diumenge, 25 de desembre de 2011

També Jesús i Maria són musulmans

Fins al segle IV, era creença general que Jesús havia nascut entre el 28 de març i el 18 d’abril. Però, l’any 330 i sota el mandat de l’emperador romà Constantí, es fixà, com a data de la seva arribada al nostre planeta, la del 25 de desembre, per tal que coincidís amb la festa del Sol Invicte, una important celebració pagana de l’imperi de Roma, tot dotant-la així de significat cristià.

En realitat, s’ignora quan Jesús -Jesucrist o Crist- nasqué, tot i que se sap que, per culpa d’un error de càlcul de Dionís l’Exigu, fou uns 7 anys abans de la nostra era. Com també s’ignora on tingué lloc l’esdeveniment, que podria ser a Natzaret, ja que sempre s’ha parlat de Jesús de Natzaret i mai de Jesús de Betlem. Per la seva part, l’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans, es limita a indicar que la Verge Maria parí el seu fill «en un lloc apartat, a la frontera amb Egipte». Cal recordar que aquesta religió monoteista, en no reconèixer Jesús com a fill de Déu o Déu mateix, nega que Maria sigui la Mare de Déu, malgrat venerar-la moltíssim i defensar, «a capa i espasa», la seva virginitat. Per als islàmics, Jesucrist fou un gran profeta, enviat per Déu a la Terra, on tornarà al final dels temps, abans del Judici Universal, i farà que tothom conegui l’autèntica veritat.

I convé remarcar que la tradició islàmica afirma que la Verge Maria ocupa al cel un lloc destacadíssim, superior al de Fàtima, la filla predilecta de Mahoma, i que, dels 6.236 versicles que contenen les sures de l’Alcorà, uns 200, se centren en l’elogi de Jesús i Maria, les dues figures principals del cristianisme. És clar que hi ha d’altres aspectes importants, a més de l’assenyalat, que separen els cristians i els musulmans, atès que, per exemple, aquests últims no admeten que Jesucrist morís a la creu i rebutgen, en considerar que només existeix un sol Déu, la teologia de la Trinitat.

Segons l’Alcorà, Josep, fuster i monjo, fou el primer que notà la gravidesa miraculosa de la seva aparent esposa. Sant Gabriel havia anunciat a Maria la concepció que tindria efecte de part de Déu (Al·là): «Se li apareix sota la forma d’un jove bellíssim, quan la delicada i santa Verge es troba completament nua. L’arcàngel no la toca. N’hi ha prou amb la bufada de l’hàlit de Déu que l’empara i la penetra». El llibre sagrat dels musulmans (dictat, asseguren, per Al·là a Mahoma a través de sant Gabriel) defensa fins a l’infinit la reputació de Maria davant les calúmnies jueves. Unes calúmnies que els islàmics no perdonaran mai, car, en opinió del savi Al·lalusí, constitueixen el pecat més horrorós comès pels jueus al llarg de la seva història.

Tots els santuaris cristians consagrats a Maria que hi ha arreu del món islàmic són molt respectats i, fins i tot, massivament visitats per la fidelitat musulmana, sobretot el 25 de desembre, cosa que jo vaig poder constatar personalment, durant aquella ja llunyana època en què vaig exercir la professió periodística al Marroc i a Algèria. Cal recordar, en aquest sentit, que monsenyor Descuffi, bisbe catòlic d’Esmirna, explicà, en el decurs de les sessions del Concili Vaticà II, el següent: «Jo he vist, amb els meus propis ulls, com a la ciutat d’Éfes, a la Casa de Nostra Senyora Maria, la Verge era invocada devotament i sincerament per milers i milers de musulmans, i com n’obtenien favors meravellosos: curacions… i àdhuc m’atreviria a afirmar que miracles extraordinaris».

D’altra banda, he de dir que, en àrab clàssic, la complicada llengüa de l’Alcorà, jo he llegit les més belles llegendes marianes. Una d’elles, per exemple, és la relativa al naixement de Jesús, en la menjadora de l’estable d’un ase, on es conta d’una manera exquisidament poètica que, quan la Verge Maria acabà de parir el seu fill, una gentil palmera que hi havia a l’entrada s’inclinà i, per mandat diví, li oferí dolços i refrescants dàtils. D’aquí ve, per cert, el costum d’oferir dàtils a les parteres musulmanes.

La vida de la «nostra» Mare de Déu i, alhora, Verge Maria, segons s’explica en un treball d’investigació, basat, en part, en les creences islàmiques i publicat a la revista Muy Historia, no degué ser fàcil. «Con toda seguridad -diu-, no sabría leer ni escribir, y difícilmente podría haberse vestido con las sedas con las que la han imaginado miles de artistas, unas ropas sólo al alcance del 2 por ciento de la población». I després d’indicar que, encara que no se’n coneixen retrats reals, és dubtós que els ulls de Maria fossin blaus i el seu cabell ros, afegeix que «por contra, debió ser morena, de ojos oscuros y rasgos semitas».

De qualsevol manera, jo estic ben convençut que la «nostra» -insisteixo- Mare de Déu i, alhora, Verge Maria (el citat treball apunta que s’hauria casat a Natzaret als 13 anys d’edat) era una dona realment bellíssima. I és que, d’això, en tinc una prova del tot fiable. Una prova que, de forma miraculosa, la Mare de Déu de Núria em proporcionà, contemplant una vegada la imatge que té al seu santuari del Pirineu gironí, fet que em produí una joia inenarrable.

Imatge de la Mare de Déu de Núria

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

dissabte, 17 de desembre de 2011

La REM

En iniciar-se la dècada dels anys 1950, les comarques gironines (i amb elles, en major o menor grau, totes les altres de l’Estat espanyol) resultaren afectades per una terrible «febre radiofònica». En un moment donat, hi hagué emissores a Girona, Palamós, Blanes, Puigcerdà., Olot, Ripoll… i àdhuc en funcionava una a Sant Hilari Sacalm, durant els mesos d’estiu, per als turistes. O millor dit, per a les persones, la majoria d’edat una mica avançada, que anaven a la citada localitat de la Selva a «prendre les aigües». Totes aquelles emissores, que al principi «actuaven» sota la batuta d’un patronat local, passaren després a dependre de la REM (Red de Emisoras del Movimiento), tret de Ràdio Girona, creada el 1933 i filial de Radio España de Barcelona, l’antiga Ràdio Associació de Catalunya. I, com que encara no s’havia «inventat» la freqüència modulada (FM), utilitzaven l’ona mitjana, anomenada també ona normal, per bé que l’emissora de Palamós (La Voz de la Costa Brava) havia començat a emetre en ona curta, motiu pel qual rebia molts controls de terres llunyanes, sobretot d’Itàlia.

L’eufòria era impressionant. Amb més bona voluntat que no pas encert, aquelles emissores (Ràdio Girona constituïa un cas ben diferent) en feien moltes, de coses. La gent de cada poble se sentia plenament identificada amb la «seva» ràdio. Val a dir que hi col·laborava amb gran entusiasme. Ràdio Blanes n’era tot un bell exemple. Durant els seus primers temps, quan encara la REM no se n’havia apoderat i tenia els estudis a les golfes del Primer Casino, els clients d’aquella entitat (de fet, una cafeteria) sempre estaven a punt de donar un cop de mà (o «de veu») als locutors de l’Emisora Villa de Blanes, indicatiu que llavors utilitzava l’estació, la veu de la qual, en hores diürnes, arribava amb força potència fins a Barcelona i Girona.




Aquella eufòria, però, no durà gaire. Perquè, tot just encetada la dècada dels anys 1960, el Govern començà a tancar emissores. La raó era que produïen greus interferències a la radiodifusió europea. Però, al marge d’això (que no deixava de ser cert), hi havia un problema que la REM contemplava tota esverada: aquelles emissores espanyoles seves (qualificades de «pirates» per part dels alts organismes radiofònics internacionals) eren d’allò més deficitàries, llevat d’unes poques, com La Voz de la Costa Brava, que guanyava diners i feia programes de gran qualitat -alguns, al llarg dels mesos turístics, en diferents idiomes-, ja que comptava amb una plantilla de bons professionals, encapçalats pel periodista Jaume Sureda i Prat, que arribaria a dirigir posteriorment el Diari de Girona. Això no obstant, l’emissora fou obligada a abandonar l’ona mitjana i passar a l’FM, quan pràcticament ningú no tenia aparells receptors d’aquesta mena. Foren moltes les gestions dutes a terme perquè La voz de la Costa Brava pogués continuar emetent en ona mitjana, però tot resultà inútil.

El que sí que hi hagué llavors fou la possibilitat que a la ciutat de Girona s’instal·lés una emissora de la REM. En efecte, a Jaume Sureda (nomenat, l’any 1962, delegat a les comarques gironines d’aquella cadena estatal condemnada a desaparèixer) li ordenaren que agafés l’emissora d’ona mitjana de Palamós, que la traslladés a Girona i que comencés a funcionar amb l’indicatiu de La Voz de Gerona. Ell, però, al·legà, amb molt bon criteri, que allò seria perdre el temps, ja que La Voz de la Costa Brava disposava d’uns equips bastant obsolets i no podria competir, quant a cobertura i qualitat de so, amb Ràdio Girona. Llavors, els de la REM li digueren que, entre els de La Voz de la Cerdaña (Puigcerdà) i els de La Voz de la Costa Brava, els tècnics miressin de fer una emissora nova. Lamentablement, però, de l’estació ceretana, que havia gaudit de molta escolta a les terres veïnes de França, no se’n pogué aprofitar res, puix que duia alguns mesos fora de servei i l’aigua de la pluja havia malmès els seus aparells. Comunicat tot allò a Madrid, la resposta que en Sureda rebé fou la següent: «No te preocupes. Te mandaremos una emisora nueva». Una emissora nova de trinca que mai no arribà al seu destí. Això passava poc abans que La Voz de Gerona, de la cadena Sidical, s’instal·lés a la ciutat del Ter i de l’Onyar.

Ara, tota aquesta història m’ha vingut a la memòria, després de llegir que l’Ajuntament de Puigcerdà prepara un homenatge als fundadors, l’abril del 1952, de La Voz de la Cerdaña (nom que, oficialment, dugué l’emissora ceretana), com Josep Vinyet i Estebanell, per exemple, que n’esdevingué el primer director. I és que jo, per haver estat col·laborador informatiu de La Voz de la Costa Brava i de Ràdio Blanes en ona mitjana, vaig viure l’etapa final de les estacions gironines de la REM. A part que Jaume Sureda i Prat, inoblidable amic i company, ja m’havia dit que comptava amb mi per a la «seva» emissora La Voz de Gerona, els estudis de la qual pensava ubicar-los al local on editava i dirigia les revistes Usted i Gerona Deportiva.



La Voz de Madrid, que fou l’emissora central de la REM, tingué grans figures de la ràdio, com els avui traspassats Boby Deglané i (a la foto) Joaquín Soler Serrano.

Emili Casademont i Comas


(Diari de Girona)

dissabte, 10 de desembre de 2011

Romans a l’Amèrica precolombina

Una bona colla de segles abans que Cristòfor Colom descobrís oficialment Amèrica, ja l’havien descoberta extraoficialment molts navegants, com els víkings, els fenicis, els cartaginesos, els grecs, els romans, els egipcis, etcétera. Això és el que he acabo de llegir (lectura que no m’ha sorprès gaire, atès que, en part, ja era coneixedor del seu contingut) en un treball molt ben documentat, on es destaquen les nombrosíssimes proves que hi ha entorn de la presència dels dits navegants (especialment, els romans) a l’Amèrica precolombina.

