dimarts, 31 d’agost de 2010

Amanda Camps, la gran radiofonista

Foto extreta del Diccionari biogràfic de l'Alt Empordà

L’empordanesa Amanda Camps i Llansó, que fou una destacada professional dels mitjans de comunicació audiovisuals, ha mort a la capital catalana, als 87 anys, i les seves despulles han estat incinerades a Figueres. Ara fa mig segle, vaig tenir el plaer de conèixer-la personalment. Fou als estudis de Ràdio Barcelona EAJ 1, situats al carrer Casp, quan hi vaig anar, un diumenge al matí, acompanyant la meva estimada amiga Montserrat Trresserras, aleshores en el zènit de la seva fama com a nedadora de llargues distàncies, cridada per ella per entrevistar-la, en directe i de cara al públic, dins el programa La comarca nos visita. Tota la brillant carrera radiofònica i televisiva de la polifacètica Amanda (locutora, redactora i actriu) es desenvolupà a la Ciutat Comtal. I també cal ressaltar que havia aconseguit introduir-se en el món de la premsa escrita, col·laborant amb èxit en diverses publicacions, com en aquella inoblidable revista mensual figuerenca Canigó, dirigida per Xavier Dalfó.

L’any 1976, en crear-se Ràdio 4, Amanda Camps passà a formar part de la seva plantilla. Així, el 13 de desembre, diada de Santa Llúcia, després que l’amic Joan Albert Argerich, a les 7 del matí, la inaugurés, dient «Bon dia, amics. Benvinguts a la sintonia de Ràdio 4, l’emissora de Ràdio Nacional d’Espanya que us parla en català. Estarem amb vosaltres fins a la una de la matinada, amb espais informatius, musicals i de varietats», ella ja n’hi tingué un, d’espai, Catalunya a l’abast, juntament amb els dels altres pioners de la nova emissora, com l’Enric Frigola, la Montserrat Minobis i en Joan Grau, antics companys meus a les ràdios gironines. Ara bé, cal aclarir, un cop més, que Ràdio 4 no fou pas, en contra del que sempre s’ha afirmat oficialment, la primera en català, ja que aquest honor li correspongué a Ràdio Olot, que començà a fer-ho tot en l’idioma propi del país una mica abans. Concretament, el 8 de setembre, diada de la Verge del Tura, patrona de la capital de la Garrotxa. I encara, si anem més enrere, trobarem el fet «insòlit» de Ràdio Popular de Figueres que, en els inicis dels anys 70 (quan depenia del Bisbat de Girona i la censura, per tant, pràcticament no l’afectava), més del 80 per cent de la seva programació es feia en català, raó per la qual el rotatiu barceloní El Noticiero Universal arribà a qualificar-la d’«emissora catalana per excel·lència». Per altra banda, l’acadèmic Octavi Saltor, el 1965, ja havia parlat de «miracle radiofònic i cultural», referint-se a la naixença, a la citada ràdio figuerenca (desapareguda fa temps), de la primera emissió diària, feta en la nostra llengua a la Radiodifusió espanyola, després de la gran desfeta del 1939. Es tractava del meu programa Figueres, tres de la tarda, convertit, més tard, en L’Hora de Catalunya, que, immortalitzat en un llibre publicat el 1968, faria que, en la recuperada democràcia, el Departament de Cultura de la Generalitat em reconegués com el pioner de la ràdio en català de postguerra.

