diumenge, 27 de febrer de 2011

El cas de la família Granados

Enric Granados i Campiña, que sentia una veritable passió per l’obra del pintor aragonès Francisco de Goya y Lucientes (considerat, gràcies al seu anomenat arte goyesco, el precursor de les avantguardes pictòriques del segle XX), estrenà al Palau de la Música Catalana, ara fa exactament un segle, la suite titulada Goyescas. Poc temps més tard, aquesta suite obtingué un èxit realment extraordinari a París, fins al punt que Granados fou condecorat amb la Legió d’Honor de la República Francesa i, atenent el prec dels melòmens parisencs, no dubtà a convertir-la en òpera.

A causa de la Primera Guerra Mundial, però, l’estrena de l’òpera Goyescas no pogué tenir lloc a l’Òpera de París, tal com s’havia projectat, i hagué d’efectuar-se, el 26 de gener del 1916, al Metropolitan Opera House de Nova York. Enric Granados, acompanyat de la seva esposa Aurora Gal (en lloc d’Aurora, alguns afirmen que, en realitat, es deia Amparo, cosa força possible, tenint en compte que era valenciana), hi anà, malgrat la seva aversió als viatges per mar, aversió que li féu pronunciar aquestes paraules que resultaren malauradament profètiques: «En aquest viatge, hi deixaré els ossos».

Després d’aquella estrena de Goyescas als Estats Units, que significà un gran triomf per al compositor i destacat pianista nascut a Lleida, Wilson, el president nord-americà, convidà Enric Granados a actuar a la Casa Blanca. Això l’obligà a renunciar a emprendre el viatge de retorn a Barcelona, en ple i perillós conflicte bèl·lic, a bord d’un vaixell espanyol, que era d’un país neutral, i fer-lo, en canvi, en un d’anglès, substituït, a les costes britàniques, per la nau Sussex, encarregada de creuar el Canal de la Mànega, nau que l’Armada alemanya, confonent-la amb una de transport d’explosius, la torpedinà el 24 de març d’aquell any 1916. El tràgic succés comportà la mort de molts dels seus passatgers. Sobre la del matrimoni Granados, hi ha diferents versions. Però la més acceptada com a verídica és la que diu que el músic, rescatat per una barcassa, observà que, no gaire lluny d’allà on es trobava, hi havia la seva esposa, demanant desesperadament auxili, i que ell, volent-la salvar, es llançà al mar, sense saber nedar (igual que ella), i tots dos, al final, foren engolits per les aigües.

Enric Granados, que ja destacà de petit com a pianista, tot actuant sota la batuta dels millors directors d’orquestra -Pau Casals, per exemple, el 1901- i interpretant obres dels més cèlebres compositors clàssics, fundà l’Acadèmia Granados, a la ciutat de Barcelona, que dirigí fins al seu dissortat viatge al Nou Continent. O sigui, un centre d’ensenyament musical, després continuat amb el nom d’Acadèmia Marshall pel seu antic deixeble Frank Marshall, originari de Mataró, que ha donat grans figures de la interpretació pianística, com Alícia de Larrocha i Rosa Sabater.

Durant el seu encara no mig segle d’existència, Granados escrigué una gran quantitat d’obres, amb títols tant catalans com castellans, però la que més ha quedat -potser, l’única- ha estat Goyescas, òpera representada encara sovint a moltes ciutats -la seva Lleida natal, Barcelona, Madrid, etcètera-,cosa que desmenteix que, avui dia, el seu autor sigui (així ho he vist escrit en algunes biografies d’Enric Granados, editades últimament), un músic del tot oblidat. I, per altra banda, hi ha també moltes ciutats, tant catalanes com espanyoles, que tenen carrers i places dedicats a aquest insigne personatge, format musicalment a la Ciutat Comtal, el pare del qual residí a l’aleshores província hispana de Cuba, abans d’establir-se a la capital del Segrià, en companyia de la seva esposa càntabra.

