dijous, 30 de desembre de 2010

Els raríssims Tres Reis

Diu l’evangelista sant Mateu: «Després d’haver nascut Jesús a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes, uns mags vinguts d’Orient arribaren a Jerusalem, i preguntaren: “On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist a l’Orient la seva estrella, i hem vingut a fer-li homenatge”. Quan el rei Herodes ho va saber, es contorbà, i amb ell tot Jerusalem. Va reunir, doncs, tots els grans sacerdots i els escribes del poble, i els preguntava sobre on havia de néixer el Messies. Ells li digueren: “A Bet-Lèhem de la Judea, perquè així ho ha escrit el profeta: I tu, Bet-Lèhem, terra de Judà, no ets el més petit dels clans de Judà; és de tu que sortirà un cabdill que pasturarà el meu poble d’Israel”». Això és el que sant Mateu, relata, repeteixo, en el seu evangeli, que és l’únic dels quatre acceptats per l’Església que parla d’aquest fet, i afegeix que (ho resumiré una mica) «llavors, Herodes, d’amagat, cridà els mags i, adreçant-los cap a Bet-Lèhem, els digué: “Aneu i informeu-vos ben bé de l’infant i, quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber perquè jo també vagi a fer-li homenatge”. Aleshores, l’estrella que els guiava reaparegué, després d’haver-se ocultat uns dies, i s’aturà damunt una establia, on els mags trobaren el nen, acompanyat de Maria, la seva mare, i li oferiren, agenollats, or, encens i mirra. Però, avisats en un somni que no anessin a veure Herodes, se’n tornaren per un altre camí cap a la seva terra». I és que la vertadera intenció del rei Herodes, benvolguts lectors, era la d’«eliminar» Jesús, ja que temia que, en el futur, li «pispés» el tron.

Sant Mateu, però, no especifica quants eren ni d’on procedien aquells personatges (l’evangeli apòcrif de Tomàs els xifra en tres, provinents de diferents països asiàtics i africans), que hom els faria astròlegs, abans d’elevar-los a la categoria de reis. A Occident, els seus noms, al segle VIII, quedaren fixats en llatí com a Melchior, Caspar i Balthasar, noms més o menys trets d’una vella crònica manuscrita grega. I fou a les acaballes del segle XIV, quan es començà a representar un dels tres monarques amb la pell de color negre, atès que, fins aquell moment, tots la tenien blanca i, a més, existia el convenciment general que, en qualitat de mags (sinònim, sembla, de savi o de científic), pertanyien a la religió zoroastra, anterior a la islàmica. Tot és, en definitiva, molt confús, agreujat, amb el pas del temps, per efecte de la llegenda que s’ha anat barrejat amb els citats personatges. L’Alcorà, per cert, no els menciona en absolut, malgrat que el tema de la naixença de Jesús en una cova hi és profusament i bellament tractat, tal com pertoca a la creença musulmana que Jesucrist (que, segons el llibre sagrat de l’islam, no era fill de Déu, però sí d’una excepcional dona verge, Maria) fou un dels grans profetes que hi ha hagut a la Terra. Concretament, l’antecessor de Mahoma.

La cavalcada dels Reis Mags més antiga del món és la que se celebra a la ciutat alacantina d’Alcoi, que data de l’any 1886. Es tracta, a més, d’una cavalcada en què el rei negre no és pas, contràriament al que succeix pertot arreu, en Baltasar, sinó en Gaspar. I la població també alacantina d’Ibi té una plaça, on hi ha un dels pocs monuments dedicats a les figures dels Reis, tan entroncats amb la indústria de la joquina -de forta implantació a la dita localitat del País Valencià-, monument realitzat per un escultor andalús i inaugurat el 1974.

Segons una tradició, les restes dels Tres Reis Mags, venerats a tot el món cristià com a sants, es troben a la catedral de Colònia (Alemanya) des de l’any 1164, però, segons una altra, a Sâveh (Iran). I cal afegir que abans hom descrivia Melcior, el que duia l’or, com un ancià de raça blanca, que vestia una túnica de color violeta; Gaspar, el que duia l’encens, com un noi ros, vestint una capa de color vermell, i Baltasar, el que duia la mirra, com un negre de mitjana edat, que vestia un clàssic abric àrab, on destacaven els colors vermell i blanc.

Des de l’antigor, els Reis Mags han inspirat molts literats i poetes il•lustres, com Joan Maragall i Carles Fages de Climent, autor aquest darrer del Poema dels Tres Reis. I el tema de l’adoració dels Mags ha estat representat pels més famosos pintors: Botticelli, Leonardo da Vinci, El Bosco, Velázquez, Rubens, etcètera. Normalment, n’han «retratat» tres; però també, a vegades, quatre. I és que sempre hi ha hagut gent que ha sostingut que aquest fou, en realitat, el seu nombre, tal com l’altre dia vaig sentir que es comentava en un programa de TV3. Sigui com sigui (els egipcis, per exemple, havien arribat a assegurar que foren una seixantena), el cas és que, pràcticament, no se sap res del cert sobre aquests populars personatges bíblics, convertits en reis i sants, a excepció del fet que, pel que cada any demostren, són molt rarots, puix que, quan passen per les cases -la nit del 5 al 6 de gener-, no deixen cap regal als infants de les famílies més pobres, malgrat haver estat bon minyoys i d’haver-los anat a esperar plens d’il•lusió, tot cantant allò de «Visca els Tres Reis d’Orient, /que porten coses per a tota la gent». Això, però, no té res de sorprenent, penso jo, atès que la seva història, carregada de llegenda, ja és de per si raríssima.

Imatge antiga dels Tres Reis, quan tots eren de pell blanca

Emili Casademont i Comas

dijous, 23 de desembre de 2010

De festa pagana a festa cristiana

L’Evangeli de Sant Lluc explica que «també Josep va pujar de la Galilea, del poble de Natzaret, a la Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lehem, ja que era de la casa i la família de David, per empadronar-se juntament amb Maria, la seva muller, que estava encinta. Mentre eren allà, a Maria se li van complir els dies del part i va infantar el fill primogènit del matrimoni; l’embolcallà i l’ajagué en una menjadora perquè no tenien lloc a l’hostal».

És molt probable, però, que Jesús no nasqués a Betlem, malgrat el que afirma aquest evangeli canònic (també ho afirma, encara que molt breument, gairebé de passada, el de Sant Mateu), sinó que ho fes a Natzaret, ja que la tradició parla de Jesús de Natzaret i mai de Jesús de Betlem. És més, aquesta era, en l’antiguitat, la manera d’anomenar una persona. O bé, en alguns casos, amb el nom del pare posat darrere el del fill. Però, com que certes profecies de l’Antic Testament anunciaven que la naixença del Messies s’esdevindria a Betlem, doncs a Betlem, segons els estudiosos, hom situà aquest fet. En els altres dos evangelis canònics, o sigui, el de Sant Marc i el de Sant Joan, no hi trobem absolutament res que faci referència al tema de l’arribada al món del Messies, el silencien.

Per altra banda, en donar-se la circumstància que les narracions de Mateu i Lluc sobre la infantesa de Jesús són força diferents, els teòlegs no dubten a qualificar-les d’«històries teològiques», però no d’«històries» en el sentit genuí de la paraula. Per això, hom suposa -i no pas sense encert- que aquestes «històries teològiques» sorgiren temps després de la mort i la resurrecció de Jesucrist, per tal d’omplir fantasiosament els anys de la seva desconeguda època d’infant, tot donant així plena satisfacció a la lògica i natural curiositat dels fidels.

Passant al dia del naixement de Jesús, cal assenyalar que cap dels quatre evangelistes citats no en diu ni «piu». La data del 25 de desembre és arbitrària. L’Església la féu coincidir amb la de la festa pagana del Sol invicte, que era quan els romans festivaven la naixença del déu Mitra. Llegint l’Evangeli de Sant Lluc, però, qualsevol pot arribar perfectament a la conclusió que no fou pas a l’hivern, ja que els pastors guardaven els seus ramats a l’aire lliure. El més segur és que el naixement de Jesús es produís en plena primavera o en els inicis de la tardor. L’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans, per la seva part, afirma que el profeta Jesucrist (per a ells, Jesucrist no era Déu, ni fill del mateix Déu, sinó un dels quatre grans profetes que hi ha hagut al planeta Terra, juntament amb Abram, Moisès i Mahoma), nasqué en un indret apartat, vora la frontera amb Egipte, sense concretar el dia, i en una cova. Hi ha, per cert, una llegenda musulmana preciosa i molt poètica sobre la naixença de Jesús, que conta que, tan bon punt hagué infantat Maria (la virginitat de la qual els islàmics defensen a ultrança, més que els propis cristians), una gentil palmera se l’inclinà, per mandat d’Al·là, i li oferí frescos i reconfortants dàtils. Aquest relat llegendari és tan bell que, quan vaig estudiar l’àrab clàssic -fa més de mig segle-, el vaig llegir una infinitat de vegades. Ara, però, em costaria bastant de fer-ho, atès que rarament puc practicar l’idioma alcorànic. I és que la gent de l’Àfrica del Nord -marroquins, algerians, etcètera- que trobo pels nostres carrers i places solen expressar-se en amazic, l’antiga llengua dels berbers, que té múltiples dialectes i que no té res a veure, tot i semblar-ho, amb l’àrab clàssic, tret d’algunes paraules o frases que s’hi han anat incorporant. I cal afegir, tornant al naixement de Jesús, que, curiosament, moltes coses que avui acceptem com a verídiques, amb el vistiplau de l’Església catòlica, provenen del centenar d’evangelis «apòcrifs» existents (evangelis no reconeguts com a sagrats), com el fet, per exemple, que hi hagués a l’establia un bou i una mula que donaven escalf a l’Infant.

Per la seva banda, i segons el Llibre d’Urantia, en el qual s’inspirà J.J. Benítez per escriure la seva famosa saga El caballo de Troya, Jesús no nasqué ni a la primavera ni a la tardor, sinó en ple estiu. Concretament, el 21 d’agost de l’any 7 abans de Crist. I és que al segle VI, com ja s’ha denunciat repetidament, un destacat astròleg i matemàtic, el monjo Dionís l’Exigu, anomenat d’aquesta forma a causa de la seva petitesa física, encarregat de calcular la data de la naixença de Jesús, per tal d’establir amb ella l’inici de l’era cristiana, cometé un error que, al llarg dels temps s’ha mantingut inalterable, error que, segons els estudiosos del tema, no sols seria de 7 anys, sinó que podria arribar fins i tot als 10 o 12. De manera que, en lloc d’entrar ara -el proper primer de gener-, al 2011, potser ho farem, com a mínim, al 2018.

En resum, s’ignora realment quin dia i en quina població -Betlem o Natzaret- arribà al món Jesús, com també s’ignora realment en quin any ens trobem. No obstant això, hi ha quelcom que se sap del cert, avalat per nombroses proves O sigui, que la festa pagana de l’Imperi romà es convertí en la festa cristiana del Nadal.


