divendres, 30 de juliol de 2010

L’estrany Diluvi Universal

L'arca de Noè

Antigament, l’agost era anomenat «el mes de l’aigua». I és que hom creia que, en aquest moment de l’any, es desencadenà, en temps d’allò més remots, el Diluvi Universal. Per això, molts pobles, en iniciar-se l’agost, dedicaven cultes a les víctimes «diluvianes», mentre que a Grècia celebraven tot un seguit de festes, dites «les hidrofòries», que mobilitzaven moltíssima gent, la qual, amb gerros plens d’aigua, acudia al temple de Iu, per tal que els seus sacerdots llencessin el líquid element en un forat que hi havia, forat per on, d’acord amb la tradició hel·lènica, s’escolaren les darreres aigües de la fenomenal i mortífera inundació. I a tot això, encara cal afegir-hi un fet important: a Síria, en un avenc, existent al costat d’un temple erigit a Hieràpolis, també la gent hi tirava molta aigua (en aquest cas, però, era del mar) i l’escampava per terra. Aquesta cerimònia gaudia d’una fama realmente extraordinària, fins al punt que atreia persones d’Àsia, d’Àfrica i de molts pobles mediterranis.

D’altra banda, i fins a una època relativament recent, s’assegurava que l’aigua del diluvi fou absorbida per moltíssims forats que s’obriren a la superfície del nostre planeta. Però alguns d’ells, en no poder-la «engolir» tota, acabaren formant, amb les restes de l’aigua que quedaren, uns llacs, més o menys enormes, sense fons. I si algú s’adentrava massa en aquells llacs, anant en barca, i tenia la desgràcia de caure-hi, desapareixia, per efecte d’uns «xucladors», i reapareixia, al cap d’un temps (naturalment, sense vida), en un indret força allunyat, que era, per regla general, al bell mig del mar. D’aquesta curiosa manera, per cert, molts gironins explicaven l’origen del misteriós estany de Banyoles, prescindint de la llegenda d’en Morgat.

El Diluvi Universal és un mite (paraula que significa tradició fabulosa, segons el Diccionari) que trobem en un llibre de la Bíblia -concretament, el Gènesi-, presentat com un càstig de Déu als homes, càstig del qual el Creador salvà Noè, la seva família i una parella de cada animal, allotjats tots plegats, al llarg de quaranta dies i quaranta nits -quaranta vol indicar multitud-, en una arca. O sigui, en una embarcació de grans dimensions (construïda pel propi Noè, sota la direcció divina) que, quan cessà de ploure, s’«assegué» damunt el mont Ararat, a Turquia, moment en què el patriarca envià un colom a explorar el terreny, ocell que tornà a l’arca amb un branquilló d’olivera al bec, a fi d’anunciar als allà «refugiats» que ja podien sortir tranquil·lament «al carrer». De l’arca, mai no se n’han trobat restes -restes que podríem denominar fiables-, malgrat les recerques practicades, per part de prestigiosos arqueòlegs de diverses nacionalitats, a l’indret on, segons el relat bíblic, quedà «ancorada». És més, àdhuc s’ha arribat a dir que Déu manté l’arca de Noè ben protegida i amagada.

Però el Diluvi Universal no sols apareix al Gènesi, sinó que també surt en alguns «documents» molt més antics, com l’Epopeia de Gilgamesh i el poema Atrahasis, en què es parla de l’arca, del càstig diví, del colom (substituït, a voltes, per un corb), etcètera, a part que s’han pogut localitzar taules sumèries i acàdies, que en fan referència. I això porta a pensar que els hebreus haurien conegut el mite, durant la seva època d’exili a Babilònia, tot adaptant-lo a la seva cultura. Altrament, el Diluvi Universal és mencionat a la Mitologia grega. En aquest cas, la història és personificada per Deucalió, que se salva del desastre, gràcies a Prometeu, el seu pare, després de fer-li construir una arca. I no podem oblidar tradicions com la hindú, la maia i l’asteca, entre d’altres, que recullen inundacions catastròfiques, cosa que abonaria la hipòtesi de la realitat del Diluvi Universal, atès que, de forma especial, esmenten el càstig diví per la impietat de les criatures humanes. Com tampoc, no podem oblidar que Noè apareix a les pàgines de l’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans, que explica que l’arca, amb algunes espècies d’animals -només algunes, no pas totes-, navegà ben a prop de la ciutat santa de la Meca.