L’any 32 abans de Crist, la flota del poble de Roma disposava de 2.000 vaixells i 200.000 tripulants, mentre que l’armada espanyola, durant l’època de Colom, tan sols comptava amb 120 vaixells i una reduïda quantitat de gent que hi podia anar a bord. Així, la Marigalante o Marigalant, la Santa Clara i la Pinta, noms que, en realitat, tenien la nau capitana Santa Maria i les caravel·les la Niña i la Pinta, respectivament (l’últim és l’únic que s’ha respectat), només podien transportar, entre els tres vaixells, noranta tripulants. Centrant-nos en els romans que és el que interessa, cal assenyalar que aquests arribaren a les costes americanes primer per accident i después per raons comercials, tal com havia succeït amb els grecs (dels grecs, precisament, els romans heretaren l’art de la navegació), afavorits tots plegats -no sols els navegants de Roma i els de Grècia- pels corrents marins que hi empenyen amb certa facilitat.

Als Estats Units, a l’Amèrica Central, a les Antilles i a l’Amèrica del Sud, s’hi han descobert evidències romanes molt rellevants. Les més abundants, per cert, a les costes nord-americanes, així com al mateix cor del país, a Oklahoma, on han aparegut, per exemple, una moneda amb l’efígie de l’emperador Neró i diverses inscripcions llatines d’aquella època. I en una platja de Beverly (Massachussets), per altra banda, s’hi han trobat monedes romanes del segle IV després de Crist, amb les cares gravades dels emperadors Constantius, Valentinianus I, Valens i Gratinianus, pertanyents al citat segle. Tot indueix a pensar, en conseqüència, que es tracta de les restes de les visites de mercaders o colonitzadors romans, els quals trepitjaren terra americana durant molt de temps.

Altrament, convé indicar que en algunes illes de les Antilles, com Cuba i Haití, també s’hi han localitzat monedes romanes. I a Veneçuela, fins i tot, claus de vaixells romans, embarcacions datades entre el segle II i el IV després de Crist. Això sense oblidar que a Carolina del Nord es desenterraren no fa gaires anys flautes de ceràmica de tipus romà, decorades amb imatges d’insectes, que foren estudiades per l’arqueòleg Neil N. Judd, de l’Smithsonian Institution, i divulgades per la revista Archaeology. Judd arribà a la conclusió que aquelles flautes no eren pas, en contra del que hom suposava, d’origen indi.

Però de totes les evidències que demostren l’extraordinària presència romana a l’Amèrica precolombina, la més concloent és la descoberta feta per l’arqueòleg nord-americà Robert F. Marx a les costes del Brasil, ben a la vora de Rio de Janeiro, ja que es tracta de les restes d’un antic vaixell submergit, del qual s’han extret nombrosos trossos de ceràmica i àmfores romanes, fabricat tot, pel que s’ha pogut comprovar, a Zilis (Marroc). Aquestes restes, segons la doctora Elizabeth Hill i el doctor Michael Ponsich, del Departament d’Estudis Clàssics de la Universitat de Massachussets, així com d’altres especialistes, pertanyen al segle III després de Crist.

I no voldria acabar sense referir-me breument als templers, encara que res no tinguin a veure directament amb els romans, però sí indirectament, puix que, entre d’altres coses, també eren com ells uns experts navegants. La poderosa flota templera, pel que s’afirma, salpava cap a Amèrica des dels ports de Galícia, rumb a Mèxic, molt abans que ho fes Cristòfor Colom (de nom real Joan i fill de Girona, segons alguns investigadors i Salvador Dalí, que pintà un bellíssim quadre dedicat al Descobriment del Nou Món, ple de simbolismes, que s’exhibeix al museu que el cèlebre l’artista empordanès té als Estats Units), flota que tornava a Europa carregada de plata, extreta de les mines mexicanes, i desembarcava als ports mediterranis de la Catalunya Nord, propietat dels mateixos templers, en una època, per cert, en la qual l’Església de Roma acumulà grans riqueses.

I com a confirmació de les visites romanes, accidentals o intencionades, a l’Amèrica precolombina, bo serà dir que, conforme s’indica en el treball que he citat al començament d’aquest article, aparegueren temps enrere en uns frescos de Pompeia dues imatges de fruits exòtics no europeus. O sigui, la pinya tropical, originària d’Amèrica central, i l’anon, que es típic i exclusiu d’Amèrica. «De manera -conclou el treball, que constitueix un capítol poc conegut de la història del Nou Món- que si a Amèrica s’han trobat ferros procedents de Pompeia, i si a Pompeia hi ha la representació d’un parell de fruits americans, la cosa no pot ser més clara».



Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

Recordant santa Bàrbara

Molta gent només es recorda de Santa Bàrbara quan trona. I és llavors que sol demanar la seva protecció, tot recitant aquesta petita i popular pregària: «Sant Marc, santa Creu,/ santa Bàrbara no em deixeu». Després, se n’oblida totalment. Per això, estic gairebé convençut que, si -avui, diumenge, 4 de desembre-, no trona ni llampega, poquíssimes persones recordaran que és la seva diada.

La història del perquè santa Bàrbara és advocada contra els llamps i els efectes de les decàrregues elèctriques i atmosfèriques és tota curiosa. Un dia, expliquen els lleidatans, Nostre Senyor volgué premiar les virtuts de santa Bàrbara i li preguntà què preferia més: si el govern de les dones o el de la tempesta. I ella, sense rumiar-s’ho gaire, respongué que es veia capaç de dominar el llamp i el tro, però que mai no es veuria en cor de provar-ho amb les dones…

I aquesta història -molt popular per les terres de Lleida- enllaça amb un fet que passà a Barcelona, el qual motivà que la invocació a santa Bàrbara, en el moment de tronar o llampegar, s’escampés arreu de Catalunya.

Segons la tradició, el terreny que ocupava el convent barceloní del Carme, que s’aixecava on avui hi ha el carrer del Pintor Fortuny, entre d’altres, era del domini del diable, qui, tot enutjat, es féu el propòsit d’enrunar-lo. Així, a cada instant, desencadenava tempestes i feia caure llamps al campanar de l’església, que causaven moltes desgràcies a l’edifici, així com a la seva comunitat benedictina.

Un dia, però, enmig d’una tempesta, els núvols es partiren pel mig sobtadament. I del cel baixà un àngel, vestit de blau, amb les ales daurades, el qual lliurà al pare prior una oració contra els llamps i els seus efectes, tot dient-li que, si l’escrivia en un paper i la posava al campanar, mai més cap llamp no hi cauria. Aleshores, la comunitat féu allò que se li aconsellava, els llamps deixaren de caure… i l’oració, posteriorment, fou impressa i propagada profusament. Ah!, i perquè tingués més eficàcia, els impressors, que no ignoraven allò que la gent de Lleida explicava entorn del domini de santa Bàrbara sobre el llamp i el tro, l’encapçalaren amb una estampeta de l’esmentada santa. I de Barcelona, el costum de tenir una estampa de santa Bàrbara a casa s’estengué ràpidament per tot el Principat.

Santa Bàrbara és patrona de molts oficis. La celebren els barrinaires, els picapedrers... I, en general, tots aquells que exerceixen un ofici que té alguna cosa a veure amb el foc de pet i flama. I també és advocada dels campaners, els quals la invoquen especialment perquè els guardi de ser ferits pel llamp, quan, per tal d’escampar i esbargir la tempesta, han d’anar a tocar «bon temps». S’han donat casos de caure llamps als campanars mentre les campanes vogaven a «bon temps», ja que el metall ha atret l’exhalació. D’aquí que els campaners, molt exposats a ser víctimes dels llamps, hagin recorregut sempre a la protecció de santa Bàrbara.

Per acabar, cal dir que santa Bàrbara -que avui, en ocasió de la seva festa, he volgut recordar una mica- havia estat abans molt venerada pels mistaires, ja que els llumins que fabricaven produïen, en encendre’ls, com una petita explosió, molt del gust de la gent d’aquella època. Eren els anomenats «mistos de pet i de flama».



Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

dissabte, 26 de novembre de 2011

El «cent» i el «felip»

Són moltíssimes les poblacions de Catalunya que el 30 de novembre, diada de Sant Andreu, celebren la festa major. I, entre aquestes poblacions, cal esmentar la de Sagàs, situada a la comarca del Berguedà, que fou, segons conta la tradició, la primera que es fundà a casa nostra, obra d’un nét de Noè, anomenat, precisament, Sagàs, el qual, acompanyat dels seus set fills, aterrà a la citada comarca barcelonina, després d’haver participat activament tots plegats en la fracassada construcció de la Torre de Babel.

Però és d’un altre tema relacionat amb sant Andreu, el sant de «la pluja, neu o fred molt greu», com diu el popular refrany (i sembla que, en efecte, antigament ho encertava), que vull parlar. Abans, per Sant Adreu, cada any tenia lloc a Barcelona, mercès a un privilegi atorgat als barcelonins l’any 1274 pel gran rei En Jaume I, l’elecció dels consellers o jurats que, integrats en el Savi Consell de Cent, havien de regir la ciutat. La vigília, els pregoners, en crida de toc reial, anunciaven per tota la capital catalana, per tots els seus carrers i places, la convocatòria del ple dels consellers per a l’endemà a la tarda, reunió que també anunciaven les campanes de la Seu. I els consellers o jurats assistien, al matí, a un solemne ofici religiós, que se celebrava a la cripta catedralícia de santa Eulàlia. Una santa, nascuda al poble de Sarrià, convertit avui en un barri de Barcelona (barri on, segles més tard, també obriria els ulls a la vida l’eximi poeta J.V. Foix), que, després de ser titllada de «separatista», seria desposseïda del seu càrrec de patrona de la ciutat en benefici, com és sabut, de la Mare de Déu de la Mercè.

Aquell solemne ofici religiós, repeteixo, se celebrava al matí. I havent dinat, a primera hora de la tarda, els consellers o jurats s’aplegaven a la sala major del Consell, on el conseller en cap pronunciava, a peu dret, un parlament de comiat i, en nom dels seus companys, manava que es procedís a elegir els nous, alhora que exhortava els reunits perquè l’elecció fos ben feta. Un cop acabada aquella cerimònia, els consellers sortints es despullaven de les gramalles, les insígnies i els altres atributs corresponents als seus càrrecs, i anaven, a continuació i en comitiva, als domicilis dels consellers entrants, per tal de felicitar-los i desitjar-los bona sort. Tot això durà fins al 1713, ja que, l’any següent, i com a resultat de la pèrdua de la guerra dita de Successió i de la presa de la ciutat de Barcelona per les tropes de Felip V, fou desfet el Consell de Cent i anul·lades totalment les lleis pròpies de Catalunya, així com el seu democràtic sistema de govern.

