dissabte, 27 de novembre de 2010

Els «elois»

A una edat considerada aleshores avançadíssima, quan la mitjana de vida no passava gaire dels 70 anys, el meu avi matern morí fregant els 90, tot i que era un empedreït fumador (de pipa i caliquenyos, principalment), costum -o vici, qualificat ara de dolentíssim-, que practicà fins que la mort se l’endugué a l’altre barri, que ell, catòlic també empedreït, confiava que seria el paradís celestial. I, així que el calendari indicava que estava a punt d’arribar (o havia arribat ja) la data de l’1 de desembre, diada de Sant Eloi, sempre recitava la mateixa «cantarella»: «Sant Eloi,/ quan era petit/ era noi,/ de mitjà/ va ésser manyà,/ de mitjancer/ va ésser serralller,/ i de gran va ésser sant». I és que el meu avi matern, natural de Caldes d’Estrac o Caldetes (al Maresme), es jubilà com a ferroviari, després d’haver exercit sempre l’ofici de manyà als tallers de la Renfe (primer als barcelonins i, finalment, als gironins, situats a la carretera N-II, a tocar de l’antic poble de Palau-sacosta), en una època en què els treballadors del ram del metall celebraven moltíssim el seu patró, sant Eloi, treballadors, per cert, coneguts popularment, en alguns llocs, pels «elois».

Sant Eloi és l’encarregat d’encetar el darrer mes de l’any, immediatament després que sant Andreu hagi acomiadat el novembre. Un sant, aquest darrer, que, segons la tradició, ens «regala», en el seu dia, pluja o neu o fred molt greu. És clar que no sempre aquesta tradició es compleix. Però els ferrers, torners, ajustadors, manyans, etcètera, per si de cas, abans pregaven a sant Eloi que demanés al seu «col·lega» sant Andreu que no ultrapassés els límits de la seva diada, per tal que l’endemà fes bon temps. O, almenys, que no plogués o nevés. Fins i tot, s’havien fet, en determinades poblacions i en vigílies de l’1 de desembre, algunes funcions religioses en tal sentit, que deien que solien donar el resultat desitjat. I a propòsit de sant Andreu, cal recordar que, per efecte d’un privilegi atorgat l’any 1274 pel rei Jaume I, antigament tenia lloc a Barcelona, el 30 de novembre, l’elecció dels consellers o jurats que havien de regir la ciutat i que havien d’integrar el Savi Consell de Cent. Això durà fins al 1713, ja que, a partir de l’any següent i com a conseqüència de la pèrdua de la guerra dita de Successió, així com de la presa de Barcelona per les tropes de Felip V (monarca de pèssim record per als catalans), fou ordenat el règim de la Ciutat Comtal de manera ben diferent de com l’havia saviament instituït el gran rei En Jaume cinc segles enrere.

Repassant una mica la història, cal assenyalar, tornant a sant Eloi, que aquest sant havia estat molt venerat pels practicants dels vells oficis del metall, com els enclusaires de Guardiola de Bagà, els dalladors de Campdevànol, els panyaires i canonaires de Ripoll, els balaires de Sant Llorenç de la Muga, els aixadaires, cavagaires i fangaires de la Pobla de Lillet, els esquellaires de Sant Pere de Torelló, els aramaires de Vic, els tisoraires de Martinet de Cerdanya, etcètera. I també cal assenyalar que, en certes localitats, tenien els ferrers per gent demoníaca. I és que hom els creia relacionats amb el dimoni, perquè treballaven amb foc, com a l’infern, i posseïen el do d’estovar i «dominar» el ferro. D’aquí ve que les fargues estiguessin situades enmig de boscos i allunyades de poblat. O bé, en llocs, ben amagats, dels afores de les ciutats. I hom diu que abans cap pare no donava una filla en matrimoni a un ferrer per res del món, raó per la qual els ferrers es casaven només amb dones que eren filles d’un col·lega de professió. D’altra banda, convé afegir, com una curiositat més, que sant Eloi és advocat per guardar dels óssos. I és que, segons la tradició, una vegada que anava de camí -no diu concretament on s’adreçava- li sortí un ós que el volia devorar, i ell l’amansí de tal forma que el féu seguir com un simple gosset. Per això, hom presenta sant Eloi, en quasi totes les estampes, gravats i escultures, acompanyat d’un ós.

Avui dia, alguns manyans, ferrers, ajustadors, serrallers, etc., que encara continuen exercint aquests oficis, solen celebrar sant Eloi d’alguna manera, fent un bon dinar, berenar o sopar, tot recordant amb nostàlgia temps passats, en què festivaven extraordinàriament el seu patró. I alguns joiers i rellotgers arriben a tancar, fins i tot, les portes de les seus establiments l’1 de desembre, mentre que, a instàncies dels primers, abans els pastissers feien, en alguns municipis barcelonins, uns pastissos anomenats «martells de Sant Eloi», que ignoro si encara prossegueixen elaborant-los.