Tornant a Ràdio 4, assenyalaré que, en el decurs del 1977, vaig visitar algunes vegades els seus estudis del passeig de Gràcia, per tal de saludar els meus amics i antics companys, cosa que em permeté de conèixer Maria Matilde Almendros, Nèstor Luján, etc. I el 1978, quan jo dirigia el periòdic 9País, editat a Figueres, que ha estat considerat el primer diari gironí (tot i que sortia tan sols dos cops per setmana), sorgit després del franquisme, pensat i escrit en català, un bon dia se’m presentà el pare de l’Amanda Camps per anunciar-me que seva filla volia entrevistar-me per a Ràdio 4. I, en efecte, no trigà gaire ella a venir-me a veure (feia sovintejades «escapades» a la capital de l’Alt Empordà), carregada amb un magnetofon, i tots dos ens adreçàrem al meu despatx del periòdic, on, amb calma i tranquil·litat, l’Amanda em féu parlar per al seu espai Catalunya a l’abast. Fou una entrevista llarga, molt llarga, però, malauradament, quan sortí per antena, no la vaig poder sentir. I és que, aleshores, Ràdio 4 tenia escassa potència i la seva cobertura es limitava a la ciutat de Barcelona i poca cosa més. De qualsevol manera, sé que quedà molt bé. I jo vaig intentar també quedar molt bé -ignoro, però, si ho vaig arribar a aconseguir-, en dedicar, al mateix 9País, un article a l’emissora i, en especial, a l’Amanda, a qui, per cert, en anar els dos caminant pel carrer, des del meu domicili particular fins a la redacció del bisetmanari, algunes persones reconegueren. «A aquesta senyora, jo la conec!», exclamà una dona, tota sorpresa i emocionada. I és clar que la coneixia, car l’Amanda Camps era la presentadora d’un popular programa del circuit català de TVE.

Pel que he comprovat fins ara, només el periòdic figuerenc Hora Nova ha publicat una breu nota biogràfica d’Amanda Camps i Llansó, amb motiu del seu traspàs. Coses de la vida. Per això, fent justícia, he volgut avui recordar-la. I, sobretot, he volgut recordar l’Amanda com a gran radiofonista, ja que arribà àdhuc a formar part, en diverses circumstàncies, d’aquell cèlebre i enyorat quadre escènic de Ràdio Barcelona, el d’Isidre Sola, Encarna Sánchez, Isabel Campillo, etcètera, que dirigia Armand Blanch.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 29-8-2010)

dilluns, 23 d’agost de 2010

La Ceca i la Meca

Escut del Principat d'Andorra

Els vells andorrans explicaven que, després del Diluvi Universal, el primer punt de la terra que restà eixut, i en el qual Noè pogué amarrar l’arca, fou el de Font Argent, a la part més alta del seu petit país, situat al cor dels Pirineus, i que allà encara es conservava l’anella que serví d’amarrador, anella que es convertia en or massís la nit de Sant Joan, que era quan molts intentaven cercar-la, però sense que l’èxit els acompanyés. Per contra, els vells habitants dels pobles de la Cerdanya contaven que l’embarcació bíblica s’«ajegué», un cop desaparegueren les aigües diluvianes, al cim del Canigó. Concretament, sota el pic de Tretze Vents, on quedà ben amagada i vigilada. Tant que, cada vegada que algun curiós s’acostava fins aquell lloc, es desencadenaven tretze vents, exremadament furiosos, que donaren nom al pic.

Res de tot això, conforme pot deduir-se, no gaudeix de gaire credibilitat, ja que és fruit de fantàstiques llegendes andorranes i pirinenques. En canvi, el que sí que en gaudeix -i, a més, del tot- és allò que la gent d’arreu dels Països Catalans diu força sovint: «Ha recorregut la Ceca, la Meca i la Vall d’Andorra», pensant que es deu a alguna rondalla i ignorant que la Ceca i la Meca andorranes existeixen. Aquesta frase, que s’aplica a un rodasoques empedreït, prové d’un antic proverbi del país: «Qui ha vist la Ceca i la Meca ha travessat la Vall d’Andorra». I és que, com que la Ceca es troba al damunt de la parròquia de Sant Julià de Lòria (parròquia equival a municipi), i la Meca, per la seva part, al damunt de la d’Ordino, les persones que feien abans aquest camí, passant obligatòriament pel pont de la Margineda, havien anat d’un costat a l’altre de la Vall.

