquell projectat viatge a Amèrica, García Lorca, que residia a Madrid, va anar a Granada. Però, com que sabia que la seva vida perillava, no es va pas hostatjar a casa seva, sinó que ho va fer a la casa d’un amic seu, el també poeta Luis Rosales, tot pensant que allò seria un bon amagatall, atès que la família Rosales era coneguda per la militància dels seus membres a Falange. Un error, ja que, malgrat la protecció que li van donar els Rosales, finalment va ser apresat per elements de la CEDA (Confederación Española de Derechos Autònomos), encapçalats per Ramón Ruiz Alonso, el seu delator, segons les últimes investigacions practicades per l’historiador Ian Gibson.

El cèlebre músic Nanuel de Falla va intentar intercedir per García Lorca. Però, quan va aconseguir arribar a l’edifici del Govern Civil, ja era tard. El poeta, juntament amb altres presos, havia estat afusellat (diuen que el barranc de Viznar, però no és segur) i, un cop mort, els seus botxins van fer arribar una nota, escrita per ell mateix, al pare de Lorca, que deia així: “Te ruego, papà, que a este señor le entregues 1.000 pesetas como donativo a las fuerzas armadas”. I el pare, naturalment, les va pagar, creient que, d’aquesta manera, salvaria la vida del seu fill. Tres mesos després d’haver-se acabat la Guerra Civil, la família va aconseguir inscriure el traspàs del poeta en el Registre Civil, que, segons el document oficial que va rebre, “murió a consecuencia de las heridas producidos por hechos de guerra”. O sigui que, per a la història immediata, García Lorca no va morir pas assassinat, sinó lluitant en el front republicà…

Federico García Lorca i Salvador Dalí “el millor amic de la meva adolescència agitada”, diria el pintor, s’havien vist per darrera vegada el mes de setembre del 1935, moment en què els dos van rebre la invitació d’Edward James, un riquíssim mecenes, d’anar a passar una temporada a Itàlia, invitació que el poeta va refusar, al·legant que el seu pare es trobava greument malalt del cor. “No vaig insistir prou per arrencar-lo d’Espanya. D’haver-ho volgut de debò, me l’hauria pogut emportar a Itàlia. Però llavors jo estava escrivint un gran poema líric, ‘Em menjo la Gala’, i en el fons, més o menys conscientment, em sentia gelós de Lorca. Volia romandre sol a Itàlia, davant les terrasses de xipresos i tarongers dels temples solemnes de Pasteum, que, per tal de saciar la meva ventura de melògam i la meva ànsia de soledat, havia de tenir la sort que no m’agradessin. Sí, en aquell instant del descobriment dalinià d’Itàlia, les meves relacions amb Lorca i la nostra correspondència violenta s’assemblaren, per rara coincidència, a la famosa picabaralla entre Nietsche i Wagner”, escriuria Dalí alguns anys més tard. El genial artista empordanès sempre va lamentar (i així m’ho confessà una vegada) no haver fet prou per salvar García Lorca, és a dir, per no haver insistir prou perquè anés a reunir-se amb ell a Itàlia, on hauria pogut fer una llarga estada, plena de tranquil·litat i exenta de tot perill. Federico García Lorca, repeteixo, seria afusellat el 19 d’agost del 1936, segons uns, i, segons altres, entre els quals hi ha l’historiador Ian Gibson, no se sap exactament quan.

Salvador Dalí, temps més tard, deixaria escrit en el seu “Diari d’un geni”, el següent: “Van intentar, i intenten encara avui dia, convertir Federico en un heroi polític. Però jo, que vaig ser el seu millor amic, puc donar fe davant Déu i la història que Lorca era consubstancialment l’ésser més apolític que mai hagi conegut”.

I hom assegura que la tràgica notícia de l’assassinat de García Lorca, tan bon punt va arribar a ser coneguda per Dalí, va fer que aquest deixés anar un “¡olé!”. Un “¡olé!” que, evidentment, no tenia res a veure amb un crit d’entusiasme i d’admiració, com aquells que els espectadors d’una cursa de braus dediquen als toreros, quan, amb el drap vermell, fan passades d’autèntica antologia a la bèstia…

Foren moltes les personalitats espanyoles i catalanes, tant del camp de la ciència, com de l’art, de les lletres i de la política, que, durant i en els últims moments de la guerra, van veure’s forçades a emprendre el camí de l’exili. Entre les que jo després vaig conèixer a l’estranger (algunes de les quals m’arribaren a honorar amb la seva amistat), he de citar Ventura Gassol, l’autor de “Les tombes flamejants”, el cèlebre poema contra la persecució del català decretada per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Gassol, conseller de la Generalitat republicana, amenaçat de mort pels de la FAI, hagué de refugiar-se a França, després d’haver evitat que fos incendiada la Catedral de Barcelona i que fossin assassinats el cardenal Vidal i Barraquer i el bisbe de Girona, Josep Cartañá. I també he de citar el famós violoncel·lista Pau Casals, a qui vaig conèixer a Prada del Conflent, i el primer -i únic- director general de Radiodifusió de la Generalitat republicana, Josep Fontbernat, diputat al Parlament de Catalunya, de qui sóc biògraf i antic col·laborador seu, als anys 60, de les emissions en llengua catalana de la potentíssima Ràdio de les Valls d’Andorra, de propietat francesa, avui desapareguda.

Fontbernat, home de confiança dels presidents Francesc Macià (va participar a les seves ordres als històrics fets de Prats de Molló), Lluís Companys i Josep Irla, fou, a part de conseller particular de Vincent Auriol, el primer president que va tenir la República francesa, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, un gran amic de les germanes Vayreda, particularment de Maria dels Àngels, l’autora de la guardonada novel·la “Encara no sé com sóc”, que, exiliada alguns anys a Mèxic, amb el seu marit, el farmacèutic figuerenc Joan Xirau, escrigué guions per a Mario Moreno “Cantinflas”.

D’altra banda, cal remarcar que Josep Fontbernat i Verdaguer, eminent músic i escriptor, fill del poble d’Estanyol, municipi de Bescanó, l’arxiu personal del qual es guarda a la Diputació de Girona, salvà la vida a Carles Fages de Climent i va ser proposat per substituir l’Irla com a president de la Generalitat a l’exili, proposició que no acceptà, tot al·legant, amb la seva modèstia i senzillesa, que “No s’escau que un pobre, un pelat com jo, ostenti un honor i una responsabilitat tan grans en terres de l’exili”, cosa que afavorí Josep Tarradellas. El mestre Fontbernat va morir al Principat d’Andorra el 1977, a l’edat de 80 anys, 50 dels quals residí refugiat entre França, Bèlgica i Andorra, i és enterrat a Anglès, vila natal de la seva mare. Fou un etern exiliat, com el definí Miquel Martí i Pol en un bell poema que li dedicà.