Felip V, monarca borbònic que odiava a mort els catalans, no s’acontentà pas només amb això, sinó que anà encara més lluny. I així ordenà que, de la comuna de les cases (el vàter, com modernament se la coneix, entre moltes altres denominacions que rep), se’n digués el «cent», tot fent, d’aquesta manera, una mofa de molt mal gust al Savi Consell de Cent. Per a ell, ambdues coses eren el mateix, o sigui -dit finament-, una «caca». Moltes famílies catalanes, temeroses de ser castigades severament si incomplien aquella ordre tan vergonyosa, optaren per penjar a la porta d’entrada de les comunes un cartellet (cartellet que, a casa de les famílies més porugues, era ben gros i visible), amb la inscripció següent: «El cent». El meu avi matern, per cert, que coneixia prou bé aquella història (gairebé havia arribat a viure-la personalment), més d’una vegada, quan jo era infant, me l’explicava, i afegia que moltes persones col·locaven davant el «cent» la paraula «número», motiu pel qual, quan tenien necessitat d’anar-hi a fer les seves feines, deien que anaven al «número cent».

Els catalans, però, no podien tolerar aquella espantosa burla feta al Savi Consell de Cent. I així, molts no trigaren gaire a substituir el «cent» pel «felip», nom que, ràpidament, s’escampà pertot arreu, fins al punt que arribà a assolir una immensa popularitat, davant la sorpresa -i el disgust, sobretot- del rei Felip V, que ja no s’atreví a prohibir que el comparessin amb una vulgar i, sovint, fastigosa comuna. I, d’aquesta forma, el nom de «felip» es convertí en sinònim de comuna, sinònim que fou molt utilitzat a casa nostra durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, i que no començà a desaparèixer fins la proclamació de la Segona República Espanyola l’any 1931, en què Alfons XIII, per tal d’evitar un vessament de sang, ja que comptava amb el suport de l’Exèrcit, optà, amb bon criteri (cal reconèixer-ho), per tocar el dos, tot emprenent el camí d’un exili sense retorn.

Amb el temps, les frases «Anar al número cent» o «Anar a can Felip», tan populars abans, han quedat oblidades. I així, el «cent» i el «felip», aplicats al vàter, són uns mots que, actualment, la nostra parla ha perdut. De qualsevol manera, però, encara se’n poden trobar algunes referències escrites, com en una obra, per exemple, de l’extraordinari lingüísta Joan Corominas.


Sala on es reunia el Savi Consell de Cent


Emili Casademont i Comas

Homenatge pòstum a Josep M. Bernils i Mach

CRONISTA oficial de Figueres i periodista, va publicar mig centenar de llibres sobre la història de la ciutat natal de Dalí

INTERVENCIÓ del periodista Emili Casademont
en la sessió acadèmica, celebrada a la sala
de plens de l’Ajuntament figuerenc
(24-11-2011)


Bona tarda o bon vespre a tothom!

Acceptant i agraint molt sincerament la invitació de l’Ajuntament de Figueres per participar en aquesta sessió acadèmica en memòria de Josep Maria Bernils i Mach, he de dir, abans de començar, que la meva intervenció, complint el que se m’ha recomanat, serà més aviat curta, a fi de no allargar de forma excesiva la durada de l’acte. Per això, benvolguts amics, he optat per escriure aquestes línies que porto -i que, a continuació, us llegiré-, tot advertint-vos, però, que, pel mig, hi procuraré incloure alguns detalls importants, que segurament m’hauran passat per alt, atès que, a causa d’haver arreplegat una forta grip, he tingut, en el moment de redactar-les, el cap un xic emboirat. Perdoneu.

Fet aquest petit preàmbul, permeteu-me que vagi ja directament al gra.

El traspàs de Josep Maria Bernils, tal com ja vaig comentar, en un article que vaig publicar al “Diari de Girona” el 2 de juliol, data del funeral i de l’enterrament de les seves despulles, no em va pas agafar gens ni mica de sorpresa, ja que, des de feia uns dies, esperava que, malauradament, es produís. I és que, en anar-lo a visitar el vespre del dissabte 25 de juny, al centre sociosanitari Bernat Jaume, on es trobava ingressat, ja no em va reconèixer. I l’endemà, a trenc d’alba, els metges van comunicar a la família que en Bernils era a punt d’emprendre el vol cap a l’Eternitat. El seu cor, però, contra tot pronòstic, va aguantar, curiosament, més del que hom preveia. I dic curiosament, perquè la ciència mèdica havia diagnosticat, feia bastant de temps, que el Cronista Oficial de la Ciutat de Figueres tenia el motor vital del seu cos força delicat. És clar que, a vegades, aquesta ciència mèdica, sigui per la raó que sigui, s’equivoca. I així, el meu entranyable amic i company Josep Maria Bernils i Mach, víctima d’una cruel i dolorosa malaltia, fins al dijous següent, 30 de juny, no va exhalar el darrer sospir, pocs mesos després, precisament -l’octubre, en concret-, d’haver-ho fet Maria Antònia Vozmediano, la seva esposa. Tret dels seus familiars més directes, crec, per tant, que jo va ser l’última persona que el vaig veure encara en vida. I sabent com sabia que en Berbils era un cristià convençut, i confiant que, enmig del dolor que el turmentava, pogués oir la meva tímida i emocionada veu, li vaig aconsellar que encomanés la seva ànima a la Mare de Déu de Núria. O sigui, la meva celestial mare i protectora, fet que ell no ignorava.

Josep Maria Bernils i Mach, traspassat als 81 anys d’edat, a punt de complir-ne 82, era un xic més gran que jo. El vaig conèixer a principis de la dècada dels 50, però no pas d’una manera personal (això succeiria més tard, quan, després d’un lustre d’exercir la professió periodística a l’Àfrica del Nord, vaig tornar a Catalunya), sinó a través de les col·laboracions que, essent ben jove, ja feia als mitjans de comunicació escrits, com els setmanaris “Gerona Deportiva” i “Barcelona Deportiva”, el diari gironí “Los Sitios” i la revista mensual figuerenca “Canigó” (n’havia estat membre fundador, per cert), que Xavier Dalfó, el seu director i editor, feia arribar a la seu de la revista gironina “Usted” i del seu suplement “Gerona Deportiva”, publicacions de les quals jo era redactor.

Recordo que, una vegada, Bernils descobrí, en un article, el secret que feia que les seves entrevistes per a “Canigó” sortissin tan bé. Resulta que seguia, al peu de la lletra, els savis consells que li donava un destacat i vell periodista de “La Veu de Catalunya”, entre d’altres diaris barcelonins dels anys 20 i 30. M’estic referint a Manuel Brunet, un vigatà que, aleshores, residia a la comarca altempordanesa, on moriria el 1956, i que signava brillants articles, amb el pseudònim “Romano”, a les pàgines d’aquell inoblidable i gran setmanari anomenat “Destino”, propietat del palafrugellenc Josep Vergés, amic íntim de Josep Pla, que s’editava a la Ciutat Comtal. Així, Josep Maria Bernils deia que, gràcies al mestre Brunet, havia aconseguit eliminar, per exemple, una sèrie de preguntes als seus entrevistats, pròpies i ben característiques dels joves aprenents de l’ofici de periodista. “Mira- li recomanava Brunet-, aquesta pregunta no la facis a ningú. És de principiant”.

Bernils, en aquella època, ja començava a ser una firma força coneguda del periodisme empordanès i gironí. Tocava tots els temes. I cal dir, també, que les seves ressenyes, que constituïen un model d’imparcialitat, dels partits de futbol que disputava l’equip de la Unió Esportiva Figueres, publicades els dilluns a “Barcelona Deportiva”, eren llegidíssimes arreu de Catalunya. I més ho seria després, de coneguda la seva firma, gràcies als articles i les informacions que sortirien a “Los Sitios”, al setmanari “Ampurdán”, del qual fou cap de redacció, a “Vida Parroquial” (de Figueres), als diaris barcelonins “Tele/Exprés” i “4-2-4”, a la “Revista de Girona”, editada per la Diputació, etcètera, i, més endavant, a l’“Hora Nova” i al “Diari de Girona”, rotatiu, aquest últim, on, fins poques setmanes abans de finar, regalava als lectors, cada diumenge, un esplèndid i molt ben documentat treball periodístic (el darrer fou el del dia 22 de maig) relatiu a la història de la ciutat natal de Narcís Monturiol, l’inventor de la navegació submarina, del pintor Salvador Dalí, del poeta Carles Fages de Climent o del polític, escriptor i periodista Jaume Miravitlles, que arribà a ser comissari de Propaganda de la Generalitat republicana.

Josep Maria Bernils i Mach, que després de cursar a Girona la carrera de Magisteri va ingressar a l’Ajuntament de Figueres com a funcionari, no trigà a decantar-se per la investigació històrica local, publicant ja diversos llibres, fins que l’any 1989 fou nomenat Cronista Oficial de la capital de l’Alt Empordà, moment, a partir del qual es disparà, per dir-ho d’alguna manera, la seva producció d’obres historiogràfiques sobre la ciutat on ell havia nascut. Més d’una cinquantena n’arribà a publicar, al llarg de la seva vida, tot convertint-se, d’aquesta forma, en el gran cronista de Figueres. Així, i conforme ja es remarcà en l’instant del seu òbit, si no hagués estat per ell, avui no sabríem moltes coses sobre el passat històric de la capital de l’Alt Empordà, i va deixar un llegat que sempre convindrà consultar. Jo, per exemple, tinc una colla de llibres seus (“Figueres”, “Figueres, cien años de ciudad”, “Les Fires de Figueres”, “Episodis de la Segona República a Figueres”, etcètera, tots ells gentilment dedicats), els quals em resulten imprescindibles quan haig d’escriure algun tema referit a aquesta ciutat.

Per altra banda, he d’asenyalar que a Josep Maria Bernils i Mach, pare del també periodista Josep Maria Bernils i Vozmediano, li fou concedit el carnet de la Federación de Uniones de Periodistas de España (FUPE), presidida per Iñaki Gabilondo i creada, a començament dels anys 80, a Madrid, ja que formava part, com a membre de ple dret i amb tot mereixement, de la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines, associació independent i democràtica de periodistes, fundada per Jaume Sureda i Prat, director del “Diari de Girona”, l’exalcalde figuerenc Josep Maria Ametlla, fill de Claudi Ametlla, un dels directors que va tenir la històrica agència de notícies Fabra a Barcelona, tots ells traspassats, i jo mateix.

I també he d’assenyalar que Bernils va ser membre de l’Institut d’Estudis Empordanesos, col·laborador del llibre-programa de l’Aplec de la Sardana de Figueres, on publicava magnífics articles relatius a la història de la dansa nacional de Catalunya, dansa que tantíssim té a veure amb la nostra ciutat, a part d’administrador de l’Hospital de Figueres. Fou, en definitiva, un home ple d’activitat. Una activitat que es perllongà fins molt més enllà de la jubilació. O sigui, fins que la dalla de la Parca va segar el fil de la seva existència, poc abans que l’actual batlle figuerenc, Santi Vila, li lliurés molt merescudament, en nom de l’Ajuntament, el títol de Ciutadà d’Honor.

Persona infinitament modesta i humil, Josep Maria Bernils i Mach va destacar, conforme pot endevinar-se fàcilment per tot el que he dit (que podria ampliar-ho encara molt i molt més), com a historiador de Figueres, gràcies a una enorme i valuosa tasca d’investigació, que mai (n’estic ben convençut) no podrà ser igualada, i com a periodista, gràcies a una ploma senzilla, però realment brillant, sempre al servei de la veritat. Ah!, i en ambdós casos, tant en castellà com, quan les circumstàncies polítiques ho permeteren, en català.

Senyores, senyors, amics tots, he dit.
Moltes gràcies!