Emili Casademont i Comas

dissabte, 18 de desembre de 2010

«La fe perduda»

L’obra Encara no sé com sóc (Club dels Novel•listes - Barcelona,1970), que fou guardonada amb el premi Fastenrath als Jocs Florals de la capital catalana, podria no ser l’única gran novel•la de Maria dels Àngels Vayreda. Això és el que, últimament, vaig dir, en el decurs de l’acte «Recordem M. dels Àngels Vayreda en el centenari del seu naixement», organitzat per l’Agrupació de Cultura del Casino Menestral Figuerenc, on també intervingueren Joan Vallès, nét de l’escriptora i poetessa; Jordi Pla, catedràtic de Llengua i Literatura catalanes, i Eduard Puig i Vayreda, nebot de Maria dels Àngels, enòleg, escriptor i exalcalde de la capital de l’Alt Empordà, presentats tots per Anna Maria Velaz, presidenta de la citada agrupació. I és que, preparant la meva intervenció, vaig trobar al meu arxiu deu velles quartilles mecanografiades -que, lamentablement, havia ben oblidat-, fetes per la pròpia Maria dels Àngels, a petició meva, on em detallava bona part de la seva biografia fins al 1969. O sigui, fins a un any abans d’aparèixer publicada Encara no sé com sóc i vuit abans que, de forma inesperada, es produís el seu òbit a Figueres, a l’edat de 66 anys.

«Carles Fages de Climent, en un pròleg meravellós que va fer per a una de les meves novel•les, La fe perduda, em va comparar amb Víctor Català, la gloriosa autora de Solitud, que, per la seva part, ja m’havia qualificat de predestinada», em deia Maria dels Àngels Vayreda, nascuda a Lledó (escrit amb amb «e» i no pas amb «a», com ara volen els habitants d’aquesta localitat altempordanesa), «el primer poble de la Garrotxa, per bé que situat de cara a l’Empordà», puntualitzava, localitat on també naixeria -però una mica més tard- la seva germana Montserrat, una altra exímia poetessa i escriptora, traspassada igualment a Figueres, ara fa quatre anys, ciutat que l’havia nomenada filla adoptiva i que prologà tres llibres meus.

Segons m’explicava Maria dels Àngels, La fe perduda arribà a la tercera votació en una edició del premi Joanot Martorell» i, posteriorment, fou seleccionada, per al premi Sant Jordi. Rafael Tassis li prometé que publicaria aquesta novel•la, amb el text un xic modificat a causa de la censura de l’època. Però, en morir Tasis molt aviat -el 1966-, la seva promesa no es pogué complir i, a més, s’ignora què passà amb l’original de l’obra. Per tant, i com que els familiars més directes de la família Vayreda que resten en vida confessen que no saben absolutament res de tot això, caldrà investigar aquesta vella història, ja que la novel•la La fe perduda podria ser un «antecedent» (i amb això no vull pas dir que ho sigui) de la que, algun temps després, veuria la llum pública amb el títol d’Encara no sé com sóc. I és que no tot està dit o escrit sobre Maria dels Àngels, incloent-hi la important activitat literària que desenvolupà a Mèxic, país on residí una colla d’anys exiliada, un cop acabada la Guerra Civil, en companyia del seu marit -el farmacèutic figuerenc Joan Xirau i Palau- i les dues petites filles del matrimoni, perseguida pel règim franquista, que l’arribà a empresonar durant una curta temporada.

Maria dels Àngels Vayreda, en efecte, desenvolupà a Mèxic una important activitat literària, ja que escrigué molts contes, articles i novel•letes (els primers, en català, a les pàgines de La Nostra Revista), així com diversos guions cinematogràfics. Un d’ells, per cert, El portero, fou convertit en una destacada pel•lícula de Mario Moreno «Cantinflas» (en lletres ben grosses es podia llegir a la pantalla que era «Una idea de María de los Ángeles Vayreda»), pel•lícula que, en ocasió del traspàs del genial còmic mexicà, ocorregut el 1993, fou oferta per TV3 un parell de vegades, formant part d’un cicle dedicat als seus millors films i, alhora, com a homenatge a l’únic escriptor català que havia col•laborat amb ell. Per aquesta raó, la notícia del decès Maria dels Àngels, que jo vaig facilitar a l’agència Efe, fou recollida per la premsa mexicana. D’altra banda, d’aquella forçada etapa de Maria dels Àngels al país asteca són una obra teatral, La puerta estaba abierta, estrenada suposadament allà, i una llarga novel•la, El cielo sobre el tejado, publicada també suposadament allà. I dic suposadament, en ambdós casos, perquè no m’ho aclaria en les seves notes autobiogràfiques.

Maria dels Àngels Vayreda, en retornar a la pàtria i instal•lar-se de nou a Figueres amb el seu marit i les seves dues nenes, fou proclamada Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de la Ginesta d’Or (Perpinyà). I publicà, l’any 1964, El testament d’Amèlia, un emotiu i bell poema, molt elogiat per la crítica, en record de la seva filla Adela (la mare d’en Joan Vallès), traspassada en la flor de la joventut, que duu la dedicàtoria següent: «Adela, filla estimada, recull, des de l’Eternitat, l’essència pura del meu poema». Maria dels Àngels i jo fórem uns amics entranyables, raó per la qual conec moltes coses de la seva vida i obra. I espero que, en el futur, les pugui ampliar encara més, amb un exhaustiu repàs que faré del seu treball periodístic, poètic, teatral, novel•lístic i conematogràfic dut a terme a Mèxic, així com, principalment, amb la investigació, que ja he començat a practicar, relativa a aquella novel•la, La fe perduda, de la qual ella, fa més de 40 anys, em parlava.

El poeta Carles Fages de Climent, pocs dies abans de morir, acompanyat de les escriptores i poetesses, totes enguany també traspassades, Carme Guasch (mare del televisiu Toni Soler), Maria dels Àngels i Montserrat Vayreda i Pilar Nierga.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

dissabte, 11 de desembre de 2010

RECORDEM MARIA DELS ÀNGELS VAYREDA

en el centenari del seu naixement

Acte celebrat al Casino Menestral Figuerenc
(10-12-2010)

Text escrit i llegit per EMILI CASADEMONT I COMAS

Bona nit a tothom!

«Si Maria dels Àngels Vayreda i Trullol no hagués finat el 1977, a una edat gens avançada -66 anys-, demà, dia 18 de juliol, celebraria el seu centè aniversari, ja que nasqué, al poble de Lladó (Alt Empordà), just 26 anys abans del fatídic 18 de juliol del 1936. Per a ella, aquesta Vall de Llàgrimes ho fou en grau superlatiu, atès que, després d’haver estat empresonada pels franquistes, fugí cap a l’exili i, més tard, la Parca li arrabassà una filla, quan aquesta es trobava en la flor de la joventut».

Així, benvolguts amics, assistents en aquest acte, començava jo l’article que vaig publicar al «Diari de Girona», el proppassat diumenge 17 de juliol, i que vaig dedicar a la meva recordada, estimada i admirada amiga Maria dels Àngels Vayreda, portadora d’uns cognoms ben il•lustres, ja que, tant la branca dels Vayreda com la dels Trullol, han donat al país grans figures de la pintura, de la literatura (incloent-hi, en aquest apartat, la poesia) i de la ciència.

Maria dels Àngels, que de ben petita ja va deixar endevinar que esdevindria una exímia dona de lletres, finalitzada la Guerra Civil va aconseguir reunir-se a Mèxic amb el seu marit (el farmacètic figuerenc Joan Xirau, que ja s’hi havia exiliat), acompanyada per les dues filles petites del matrimoni. I un cop allà, va publicar contes, articles i novel•letes (els primers, en català, a les pàgines de «La Nostra Revista»), i va elaborar una colla de guions cinematogràfics, com el titulat «El portero», per a Mario Moreno «Cantinflas».

Aquesta pel•lícula, on a la pantalla s’anunciava, de forma ben destacada, que era «Una idea de María de los Ángeles Vayreda», va ser exhibida arreu de l’Estat espanyol, molt poc temps després de la seva estrena al país asteca l’any 1950 (a Figueres va tenir lloc a l’actual Teatre el Jardí), i va ser oferta posteriorment per TV3 un parell de vegades, en ocasió del traspàs del genial actor mexicà -ocorregut l’abril del 1993-, formant part d’un cicle dedicat als seus millors films.

I cal afegir que, amb això, Televisió de Catalunya també va voler retre un homenatge pòstum a l’únic escriptor català -que era una escriptora- que havia col•laborat amb en «Cantinflas», un còmic que va arribar a superar Charly Chaplin, «Charlot», si bé la seva fama va quedar limitada als països de llengua castellana, atès que la curiosíssima i graciosíssima manera de parlar que utilitzava era intraduïble a d’altres idiomes. TV3, per cert, va intentar fer-ho al català, però de seguida va adonar-se que la cosa no funcionaria i, en conseqüència, ho va deixar córrer.

En retornar a la pàtria, Maria dels Àngels Vayreda, instal•lada de nou a la capital de l’Alt Empordà, va continuar la seva tasca literària. I una obra teatral seva, «Entre boires», va guanyar el primer premi de prosa als Jocs Florals de la Ginesta d’Or, de Perpinyà, ciutat on no trigaria gaire a ser proclamada, en poesia, Mestre en Gay Saber.

Cal ressaltar que Maria dels Àngels va escriure dues grans obres poètiques: «El testament d’Amèlia» i «La boira als ulls». La primera (amb aquesta dedicatòria: «Adela, filla estimada, recull des de l’Eternitat, l’essència pura del meu poema») va ser divulgada arreu del món, quan va aparèixer publicada l’any 1964, per la Ràdio de les Valls d’Andorra, en forma de tretze capítols, corresponents als seus tretze cants, emesos dins un breu espai nocturn titulat «Toc d’oració», realitzat pel gironí Josep Fontbernat i Verdaguer, fill del poble d’Estanyol (municipi de Bescanó), director general de Radiodifusió en temps de la Generalitat republicana, a més de diputat al Parlament de Catalunya, director general de Sanitat, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, alcalde accidental de la mateixa ciutat, etcètera, i home de confiança dels presidents Macià, Companys i Irla. A aquest últim, per cert, l’hauria pogut succeir, després que Pau Casals renunciés, per motius que ell considerava del tot justificats, com el fet que no era diputat. a tal honor. Però Fontbernat no va acceptar la proposició que li van fer, tot adduint modestament (la modèstia constituïa una de les seves principals virtuts), que «No s’escau que un pobre, un pelat com jo, ostenti un honor i una responsabilitat tan grans en terres de l’exili».

I en encetar-se la dècada dels anys 70, Maria dels Àngels va obtenir un guardó importantíssim. Però no pas com a poetessa, sinó com a novel•lista, ja que el consistori dels Jocs Florals de Barcelona li va atorgar el premi Fastenrath per «Encara no sé com sóc». En aquesta novel•la, prologada pel poeta Carles Fages de Climent, que ha estat força reeditada, l’autora hi desgrana magistralment la vida d’una dona del seu temps i país. Conservo, per cert, l’exemplar que Maria dels Àngels va tenir la gentilesa de dedicar-me, dedicatòria que feia extensiva a la meva esposa: «Al crític Emili Casademont i Comas i a la seva muller, que tant estimen la nostra literatura, amb tot el meu afecte i simpatia».