Les personalitats que, per una o altra raó, es quedaren a casa ho passaren molt magre. Explicaré els casos del músic escalenc Albert Martí, del poeta oriolà Miguel Hernández i del tenor barceloní Emili Vendrell.

Albert Martí, a qui Pau Casals havia coronat com a rei de la tenora (per això a Ricard Viladesau, després, només el va poder nomenar príncep d’aquest instrument). si no es va morir de fam i de misèria fou gràcies als Vienesos que, fugint dels horrors de la Segona Guerra Mundial. arribaren, a començament dels anys 40, a Barcelona, on van oferir espectacles de revista de gran èxit. De seguida, els Franz Johan, Artur Kaps, etcètera (mal vistos pel règim franquista perquè deia que, quan parlaven o cantaven, tenien accent català) acolliren la famosa Raquel Miller i l’Albert. Jo els vaig veure actuar en l’espectacle “Melodías del Danubio”, al Teatre Español del Paral·lel, el 1946. I recordo que el perseguit músic de l’Escala, vestit de pagès, hi tocava la tenora, tot fent un xic de pena, després d’haver intentat ressuscitar la seva cobla, l’”Albert Martí”, sense èxit. Una cobla que, durant la Guerra Civil, al front de Madrid arribà a entusiasmar de debò el poeta Rafael Alberti, un dels més destacats representants de la Generació del 27, Premi Nacional de Literatura 1924 per la seva obra “Marinero en tierra”, que va residir exiliat a França, l’Argentina i Itàlia, i que no va tornar a Espanya fins al 1977, en què fou elegit diputat per Cadis, a més de rebre, el 1983, el Premi Cervantes, com abans havia rebut, a Moscou, el Premi Lenin de la Pau.

Rafael Alberti, en aquella tràgica època de la Guerra Civil, es trobava a Madrid, resistint el dur assetjament a què era sotmesa la capital de l’Estat per part de les tropes contràries a la República, ciutat a la qual, a finals del 1937, es va traslladar una expedició artística catalana encapçalada pel figuerenc Jaume Miravitlles, comissari de Propaganda de la Generalitat, per tal de donar ànims als madrilenys, expedició en la qual figurava la cobla Albert Martí, que oferí una actuació davant els intel·lectuals antifeixistes. “Mai Rafael Alberti no havia sentit sardanes i confessava, amb la seva emoció lírica, que mai no havia sentit res de més bell i íntegrament poètic”, explicava “Met” Miravitlles, en un article publicat al diari barceloní “La Publicitat”, a començament del 1938, on també ressaltava que l’Albert feia “brotar” de la seva tenora veus humanes…

Albert Martí, lamentablement oblidat, va morir poc temps després d’haver treballat en aquell espectacle dels Vienesos titulat “Melodías del Danubio”.

Pel que fa a Miguel Hernández, fill d’una família modestíssima d’Oriola (País Valencià), des de molt petit s’hagué de dedicar a fer de pastor de cabres, ofici que, en les hores lliures, va alternar amb els estudis. Ben aviat, als 15 anys, començà a compondre poesies, inspirades en l’entorn en què vivia: la muntanya, les cabres, el riu, etcètera, que es publicaren als diaris alacantins. El 1933, Hernández veié la sortida al carrer del seu primer llibre, “Perito en lunas”, i, un any més tard, es relacionà, ja instal·lat a Madrid, amb insignes poetes, com Alberti, Rosales, Aleixandre i Neruda, tot editant-se llavors el poemari “El rayo que no cesa”, abans d’incorporar-se, el 1936, a l’Exèrcit Popular de la República, on fou nomenat comissari de Cultura.

El mes de març del 37, Miguel Hernández es casà civilment amb Josefina Manresa, que era andalusa, i es publicaren les seves obres “Viento del pueblo”, “Teatro de la guerra”, etcètera, mentre, en diferents fronts de la guerra, actuava com a soldat i com a poeta. L’abril del 1939, amb la victòria de Franco, Hernández va intentar refugiar-se a Portugal, però la policia d’aquell país el detingué a la frontera i el lliurà a la Guàrdia Civil, tot passant per diverses presons, com la madrilenya de Torrijos, on escrigué les famoses “Nanas de la cebolla”. Posat, inesperadament, en llibertat, retornà a la seva Oriola natal, ciutat en la qual, delatat, se’l detingué de nou i ingressà a la també presó madrilenya de la plaça del Conde de Torrero, ja condemnat a mort, pena que li seria commutada per la de 30 anys a l’”ombra”.

Finalment, el 1941, traslladat al Reformatorio de Adultos de Alicante, patí una greu afecció pulmonar, complicada amb tuberculosi, i, alguns mesos després -el 1942-, va morir a la seva infermeria i va rebre sepultura al cementiri d’Alacant.

Fins ben entrats els anys 50, el franquisme impedí que es parlés de Miguel Hernández, raó per la qual molts, com ara jo (i també la meva enyorada amiga i poetessa Maria dels Àngels Anglada, que em confessaria, temps més tard, la seva admiració per la producció poètica “hernandiana”), no en sabíem quasi res. El poeta d’Oriola havia estat objecte de l’ocultació més absoluta i, quan es rescatà, fins i tot la seva dona, Josefina Manresa, restà sorpresa.

Aquest era Miguel Hernández, que es casà per l’Església poc abans de morir, per tal que no fos dit que Josefina era una dona qualsevol. Una dona, per cert, que li inspirà el llibre de poemes “El rayo que no cesa”, considerat un dels més bells de la lírica espanyola. El “poeta cabrero”, com popularment hom anomenava Hernández, fou, en definitiva, l’autèntic “poeta del pueblo”. Un personatge que, en commemorar-se recentment el centenari de la seva naixença, ha estat homenatjat arreu de l’Estat espanyol i de l’Amèrica de parla castellana, gràcies, en part, al cantautor Joan Manuel Serrat, el seu gran admirador català.

I passem al tenor Emili Vendrell. Nascut al barceloní carrer de la Cera, el 1911 ingressà a l’Orfeó Català, on tingué com a mestre el seu fundador, Lluís Millet, del qual esdevingué deixeble predilecte. i ben aviat sobressortí en la interpretació de sarsueles -“Doña Francisquita”, d’Amadeu Vives, i “Cançó d’amor i de guerra”, de Rafael Martínez Valls, entre d’altres-, així com en la de les cançons pròpies de la Renaixença catalana: “Rosó”, “Per tu ploro”, etc. I convé ressaltar que, al llarg de la seva vida, Vendrell fou un extraordinari intèrpret de les melodies més populars de casa nostra, les quals, juntament amb les del gènere sarsueler, portà arreu d’Europa i Amèrica del Sud, tot arribant a enregistrar-ne una quantitat considerable en disc. Per altra banda, participà en nombrosos programes de ràdio (a Ràdio Associació de Catalunya, primer, i a Ràdio Barcelona, després) i en festivals benèfics. I també Emili Vendrell va col·laborar, com a tenor solista, amb la coral Els Cent Homes d’en Fontbernat, amb la qual va gravar l’any 1931, als estudis barcelonins de la discogràfica Odeon, sis himnes de Catalunya, tot enorgullint-se de ser un home de Fontbernat, del qual ja he parlat abans. Josep Fontbernat, per la seva part, sempre recordava que, en demanar-li la gent quants homes integraven realment la seva popular coral (constituïda per obrers del port de Barcelona i d’altres persones humils), responia: “Som dos-cents! Cent i l’Emili Vendrell, que en val per cent més”.