El que no ignoro, en canvi, és que, quan vivia a la meva ciutat de Girona (i parlo del anys 40 i d’una part dels 50 i dels 60), els nombrosos «elois» que hi havia celebraven sant Eloi amb diversos, concorreguts i lluïts actes, entre els quals recordo el de l’elecció d’una «miss eloi» i tot. És clar que es tractava d’una època en què existien bastants carrers i carrerons gironins plens de tallers i tallerets, que donaven feina a una bona colla de treballadors, tallers i tallerets que enguany, per raó de l’evolució de la vida (en alguns aspectes, tal com pot comprovar-se fàcilment, ben negativa), se n’han anat en orris.

Emili Casademont i Comas

diumenge, 21 de novembre de 2010

10è SIMPOSI SOBRE LA DESCOBERTA CATALANA D’AMÈRICA

Arenys de Munt (Barcelona), 19 i 20
de novembre 2010


Ponència: «El descobriment d’Amèrica,
Colom i el pintor Dalí»

Presentada i llegida pel periodista
EMILI CASADEMONT I COMAS

«El somni de Cristòfor Colom»

Fou la matinada
del 3 d’agost del 1492, quan Cristòfor Colom salpà de l’antic port empordanès de Pals, amb les tres caravel•les. Per això, els palsencs, en tal data, reten homenatge a Colom, tot recreant, al carrer i a la platja, la seva sortida cap al Nou Món. I és que tot fa ben creure que Cristòfor Colom no inicià pas l’aventura del descobriment d’Amèrica a Palos de Moguer, malgrat el que diu la història oficial espanyola. Així, Rafael Marrón, un insigne home de lletres veneçolà, en un article publicat a l’important diari Correo del Caroní, de Ciudad Guayana -reproduït, en part, pel Diari de Girona-, ha afirmat el següent: «En el año 1492, Palos de Moguer no existía. Existía Palos y existía Moguer. Palos jamás ha sido un pueblo amurallado. Si traducimos el nombre de Palos al catalán, nos encontramos con Pals, que, en 1492, no sólo tenía puerto, sinó también astilleros y, en aquel entonces, era la mayor potencia marítima de Occidente, que imponía sus leyes en todo el Mediterráneo a través de sus consulados». Per la seva part, Narcís Subirana, un historiador palsenc, ha escrit, a Pals Turisme, que aquest port empordanès es conserva enterrat a prop de la Torre Mora, actualment a uns 300 metres del mar, cosa que cal agrair a l’avui desapareguda Ràdio Liberty americana. «Segons informació de la qual es disposa -afegeix-, el port de Pals d’Empordà havia estat un port important, que tenia forma de ferradura, i des d’on sortiren molts vaixells, fins que, a principi del segle XIX, la gran quantitat de sediments que hi portaren els rius Ter i Daró el deixaren inservible».

Són molts els historiadors i investigadors que també sostenen que les anomenades tres caravel•les del Descobriment salparen de Pals, en una època en què aquest poble, que estava emmurallat, posseïa, a més d’un port molt actiu, unes drassanes, on podien construir-se vaixells de gran envergadura. I sostenen, igualment, que la Niña i la Santa María lluïen els noms de Santa Clara i Marigalante. Pel que fa a la Niña, caravel•la propietat dels germans Eanes Pinson, portuguesos establerts des de feia temps a l’Empordà, hi ha un document antic on apareix escrit això: «…a bordo de la Niña, que ha por nombre Santa Clara…», cosa que evidencia que aquest era el seu nom autèntic i que els encarregats de transfomar una gesta catalana en una gesta castellana, en no eliminar aquestes paraules, badaren com uns babaus. I pel que respecta a la Santa María, Luis Higuera Soldevilla, en un article publicat a la Revista Naval, editada al Ferrol, hi conta que «La nao Santa María, llamada antes Marigalante o María Galante, era propiedad de Juan de la Cosa, natural de la localidad santanderina de Santoña, que se dedicaba con ella al comercio marítimo. La Marigalante fue construída en algún puerto del Cantábrico. O, según determinadas versiones, en alguno de Galicia, razón por la que muchos la llamaban “la Gallega”. De la Cosa (que apareix, per cert, pintat en un quadre amb la barretina catalana), tras ceder esta embarcación a Colón, la denominó simplemente “la Nao”». En canvi, segons el mateix Higuera, els mariners (gairebé tots catalans) que participaren en la inicial anada al Nou Món sempre donaren a l’embarcació el nom de Marigalante (o el de Marigalant), tot i que Cristòfor Colom l’havia rebatejada amb el de Santa Maria.