Vaig tenir la joia de conèixer personalment Maria dels Àngels Vayreda el 1966, a la capital altempordanesa. Me la va presentar, igual que ho va fer amb la seva germana Montserrat, el recordat amic Josep Martí Roca a la Rambla, durant la Fira del Dibuix i de la Pintura, o sigui, en plenes Fires i Festes de la Santa Creu. «Sobretot, aneu a Figueres i saludeu la Maria dels Àngels», em recomanava Fontbernat, quan col•laborava amb ell a la ràdio andorrana, cada cop que jo retornava a la meva ciutat de Girona. I és que els dos estaven units per una antiga i entranyable amistat.

D’aquesta manera, ella ho rememorava, en un article que, en morir Josep Fontbernat -a finals del mes de març de l’any 1977 al seu exili del Principat d’Andorra-, li va dedicar, article que em va lliurar perquè li publiqués a les pàgines de «9País», el periòdic independent de l’Empordà, editat a Figueres, que, pocs dies després, vaig cofundar i dirigir: «Josep Fontbernat -explicava- havia passat llargues temporades amb els parents que tenia a Vilademires. A l’avi Trullol li havia sentit tocar el piano i la tenora que havia estat d’en Pep Ventura i que aleshores era de la seva propietat». I, tot seguit, Maria dels Angels afirmava: «Jo em vaig sentir lligada a Fontbernat per la poesia i la música. Els meus cognoms li eren familiars i estava entusiasmat d’haver conegut una Vayreda, a la qual li agradava escriure i que, a més, es deia Trullol».

Cal recordar que Josep Fontbernat era, a part d’un magnífic escriptor, un gran músic, que havia estat el deixeble predilecte del mestre Enric Morera, l’autor de la música de “La Santa Espina”.

De l’òbit de Maria dels Àngels Vayreda, a les acaballes d’aquell mes de maig del 1977, poques setmanes més tard de produir-se el de Josep Fontbernat, en vaig donar puntual informació a l’agència Efe, raó per la qual la luctuosa notícia va ser recollida per diferents mitjans de comunicació, entre ells diversos diaris de Mèxic. Cosa, aquesta última, del tot lògica, tenint en compte que jo hi feia constar que l’autora d’«Encara no sé com sóc» havia viscut exiliada en aquell país, on va escriure guions per a algunes pel•lícules d’en «Cantinflas».

Moltes van ser les mostres de condol i les opinions expressades arran de l’inesperat i lamentat traspàs de Maria dels Àngels. En destacaré dues de les que que van veure la llum pública a «9País»: la de la bibliotecària Maria Perxés i la de Maria dels Àngels Anglada.

La primera ressaltava que «era sobretot al camp, en plena naturalesa, al nostre Empordà que tant estimava, on Maria dels Àngels Vayreda se sentia feliç i s’oblidava per uns moments de tot allò que l’entristia», referint-se, naturalment, a la pèrdua de la seva filla Adela, mentre que l’Anglada (la futura excelsa figura de les nostres Lletres, avui ja traspassada) remarcava que el decès de la Vayreda li causava una pena enorme. «Últimament -afegia-, ens havíem tractat moltíssim, i l’estimava molt com a escriptora i com a persona humana. Havíem estat fent juntes una selecció de les elegies dedicades a l’Adela, prologades per Marià Manent».

No caldria dir que guardo nombrosos, excel•lents i inesborrables records de Maria dels Àngels, el centenari de la naixença de la qual ara commemorem. Tant ella com la seva germana Montserrat (la també insigne poetessa i escriptora) em van arribar a considerar -el mateix va passar amb en Fontbernat- membre de la seva il•lustríssima família. I així, aquesta última (que va prologar, per cert, tres llibres meus), ho feia constar en la dedicatòria que va posar en un exemplar de l’obra «Poemes de Montserrat Vayreda (Antologia 1945-2004)», que duu un estudi d’Anna Maria Velaz, un pròleg de Mariàngela Vilalloga i un epíleg de Narcís-Jordi Aragó, editada per la Diputació de Girona, dins la col•lecció «Josep Pla», la mateixa col•lecció que, immediatament després, es veuria enriquida amb un llibre sobre Josep Fontbernat, escrit pel cèlebre cartellista republicà, suara traspassat, Carles Fontserè, el crític musical Joan Gay i Puigvert i els periodistes Josep Víctor Gay, Pius Pujades, Dani Vivern i qui us parla, prologat per la pròpia Montserrat, pròleg fet -cosa gens habitual- en vers.

Tot això succeïa poc abans que Montserrat Vayreda rebés la visita de la Parca a Figueres -ara fa quatre anys-, ciutat que l’havia nomenada feia temps filla adoptiva, ja que ella, igual que la seva germana Maria dels Àngels, era natural de Lladó i ambdues havien passat bona part de la infantesa i de l’adolescència a la cèlebre i senyorial masia del Noguer de Segueró, situada a l’ombra de la muntanya de la Mare de Déu del Mont.

Buscant pel meu arxiu, hi he trobat, ben oblidats, uns papers mecanografiats que em va lliurar Maria dels Àngels Vayreda, on em feia un resum de la seva biografia fins a l’any 1969. I en ells em deia, entre d’altres coses, que va néixer al poble de Lledó (amb «e» i no pas amb «a», com actualment els seus habitants volen), «el primer poble de la Garrotxa, per bé que situat de cara a l’Empordà», puntualitzava, tot afegint que «potser és per aquest motiu que estimo tant el pla com la muntanya»; que va estudiar al col•legi de les monges Filipenses, a Barcelona, on van ser també educades la seva àvia i la seva mare; que el seu avi matern era crític musical del «Diari de Barcelona» i que el seu pare feia de l’art un sacerdoci.

Per altra banda, Maria dels Àngels, a més de fer-me sabedor de la seva activitat literària portada a terme a Mèxic, com la d’haver-hi escrit una obra de teatre, titulada «La puerta estaba abierta», i una llarga novel•la, titulada «El cielo sobre el tejado», suposadament estrenades allà (no m’ho aclaria), em confessava que el poeta català del seu temps que li havia arribat profundament al cor era Màrius Torres; que Caterina Albert i Paradís, la «Víctor Català» de l’Escala, li va dir «predestinada» i que Fages de Climent, per la seva part, en un pròleg meravellós que va fer per a una de les seves novel•les, el títol de la qual era «La fe perduda», la va comparar amb la gloriosa autora de «Solitud».

Aquesta novel•la de Maria dels Àngels Vayreda -«La fe perduda», repeteixo-, que, segons ella em contava, va arribar a la tercera votació en una edició del premi «Joanot Martorell» i que, un any més tard, va ser una de les seleccionades per al premi «Sant Jordi», podria tractar-se de la titulada «Encara no sé com sóc» (lleugerament modificat el seu text, seguint el consell que Maria dels Àngels va rebre de Rafael Tassis, a causa de la censura de l’època), obra que, posteriorment, seria guardonada amb el premi Fastenrath.

Però això és quelcom que s’ignora, ja que Tassis, que va prometre a Maria dels Àngels Vayreda que li publicaria «La fe perduda», va morir quasi immediatament després, sense poder complir la seva promesa, i Fages de Climent, un altre que també estaria en condicions d’aclarir la qüestió, fa més de quatre dècades que va deixar de pertànyer al món dels vius. Per aquest motiu (i tenint en compte que els familiars més directes que queden de la família de la Maria dels Àngels no saben res de l’assumpte), en haver jo descobert ara entre els papers del meu arxiu, aquesta vella història, caldrà investigar-la. I és que estic plenament convençut que no tot està dit sobre l’exímia escriptora i poetessa Maria dels Àngels Vayreda, comptant-hi també la sens dubte important activitat literària que va desenvolupar a Mèxic.

Senyores, senyors, amics tots, he dit.

Josep Fontbernat i un joveníssim Emili Casademont, fotografiats, als anys 60, al Principat d’Andorra

La protectora de la vista

De santa Llúcia, la diada de la qual se celebra el 13 de desembre, gairebé no se’n sap res. Tan sols que fou una jove de Siracusa (Itàlia) i que, durant la persecució decretada contra els cristians per l’emperador Dioclecià l’any 304, morí martiritzada. Segons una llegenda, li arrencaren els ulls, motiu pel qual se la sol representar exhibint-los en una safata, llegenda que pot procedir del seu nom, Lucis Via, que significa «camí de la llum», o bé de la proximitat de la seva festa amb el solstici d’hivern.

Sigui com sigui, santa Llúcia, venerada per les Esglésies catòlica i ortodoxa, és invocada, des de temps antics, com a protectora de la vista. D’aquí ve, precisament, aquesta popular frase: «Que santa Llúcia ens conservi la vista». I, a més, santa Llúcia és la patrona dels cecs i de la gent d’oficis ben diversos que requereixen gaudir d’una bona visió, com les modistes, per exemple. Així, recordo que aquestes, les abans anomenades «llucietes» -i parlo dels anys 50 i 60 del segle passat-, organitzaven una gran quantitat d’actes molt lluïts, no mancant-hi el religiós, i a moltes poblacions s’elegia la reina de les modistetes. Per altra banda, cal ressaltar que havia estat opinió estesa entre la gent del didal i l’agulla -en una època, però, força llunyana- que, si alguna «llucieta» o «lluciet» (sastre) cosia el dia de Santa Llúcia, se li escurçava set anys la vista i no trigava gaire a clavar-se l’agulla en un ull, sense adonar-se’n. Ah!, i fins i tot hom creia que, per Santa Llúcia, no es podia llegir i que, si algú s’atrevia a fer-ho, podia esdevenir cec.

Al marge d’això, convé destacar que cada any se celebren moltes fires arreu de Catalunya -fires dites «de Santa Llúcia»-, relacionades amb les festes nadalenques que s’apropen. La principal és la que té lloc a Barcelona, on pot trobar-se de tot per fer el pessebre: figuretes, casetes de suro i de cartró, molsa, branquetes de pi i de bruc, galzerans florits (de petit, a Girona, sempre en dèiem gallerans), etcètera. Aquesta tradicional fira és evocada en el Romanç de Santa Llúcia, una bonica cançó escrita pel poeta Josep Maria de Sagarra i musicada per Eduard Toldrà, que, en principi, popularitzaren els tenors Emili Vendrell i Gaietà Renom, enyorats amics meus, i que s’enceta així: «Perquè avui es santa Llúcia,/ dia de l’any gloriós,/ pels volts de la plaça Nova/ rondava amb la meva amor». Antigament, la barcelonina Fira de Santa Llúcia feia que moltes noies fadrines dels pobles de pagès veïns, filles de famílies riques, hi anessin, com també molts nois de la pròpia capital catalana, igualment fadrins, per veure si hi podien «pescar» una bona pubilleta.

I hi ha, per cert, referent així mateix a les festes nadalenques, un refrany que diu: «Santa Llúcia la bisbal,/ a tretze dies de Nadal». Un refrany que sempre ha fet creure -pel que respecta, sobretot, a les terres gironines- que santa Llúcia era filla de la Bisbal d’Empordà. La tradició barcelonina, però, ho desmenteix, ja que, segons ella, aquesta santa nasqué a la Ciutat Comtal. Concretament, a la casa on avui s’aixeca la capella que li està dedicada, la qual es troba ben a prop de l’antic domicili del senyor bisbe. Per tant, tot fa pensar que això de «bisbal» és un qualificatiu que se li donà per haver arribat al món, d’acord amb la citada tradició, al mateix carrer on vivia el prelat barceloní. I també hi ha un altre refrany que diu: «Santa Llúcia de Puigmal,/ tretze dies d’aquí a Nadal», per raó de celebrar-se, en una ermita pirinenca, un aplec, conegut com l’Aplec dels torrons, al qual abans solien acudir molts olotins. I parlant d’aplecs, no puc deixar d’esmentar el que, per Santa Llúcia, s’organitzava a Tortosa, la capital del Baix Ebre, que era el més important de les comarques tarragonines, car hi anaven els famosos torronaires d’Agramunt, així com uns cuiners, denominats popularment «mongetaires», que fregien grans paellades de saboroses mongetes amb cansalada, tot oferint-les, a continuació, als romeus. Un cas a part és l’Aplec de Tonyà (a quatre passes de Figueres), per exemple, dedicat més a la santa protectora de la vista que no pas als torrons.