Pel seu catalanisme, Vendrell, quan finalitzà la Guerra Civil, fou detingut, acusat de “rojo propagandista, masón y separatista”. En el judici que se li féu, eminents sacerdots certificaren la seva catolicitat. I quant a “rojo propagandista”, quedà demostrat que va ser contractat per la Generalitat, juntament amb el ballarí Joan Magrinyà i d’altres artistes, per tal de divulgar, amb el seu art, la nostra cultura per diversos països europeus. Tot plegat que, al final, el tribunal només pogué “arrapar-se” a l’acusació de “separatista” o, més ben dit, de “rojo-separatista”, acusació sobre la qual Emili Vendrell declarà: “Si se me juzga por querer con toda mi alma a Cataluña, soy culpable. Por nada más”. Aquella declaració de l’excepcional tenor, tan clara i contundent, li valgué una condemna de cins anys de desterrament. Primer anà a Madrid i, més endavant, a València, on cada cop que era contractat per cantar en qualsevol companyia lírica, en els cartells, sota el seu nom, una mà plena d’odi hi escrivia: “Rojo-separatista”.

En morir a Barcelona, el cos d’Emili Vendrell fou amortallat amb un llençol blanc, damunt el qual es posà la bandera catalana, tot i que l’any 1962 el franquisme encara era ben viu. Es va parlar de traslladar les seves despulles al Palau de la Música Catalana, seu de l’Orfeo Català, però les autoritats no ho autoritzaren, car temien que es produís una perillosa manifestació ciutadana. Vint anys després, l’alcalde de Barcelona, Narcís Serra, reivindicà la figura d’Emili Vendrell, en inaugurar una petita plaça ben a prop del carrer on el tenor havia nascut.

I un capítol a part mereix, sens dubte, Pompeu Fabra, un dels nostres exiliats més il·lustres, l’anomenat Seny Ordenador de la Llengua Catalana. El 1948, quinze anys després del decès de Francesc Macià, també va morir, igualment per Nadal, el mestre Pompeu Fabra. El periodista barceloní exiliat Eugeni Xammar, que havia estat el matí a la capital del Rosselló, relata: “En retornar en Fabra al seu exili de Prada de Conflent, després de dinar a Perpinyà, bevia un vas d’aigua que li va caure de la mà, mentre es trobava assegut en un silló del seu domicili. La seva dona es va girar, advertida per la caiguda del got, i, en preguntar-li què li passava, Pompeu Fabra no va contestar perquè ja era mort. A l’enterrament, hi era tothom. En Pau Casals va tocar durant la missa de difunts, dita per mossèn Tarrés, i a la sortida de l’església es va posar ell mateix a l’orgue per a tocar el que calia. Fou un moment de dolor i de grandesa”.

La censura franquista -afegeixo jo- prohibí que la notícia de l’òbit de Pompeu Fabra fos publicada o radiada. Cal dir, entre parèntesi, que, segons Just Cabot, el també prestigiós i exiliat periodista barceloní dels anys 30, la mort de Fabra es produí perquè a l’home se li havia acabat la corda, atès que no li feia mal res i portava molt bé els seus 80 anys fets. Amb aquella prohibició, el setmanari barceloní “Destino” no pogué publicar l’article que tenia preparat sobre el Seny Ordenador de la Llengua Catalana. I, per la seva banda, la família del difunt no trobà cap diari que li acceptés una simple esquela. Així, dins l’Estat espanyol, la notícia del decès del gran filòleg català, difosa per una agència de premsa francesa, tan sols aparegué, en una petita nota, al rotatiu madrileny “Informaciones”.

L’última pipa que va utilitzar Pompeu Fabra (era un fumador de pipa empedreït), acompanyada del també últim paquet que va emprar per omplir-la de tabac, fou donada per la vídua del mestre a Joan Alavedra, el gran col·laborador de Pau Casals a l’exili (Alavedra és l’autor de la lletra del bellíssim oratori “El Pessebre”, musicat pel cèlebre violoncel·lista del Vendrell), tal com ell mateix conta a “El fet del dia d’ahir i d’avui” (“El fet del dia” era el títol d’una famosa emissió seva, realitzada poc abans de la Guerra Civil a Ràdio Barcelona), llibre publicat, l’any 1970, per l’Editorial Selecta.

Ja he dit que Francesc Macià, el gran president, el primer de la Generalitat de Catalunya de l’era moderna, morí també, però quinze anys abans i en plena glòria, el dia de Nadal. Parlant amb la seva filla Maria, la meva inoblidable i distingida amiga, traspassada no fa gaires anys a Barcelona, em va confirmar que les darreres paraules que pronuncià el seu pare foren aquestes: “Pobra Catalunya!”. Unes paraules que resultaren profètiques, ja que, dos anys i mig després -el juliol del 1936-, esclataria la terrible Guerra Civil que, tant pel que respecta a casa nostra com a la resta de l’Estat, tantíssim mal causà. Macià, sens dubte de cap mena, intuïa el fenomenal desastre.

Maria Macià, per cert, en les converses que hi vaig tenir, mai no em volgué parlar de política. Després de la mort del seu progenitor -l’”Avi”, com era popularment conegut- continuà vivint a la capital catalana, allunyada de tot. Era una gran senyora, a qui sempre he recordat i continuaré recordant amb moltíssim afecte.

I cal que parli ara, benvolguts amics, d’un personatge femení realment important de la història d’Espanya. O sigui, de la mítica Dolores Ibárruri, més coneguda pel pseudònim de la “Pasionaria”, pseudònim que començà a usar en publicar un article a la premsa obrera titulat “El Minero Vizcaíno”, durant els dies de Setmana de Passió de l’any 1918.

Arran de la seva mort, esdevinguda a Madrid a finals del 1989, quan tenia 96 anys, la revista “Treball”, òrgan central del Partit Socialista Unificat de Catalunya (l’avui desaparegut PSUC), va remarcar que, al llarg de les últimes setmanes de la vida de Dolores Ibárruri, la secció “Cartes al Director” d’un diari català va publicar tot un reguitzell de testimonis i opinions entorn d’unes frases, atribuïdes per una lectora a la que era presidenta del Partit Comunista d’Espanya, després d’haver deixat la secretaria general del partit a Santiago Carrillo, a qui, per cert, se l’havia pogut veure pels carrers de Figueres, repartint uns fullets a favor de la República, abans de ser ocupada la ciutat per les tropes franquistes i abans, també, que ell procedís a creuar la frontera. “Treball” assenyalava que “la primera de les frases ha resultat ser d’Alejandro Lerroux; la segona, de ningú no sap ben bé qui; la tercera, igual…”, tot afegint: “Això dóna una petita idea de la dificultat que tindran els historiadors, quan vulguin distingir allò que realment va ser la vida de la ‘Pasionaria’ d’allò que s’ha arribat a inventar sobre ella”. I cal remarcar que tenia tota la raó.

