dissabte, 29 de maig del 2010

L’obra d’en Bou ressuscita

Es deia, en un vell libre editat l’any 1916, que «amb la mateixa facilitat amb què es taral·legen les sardanes d’en Vicenç Bou, acabaran desapareixent». I aquesta profecia, en la qual ningú no creia, arribà a acomplir-se. Perquè, des de fa ja jorça temps, les sardanes d’aquest músic torroellenc han desaparegut, pràcticament, de tots els aplecs i audicions, quan abans eren les que més s’hi interpretaven, les que es ballaven amb més entusiasme i les que, pel fet de tenir lletra, tothom cantava.

Les senzilles i molt enganxoses sardanes de Vicenç Bou, fruit d’un home posseït d’una inspiració elevadíssima, sempre han estat criticades per molta gent, al·legant la seva manca de tècnica musical, gent -diguem-ho clar- bastant envejosa i disposada a fer la guitza a l’obra d’en Bou. De tota manera, Vicenç Bou és, sense cap mena de dubte, el compositor que més fama ha assolit en el món sardanista. I gràcies a ell, la sardana entrà als escenaris, ja que grans figures com Raquel Meller i Mercè Serós inclogueren en els seus repertoris El saltiró de la cardina i Llevantina, compostes els anys 1912 i 1922, respectivament, amb la qual cosa les creacions d’en Vicenç adquiriren una popularitat realment immensa. I no sols a Catalunya, puix que aquesta popularitat traspassà les nostres fronteres. D’això, ens n’ofereix una prova el fet que les sardanes del mestre empordanès fossin conegudes a Amèrica (als Estats Units, per cert, foren inscrites al Registre oficial d’autors musicals), a part de diversos països d’Europa. En aquest sentit, convé destacar, per exemple, que, a París, hi contribuí moltíssim la Meller, una de les més extraordinàries i cotitzades cançonetistes que hi ha hagut, tot i que, després de la Guerra Civil espanyola, es veié obligada a treballar amb la companyia d’Els Vienesos, que l’acollí, al llavors anomenat Teatro Español, situat al Paral·lel barceloní, per tal de poder subsistir, si bé, segons sembla, no morí pas del tot arruïnada. I el mateix li ocorregué a l’escalenc Albert Martí, el Rei de la tenora, títol que li donà Pau Casals, raó per la qual al calongí Ricard Viladesau tan sols li pogué atorgar el de Príncep de la tenora. Tant a la Raquel Meller com a l’Albert Martí, per cert, jo, essent un marrec, els vaig veure actuar, amb més pena que glòria, al citat teatre. Ah!, i cal consignar que les crítiques mai no afectaren Vicenç Bou: «Estic content del meu treball, encara que sé que hi ha alguns autors que l’ataquen. Si ells s’alaben pel que fan, jo em sento satisfet de fer el que sé fer», paraules textuals, que li vaig sentir pronunciar una vegada.

Ara, amb motiu de commemorar-se el 125è aniversari de la naixença d’en Bou, les seves «mortes i enterrades» sardanes ressusciten. Així, ho he vist anunciat a molts aplecs, com el de la seva vila natal, a la qual dedicà la bellíssima peça Torroella, vila vella, i el de Calella de la Costa, població que està agraïdíssima al mestre per haver-ho fet amb la no menys bellíssima composició Record de Calella. I en tots aquests aplecs, les persones grans ballaran emocionades altre cop les sardanes de Vicenç Bou, alhora que tindran l’oportunitat de tornar-les a taral·lejar, i les persones joves, per la seva part, gaudiran del privilegi de descobrir-les.

Vicenç Bou em fa evocar un fet important de la meva carrera periodística. Poc després de produir-se el seu decès (l’any 1962, moment en què l’Ajuntament de Girona acordà nomenar Girona aimada, original d’aquest compositor, com la «sardana predilecta de la ciutat»), vaig dedicar a en Vicentet, que li deien, un article, a la revista gironina Usted, que fou el primer que, en català, he publicat al llarg de la meva vida. La cosa motivà que rebés moltes felicitacions, juntament amb una crítica. Una crítica, però, constructiva, digna de ser agraïda, que em féu l’enyorat col·lega Antoni Moner, de La Vanguardia, atès que, en lloc d’encertadament, vaig escriure «acertadament». Moner, que havia estat abans de la guerra secretari de redacció del Diari de Girona, sempre cercava la perfecció (mai no es cansava de polir els seus articles) i volia que jo arribés a ser un purista de la llengua catalana, la que al col·legi -per dissort- no m’ensenyaren, alhora que em donà ànims perquè continués publicant treballs a la premsa en l’idioma de Pompeu Fabra, si la censura franquista, és clar, no hi posava cap «entrebanc».

Vicenç Bou, l’autor de les formoses sardanes L’anell de prometatge, Cants de maig, Angelina, Pescadors, bons catalans i un llarguíssim etcètera, proseguí component fins als darrers dies de la seva existència, és a dir, fins que una greu malaltia li ho impedí. Així, les seves últimes sardanes foren arranjades i instrumentades per diversos músics, com Josep Gravalosa i Joaquim Serra, els quals li professaven una profunda admiració. I entre aquestes, figurà La cardina encara salta, que obtingué un èxit d’allò més remarcable. Una «cardina», que, com bé algú ha indicat, encara «saltaria» alguns anys, però no pas gaires. Entremig, per cert, el 1982, uns compassos de Girona aimada serviren per obrir, al Camp Nou barceloní, els Campionats del Món de Futbol.

Cal celebrar moltíssim que, en el decurs de l’actual temporada d’aplecs, ressusciti l’obra de l’inspiradíssim Vicenç Bou i Geli -o sigui, els seus excepcionals èxits, «morts i enterrats», repeteixo, des de fa anys i panys-, tot fent vots perquè la meravellosa música d’aquest insigne mestre empordanès aconsegueixi després «instal·lar-se» de nou en totes les ballades sardanistes, avui tan poc nodrides de peces autènticament populars.

Raquel Meller

Emili Casademont i Comas