dissabte, 2 de gener del 2010

Les Fires de Girona

Per Josep Fontbernat i Verdaguer (“Glossari andorrà”. Ràdio de les Valls d’Andorra)
== i ==
Emili Casademont i Comas (“Figueres, tres de la tarda”. Ràdio Popular de Figueres)

<0> TEXTOS corresponents als dos únics programes radiofònics que, durant els anys 60 del segle passat, es feien diàriament --diumenges i festes inclosos-- en català. El “Figueres, tres de la tarda” (o “L’Hora de Catalunya”, títol que acabaria adoptant de forma definitiva) va ser el primer d’aquesta naturalesa realitzat a l’Estat espanyol després de la Guerra Civil i en ple règim franquista. Aquestes dues històriques emissions eren escrites i llegides pels gironins Josep Fontbernat, fill del poble d’Estanyol (municipi de Bescanó), des del seu exili del Principat d’Andorra, i Emili Casademont, fill de Girona, des de Figueres, la capital de l’Alt Empordà i la ciutat de Salvador Dalí. Ambdós programes han quedat immortalitzats en sengles llibres, avui pràcticament introbables: “Glossari andorrà” (Barcelona, 1966) i “L’Hora de Catalunya”, subtitulat “Recull d’una emissió radiofònica”, prologat per la poetessa Montserrat Vayreda (Girona, 1968).

<0> TRANSCRIT per J. C. i P. d’un treball periodístic signat per Emili Casademont i Comas, publicat al suplement Especial Fires de Girona 1983 del diari “Los Sitios de Girona”.

Josep Fontbernat i un joveníssim Emili Casademont, ambdós en primer terme, fotografiats durant la diada de la patrona del Principat d’Andorra, la Mare de Déu de Meritxell, en els paratges de la seva ermita, un 8 de setembre de mitjan anys 1960

(…) Un any, en arribar la vigília de Sant Narcís, un text meu va omplir una bona part del “Glossari andorrà”. Josep Fontbernat el llegí davant els micròfons de la Ràdio de les Valls (tot primer dita Ando-ràdio i, en els seus últims temps, Sud-ràdio), les potentíssimes antenes de la qual, instal·lades al Port d’Envalira, l’escamparen arreu del món, tant en Ona Mitjana com en Ona Curta. El text és aquest:

TRITLLEIG de campanes. Descàrrega de coets i morters a les mateixes ribes de l’històric Undaris. Cercavila que acompanya els Heralds de la Ciutat i els gegants i cap-grossos…

És així com comença a giravoltar la nòria festiva de les Fires de Girona. Cada any. En un capvespre tardoral amarat d’encís. D’alegria. D’animació… Només, a voltes, com l’any passat (i aquesta circumstància s’ha repetit amb molta assiduïtat al llarg del temps), amb una nota que podríem dir-ne discordant: la trista i ploranera dels núvols, que vessen unes llàgrimes damunt la Tres Vegades Immortal Ciutat en festes…

Però les llàgrimes no sempre són producte d’una aflicció, d’una pena. Tot sovint, no caldria dir-ho, signifiquen el contrari. És a dir, exterioritzen moments de felicitat, de joia. I, potser, quan el núvols obren l’aixeta del dipòsit de llurs plors, en encetar-se la “gran setmana gironina” -un fenomen, repetim, força normal-, és perquè experimenten el goig del retrobament amb les Fires i Festes de Sant Narcís. Aquestes fires tan tradicionals, tan formoses i tan catalanes, en les quals la sardana, la “dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”, com digué Maragall, ocupa un alt lloc de privilegi.