Convé aclarir, en contra del que a vegades s’ha dit, que Dolores Ibárruri no estigué mai, en aquells moments de la retirada, a la capital de l’Alt Empordà. Ella es trobava a València, des d’on abandonà l’Estat espanyol, en avió, i s’exilià a l’URSS.

Però, deixant de banda la qüestió del que s’ha comentat sobre la “Pasionaria” (ja sabem que, per a uns, fou el diable personificat, mentre que, per a d’altres, fou una santa, que àdhuc resava cada dia el rosari), hi hagué uns fets en la dilatadíssima existència de Dolores Ibárruri -nascuda en el si d’una família de condició ben humil- ben palpables i destacats, que la converteixen en una de les dones més importants de la història d’Espanya. Així, la “Pasionaria”, protagonista de poemes i cançons de Pablo Neruda, Antonio Machado , Miguel Hernández, Rafael Alberti i Ana Belén, es va constituir en la defensora de la democràcia espanyola, després de l’aixecament franquista; es va lliurar, en cos i ànima, a la reconstrucció del PCE i a la unitat de l’oposició; va lluitar contra el nazisme, que li va matar un fill, Rubén, pilot de combat a la Batalla d’Stalingrad, el 1942; va donar suport a la política de reconciliació nacional al llarg de més de dues dècades; va criticar durament les degeneracions dels sistemes socialistes, com va ser el cas de la invasió de Txecoslovàquia, i va retornar dignament a l’Espanya de la transició i de la democràcia. Això últim succeí quan Dolores Ibárruri tenia ja 80 anys.

En ocasió del traspàs de la “Pasionaria”, moltes plomes -i de categoria- glossaren la figura d’aquest mític personatge, i el seu enterrament, efectuat al cementiri de La Almudena, ha estat un dels més multitudinaris registrats a la capital de l’Estat.

Una de les plomes esmentades fou la del periodista Emilio Romero, antic director del diari madrileny “Pueblo”, portaveu del sindicat vertical franquista. Romero indicava que Dolores Ibarruri, en els darrers anys de la seva vida, ja no es trobava al seu món, atès que “el comunismo en España era imposible, en la democracia de 1977, y el comunismo empieza a ser ahora una reliquia”.

En efecte, les primeres eleccions democràtiques celebrades a l’Estat espanyol després de la Guerra Civil, o sigui, les de l’any 1977, a les quals ella es presentà i fou elegida diputada per Astúries, igual que als anys 30, demostraren que aquí (i a bona part del món, començant per la pròpia Unió Soviètica) el comunisme formava ja gairebé part d’un passat un xic llunyà a causa de l’evolució del temps.

Emilio Romero, per altra banda, després d’assenyalar que Dolores Ibárruri havia estat una “iluminada perdedora”, comentava el següent: “Pasionaria dijo aquello de ‘!No pasarán’¡, y pasaron. Fue una exiliada durante cuarenta años, y sus últimos años coinciden con el crepúsculo de sus ideas”.

A propòsit del “¡No pasarán!”, vull remarcar un parell de coses. La primera és que la frase no era pas original de la “Pasionaria”, sinó del general francès Petain, durant la Primera Guerra Mundial, la del 1914 al 1918, i que aquell “¡No pasarán!” fou contestat “festivament” per la famosa cantant Celia Gámez, que es trobava a l’Espanya nacional (i que la seva casa de Barcelona havia estat saquejada), amb un pasdoble titulat “¡Ya hemos pasao!”.

I no puc deixar d’esmentar el que digué de Dolores Ibárruri, molt seriosament, el popular humorista José Luis Coll, quan es produí el seu traspàs: “Es un ejemplo de brava mujer hispana, amante del trabajo y el obrero, que ha muerto, galantemente, antes que otras personas que lo merecían mucho antes”.

A començament de la dècada dels anys 80, un reduït grup de periodistes d’arreu de l’Estat, entre els quals jo em trobava, reunits a Madrid per constituir la Federación de Uniones de Periodistas de España, el primer president de la qual fou Eduardo Sotillos (substituït, en ser nomenat portaveu del govern socialista de Felipe González, per Iñaki Gabilondo), vam fer una visita de cortesia a Dolores Ibarruri, ja retirada completament de la vida política, en considerar-la una antiga col·lega, ja que, a més d’haver exercit la nostra professió abans i durant la Guerra Civil a diverses publicacions com el diari madrileny “Mundo Obrero”, havia estat la fundadora de Radio España Independiente, la Pirenaica, “la única emisora sin censura de Franco”, com s’anunciava.

La nostra visita, efectuada en una dolça tarda tardoral del mes d’octubre, fou molt breu, molt curta, ja que ella, a part de trobar-se força delicada de salut, se sentia en aquells moments bastant fatigada. No obstant això, ens parlà una mica de la seva agitada vida, tot ressaltant que sempre havia lluitat a favor de l’obrer i de la dignitat i la igualtat de les dones, lluita que incrementà durant la Guerra Civil, en què, a partir del 1937, fou vicepresidenta de les Corts Republicanes.

I ja a punt de posar el punt i final a aquesta conferència, permeteu-me que parli del president màrtir. Al principi dels anys 50, vaig acompanyar el meu oncle Remigi, fill i ciutadà de Barcelona, al cementiri de Montjuïc, per tal de visitar-hi la tomba de la tia Pepita, la seva esposa, traspassada feia poc temps. I, aprofitant l’avinentesa, volgué ensenyar-me un modestíssim nínxol, situat de cara a la Mediterrània, la làpida del qual duia aquesta senzilla inscripció, feta a mà amb pintura de color negre: “Familia Companys”. Es tractava del nínxol de Lluís Companys, el president de la Generalitat de Catalunya, afusellat, la matinada del 15 d’octubre del 1940, pels franquistes, després de ser capturat per la Gestapo a la França ocupada pels nazis, a instàncies d’un individu antirepublicà, Pedro Urraca, i lliurat a la policia espanyola. En aquell nínxol, mig amagat, hi havia unes flors. “Sempre n’hi ha, de flors, igual que a la tomba de Francesc Macià, que es troba més avall. I tot i que no ho sembli, aquestes dos llocs sagrats tenen una vigilància especial”, m’explicà el meu oncle, mentre procuràvem apartar-nos ràpidament d’allà, no fos cas que algú ens vigilés…

D’en Lluís Companys i Jover, a qui li tocà viure una època extremadament complicada i difícil, jo en guardava el record que, quan començà a produir-se la tràgica retirada, no es cansà de repetir: “Catalans: Catalunya és nostra. No ens la deixem perdre…!”. I també guardava el record d’haver sentir dir que costà molt de convèncer Companys perquè fugís de Barcelona, en vigílies de caure la ciutat en mans de l’enemic, car al·legava que volia “rebre” els franquistes tot sol, assegut a la seva cadira presidencial del Palau de la Generalitat, i assumir tota la responsabilitat dels seus actes, a més de remarcar que el seu deure era protegir, dins les seves escasses possibilitats, tota la gent que, com a conseqüència de la victòria del general rebel Franco, emprenia el dolorós camí de l’exili.