La nit de Santa Llúcia és la més llarga de l’any, segons el calendari julià, que era una mica diferent de l’actual, o sigui, del gregorià, establert el 1582, atès que, per començar, ja li restaren deu dies. Per això, el calendari julià, que feia escaure la diada d’aquesta santa unes quantes dates més tard del 13 de desembre, tenia un popular refrany, el de «Per Santa Llúcia, un pas de puça», que encara hi ha persones que, equivocadament, solen recitar sovint. Una equivocació que se suma a la de creure que santa Llúcia nasqué a la Bisbal d’Empordà o a Barcelona, car no hi ha res que ho provi, sinó a Siracusa. De tota manera, i tenint present que santa Llúcia gaudeix de gran fama i prestigi com a protectora de la vista, crec que podria ser molt útil i beneficiós que la gent s’hi encomanés. Jo, que, per dissort, tinc des de fa algun temps un ull un xic «avariat», a conseqüència d’una operació de cataractes que no sortí gaire bé, ja ho faig, tot confiant en aquesta llegendària santa, de qui diuen que, després d’arrencar-li els ulls, encara hi continuà veient.

Emili Casademont i Comas

divendres, 3 de desembre de 2010

El desembre i els bisbetons

El desembre, que dimecres, diada de Sant Eloi, encetàrem, després d’haver acomiadat el novembre (l’últim dia del qual volgué fer honor a la seva popular dita: «Per Sant Adreu, pluja o neu o fred molt greu»), és, moralment i materialment, el més fred de tots els mesos de l’any. Per això, els romans procuraven no iniciar-hi cap empresa important, ja que creien que estava condemnada al fracàs. O sigui, que, actualment, la gent de la vella Roma recomanaria, n’estic ben segur, que la presa de possessió del nou Govern de la Generalitat de Catalunya no es dugués a terme dins el mes de desembre, atès que CiU, triomfador de les recentment celebrades eleccions autonòmiques, pot córrer el risc que les coses no li surtin prou rodones. Aquesta coalició, formada per Convergència i Unió, per fi, tornarà a governar, després de «clavar» una colossal pallissa al popularment anomenat «tristpartit», constituït pels tres partits polítics d’esquerra perdedors dels dos anteriors comicis, que s’ajuntaren com a bons germans i que demostraren després que eren tot el contrari. Un «tristpartit» que impedí, en aquelles dues ocasions, que Artur Mas, clar guanyador a les urnes, manés, servint-se d’una «jugadeta» injusta, però permesa per una llei encara més injusta, i que, en els darrers temps, havia «col·locat» a la presidència de la màxima institució de govern de casa nostra un personatge força gris (pertanyent més al PSOE que al PSC i de nom i cognoms ben andalusos), perfectament «retratat», per cert, en el programa d’humor de TV3, titulat Polònia.

El desembre és el mes de les fortes ventades. Ja diu el refrany que «L’advent és el temps dels vents», època compresa entre les quadre setmanes anteriors a Nadal. I també és el temps de la matança del porc -qualificada d’una de «les tres grans alegries de l’home»-, tal com recorda el calendari esculpit a la portalada de l’històric monestir de Ripoll, obra que data del segle XII. En aquest calendari, l’escena que representa el desembre està formada per una dona amb un ganivet, al costat d’un home amb una destral a la mà en actitud de ferir la bèstia, cosa que fa suposar que, en temps antics, hom matava el porc d’una forma realment esgarrifosa, o sigui, a cops de destral. D’altra banda, convé assenyalar que el desembre, mes de fredors intenses, talment com el gener, i que té els dies més curts de l’any, ens porta, oficialment, l’hivern. I, gairebé tot seguit, la diada de Nadal, que és quan el dia fa un petit salt i s’allarga una mica, com bé diu el refrany: «Per Nadal, un pas de pardal». Pas que l’endemà, dia 26, festivitat de Sant Esteve, ja és de llebre. Però, abans d’arribar a Nadal, i abans d’arribar també a la Puríssima, trobem que el calendari ens indica que el dia 6 és sant Nicolau, diada que convida a evocar una vella cançoneta: «Caritat, senyora;/ caritat, si us plau,/ que venim de Roma/ i portem corona/ de Sant Nicolau; bisbe de pau,/ panses i figues,/ nous i olives/ i tot el que vulgau;/ caritat, senyora;/ caritat, si us plau.» Aquesta cançoneta era la que, antigament, els vailets entonaven, en el seu recorregut matinal per les cases, per tal de recollir coses per a la festa que feien a la tarda. Perquè heu de saber, benvolguts lectors, que sant Nicolau és el patró dels nois o, concretant-ho més, dels nois petits. Un patró que havia estat molt celebrat per tots els nens catalans, els quals menjaven, en una gran berenada, tot allò que, generalment, havien aconseguit recollir en la capta matinal del dia.

Però, per acabar, i deixant tot això al marge, cal centrar-nos, encara que sigui breument, en el fet que sant Nicolau també és el patró dels escolanets. I per aquesta raó, cada 6 de desembre, abans elegien, entre ells, un bisbetó, el qual, durant vint-i-quatre hores, feia de bisbe dels noiets, amb tota la categoria i deferència bisbals, i oficiava i sermonejava, seguit de tota una cort de familiars i d’altra gent, semblant a la dels bisbes de debò. Encara avui dia, convé remarcar-ho, a l’Abadia de Montserrat se celebra l’elecció d’un bisbetó, que no sempre és un integrant de la seva cèlebre i prestigiosa escolania, cerimònia que té lloc per santa Cecília, patrona de la música (el 22 de novembre), i que regeix al llarg de tota la diada de Sant Nicolau, costum que té arrels medievals. I com a curiositat, cal destacar que a Girona, en temps no gaire reculats, la mainada de les escoles, que feia mitja festa, elegia, a més d’un bisbetó, un abató, tot evocant aquells que abans triaven els escolanets de la Catedral i de l’església col·legiata de Sant Feliu, respectivament. Els abatons, per cert, es distingien d’allò més perquè es barallaven amb els bisbetons, en un ambient divertidíssim, a tall de record de les fortes batusses (batusses reals, com les que protagonitzen ara determinats polítics, exhibint una pèssima educació) que, segons expliquen els llibres d’història, havien sostingut aquells que exerciren aquests càrrecs infantils.
Sant Nicolau té diversos refranys que, en la seva majoria, avui la gent ha gairebé oblidat. I entre ells, n’hi ha un que, pel que «delaten» clarament les estadístiques, l’encerta sovint. És aquell que diu que «Per Sant Nicolau, plou, si a Déu plau». Cal desitjar, per tant, que a Déu, aquest any, no li plagui fer ploure, a fi que el bisbetó de Montserrat pugui gaudir d’una bona diada, presidida pels alegres raigs de l’astre rei.


Emili Casademont i Comas

dissabte, 27 de novembre de 2010

Els «elois»

A una edat considerada aleshores avançadíssima, quan la mitjana de vida no passava gaire dels 70 anys, el meu avi matern morí fregant els 90, tot i que era un empedreït fumador (de pipa i caliquenyos, principalment), costum -o vici, qualificat ara de dolentíssim-, que practicà fins que la mort se l’endugué a l’altre barri, que ell, catòlic també empedreït, confiava que seria el paradís celestial. I, així que el calendari indicava que estava a punt d’arribar (o havia arribat ja) la data de l’1 de desembre, diada de Sant Eloi, sempre recitava la mateixa «cantarella»: «Sant Eloi,/ quan era petit/ era noi,/ de mitjà/ va ésser manyà,/ de mitjancer/ va ésser serralller,/ i de gran va ésser sant». I és que el meu avi matern, natural de Caldes d’Estrac o Caldetes (al Maresme), es jubilà com a ferroviari, després d’haver exercit sempre l’ofici de manyà als tallers de la Renfe (primer als barcelonins i, finalment, als gironins, situats a la carretera N-II, a tocar de l’antic poble de Palau-sacosta), en una època en què els treballadors del ram del metall celebraven moltíssim el seu patró, sant Eloi, treballadors, per cert, coneguts popularment, en alguns llocs, pels «elois».

Sant Eloi és l’encarregat d’encetar el darrer mes de l’any, immediatament després que sant Andreu hagi acomiadat el novembre. Un sant, aquest darrer, que, segons la tradició, ens «regala», en el seu dia, pluja o neu o fred molt greu. És clar que no sempre aquesta tradició es compleix. Però els ferrers, torners, ajustadors, manyans, etcètera, per si de cas, abans pregaven a sant Eloi que demanés al seu «col·lega» sant Andreu que no ultrapassés els límits de la seva diada, per tal que l’endemà fes bon temps. O, almenys, que no plogués o nevés. Fins i tot, s’havien fet, en determinades poblacions i en vigílies de l’1 de desembre, algunes funcions religioses en tal sentit, que deien que solien donar el resultat desitjat. I a propòsit de sant Andreu, cal recordar que, per efecte d’un privilegi atorgat l’any 1274 pel rei Jaume I, antigament tenia lloc a Barcelona, el 30 de novembre, l’elecció dels consellers o jurats que havien de regir la ciutat i que havien d’integrar el Savi Consell de Cent. Això durà fins al 1713, ja que, a partir de l’any següent i com a conseqüència de la pèrdua de la guerra dita de Successió, així com de la presa de Barcelona per les tropes de Felip V (monarca de pèssim record per als catalans), fou ordenat el règim de la Ciutat Comtal de manera ben diferent de com l’havia saviament instituït el gran rei En Jaume cinc segles enrere.

Repassant una mica la història, cal assenyalar, tornant a sant Eloi, que aquest sant havia estat molt venerat pels practicants dels vells oficis del metall, com els enclusaires de Guardiola de Bagà, els dalladors de Campdevànol, els panyaires i canonaires de Ripoll, els balaires de Sant Llorenç de la Muga, els aixadaires, cavagaires i fangaires de la Pobla de Lillet, els esquellaires de Sant Pere de Torelló, els aramaires de Vic, els tisoraires de Martinet de Cerdanya, etcètera. I també cal assenyalar que, en certes localitats, tenien els ferrers per gent demoníaca. I és que hom els creia relacionats amb el dimoni, perquè treballaven amb foc, com a l’infern, i posseïen el do d’estovar i «dominar» el ferro. D’aquí ve que les fargues estiguessin situades enmig de boscos i allunyades de poblat. O bé, en llocs, ben amagats, dels afores de les ciutats. I hom diu que abans cap pare no donava una filla en matrimoni a un ferrer per res del món, raó per la qual els ferrers es casaven només amb dones que eren filles d’un col·lega de professió. D’altra banda, convé afegir, com una curiositat més, que sant Eloi és advocat per guardar dels óssos. I és que, segons la tradició, una vegada que anava de camí -no diu concretament on s’adreçava- li sortí un ós que el volia devorar, i ell l’amansí de tal forma que el féu seguir com un simple gosset. Per això, hom presenta sant Eloi, en quasi totes les estampes, gravats i escultures, acompanyat d’un ós.