De qualsevol manera, cal ressaltar que els estudiosos del tema descarten l’existència d’un diluvi universal pròpiament dit, ja que no se n’han trobat restes geològiques. Això no obstant, opinen que diverses inundacions grans de caràcter local podrien haver inspirat els mites originaris, que s’haurien escampat amb les diferents migracions humanes, tot adaptant-se a la cultura de cada zona.

Una d’aquestes possibles inundacions grans de carácter local seria la que es produí fa 7.500 anys al Mar Negre, hipòtesi defensada pels geòlegs nordamericans Walter Pitman i Wiliam, autors del llibre El Diluvi Universal. Segons aquests científics, el Mar Negre era un llac d’aigua dolça, d’unes dues terceres parts de l’actual superfície, i la fusió dels glacials elevà el seu nivell, fenòmen que provocà una inundació d’allò més considerable. També les pujades dels rius Tigris i Èufrates, a la regió mesopotànica, podrien haver inspirat el mite del Diluvi Universal. I, per acabar -no vull cansar més el lector-, diré que alguns científics pensen que el Diluvi Universal, en el cas d’haver-se materialitzat, hauria estat causat per un colossal tsunami, originat per l’explosió d’un volcà, el Thera, situat a l’illa de Santorini (Grècia).

Enguany, malgrat que la gent, en la seva majoria, està convençuda que el Diluvi Universal no és res més que una fantàstica llegenda, grups religiosos minoritaris continuen aferrats a la creença que es tracta d’un fet històric verídic. Alguns d’aquests grups, convé remarcar-ho, els constitueixen persones que interpreten literalment la història narrada al Gènesi, interpretació que cal qualificar d’errònia (la narració bíblica té tots els ingredients per ser considerada metafòrica), mentre, és clar, no es demostri el contrari, cosa, pel que sembla, pràcticament impossible...
L'estany de Banyoles

Emili Casademont i Comas

divendres, 23 de juliol de 2010

Barrets i «cases de barrets»

Si ens fixem en els «retrats» que s’han fet dels apòstols, així com de tots els sants bíblics, comprovarem que l’únic d’aquests personatges que porta barret és sant Jaume. I això es deu al fet, segons la llegenda, que sant Jaume, quan deixà Judea i vingué a la península Ibèrica a predicar, notà que aquí no feia tanta calor com a les terres asiàtiques. I temerós de tenir fred al cap, se’l cobrí amb pèls de conill i, al cim d’aquests, hi col·locà un cabasset, perquè el vent no els escampés. Però es donà el cas que sant Jaume no sols no patí fred a la testa, sinó que arribà a suar de valent. I la suor mullà els pèls de conill i el cabasset, formant tot plegat, en solidificar-se, el primer barret. Un barret que l’apòstol dugué sempre més (no en «fabricà» cap altre), malgrat foradar-se-li de tan vell. D’aquí ve que, per indicar un afer compromès, el refrany digui: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat». Aquest refrany, tot i ser molt antic, encara, avui dia, la gent de casa nostra el «recita» sovint. Com també hi ha molta gent de casa nostra que, quan parla de sant Jaume, l’anomena «Sant Jaume de barrets». I és per tot això que els barretaires d’arreu de l’Estat espanyol -fabricants i venedors de barrets- tenien abans l’apòstol Santiago per patró, mentre que els homes, cada 25 de juliol, compraven un bon barret, que alguns catalans substituïen per una no menys bona barretina. Un barret que, després de lluir-lo amb orgull durant la diada del sant, el guardaven curosament i no se’l posaven més, tret de per Nadal, i esperaven l’arribada del 25 de juliol de l’any següent per adquirir-ne un de nou. Hi havia, per cert, bastants afeccionats a col·leccionar-los.