La vida, benvolguts oients, té coses curioses. Perquè, anys després que l’oncle Remigi em mostrés on es trobaven les despulles de Lluís Companys, la casualitat -o el destí- féu que jo entrés a formar part de la família del president màrtir. Fou, concretament, el 1968, en contraure matrimoni, per ser la meva dona neboda dels Companys d’Olot, branca dels Companys del Tarrós establerta a la capital de la Garrotxa. Allò propicià que la nostra inoblidable tia Pepita, la dels Companys olotins, m’expliqués, per exemple, que el fet de portar el seu marit, en Josep -ja absent aleshores del món dels vius-, el cognom Companys, tan maleït pel franquisme, els suposà una “desgràcia”. Així, immediatament després d’haver finalitzat la guerra, els Companys d’Olot foren molt mal “guipats” per determinada gent, fins al punt que arribaren a perdre, de forma ben injusta, un important plet. Ja, prèviament, algú els havia avisat: ”Vale más que lo dejen correr. No tienen nada que hacer. Porque ustedes son parientes del ‘pajarito’”. El “pajarito” era el motiu que hom donava a Lluís Companys.

Diferents actes s’organitzen cada any, des de la recuperació de la democràcia, per commemorar l’aniversari de l’afusellament, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, del president republicà de la Generalitat. Actes com el que se celebra al coll de Manrella, indret del Pirineu altempordanès per on ell creuà, a última hora, la frontera, i en els quals s’exigeix l’anul·lació de l’únic judici sumaríssim il·legal -que constituí una autèntica farsa- fet, durant la Segona Guerra Mundial, contra el president d’un país europeu elegit democràticament, culminat amb la pena capital.

Tal com he assenyalat abans, sóc parent, encara que un xic llunyà, de Lluís Companys. D’un home que, a causa del seu amor a Catalunya, fou covardament assassinat. I també, cal ressaltar-ho, a causa del seu amor de pare, ja que, alertat pels amics d’exili que corria el perill de ser apresat pels nazis i demanar-li que busqués un refugi millor, ell va preferir quedar-se a Le Baule, en companyia de Carme Ballester, la seva segona dona, car creia que així podria arribar a localitzar el seu fill Lluïset, deficient mental, perdut arran d’un bombardeig alemany que patí la clínica parisenca on romania internant. Ramona Companys féu que el seu germà Lluís, en visitar-lo a la presó poc abans de ser ajusticiat, experimentés l’última satisfacció de la seva vida, ja que li digué, utilitzant una mentida pietosa, que acabaven de trobar en Lluïset. La localització del dissortat fill d’en Lluís, però, no trigà gaire. Carme Ballester, que no era la seva mare biològica, ho aconseguí, després de molts esforços, a l’hospital psiquiàtric de Llemotges, ciutat encara no ocupada pels nazis. Ventura Gassol, que va assistir a l’enterrament d’en Lluïset (mort a l’exili pocs anys anys més tard), al cap de molt de temps, me’n facilità tota mena de detalls, com el relatiu al fèretre, que, embolcallat amb la senyera, contenia un cos horriblement mutilat a causa d’una cruel malaltia.

Per acabar aquest trist capítol, així com aquesta conferència tiulada la Guerra (in)Civil i les seves conseqüències immediates, tot desitjant i pregant Déu i la Verge, tal com feia abans d’exhalar el darrer sospir Mercè Rodoreda, la famosa i més traduïda de les nostres escriptores i inoblidable amiga meva, que visqué bona part de la seva vida a l’exili -i l’última a la localitat gironina de Romanyà de la Selva, on és enterrada, després de morir a Girona-. que fets semblants no es repeteixin en el futur, diré que les restes de Carme Ballester, traspassada el 1972, i les d’en Lluïset Companys i Micó, traspassat el 1954, localitzades en un cementiri de París, foren traslladades a Barcelona l’any 1987, on van rebre definitiva sepultura al panteó familiar del cementiri de Monjuïc, en un acte al qual assistiren Jordi Pujol, president de la Generalitat; Joan Reventós, president del Parlament, i Joan Clos, alcalde de la Ciutat Comtal.

Senyores, senyors, benvolgut públic, moltes gràcies per l’atenció que m’heu dispensat. He dit.
Ha començat el nou cicle de conferències dels Amics del Castell
19.03.2011 18:00


Amb una conferència del periodista Emili Casademont l'Associació Amics del Castell de Sant Ferran ha iniciat un nou cicle de conferències amb el títol "1935 - 1945 , una dècada complicada". "La primera . Amb el títol "La guerra (in)civil , i les seves conseqüencies immediates" el conferenciant va fer un recorregut de les seves vivències dels esmentats anys, amb persones com Dali, Garcia Lorca, el President Macià, Companys, i d'altres. L'acte el va introduir l'exdirector i fundador del setmanari Hora Nova Jordi Vallmajó.

«Invasió negrera»

Des dels inicis del segle passat i fins a l’esclat de la Guerra Civil (el 1936, ara farà 75 anys), amb un breu parèntesi pel mig -el de la dictadura del general Primo de Rivera-, les nits barcelonines gaudiren d’un gran prestigi internacional. Al Paral·lel hi havia una enorme abundància de cafès-concert -coneguts com a «music-halls»-, on anaven totes les tripulacions dels vaixells que atracaven al port, mariners que afirmaven que l’ambient alegre i barat d’aquells locals no es podia trobar enlloc més del món, ni a Marsella, ni a Hong-Kong, ni al vell Hamburg. I també hi havia, al Paral·lel, uns «music-halls» especials, als quals acudien els fabricants de Sabadell i de Terrassa, capaços de destapar, cada un d’ells, vuit o deu d’ampolles de xampany en una antellotja, mentre contemplaven com vint o trenta noies cantaven i ballaven, amb la mateixa absència i el mateix desmenjament d’una mecanògrafa d’aleshores, per exemple, que picava la màquina d’escriure pensant en el seu promès. I la Rambla, per la seva part, convertí Barcelona, gràcies a Ferran Bayés, empresari del Principal Palace, en un dels grans centres del «music-hall» europeu. Així per aquell local desfilaren tots els artistes més cèlebres: Yvonne George, que cantava Mon home; Rosen, l’home de les trenta armilles i de la picor permanent a les cames; la mítica Mistinguet, etcètera. I també un jove Maurice Chevalier, prim i afinat per les nits de Montmartre, que es presentava dins el marc esplendorós d’Oh, la revue!.