Familiars de Bernils i Mach, fotografiats al final de l’acte, juntament amb l’actual alcalde de Figueres, Santi Vila, i alguns exalcaldes. L’últim, a la dreta, és l’Emili Casademont.

dissabte, 19 de novembre de 2011

Músics d’ahir i músics d’avui

A la portalada del monestir de Ripoll, el novembre (mes que ve a marcar un període de trànsit entre la tardorada i la hivernada) hi és representat per una colla de porcs, sota la vigilància d’un porquer que fa sonar el corn, els quals es troben pasturant pacíficament sota d’una alzina, o d’un altre arbre que s’hi assembla, i al llunari d’en Granollacs, per la seva part, el novembre hi és representat per una escena de la matança del porc. I és que no s’ha d’oblidar que per Sant Martí, el dia 11, es comença a sacrificar aquest animal (ja diu el refrany que «Per Sant Martí,/ mata el porc i enceta el vi»), considerat impur per algunes religions importants, com la musulmana i la jueva, raó per la qual els seus practicants tenen prohibit consumir carn porcina. De la mateixa manera que tenen igualment prohibit beure vi, atès que es tracta d’una beguda alcohòlica.

El mes de novembre, però, també podria ser representat, tant a la portada de l’històric monestir de la capital de la comarca gironina del Ripollès com al llunari d’en Granollacs, per d’altres elements que li són ben propis i característics, com la boira, per exemple, obra, segons abans es contava per les contrades catalanes de l’alta muntanya, d’uns dimoniots negres com el sutge, força més peluts que els altres, que salten i ballen, tot escampant-la sense ser vistos, cosa que els permet lliurar-se tranquil·lament a fer malifetes a dojo. D’aquesta antiga «contarella», per cert, n’han quedat els qualificatius que la boira encara avui rep a molts indrets: el de «tinyosa», quan és molt espessa, i el de «ploranera» o «pixanera», quan és d’allò més humida.

I, a part de la boira, també podríem referir-nos, parlant dels elements propis i característics del mes de novembre, a la neu, que ha donat origen a moltes velles creences. Així, quan neva per les contrades muntanyenques, els seus habitants diuen que, al cel, hi fan una gran festa, amenitzada per una suau i meravellosa música que poden arribar a escoltar, si hi paren atenció, i que els borrallons que cauen són plomes de les oques sacrificades prèviament per al banquet, fet que el savi grec Heròdot, l’anomenat «pare de la historiografia», assegurava que li havien també explicat els escites, raça nòmada del segle V abans de Crist. I hi ha un proverbi, molt recitat encara arreu de les muntanyes pirinenques i, d’una manera en particular, al Principat d’Andorra, llocs on solen caure les primeres nevades, que diu el següent: «Santa Cecília porta la neu a la faldilla». Com suposo que no deveu ignorar, benvolguts lectors, santa Cecília, verge i màrtir dels inicials temps del cristianisme, és la patrona de la música i dels músics. La meva recordada amiga Maria dels Àngels Vayreda, la il·lustre poetessa i novel·lista empordanesa, li dedicà uns magnífics versos que s’enceten així: «Santa Cecília quan era petita,/ no li agradava saltar, ni jugar,/ i no parlava, somreia una mica/ i el clavicèmbal solia tocar». I afegia, més endavant, que, imitant els àngels que vetllaven perquè pogués conservar intacta la seva virginitat consagrada a Déu, després de veure’s forçada a contraure matrimoni, també tocava l’arpa, instrument que dominava a la perfecció.


Maria dels Àngels Vayreda i Trullol


Seran moltes les poblacions de les comarques gironines -a més, naturalment, de la resta dels Països Catalans- que, durant aquest cap de setmana -o el proper dimarts, 22 de novembre, diada de la patrona de la música i dels músics-, que organitzaran actes i festes en honor d’aquesta santa tan envoltada de llegenda, com totes les de la seva època. I això ve de molt lluny, ja que a Barcelona, en temps bastant reculats, hi hagué una important confraria que aplegava els músics barcelonins (inclosos els dels municipis veïns de la capital catalana, aleshores independents, com Gràcia, Sants, Sarrià, etc.), que veneraven una imatge de santa Cecília, existent a l’església de Santa Maria del Mar, on cada any celebraven, el citat dia 22, una funció religiosa molt solemne i, alhora, molt musical.

Això succeïa, concretament, quan l’exercici de la música era mal vist i desconsiderat. Tan mal vist i desconsiderat que, quan s’organitzaven festes majors, la part econòmica corresponent als músics ni es tenia en compte. Si restaven diners, se’ls pagava, sinó s’havien de donar per satisfets amb el «companatge», nom que rebia el favor de parar-los taula i de donar-los llit. Ah!, i pertot arreu, hom allotjava els flabiolaires, tabalers, grallaires i altres músics considerats humils a les cases de les famíles més pobres. Aquest menyspreu envers els músics durà molt de temps, fins que arribà un moment en què -per fortuna i perquè era de justícia- la situació canvià i començaren a ser tractats d’una manera ben diferent. Així, jo recordo, per exemple, que, al llarg de les dècades dels anys 40 i 50 del segle passat, la gent, en referir-se als músics, parlava dels «senyors músics», amb el màxim respecte possible. I avui dia, com és fàcilment comprovable, els bons músics, aquells que ho són de debò, poden presumir de practicar un art -o d’exercir un ofici, si voleu dir-ho així- d’allò més digne i noble.


Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

dissabte, 12 de novembre de 2011

La roda de santa Caterina

Des de temps força reculats, santa Caterina és molt celebrada a Mallorca, on el 24 de novembre, vigília de la seva festa, fan una «gran brunyolada», tot proclamant que «Demà és Santa Caterina/ i brunyols hem de menjar;/ podeu començar a dergar,/ mestressa, mel i farina». I també ho és a Catalunya, particularment a la vila de Torroella de Montgrí (Baix Empordà), pàtria del cèlebre músic i compositor de sardanes Vicenç Bou. Així, els torroellencs, juntament amb molts habitants dels pobles veïns (sense oblidar els del seu important barri marítim i turístic de l’Estartit, que lluiten, sense èxit de moment, per obtenir la independència municipal), van cada any, en nombre destacat (entre 3.000 i 4.000 persones), a l’ermita de Santa Caterina, on s’organitza un tradicional aplec, les notes més sobressortints del qual són un ofici religiós, una ballada de la dansa més bella i un dinar a l’aire lliure. Aquest és un vell costum del diumenge anterior a la festivitat de la santa, que enguany, si no hi ha cap canvi, tindrà lloc diumenge de la setmana que ve, dia 20.

Segons un antic historiador torroellenc, Andreu Sàbat, fou el 1405 l’any en què finalitzaren les obres de construcció de l’ermita de Santa Caterina, que s’aixeca al cim del massís del Montgrí, fregant l’Alt Empordà. Unes obres que efectuaren, a partir del 1392, tres ermitans, Bartomeu Cabotas, Pere Tarascó i Berenguer Desgüell, després d’abandonar la muntanya de Montserrat, ja que trobaven que aquesta era massa sorollosa i els impedia servir Déu envoltats de silenci. El que no se sap és si primer fou construïda la imatge de la santa o bé el temple que li és dedicat. En aquest sentit, Sàbat explicava, l’any 1672, que «he sentit dir que la imatge fou trobada en una cova, sobre la qual s’aixecà després la capella» (…) i que «allí l’haurien amagada alguns devots, en temps que els morors s’apoderaren d’Espanya». De qualsevol manera, el citat historiador indicava que «Déu inspirà els ermitans perquè vinguessin a construir la casa en aquest lloc, on hi havia la imatge amagada», tot ressaltant que «molts són els privilegis que reis i papes atorgaren al nostre santuari, com el de l’emperador Carles Quint (sic), per exemple, que atenent al lloc estèril on era construït i la pobresa d’ell, i perquè fossin més ben rebudes les persones que allí acudien, concedí, per fer-hi obres, llicència per demanar almoina per tot el Principat de Catalunya i comtats del Rosselló i la Cerdanya».

L’ermita de Santa Caterina, per cert, és la que Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, que possiblement era molt devota de la santa amb el nom de la qual fou batejada, fa sortir a la seva famossísima novel·la Solitud, publicada en català l’any 1904, per primer cop, i traduïda, més tard, a totes les llengües més parlades del món, a part d’haver estat traslladada a les pantalles cinematogràfiques. Eduard Viñas, en un article aparegut al llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí del 1928, municipi al qual pertany el temple, afirmava, amb indubtable encert, en recollir-hi la història que Sàbat havia narrat feia quasi dos segles i mig, que l’exímia escriptora filla de l’Escala, «hi descriu admirablement, en aquest drama rural, la festa de l’ermita de Santa Caterina».


D’altra banda, cal remarcar el fet -avui, quasi oblidat- que santa Caterina d’Alexandria és la patrona de les noies. Antigament, fins i tot, les fadrines catalanes havien fet festa per la seva diada. I a l’Empordà i al Ripollès deien a les nenes petites (i elles, pobres innocents!, s’ho ben «empassaven») que santa Caterina, igual que els Tres Reis d’Orient, les obsequiaria, si feien bondat, amb joguines i llaminadures, mentre passés pel cel volant, de nit, cavalcada damunt una roda. Una roda que la gent de mar creu que es tracta d’un núvol de forma circular, qualificat de roda de santa Caterina, en record de la que fou utilitzada per al seu martiri. Aquesta roda, pel que es conta, és molt temuda, atès que desencadena tempestes violentíssimes, acompanyades de llamps i trons i de vents huracanats. El refranyer, per cert, ja recomana que «Per la roda de Santa Caterina,/ el mariner en terra ha de ser», alhora que adverteix que «La roda de Santa Caterina,/ de les barques en fa xixina», refranys que els pescadors del nord de la Costa Brava (del Cap de Creus, sobretot) sempre han «recitat» amb el màxim respecte.

Per últim, convé consignar que, en èpoques passades, hom afirmava que aquelles criatures nascudes el 25 de novembre tenien gravada sota el paladar la roda de santa Caterina, raó per la qual podien guarir malalts, fet que, pel que s’assegura, ocorregué alguna vegada. I també hom afirmava que els habitants de l’Empordà, durant les vint-i-quatre hores de la diada d’aquesta santa, igual que els de les terres de les Illes Balears, assotades igualment per la tramuntana, dominaven el foc i apagaven els incendis, per més paorosos que fossin, només bufant. Ningú, però, que se sàpiga, no pogué arribar a demostrar mai posseir aquest darrer i excepcional do, atorgat, segons es deia, per la roda de santa Caterina...


Enili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

dilluns, 7 de novembre de 2011

Profecies

Molt abans que els espanyols arribessin a Mèxic (zona sud), Guatemala, El Salvador, Hondures, etcètera, els seus habitants, el maies (actualment, formen una població global d’uns set milions d’individus, després del brutal extermini que, en diferents èpoques de la història, han sofert), ja havien aconseguit assolir un grau extraordinari, elevadíssim, de desenvolupament social, polític i econòmic. Els seus avenços, conforme demostren els testimonis que han deixat (piràmides, temples, palaus, observatoris astronòmics, etc.), eren notabilíssims, tant en les arts com en les ciències, i sabien mesurar el temps gràcies al «Tzolkin» -nom del calendari maia-, coneixements que, encara avui dia, molts descendents d’aquells mítics maies conserven. Com també conserven, a part d’una bonica llengua sempre perseguida, l’anomenada «justícia maia», capaç de resoldre de forma perfecta, envejable, un munt de problemes. Uns problemes que no arriben, per exemple, a l’organisme judicial de l’Estat de Guatemala, atès que la justícia dels maies, basada en la veritable i recta justícia, és unànimament acceptada, fins al punt que, en opinió de moltíssimes persones versades en lleis, hauria de ser copiada i aplicada arreu del món, on impera, per desgràcia i en infinitat de països, una justícia més falsa que un «duro sevillano» d’aquells d’abans. Els historiadors situen l’esplendor del conegut com a «període clàssic maia» entre els anys 200 i 900 després de Crist, sota el mandat dels seus reis, així com dels seus sacerdots, pertanyents a una religió qualificada de «molt sana».