Avui dia, alguns manyans, ferrers, ajustadors, serrallers, etc., que encara continuen exercint aquests oficis, solen celebrar sant Eloi d’alguna manera, fent un bon dinar, berenar o sopar, tot recordant amb nostàlgia temps passats, en què festivaven extraordinàriament el seu patró. I alguns joiers i rellotgers arriben a tancar, fins i tot, les portes de les seus establiments l’1 de desembre, mentre que, a instàncies dels primers, abans els pastissers feien, en alguns municipis barcelonins, uns pastissos anomenats «martells de Sant Eloi», que ignoro si encara prossegueixen elaborant-los.

El que no ignoro, en canvi, és que, quan vivia a la meva ciutat de Girona (i parlo del anys 40 i d’una part dels 50 i dels 60), els nombrosos «elois» que hi havia celebraven sant Eloi amb diversos, concorreguts i lluïts actes, entre els quals recordo el de l’elecció d’una «miss eloi» i tot. És clar que es tractava d’una època en què existien bastants carrers i carrerons gironins plens de tallers i tallerets, que donaven feina a una bona colla de treballadors, tallers i tallerets que enguany, per raó de l’evolució de la vida (en alguns aspectes, tal com pot comprovar-se fàcilment, ben negativa), se n’han anat en orris.

Emili Casademont i Comas

diumenge, 21 de novembre de 2010

10è SIMPOSI SOBRE LA DESCOBERTA CATALANA D’AMÈRICA

Arenys de Munt (Barcelona), 19 i 20
de novembre 2010


Ponència: «El descobriment d’Amèrica,
Colom i el pintor Dalí»

Presentada i llegida pel periodista
EMILI CASADEMONT I COMAS

«El somni de Cristòfor Colom»

Fou la matinada
del 3 d’agost del 1492, quan Cristòfor Colom salpà de l’antic port empordanès de Pals, amb les tres caravel•les. Per això, els palsencs, en tal data, reten homenatge a Colom, tot recreant, al carrer i a la platja, la seva sortida cap al Nou Món. I és que tot fa ben creure que Cristòfor Colom no inicià pas l’aventura del descobriment d’Amèrica a Palos de Moguer, malgrat el que diu la història oficial espanyola. Així, Rafael Marrón, un insigne home de lletres veneçolà, en un article publicat a l’important diari Correo del Caroní, de Ciudad Guayana -reproduït, en part, pel Diari de Girona-, ha afirmat el següent: «En el año 1492, Palos de Moguer no existía. Existía Palos y existía Moguer. Palos jamás ha sido un pueblo amurallado. Si traducimos el nombre de Palos al catalán, nos encontramos con Pals, que, en 1492, no sólo tenía puerto, sinó también astilleros y, en aquel entonces, era la mayor potencia marítima de Occidente, que imponía sus leyes en todo el Mediterráneo a través de sus consulados». Per la seva part, Narcís Subirana, un historiador palsenc, ha escrit, a Pals Turisme, que aquest port empordanès es conserva enterrat a prop de la Torre Mora, actualment a uns 300 metres del mar, cosa que cal agrair a l’avui desapareguda Ràdio Liberty americana. «Segons informació de la qual es disposa -afegeix-, el port de Pals d’Empordà havia estat un port important, que tenia forma de ferradura, i des d’on sortiren molts vaixells, fins que, a principi del segle XIX, la gran quantitat de sediments que hi portaren els rius Ter i Daró el deixaren inservible».

Són molts els historiadors i investigadors que també sostenen que les anomenades tres caravel•les del Descobriment salparen de Pals, en una època en què aquest poble, que estava emmurallat, posseïa, a més d’un port molt actiu, unes drassanes, on podien construir-se vaixells de gran envergadura. I sostenen, igualment, que la Niña i la Santa María lluïen els noms de Santa Clara i Marigalante. Pel que fa a la Niña, caravel•la propietat dels germans Eanes Pinson, portuguesos establerts des de feia temps a l’Empordà, hi ha un document antic on apareix escrit això: «…a bordo de la Niña, que ha por nombre Santa Clara…», cosa que evidencia que aquest era el seu nom autèntic i que els encarregats de transfomar una gesta catalana en una gesta castellana, en no eliminar aquestes paraules, badaren com uns babaus. I pel que respecta a la Santa María, Luis Higuera Soldevilla, en un article publicat a la Revista Naval, editada al Ferrol, hi conta que «La nao Santa María, llamada antes Marigalante o María Galante, era propiedad de Juan de la Cosa, natural de la localidad santanderina de Santoña, que se dedicaba con ella al comercio marítimo. La Marigalante fue construída en algún puerto del Cantábrico. O, según determinadas versiones, en alguno de Galicia, razón por la que muchos la llamaban “la Gallega”. De la Cosa (que apareix, per cert, pintat en un quadre amb la barretina catalana), tras ceder esta embarcación a Colón, la denominó simplemente “la Nao”». En canvi, segons el mateix Higuera, els mariners (gairebé tots catalans) que participaren en la inicial anada al Nou Món sempre donaren a l’embarcació el nom de Marigalante (o el de Marigalant), tot i que Cristòfor Colom l’havia rebatejada amb el de Santa Maria.

En aquell primer viatge, aquesta caravel•la, que era la nau capitana on viatjava Colom, es perdé. Fou el 25 de desembre del 1492, diada de Nadal. Aquella nit, la Marigalante embarrancà en els sorrals de la costa d’Haití, naufragà i s’abandonà. Les seves fustes, però, s’utilitzaren per construir un fortí que s’anomenà Natividad, lloc on Cristòfol Colom, que hagué de retornar a Espanya a bord de la Pinta, deixà una quarantena d’homes, els quals foren vilmernt assassinats. I, en record i homenatge a la difunta embarcació, l’almirall, en el segon viatge que realitzà a Amèrica, donà el nom de Marigalante a una de les petites illes de les Antilles, nom que, posteriorment, seria substituït per un altre, cosa que passaria, també, amb els noms i cognoms -catalans i portuguesos- que figuraven a les llistes dels mariners de les caravel•les. La història oficial, a més de silenciar tot això, descrit pels cronistes de l’època, amaga el fet que Amèrica ja fou descoberta, en temps remots, pels víkins, els grecs, els romans, els xinesos, etc., i que Colom ja havia «trepitjat» la part nord del Nou Continent.

Salvador Dalí, a qui recordo amb moltíssim afecte i admiració, pintà a l’oli un quadre bellíssim, de grans dimensions i altament cotitzat, entre el 1958 i el 1959, titulat El somni de Cristòfol Colom, que es troba al museu que té als Estats Units (a St. Petersburg, Florida). L’estiu del 1974, Dalí, un dels artistes mundials més cèlebres i genials del segle passat, m’explicà, a la seva residència de Portlligat, el significat dels símbols que havia plasmat en aquesta obra colombina. «Les senyeres volen indicar que la Descoberta d’Amèrica va ser una gesta catalana, encapçalada per un navegant nascut a casa nostra, mentre que els pals volen indicar que les caravel•les van salpar del port de Pals d’Empordà. Del que diu la història oficial, que si Colom era de la ciutat italiana de Gènova, etc., no en facis gens de cas», m’advertí, davant l’advocat Ramon Guardiola, home de la seva confiança, que fou, essent alcalde de Figueres, el gran impulsor del cèlebre i visitadíssim Teatre-Museu Dalí de la capital de l’Alt Empordà.

I, tot seguit, Salvador Dalí em revelà que la figura d’un eclesiàstic, inspirada en el bisbe sant Narcís, patró de Girona, que hi ha a l’angle inferior esquerre del quadre, juntament amb el campanar punxegut i escapçat de l’església de Sant Feliu, un dels grans símbols de la ciutat del Ter i l’Onyar, volen representar que el pare del navegant era un canonge de Girona, localitat on nasqué Colom, segons ell creia fermament. Una creença, aquesta, per cert, compartida per diversos investigadors, com Francesc Albardaner, Joaquim Ventalló i el francès Jacques A. Cornet, autor del llibre Cristòfor Colom, el corsari, arran d’haver-se localitzat, a l’Arxiu Diocesà de Girona (després que Dalí pintés el citat quadre), un document, on s’assenyala que un tal Joan Baptista Colom (molts creuen que aquest era el veritable nom de l’almirall i que després se’l canvià per despistar aquells que el perseguien, per motius polítics i per delictes de pirateria, pel de Cristòfol) havia estudiat al Seminari gironí, individu que podria tractar-se del famós i misteriós navegant, ja que consta que dominava el llatí a la perfecció.

El lloc de naixença de Cristòfor Colom, però, no se sap amb certesa: uns el fan fill de Barcelona, d’altres de Tarroja de Sagarra, etc., sense oblidar, per exemple, els que creuen que veié la primera llum de la vida a Eivissa Una alta empleada del Museu Dalí dels Estats Units, per la seva part, ha assegurat, en unes declaracions fetes al Diari de Girona, que allà tenen proves, encara que sense dir quines, que Colom nasqué a Girona i que, de jove, visqué a l’antiga illa de Gènova, amb els seus pares adoptius, on aprengué l’ofici de navegar. Aquesta illa, habitada per genovesos italians, situada molt a prop de la ciutat de Tortosa, la capital del Baix Ebre, avui, en haver-hi quedat unida, és el barri tortosí de Ferreries.

El cas és -repeteixo i acabo- que s’ignora, en realitat, d’on era fill el descobridor «oficial» d’Amèrica, així com la seva vertadera biografia. Tot això se suposa que roman als Arxius Secrets del Vaticà, lloc on es deuen guardar els expedients incoats -i després paralitzats-, per tal de procedir a la beatificació de Colom i la reina Isabel. Dues coses, però, sí que, tal com em digué d’entrada Dalí (que no era boig, malgrat que sovint ho feia veure) són, d’acord amb tots els indicis, ben clares: que Cristòfol Colom era català i que les caravel•les salparen de l’antic port empordanès de Pals.

He dit.

Moltes gràcies!

En aquesta foto, s’hi poden veure les avui desaparegudes antenes de Ràdio Liberty de Pals, potentíssima emissora dels nord-americans, també actualment desapareguda. A uns 300 metres, dins el mar, hi ha enterrades (i ben conservades, gràcies a ells) les restes de l’antic i important port palsenc.

divendres, 19 de novembre de 2010

La música i els músics

La cèlebre Catedral d'Albi
A començament del segle XVIII, uns frares d’Albi, ciutat occitana, pàtria del pintor impressionista Toulouse Lautrec (especialitzat a «retratar» dones de mala nota dels barris baixos parisencs), i ciutat agermanada, des de l’any 1985, amb la de Girona, construïren el primer orgue. I, satisfets que sonés amb una perfecció força notable, procediren a revelar els secrets del seu invent al nebot d’un d’ells, anomenat Cavaillé. Aquest es casà amb una noia de Barcelona, que vivia gairebé al costat mateix de l’església de Santa Maria del Mar, que es deia Coll, i el fill que tingueren, seguint la tradició familiar catalana, o sigui, posant al nadó els primers cognoms del pare i de la mare per aquest ordre, es digué Cavaillé i Coll, que seria, anys més tard, el creador dels famosíssims orgues Cavaillé-Coll. Uns orgues que posseeixen, a més de la grandiosa i molt visitada catedral d’Albi, aixecada ben a prop del riu Tarn i dedicada a santa Cecília, patrona de la música i els músics, les principals esglésies del món cristià, com la basílica menor barcelonina de Santa Maria del Mar, que més amunt he citat, tan carregada d’història.