D’altra banda, i segons la mateixa llegenda, sant Jaume es pentinava amb una petxina acanalada i estriada que duia cosida al barret. D’això ve que també els pintaners -els que feien pintes i en venien- el tinguessin per patró i que les petxines acanalades i estriades fossin conegudes per «pintes de sant Jaume». Unes pintes que els pelegrins que anaven a visitar el sepulcre de l’apòstol a Sant Jaume de Galícia portaven, igualment cosides, al barret. I hi ha una cosa la mar de curiosa relacionada amb sant Jaume. Els nostres avantpassats, quan estornudaven, donaven gràcies a sant Jacob, és a dir, a sant Jaume, perquè n’havien sortit sense dany. I és que, segons la tradició, els primers homes moriren sobtadament a causa d’un fort esternut. Així ho feren Adam i els grans patriarques i profetes de l’antigor, fins que Jacob acudí a Déu Nostre Senyor i li demanà que establís un altre sistema d’abandonar aquest món, petició que Ell escoltà i atengué. D’aquí ve el costum, practicat a tots els països cristians del planeta Terra, de saludar i felicitar, amb un «Jesús!», la persona que acaba d’esternudar, costum que té un origen que, en aquests moments, garebé tothom -per no dir tothom- desconeix.

Però tornant als barrets, l’inventor dels quals fou sant Jaume, cal recordar que el primer bordell anomenat «casa de barrets» s’instal·là a Barcelona. Concretament, a la plaça Reial, vora les Rambles, plaça construïda entre els anys 1850 i 1859, on abans hi havia hagut un convent caputxí i una capella dedicada a l’apòstol. El 1860 o el 1861 s’obrí allà una barreteria molt singular, on tots els barrets tenien el mateix preu. L’home que entrava a la botiga preguntava al venedor si hi havia algun barret més car o més barat. Allò donava a entendre que el que volia no era pas, precisament, un simple barret, sinó una altra classe de «mercaderia». Aleshores, el venedor el feia passar a la rebotiga i, un cop allà, els dos parlaven i discutien sobre els diferents preus i la qualitat de la dita «mercaderia». I si, al final, arribaven a un acord, aquell individu podia gaudir dels favors d’una «senyoreta» -algunes, pel seu exquisit treball, eren sol·licitadíssimes-, cosa que tenia lloc en una de les habitacions existents al mateix edifici, preparades per a aquesta finalitat. Així fou com nasqué, a la Ciutat Comtal, la denominació de «casa de barrets», donada a les cases de prostitució, que hauria d’esdevenir, amb el temps, popularíssima arreu del territori català.

Abans, però, i tenint en compte que tothom llavors duia barret (des de fa anys i panys, la moda de portar-ne ha quasi desaparegut), a diverses poblacions del Principat ja havia començat a «sonar» el nom de «casa de barrets», aplicat a les cases de mala nota. En algunes, per exemple, per raó del fet que, als seus vestíbuls, s’hi podien veure molts barrets penjats. I a d’altres, segons es conta, perquè els amos o les mestresses -les «madams»- dels locals d’aquest tipus exhibien, a la porta d’entrada, uns barrets foradats, per tal d’anunciar que, a l’interior, hi havia una colla de «forats», esperant mascles disposats a «tapar-los». És possible que això últim ocorregués amb els primers prostíbuls que hi hagué a Girona, situats al barri vell, indret anomenat el Barri Xino o, simplement, el Barri, avui modernitzat i del tot net de bars de prostitució. No tindria res d’estrany que, entre els locals que començaren així el negoci, hi figurés el famós i antiquíssim Racó, des d’on, després de ser enderrocat, pot contemplar-se una bella panoràmica de la Vall de Sant Daniel. I dic bella, malgrat la destrucció que aquesta paradisíaca vall, immortalitzada pels pinzells de Santiago Rusiñol i cantada pels més inspirats poetes, ha sofert en els darrers temps.

Per acabar, diré que estic ben segur que, si el pobre sant Jaume, patró d’Espanya, hagués arribat a sospitar que el barret serviria, en un futur llunyà, per designar les cases de «pepes», no l’hauria pas inventat. S’hauria estimat més, sens dubte, que la seva testa passés fred, tot i exposar-se al greu perill d’«arreplegar» una colossal pulmonia…

Plaça Reial (Barcelona)

Emili Casademont i Comas

dissabte, 17 de juliol de 2010

Sóc «membre» de la família Vayreda

Maria dels Àngels Vayreda
Si Maria dels Àngels Vayreda i Trullol no hagués finat el 1977, a una edat gens avançada -66 anys-, demà, dia 18 de juliol, celebraria el seu centè aniversari, ja que nasqué al poble de Lladó (Alt Empordà), just 26 anys abans del fatídic 18 de juliol del 1936. Per a ella, aquesta Vall de Llàgrimes ho fou en grau superlatiu, atès que, després d’haver estat empresonada pels franquistes, fugí cap a l’exili i, més tard, la Parca li arrabassà una filla, quan aquesta es trobava en la flor de la joventut.