En aquell primer viatge, aquesta caravel•la, que era la nau capitana on viatjava Colom, es perdé. Fou el 25 de desembre del 1492, diada de Nadal. Aquella nit, la Marigalante embarrancà en els sorrals de la costa d’Haití, naufragà i s’abandonà. Les seves fustes, però, s’utilitzaren per construir un fortí que s’anomenà Natividad, lloc on Cristòfol Colom, que hagué de retornar a Espanya a bord de la Pinta, deixà una quarantena d’homes, els quals foren vilmernt assassinats. I, en record i homenatge a la difunta embarcació, l’almirall, en el segon viatge que realitzà a Amèrica, donà el nom de Marigalante a una de les petites illes de les Antilles, nom que, posteriorment, seria substituït per un altre, cosa que passaria, també, amb els noms i cognoms -catalans i portuguesos- que figuraven a les llistes dels mariners de les caravel•les. La història oficial, a més de silenciar tot això, descrit pels cronistes de l’època, amaga el fet que Amèrica ja fou descoberta, en temps remots, pels víkins, els grecs, els romans, els xinesos, etc., i que Colom ja havia «trepitjat» la part nord del Nou Continent.

Salvador Dalí, a qui recordo amb moltíssim afecte i admiració, pintà a l’oli un quadre bellíssim, de grans dimensions i altament cotitzat, entre el 1958 i el 1959, titulat El somni de Cristòfol Colom, que es troba al museu que té als Estats Units (a St. Petersburg, Florida). L’estiu del 1974, Dalí, un dels artistes mundials més cèlebres i genials del segle passat, m’explicà, a la seva residència de Portlligat, el significat dels símbols que havia plasmat en aquesta obra colombina. «Les senyeres volen indicar que la Descoberta d’Amèrica va ser una gesta catalana, encapçalada per un navegant nascut a casa nostra, mentre que els pals volen indicar que les caravel•les van salpar del port de Pals d’Empordà. Del que diu la història oficial, que si Colom era de la ciutat italiana de Gènova, etc., no en facis gens de cas», m’advertí, davant l’advocat Ramon Guardiola, home de la seva confiança, que fou, essent alcalde de Figueres, el gran impulsor del cèlebre i visitadíssim Teatre-Museu Dalí de la capital de l’Alt Empordà.

I, tot seguit, Salvador Dalí em revelà que la figura d’un eclesiàstic, inspirada en el bisbe sant Narcís, patró de Girona, que hi ha a l’angle inferior esquerre del quadre, juntament amb el campanar punxegut i escapçat de l’església de Sant Feliu, un dels grans símbols de la ciutat del Ter i l’Onyar, volen representar que el pare del navegant era un canonge de Girona, localitat on nasqué Colom, segons ell creia fermament. Una creença, aquesta, per cert, compartida per diversos investigadors, com Francesc Albardaner, Joaquim Ventalló i el francès Jacques A. Cornet, autor del llibre Cristòfor Colom, el corsari, arran d’haver-se localitzat, a l’Arxiu Diocesà de Girona (després que Dalí pintés el citat quadre), un document, on s’assenyala que un tal Joan Baptista Colom (molts creuen que aquest era el veritable nom de l’almirall i que després se’l canvià per despistar aquells que el perseguien, per motius polítics i per delictes de pirateria, pel de Cristòfol) havia estudiat al Seminari gironí, individu que podria tractar-se del famós i misteriós navegant, ja que consta que dominava el llatí a la perfecció.

El lloc de naixença de Cristòfor Colom, però, no se sap amb certesa: uns el fan fill de Barcelona, d’altres de Tarroja de Sagarra, etc., sense oblidar, per exemple, els que creuen que veié la primera llum de la vida a Eivissa Una alta empleada del Museu Dalí dels Estats Units, per la seva part, ha assegurat, en unes declaracions fetes al Diari de Girona, que allà tenen proves, encara que sense dir quines, que Colom nasqué a Girona i que, de jove, visqué a l’antiga illa de Gènova, amb els seus pares adoptius, on aprengué l’ofici de navegar. Aquesta illa, habitada per genovesos italians, situada molt a prop de la ciutat de Tortosa, la capital del Baix Ebre, avui, en haver-hi quedat unida, és el barri tortosí de Ferreries.

El cas és -repeteixo i acabo- que s’ignora, en realitat, d’on era fill el descobridor «oficial» d’Amèrica, així com la seva vertadera biografia. Tot això se suposa que roman als Arxius Secrets del Vaticà, lloc on es deuen guardar els expedients incoats -i després paralitzats-, per tal de procedir a la beatificació de Colom i la reina Isabel. Dues coses, però, sí que, tal com em digué d’entrada Dalí (que no era boig, malgrat que sovint ho feia veure) són, d’acord amb tots els indicis, ben clares: que Cristòfol Colom era català i que les caravel•les salparen de l’antic port empordanès de Pals.