Aquelles nits barcelonines de la Rambla, per cert, foren víctimes d’una invasió de negres -popularment anomenada pels habitants de la Ciutat Comtal «invasió negrera»-, encapçalada per un parell de negres notables: Kid i Jack Jhonson. Aquest darrer feia poc temps que havia perdut -o s’havia venut, més ben dit- el títol de campió del món de boxa del pes fort, en un combat disputat a l’Havana, i el seu nebot, en Kid, que era també boxejador, no trigà a esdevenir tan popular com el seu oncle. Li deien «don Jack», duia una vida fastuosa i no volia saber res de la gent humil. Vivia al carrer Mallorca i tenia una col·lecció de criats amb uniformes fantàstics. Cada tarda feia un tomb pel passeig de Gràcia, amb el seu magnífic cotxe, i sempre anava a parar a la Rambla, on, en un dels seus elegants cafès, començà a proclamar que la reina de Saba era la seva antecessora, tot assegurant, a més, que el rei Salomó i tots els personatges bíblics eren negres com el sutge, coses que, pel simple fet de dir-les «don Jack», la nombrosa gent de pell fosca que havia «aterrat» a Barcelona admetia sense discussió, car les considerava completament certes...

I fou per aquella època que al Cap i Casal començaren a organitzar-se vetllades de boxa, vestint el presentador d’etiqueta i creant una federació. I com que perdurava el record de Jack Jhonson, la vetllada pugilística en què actuava un negre era anunciada com un esdeveniment sensacional. De mica en mica, la boxa catalana anà adquirint categoria internacional, tot exhibint-se, en els «rings» barcelonins, negres tan famosos com Baker, Teta, Fou-You i Batllin Siki. Paral·lelament a aquesta invasió de negres pugilístics, es produí la dels artistes de la mateixa raça: ballarins, cantants i músics. Així, hi hagué orquestres, formades únicament i exclusivament per negres, a l’Olympia, a l’Eden, a l’Excelsior, a la Buena Sombra, etcètera. El negre, músic i cantor instintiu, imposava un art, segons m’explicava el meu pare, resident aleshores a la Ciutat Comtal, que «entrava pels ulls i les orelles alhora». I igual que els púgils negres, triomfaren ràpidament, amb el «charleston» i d’altres ritmes. «A les tres o a les quatre de la matinada, la Rambla de Barcelona semblava una sucursal de Harlem o de l’Havana», afegia el meu progenitor, qui, per cert, a voltes hi trobava, allà, un conegut seu, en Pepet Gitano, el criat fidel que tenia Santiago Rusiñol a Girona. I és que el meu avi patern, propietari d’una carnisseria al carrer gironí dit del Vessador, perquè hi havia hagut un abocador de gra (ara, erròniament, se’n diu, carrer de Besadó), era amic personal de l’extraordinari pintor i literat.

Durant aquells anys, la despreocupació regnava com a mestressa arreu del país. Hi havia una considerable facilitat de vida. Era l’època, a Barcelona, del Mundial Palace, el dels famosos «sopars de duro»; d’un restaurant situat a la plaça Reial que cuinava un arròs a la milanesa cèlebre arreu del món; d’una societat denominada la Gran Peña, on s’organitzaven uns balls de Carnestoltes que, de tan fastuosos com eren, la seva sala, de matinada, apareixia plena de paperets fins als genolls, etcètera, etcètera. A part que, en alguns «music-halls» de la Rambla i del Paral·lel, s’hi «descorxava» -els barcelonins ho deien així- ampolles de xampany a dojo, «el espumoso vino del amor», conforme s’anunciava pomposament. Tal com algú ha ben assenyalat, semblava que la gent mastegava la imminència de catàstrofes bèl·liques, que havien d’escombrar de forma violenta tota aquella sumptuositat i tota aquella opulència delirants. Una sumptuositat i una opulència, en les quals tingué força a veure, sens dubte, la citada «invasió negrera» de la capital catalana.


Emili Casademont i Comas

dilluns, 21 de març de 2011

El dia de l’Encarnació

Divendres vinent serà l’Encarnació de la Mare de Déu, dia -conegut també popularment per la Mare de Déu de Març- en què totes aquelles senyores, noies i nenes que es diuen Encarnació o, fent-ho més curt, Encarna celebren la seva onomàstica. Tinc una veïna que porta aquest nom. I, com cada any, la felicitaré amb una alegria especial. Perquè, quan arriba la data del 25 de març, quatre dies després d’haver-se encetat la primavera, em fa l’efecte que ja hem deixat enrere el fred i iniciem l’època del bon temps, tal com diu el vell refrany: «L’Encarnació s’emporta el gel i duu el calor». És clar que no sempre això es compleix, atès que, algunes vegades, l’abril i el maig no fan gaire honor a aquesta dita. De qualsevol manera, el cert és que, a causa d’allargar-se molt la claror de l’astre rei (a part que, a partir de finals de març, els rellotges ja avancen 60 minuts l’hora oficial), miro aquests dos mesos amb simpatia i optimisme -sobretot, si l’hivern ha estat d’allò més rigorós-, perquè sé que l’estiu ja és a tocar.

A casa nostra, abans hi havia hagut una creença molt curiosa entorn del dia de l’Encarnació, que, fins al segle XVI, era també la festa de la Mare de Déu del Roser, car hom deia que, el 25 de març, s’encarnà, en el si virginal de la Mare de Deu, el roser de puresa del qual nasqué Jesús. Segons la citada creença, el Papa celebrava una missa solemne dedicada als cucuts. «Tots els cucuts del món -he trobat escrit a les pàgines d’un llibre antic- fan cap a Roma, per tal d’assistir a llur missa. Un cop enllestida, surten, com en processíó, fins damunt d’un pont proper a la ciutat i, des d’allí, s’escampen per tot el món. Hi ha qui diu que s’enfilen dalt de la basílica de Sant Pere i que és des d’allà que s’espargeixen. El dia de Sant Pere tots tornen altra vegada a Roma, a fi de concórrer a la missa solemne que, en tal dia, el Papa dedica al príncep dels apòstols i primer Sant Pare». I és per aquesta raó que existeix el vell refrany: «Per la Mare de Déu de Març/ el cucut surt de Roma,/ i per Sant Pere se n’hi en torna». L’única veritat de tot això, però (els nostres avantpassats, com pot apreciar-se, eren molt fantasiosos), és que el cutut arriba a Catalunya, així com a la resta dels Països Catalans, tan bon punt «esclata» la primavera i, en treure el nas els primers freds, se’n va a passar la hivernada a les càlides o tòrrides terres africanes, d’on procedeix. Aquest ocell, per cert, és enemic del soroll, motiu pel qual no se’l pot veure fàcilment a les grans ciutats.

