Emili Casademont i Comas: La música i els músics

La cèlebre Catedral d'Albi

A començament del segle XVIII, uns frares d’Albi, ciutat occitana, pàtria del pintor impressionista Toulouse Lautrec (especialitzat a «retratar» dones de mala nota dels barris baixos parisencs), i ciutat agermanada, des de l’any 1985, amb la de Girona, construïren el primer orgue. I, satisfets que sonés amb una perfecció força notable, procediren a revelar els secrets del seu invent al nebot d’un d’ells, anomenat Cavaillé. Aquest es casà amb una noia de Barcelona, que vivia gairebé al costat mateix de l’església de Santa Maria del Mar, que es deia Coll, i el fill que tingueren, seguint la tradició familiar catalana, o sigui, posant al nadó els primers cognoms del pare i de la mare per aquest ordre, es digué Cavaillé i Coll, que seria, anys més tard, el creador dels famosíssims orgues Cavaillé-Coll. Uns orgues que posseeixen, a més de la grandiosa i molt visitada catedral d’Albi, aixecada ben a prop del riu Tarn i dedicada a santa Cecília, patrona de la música i els músics, les principals esglésies del món cristià, com la basílica menor barcelonina de Santa Maria del Mar, que més amunt he citat, tan carregada d’història.

Una societat musical de Roma, que duu el nom de santa Cecília (la diada de la qual -de la santa, s’entén- se celebrarà aquest dilluns, dia 22 de novembre), ha sobreviscut a totes les adversitats. Així, cada vegada que a Itàlia hi ha hagut un daltabaix, ensorrant i fent desaparèixer moltes coses, l’orquestra i els cors d’aquesta societat, que els entesos afirmen que són els millors del planeta Terra, han sabut sortejar el «temporal» i han renascut després, quasi miraculosament, un cop recuperats tots els seus efectius, més ufanosos que mai. Que això és també, precisament, el que ha passat a Catalunya, amb les sardanes, els orfeons, etcètera. París, la capital de França, per la seva banda, té igualment una magnífica església, encara que no arriba a la categoria de catedral, dedicada a santa Cecília, temple que es troba situat al carrer on hi ha el vell Conservatori Nacional de Música, del qual han sortit músics d’autèntica categoria, que han donat glòria a la música francesa i universal. Però sembla que no se sap del cert si primer es construí l’església, tot i que hi ha molta gent que afirma que sí -sense poder-ne aportar proves-, o bé l’edifici de l’il•lustre i prestigiós conservatori.

Sigui com sigui, el cas és que, tant a França com a Itàlia, santa Cecília sempre ha gaudit de gran devoció per part dels músics. Una santa Cecília que apareix a les estampes davant un orgue, envoltada de palmes i d’àngels que canten, i a qui la llorejada i recordada poetessa i novel•lista empordanesa Maria dels Àngels Vayreda, el centenari del naixement de la qual es commemora enguany, dedicà uns bellíssims versos, que s’enceten d’aquesta manera: «Santa Cecília quan era petita,/ no li agradava saltar, ni jugar,/ i no parlava, somreia una mica/ i el clavicèmbal solia tocar». I una santa, també, que la tradició catalana fa filla i dama del castell de Marganell. Marganell -refresquem un xic la memòria- és un municipi de la comarca barcelonina del Bages, d’uns 300 habitants, anomenat Santa Cecília de Montserrat fins al 1982, per raó de trobar-se a escassa distància de les muntanyes montserratines, així com per haver-hi existit un monestir que lluïa el nom de la santa, monestir que, segons es deia, havia guardat les seves relíquies, fet improbable, atès que tot indueix a creure que aquestes mai no s’han mogut de la catedral d’Albi.

La festa de la patrona de la música i els músics és celebrada, amb concerts, a moltes poblacions catalanes. Es tracta d’un costum sorgit no fa pas una infinitat de decennis, a excepció de Barcelona, on hi havia hagut, antigament, una confraria que aplegava els seus músics, que veneraven la imatge de santa Cecília de l’església de Santa Maria del Mar, temple que, cada 22 de novembre, acollia una funció religiosa molt solemne i, alhora, molt musical. Això succeïa quan l’exercici de la música era, a casa nostra, molt mal vist i desconsiderat. Tant que, quan s’organitzaven festes i danses, la part econòmica corresponent als músics ni es tenia en compte. Si restaven diners, se’ls pagava, sinó s’havien d’acontentar amb una cosa que, popularment, en deien el «companatge», que consistia a parar-los taula i donar-los llit. I cal afegir que, gairebé pertot arreu, hom allotjava els flabiolaires, tabalers, grallaires i d’altres músics humils a les cases més pobres. Val a dir, per tant, que la desconsideració que, en temps ja relativament moderns, encara patien el músics catalans constituïa una resta bastant atenuada d’aquella d’abans.

Amb el pas dels anys, la situació ha anat canviant. I així, els músics, els bons músics (no aquells que es fan dir «músics», perquè «rasquen» una guitarra elèctrica o algun estrany instrument, sense saber solfa), avui dia poden presumir d’exercir un art, una feina, un ofici, en definitiva, tan noble com pot ser-ho qualsevol altre, després d’haver viscut una època no gaire llunyana -jo la recordo perfectament-, en què, quan anaven a tocar pels pobles, amb motiu de la festa major, la gent ja començava a anomenar-los, amb força respecte, els «senyors músics».