He dit.

Moltes gràcies!

En aquesta foto, s’hi poden veure les avui desaparegudes antenes de Ràdio Liberty de Pals, potentíssima emissora dels nord-americans, també actualment desapareguda. A uns 300 metres, dins el mar, hi ha enterrades (i ben conservades, gràcies a ells) les restes de l’antic i important port palsenc.

divendres, 19 de novembre de 2010

La música i els músics

La cèlebre Catedral d'Albi
A començament del segle XVIII, uns frares d’Albi, ciutat occitana, pàtria del pintor impressionista Toulouse Lautrec (especialitzat a «retratar» dones de mala nota dels barris baixos parisencs), i ciutat agermanada, des de l’any 1985, amb la de Girona, construïren el primer orgue. I, satisfets que sonés amb una perfecció força notable, procediren a revelar els secrets del seu invent al nebot d’un d’ells, anomenat Cavaillé. Aquest es casà amb una noia de Barcelona, que vivia gairebé al costat mateix de l’església de Santa Maria del Mar, que es deia Coll, i el fill que tingueren, seguint la tradició familiar catalana, o sigui, posant al nadó els primers cognoms del pare i de la mare per aquest ordre, es digué Cavaillé i Coll, que seria, anys més tard, el creador dels famosíssims orgues Cavaillé-Coll. Uns orgues que posseeixen, a més de la grandiosa i molt visitada catedral d’Albi, aixecada ben a prop del riu Tarn i dedicada a santa Cecília, patrona de la música i els músics, les principals esglésies del món cristià, com la basílica menor barcelonina de Santa Maria del Mar, que més amunt he citat, tan carregada d’història.

Una societat musical de Roma, que duu el nom de santa Cecília (la diada de la qual -de la santa, s’entén- se celebrarà aquest dilluns, dia 22 de novembre), ha sobreviscut a totes les adversitats. Així, cada vegada que a Itàlia hi ha hagut un daltabaix, ensorrant i fent desaparèixer moltes coses, l’orquestra i els cors d’aquesta societat, que els entesos afirmen que són els millors del planeta Terra, han sabut sortejar el «temporal» i han renascut després, quasi miraculosament, un cop recuperats tots els seus efectius, més ufanosos que mai. Que això és també, precisament, el que ha passat a Catalunya, amb les sardanes, els orfeons, etcètera. París, la capital de França, per la seva banda, té igualment una magnífica església, encara que no arriba a la categoria de catedral, dedicada a santa Cecília, temple que es troba situat al carrer on hi ha el vell Conservatori Nacional de Música, del qual han sortit músics d’autèntica categoria, que han donat glòria a la música francesa i universal. Però sembla que no se sap del cert si primer es construí l’església, tot i que hi ha molta gent que afirma que sí -sense poder-ne aportar proves-, o bé l’edifici de l’il•lustre i prestigiós conservatori.

Sigui com sigui, el cas és que, tant a França com a Itàlia, santa Cecília sempre ha gaudit de gran devoció per part dels músics. Una santa Cecília que apareix a les estampes davant un orgue, envoltada de palmes i d’àngels que canten, i a qui la llorejada i recordada poetessa i novel•lista empordanesa Maria dels Àngels Vayreda, el centenari del naixement de la qual es commemora enguany, dedicà uns bellíssims versos, que s’enceten d’aquesta manera: «Santa Cecília quan era petita,/ no li agradava saltar, ni jugar,/ i no parlava, somreia una mica/ i el clavicèmbal solia tocar». I una santa, també, que la tradició catalana fa filla i dama del castell de Marganell. Marganell -refresquem un xic la memòria- és un municipi de la comarca barcelonina del Bages, d’uns 300 habitants, anomenat Santa Cecília de Montserrat fins al 1982, per raó de trobar-se a escassa distància de les muntanyes montserratines, així com per haver-hi existit un monestir que lluïa el nom de la santa, monestir que, segons es deia, havia guardat les seves relíquies, fet improbable, atès que tot indueix a creure que aquestes mai no s’han mogut de la catedral d’Albi.

La festa de la patrona de la música i els músics és celebrada, amb concerts, a moltes poblacions catalanes. Es tracta d’un costum sorgit no fa pas una infinitat de decennis, a excepció de Barcelona, on hi havia hagut, antigament, una confraria que aplegava els seus músics, que veneraven la imatge de santa Cecília de l’església de Santa Maria del Mar, temple que, cada 22 de novembre, acollia una funció religiosa molt solemne i, alhora, molt musical. Això succeïa quan l’exercici de la música era, a casa nostra, molt mal vist i desconsiderat. Tant que, quan s’organitzaven festes i danses, la part econòmica corresponent als músics ni es tenia en compte. Si restaven diners, se’ls pagava, sinó s’havien d’acontentar amb una cosa que, popularment, en deien el «companatge», que consistia a parar-los taula i donar-los llit. I cal afegir que, gairebé pertot arreu, hom allotjava els flabiolaires, tabalers, grallaires i d’altres músics humils a les cases més pobres. Val a dir, per tant, que la desconsideració que, en temps ja relativament moderns, encara patien el músics catalans constituïa una resta bastant atenuada d’aquella d’abans.