La Mare de Déu de Març, per altra banda, també es coneguda, en alguns indrets de Catalunya, per la Mare de Déu de la farigola i per la Mare de Déu de les violetes. I és que, segons s’afirma, el 25 de març la farigola floreix i adquireix virtuts excepcionals i les violetes fan més olor que mai. I, parlant d’herbes i de flors, cal indicar que, per l’Encarnació, floreix el poliol, herba que ho sol fer quatre vegades l’any, és a dir, per les quatre festes de la Mareu de Déu, igual que el romaní. A casa meva, precisament, en tinc, de romaní, plantat en un test, i, pel que he pogut observar, cada 25 de març em sol obsequiar amb una bonica florida. I no puc deixar d’esmentar el fet que un gran afeccionat a prendre aigua de poliol fou Salvador Dalí. Sempre, després dels àpats (ho vaig poder constatar personalment), en prenia una bona tassa, convençut, igual que moltíssima gent, que ajuda a fer pair. Això, naturalment, deixant de banda l’aigua de Vilajuïga, les propietats medicinals de la qual gaudeixen de prestigi internacional des de l’antigor, que el pintor bevia mentre menjava, fet imitat per l’escriptor Josep Pla, o a l’inrevés. Dalí, per cert, tornant al poliol, havia arribat àdhuc a assegurar que una «bevedora empedreïda» de l’aigua d’aquesta planta havia estat la Mare de Déu, tot ressaltant que li donà forces per suportar els dolors del part.

Altrament, convé assenyalar que el dia de l’Encarnació i el dia de Sant Miquel de Setembre són les dates de l’any en què el sol, pel que es comenta, està més segur, cosa que, antigament, era aprofitada per marcar els rellotges de sol, per tal que anessin bé i no oferissin variació. De rellotges de sol, encara n’hi ha per moltes cases antigues de pagès, així com d’altres que no són de pagès, construïdes recentment, a fi de dotar-les d’un «toc» de tipisme. El meu recordat amic i col·lega Miquel Gil i Bonancia, per cert, publicà fa temps un llibre sobre els rellotges de sol, on hi ha inventariats tots els que aleshores hi havia a les comarques gironines, tasca en la qual el vaig ajudar, a petició seva, una mica. És clar que, com cal suposar, hi ha molt poca gent avui dia que es guiï per l’hora d’aquesta classe de rellotges. Gairebé ningú. Tothom té el seu rellotge de polsera (automàtic, ultramodern, etc., alguns amb calendari i aviat, potser, amb dutxa i tot), que moltes persones contínuament consulten, la mar de neguitoses, perquè tenen por de fer tard pertot arreu. Abans, amb els rellotges de sol, això no passava. Els nostres avantpassats es conformaven de saber l’hora aproximada i vivien més tranquil·ls i feliços. Ah!, i de tard, en solien fer, més o menys, igual que nosaltres.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

divendres, 11 de març de 2011

L’antiga premsa en català

L’any 1911, ara es compleix exactament un segle, començà una gran florida de periòdics escrits en llengua catalana, florida que, en els primers mesos del 1931, arribà quasi al miler de publicacions d’aquest gènere al nostre país, sense comptar les de Barcelona capital, segons llegeixo en un llibre, l’autor del qual és el traspassat poeta tarragoní Lluís Bertran i Pijoan, editat aleshores. Aquella immensa florida, que havia fet mig pansir la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, revifà extraordinàriament, durant el temps de la Generalitat republicana. Però, a partir del final de la Guerra Civil, l’any 1939, amb la victòria del també general Francisco Franco, sublevat contra el govern legítim de la Segona República (individu que implantà un ferri règim dictatorial a l’Estat espanyol que durà quatre llargues dècades), quedà seca del tot.

L’inici del periodisme en català, el 1841, amb la publicació de Lo Pare Arcàngel, es traduí en un fracàs estrepitós. En el seu primer número, aquest setmanari barceloní, aparegut el 25 d’abril, deia que «fem servir l’idioma de la nostra paisana verge i màrtir, la gloriosa santa Eulàlia, catalana de tots qüatre costats». L’ambient de l’època, però, no era propici per a la gent que, amb gran entusiasme i bona voluntat, intentava tirar endavant Lo Pare Arcàngel, raó per la qual ben aviat es veié forçada a plegar veles. Una altra temptativa tingué lloc un parell d’anys més tard, o sigui, el 1843, amb Lo Verdader Català, periòdic també barceloní, que publicà,.en el seu número 4, una nota on deia: «Ha arribat a nostra notícia que alguns que es diuhen catalans no volen suscriurese a “Lo Verdader Català” perquè ve escrit en llengua catalana; y fins s’ens havia aconsellat que a fi que tingués eixida nostra revista, la escriguessim en idioma espanyol, seguint la mateixa marxa y los mateixos principis. No, lo principal objecte que nos proposàrem, al empendrer la publicació de “Lo Verdader Català”, fou traurer nostre hermós parlar de l’estat de postració y abatiment en què es troba, ostentar sas riquesas y sa bellesa». El públic, però, no en féu gens ni mica de cas i, finalment, el periòdic, enmig del més desesperant desinterès general, no trigà gaire, lamentablement -el 23 de maig del mateix any 1843-, a desaparèixer.

Hagué de passar molt de temps perquè sorgís, també a Barcelona, una nova temptativa de periòdic fet en català, atès que, fins al 1865, no veié la llum Un Tros de Paper, setmanari que tingué un gran èxit i que fou l’iniciador de la premsa humorística i satírica a casa nostra. Dirigit per Albert Llamas, al cap d’un any, però, per divergències sorgides entre ell i alguns dels seus principals col·laboradors, deixà de sortir, essent substituït per un altre setmanari, Lo Noy de la Mare, semblant a Un Tros de Paper, que aconseguí igualment interessar els lectors barcelonins, alhora que, de forma successiva, anaren apareixent -a la Ciutat Comtal- moltes altres publicacions d’humor satíric: L’Embustero, Lo Mestre Titas, Lo Gall de Paper, La Rambla, La Plassa de Sant Jaume i un llarg etcètera. De mica en mica, la premsa en català s’anà consolidant, gràcies a aquest tipus de periòdics, els quals propiciaren l’aparició de la premsa patriòtica i literària, iniciada pel Calendari Català, aquell mateix any 1865, revista que, sota la direcció de Francesc Pelagi Briz, comptava amb els millors literats del país, com Jacint Verdaguer, Carreras Candi i Jaume Collell. I aquesta consolidació no sols es produí a la Ciutat Comtal, sinó que, de mica en mica, també ho féu a totes les ciutats i les poblacions més importants de les comarques de Tarragona, Lleida i Girona.