El pont de la Margineda

Ampliant un xic tot això, diré que la Ceca, situada al sud del Principat d’Andorra, és el lloc per on entraren els musulmans al país. També se l’anomena la Casa de Carlemany, tot i que s’ha demostrat que el gran Carlemany, que arribà a ser venerat com a sant a la Catedral de Girona, no trepitjà mai terra andorrana. I la Meca, com la denominaven els islàmics, era la casa on aquests dipositaven les seves riqueses, mentre feien el pelegrinatge a la ciutat àrab de la Meca (pelegrinatge que la seva religió mana que realitzin un cop a la vida), ja que es tractava aleshores d’un indret -pertanyent, repeteixo, a Ordino- solitari i pràcticament inaccessible. A més, d’allà dalt estant podien llançar molt bé les «set pedres contra el dimoni», cerimònia importantíssima, atès que segellava de forma ben seriosa qualsevol contracte.

Avui dia, les històriques ruïnes de la Ceca i de la Meca andorranes poden, amb certa facilitat, ser visitades. I hom assegura que qui posi l’orella a terra, i aguanti per uns moments la respiració, hi sentirà la cavalcada de cavalls, el ferrejar de les llances i l’aldarull i els crits dels guerrers de Carles Martel, qui, l’any 734, enderrocà les fortaleses que els musulmans havien construït al Principat d’Andorra, tot foragitant-los del pacífic i cristià país. Un país independent, que compta amb dos coprínceps, el bisbe de la Seu d’Urgell i el president de la República francesa, i que sempre ha tingut com a llengua oficial el català. I més, sens dubte, a partir de l’any 1993, en què ingressà a l’ONU (tot entrant així el català, per primera vegada, en aquest màxim organisme polític internacional, gràcies al discurs que hi pronuncià el cap del govern d’Andorra), raó per la qual ara els andorrans poden viatjar pel món, exhibint, sense problemes i amb orgull, un passaport escrit en la llengua de Pompeu de Fabra.

L’idioma català, per tant, malgrat el que determinada gent afirma per desacreditar-lo, no és pas una llengua sense Estat, ja que en té un: el del Principat d’Andorra. Crec que convindria que nosaltres sabéssim aprofitar, d’alguna manera, aquest fet importantíssim, per tal de poder «plantar cara» als que ens volen fer la guitza. Però, per dissort, molts catalans, tal com com passa amb la història de la popular frase «Ha recorregut la Ceca, la Meca i la Vall d’Andorra», el desconeixen, tot començant, segons sembla, per més d’un dels nostres destacats dirigents polítics.

Les Valls d'Andorra

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 22-8-2010)

dissabte, 14 d’agost de 2010

Units per l’amor a la Verge

Una figura realment extraordinària de la religió islàmica, igual que de la cristiana, és la Verge Maria. Així, a l’Alcorà hi ha un capítol -la sura 19- que porta el seu nom, Maryam (Maria), l’únic dedicat a una dona. La mare d’Isa (Jesús) és respectadíssima pels musulmans, fins al punt que qui no l’honora, i això ho afirmen els seus teòlegs, no pot considerar-se musulmà. A més, Maria és citada al llibre sagrat de l’islam moltes més vegades -un total de 34- que qualsevol altre membre de la família de Muhammad (Mahoma), profeta a qui, sis segles després de la naixença de Jesús, Al·là (Déu) li revelà l’Alcorà per mitjà de Gabriel. O sigui, pel mateix arcàngel que, segons el cristianisme i l’islam, procedí a anunciar a Maria que estava, per obra i gràcia divina, embarassada. Ara bé, Jesús, pel que fa als musulmans, no és pas el Fill de Déu o Déu mateix, sinó un missatger d’Al·là, com Abraham, Moisès i Mahoma.

A l’Alcorà trobem aquesta pregunta de Maria, un cop l’arcàngel li ha revelat que serà la mare de Jesús: «Senyor meu! Com voleu que tingui un fill si cap home no m’ha tocat?». I Gabriel li respon que això no l’ha d’inquietar gens ni mica, ja que Al·là, que és totpoderós, se n’encarregarà. El llibre sagrat dels musulmans, que no esmenta per res Josep (tampoc no ho fa d’alguns coneguts passatges que narra la Bíblia), en la sura de Maryam explica que Ella, submisa a la voluntat d’Al·là, decidí allunyar-se de la seva família i de la seva comunitat, per tal d’anar a infantar completament sola, fet que succeí sota una palmera (no indica el lloc, però se suposa que no fou pas Betlem), palmera que, immediatament després del part, s’inclinà i li oferí dàtils madurs i frescos. Sobre el moment de la naixença islàmica de Jesús, per cert, n’he sentit contar algunes llegendes, durant la meva llunyana i dilatada estada periodística als països àrabs, que, de tan belles, m’han quedat ben gravades a la retina.