Maria dels Àngels, portadora d’uns cognoms il·lustres, ja que tant la branca dels Vayreda com la dels Trullol han donat al país grans figures de la pintura, de la literatura i de la ciència, ben aviat deixà endevinar que esdevindria una exímia dona de lletres. Finalitzada la Guerra Civil, aconseguí reunir-se amb el seu marit a Mèxic (ell, el farmacèutic figuerenc Joan Xirau, s’hi havia ja exiliat), acompanyada per les dues petites filles del matrimoni. I un cop allà, publicà contes, articles i novel·letes (els primers, en català, a La Nostra Revista), i elaborà molts guions cinematogràfics, com el titulat El portero per a Mario Moreno «Cantinflas». Aquesta pel·lícula, on s’anunciava que era Una idea de María de los Ángeles Vayreda, fou oferta per TV3 un parell de vegades, en ocasió del traspàs del genial actor mexicà, formant part d’un cicle dedicat als seus millors films. De fet, Televisió de Catalunya també volgué retre un homenatge pòstum a l’únic escriptor català -que era una escriptora-, que havia col·laborat amb en «Cantinflas».

En retornar a la pàtria, Maria dels Àngels, instal·lada de nou a Figueres, continuà la seva tasca literària. I una obra teatral seva, Entre boires, guanyà el primer premi de prosa als Jocs Florals de la Ginesta d’Or, de Perpinyà, ciutat on no trigaria a ser proclamada, en poesia, Mestre en Gay Saber. Cal ressaltar que Maria dels Àngels Vayreda escrigué dues grans obres poètiques: El testament d’Amèlia i La boira als ulls. La primera (amb aquesta dedicatòria: «Adela, filla estimada, recull des de l’Eternitat, l’essència pura del meu poema») fou divulgada arreu del món, quan aparegué publicada l’any 1964, per la Ràdio de les Valls d’’Andorra, en forma de tretze capítols, corresponents als seus tretze cants, emesos dins un breu espai nocturn titulat Toc d’oració, realitzat pel gironí Josep Fontbernat, director general de Radiodifusió en temps de la Generalitat republicana. I, en encetar-se la dècada dels 70, Maria dels Àngels obtingué un guardó importantíssim. Però no pas com a poetessa, sinó com a novel·lista, ja que el consistori dels Jocs Florals de Barcelona li atorgà el premi Fastenrath per Encara no sé com sóc. En aquesta novel.la, prologada per Carles Fages de Climent, que ha estat força reeditada, l’autora hi desgrana magistralment la vida d’una dona del seu temps i país. Conservo, per cert, l’exemplar que tingué la gentilesa de dedicar-me, dedicatòria que feia extensiva a la meva dona: «Al crític Emili Casademont i Comas i a la seva muller, que tant estimen la nostra literatura, amb tot el meu afecte i simpatia».

Vaig tenir la joia de conèixer personalment Maria dels Àngels Vayreda, a la capital de l’Alt Empordà, el 1966. «Sobretot, aneu a Figueres i saludeu la Maria dels Àngels», em recomanava Fontbernat, quan col·laborava amb ell a la ràdio andorrana, cada cop que jo retornava a Girona. I és que els dos estaven units per una antiga i entranyable amistat. Així ho rememorava ella, en un article que li dedicà en morir i que em lliurà perquè li publiqués a les pàgines de 9País, el periòdic independent de l’Empordà, que vaig cofundar i dirigir: «Fontbernat havia passat llargues temporades amb els parents que tenia a Vilademires, ben a prop del Noguer de Segueró, on em vaig criar. I a l’avi Trullol li havia sentit tocar el piano i la tenora que havia estat d’en Pep Ventura i que aleshores era de la seva propietat». El mestre Fontbernat, cal recordar-ho, fou, a part d’un escriptor i polític destacat, un músic excepcional, deixeble predilecte d’Enric Morera. «Jo m’hi vaig sentir lligada per la poesia i per la música. Els meus cognoms li eren familiars i estava entusiasmat d’haver conegut una Vayreda a la qual li agradava escriure i que, a més, es deia Trullol».

