Emili Casademont i Comas: El golf del Lleó

El nom actual del golf del Lleó (i escric «del Lleó» i no pas «de Lleó», com erròniament s’acostuma a fer), golf situat a la costa sud del territori de França, que compta com a port principal el de Marsella, aparegué cap a les acaballes del segle XII. Aquesta denominació (en francès, «golfe du Lion»; en occità, «golf del clau Leon», etcètera) prové del fet que abans la gent afirmava que el golf del Lleó, per efecte del vent extremadament violent que bufa en aquest indret de la Mediterrània, era tan perillós com un lleó. Origen que és corroborat per la cèlebre enciclopèdia francesa de Diderot i D’Alembert, pel gran diccionari occità de Frederic Mistral, etc., diccionaris i enciclopèdies que no accepten de cap manera la teoria expressada per alguns, segons la qual el nom del golf en qüestió està relacionat amb la ciutat gala de Lyon, un xic allunyada del litoral mediterrani, o bé amb la ciutat castellana, allunyada totalment d’ell, de León. Per consegüent, insisteixo, cal parlar del golf del Lleó i, pel que fa a la llengua cervantina, del «golfo del León».

Ampliant una mica tot això, assenyalaré que, antigament, els mariners creien que aquest golf, en què el vent de mestral cedeix la seva força al de tramuntana (vent, aquest últim, que assota furiosament l’Empordà, amb la Costa Brava inclosa, i arriba àdhuc a Mallorca, illa on hi ha la famosa serra de Tramuntana), estava dominat per un monstre marí i ferotge, en forma de lleó, que vivia a les seves profunditats, monstre que, quan algú navegava per allà, sense permís del terrible animal, aquest se’l cruspia sense contemplacions i en un tres i no res. D’altra banda, els mariners també creien -i, a més, ho explicaven fil per randa-, que, en certa ocasió, es presentà sant Francesc d’Assís «per les bones» al golf, fet que féu enfurir d’allò més el lleó, però que el sant l’amansí, en beneir-lo, i així restà adormit, motiu pel qual els navegants deien tot confiats: «Voga, voga, que el lleó dorm», quan solcaven les aigües del seu «propietari». No obstant això, afegien que, en arribar la diada de Sant Francesc, el lleó, com si volgués venjar-se de l’acció del sant, es despertava i desencadenava tota la seva fúria. I per aquesta raó, segons asseguraven els mariners i pescadors (sobretot, els de Cadaqués, Roses, Llançà, el Port de la Selva, l’Escala, etcètera, o sigui, els de tot el sector nord del litoral gironí), el 4 d’octubre, el de la festa de sant Francesc d’Assís, era el més perillós de l’any per navegar pel golf del Lleó, cosa que, actualment, encara alguns creuen, tot recordant diversos casos d’embarcacions que, en tal data, hi han estat «triturades», amb algunes pèrdues de vides humanes i tot. És clar que això també ha passat -i continua passant- en d’altres dies de l’any, sovint ben distanciats del quart del mes d’octubre, poc després d’haver aparegut la tardor, aparició que aquest 2010 es produí a les cinc i uns minuts del matí del 23 de setembre.

I a propòsit de la tardor, cal indicar que abans havia estat creença estesa que, en començar aquesta època de l’any, sortien dels seus cataus una sèrie d’éssers fantàstics, entre els quals figurava el lleó del golf, éssers dels quals alguns habitants de determinades comarques de Girona (la Garrotxa, el Ripollès, l’Alt Empordà, etc.) encara parlen, per tal de fer por a la mainada, i que han cridat força l’atenció dels tractadistes en bruixeria, com l’escriptor Joan Guillamet i Tuébols, per exemple, autor d’una celebrada obra titulada Bruixeria a Catalunya. Així, de vegades, les àvies garrotxines solen referir-se al millet, cognom, per cert, que llueix avui un cèlebre i més que suposat «pinta» barceloní. És a dir, es refereixen a una mena de follet menudíssim que portava el vent, especialment les bufarades fortes de les rufolades tardorals, ésser fantàstic que, segons hom contava, tenia la propietat de fer gràvides les dones -d’una manera en particular, les donzelles- que rebien de cara una de les ventades que transportaven el minúscul follet, d’un lloc a l’altre, ben embolicat.

Sant Francesc d’Assís, el sant del pessebre, el fundador de l’orde dels franciscans, com també (juntament, en aquest cas, amb santa Clara) de l’orde de les monges Clarisses, gaudí, en temps passats, d’una una enorme popularitat a Catalunya, on té molts carrers i places dedicats a pobles i ciutats, fruit dels relats llegendaris, plens de miracles, que s’han creat a l’entorn de la seva figura, miracles com el del golf del Lleó, en què, tal com deia més amunt, aconseguí adormir el seu ferotge «amo i senyor», malgrat que, per dissort, cada 4 d’octubre, segons continuen opinant alguns mariners i pescadors actuals, sol despertar-se per cometre malifetes.

I cal ressaltar, per acabar, que el golf del Lleó ha estat citat per Georges Brassens, el conegut compositor i cantant de l’Estat francès, en la seva cançó «Supplique pour être enterré a la plage de Sète», títol la traducció del qual al català és el següent: «Súplica per ser enterrat a la platja de Seta». Seta és el nom que, tant en la llengua occitana com en la catalana, rep la bonica població de Séte, situada just al costat de Montpeller, ciutat on nasqué el gran rei En Jaume el Conqueridor.