Del retorn de Maria a la seva comunitat, amb el Fillet als braços, l’Alcorà explica que la gent, escandalitzada, procedí a renyar-la: «Maryam! Has portat quelcom molt greu. El teu pare no ha estat un home de mal, ni la teva mare una prostituta». I tot seguit, el petitíssim Infant, meravellant tothom, pronuncià aquestes paraules: «Jo sóc un serf d’Al·là, nascut d’una verge, i Ell m’ha fet profeta». I ja ningú no gosà posar en dubte la virginitat de Maria, virginitat que els musulmans sempre més han defensat aferrissadament, a part que mai no han perdonat el gravíssim pecat comès pels jueus, en difamar la mare de Jesús, raó per la qual s’assegura que la pau entre aquests dos pobles és una cosa impossible d’aconseguir. D’altra banda, cal ressaltar que, segons els savis de l’islam, Maria ocupa al paradís un lloc privilegiat, molt superior al de les esposes de Mahoma i al de Fàtima, la seva filla predilecta, O sigui, la que, d’acord amb la crerença islàmica, donà nom a la localitat portuguesa de Fàtima, la de les suposades i cèlebres aparicions de la Verge.

Tret de bastans musulmans que desconeixen en profunditat l’Alcorà (llibre dictat per l’arcàngel Gabriel a Mahoma en àrab, motiu pel qual s’ha arribat a afirmar que l’àrab clàssic, que fa més de mig segle jo vaig estudiar, es tracta de l’idioma més bell del món), la devoció a Maria és immensa. I, tot i que la doctrina alcorànica recomana als seus practicants que no li adrecin cap oració ni li demanin cap favor (Al·là, al·lega, no necessita intermediaris), són molts els que, en una diada com la del 15 d’agost -la de l’Assumpció-, es donen cita als santuaris marians i desoeixen el dit consell. Així, als de l’Àfrica del Nord, alguns cristians, com ara jo mateix, hi hem trobat una bona colla de musulmans resant devotament a la mare d’Isa, descalços i agenollats amb el cap tocant a terra, posició que provoca, segons afirmen, que la ment quedi alliberada del tot i que aquesta obtingui la màxima concentració en Al·là i, per extensió, en Maryam. I, emocionats, sempre han acabat per abraçar-nos d’una manera ben fraterna. Val a dir que, en aquelles memorables ocasions, cristians i musulmans ens hem sentit units, miraculosament i fortament, pel nostre amor a la Verge.