Enric Granados i Campiña i la seva dona Aurora -o Amparo- Gal, moriren, repeteixo, perquè cap dels dos no sabia nedar. Per contra, ironies del destí, els seus descendents esdevingueren uns nedadors excel·lents, tot començant per l’Enric Granados i Gal, fill del músic. Aquest fou campió d’Espanya de natació dels 100 metres lliures l’any 1923, nedant, per primera vegada al nostre Estat, a l’estil crol, que havia vist practicar, el 1920, als Jocs Olímpics d’Anvers. Maria Aumacellas, la seva muller, també es dedicà de ple a l’esport natatori, amb el qual guanyà diversos campionats. I els fills d’aquest matrimoni, Enric i Jordi, néts de l’autor de Goyescas, han estat campions de natació en les modalitats de fons i mig fons. Per acabar, no puc deixar de ressaltar que Enric Granados i Gal fou, així mateix, un gran jugador de waterpolo. Un waterpolista que participà en els Jocs Olímpics de París, celebrats l’any 1924, amb una selecció espanyola, integrada completament per membres del C.N. Barcelona, entitat que, poc abans de la Guerra Civil, ell arribà a presidir. Després, ja com a entrenador i fins al moment del seu traspàs, produït el 1953, impartí, en alguns dels clubs barcelonins i madrilenys més importants, lliçons natatòries i waterpolistes altament valorades.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

divendres, 18 de febrer de 2011

Un centenari d’Enric Morera

Aquest centenari no és pas el de la naixença d’Enric Morera i Viura, que fou commemorat l’any 1965, amb concerts dels orfeons i les agrupacions corals de tot Catalunya, malgrat que, a causa de les circumstàncies del moment (ens trobàvem en plena dictadura), hi mancà un homenatge nacional digne de l’extraordinària personalitat del mestre. Com tampoc aquest centenari no és pas el de la mort de Morera, atès que, fins al 2042, no podrà ser commemorat. Cal desitjar i esperar, però, que, quan arribi el moment, no es repeteixi allò que, per dissort, succeí l’any 1942. O sigui, que l’òbit de l’autor de la música de La Santa Espina, en coincidir amb els inicis del règim franquista, fou silenciat.

En realitat, el centenari d’Enric Morera al qual vull referir-me (centenari, per cert, lamentablement força oblidat avui) és el del retorn definitiu del músic a la pàtria l’any 1911, després d’una segona i breu estada a l’Argentina, retorn molt celebrat (moltíssims catalans anaren a rebre’l al port barceloní), tal com expliquen els periòdics de l’època, tot indicant que, a continuació, Morera, que abans ja havia destacat poderosament en el seu ofici, fou nomenat sotsdirector -més tard, director- de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, convertida després en Conservatori. Una de les coses que hom més recordava era que Enric Morera havia fundat una coral de gran prestigi, la Catalunya Nova, integrada únicament per homes de condició ben humil, obrers, dels barris del Cap i Casal. Catalunya (i això explica el fet que aquella arribada de Morera fos desitjada per molta gent) tenia la imperiosa necessitat de comptar, de nou, amb el genial músic, ja que, en aquells moments, la nostra música corria el perill de caure en la vulgaritat, en el mal gust. La música forastera s’estava apoderant dels teatres, cosa que motivava que els nostres millors músics abandonessin la lluita o emigressin a l’estranger. Tot això, amb el retorn d’Enric Morera de l’any 1911, quedà solucionat, atès que, en qüestió de poques setmanes o de pocs mesos, la música catalana aconseguí imposar-se arreu del país.

Al llarg de la seva vida, Morera compongué música de cambra, música simfònica, música religiosa, òperes, cançons, sarsueles, sardanes, etcètera. I fins i tot, un himne del Barça, molt més vibrant i patriòtic, asseguren, que el que posseeix actualment, la partitura del qual es deu trobar, si no s’ha perdut, abandonada als arxius del club blaugrana. Tots els poetes del seu temps treballaren per a Morera: Àngel Guimerà, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Santiago Rusiñol, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, etcètera, sense oblidar els rossellonesos Josep Sebastià Pons i Carles Grandó, que li portaren els seus versos perquè els musiqués. I, a part d’això, cal ressaltar que la sardana recobrà la dignitat que Pep Ventura, Juli Garreta o Josep Serra li havien donat. Així, gràcies a la inspiració d’Enric Morera, sorgiren peces tan belles i cèlebres com L’Empordà, La sardana de les monges, Baixant de la Font del Gat, Davant la Verge, etc., que ell feia estrenar a la històrica cobla La Principal de Peralada. Llàstima que ara, com algú ha comentat, amb l’excusa que la gent vol sardanes noves, les cobles toquin moltes vulgaritats, a excepció d’unes poques que segueixen les petjades dels grans mestres.