Una societat musical de Roma, que duu el nom de santa Cecília (la diada de la qual -de la santa, s’entén- se celebrarà aquest dilluns, dia 22 de novembre), ha sobreviscut a totes les adversitats. Així, cada vegada que a Itàlia hi ha hagut un daltabaix, ensorrant i fent desaparèixer moltes coses, l’orquestra i els cors d’aquesta societat, que els entesos afirmen que són els millors del planeta Terra, han sabut sortejar el «temporal» i han renascut després, quasi miraculosament, un cop recuperats tots els seus efectius, més ufanosos que mai. Que això és també, precisament, el que ha passat a Catalunya, amb les sardanes, els orfeons, etcètera. París, la capital de França, per la seva banda, té igualment una magnífica església, encara que no arriba a la categoria de catedral, dedicada a santa Cecília, temple que es troba situat al carrer on hi ha el vell Conservatori Nacional de Música, del qual han sortit músics d’autèntica categoria, que han donat glòria a la música francesa i universal. Però sembla que no se sap del cert si primer es construí l’església, tot i que hi ha molta gent que afirma que sí -sense poder-ne aportar proves-, o bé l’edifici de l’il•lustre i prestigiós conservatori.

Sigui com sigui, el cas és que, tant a França com a Itàlia, santa Cecília sempre ha gaudit de gran devoció per part dels músics. Una santa Cecília que apareix a les estampes davant un orgue, envoltada de palmes i d’àngels que canten, i a qui la llorejada i recordada poetessa i novel•lista empordanesa Maria dels Àngels Vayreda, el centenari del naixement de la qual es commemora enguany, dedicà uns bellíssims versos, que s’enceten d’aquesta manera: «Santa Cecília quan era petita,/ no li agradava saltar, ni jugar,/ i no parlava, somreia una mica/ i el clavicèmbal solia tocar». I una santa, també, que la tradició catalana fa filla i dama del castell de Marganell. Marganell -refresquem un xic la memòria- és un municipi de la comarca barcelonina del Bages, d’uns 300 habitants, anomenat Santa Cecília de Montserrat fins al 1982, per raó de trobar-se a escassa distància de les muntanyes montserratines, així com per haver-hi existit un monestir que lluïa el nom de la santa, monestir que, segons es deia, havia guardat les seves relíquies, fet improbable, atès que tot indueix a creure que aquestes mai no s’han mogut de la catedral d’Albi.

La festa de la patrona de la música i els músics és celebrada, amb concerts, a moltes poblacions catalanes. Es tracta d’un costum sorgit no fa pas una infinitat de decennis, a excepció de Barcelona, on hi havia hagut, antigament, una confraria que aplegava els seus músics, que veneraven la imatge de santa Cecília de l’església de Santa Maria del Mar, temple que, cada 22 de novembre, acollia una funció religiosa molt solemne i, alhora, molt musical. Això succeïa quan l’exercici de la música era, a casa nostra, molt mal vist i desconsiderat. Tant que, quan s’organitzaven festes i danses, la part econòmica corresponent als músics ni es tenia en compte. Si restaven diners, se’ls pagava, sinó s’havien d’acontentar amb una cosa que, popularment, en deien el «companatge», que consistia a parar-los taula i donar-los llit. I cal afegir que, gairebé pertot arreu, hom allotjava els flabiolaires, tabalers, grallaires i d’altres músics humils a les cases més pobres. Val a dir, per tant, que la desconsideració que, en temps ja relativament moderns, encara patien el músics catalans constituïa una resta bastant atenuada d’aquella d’abans.

Amb el pas dels anys, la situació ha anat canviant. I així, els músics, els bons músics (no aquells que es fan dir «músics», perquè «rasquen» una guitarra elèctrica o algun estrany instrument, sense saber solfa), avui dia poden presumir d’exercir un art, una feina, un ofici, en definitiva, tan noble com pot ser-ho qualsevol altre, després d’haver viscut una època no gaire llunyana -jo la recordo perfectament-, en què, quan anaven a tocar pels pobles, amb motiu de la festa major, la gent ja començava a anomenar-los, amb força respecte, els «senyors músics».


Emili Casademont i Comas

divendres, 12 de novembre de 2010

Caganers i caganeres

La caganera Alícia Sánchez-Camacho, del PPC

Sota el títol «El caganer, la figura més popular del pessebre català», Isidre Vallès i Rovira -germà del que fou extraordinari pìntor, l’Evarist, i del prestigiós crític d’art, en Josep-, escrigué un documentat i magnífic article l’any 1984, amb motiu d’una gran exposició de caganers (més de tres-cents), celebrada al figuerenc Museu de Joguets, inclòs posteriorment en un catàleg, editat per l’Ajuntament de la capital de l’Alt Empordà, on es feia un resum de les activitats desenvolupades pel popular museu de joguines, situat a quatre passes del d’en Dalí, així com de les donacions rebudes i dels nombrosos comentaris elogiosos apareguts a la premsa, una bona colla dels quals, els més significatius, es reproduïen al dit catàleg.

I l’Isidre deia, en aquell article, que és possible que la incorporació del caganer al pessebre tingués lloc durant el període del barroc, al final segle XVII o a començament del XVIII, moviment que es caracteritzà per l’extremat realisme que abocà, sobretot, en les natures mortes i en les escenes costumistes, totes elles molt relacionades amb la descripció de la vida del poble. «És aleshores que les condicions de treball i les escenes casolanes i a l’aire lliure foren tingudes en compte com a temàtica artística i es dignificaren així aspectes de la realitat quotidiana que, fins aquell moment, havien estat menyspreats», indicava.

A continuació, Isidre Vallès i Rovira, destacat estudiós del tema, opinava que el caganer seria una reminiscència o record del caràcter vital i còsmic implícit en les grans festes i menjades amb què se celebrava l’inici del solstici d’hivern i de les seves conseqüències immediates originades per l’abús de l’aliment, tot afegint que «aquesta figura es revesteix d’un sentit simbòlic en integrar-se dins el cicle de la natura i en una estació, l’hivern, en què els camps necessiten l’adob per produir els seus fruits». I concloïa assenyalant: «En conseqüència, podem considerar la figura del caganer com un símbol de la fecunditat futura de la terra adobada amb la seva deposició, aspecte que ens permet reblar les paraules de Joan Amades, quan ens deia el següent: “Fer figurar aquest homenet en el pessebre porta sort i alegria i no fer-ho comporta desventura”». El citat i il·lustre folklorista escrigué això l’any 1939. Però, amb el pas del temps, la situació ha anat canviant, per efecte de la forta reivindicació dels drets de la dona, i això ha fet que la iconografia pessebrista s’enriquís amb la variant femenina del caganer, cosa que, ja el 1984, començava a evidenciar-se, com bé apuntava Vallès en el seu article. Per consegüent, no ens ha de sorprendre gens que, en aquests últims decennis, s’hagin incorporat caganeres al pessebre nadalenc, gràcies a la iniciativa duta a terme per un ninotaire, avui ja traspassat, anomenat Lluís Vidal.

En aquella gran exposició, celebrada ara farà 26 anys al Museu de Joguets de Figueres i organitzada pel seu director, Josep Maria Joan i Rosa, s’hi exhibiren, caganers procedents de les col·leccions de Sylvia Ruiz, de Sitges, i del doctor Joan Arruga, de Barcelona, les dues úniques existents llavors arreu de Catalunya. I, a part del clàssic caganer (el que duu barretina i fuma amb pipa, que jo, de petit, posava, en un racó discret, del pessebre que feia a casa), n’hi havia un que llegia el diari, un altre vestit amb la samarreta del Barça, els Tres Reis, etcètera. La mostra cridà molt l’atenció i fou visitada per una enorme quantitat de gent petita i gran. I és que era realment curiós i bonic contemplar aquells caganers, «actuant» al bell mig d’un magnífic ambient pesebrístic, format per pedres, farigola i sorra. «La farigola és de la Muntanyeta, és a dir, del lloc on els figuerencs van a cercar-la per fer la sopa. La sorra és de la platja de Sant Pere Pescador. I les pedres són del castell de Sant Ferran. Es tracta, concretament, de trossos de pedra de quan, l’any 1939, les tropes republicanes, llavors de la retirada, van volar la fortalesa», m’explicà l’amic Josep Maria.

El que cridà més l’atenció de la mostra, però, fou la presència d’unes dones que hi havia, ajupides i amb el cul enlaire, en plena «tasca caganera». I és que llavors, tres dècades enrere, no era gaire habitual veure aquesta classe de figuretes als pessebres, cosa que ara ha esdevingut ja força normal. Així, entre els nous caganers per a enguany, hi ha, al costat de cèlebres futbolistes i diversos personatges «de moda», una coneguda política gironina, Alícia Sánchez-Camacho, candidata a la presidència de la Generalitat, en les pròximes eleccions autonòmiques catalanes, pel Partit Popular (PP).

Alguns titllen de mal gust la col·locació de determinats homes o dones públics al típic pessebre nadalenc. Però els fabricants de les gracioses figuretes (fabricants que són de Torroella de Montgrí) afirmen que no n’hi ha cap, d’aquesta mena, que pretengui burlar-se del personatge que representa, sinó tot el contrari, ja que realça la seva simpatia. I això és el que deu pensar l’Alícia. Una Alícia Sánchez-Camacho que també deu pensar, per altra banda, que el fet de concórrer a la imminent contesa electoral catalana com a caganera -com a caganera pessebrista, insisteixo-, pot ajudar-la (o pot ajudar el seu partit, millor diríem) a «esgarrapar» vots. Si realment és així, tal com jo suposo, que la sort -sempre tan anhelada, però difícilment assolible- l’acompanyi...!

Emili Casademont i Comas

divendres, 5 de novembre de 2010

Beget, la Majestat i el ruc

Un minúscul poble gironí, annexionat l’any 1969 al municipi de Camprodon (el Ripollès), si bé geogràficament pertany a l’Alta Garrotxa, celebra aquest cap de setmana la festa major. Estic parlant del poble de Beget, l’accés al qual es fa des de la citada localitat ripollesa (on obrí els ulls a la vida, per cert, el cèlebre músic Isaac Albéniz, fill de mare figuerenca), en direcció a Molló. I si parlo de Beget, que inclou el llogarret de Rocabruna, la vall de Salarsa i la serra de Bestracà, és perquè té una església, d’estil romànic, posada sota l’advocació de sant Cristòfol i catalogada com a monument nacional, en què hi ha una formosa imatge del Sant Crist, anomenada la Majestat de Beget, que presideix el seu altar principal.