Emili Casademont i Comas

Curts i llargs

Com s’anunciava en el darrer SOM, l’Ajuntament d’Anglès, en edició facsímil, ha reeditat l’obra d’Esteve Fontbernat titulada Estètica de la Sardana. Sempre és bo recuperar opuscles i publicacions antigues pel que tenen d’evocador i il·lustrador sobre alguna etapa del nostre passat i, més encara, per veure per on anava la intenció dels prohoms d’aquells temps. Tant l’alcalde Pere Figuereda -aquell jutge de pau que tan bé va defensar l’ús del català- com Emili Casademont Comas, veterà i prestigiós periodista que escriu l’epìleg, ens il·lustren sobre la família anglesenca Fontbernat que, a més de l’autor de l’opuscle, tingué la figura soibresortint de Josep Fontbernat Verdaguer, polític i creador de la massa coral coneguda pels Cent homes d’en Fontbernat. Sembla que es deu als consells d’aquest opuscle de l’Esteve Fontbernat, publicat a Barcelona l’any 1908, que es va posar de moda el ballar els curts de la nostra dansa nacional amb els braços abaixats, forma que, amb el temps, s’ha imposat arreu, excepcte a la zona de l’Escala i voltants on es mantenen ballant amb els braços alçats, com ha vingut recomanant sempre el bon amic Lluís Albert. No polemitzaré ara sobre aquesta qüestió. M’interessen, en tot cas, algunes pinzellades del text sobre altres aspectes. En l’eterna discussió de la permanència de la sardana s’ha comentat, sovint, si la dansa s’havia vist perjudicada en ésser elevada a la categoria de símbol i sostreta de les veleïtats dels balladors, que preferirien dansar-la com un ball qualsevol, perseguint únicament la diversió i la joia. M’he fixat que l’Esteve Fontbernat, en aquest sentit, no és gens claudicant: ”La nostra dansa -escriu l’articulista- ha de ser el mirall de la nostra raça, reposada i franca i no esbogerrada com pretenen que siga la majoria dels nostres sardanaires.” I en un altre lloc: “La sardana l’hem vista ballar per homes venerables amb rítmica cadència. Al ballar-la seriosos, semblaven devots religiosos que consagressin un culte a la mare pàtria -en Maragall diria semblantment allò de “sacerdots els diríeu d’un culte”- i ara la majoria de les vegades la veiem ballar esbogerradament, saltant encabritats, corrent d’ací i d’allà, no transpuant-hi aquell ambient de pau i germanor tan característic d’ella, sinó com el salvatge goig del guany d’una batalla en camp de guerra”. Jo crec que, avui, per sort, a les ballades, s’ha assolit un punt d’equilibri estimable. En general, no ballem ni com si estéssim en un acte litúrgic ni de forma esbojarrada. Els termes mitjos sempre són els millors. Que duri.

Joan Domènech
(SOM. Publicació de cultura

popular catalana. - Agost, 2010)

divendres, 6 d’agost de 2010

L’«òpera de Lloret»

El dia 16 del mes d’agost de l’any 1855, ara fa poc més d’un segle i mig, s’estrenà l’òpera Marina, al madrileny Teatro del Circo, i el tenor Josep Font, en el paper de Jorge, hi cantà allò de «Costas las de Levante,/ playas las de Lloret,/ dichosos los ojos/ que os vuelven a ver», que hauria d’esdevenir famós. L’autor de la lletra de l’obra, musicada pel navarrès Emilio Arrieta, compositor de moda en aquella època, fou Francesc Camprodon i Safont, natural de Vic (erròniament, sovint s’ha dit que de Taradell, lloc de naixença del seu pare), i traspassat, el mateix mes d’agost però del 1870, a Cuba, on exercia un càrrec de confiança de la família reial. Un any més tard, les seves despulles foren traslladades a Barcelona, per tal de ser enterrades, posteriorment, a Madrid. La seva vídua i els fills del matrimoni que restaven vius, ja que quasi tots tingueren la desgràcia de morir en plena joventut, n’aconseguiren la repatriació.

Camprodon, que es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona, després d’haver passat per les de Cervera i Alcalà d’Henares, pràcticamente no féu mai d’advocat. Es dedicà a activitats polítiques (era un membre destacat del Partit Liberal, cosa que li proporcionà molts maldecaps, a més d’un exili a Cadis), literàries i teatrals. Així, a part d’escriure la lletra d’una gran quantitat de sarsueles, fou l’autor de diverses obres escèniques en castellà. I en català, llengua que mai no abandonà, d’un parell de sainets força celebrats, La teta gallinaire i La tornada d’en Titó, i algunes poesies, L’any 1871, el famosíssim tenor italià Enrico Tamberlick, desitjós de demostrar el seu afecte a Espanya, escollí Marina per actuar al madrileny Teatro Real, després d’haver-hi fet incorporar un acte més (fins llavors, només eren dos), tasca que encarregà al lletrista Miguel Ramos Carrión, absent ja del món dels vius Francesc Camprodon. I aquella nova versió de Marina assolí un èxit que cal qualificar d’extraordinari, puix que fou cantada vint nits seguides i, enguany, encara es continua cantant.