Amb el pas dels anys, la situació ha anat canviant. I així, els músics, els bons músics (no aquells que es fan dir «músics», perquè «rasquen» una guitarra elèctrica o algun estrany instrument, sense saber solfa), avui dia poden presumir d’exercir un art, una feina, un ofici, en definitiva, tan noble com pot ser-ho qualsevol altre, després d’haver viscut una època no gaire llunyana -jo la recordo perfectament-, en què, quan anaven a tocar pels pobles, amb motiu de la festa major, la gent ja començava a anomenar-los, amb força respecte, els «senyors músics».


Emili Casademont i Comas

divendres, 12 de novembre de 2010

Caganers i caganeres

La caganera Alícia Sánchez-Camacho, del PPC

Sota el títol «El caganer, la figura més popular del pessebre català», Isidre Vallès i Rovira -germà del que fou extraordinari pìntor, l’Evarist, i del prestigiós crític d’art, en Josep-, escrigué un documentat i magnífic article l’any 1984, amb motiu d’una gran exposició de caganers (més de tres-cents), celebrada al figuerenc Museu de Joguets, inclòs posteriorment en un catàleg, editat per l’Ajuntament de la capital de l’Alt Empordà, on es feia un resum de les activitats desenvolupades pel popular museu de joguines, situat a quatre passes del d’en Dalí, així com de les donacions rebudes i dels nombrosos comentaris elogiosos apareguts a la premsa, una bona colla dels quals, els més significatius, es reproduïen al dit catàleg.

I l’Isidre deia, en aquell article, que és possible que la incorporació del caganer al pessebre tingués lloc durant el període del barroc, al final segle XVII o a començament del XVIII, moviment que es caracteritzà per l’extremat realisme que abocà, sobretot, en les natures mortes i en les escenes costumistes, totes elles molt relacionades amb la descripció de la vida del poble. «És aleshores que les condicions de treball i les escenes casolanes i a l’aire lliure foren tingudes en compte com a temàtica artística i es dignificaren així aspectes de la realitat quotidiana que, fins aquell moment, havien estat menyspreats», indicava.

A continuació, Isidre Vallès i Rovira, destacat estudiós del tema, opinava que el caganer seria una reminiscència o record del caràcter vital i còsmic implícit en les grans festes i menjades amb què se celebrava l’inici del solstici d’hivern i de les seves conseqüències immediates originades per l’abús de l’aliment, tot afegint que «aquesta figura es revesteix d’un sentit simbòlic en integrar-se dins el cicle de la natura i en una estació, l’hivern, en què els camps necessiten l’adob per produir els seus fruits». I concloïa assenyalant: «En conseqüència, podem considerar la figura del caganer com un símbol de la fecunditat futura de la terra adobada amb la seva deposició, aspecte que ens permet reblar les paraules de Joan Amades, quan ens deia el següent: “Fer figurar aquest homenet en el pessebre porta sort i alegria i no fer-ho comporta desventura”». El citat i il·lustre folklorista escrigué això l’any 1939. Però, amb el pas del temps, la situació ha anat canviant, per efecte de la forta reivindicació dels drets de la dona, i això ha fet que la iconografia pessebrista s’enriquís amb la variant femenina del caganer, cosa que, ja el 1984, començava a evidenciar-se, com bé apuntava Vallès en el seu article. Per consegüent, no ens ha de sorprendre gens que, en aquests últims decennis, s’hagin incorporat caganeres al pessebre nadalenc, gràcies a la iniciativa duta a terme per un ninotaire, avui ja traspassat, anomenat Lluís Vidal.

En aquella gran exposició, celebrada ara farà 26 anys al Museu de Joguets de Figueres i organitzada pel seu director, Josep Maria Joan i Rosa, s’hi exhibiren, caganers procedents de les col·leccions de Sylvia Ruiz, de Sitges, i del doctor Joan Arruga, de Barcelona, les dues úniques existents llavors arreu de Catalunya. I, a part del clàssic caganer (el que duu barretina i fuma amb pipa, que jo, de petit, posava, en un racó discret, del pessebre que feia a casa), n’hi havia un que llegia el diari, un altre vestit amb la samarreta del Barça, els Tres Reis, etcètera. La mostra cridà molt l’atenció i fou visitada per una enorme quantitat de gent petita i gran. I és que era realment curiós i bonic contemplar aquells caganers, «actuant» al bell mig d’un magnífic ambient pesebrístic, format per pedres, farigola i sorra. «La farigola és de la Muntanyeta, és a dir, del lloc on els figuerencs van a cercar-la per fer la sopa. La sorra és de la platja de Sant Pere Pescador. I les pedres són del castell de Sant Ferran. Es tracta, concretament, de trossos de pedra de quan, l’any 1939, les tropes republicanes, llavors de la retirada, van volar la fortalesa», m’explicà l’amic Josep Maria.