De l’òbit de Maria dels Àngels Vayreda, a finals del mes de maig del 77, en vaig donar puntual informació a l’agència Efe, raó per la qual la luctuosa notícia fou recollida per diferents mitjans de comunicació, entre ells diversos diaris de Mèxic. Cosa, aquesta última, del tot lògica, atès que hi feia constar que l’autora d’Encara no sé com sóc havia viscut exiliada en aquell país, on escrigué guions per a algunes pel·lícules d’en «Cantinflas». Moltes foren les opinions expressades arran de l’inesperat traspàs de Maria dels Àngels, opinions que veieren la llum pública al 9País. En destacaré dues: la de la bibliotecària Maria Perxés i la de Maria Àngels Anglada. La primera ressaltava que «era sobretot al camp, en plena naturalesa, al nostre Empordà que tant estimava, on Maria dels Àngels Vayreda se sentia feliç i s’oblidava per uns moments de tot allò que l’entristia», referint-se, naturalment, a la pèrdua de la seva filla Adela, mentre que l’Anglada (la futura excelsa figura de les nostres Lletres) remarcava que el decès de la Vayreda li causava una pena enorme. «Últimament -afegia-, ens havíem tractat moltíssim, i l’estimava molt com a escriptora i com a persona humana. Havíem estat fent juntes una selecció de les elegies dedicades a l’Adela, prologada per Marià Manent».

Tinc nombrosos bons records de Maria dels Àngels. Tant ella com la seva germana Montserrat -la també insigne poetessa i escriptora- m’arribaren a considerar (i el mateix passà amb en Fontbernat) membre de la seva família, la il·lustríssima família Vayreda. I així, aquesta última (que, per cert, prologà tres llibres meus), ho feia constar en la dedicatòria que posà en un exemplar d’una obra seva. Una obra poètica que li publicà la Diputació de Girona, dins la col·lecció Josep Pla, poc abans de morir a Figueres -ara farà quatre anys-, ciutat que l’havia nomenada feia temps filla adoptiva, ja que la Montserrat, igual que l’autora d’Encara no sé com sóc, era natural de Lladó.


Montserrat Vayreda i Emili Casademont

Emili Casademont i Comas

Reedició de l’opuscle «Estètica de la sardana», de l’Esteve Fontbernat

L’Ajuntament d’Anglès acaba de reeditar l’opuscle d’Esteve Fontbernat i Verdaguer, que fou editat el 1908 per la Tipografia «L’Avenç» i titulat Estètica de la sardana, amb un pròleg del mateix alcalde de la població, el Sr. Pere Figuereda i Cairol.

Es tracta d’un petit llibret de 19 pàgines, en el qual Esteve Fontbernat exposa el seu criteri sobre la manera de ballar la sardana; que sigui seriosa, que es formi en parelles, que la mà del ballador aguanti la de la balladora… però, potser, el més important és que explica que cal ballar els curts amb els braços avall i els llargs amb els braços enlaire a l’altura de la boca i manifesta el perquè d’aquestes postures.

Manera de ballar que en la majoria dels llocs és acceptada i així es balla, però hi ha algun indret que ho fa tot amb els braços enlaires (cadascú és lliure de fer-ho com vulgui).

Cal anotar que dissortadament Esteve Fontbernat morí molt jove, tenia només 23 anys.

Aquest opuscle tingué molt bona acceptació a principis del segle XX i estava esgotat, afortunadament s’ha pogut recuperar, gràcies a l’escriptor i periodista i també col·laborador habitual de la nostra revista, Emili Casademont i Comas, que n’ha escrit l’èpíleg, explicant la personalitat de l’Esteve, germà del famós i popular Josep Fontbernat.

Aquesta reedició es presentà, el dia 20 de juny, en el decurs de l’Aplec de la Sardana d’Anglès.