Aquesta cèlebre imatge de fusta (en diverses ocasions, al llarg del temps, curosament restaurada), de dos metres d’alçada, amb rostre serè i sòbria expressió que la dignifica -i també amb una túnica fins als peus i una corona al cap-, representa Jesús crucificat, tal com se l’imaginaven els artistes orientals dels segles XI i XII, i és de procedència bizantina. La Majestat està datada entre el final i l’inici dels dos segles acabats d’esmentar, si bé la veu popular la considera força més antiga, alhora que afirma que aquesta autèntica joia del romànic arribà a Beget, provinent de Bestracà, on havia existit un monestir (hi ha qui creu, però, que es tractava, en realitat, d’un castell), les ruïnes del qual encara avui dia es poden mig contemplar o endevinar. I convé ressaltar, a part del fet que la Majestat de Beget se salvà de ser profanada l’any 1936 -en començar la cruenta i llarga Guerra Civil-, gràcies a la valentia dels veïns, que l’església de Sant Cristòfol és un bellíssim exemplar romànic de la segona meitat del segle XII, d’una sola nau, reforçada per uns arcs de molta grandària, i que, a més de la Majestat, posseeix una pica baptismal romànica, un retaule gòtic d’alabastre, elaborat en un taller de Sant Joan de les Abadesses, amb diverses escenes del cicle nadalenc i de la vida de la Verge Maria, una imatge gòtica de la Mare de Déu de la Salut i un conjunt de retaules barrocs, entre d’altres tresors artístics i històrics.

Any darrere any, la Festa Major de Beget aplega moltíssima gent. Forasters que es barregen amb els escassos habitants (no arriben a la trentena) del poble. Un poble que ara tan sols compta amb quatre masies, com aquell qui diu, quan antigament havia tingut quasi un centenar de cases i més de dos-cents veïns. I és que, lentament, Beget s’ha anat «buidant» d’habitants, tal com ha ocorregut arreu de l’Alta Garrotxa, zona de la qual la gent ha fugit per instal•lar-se, cercant millors condicions de vida, a les ciutats i els pobles importants de l’interior del país. De tota manera, cal destacar que els begetencs sempre han sabut conservar la bellesa arquitectònica de la localitat d’on són fills, localitat que, per afegidura, exhibeix un esplèndid paisatge muntanyenc.

Segons una llegenda poc coneguda, la Majestat de Beget es trobava, originàriament, en un convent de monges situat a Bestracà. Un dia, les religioses ofengueren la Majestat i aquesta decidí abandonar, tota molesta, el recinte conventual. Un matí, però, fou localitzada a la porta de l’ermita del Remei. Però, com que des d’allà encara la Majestat podia veure el convent de Bestracà -de mal record-, tornà a «tocar el dos» i arribà fins a la riba del riu de Beget. Aleshores, un traginer begetenc, en passar per allà, la trobà i decidí carregar-la damunt el seu ruc, amb la intenció de dur-la, altra vegada, a Bestracà. L’animal, però, es negà a caminar, motiu pel qual el seu amo l’increpà durament, tot enutjat: «Tira o rebenta’t!», li etzitbà. I el ruc, tot seguit, rebentà. Allò féu pensar que la Majestat no desitjava marxar de Beget i, en vista d’aquella miraculosa circumstància, hom procedí a traslladar-la a l’església de Sant Cristòfol, d’on mai més no s’ha mogut.

Algunes persones, per cert, donen a aquesta església el nom d’església de Sant Martí. Un error que prové del fet que la Festa Major de Beget s’escau sempre pels voltants de l’11 de novembre, que és la diada d’aquest sant. D’un sant Martí (el del conegut refrany: «Per Sant Martí,/ mata el porc/ i enceta el vi»), popularíssim a les terres catalanes, que fou patró dels nostres cavallers abans que sant Jordi i que, amb un cop d’espasa, partí la seva capa en dues meitats, per tal de lliurar-ne una a un pobre que es moria de fred, cosa que la tradició assenyala que ocorregué a Sant Martí de Provençals, localitat avui agregada a la ciutat de Barcelona, a més d’aconseguir que, abans o després de la seva festa, Déu ens concedís un beneficiós estiuet. Però d’un sant Martí, posseïdor de moltíssimes ermites a Catalunya (fruit de les capelletes que li erigiren les tropes que lluitaren contra els sarraïns), que, en canvi, no té res a veure amb Beget. Ni tampoc, per descomptat, amb el temple que allotja la Majestat, on aquesta joia romànica anà a raure, després que, segons la llegenda que acabo d’explicar, un ruc fes un «pet com un gla», tot volent indicar que la preuada imatge, col•locada damunt seu per un traginer a Beget, volia quedar-se, pels segles dels segles, en aquesta petitona i bonica població de l’alta muntanya garrotxina-ripollesa.


Emili Casademont i Comas

dimecres, 3 de novembre de 2010

Opinions sobre l’obra «Estètica de la Sardana»

Llibre històric reeditat per l’Ajuntament d’Anglès, amb motiu del centenari del traspàs del periodista Esteve Fontbernat i Verdaguer, el seu autor


DUES PUBLICACIONS DE DIVULGACIÓ VEUEN
LA SARDANA DE DIFERENT MANERA

Per Sebastià Gràcia

La meva relació amb l’Emili Casademont, de Figueres, és d’aquelles que, a banda del tema sardana, la reforça el mutu sentiment patri. Fins també la seva muller, l’Emília, fins fa un temps tenia cura d’un programa sardanista a Ràdio Figueres, i en això feia la mateixa feina que jo encara continuo fent a Ràdio Lleida. Per a mi sempre seran una gran parella l’Emili i l’Emília.

És el cas que el mes d’agost passat, l’Emili em va enviar quelcom que en agrair-li li vaig prometre que ho tractaria a “La Veu de la Sardana”, cosa la qual per imperatius de temes que m’han fet ocupar aquesta pàgina, no m’han permès fer allò que avui faré: tractar el tema de l’edició en facsímil de l’opuscle o llibret titulat “Estètica de la Sardana”, feta per l’Ajuntament d’Anglès, amb motiu de commemorar-se enguany el centenari del decès del seu autor, Esteve Fontbernat i Verdaguer, el germà gran d’en Josep Fontbernat.

Millor serà que transcrigui el que l’Emili Casademont, destacat coneixedor de la vida i miracles dels Fontbernat, diu sobre el llibre “Estètica de la Sardana”:

«L’Esteve, que malauradament morí molt jove, als 23 anys, a causa del tifus, arribà a ser director del diari gironí “Lo Geronès” i col·laborador destacat del rotatiu barceloní “La Publicitat” i d’altres periòdics. Va escriure aquest històric llibret a Anglès, d’on era fill adoptiu, després d’haver nascut al poble veí d’Estanyol (municipi de Bescanó), igual que en Josep Fontbernat.

«Aquesta reedició d’”Estètica de la Sardana” ha estat possible gràcies a l’únic exemplar, segurament, que jo conservo de les diferents edicions que se’n van fer a Barcelona l’any 1908, exemplar que em van cedir les filles d’en Josep, la Marylou i la Jossete, aquesta última fa temps traspassada. Es tracta d’un dels primers llibres escrits sobre el sardanisme, on l’Esteve indicava com ballar la nostra dansa nacional. I, després de moltes discussions, triomfà l’anomenat “estil Fontbernat”, que és, tret d’alguna excepció, com es balla avui dia pertot arreu, és a dir, amb els braços abaixats en els curts.»

Aquest llibre, al seu temps, es venia al preu de 20 cèntims.

Aquesta obra topa frontalment amb el llibre del musicòleg, compositor i historiador de l’Escala Lluís Albert “Contra la falsa sardana”, editat a Barcelona l’any 1953, en castellà, en què s’aferma a dir que la sardana s’ha de ballar sempre amb els braços enlaire. En la tramesa que em va fer del llibre el bon amic Lluís Albert, diu: «El diàleg amb la gent jove es fa difícil, perquè molts conceptes han canviat radicalment de significat. I això es fa palès en el camp de la sardana: el concepte dansa lúdico-espiritual basada en la participació col·lectiva, va donant pas a un espectacle d’exhibició coreogràfica de caire exclusivista i minuciosament assajada, tan impròpiament batejada amb el títol de punts lliures…»

No sé si al Pubillatge de la Sardana de l’Escala es van ballar les sardanes sempre amb els braços enlaire. Jo no hi era, però tinc per mi que no.

Bé, deixem-ho aquí; el que sí, però, queda ben clar és que l’anomenat “estil Fontbernat” és com es balla ara i de sempre la sardana, amb els braços abaixats en els curts.

Ho he dit més d’una vegada, agraeixo molt trameses com aquestes, que els meus amics em fan arribar, com jo procuro enviar-los allò que pugui i sé que els agrada tenir. Alço la vista de l’ordinador, i m’encanta el panorama de literatura que aguanta la prestatgeria. De tot, se’n treu profit.

Gràcies, amics.

Diari «La Mañana» (Lleida)
(30 d’octubre de 2010)

Esteve Fontbernat

ESTÈTICA DE LA SARDANA

Per Elena Serrano

Aquesta obra és una reedició d’”Estètica de la Sardana”, un dels primers llibres escrits sobre el sardanisme, publicada ara per l’Ajuntament d’Anglès, amb motiu del centenari de la mort prematura de l’autor, Esteve Fontbernat i Verdaguer, el periodista que va ser director de l’antic diari gironí “Lo Geronès” i col·laborador del també antic rotatiu “La Publicitat”.

El periodista Emili Casademont conservava un exemplar de les diverses edicions aparegudes l’any 1908 a Barcelona, i datades a Anglès l’octubre de 1907, fet que n’ha fet possible la reedició.

Tot i haver mort jove, Fontbernat va deixar un llegat incommensurable i va aconseguir una gran repercussió social a principi del segle passat, fins al punt que encara avui es digui que la sardana es balla a “l’estil Fontbernat”.

Amic de Prudenci Bertrana, Rafael Masó o Miquel de Palol, era un autèntic humanista, amant de la pintura, de les lletres i, en general, de tot el saber.

«Capçalera», revista del Col·legi de Periodistes
de Catalunya (Barcelona). Secció Llibres
(Octubre de 2010)


EDICIÓ EN FACSÍMIL DEL LLIBRE
“ESTÈTICA DE LA SARDANA”

Redacció

Recentment, l’Ajuntament d’Anglès ha editat en edició facsímil el llibre titulat “Estètica de la Sardana”, escrit en aquesta població de la comarca de la Selva pel periodista Esteve Fontbernat i Verdaguer l’any 1907 i publicat a Barcelona un any més tard. Es tracta d’un dels primers llibres apareguts sobre el sardanisme.
L’autor, que fou director del diari gironí “Lo Geronès”, col·laborador del rotatiu barceloní “La Publicitat” i de diversos periòdics gironins, com “Emporion” de Torroella de Montgrí, va morir en plena joventut, als 23 anys, a causa del tifus, ara fa justament un segle.

Aquest llibre o fascicle ara reeditat, probablement mercès a un únic exemplar que conservava el nostre col·laborador Emili Casademont, porta un pròleg de l’alcalde d’Anglès, Pere Figuereda, i un epíleg del mateix Emili Casademont.

El lector interessat a obtenir l’esmentat llibre pot adreçar-se directament a l’Ajuntament d’Anglès.

