Beget, la Majestat i el ruc

Un minúscul poble gironí, annexionat l’any 1969 al municipi de Camprodon (el Ripollès), si bé geogràficament pertany a l’Alta Garrotxa, celebra aquest cap de setmana la festa major. Estic parlant del poble de Beget, l’accés al qual es fa des de la citada localitat ripollesa (on obrí els ulls a la vida, per cert, el cèlebre músic Isaac Albéniz, fill de mare figuerenca), en direcció a Molló. I si parlo de Beget, que inclou el llogarret de Rocabruna, la vall de Salarsa i la serra de Bestracà, és perquè té una església, d’estil romànic, posada sota l’advocació de sant Cristòfol i catalogada com a monument nacional, en què hi ha una formosa imatge del Sant Crist, anomenada la Majestat de Beget, que presideix el seu altar principal.

Aquesta cèlebre imatge de fusta (en diverses ocasions, al llarg del temps, curosament restaurada), de dos metres d’alçada, amb rostre serè i sòbria expressió que la dignifica -i també amb una túnica fins als peus i una corona al cap-, representa Jesús crucificat, tal com se l’imaginaven els artistes orientals dels segles XI i XII, i és de procedència bizantina. La Majestat està datada entre el final i l’inici dels dos segles acabats d’esmentar, si bé la veu popular la considera força més antiga, alhora que afirma que aquesta autèntica joia del romànic arribà a Beget, provinent de Bestracà, on havia existit un monestir (hi ha qui creu, però, que es tractava, en realitat, d’un castell), les ruïnes del qual encara avui dia es poden mig contemplar o endevinar. I convé ressaltar, a part del fet que la Majestat de Beget se salvà de ser profanada l’any 1936 -en començar la cruenta i llarga Guerra Civil-, gràcies a la valentia dels veïns, que l’església de Sant Cristòfol és un bellíssim exemplar romànic de la segona meitat del segle XII, d’una sola nau, reforçada per uns arcs de molta grandària, i que, a més de la Majestat, posseeix una pica baptismal romànica, un retaule gòtic d’alabastre, elaborat en un taller de Sant Joan de les Abadesses, amb diverses escenes del cicle nadalenc i de la vida de la Verge Maria, una imatge gòtica de la Mare de Déu de la Salut i un conjunt de retaules barrocs, entre d’altres tresors artístics i històrics.

Any darrere any, la Festa Major de Beget aplega moltíssima gent. Forasters que es barregen amb els escassos habitants (no arriben a la trentena) del poble. Un poble que ara tan sols compta amb quatre masies, com aquell qui diu, quan antigament havia tingut quasi un centenar de cases i més de dos-cents veïns. I és que, lentament, Beget s’ha anat «buidant» d’habitants, tal com ha ocorregut arreu de l’Alta Garrotxa, zona de la qual la gent ha fugit per instal•lar-se, cercant millors condicions de vida, a les ciutats i els pobles importants de l’interior del país. De tota manera, cal destacar que els begetencs sempre han sabut conservar la bellesa arquitectònica de la localitat d’on són fills, localitat que, per afegidura, exhibeix un esplèndid paisatge muntanyenc.

Segons una llegenda poc coneguda, la Majestat de Beget es trobava, originàriament, en un convent de monges situat a Bestracà. Un dia, les religioses ofengueren la Majestat i aquesta decidí abandonar, tota molesta, el recinte conventual. Un matí, però, fou localitzada a la porta de l’ermita del Remei. Però, com que des d’allà encara la Majestat podia veure el convent de Bestracà -de mal record-, tornà a «tocar el dos» i arribà fins a la riba del riu de Beget. Aleshores, un traginer begetenc, en passar per allà, la trobà i decidí carregar-la damunt el seu ruc, amb la intenció de dur-la, altra vegada, a Bestracà. L’animal, però, es negà a caminar, motiu pel qual el seu amo l’increpà durament, tot enutjat: «Tira o rebenta’t!», li etzitbà. I el ruc, tot seguit, rebentà. Allò féu pensar que la Majestat no desitjava marxar de Beget i, en vista d’aquella miraculosa circumstància, hom procedí a traslladar-la a l’església de Sant Cristòfol, d’on mai més no s’ha mogut.

Algunes persones, per cert, donen a aquesta església el nom d’església de Sant Martí. Un error que prové del fet que la Festa Major de Beget s’escau sempre pels voltants de l’11 de novembre, que és la diada d’aquest sant. D’un sant Martí (el del conegut refrany: «Per Sant Martí,/ mata el porc/ i enceta el vi»), popularíssim a les terres catalanes, que fou patró dels nostres cavallers abans que sant Jordi i que, amb un cop d’espasa, partí la seva capa en dues meitats, per tal de lliurar-ne una a un pobre que es moria de fred, cosa que la tradició assenyala que ocorregué a Sant Martí de Provençals, localitat avui agregada a la ciutat de Barcelona, a més d’aconseguir que, abans o després de la seva festa, Déu ens concedís un beneficiós estiuet. Però d’un sant Martí, posseïdor de moltíssimes ermites a Catalunya (fruit de les capelletes que li erigiren les tropes que lluitaren contra els sarraïns), que, en canvi, no té res a veure amb Beget. Ni tampoc, per descomptat, amb el temple que allotja la Majestat, on aquesta joia romànica anà a raure, després que, segons la llegenda que acabo d’explicar, un ruc fes un «pet com un gla», tot volent indicar que la preuada imatge, col•locada damunt seu per un traginer a Beget, volia quedar-se, pels segles dels segles, en aquesta petitona i bonica població de l’alta muntanya garrotxina-ripollesa.

Emili Casademont i Comas