Morera, segons expliquen els que el conegueren, tot fent-ne un retrat, era un home alt, sec, una mica escardalenc. Tenia uns cabells fins plantats com les espigues en un camp de blat, balancejant-se al compàs del vent. El seus ulls petits, darrere les ulleres que duia, ho escodrinyaven tot I, pel que fa al mal caràcter que hom li ha atribuït, els seus amics han afirmat, desmentint-ho de forma rotunda, que era com un anyell, a qui li complaïa vestir-se de lleó. Així, si parlava malament dels seus col·legues, era perquè volia que tots fossin com ell: apassionats, desinteressats, idealistes, disposats sempre a sacrificar-ho tot, per tal que l’art hi sortís sempre guanyant. Enric Morera no era mai neutre. No era mai indiferent. Posava la seva persona, el seu talent, al servei de l’art de la terra. Era, en definitiva, el geni musical de Catalunya.

I aquest geni musical de Catalunya nasqué un 22 de maig, igual que Richard Wagner. Tots dos tenien el mateix ideal: crear una música nacional que representés el poble al qual pertanyien. Enric Morera, talment com Granados (el lleidatà Enric Granados, víctima del naufragi del vaixell Sussex, torpedinat pels alemanys, durant la I Guerra Mundial, al Canal de la Mànega), Debussy i Beethoven, morí un mes de març, en encetar-se la primavera. I jo hi penso molt, en l’autor de la música de La Santa Espina i de L’Empordà, però no pas tan sols quan arriba aquesta estació de l’any, sinó sempre. I és que tinc la sort, o el privilegi, que els balcons i les finestres del pis de la ciutat de Figueres on actualment resideixo, donen a un jardí dedicat a Morera, jardí que aquests dies de febrer em fa evocar que ara, precisament, es compleix el centenari d’un fet, que cal qualificar d’importantíssim, protagonitzat per l’excepcional músic català.

Emili Casademont i Comas

divendres, 11 de febrer de 2011

La locutora de l’«Ondas 69»

La doctora Sílvia Espinosa Mirabet, professora de ràdio a la Universitat de Girona, m’ha pregat que li faciliti tota la informació que tinc relativa a una locutora, anomenada Maria dels Àngels Roig, que fa mig segle pertanyia a Ràdio Girona (i que «sembla que se l’hagi empassada el món», diu), en assabentar-se que, en aquella llunyana època, intervingué en un programa informatiu meu, dedicat a l’actualitat de la Costa Brava, programa que vaig realitzar diàriament, durant els mesos d’estiu, a l’emissora degana de les comarques gironines. Sílvia Espinosa intenta localitzar Maria dels Àngels, ja que la UdG està preparant un treball documental, que promet ser molt interessant, sobre les dones locutores de Girona ciutat.

Naturalment, he atès amb molt de gust la professora. I així, li he explicat que Maria dels Àngels Roig, a finals del 1962, fou contractada per la potent estació francesa Radio des Vallées d’Andorre, d’ona mitjana i ona curta, propietat de l’empresa Sofirad. Una estació que, al llarg de la seva història -acabada en iniciar-se els anys 80-, tingué diverses denominacions, com (en llengua catalana) Ando-ràdio, Ràdio de les Valls d’Andorra (aquesta és la més recordada) i Sud-ràdio. Maria dels Àngels hi esdevingué ben aviat molt popular, parlant en francès, castellà i català, fins al punt que, el 1969, fou guardonada, a Barcelona, amb el premi Ondas a la millor locutora internacional.

En aquell jurat del premi -premi considerat com el Nobel de la Ràdio-, hi figuraven representants de les ràdio-televisions d’Itàlia, França, Holanda, Amèrica del Sud, Espanya, etc., així com de Ràdio Montecarlo i, per descomptat, de Ràdio Barcelona, amb la seva revista Ondas, que donà nom als prestigiosos guardons, concedits en les diverses especialitats radiofòniques. He trobat això escrit en una còpìa mecanografiada del Glossari andorrà, corresponent al 14 de novembre del 1969, la cèlebre emissió diària que realitzava a la Ràdio de les Valls el gironí Josep Fontbernat, l’antic director general de Radiodifusió de la Generalitat republicana, que fou qui posà en marxa aquesta estació francoandorrana i qui aconseguí que Maria dels Àngels Roig hi fes el salt des de Ràdio Girona. «Demà, dissabte -deia-, aquesta manifestació serà closa amb sivella d’or en un acte que s’oferirà als llorejats i que tindrà lloc al Gran Teatre del Liceu. La Traviata de Donnizetti serà cantada per eminents artistes. Però l’espectacle serà al pati de butaques i a les llotges del teatre, durant els entreactes, on el públic podrà veure els llorejats, les veus dels quals són populars i conegudes».