«Àncora», setmanari de la Costa Brava
(Sant Feliu de Guíxols)
(2 setembre 2010)

divendres, 29 d’octubre de 2010

Ràdio Olot, expulsada de França

El Govern francès ha tancat l’emissora barcelonina Flaix FM, que des del pic pirinenc de les Salines s’introduïa a la Catalunya Nord -anomenada també Rosselló-, i ha obligat, alhora, a reduir la potència de Catalunya Ràdio, que emet cap al país veí des del mateix lloc, motiu pel qual l’emissora de la Generalitat ha deixat pràcticament de sentir-se a Perpinyà, en al·legar les autoritats franceses que les dues citades estacions interferien Radio Nostalgie i Radio Catalogne Nord. Aquesta mesura, qualificada majoritàriament d’«injusta», que té l’antecedent llunyà i curiós de Ràdio Olot (del qual m’ocuparé tot seguit), ha fet que, a partir d’ara, els rossellonesos no puguin escoltar, per dissort, ràdio en català, «cuinada» a l’interior del Principat.

L’any 1979, el nou emplaçament de l’equip emissor de Ràdio Olot al cim de Santa Magdalena féu que, de forma inesperada, a l’emissora de la capital de la Garrotxa es rebessin cartes i trucades telefòniques, en nombre elevat, procedents de la Catalunya Nord. I és que un grup de radioaficionats d’allà, per tal de fer-hi arribar el senyal de Ràdio Olot, instal·là a les Salines un repetidor, cosa que motivà que França, amb el propòsit d’anul·lar-lo completament, augmentés la potència de l’estació radiofònica de Carcassona, propòsit que fracassà. Així, durant nou mesos, l’emissora olotina cobrí la Catalunya Nord, amb un èxit espectacular, fins que les autoritats franceses, el 1980, presentaren una denúncia a les espanyoles, «per ingerència en els nostres afers interns», i aconseguiren aturar la recepció de Ràdio Olot al seu territori, adduint -fet mai no provat- que «causa interferències a les nostres ràdios».

El desmantellament del repetidor «pirata» del pic de les Salines originà, tal com explica Alexandre Cuèllar en un interessant llibre (Ràdio Olot, 50 anys. 1951-2001), moltes protestes a totes dues bandes del Pirineu, reflectides en sengles articles i informacions tant a la premsa catalana com a la de Perpinyà. Per altra banda, l’Assemblea Comarcal de Nacionalistes d’Esquerra de la Garrotxa i de l’Esquerra Catalana dels Treballadors (Catalunya Nord), el 17 de juny del 1980, denunciaren, entre d’altres coses, després d’una reunió celebrada a Figueres, que «els entrebancs que ha rebut (l’emissora garrotxina) per a la seva radiació a la Catalunya Nord obeeixen al monopoli parisenc de les ones, i a la repressió més directa del dret dels nordcatalans a sentir ràdio en llur propi idioma: el català».

Pilar Domínguez en el programa "Pilar... a mitjanit"

Cal consignar que, en aquella època, l’únic programa de Ràdio Olot que no es feia enterament en català (hi barrejava el castellà i el francès) era el titulat «Pilar… a mitjanit», presentat per Pilar Domínguez, professora de ballet, nascuda a Agadir, al sud del Regne del Marroc, ciutat destruïda totalment l’any 1960 -i reedificada més tard- per un violentíssim terratrèmol, tragèdia descrita en unes extraordinàries cròniques, des de les pròpies ruïnes d’Agadir, per l'enguany traspassat periodista i poeta Pío Gómez Nisa (guardonat, a Barcelona, amb el premi «Boscán» de posia), director del Diario de África, de Tetuan, rotatiu al qual jo, aleshores, pertanyia. Aquell espai de la Pilar, que tenia un ganxo especial, ràpidament es féu popularíssim. Tant a les comarques de Girona (en els inicis diríem seriosos de l’FM, Ràdio Olot les cobria en gran part) com a les terres del Rosselló. La «franceseta Pilar Domínguez» rebia trucades telefòniques de pertot arreu. I ajudada pel seu fill, en el control tècnic, en cada emissió tractava un tema diferent. «Algunes nits, després de l’emissió -assenyala Cuéllar-, uns joves admiradors anaven a la plaça del Carme (lloc on es trobaven llavors els estudis de Ràdio Olot) per esperar la seva aparició. No va donar mai ni un què dir. Era prou intel·ligent per saber fins on podia arribar i quina havia de ser la seva actitud davant d’uns admiradors que la volien conèixer i tractar més enllà de l’altaveu de la ràdio». Un record realment excel·lent, sens dubte, deixà la Pilar, que havia viscut a París i a Barcelona, abans d’aterrar a Olot, on protagonitzà, al costat de Sílvia Tortosa, la pel·lícula Naftalina.

Per últim, cal ressaltar que el periodista Xavier Febres publicà, just ara fa tres dècades, un article al diari perpinyanès L’Indépendant, on deia (ho tradueixo) que «l’arribada de la llengua catalana a l’escena pública rossellonesa simbolitzava fidelment la ruptura amb el passat i la recuperació, per als francesos, d’una llengua viva, com el català, que era l’única de Ràdio Olot. Aquest fou, indubtablement, el detonador d’una pujada rapidíssima de l’audiència.» I, d’altra banda, l’indicat periodista feia uns comentaris entorn del programa «Pilar…a mitjanit», així com dels espais dels caps de setmana en què participaven Yvonne i Alain, una parella francesa que es traslladava a la capital garrotxina des de Perpinyà, intercanvis que afavorien, com és lògic i natural, el coneixement del català a la Catalunya Nord.

Ràdio Olot, per tant, a més d’haver estat la primera emissora catalana que oferí tota la programació en el nostre idioma (s’avançà per pocs dies, l’any 1976, a Catalunya Ràdio), ha estat també la primera emissora catalana expulsada de França, després d’haver-hi entrat, conforme he ressenyat abans, sense proposar-s’ho…

Centre emissor de Ràdio Olot a santa Magdalena del Mont

Emili Casademont i Comas

divendres, 22 d’octubre de 2010

Els consells del pintor Simó

En una època relativament llunyana, quan arribava la data del 28 d’octubre, vigília de la diada de Sant Narcís, patró de la ciutat de Girona, els botiguers de Barcelona procedien a canviar cada any, de bon matí, una estampa que tenien penjada en una paret de l’interior dels seus establiments. En aquella estampa hi havia un curiós personatge, el pintor Simó -molt ben dibuixat, per cert-, acompanyat d’una sèrie de consells donats per ell. El motiu pel qual es feia la dita substitució era doble. Primer, perquè hom considerava que sant Narcís ja s’havia encarregat de «matar», per tot el que restava de tardor i l’hivern proper, les mosques (els barcelonins sembla que en tingueren coneixement, d’això, força temps abans que els gironins), i les noves estampes, per tant, estarien una colla de mesos sense que aquests insectes, la presència dels quals és notòria a totes les parts del globus terraqui, les embrutissin. I segon, perquè, el 28 d’octubre era -i encara ho és- la diada de l’apòstol Sant Simó (nom que lluïa, repeteixo, l’artista-pintor de referència), patró dels drapaires, car aquest sant diuen que exercí el citat ofici, tan noble com pot ser-ho qualsevol altre.

A propòsit de sant Simó, cal indicar que, segons conta la veu popular, es tractava d’un home exageradament gras, raó per la qual caminava amb una lentitud exasperant i sempre anava al darrere de tot de la colla d’apòstols, cosa que els obligava a esperar-lo, per tal d’evitar que s’«extraviés». Per altra banda, convé ressaltar que sant Simó és, encara avui dia, especialment venerat a la ciutat de Mataró, al Maresme, on té una antiga ermita dedicada, del sostre de la qual havia penjat una nau votiva molt famosa (una de les més notables existents arreu del món), conservada actualment, pel que m’han assegurat, al Museu de Rotterdam (Holanda).

Segons refereix la tradició, el pintor Simó (i torno a ocupar-me d’ell) era un artista realment extraordinari, que pintava com els àngels, però això no impedia que fos un pobre de solemnitat i que, lògicament, anés vestit d’una manera d’allò més penosa. Un dia, en Simó fou cridat per un gran magnat, ja que li volia encarregar una obra important, i ell cregué que calia presentar-se davant seu ben mudat. Però, com que no tenia ni un trist xavo, anà a demanar a un sastre, la botiga del qual es trobava situada ben a prop dels Encants barcelonins, que li vengués un vestit, amb la promesa que li pagaria quan cobrés la feina que havia de fer. El sastre, després de rumiar-s’ho una bona estona, al final li digué que bé, que d’acord. Però es donà el cas que el pintor Simó, un cop acabà i lliurà l’obra al gran magnat, no la cobrà (es veu que el gran magnat es tractava, en realitat, d’un gran «mangant») i, en conseqüència, li fou impossible de poder liquidar el deute. Així les coses, i com que el sastre no estava per orgues i volia els diners, el pintor, tot amoïnat, li proposà de pagar-lo amb una pintura, assegurant-li que aquesta li reportaria un bon guany, proposició a la qual l’«autor» del vestit, que ja ho donava tot per perdut, s’avingué. I, aleshores, en Simó li pintà, damunt la paret de la sastreria, un ninot amb un dit a l’ull i una mà a la bossa, la qual estrenyia fortament, i unes lletres, a sota, que deien: «Obre l’ull/ i tanca la bossa» i «Quan fio, no cobro;/ doncs, per no cobrar,/ val més no fiar».

Aquella pintura, segons m’explicà fa temps un vell paradista dels populars Encants (per haver-ho sentit contar a un avantpassat seu), féu tanta gràcia que tota la gent de la Ciutat Comtal, la mar d’encuriosida, desfilà per la sastreria, per tal de veure aquell ninot «parlador». I el sastre, tal com li havia assegurat el pintor Simó, no trigà a augmentar de forma considerable la seva clientela i hi sortí guanyant. «Molt més que si hagués cobrat el vestit en or de bona llei», em digué aquell paradista, el qual, fins i tot, m’indicà la casa on, probablement, hi havia hagut la sastreria en qüestió.

Altrament, diu la tradició que la pensada del pintor Simó agradà tant, que foren moltíssims els botiguers barcelonins que li encarregaren que els pintés un ninot semblant. I en Simó, que, a part de ser un acreditat artista, era molt bona persona, no dubtà a complaure’ls i, alhora, procedí a posar en boca del ninot, referent al fiar i al no cobrar, diferents refranys que arribaren a ser qualificats de «Consells del pintor Simó». Àdhuc del ninot i dels seus consells s’imprimiren estampes que circularen per tot Barcelona, on es recomanava «obrir l’ull i tancar la bossa», cosa que volia indicar que els establiments barcelonins no venien a fiar, fet que, temps després, fou imitat per d’altres botigues de diverses poblacions catalanes. Així, als anys 40 i 50 del segle passat, per exemple, recordo que, de forma ben visible, a l’entrada d’un local comercial de la ciutat de Girona (crec que es tractava d’una sabateria), ubicat a escassa distància de la llavors anomenada plaça del Gra, hi lluïa un seriós i contundent «avís» que, en castellà, deia el següent: «No se fía». Els consells del pintor Simó foren, sens dubte, uns consells d’allò més savis.


Emili Casademont i Comas