Els antics maies, que foren els primers a usar la paraula «segle» per indicar un període de temps de cent anys, ens legaren unes curioses profecies, producte dels seves investigacions i dels seus estudis científics, profecies que assenyalen que, en aquests precisos moments, la humanitat es troba a les acaballes d’una era realment penosa, desastrosa, i que és a punt d’encetar-ne una altra, nova de trinca, en què no hi haurà caos ni destruccció, sinó pau i bona harmonia entre la gent. Els vells maies prediren com a mals que assotarien el món actual, cosa que s’està complint, que hi hauria guerres pel petroli, terrorisme a dojo, erupcions volcàniques i una pol·lució generada per la tecnologia que seria d’allò més alarmant. A més, que s’afebliria la capa d’ozó, que protegeix els humans de les radiacions del Sol; que s’arribaria a contaminar el nostre planeta amb els detritus industrials i les escombraries; que la devastació dels recursos naturals estaria acabant amb les fonts d’aigua i amb l’aire que respirem; que el clima de la Terra canviaria radicalment, etcètera.

Altrament, les profecies maies diuen que el nostre món d’odi i materialisme s’acabarà el 22 de desembre del 2012 -o sigui, d’aquí a poc més d’un any-, i que, a partir del 1992 fins al 2012 (úiltim període del darrer gran cicle solar, cadascun dels quals ha tingut, segons els càlculs dels antics científics maies, una durada de 5.125 anys), començaran a aparèixer, en l’astre rei, unes taques de vent solar que cada cop es faran més intenses. I, com a conseqüència d’aquest fenomen, la humanitat entrarà en una etapa de grans canvis, propiciats per la contaminació del planeta, i que, al final, es conformarà un govern mundial i harmònic, amb els éssers més savis. «No existiran fronteres ni nacionalitats. S’acabaran els límits imposats per la propietat privada i no caldrà el diner com a mitjà d’intercanvi», indiquen les citades profecies que, a més de ressaltar que la pobresa i les malalaties quedaran esborrades de la faç del globus terraqui, pronostiquen que «Tots els homes comprendran que els minerals, els vegetals i els animals són éssers vius, amb una consciència evolutiva». Per aquesta raó, asseguren que, «a partir del 22 de desembre del 2012, totes les relacions estaran basades en la tolerància i la flexibilitat». A veure, doncs, si tenim la sort immensa que tot això esdevingui una bella realitat…

Aquestes profecies maies són força diferents de les de Michel de Nostradamus, si bé ambdues tenen alguns punts en comú. Així, les quartetes del cèlebre vident francès assenyalen que, abans que el món es renovi, Rússia, la Xina, l’Índia i els països àrabs s’uniran, poc després d’uns Jocs Olímpics (l’any que ve, precisament, se’n celebraran uns), i declararan la «gran guerra» a Occident, al qual derrotaran, amb la destrucció total de la ciutat de Nova York. És més, Nostradamus assegura que, prèviament, els homes -i les dones, és clar- engegaran a dida els polítics i els economistes. «Ningú no voldrà escoltar-los ni seguir-los, ja que la gent, desenganyada, estarà farta dels seus discursos i de les seves falses promeses», conclou. Cosa que, pel que estem comprovant, ja està començant a passar.


Nostradamus ha encertat moltes de les seves prediccions. Recordi’s, per exemple, que Hitler ordenà que es cremessin tots els seus llibres, perquè aquest metge i astròleg provençal havia profetitzat la fi del nazisme, tal com, en efecte, succeí. Cal desitjar, però, que, ara -si arriba el cas-, les optimistes i meravelloses prediccions de l’antiga i sàvia gent maia, que no parlen de cap guerra, es compleixin…


Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

dissabte, 29 d’octubre de 2011

La història d’«Els Segadors»

Ventura Gassol, quan tornà del seu primer exili, després de la mort del dictador Miguel Primo de Rivera, era partidari que Catalunya tingués un himne nacional nou de trinca, totalment diferent d’Els Segadors, ja que considerava que aquest, en paraules seves, pecava de ser «massa bel·licós.» I així, sense pèrdua de temps, procedí a encarregar-lo a Amadeu Vives, el músic, i a Josep Maria de Sagarra, el poeta, tasca que, ben aviat, deixaren enllestida. Es tractava de l’himne titulat El cant del poble, basat en la cançó Els Xiquets de Valls, composta per Josep Antoni Clavé. La seva estrena tingué lloc, a Barcelona, la nit del 18 d’abril del 1931 per l’Orfeó Català. Però el públic que hi assistí es negà en rodó a acceptar, com a substitut dels vells Segadors, El cant del poble, tot i reconèixer la bona qualitat de la peça. I Francesc Macià, que també es mostrava partidari del canvi d’himne, féu que la cèlebre coral Els Cent Homes d’en Fontbernat, acompanyada per la cobla Barcelona i el mític tenor Emili Vendrell, enregistrés, als estudis barcelonins de la firma discogràfica Odeon, la composició de Vives i Sagarra, juntament amb cinc himnes més de Catalunya. Entre ells, i a part d’Els Segadors, hi havia Catalunya, pàtria nostra, obra del mateix músic gironí Josep Fontbernat i amb lletra de Gassol, que encara avui dia figura en el repertori de molts orfeons de casa nostra, i que esdevindria, després de la Guerra Civil, l’himne dels casals catalans d’Amèrica.

En aquells històrics moments polítics dels anys 30 del segle passat, en què es proclamà la República a l’Estat espanyol (i a casa nostra, una efímera República catalana, transformada després, per pressions de Madrid, en Generalitat), gràcies a unes eleccions municipals, l’himne nacional de Catalunya no sols tingué com a rival El cant del poble, sinó també, per exemple, dues sardanes: La Santa Espina, que sempre ha estat el veritable himne popular català, amb el seu contundent «Som i serem gent catalana/ tant si es vol com si no es vol», d’Angel Guimerà i Enric Morera, i Juny. El cas d’aquesta última sardana, per cert, és molt desconegut. Juli Garreta, músic de Sant Feliu de Guíxols, estrenà aquesta peça el 1921, amb lletra del poeta Ambrosi Carrion. Una lletra que, amb l’esperança que Juny pogués convertir-se en l’himne oficial català, fou canviada per una altra, feta per un poeta anònim, que començava (és lúnic que se’n sap) així: «Amunt segadors/ que l’espiga és daurada,/ tot n’és cobert d’or/ allà enllà de la plana./ La falç empenyem/ que la terra ja ens crida,/ seguem lo blat/ que és lo pa de la vida». Els segadors i la falç, per cert, feien evocar els orígens d’Els Segadors, que ara ha donat a conèixer Jaume Ayats, professor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en el seu llibre De cançó eròtica a himne nacional, on la falç, al principi, era reemplaçada pel fal·lus. I per això, en comptes de dir «Bon cop de falç!», hom deia «Bon cop de fal·lus!».

L'himne d'Els Segadors prové de quan, antigament, es féu molt popular una cançó titulada Els tres segadors i la dama, que descrivia com joves «ufanosos i ben dotats» baixaven de les muntanyes per segar als camps de la plana, i una mestressa, impressionada per la visió de la seva «falç», hi enviava la criada per acordar-hi una cita. Poc després de la revolta del 7 de juny del 1640, diada de Corpus, se li canvià la lletra per una altra (no tan eròtica, però sí molt guerrera), que narrava els abusos i rapinyes comesos per les tropes castellanes a Catalunya i que animava els pagesos a aixecar-se en armes. Aquella nova cançó, fàcil de memoritzar, fou recollida per Milà i Fontanals, que li recità la mare de Jacint Verdaguer. I a finals del segle XIX, el jove músic Francesc Alió la recuperà (i Emili Guanyavents, posteriorment, li posà lletra), tot arribant, amb algunes modificacions, però amb multitud de prohicions, fins als nostres dies. El Parlament, el 25 de febrer del 1993, declarà Els Segadors l’himne oficial de Catalunya.

I cal recordar, per acabar, que aquells Segadors, harmonitzats per Fontbernat i enregistrats en disc pels seus Cent Homes, foren els primers que, immediatament després de morir en Franco, sonaren a les emissores de ràdio catalanes, mercès a la regravació que n’efectuà Emi-Odeon, tal com digué el Diari d’Andorra, país on aquest il·lustre músic, escriptor i polític gironí (fill d’Estanyol i enterrat avui al cementiri de la població veïna d’Anglès), que fou lloctinent de l’«Avi» Macià als fets de Prats de Molló, passà bona part del seu segon exili. Llàstima, però -i així ho ressaltava el citat rotatiu, que el mestre Fontbernat, que es trobava ja greument malalt -i deixaria d’existir, al Principat pirinenc, pocs dies més tard-, no «va poder arribar a assabentar-se de l’últim servei que va prestar a la pàtria».

Els Segadors de Josep Fontbernat, considerats un dels millors -per no dir el millor- que s’han escrit per a coral, ocupen, sens dubte, un lloc d’honor dins la història de l’himne nacional de Catalunya, himne que, repeteixo, començà com una cançó eminentment pagesa i eròtica.



Emili Casademont i Comas
“Diari de Girona”

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Biografia sardanistica d’un periodista

Emili Casademont i Comas (Girona, 1936). Periodista i escriptor. Fou president de l’antiga Unió de Periodistes de les Comarques Gironines i és membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Rebé el premi «Mosca de Galena, 1999» per part del Col·legi de Periodistes de Catalunya, com a pioner de la ràdio en català de postguerra, ja que l’any 1965 començà a realitzar, a Ràdio Popular de Figueres -que depenia del Bisbat de Girona-, la primera emissió diària (diumenges i festes inclosos) de la Radiodifusió espanyola en llengua catalana, al principi Figueres, tres de la tarda i, més tard, L’hora de Catalunya. Sempre acabava amb una sardana, relacionada anb la crònica del dia. El 1968 es publicà un llibre que recull aquests programes. Un dels seus guions, Homenatge a Pep Ventura, fou guardonat per l’Obra del Ballet Popular amb motiu del Dia Universal de la Sardana 1966. Es tractava d’una emissió especial cara al públic, al Casino Menestral Figuerenc, amb la participació de la cobla Montgrins.

Ha escrit guions i articles sobre temes sardanistes per a Ràdio Girona, Ràdio Popular de Figueres i Ràdio Olot; treballs literaris per als programes dels Aplecs de Figueres, l’Escala, Ripoll, Ribes de Freser, Anglès, Lleida, Reus, etc. i ha publicat articles referents a la sardana a les revistes i diaris següents: Usted (el primer en català, l’any 1960, en ple franquisme), El Noticiero Universal, Diari de Girona, Som, Àncora, etcètera.