SOM. Publicació de cultura
popular catalana
(Juliol, 2010)

divendres, 9 de juliol de 2010

Calella de Palafrugell i «El meu avi»

Josep Lluis Ortega Monasterio
Fins poc temps abans de l’arribada del gran turisme a la Costa Brava, Calella de Palafrugell, situada davant les illes Formigues, tingué una vida molt pròpia i independent. Per als calellencs, una cosa era Calella i l’altra, del tot diferent, Palafrugell. Així, els habitants de l’avui anomenada Calella de les havaneres toleraven la presència de palafrugellencs a la seva platja, però no s’hi sentien gens identificats. Altrament, els calellencs només anaven a Palafrugell quan havien de veure el metge, el jutge o el notari. O bé, quan tenien necessitat d’agafar-hi el cotxe de línia -necessitat que no solia ser gaire freqüent-, per traslladar-se a Girona. Amb tot, els «tancats» calellencs estaven prou assabentats del que passava fora del seu àmbit territorial. I, com que eren molt afeccionats a cantar, coneixien totes les melodies de moda, si bé en canviaven les lletres, cosa que, de forma especial, succeïa amb les havaneres, interpretades a les tavernes locals -sobretot, durant les nits hivernals-, acompanyades d’uns bons «cremats». Tot això, al final, desembocà en la naixença de la Gran Cantada d’Havaneres que, amb l’assistència de milers de persones, es fa cada any a Calella -el primer dissabte de juliol-, i que és retransmesa en directe per TV3.

L’havanera té el seu origen al segle XIX, amb els «indians» (catalans que anaren a «fer les Amèriques»), mariners i emigrants retornats de Cuba, després de la pèrdua d’aquesta colònia espanyola, que cantaven amb nostàlgia records d’allà. L’havanera era la «contradanse», que els francesos, fugits a corre-cuita d’Haití a causa d’una brutal sublevació d’esclaus, portaren a Santiago de Cuba, on rebé lògicament el nom de «contradanza». Hi ha hagut, al llarg del temps, diversos autors i cantants que han popularitzat l’havanera, com Iradier, amb La paloma, i Marina Rossell, amb La gavina. La més famosa avui, però, és la titulada El meu avi, composta per José Luis (o Josep Lluís) Ortega Monasterio, ja que, a més d’haver-hi ben implicat la gent de Calella de Palafrugell, es tracta d’una mena d’himne patriòtic, sorgit quan encara, l’any 1968, no era possible cridar ben fort «Visca Catalunya!» i «Visca el Català!». Vaig tenir el goig de conèixer personalment Ortega Monasterio pocs anys abans que morís a Barcelona, gràcies a Carme Perramon, que me’l presentà, en ocasió d’una missa en record de Jaume Sureda i Prat, el seu marit -inoblidable amic i company meu!-, primer director del Diari de Girona. L’Ortega havia nascut a Santoña (Santander) i, en quedar-se, de molt petit, orfe de pare i mare, anà a viure a la casa pairal que les seves ties tenien a Palol d’Onyar. I no trigà gaire a aprendre el català i, per altra banda, tampoc no trigà gaire a demostrar, integrant el cor de la Catedral gironina, la seva vocació musical. Ortega Monasterio, de gran, a l’edat que li pertocava fer-ho, ingressà a l’Acadèmia Militar d’Infanteria i arribà a coronel. Però, per pertànyer a la Unión Militar Democràtica (la clandestina UMD de Juli Busquets), fou expulsat de l’Exèrcit i no aconseguí ser amnistiat fins al 1984.

El meu també inoblidable amic Jaume Pol i Girbal (el periodista gironí que estigué més de dues dècades a París, exercint la corresponsalia d’El Correo Catalán i d’altres periòdics), diu, en el seu llibre El món de la Costa Brava (Girona, 1982) -obra magníficament il·lustrada per Lluís Roura-, que El meu avi és, sens dubte, la més cantada i estimada de les havaneres encunyades després del cau i net del 1898, moment de la pèrdua de Cuba per part dels espanyols. «L’Ortega -continua explicant- va servir-se de la seva inventiva i va acomodar-la a les necessitats de la mètrica -que és la ciència de la mesura dels poetes-, quan, després d’aquell inici en el qual és anunciat que «El meu avi va anar a Cuba/ a bord d’«El Català»,/ el millor barco de guerra/ de la flota d’Ultramar», hi va afegir, tot seguit, que «El timoner, el meu avi/ i catorze mariners/ eren nascuts a Calella,/ de Palafrugell». Aquesta xifra de catorze, segons en Pol, és arbitrària, però fou inevitable per arrodonir les set síl·labes que el cantautor necessitava aconseguir, això si no volia elevar la quantitat de mariners a vint-i-un, vint-i-tres, vint-i-cinc o encara més. «Amb catorze ja exagerava -afirma-, ateses les limitacions proporcionals de les lleves del servei militar. En Josep Lluís es va permetre aquesta fantasia perquè no feia pas d’historiador, sinó de versador i el que fa versos s’ha de posar cortilla». I cal consignar, per part meva, que Ortega Monasterio s’inspirà, en escriure la lletra d’El meu avi, en fets reals, contats per un coronel retirat, avi seu, que havia participat en la Guerra de Cuba.