El que cridà més l’atenció de la mostra, però, fou la presència d’unes dones que hi havia, ajupides i amb el cul enlaire, en plena «tasca caganera». I és que llavors, tres dècades enrere, no era gaire habitual veure aquesta classe de figuretes als pessebres, cosa que ara ha esdevingut ja força normal. Així, entre els nous caganers per a enguany, hi ha, al costat de cèlebres futbolistes i diversos personatges «de moda», una coneguda política gironina, Alícia Sánchez-Camacho, candidata a la presidència de la Generalitat, en les pròximes eleccions autonòmiques catalanes, pel Partit Popular (PP).

Alguns titllen de mal gust la col·locació de determinats homes o dones públics al típic pessebre nadalenc. Però els fabricants de les gracioses figuretes (fabricants que són de Torroella de Montgrí) afirmen que no n’hi ha cap, d’aquesta mena, que pretengui burlar-se del personatge que representa, sinó tot el contrari, ja que realça la seva simpatia. I això és el que deu pensar l’Alícia. Una Alícia Sánchez-Camacho que també deu pensar, per altra banda, que el fet de concórrer a la imminent contesa electoral catalana com a caganera -com a caganera pessebrista, insisteixo-, pot ajudar-la (o pot ajudar el seu partit, millor diríem) a «esgarrapar» vots. Si realment és així, tal com jo suposo, que la sort -sempre tan anhelada, però difícilment assolible- l’acompanyi...!

Emili Casademont i Comas

divendres, 5 de novembre de 2010

Beget, la Majestat i el ruc

Un minúscul poble gironí, annexionat l’any 1969 al municipi de Camprodon (el Ripollès), si bé geogràficament pertany a l’Alta Garrotxa, celebra aquest cap de setmana la festa major. Estic parlant del poble de Beget, l’accés al qual es fa des de la citada localitat ripollesa (on obrí els ulls a la vida, per cert, el cèlebre músic Isaac Albéniz, fill de mare figuerenca), en direcció a Molló. I si parlo de Beget, que inclou el llogarret de Rocabruna, la vall de Salarsa i la serra de Bestracà, és perquè té una església, d’estil romànic, posada sota l’advocació de sant Cristòfol i catalogada com a monument nacional, en què hi ha una formosa imatge del Sant Crist, anomenada la Majestat de Beget, que presideix el seu altar principal.

Aquesta cèlebre imatge de fusta (en diverses ocasions, al llarg del temps, curosament restaurada), de dos metres d’alçada, amb rostre serè i sòbria expressió que la dignifica -i també amb una túnica fins als peus i una corona al cap-, representa Jesús crucificat, tal com se l’imaginaven els artistes orientals dels segles XI i XII, i és de procedència bizantina. La Majestat està datada entre el final i l’inici dels dos segles acabats d’esmentar, si bé la veu popular la considera força més antiga, alhora que afirma que aquesta autèntica joia del romànic arribà a Beget, provinent de Bestracà, on havia existit un monestir (hi ha qui creu, però, que es tractava, en realitat, d’un castell), les ruïnes del qual encara avui dia es poden mig contemplar o endevinar. I convé ressaltar, a part del fet que la Majestat de Beget se salvà de ser profanada l’any 1936 -en començar la cruenta i llarga Guerra Civil-, gràcies a la valentia dels veïns, que l’església de Sant Cristòfol és un bellíssim exemplar romànic de la segona meitat del segle XII, d’una sola nau, reforçada per uns arcs de molta grandària, i que, a més de la Majestat, posseeix una pica baptismal romànica, un retaule gòtic d’alabastre, elaborat en un taller de Sant Joan de les Abadesses, amb diverses escenes del cicle nadalenc i de la vida de la Verge Maria, una imatge gòtica de la Mare de Déu de la Salut i un conjunt de retaules barrocs, entre d’altres tresors artístics i històrics.

Any darrere any, la Festa Major de Beget aplega moltíssima gent. Forasters que es barregen amb els escassos habitants (no arriben a la trentena) del poble. Un poble que ara tan sols compta amb quatre masies, com aquell qui diu, quan antigament havia tingut quasi un centenar de cases i més de dos-cents veïns. I és que, lentament, Beget s’ha anat «buidant» d’habitants, tal com ha ocorregut arreu de l’Alta Garrotxa, zona de la qual la gent ha fugit per instal•lar-se, cercant millors condicions de vida, a les ciutats i els pobles importants de l’interior del país. De tota manera, cal destacar que els begetencs sempre han sabut conservar la bellesa arquitectònica de la localitat d’on són fills, localitat que, per afegidura, exhibeix un esplèndid paisatge muntanyenc.