És l’autor de l’epíleg de l’edició facsímil de l’obra Estètica de la Sardana, escrita a Anglès (Selva) pel periodista Esteve Fontbernat i Verdaguer (germà d’en Josep, el creador, a Barcelona, de la famosa coral Els Cent Homes d’en Fontbernat dels anys 30 del segle passat i compositor d’algunes peces sardanístiques), director de l’antic diari Lo Geronès, de Girona, i col·laborador del també antic diari La Publicitat, aquest barceloní. Fou un dels primers llibres publicats sobre la sardana. Posseïdor d’un dels pocs exemplars, potser l’únic que en quedava de les diverses edicions fetes a Barcelona i Girona l’any 1908, el facilità a l’Ajuntament d’Anglès, a petició d’aquest, per tal que, amb motiu del centenari de la prematura mort de l’Esteve, anglesenc d’adopció, pogués reeditar-lo. La seva presentació tingué lloc a l’Aplec d’Anglès del 2010.



Aquest text, resumit per J.C.P., pertany al llibre "Comunicadors i organitzadors", original de Robert Roqué i Jutglà. (Ed. GISC-Girona, 2011).

divendres, 21 d’octubre de 2011

«Del Pirineu estant»

A Ràdio Olot, i en una època -al principi dels anys 1980- en què aquesta històrica emissora de FM (la primera, després del franquisme, a fer tota la programació en català) gaudia de molta escolta, fins i tot al sud de França, hi vaig realitzar un espai diari. Es tractava d’una crònica (Del Pirineu estant era el seu títol genèric), emesa poc abans de la mitjanit. En la del 18 d’octubre del 80, em referia al fet que, en tal data, s’enterrava un llarg i calorós estiu. «Un estiu -deia- que, descaradament, s’havia introduït en la tardor, tot impedint que aquesta tranquil·la i assossegada estació de l’any pogués lluir la seva personalitat. Les altes temperatures que hem suportat fins ara, en ple mes d’octubre -impròpies de la tardorada-, avui han sofert una gran davallada. I després del regal dels núvols, que han obert llurs aixetes d’una manera moderada i sensata, cal suposar que, per fi, farà la seva aparició real la tardor, amb tota solemnitat. O sigui, oferint-nos de dia unes temperatures agradables i suaus, amb uns raigs de l’astre rei que s’agraeixen, i unes nits més aviat fresques, que ens permetran reposar plàcidament, per bé que «embolicats» amb alguna manta. Després, ja arribarà l’hivern. Però, de moment, no ens hem pas de preocupar gaire d’ell, car encara es troba un xic lluny. Generalment, l’octubre i el movembre són mesos dominats per la tardor. Domini que enguany, potser, aquesta estació voldrà fer més intens, després d’haver-se vista «trepitjada» per l’estiu».

Aquesta crònica, lògicament, podria tornar-la a escriure quasi igual avui mateix, al cap de 31 anys, ja que, en l’actualitat, també hem patit un llarg i calorós estiu força semblant a aquell. El que passa és que ningú no se’n recorda. Com tampoc ningú, pràcticament, no recordava abans -i ara encara és pitjor- tota una sèrie d’historietes curioses relatives als mesos d’octubre i novembre. Per això, en diferents cròniques, les vaig contar, per tal d’intentar refrescar la memòria dels oients de Del Pirineu estant, títol inspirat en la circumstància que Ràdio Olot anunciava que era l’«estació musical del Pirineu gironí» o que emetia «des del Pirineu gironí», cosa ben certa d’acord amb l’emplaçament de les seves antenes. Una d’aquelles historietes curioses, per exemple, era la referida a un núvol gros i negre, que surt de tramuntana i se’n va cap a ponent, conegut pel «mal home», i un altre de més clar, que surt de llevant, conegut per la «mala dona», i que el dia que es troben es barallen de mala manera, baralla que provoca un aiguat d’aquells que, com diria un graciós, fa nedar fins i tot els escarabats...

I sense necessitat de refrescar tant la memòria dels oients, perquè molts d’ells -els de les comarques de la Garrotxa i de l’Alt Empordà, especialment- ja la coneixien, també contava aquella altra historieta curiosa. O sigui, la d’aquells dos núvols anomenats la «Noguera» i la «Falgassa», que fan referència a les mestresses de dues grans pagesies de la muntanya de la Mare de Déu del Mont (la de Can Noguer de Segueró i la de Can Falgàs), a les quals se’ls morí el primer fill i que, tot sovint, es visitaven per tal de consolar-se mútuament. Unes visites acabades en una forta «plorera» (pluja). Sobretot, per part de la dona del pare Falgàs, aquell que anà a Girona a buscar, a casa d’un courer, la primera campana que ha tingut l’ermita del Mont, segons els versos de mossèn Cinto Verdaguer inclosos a les pàgines del cèlebre, immortal i bellíssim poema Canigó, alguns passatges del qual escrigué en una cambra d’aquesta ermita o santuari.

I també jo explicava als oients de Del Pirineu estant aquella altra historieta curiosa -avui, per dissort, gairebé del tot oblidada-, que diu que la Mare de Déu del Mont i Sant Pere de Roda es tenen molta simpatia. Tanta que, quan Sant Pere de Roda està serè i el cim del Mont molt núvol, el frare, o sigui, el prior de l’antic monestir de Sant Pere, fa l’ullet a la Mare de Déu i aquesta es posa tota cofoia i prodiga la seva joia fent ploure o nevar. D’aquí ve, per cert, un vell refrany: «Quan el frare/ fa l’ullet a la Mare de Déu/ pluja o neu». Però, al contrari, quan el Mont està mig serè i Sant Pere de Roda núvol, el frare s’enfureix, bufa com un mal esperit i desencadena la tramuntana. Per això, en aquests casos, el refrany pren la forma següent: «Quan la Mare de Déu/ fa l’ullet al frare/ fa tramuntana».

En aquella època, per cert, jo mai no deixava de recordar, en explicar aquesta última historieta curiosa, que un il·lustre científic empordanès, Alexandre Deulofeu, l’autor de La Matemàtica de la Història, creia que, a Sant Pere de Roda (a la serra de Verdera i davant el mar), s’hi amagava el sepulcre de l’apostòl sant Pere. I així, el meu inoblidable i admirat amic ho exposà en un llibret, titulat, precisament, Sant Pere de Roda, publicat en català, francès, alemany i anglès, atès que, fins llavors, no havia estat possible de localitzar enlloc el citat sepulcre, cosa que, malgrat algunes declaracions en sentit afirmatiu que s’han anat fent d’aleshores ençà, continua constituint tot un misteri...


Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

dissabte, 15 d’octubre de 2011

La Lluna

De la Lluna d’octubre, que brilla com cap altra, sempre se n’han tret nombrosos averanys de caràcter meteorològic. Així, Virgili, per exemple, ja deia en les «Geòrgiques», referint-s’hi, que «Rotllo a la Lluna,/ senyal de pluja». I no tan antigament, sinó en temps força recents, la gent prenia la Lluna «octubrina» per testimoni de jurament. D’aquesta manera, si es jurava en fals, ella, segons diuen, tenia bona cura de castigar tots aquells que ho feien.

D’altra banda, hom creia veure, en el relleu de la Lluna d’octubre la figura d’un home amb l’objecte motiu del delicte. A les terres barcelonines del Vallès, tant l’occidental com l’oriental, era un home carregat amb un arç a coll, arbust que una nit fosca del citat mes posà en un caminet, al costat d’un precipici, per on havia de passar un veí seu que li feia dolenteries, amb la diabòlica intenció que els seus peus s’hi emboliquessin i caigués al fons del barranc. A Martorell, localitat del Baix Llobregat, era un home enfilat dalt d’una figuera, que robava figues. I a Sarrià de Ter i Campdorà, al Gironès, era el llegendari Mal Caçador, que empaitava la llebre maleïda que el féu pecar. Cal remarcar que la creença que, en el relleu de la Lluna «octubrina» s’hi veia la fesomia d’un home damnat per una malifeta, era comuna als pobles de cultura romànica i mediterrània.

Altrament, hom assegurava que la Lluna era molt «parladora», en el decurs dels 31 dies del mes d’octubre, i que, si algú l’entenia, podia arribar a saber què passaria en el futur. Així, si sortia rodejada de núvols blanquinosos i prims, indicava que la sembra seria profitosa i, com cal suposar, les collites d’allò més bones. Però si, per contra, sortia lleganyosa o entelada, volia significar que les collites serien dolentes, que es moriria el bestiar, que l’any vinent es patiria molta fam i que, per acabar-ho d’adobar, esclataria alguna guerra. A Cadaqués i a d’altres llocs del Cap de Creus, per cert, encara hi trobaríem alguna persona vella, d’edat bastant avançada, convençuda que la fi del món s’iniciarà amb un eclipsi de Lluna. Per això, els cadaquessencs, cada vegada que abans es produïa un fenomen d’aquesta naturalesa, estaven amb l’ai al cor fins que finalitzava, ja que temien que arribés l’hora fatal.

La Lluna sermpre ha estat temuda, respectada, estimada i venerada per l’home. I ha inspirat moltes cançons, poemes i novel·les, com la famosa de Jules Verne, així com contes infantils i cançons de bressol. La majoria de melodies romàntiques que s’han fet han tingut com a protagonista -o mig protagonista- la Lluna. De la Lluna, en parlen els enamorats. Fins i tot, del viatge de noces i dels primers temps del matrimoni, en solen dir la «lluna de mel». També, quan una persona no té el cervell gaire «fi» i agafa manies, és qualificada de «llunàtica». O quan un bada, o no s’adona de les coses, li diuen que «està a la lluna de València».

A la Lluna sempre, també, l’home ha sospirat per posar-hi els peus. I, per fi, el 20 de juliol del 1969 sembla que ho féu. I dic això últim, perquè no tothom està segur que allò fos veritat. Hi ha un tant per cent elevadíssim de persones d’arreu del món (ho demostren els «blogs» d’Internet), que posen en quarantena aquella «gran gesta» protagonitzada pels Estats Units i, a més, alguns dels seus autors no dubten a qualificar-la de «frau». Que els tres astronautes nord-americans arribessin molt a prop de la Lluna no ho discuteixen, de la mateixa manera que tampoc no discuteixen que abans ja ho havien fet els cosmonautes soviètics, que guanyaven per «golejada» la cursa espacial. Però no accepten que hi «desembarquessin», atès que hi ha proves molt evidents, segons denuncien els citats «bloguers», que les imatges que s’oferiren per televisió -i en directe- no podien pas ser reals. Entre d’altres coses, hi havia una bandera nord-americana plantada pels astronautes dels Estats Units que voleiava, quan a la Lluna, en no existir-hi atmosfera, allò era del tot impossible que succeís. Com també era del tot impossible que no s’hi veiés cap estrella, que les ombres dels astronautes fossin tan rarotes, etc. Tot fou una farsa, asseguren, «engiponada» des de la Terra (i realitzada en uns estudis cinematogràfics de Nevada) per Richard Nixon, un dels presidents més fraudulents de la història d’USA, que, un lustre més tard, seria destituït del seu càrrec a causa de l’escàndol Watergate.