És probable, doncs, que l’emoció del retrobament entendreixi els fràgils cors d’aquests romàntics nuvolets. Si és així, el fet ens alegra. De tota manera, però, convé pregar-los que sàpiguen reprimir un xic llurs sensacions, per tal que deixin celebrar amb tot esplendor les Fires de Girona, presidides, en tot instant, pels amanyagadors raigs del sol tardoral… Estem convençuts que sant Narcís els agrairà -i MOLT!- aquest “detallet”… I, naturalment, tots els gironins. Encara que nosaltres hàgim de “sacrificar” uns senzills versos que, un cop, es formaren a la nostra ment, quan contemplàvem, embadalits, l’espectacle meravellós (meravellós, és clar, als ulls poètics..) de les daurades fulles dels plàtans de la Devesa, mentre rebien uns suaus òsculs mullats: ”Ploren els núvols del cel/ i ses llàgrimes, en caure/ besen unes fulles d’arbre/ que tenen color de mel…”.

“GIRONA, PAGESA I SENYORA…”
L’endemà, diada de Sant Narcís, Josep Fontbernat, amb veu emocionada, que deixava endevinar l’enyorament que sentia per la seva estimada Girona (portava ja una colla d’anys al seu segon exili) començava així el seu “Glossari”:

UN ÀNGEL ha caigut del cel amb les ales esteses i s’ha posat a la punxa del campanar de la Catedral de Santa Maria de Girona.

D’allà estant, veu el Canigó i tota la serralada pirinenca. I només li cal girar una mica el cap i adobar-se les ales perquè no li facin nosa, i veu el mar, potser fins a Mallorca, ja que els àngels tenen la vista llarga.

Girona és aquesta ciutat asseguda al final de la Vall de Sant Daniel, de la Vall dels Àngels, a la porta de l’Empordà i de la Selva.

Del seu setial pot contemplar les Guilleries, Rocacorba, el cingle del Far, com la proa d’un vaixell immens que s’hauria quedat ancorat al mig del cel, i tot el fistó que fan les ones enjogassades i remoroses sota els pins de la Costa Brava.

Girona, agraïda a sant Narcís, qui, a còpia de miracles, l’ha feta tres vegades immortal, avui, diada del seu sant patró, celebra les fires tradicionals amb una solemnitat i una joia que pocs llocs de les nostres contrades hi poden rivalitzar. Girona, pagesa i senyora, noble i popular, durant uns dies serà el cor de tot un país…

Més endavant, l’antic creador i director de la cèlebre massa coral Els Cent Homes d’en Fontbernat, lloctinent de Francesc Macià en la històrica temptativa de Prats de Molló, diputat al Parlament català, alcalde accidental de Barcelona, director general de Radiodifusió de la Generalitat republicana, conseller particular de Vincent Auriol, president de la República Francesa després de la Segona Guerra Mundial, etcètera, continuava fent l’elogi de Girona i les seves terres d’aquesta manera:

Girona, ciutat pirinenca i ciutat del mar: cap de les teves germanes no té aquest privilegi. Potser no tens l’abundància de les hortes lleidatanes, ni la indústria barcelonina, ni el vi ni l’oli ni les ametlles i avellanes dels tarragonins. Però de tot tens una mica. Fins a l’ermita dels Àngels tens un bosquet de mandarines que per bé que no maduren gaire de la pell, que queda sempre verda, de dintre són dolces com l’arrop. Tens els boscos misteriosos i romàntics plens de cantúries. Les alzines sureres que fan els taps perquè el perfum del vi no s’exhali i el faci millor. Ja n’han inventades de coses per suplantar-te, però amb la pell de les alzines dels teus boscos no hi ha res que hi pugui competir.

Girona té records que són lligams amb les Valls andorranes. La torre més alta del campanar romànic de la Catedral de Santa Maria s’anomena Torre Carlemany. Les cinquanta columnes dels claustres de l’església de Sant Feliu, on es guarda la relíquia de sant Narcís, foren venudes al comte d’Urgell. Els gironins han tingut sempre una especial predilecció per les nostres Valls…

I després d’esmentar les personalitats il·lustres que ha tingut Girona (homes de ciència, escriptors, poetes, músics, etc.), el mestre Fontbernat afegia:

Avui, mentre la boira baixa ens priva de veure-hi lluny, només haig d’aclucar els ulls perquè faci claror dintre meu. Veig la plaça del Vi, amb els seus porxos acollidors. La plaça de l’Oli i la del Gra i la de les Castanyes. El carrer dels Ciutadans i de les Ballesteries i el de la Força que puja ciutat amunt, empedrat amb pedres mil·lenàries. Veig el campanar punxegut i escapçat de Sant Feliu i la torre daurada -com si fos de pa torrat- de Sant Pere de Galligants. El Mercadal i la Devesa que Santiago Rusiñol estimava tant com els Jardins d’Aranjuez. Val a dir que el gran escriptor i filòsof Unamuno deia sempre que les dues ciutats més boniques d’Espanya eren Toledo i Girona…

“PER TOTS SANTS, A GIRONA…”
I tres dies més tard, o sigui, l’1 de novembre, Josep Fontbernat, sota el títol de “Tots Sants, Festa Major del Cel”, deia:

QUIN TOCAR les trompetes avui, aquelles de Jericó, les que serviran el dia del Judici Final -això si Nostre Senyor no decideix de fer-ho amb les tibles i tenores…!-. I quines cantúries els àngels i arcàngels, els de Boticelli i els de Fra Angèlico…! I el rei David, amb l’arpa a les mans…! I santa Cecília, desencadenant els orgues amb torrents de música…! I no parlem dels ocells, perquè ja fa dies que sant Francesc els deu assajar perquè cantin bé i tots alhora sense desafinar…! Ben entès que al Cel sempre és festa. Però avui, diada de Tots Sants, és festa major. Cabells d’àngel per tot menjar. Coques de Sant Joan i aquells dolços de Sant Honorat. Torrades de Santa Teresa, “pets de monja” i teules de capellà, amb pinyons i trossos d’ametlles dolces. Pa de les ànimes i, per beure, suc de roses i de llesamins, de lliris d’aigua, pèsols d’olor i de grandalles andorranes…

Tots Sants, Festa Major del Cel…i Festa Major també de Girona. El dia de Tots Sants -tal com ha dit l’Emili Casademont al seu “Figueres, tres de la tarda”, aquesta emissió germana petita de la nostra-, és la gran diada de les Fires de Sant Narcís. “Tothom -ha explicat-, tot seguint una tradició d’anys i panys, fa via cap a la capital del Gironès, per tal de gaudir de les seves populars festes. Hi va gent de pertot arreu. De la Garrotxa, de l’Empordà, de la Selva… Fins i tot, del Ripollès i de la Cerdanya, sense oblidar la gent que hi baixa de les comarques barcelonines i àdhuc de la mateixa Ciutat Comtal. I no ens deixem al tinter, perquè seria imperdonable, la del Rosselló…Pels carrers i places gironins, difícilment s’hi pot fer un petit pas. Hi ha ambient i autèntica animació. I, sobretot, n’hi ha a la Devesa, on es troben les parades i les atraccions firals. Els centenaris plàtans de l’encisadora Devesa, tan estimada i venerada pels pinzells màgics de Santiago Rusiñol, han teixit un pal·li meravellós, amb llurs fulles daurades per la tardor. Un pal·li llarg. Molt llarg. Tant que abriga de cap a cap els passeigs i avingudes del formós i romàntic parc, on es donen cita les clàssiques parades dels firaires; passeigs i avingudes que comencen a lluir una bonica catifa de color d’or i d’aram, feta per les primeres fulles dels arbres que ja han caigut a terra, espolsades per tots els vents, entre els quals no manca aquell vent fresquet de tramuntana, cantat per l’insigne escriptor i poeta gironí Joaquim Ruyra”.

“De tota manera -conclou el nostre bon amic i col·lega-, res no és obstacle perquè els gironins aprofitin la diada de Tots Sants, vigília del Dia dels Morts, per tal de començar a visitar ja els seus cementiris. I hi van amb una oració al cor i als llavis, tot portant devotament a les mans un bon ram de crisantems. Perquè la bonica flor d’aquesta planta originària de la Xina, inspiradora del més sagrat dels respectes, constitueix, sens dubte, el millor símbol de la recordança…”.