Referent als poquíssims calellencs que anaren a lluitar a l’illa antillana, convé indicar que, quan tornaren a casa -derrotats els espanyols per l’Exèrcit nordamericà-, es reintegraren a la vida monòtona i aïllada de Calella de Palafrugell més escurats de butxaca que mai, contràriament al que ocorregué amb molts «indians» que, forçats a fugir de Cuba, arribaren a la costa catalana, d’on havien emigrat, carregats de diners. I, entre aquells pobres calellencs i els que no es mogueren de Calella, procediren a canviar les lletres de moltes havaneres, tal com he consignat abans. Així, per exemple, , la més coneguda i respectada de les autèntiques havaneres cubanes, on, a través d’un elogi de la bellesa d’una dona, es fa la lloança de l’illa: «En Cuba,/ la isla del ardiente sol,/ bajo de un cielo azul,/ adorable trigueña,/ de todas las flores,/ la reina eres tú», es transformà en «Tecla/ se llamó la mulata que yo/ camelaba con sal;/ de la perdida Habana/ la pobre Teclita/ era natural.»

Aquest any, mentre els grups «havaneristes» cantaven, acompanyats de diversos instruments musicals, i hi havia espectadors que assaborien un bon «cremat» (jo ho seguia, atent, a través de la «tele»), vaig recordar tot això. I, sobretot, vaig recordar el gran Josep Lluís Ortega Monasterio, l’autor d’El meu avi, la patriòtica havanera catalana. Una havanera que Fidel Castro, quan assistí a la seva presentació a l’Havana, elogià d’allò més.

Emili Casademont i Comas

diumenge, 4 de juliol de 2010

Vic, bressol de la tauromàquia

La ciutat de Vic (Vich, abans que, d’acord amb les normes de Pompeu Fabra, fos suprimida la lletra h, i Vique, denominació que figura en textos castellans una mica antics) està de festa major, ja que demà, 5 de juliol, és la diada del seu fill i patró, Sant Miquel dels Sants. Es tracta d’un vigatà que visqué entre els anys 1591 i 1625, que fou canonitzat per Pius IX el 8 de juny del 1862, que cursà estudis de teologia i filosofia a diverses universitats, com la de Salamanca, després de fer-se monjo trinitari, i que es deia Miguel Argemir. La seva arribada al món es produí al número 8 del carrer de Sant Hipòlit (avui, carrer de Sant Miquel dels Sants), on hi ha una capella que li és dedicada. I cal assenyalar que sant Miquel dels Sants també n’havia tingut una a Barcelona, molt concorreguda pels barbers. Concretament, allà on ara s’aixeca l’edifici del Gran Teatre del Liceu.

Vic és el lloc en què Miquel Llor (Barcelona, 1894-Tossa de Mar, 1966) situa l’acció de la seva novel·la Laura a la ciutat dels sants, guardonada amb el premi Joan Crexell 1930, de la qual s’han fet moltes edicions. Una novel·la que fou traslladada al cinema, el 1986, en un film rodat, en bona part, al Noguer de Segueró, la senyorial masia dels Vayreda, situada al peu de la muntanya gironina de la Mare de Déu del Mont, i que tingué com a intèrprets Ángela Molina, Terele Pávez, Maruchi Fresno i Juan Diego, entre d’altres. La dissortada Laura de la narració lloriana, per cert, que es casa amb en Tomàs Muntanyola (home incult i groller), propietari d’una rica masia, no té res a veure amb la realitat, malgrat que es digué, quan es filmà la pel·lícula, que era una avantpassada de la família Vayreda. La meva inoblidable amiga Montserrat Vayreda i Trullol, la il·lustre poetessa i escriptora, m’ho ben assegurà. L’ambient diríem «rarot» de l’anomenada Ciutat dels sants, retratat en l’obra de Miquel Llor, mai no ha fet gaire gràcia als vigatans, perquè tothom sap que aquesta ciutat és Vic, tot i que l’escriptor barceloní ho intenta ocultar donant-li el nom de Corquinal. Com tampoc sembla que no fa gaire gràcia als vigatans (ara, especialment, en què tan mal «guipades» estan les curses de braus i es volen prohibir a Catalunya), el fet que a la capital d’Osona comencés a practicar-se, a casa nostra, la tauromàquia.