Per altra banda, la tecnologia d’aleshores era limitadíssima -Internet acabava de néixer- com perquè els astronautes, a part de coronar amb èxit aquella aventura, poguessin tornar després tan «frescos» i carregats de «pedres llunars» al nostre planeta. Molts diuen que els Estats Units, enfrontats a la Unió Soviètica en l’anomenada «guerra freda», volgueren «demostrar» als governants comunistes, sense que aquests estranyament hi posessin cap «pega», que eren la gran potència mundial. És més que probable, doncs (per què no?), que la Lluna encara avui dia conservi la seva «virginitat». Una «virginitat», que els nazis, ajudats pels japonesos, no aconseguiren fer-li perdre -tot ho fa ben creure-, poc abans del final de la Segona Guerra Mundial, quan efectuaren un viatge sense retorn, suïcida, al nostre satèl·lit.


Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

diumenge, 9 d’octubre de 2011

El Rosari de l’Aurora

Fou el 7 d’octubre del 1571, ara fa justament 440 anys, que es lliurà la famosa batalla de Lepant, en què les forces de la Lliga Catòlica, formades per les esquadres espanyola, veneciana i pontifícia, comandades per Joan d’Àustria i dirigides per l’almirall Lluís de Requesens, que tenia el seu palau a Barcelona, inflingiren una severíssima derrota a les forces navals turques. I el papa Pius V, per tal de remembrar aquella gesta, que coincidí amb la diada del Sant Rosari, instituí, en tal data, la festa del Roser. O la festa dita també del «Roser de tot el món». En aquella batalla -cal remarcar-ho-, hi participà Miguel de Cervantes Saavedra, l’autor d’El Quijote. I en ella, Cervantes (que, segons alguns investigadors com Jordi Bilbeny, era català, igual que Cristòfor Colom) hi perdé la mobilitat de la mà esquerre, raó per la qual és anomenat El manco de Lepanto.

El 7 d’octubre, per consegüent, és quan les Rosers catalanes i les Rosarios castellanes han de celebrar la seva onomàstica, encara que sempre hi ha hagut molta discussió sobre aquesta qüestió. Hi ha Rosers que no admeten de cap manera que se les «fiqui» al sac de les Rosarios. Al·leguen que el seu nom prové de la flor del roser, la rosa, i no pas del rosari, «instrument» integrat per un enfilall de grans i emprat per comptar els parenostres i les aves maries d’una sèrie d’oracions adreçades a Jesús i la Verge Maria. I és que no saben que, en català medieval, roser i rosari significaven el mateix, ja que eren paraules sinònimes, cosa que, malgrat el pas del temps, no ha canviat gens ni mica, com queda ben demostrat en el fet que el diccionari «Albertí», per exemple, tradueix Rosario per Roser i viceversa.

Són moltes les Rosers catalanes que celebren la seva onomàstica el primer diumenge de maig, és a dir, per la festa del Roser. I també són moltes que no la celebren mai. O que, davant la seva ignorància (ignorància derivada de la circumstància que mai no se’ls ha explicat prou bé la cosa o no l’han entesa), ho fan en una data del calendari que és incorrecta. En aquest sentit, recordo que, anys enrere, una Roser catalana d’Itàlia, o sigui, filla de pares catalans que havia nascut en aquell país i hi residia, demanava, a través d’una carta oberta publicada en un periòdic de Barcelona, que algú li aclarís quin dia era el seu sant. Poc temps després, la citada Roser catalana d’Itàlia tornava a escriure a la publicació barcelonina, agraint les respostes rebudes. Unes respostes, però, que eren molt diverses, atès que, mentre uns li indicaven que el seu sant era pel maig, d’altres li asseguraven que era el 7 d’octubre. I, al final, explicava que, en vista de la situació i com que ella es deia Roser i no pas Rosari o Rosario, optava per celebrar la seva onomàstica el 8 de setembre, diada de les Mare de Déu trobades, tot esperant poder «trobar» al calendari catòlic universal la «seva» Mare de Déu del Roser algun dia...


Relacionat amb la diada de les Rosers, Rosaris i Rosarios, abans havia estat costum molt estès de celebrar, durant tots els diumenges d’octubre, l’anomenat Rosari de l’Aurora, una processó que sortia de bon matí de les parròquies, en el decurs de la qual la gent resava el rosari i cantava els Goigs de la Mare de Déu del Roser. A Girona, per cert, hi hagué un popular Rosari de l’Aurora, que s’iniciava a la Catedral, que baixava a la Vall de Sant Daniel i que tornava al seu punt de partida, on quedava dissolt. En aquella època, el citat Rosari de l’Aurora gironí s’acabava pacíficament, cosa que no succeïa en molts dels que es feien arreu del país, atès que s’hi produïen aldarulls i concloïen a «cops de pal». D’aquí ve la cèlebre frase, que ens arribat ben fresca fins als nostres temps, «Acabar com el Rosari de l’Aurora», que hom diu quan alguna cosa té un final desastrós.

Segons l’historiador Antoni Pladevall, fou el moviment revolucionari del mes de setembre del 1868, que suposà l’exili de la reina Isabel II, qui propicià aquells aldarulls. Així, a les pàgines de la Gran Enciclopèdia Catalana, hi explica el següenrt: «Un dels primers signes anticlericals del 1868 fou l’intent de desbaratar i d’impedir a Barcelona i a d’altres llocs els rosaris de l’aurora, intent que originà autèntiques baralles campals entre devots i agitadors». D’altra banda, també hi ha qui conta que, si aquelles processons restaven sempre inacabades, era a causa del fet que, de tornada, els devots que hi assistien solien abandonar-les, bé perquè passaven per davant dels seus domicilis particulars i s’hi quedaven, o bé per algun altre motiu, com el d’al·legar que estaven fatigats i carregats de son. La versió recollida per Pladevall, però, és l’única que pot considerar-se realment certa.

En resum, doncs, ja sabem exactament de què ve la frase «Acabar com el Rosari de l’Aurora» i les seves derivades, entre les quals figura aquesta: «Això s’acabarà com el Rosari de l’Aurora». Una frase força pronunciada avui dia, causada per la dramàtica situació econòmica que estem patint, amb moltíssima gent a l’atur, amb retallades dels serveis socials més bàsics, etc. Una situació que, per dissort, indueix a fer pensar que pot acabar amb el pitjor Rosari de l’Aurora de la història...

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

dissabte, 1 d’octubre de 2011

La «primera pedra» del Museu Dalí

Hi ha molta gent que ignora -o que ho vol ignorar, que encara és pitjor- que la desapareguda plaça de braus figuerenca (per pocs mesos no arribà a ser centenària) féu grans favors a la capital de l’Alt Empordà. Així, gràcies a les curses que s’hi començaren a celebrar el 1904, any de la seva inauguració, la Fira de Figueres prengué la denominació de Fires i Festes de la Santa Creu, i el 1934, en aplegar en un mateix cartell els tres millors matadors del moment (Rafael Gómez «El Gallo», Manuel Jiménez «Chicuelo» i Joaquín Rodríguez «Cagancho»), el nom de la ciutat «sonà» arreu del món. Això sense oblidar que, gràcies igualment a la plaça de braus figuerenca, avui la capital altempordanesa posseeix el famosíssim i visitadíssim Teatre-Museu Dalí, atès que fou en el transcurs d’una excepcional cursa que s’hi organitzà en homenatge al genial artista el 1961 -ara s’ha acomplert mig segle-, quan ell, ple d’entusiasme davant les mostres d’afecte de què era objecte per part dels seus conciutadans, tingué la més que lluminosa idea de crear-lo. O de parlar-ne per primera vegada, més ben dit, en visitar al final de l’espectacle taurí, les ruïnes del Teatre Municipal, lloc on l’ubicaria.

I, a part d’aquests grans favors, Figueres encara en deu molts d’altres a la seva plaça de braus. Així, cal ressaltar que, al llarg d’una dilatada època, l’èxit de les Fires i Festes de la Santa Creu estigué estretament lligat a les extraordinàries curses celebrades al seu rèdol. I també convé ressaltar que, durant el «boom» turístic dels anys 60 i 70 del segle passat, cada diumenge d’estiu la plaça figuerenca atragué molta gent a la ciutat, mercès als seus espectacles taurins, la informació dels quals, per cert, sempre trobà un ampli ressò als mitjans de comunicació de l’Estat espanyol, de França (als diaris de Perpinyà i Montpeller, principalment) i, fins i tot, d’Àmèrica, quan hi participaven «artistes» -cavallistes, torejadors o jonegaires- del Nou Continent, gràcies als serveis de les agències de premsa Efe, Logos i Mencheta.

Fent-ne una mica d’història, assenyalaré que la plaça de braus de Figueres fou obra d’un ciutadà il·lustre, el farmacèutic Pau Gelart, que era una persona d’empenta. Un dia exposà a cinc amics, en una tertúlia de cafè, la idea de construir-la. Tots, al principi, hi estigueren d’acord; però, com que la cosa semblava difícil i arriscada, l’home, al final, es quedà ben sol. I ben sol, per tant, hagué de tirar endavant el projecte. A la mort de Pau Gelart (el 1925), Màrius, el seu fill, el succeí com a propietari-empresari de la plaça, que en gestionaria d’altres a França, i, davant l’èxit que assolí la festa taurina a la capital altempordanesa, es veié obligat a ampliar les graderies del recinte, per tal que poguessin acollir més de 8.000 aficionats.

Després del traspàs d’en Màrius Gelart pare, que organitzà l’abans esmentada «cursa del segle» de l’any 1934, la plaça figuerenca passà a dependre del seu fill, anomenat també Màrius, mort no fa pas gaire temps, a qui li tocà viure el trist final de l’històric escenari, quan el món dels toros, a Catalunya, ja quasi havia deixat del tot enrere el seu vell esplendor. Així, de les nombroses places que arribaren a existir a les comarques gironines (les de Sant Feliu de Guíxols, Girona, etcètera), només en resta, actualment, una «en peu», que és la d’Olot, considerada la més antiga de l’Estat espanyol -hi ha qui afirma, però, que és la segona-, on no té lloc, des de fa alguns anys, cap «corrida» de toros o de jònecs.

Aquell homenatge a Salvador Dalí se celebrà el dissabte 12 d’agost del 1961, amb un cartell il·lustrat pel propi pintor i amb tres matadors d’autèntic luxe: Paco Camino, Curro Girón i Fermín Murillo. Els organitzadors, pare i fill Gelart, ajudats per Ramon Guardiola, alcalde de la ciutat (Guardiola, per cert, esdevindria el gran impulsor de la construcció del Museu Dalí), aconseguiren, atenent el desig d’en Dalí, contractar un helicòpter, per tal que aquest s’emportés els toros, després d’estirar la pota, en substitució de les clàssiques mules, i fossin llençats al mar, en homenatge a Neptú, a la badia de Roses, tot atorgant així a l’espectacle un toc molt dalinià i surrealista. Però, a causa de la tramuntana, allò fou impossible de dur a la pràctica. Paco Camino lliurà la cua que tallà del seu primer brau a Salvador Dalí, el qual procedí, tot seguit, a col·locar-la al coll de Gala, la seva esposa i musa. I, ja al final, un picador «picà» un toro de guix, instal·lat al rèdol, el qual, en rebre les «picades», provocà que s’engeguessin uns colossals focs artificials. «El foc que el toro desprén expressa el vigor, i dóna un to de rite sagrat al que és la corrida de toros», declarava l’artista, que pintaria posteriorment el quadre El torero alucinògeno, adquirit, el 1970, pel matrimoni Morse i que s’exhibeix al museu que Dalí té a St. Petersburg (EE. UU.).