I, tot seguit, Fontbernat feia l’elogi de Maria dels Àngels Roig. «D’aquesta Maria dels Àngels -contava- que, cada vespre del Pic Blanc estant (allà es trobaven situades les antenes de la Radio des Vallées), us desitja la «bona nit», tant si plou com si neva o venteja, i us diu si la Lluna és nova o si fa el seu ple, o si la foscor abriga, amb el seu vel transparent, tota la Vall, a més d’explicar-vos si la llum que la celístia rep de les estrelles espera l’alba que ja no és lluny. I ho fa en la nostra llengua, a la qual ella dóna tots els matisos: els greus i els dolços, els cantadors i els que tenen ritme de cançó i de rondalla; els que us conviden al somni i us donaran la pau i l’equilibri perquè, en desvetllar-vos, trobeu totes les joies que els matins porten als homes de bona voluntat i a les dones que saben els secrets de l’amor i de l’amistat».

Sempre vaig tenir un estret contacte amb Maria dels Àngels Roig. Fins i tot, vaig assistir com a convidat al seu casament, celebrat a la vella església de Porqueres, vora l’Estany de Banyoles, l’any 1964, juntament amb alguns alts càrrecs directius de Sofirad. Però, després de desaparèixer la Ràdio de les Valls d’Andorra, poc temps més tard d’haver-se produït el decès del meu íntim amic Fontbernat (vaig tenir l’honor, per cert, de ser col·laborador del seu Glossari andorrà), aquella relació es trencà del tot. En una visita feta posteriorment al Principat pirinenc, una autoritat del país em digué que Maria dels Àngels se n’havia anat a Manresa. El cas és, però, que, des del tancament de l’emissora francoandorrana, no l’he vista més, com tampoc no he sentit més la seva exquisida i simpàtica veu per la ràdio, parlant en qualsevol de les tres llengües amb què s’adreçava meravellosament als oients. I tot em fa pensar que deu fer ja força temps que està retirada del mitjà radiofònic, on arribà a conquerir el premi Ondas 69, imposant-se a les seves col·legues de l’Estat espanyol i de l’estranger.

Celebraria, per tant, que la doctora Sílvia Espinosa, mitjançant les dades que li he proporcionat, així com d’altres que segurament obtindrà, aconseguís localitzar aquesta insigne figura radiofònica, de la qual fa anys i panys que no se sap res, formada en aquella mítica Ràdio Girona del carrer de la Força, molt a prop, per cert, del de les Ballesteries, on aleshores ella, de soltera, residia amb la seva família, i pugui incloure-la, de forma ben destacada -tal com Maria dels Àngels es mereix-, en el treball documental que la UdG prepara sobre les locutores de la ciutat de Girona.

Emili Casademont i Comas

divendres, 4 de febrer de 2011

Un mal de ràbia

Patir de mal de queixal és una cosa terrible. Hi ha qui afirma que és un mal de ràbia. I té tota la raó. Jo, per exemple, puc donar-ne fe, ja que n’he patit força. I ple de ràbia, perquè un queixal o una dent no em deixava viure, sempre, oblidant que sóc abstemi, m’he lliurat a la beguda alcohòlica (glopejant-la i llençant-la tot seguit), després d’haver provat d’alleujar el meu dolor, sense èxit, amb diverses «potingues» -calmants-, adquirides a les farmàcies. Al final, però, he acabat per fer-me arrencar la peça bucal dolenta, conscient que una dent o un queixal corcats provoquen serioses malalties. És clar que, per a molta gent, això d’anar a cal dentista o a cala dentista (en puc recomanar una que té les mans d’or), costa bastant. Fa mandra, angúnia i por. És quelcom força empipador, malgrat que les tècniques odontològiques han avançat una barbaritat i, per tant, l’extracció d’una dent o d’un queixal avui ha deixat, pràcticament, de tenir importància.