En la història de la nostra premsa sobresurt la revista La Renaixensa, considerada la més interessant i la més prestigiosa del segle XIX, que nasqué el dia 1 de febrer del 1871, dirigida successivament per Francesc Matheu, Pere Aldavert i Àngel Guimerà, i que durà un total de nou anys, ja que es transformà en diari, el dia 1 de gener del 1881, amb el subtítol «Diari de Catalunya». Però, en no arribar a assolir l’èxit esperat i desitjat, deixà d’editar-se després del número 9.840, el 9 de maig del 1905. La Renaixensa, en contra del que pugui pensar-se, no fou pas el periòdic barceloní de més llarga vida sorgit al començament de la dècada dels anys 70 del citat segle XIX. N’hi hagué un altre que gaudí de més longevitat (65 anys). M’estic referint al popular setmanari republicà La Campana de Gràcia -ben recordat encara avui per algunes persones d’edat avançada, tant del Cap i Casal com de la resta del nostre territori-, fet «fonedís» el 12 d’octubre del 1934. Aquesta publicació humorística (d’un humorisme satíric que s’«acarnissava», sobretot en els seus últims temps que pertanyia a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb els polítics que no compartien les seves idees), cal reconèixer que tingué un gran mèrit. O sigui, el d’haver contribuït, entre els catalans de l’època, a fomentar poderosament l’afició per fer-ho en la llengua pròpia del país. I ho feia, com alguns han assenyalat en to festiu, a tocs d’una graciosa campana...


Emili Casademont i Comas

divendres, 4 de març de 2011

Periòdics carnestoltencs

Eduard Rodeja afirma, en el seu Llibre de Figueres, que l’antic Carnaval figuerenc era molt animat i, sobretot, «molt carregat d’intenció». I la cosa, si haig de fer cas d’allò que s’explica, deu ser certa. Com també deu ser cert això que diuen que, al recordat i gran cronista oficial de la capital de l’Alt Empordà, no li feia gaire gràcia el Carnaval o Carnestoltes, raó per la qual tan sols li dedica quatre pàgines de la seva voluminosa obra que, després d’obtenir el Premi Maspons i Camarasa l’any 1961, fou editada a Barcelona. Malgrat tot, s’hi endevina ben clarament que l’antic Carnaval de Figueres arribà a gaudir d’una gran importància.

Així, i pel que fa al ball de solters que se celebrava al Casino Menestral, Rodeja conta que aquest començava amb la publicació d’un periòdic que sortia tan sols aquell dia, titulat L’Hereuet, el qual es «ficava» amb tot «bitxo vivent», com se sol dir vulgarment. «Alguna de les seves facècies era molt enginyosa i carregada de sal i pebre, i ningú no hauria aguantat tot allò fora d’aquells dies de gran gatzara», indica Eduard Rodeja. I té tota la raó. Perquè ja m’explicareu, cars lectors, com hauria «respirat», en una època allunyada del Carnaval (i m’imagino com ho degué fer àdhuc en les mateixes dates carnavalesques), aquella pobra nena de casa bona -identificada per tothom-, a qui L’Hereuet li deia que no tenia pas cap necessitat d’escalfar-se al braser, car ja s’escalfava prou amb aquell que ella sabia molt bé…

Per la seva banda, l’amic Josep Maria Bernils i Mach, l’actual cronista oficial de la capital altempordanesa (que, igual que en Rodeja, no fa cap referència a aquella sensacional parada i fonda que féu a Figueres el rei Carnestoltes l’any 1878, camí de Barcelona, esdeveniment citat per Joan Amades), dedica només catorze línies de la seva obra Figueres, publicada el 1977, a l’avui desaparegut Carnestoltes figuerenc, renascut després de la mort de Franco, que havia prohibit la celebració de les festes carnavalesques a l’Estat espanyol durant quatre dècades. Bernils, a part d’assenyalar que el Carnaval ja es troba documentat el 1453 a Figueres i que, arran de la creació de les societats recreatives ciutadanes a la segona meitat del segle XIX, fou molt animat, ressalta que, a més del periòdic L’Hereuet, també en sortia un altre, aquest el dia del ball dels casats, En Banyeta, que feia igualment al•lusions molt intencionades, però que s’aguantaven perquè era Carnaval. I tot seguit, relata: «La figura de Carnaval era un ninot amb un cap articulat i, durant una època, anava vestit com Felip V. La cavalcada desfilava pels carrers als sons d’una marxa triomfal fins arribar a l’Erato, on s’iniciava el ball dels casats». Aquest ninot, per cert, que rebia el nom de Rei Titus, es veié per darrer cop a la dècada dels anys 1990. I en el seu discurs, a la Rambla, pronuncià aquesta frase: «Bancs i caixes, caixes i bancs, a l’infern sense entrebancs». Una frase que era l’avís (aquell Rei Titus era tot un gran profeta) que, en el futur, res de bo no podia esperar-se d’aquestes entitats.

I no puc oblidar un llibret titulat Records de Figueres, original de Frederic Gironella (editat a Barcelona, sense data), on hi ha un petit capítol que, sota el títol Diades de Carnestoltes, conté una sèrie de breus poemes dedicats al Carnaval figuerenc. Aquest autor, en els seus versets, parla de la societat carnavalesca La Broma, així com de «les balles», on surt el noi Pep, fill de Pep Ventura: «Era de consuetud, per Carnestoltes,/ fer balles tots tres dies a la plaça,/ que s’omplien de gent, molts amb disfressa,/ no mancant-hi el jovent de l’encontrada/ vestint gec de vellut i barretina/ i calçant espardenyes de veta ampla.// Solia encarregar-se de la cobla/ el noi Pep, que era un mestre quan tocava/ i que havia heredat, per la tenora,/ el saber que fou únic de son pare.// Les típiques absoltes quan moria/ en Carnestoltes la tercera tarda/ eren una follia, puix quan queia/ enmig d’aquell galop algun dansaire,/ al damunt seu, entre gemecs i cosses,/ s’hi feia un pilotàs de carn humana».

Pel que es conta, el noi Pep, Benet Ventura, traspassat en plena joventut el 1890, era un gran animador de les festes carnestoltenques (també dites carnestolenques). Amb els músics que dirigia, o sigui, els de la cobla que havia fundat i pertangut al seu pare, no sols actuava al Carnaval figuerenc, sinó que també ho feia als dels pobles de la comarca, com el de Roses. Un vila costanera, aquesta, que, durant el règim franquista, sempre, a excepció de l’any 1939, el del final de la Guerra Civil, celebrà el Carnaval -sense garebé amagar-se’n-, convertit enguany en un dels més antics, lluïts i concorreguts de Catalunya.

De l’activitat carnavalesca del noi Pep al capdavant de la cobla Antiga Pep, també se’n feren ressò sovint L’Hereuet i En Banyeta, uns periòdics carnestoltencs molt curiosos i sorprenents per a la gent de l’època (per a la d’ara, és clar, ja no ho serien gens), com molts del mateix estil que abans s’editaren exitosament a diverses localitats catalanes, avui ben oblidats, fins al punt que resulta difícil de poder-ne trobar algun exemplar.

Emili Casademont i Comas