"El torero alucinógeno"

L’homenatge a Salvador Dalí d’ara ha fet mig segle, que constituí un èxit realment sensacional, amb bandes de música, els Xiquets de Valls, etc., fou divulgat arreu del planeta Terra per dos centenars de periodistes. Però el més important de tot, sens dubte, és que serví per posar la «primera pedra» del figuerenc Museu Dalí.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

dissabte, 24 de setembre de 2011

La mig palauenca Margarida Xirgu

El pare de la Xirgu

A la diada de Sant Miquel arcàngel, el 29 de setembre, l’Església hi adjuntà, no fa pas gaires anys, les dels altres dos arcàngels, sant Rafael i sant Gabriel, que cadascú tenia una data pròpia al calendari. Sant Rafael i sant Gabriel, per tant, anaren a fer companyia a l’important sant Miquel, el cabdill de les forces celestials i de les corts d’àngels que lluiten contra el dimoni. Per aquesta raó, la iconografia presenta l’arcàngel sant Miquel vestit de soldat ben cuirassat i brandant una espasa. I cal remarcar que els exèrcits carolingis tenien sant Miquel per patró, juntament amb sant Martí, i que les tropes franques, que ajudaren els catalans a la reconquesta, procediren a aixecar-los una enorme quantitat de capelles i ermites a les muntanyes. D’altra banda, l’arcàngel sant Miquel és, des de temps molt llunyans, patró de nombrosos pobles de Catalunya (Setcases, Castellar de N’Hug, etcètera), com també de lles Illes Balears, del País Valencià, de la Catalunya Nord i del Principat d’’Andorra, els quals, en ocasió de la seva diada, celebren la festa major.

I entre els pobles de Catalunya que tenen sant Miquel per patró hi ha el de Palau-sacosta, convertit, fa cap a mig segle, en un barri més de Girona, igual que succeí amb diversos municipis veïns d’aquesta ciutat, com els de Santa Eugènia de Ter i Sant Daniel, per exemple, sense oblidar el de Salt, que aconseguí, però, recuperar després la seva independència. Però parlem del cas curiós de Palau-sacosta. En certa manera, aquest era el meu poble. I dic això, perquè es donava la circumstància que un petit sector del seu terme (el constituït, al nord, per un tram de la carretera de Barcelona i una colla de carrers, com el de la Universitat de Montpeller, el de Sant Ignasi, al final del qual hi havia la masia anomenada Can Montiel, rodejada de camps de conreu, etc.) era mig gironí i mig palauenc. Dit d’una altra manera, per qüestions d’ajuntament depenia de Girona, mentre que, per qüestions d’església, de Palau-sacosta. Així, jo que hi vaig néixer, vaig ser batejat al temple parroquial palauenc dedicat a sant Miquel arcàngel, al costat del qual encara existeix avui el cementiri de l’antic poble, on dormen el son etern els meus avis materns i els meus pares. Un indret abans envoltat de magnífics boscos i, actualment, ple d’instal·lacions esportives, com l’estadi de Montilivi, que ha fet desaparèixer la popular i concorreguda font de l’Abella, diversos centres docents i alguns moderns habitatges que s’han «cruspit» moltes velles cases de pagès.

Un fet força desconegut, però digne de ser destacat, és que a Palau-sacosta (possiblement, en aquell sector on els que hi habitàvem gaudíem d’una doble «nacionalitat»), hi residí, de petita, Margarida Xirgu, la futura i cèlebre actriu teatral. El seu pare, Pere Xirgu, muntador de màquines, poc després que ella obrís els ulls a la vida a Molins de Rei el 1888, s’hi traslladà, juntament amb la seva dona -Pepita Subirà, natural de Breda- i la seva filla, en ser contractat per una empresa de Girona. I no fou pas una casualitat que s’instal·lés a Palau, ja que, talment com l’autor dels seus dies -l’avi patern de Margarida-, hi havia nascut. Segons l’escriptor Tomàs Roig i Llop, la Xirgu sempre recordà aquells sis anys que passà a Palau-sacosta, tot fent-ne grans elogis. El 1892, la família tornà a traslladar-se, aquest cop a Barcelona, on nasqué el germà de Margarida, i visqué en una modesta casa del barri antic. Cinc anys més tard, per cert, començaren les primeres reivindicacions polítiques que demanaven llibertat i que la llengua catalana s’utilitzés igual que el castellà, reivindicacions en les quals l’obrer i republicà Pere Xirgu prengué part molt activa.

Margarida Xirgu no trigà a debutar en un teatre d’aficionats. I, demostrant unes aptituds realment extraordinàries per l’Art de Talia, ben aviat començà a brillar-hi com a professional, representant les millors obres del moment, escrites pels més prestigiosos autors, com Federico García Lorca, de qui estrenà, a Barcelona, Mariana Pineda, amb decorats de Salvador Dalí, l’any 1927. Val a dir que la Xirgu fou l’actriu predilecta del poeta granadí, l’assassinat del qual pels franquistes, en els inicis de la Guerra Civil, la sorprengué a Amèrica, on es trobava de gira, i l’afectà profundament. Mai més Margarida Xirgu no volgué tornar d’allà, atès que era demòcrata, republicana i catalana de soca-rel, a part que el govern de Franco tampoc no li hauria permès, tot i tractar-se d’una figura de l’escena de renom universal. Morí el 25 d’abril de l’any 1969 a Montevideo (Urugai), on rebé sepultura, embolcallat el seu taüt amb la senyera i enmig de grans honors.

La repatrició de les despulles de la Xirgu, per tal que reposessin al cementiri de Molins de Rei, no fou possible fins al 1988, gràcies a les gestions dutes a terme pel Govern de la Generalitat, presidit per Jordi Pujol. El conseller de Benestar Social, el meu cosí germà Antoni Comas i Baldellou (part de la família del qual, com em passa a mi, és enterrada a Palau-sacosta), tingué cura de materialitzar el trasllat a Catalunya de les cendres de la mig palauenca Margarida Xirgu…

Margarida Xirgu

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

dissabte, 17 de setembre de 2011

Santa Eulàlia i les seves llàgrimes

Santa Eulàlia, la "roja-separatista"

El dia 3 d’agost de l’any 1218, segons la llegenda, la Mare de Déu visità, de forma simultània, el rei Jaume I, el seu conseller i confessor sant Pere Nolasc, i un canonge de la catedral barcelonina, sant Ramon de Penyafort, i els manifestà que desitjava que fundessin un orde de monjos cavallers, per tal que tingués cura de redimir els cristians, fets presoners pels sarraïns, que eren cruelment tractats.

Els tres personatges, que se sentiren molt honorats amb la gran «mercè» d’aquella visita, no dubtaren a fer-ho. I fou d’aquesta manera, segons la mateixa llegenda, com nasqué l’Orde de la Mercè. Segles més tard, el Sant Pare declarà la Mare de Déu de la Mercè patrona de Barcelona, per haver-la protegit d’una mortífera plaga de llagostes, tot començant llavors, l’any 1688, encara que tímidament, la devoció a aquesta Verge, anomenada popularment la Mare de Déu llagostera. I, a partir d’aquell moment, la capital catalana començà també a celebrar la seva festa major per la Mare de Déu de la Mercè, enlloc de per Santa Eulàlia, el 12 de febrer, santa a la qual, per mirar d’evitar que els seus nombrosos «fans» protestessin fort, les autoritats barcelonines donaren el títol de copatrona de la ciutat.

Les commocions polítiques, però, propiciaren que la diada de la Mercè restés «adormida» fins al 1871, any en què, sota l’impuls de l’alcalde Rius i Taulet, l’home de l’Exposició Universal del 1888, es «despertés» i arribés a assolir certa importància, ja que abans el dia sempre havia estat aprofitat pels barcelonins per reposar, com si es tractés d’una jornada festiva més del calendari. D’altra banda, cal indicar que, tot primer, la diada de la Verge de la Mercè se celebrà el 3 d’agost, data que, posteriorment, es traslladà al 24 de setembre. Un aspecte curiós d’aquelles festes mercedàries fou el concurs d’auques narratives i descriptives dels actes que s’hi feien, cosa que motivà que se’n publiquessin diverses, d’auques, les quals permeten seguir, actualment, els diferents programes anuals. La imatgeria barcelonina, per cert, en féu una que cada any s’exposava, pels voltants de la diada, per les parades de fil i canya i per les botiguetes que venien imatgeria, auca que la gent adquiria per curiositat. Això coincidia amb el dia en què el de la Mercè era l’últim que les persones es passejaven al vespre per la Rambla, passeig que, l’endemà, començava a tenir lloc al carrer d’En Ferran i sota els porxos de la plaça Reial. En aquella època, la climatologia era d’allò més seriosa i, en conseqüència, els primers freds tardorals es deixaven ja sentir molt i tothom, tret de les hores de sol del migdia, solia portar roba força gruixuda.

La gran perjudicada pel canvi de patronatge de Barcelona fou, insisteixo, santa Eulàlia, coneguda també per Laia. Una santa nascuda, en els llunyans temps de l’emperador romà Dioclecià, al poble veí de Sarrià (pàtria de l’eximi poeta Josep Vicenç Foix, que hi tenia una pastisseria), annexionat, des de fa un segle, a la Ciutat Comtal. A santa Eulàlia se li atribueixen molts miracles. Entre ells, el de convertir un terreny on hi havia, en un racó, quatre escarransits plataners, anomenat popularment «el desert de Sarrià», en un immens bosc de majestuoses palmeres, que han estat les primeres que, segons la tradició, hi ha hagut a casa nostra. El meu enyorat amic, el músic Josep Maria Tarridas, el compositor d’Islas Canarias i de Nits d’Andorra, dedicà a aquest desert, per cert, una bella peça sardanística.

Altrament, convé esmentar que Barcelona guarda moltíssims records de l’estada a la ciutat de santa Eulàlia, que, als tretze anys d’edat, lliurà la seva ànima al Pare, després de patir un total també de tretze martiris, en negar-se a abandonar el cristianisme i a adorar déus falsos. Així, per exemple, en un d’ells fou tancada en una bóta plena de vidres i llançada des de dalt de tot d’un carrer que feia baixada -sense, però, que allò li causés cap dany-, motiu pel qual aquell carrer barceloní prengué el nom, que encara avui conserva, de Baixada de Santa Eulàlia.

I hi ha quelcom que contribuí al fet que santa Eulàlia arribés a ser del tot arraconada i oblidada oficialment. I és que «intervingué» en la defensa del Cap i Casal, l’11 de setembre del 1714, en enarborar Rafael Casanova la seva senyera per combatre les forces borbòniques que, al cap d’una colla de mesos de setge, aconseguiren entrar a la Ciutat Comtal. Per això, alguns polítics de Barcelona, al servei del govern de l’Estat espanyol, han arribat, en determinats moments de la història, a titllar santa Eulàlia de «roja-separatista». I fins a una època bastant recent, l’Ajuntament barceloní no procedí a organitzar diversos actes en honor d’ella, com a copatrona de la ciutat, pel febrer.

Alguns diuen que les gotes de pluja, caigudes sovint damunt Barcelona el dia de la Mercè, són unes llàgrimes que hi vessa santa Eulàlia per haver estat tan oblidada, mentre que d’altres diuen, per la seva banda, que són unes llàgrimes de venjança de santa Eulàlia, la qual, adolorida perquè se la desposeí injustament del títol de patrona de la Ciutat Comtal, pretén fer la guitza a les festes de la Mercè. Ambdues coses -per què no?- podrien ser certes.


La Mare de Déu de la Merçè

Emili Casademont i Comas