La tradició catalana conta, al marge del que diu la història o la llegenda oficial, que Apol•lònia s’havia casat amb un home molt geniüt, furiós i rondinaire, que mai no estava content de res del que ella feia, motiu pel qual la pegava constantment. La pobra dona, avorrida, fugí de la llar conjugal i anà a tancar-se en un convent de monges. Concretament, al de les dominiques de Montsió, establert al carrer barceloní del mateix nom. Així les coses, una nit se li aparegué Jesús, i Apol•lònia li preguntà: «Senyor, voleu que us ajudi a portar la creu?». I Ell li respongué: «Apol•lònia, Apol•lònia, com vols ajudar-me a portar la meva creu si tu no pots portar la teva?». En escoltar aquestes paraules, Apol•lònia decidí abandonar el convent i tornar a casa, on el seu marit la ben bufetejà, en rebre-la, i li féu saltar tots els queixals i totes les dents. Per això, a Catalunya sempre hem tingut santa Apol•lònia per advocada contra el mal de queixal, a part de per patrona dels dentistes, alhora que, antigament, s’hi encomanaven les esposes que tenien un marit intractable, perquè els donés paciència, resignació i conformació.

Hi hagué un temps que els arrencaqueixals barcelonins -i amb ells, els de les localitats veïnes de la Ciutat Comtal- celebraven amb molta gatzara la festa de Santa Apol•lònia, vestits tots de vint-i-un botons. I d’això no fa pas molts anys. Perquè heu de saber que la figura del metge-dentista que estem acostumats a veure avui dia, o de l’odontòleg, és relativament moderna. Abans hi havia, tal com acabo de dir, els arrencaqueixals. O sigui, uns personatges tot curiosos, que eren com una mena de «xarlatans» de fira, els quals solien anar de poble en poble, instal•lant-se al bell mig de les places majors, i feien uns discursos, ponderant la seva destresa en l’ofici, abans de procedir a arrencar queixals i dents amb unes tenalles, que mai no s’entretenien a desinfectar, mentre al seu costat un «músic» que els acompanyava tenia cura de fer força soroll amb l’instrument que duia, per tal d’impedir que se sentissin els crits de dolor dels pobres desgraciats que els arrencaqueixals estaven intervenint. L’espectacle era la mar de «pintoresc» i, a la vegada, extremadament perillós per als individus i indivídues que es posaven en mans dels que exercien el citat ofici, entre els quals figuraven molts barbers. En aquella època, la medicina popular tan sols recomanava que, per fer front al mal de queixal, les persones afectades mengessin truites, ja que no costen gens de mastegar.

Santa Apol•lònia és una santa, venerada a molts països europeus, que trobem al calendari del mes de febrer, concretament el dia 9. Un mes de febrer, per cert, que té molt «males bromes» i del qual no podem refiar-nos ni un pèl (hi ha un refrany que adverteix que el febrer és un mes traïdor), malgrat que, en el famós Tapís de la Creació (que pot admirar-se a la Catedral de Girona), hi és representat pel Carro del Sol, la qual cosa vol indicar que els raigs de l’astre rei ja comencen a escalfar amb certa intensitat. Així, hi ha hagut anys que el febrer ens ha «obsequiat» amb fortes i terribles fredorades, com aquella del 1956, en què nevà, glaçà i bufà un vent de mil dimonis, tot causant enormes estralls als arbres (a les centenàries oliveres de l’Empordà, sosbretot, que quedaren del tot «rostides»), a les plantes i al bestiar, a més de provocar la mort de moltes persones d’edat avançada o delicades de salut.

Per acabar, esmentaré que santa Apol•lònia, com a advocada contra aquest mal de ràbia, havia estat especialment venerada al Santuari de la Mare de Déu dels Àngels, situat a pocs quilòmetres de Girona, és a dir, allà on Salvador Dalí i Gala es casaren per l’Església catòlica l’any 1958. Les mares gironines, desafiant sovint l’intens fred del mes de febrer, hi portaven, el dia 9, els seus fillets. I és que, al citat temple marià, s’hi guardava -almenys, això és el que s’afirmava- un queixal de santa Apol•lónia, queixal que feien passar per damunt les genives dels infants, per tal que dentessin amb facilitat. Un costum avui oblidat, però que, segons m’han assegurat, es mantingué fins poc temps abans d’esclatar la Guerra Civil del 1936 al 1939.

Emili Casademont i Comas