La crida de les festes de Vic, corresponent a l’’any 1793, pel que he trobat escrit, dóna a entendre que, des de feia força temps, la vigília de la diada de Sant Miquel dels Sants, el 4 de juliol, sortia a voltar pels carrers de la població un bou de fusta, que empaitava la mainada i que, ben aviat, ho féu també amb les persones grans, raó per la qual uns joves, que presumien de ser molt valents, no trigaren a torejar-lo amb les seves barretines. Això constituïa una mena de preludi del corre-bou -fa anys i panys desaparegut- que tenia lloc l’endemà a la plaça major, ben tancada i barrada amb fustes, com si fos una plaça de toros portàtil, per tal que els animals no poguessin fugir-ne. Per presenciar l’espectacle, es muntava un cadafal (tribuna) per a les autoritats civils i un altre per a les militars. I, quan sortia el bou, molts li ensenyaven la barretina, com si volguessin torejar-lo, cosa que els més atrevits feien, sense, però (almenys, no n’he trobat constància), que s’haguessin de lamentar accidents greus. La bèstia portava, entremig de les banyes, un floc vermell, més aviat gros, que calia arrencar. I aquell que ho aconseguia, després d’haver escoltat molts «olés!», rebia com a premi una moneda d’or de cinc duros, que li lliurava el batlle, amb la qual feia un tomb a la plaça i era aplaudit i ovacionat pel públic. La moneda, com cal suposar, seria substituïda posteriorment per les orelles i la cua de l’animal, quan aquest ja acabava morint a còpia d’una o diverses «estocades». I a voltes, fins i tot, el torero triomfador era tret de la plaça a collibé -«a hombros», que diríem en castellà-, com si fos un professional modern del toreig.

Això no vol pas dir, però, que els braus no fossin martiritzats, ja que, en aquella època -i segons conta Joan Amades, que s’ocupa breument del tema al Costumari Català-, els vigatans ja havien inventat allò que, més tard, serien les banderilles. Es tractava d’uns bastonets anomenats «plomalls», que duien, en un cap, un clau de ferro, amb els quals es punxaven les bèsties per enfuriar-les. Aquells «plomalls» eren clavats als pobres animals, en passar per sota els cadafals, i els encarregats de fer-ho procuraven sempre que sagnessin de forma abundosa i esdandalosa. Hi havia, per cert, gent especialitzada a fer «plomalls», adornats artísticament, que penetraven amb molta facilitat a la carn. I convé afegir que, tant el corre-bou com aquest espectacle taurí, gaudien de gran popularitat, motiu pel qual es donava cita a Vic molta gent de la comarca, la qual, juntament amb els vigatans, solia anar, uns dies abans, a les eres de les pagesies que tenien bous aptes per al toreig, per tal de presenciar-hi els assajos que els aspirants a torero realitzaven, uns assajos que, pel que expliquen algunes cròniques, resultaven divertidíssims. Amb el temps, s’arribà construir a Vic una plaça de toros autèntica, on se celebraven també autèntiques curses de braus, plaça actualment enderrocada, com gairebé totes les de Catalunya, entre elles, les històriques de Figueres i Girona.

La Ciutat dels sants, en resum, fou on, amb vells estris i velles maneres que després s’anaren modernitzant, s’iniciaren a Catalunya les curses de braus. I alguns historiadors, pel que he pogut constatar, ressalten el fet, qualificat de curiós, que s’utilitzés per torejar la barretina, que era de color vermell. O sigui, el mateix color que, temps a venir, tindria la «muleta», usada a l’hora de matar, amb l’espasa, els animals torejats.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 4-7-2010)