Allò de «Costas las de Levante,/ playas las de Lloret» (alguns intentaren, sense veure’s acompanyats per la fortuna, canviar les «playas de Lloret» per les «playas que lloré») motivà que la gent mostrés una enorme curiositat per saber on es trobaven aquelles costes llevantines i aquelles platges lloretenques, car ho ignorava completament i, per acabar-ho d’adobar, ni tan sols, com aquell qui diu, figuraven al mapa. I, segons un prestigiós crític del moment, Martínez Olmedilla, no trigaren a esdevenir conegudíssimes, fins al punt d’afirmar, el mateix crític, que «No hay ningún español que no recite de memoria los versos de Zorilla (es referia als de Don Juan Tenorio) ni tataree la letra de la partitura de Arrieta».

Francesc Camprodon i Safont

«Com a polític -diu el recordat escriptor lloretenc Esteve Fàbregas i Barris en un llibre-, Camprodon vingué a Lloret. Pretenia ésser elegit diputat a Corts pel districte de Santa Coloma de Farners, i calia treballar la candidatura. És probable, però, que la dolcesa del paisatge i l’ambient romàntic de les nostres viles haguessin captivat la seva ànima de poeta i que, la relació que s’inicià sota el signe de les conveniències polítiques, acabés en un veritable afecte que mantingué fins que morí». Així, el liberal de Vic deixà una pila d’escrits elogiosos sobre el litoral de la Selva, que són guardats a Lloret de Mar, litoral que, igual que tota la resta de la Costa Brava, de nord a sud, avui ofereix un aspecte bastant lamentable, per dissort, a causa de les barbaritats que s’hi han arribat a cometre i que han malmès, en bona part, el seu meravellós paisatge.

Francesc Camprodon s’inspirà per escriure la lletra de Marina en un fet real ocorregut a Lloret, els protagonistes del qual foren un jove, anomenat Romà, hereu de can Pa i alls, la seva promesa, la Roseta, de can Rosaris, i un capità de vaixell, en Pou Fàbregas. Aquest darrer era el més ben plantat i intrèpid de tots els capitans jovencells. En Romà, en canvi, era un individu normal i corrent, senzill, pertanyent a una família que posseïa les drassanes més pròsperes de la vila. Tothom estava convençut que la Roseta i en Romà es casarien i serien molt feliços, sense donar peu a cap mena de xivarri. Però el capità Pou Fàbregas, en retrobar les seves «costas las de Levante» i les seves «playas las de Lloret», al final d’una dilatada i melangiosa absència, restà encegat per la bellesa de la Roseta i, després de festejar-la, no li costà gaire de fer-se-la ben seva. Aleshores, l’hereu de can Pa i alls, profundament disgustat i adolorit, embarcà cap a les Amèriques i no tornà mai més a trepitjar la mitològica Vila dels llorers, mentre que en Pou Fàfregas i la Roseta constituïren una família lloretenca, com moltes de les que, en aquell temps, es formaven a les poblacions marineres, en què el marit sortia a navegar, tot restant la dona a casa, esperant, solitària i resignada, el seu anhelat retorn. D’aquest fet tan simple, Francesc Camprodon i Safont en sabé elaborar la lletra de l’obra Marina, tan popular (almenys, un petit fragment) arreu de l’Estat espanyol i dels països americans de parla castellana.

Tal com ha quedat consignat al començament d’aquest article, l’agost tingué moltíssim a veure amb Marina i amb Francesc Camprodon, ja que -repeteixo- fou en el decurs d’un mes d’agost quan s’estrenà la famosa peça, anomenada popularment «l’òpera de Lloret», i quan la dalla de la Parca segà la vida de l’autor de la seva lletra. Ah!, i he de dir, per acabar que, segons es conta, el diputat a Corts pel districte de Santa Coloma de Farners (en Camprodon triomfà en aquella comtesa electoral, esgrimint de cara als lloretencs l’eslògan de «si Lloret m’ajuda, jo també ajudaré Lloret») s’escapà d’una mort segura, quasi «cantada», també durant un mes d’agost, en patir, de molt jovenet, una gravíssima malaltia.

Lloret de Mar

Emili Casademont i Comas