Segons una llegenda poc coneguda, la Majestat de Beget es trobava, originàriament, en un convent de monges situat a Bestracà. Un dia, les religioses ofengueren la Majestat i aquesta decidí abandonar, tota molesta, el recinte conventual. Un matí, però, fou localitzada a la porta de l’ermita del Remei. Però, com que des d’allà encara la Majestat podia veure el convent de Bestracà -de mal record-, tornà a «tocar el dos» i arribà fins a la riba del riu de Beget. Aleshores, un traginer begetenc, en passar per allà, la trobà i decidí carregar-la damunt el seu ruc, amb la intenció de dur-la, altra vegada, a Bestracà. L’animal, però, es negà a caminar, motiu pel qual el seu amo l’increpà durament, tot enutjat: «Tira o rebenta’t!», li etzitbà. I el ruc, tot seguit, rebentà. Allò féu pensar que la Majestat no desitjava marxar de Beget i, en vista d’aquella miraculosa circumstància, hom procedí a traslladar-la a l’església de Sant Cristòfol, d’on mai més no s’ha mogut.

Algunes persones, per cert, donen a aquesta església el nom d’església de Sant Martí. Un error que prové del fet que la Festa Major de Beget s’escau sempre pels voltants de l’11 de novembre, que és la diada d’aquest sant. D’un sant Martí (el del conegut refrany: «Per Sant Martí,/ mata el porc/ i enceta el vi»), popularíssim a les terres catalanes, que fou patró dels nostres cavallers abans que sant Jordi i que, amb un cop d’espasa, partí la seva capa en dues meitats, per tal de lliurar-ne una a un pobre que es moria de fred, cosa que la tradició assenyala que ocorregué a Sant Martí de Provençals, localitat avui agregada a la ciutat de Barcelona, a més d’aconseguir que, abans o després de la seva festa, Déu ens concedís un beneficiós estiuet. Però d’un sant Martí, posseïdor de moltíssimes ermites a Catalunya (fruit de les capelletes que li erigiren les tropes que lluitaren contra els sarraïns), que, en canvi, no té res a veure amb Beget. Ni tampoc, per descomptat, amb el temple que allotja la Majestat, on aquesta joia romànica anà a raure, després que, segons la llegenda que acabo d’explicar, un ruc fes un «pet com un gla», tot volent indicar que la preuada imatge, col•locada damunt seu per un traginer a Beget, volia quedar-se, pels segles dels segles, en aquesta petitona i bonica població de l’alta muntanya garrotxina-ripollesa.


Emili Casademont i Comas

dimecres, 3 de novembre de 2010

Opinions sobre l’obra «Estètica de la Sardana»

Llibre històric reeditat per l’Ajuntament d’Anglès, amb motiu del centenari del traspàs del periodista Esteve Fontbernat i Verdaguer, el seu autor


DUES PUBLICACIONS DE DIVULGACIÓ VEUEN
LA SARDANA DE DIFERENT MANERA

Per Sebastià Gràcia

La meva relació amb l’Emili Casademont, de Figueres, és d’aquelles que, a banda del tema sardana, la reforça el mutu sentiment patri. Fins també la seva muller, l’Emília, fins fa un temps tenia cura d’un programa sardanista a Ràdio Figueres, i en això feia la mateixa feina que jo encara continuo fent a Ràdio Lleida. Per a mi sempre seran una gran parella l’Emili i l’Emília.

És el cas que el mes d’agost passat, l’Emili em va enviar quelcom que en agrair-li li vaig prometre que ho tractaria a “La Veu de la Sardana”, cosa la qual per imperatius de temes que m’han fet ocupar aquesta pàgina, no m’han permès fer allò que avui faré: tractar el tema de l’edició en facsímil de l’opuscle o llibret titulat “Estètica de la Sardana”, feta per l’Ajuntament d’Anglès, amb motiu de commemorar-se enguany el centenari del decès del seu autor, Esteve Fontbernat i Verdaguer, el germà gran d’en Josep Fontbernat.

Millor serà que transcrigui el que l’Emili Casademont, destacat coneixedor de la vida i miracles dels Fontbernat, diu sobre el llibre “Estètica de la Sardana”:

«L’Esteve, que malauradament morí molt jove, als 23 anys, a causa del tifus, arribà a ser director del diari gironí “Lo Geronès” i col·laborador destacat del rotatiu barceloní “La Publicitat” i d’altres periòdics. Va escriure aquest històric llibret a Anglès, d’on era fill adoptiu, després d’haver nascut al poble veí d’Estanyol (municipi de Bescanó), igual que en Josep Fontbernat.

«Aquesta reedició d’”Estètica de la Sardana” ha estat possible gràcies a l’únic exemplar, segurament, que jo conservo de les diferents edicions que se’n van fer a Barcelona l’any 1908, exemplar que em van cedir les filles d’en Josep, la Marylou i la Jossete, aquesta última fa temps traspassada. Es tracta d’un dels primers llibres escrits sobre el sardanisme, on l’Esteve indicava com ballar la nostra dansa nacional. I, després de moltes discussions, triomfà l’anomenat “estil Fontbernat”, que és, tret d’alguna excepció, com es balla avui dia pertot arreu, és a dir, amb els braços abaixats en els curts.»

Aquest llibre, al seu temps, es venia al preu de 20 cèntims.

Aquesta obra topa frontalment amb el llibre del musicòleg, compositor i historiador de l’Escala Lluís Albert “Contra la falsa sardana”, editat a Barcelona l’any 1953, en castellà, en què s’aferma a dir que la sardana s’ha de ballar sempre amb els braços enlaire. En la tramesa que em va fer del llibre el bon amic Lluís Albert, diu: «El diàleg amb la gent jove es fa difícil, perquè molts conceptes han canviat radicalment de significat. I això es fa palès en el camp de la sardana: el concepte dansa lúdico-espiritual basada en la participació col·lectiva, va donant pas a un espectacle d’exhibició coreogràfica de caire exclusivista i minuciosament assajada, tan impròpiament batejada amb el títol de punts lliures…»

No sé si al Pubillatge de la Sardana de l’Escala es van ballar les sardanes sempre amb els braços enlaire. Jo no hi era, però tinc per mi que no.

Bé, deixem-ho aquí; el que sí, però, queda ben clar és que l’anomenat “estil Fontbernat” és com es balla ara i de sempre la sardana, amb els braços abaixats en els curts.

Ho he dit més d’una vegada, agraeixo molt trameses com aquestes, que els meus amics em fan arribar, com jo procuro enviar-los allò que pugui i sé que els agrada tenir. Alço la vista de l’ordinador, i m’encanta el panorama de literatura que aguanta la prestatgeria. De tot, se’n treu profit.

Gràcies, amics.

Diari «La Mañana» (Lleida)
(30 d’octubre de 2010)

Esteve Fontbernat

ESTÈTICA DE LA SARDANA

Per Elena Serrano

Aquesta obra és una reedició d’”Estètica de la Sardana”, un dels primers llibres escrits sobre el sardanisme, publicada ara per l’Ajuntament d’Anglès, amb motiu del centenari de la mort prematura de l’autor, Esteve Fontbernat i Verdaguer, el periodista que va ser director de l’antic diari gironí “Lo Geronès” i col·laborador del també antic rotatiu “La Publicitat”.

El periodista Emili Casademont conservava un exemplar de les diverses edicions aparegudes l’any 1908 a Barcelona, i datades a Anglès l’octubre de 1907, fet que n’ha fet possible la reedició.

Tot i haver mort jove, Fontbernat va deixar un llegat incommensurable i va aconseguir una gran repercussió social a principi del segle passat, fins al punt que encara avui es digui que la sardana es balla a “l’estil Fontbernat”.

Amic de Prudenci Bertrana, Rafael Masó o Miquel de Palol, era un autèntic humanista, amant de la pintura, de les lletres i, en general, de tot el saber.

«Capçalera», revista del Col·legi de Periodistes
de Catalunya (Barcelona). Secció Llibres
(Octubre de 2010)


EDICIÓ EN FACSÍMIL DEL LLIBRE
“ESTÈTICA DE LA SARDANA”

Redacció

Recentment, l’Ajuntament d’Anglès ha editat en edició facsímil el llibre titulat “Estètica de la Sardana”, escrit en aquesta població de la comarca de la Selva pel periodista Esteve Fontbernat i Verdaguer l’any 1907 i publicat a Barcelona un any més tard. Es tracta d’un dels primers llibres apareguts sobre el sardanisme.
L’autor, que fou director del diari gironí “Lo Geronès”, col·laborador del rotatiu barceloní “La Publicitat” i de diversos periòdics gironins, com “Emporion” de Torroella de Montgrí, va morir en plena joventut, als 23 anys, a causa del tifus, ara fa justament un segle.

Aquest llibre o fascicle ara reeditat, probablement mercès a un únic exemplar que conservava el nostre col·laborador Emili Casademont, porta un pròleg de l’alcalde d’Anglès, Pere Figuereda, i un epíleg del mateix Emili Casademont.

El lector interessat a obtenir l’esmentat llibre pot adreçar-se directament a l’Ajuntament d’Anglès.

«Àncora», setmanari de la Costa Brava
(Sant Feliu de Guíxols)
(2 setembre 2010)