dijous, 24 de desembre de 2009

El Cap d’any, els raïms i les llenties

Fou el rei Pere I, anomenat el Cerimoniós, qui manà que als seus dominis l’any comencés per Nadal, el 25 de desembre, i no pas per l’Encarnació, el 25 de març, tal com es venia fent des de temps reculats, a fi d’honorar més la principal festa nadalenca. Per això, a partir del 1350, al reialme d’Aragó coincidiren i es fusionaren els dies de Nadal i de Cap d’any, en compliment d’una ordre dictada a Perpinyà el 16 de desembre de l’any esmentat, que manava que, des del proper dia de Nadal, la documentació de la cancelleria reial i de tots els tribunals que depenien de la Corona d’Aragó fos calculada des de la Nativitat de Jesús.

Aquest calendari durà fins al regnat de Felip I de Catalunya i II de Castella. Després, imitant el que, vers el 1500, havien establert Maximilià I d’Alemanya i Carles IX de França, començà a regir, arreu de la península Ibèrica, l’actual, o sigui, el calendari que s’inicia el primer de gener, dia conegut antigament amb el nom de Ninou, derivat del llatí annum novum. Així, Desclot, en descriure la presa de Mallorca, diu: «Lo darrer dia del mes de desembre, lo vespre de Ninou, que fa lo temps bel e clar». I en la crònica del rei Pere I el Cerimoniós pot llegir-se també això: «A tots els donam un convit general lo primer dia de gener, que solem dir-ne Ninou, en lo nostre gran palau o en la sala general». Els romans, per cert, deien que, en tal data, Ròmul havia ofert a Traci un branquilló del bosc de la deessa Strenia (d’Strenia ve el mot estrena, abans molt usat en comptes de regal), ofrena que significava un averany venturós per a l’any que naixia. Per aquest motiu, els habitants del poble de Roma obsequiaren parents i amics, durant una colla de segles, amb branquetes de llorer i d’olivera del bosc de la citada deessa.

Històries, tradicions, costums i creences, relacionat tot amb les festes nadalenques dels Països Catalans, ho podem trobar ben reflectit en els llibres dels folkloristes Aureli Capmany i Joan Amades, com el costum, per exemple, d’enviar targetes de visita a tall de felicitació per Nadal, establert el 1870, molt combatut, al principi, ja que provenia de França. I també hi podem trobar ben reflectit que, per Cap d’any -que és Sant Emmanuel o Sant Manuel o Manel-, celebraven la seva festa els gitanos, ja que, per a ells, era Sant Manuel gitano. Un sant que pertany al calendari «calè», igual que sant Antoni Pelut, sant Paiet i sant Escuder, calendari que mai no ha estat escrit ni estampat. Amades, després de consignar que aquest santoral pintoresc era venerat a l’antiga església de Sant Antoni Abat, a Barcelona, remarca que «hi era venerat, sobretot, sant Antoni Pelut, que portava barba fins als peus, i davant del qual cremaven llum els gitanos cada vegada que feien un bon negoci». I conclou dient que, l’any en què el primer de gener s’esqueia en dimarts, era summament bo per als gitanos, atès que «per a ells, era diumenge, i això, en llur opinió, era indici de bon averany. A més, els vells gitanos feien festa tots els dimarts, i d’ací que hom qualifiqui aquest dia de diumenge dels gitanos».

Per altra banda, també Joan Amades conta -i ho fa a les pàgines del Costumari Català, editat per primera vegada l’any 1950-, que «els nostres avis creien que menjar raïm per Cap d’any portava riquesa i gran ventura econòmica». D’aquí ve, per cert, benvolguts lectors, el conegut refrany «Menjar raïms per Cap d’any/ porta diners per tot l’any». I per això, Amades diu que, a les contrades vinateres, guardaven raïms amb gran cura, per tal de poder-ne menjar l’1 de gener. En cap lloc, però, ni ell ni en Capmany fan esment d’un costum que, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol, ha esdevingut popularíssim. O sigui, el de menjar dotze grans de raïm, mentre sonen les dotze campanades de la nit de Cap d’any, anunciadores del traspàs d’un any a l’altre, amb la creença, per part de gairebé tothom, que això porta sort. I és lògic que no en parlin, atès que es tracta d’un costum força modern, inventat el 1909, ara fa exactament un segle, pels agricultors valencians que tingueren un excedent de collita de raïm i temeren que, en arribar a finals de desembre, n’haurien de llançar la meitat a les escombraries. Davant d’aquesta preocupant situació, no se’ls ocorregué res més que engegar una campanya en pro d’«els raïms de la sort». I així, aquest invent -que ja debutà amb cert èxit- s’anà escampant, de mica en mica, per tot l’Estat espanyol, aprofitant el fet que hi ha moltes persones de bona fe (diguem-m’ho així), que solen «empassar-se» tot allò que, per més estrany que sigui, hom els diu.

El costum de celebrar el canvi d’any menjant quelcom es remunta a l’Imperi Romà i, d’una manera en particular, al culte relacionat amb el déu Janus, que era una deïdat bifront (lluïa dues cares, una era la d’un jove i l’altra, la d’un vell). Així, els romans entre ells s’oferien mel, dàtils i figues, aliments dolços, en definitiva, per tal que l’inici de l’any nou també fos dolç i els permetés, alhora, oblidar els disgustos de l’anterior. Aquest costum arrelà ben aviat a Europa, on, amb la mateixa finalitat, les persones s’oferien mútuament llenties, que asseguren que propicien la prosperitat econòmica, cosa que, avui dia, tantíssim necessita el Vell Continent, sobretot Espanya. Potser, penso jo, seria bo que la nit de Cap d’any, en sonar les dotze campanades, la gent del nostre Estat substituís (alguns habitants, poquíssims, ja ho fan) els raïms per les llenties. I que consti que no vaig en contra dels raïms, ja que és una de les meves fruites preferides.


Emili Casademont i Comas

divendres, 18 de desembre de 2009

Dos Nadals de dol

Quan Francesc Macià, president de la Generalitat, començà a trobar-se malament, després de visitar, poc abans d’iniciar-se les festes nadalenques del 1933, l’Exposició del Nu, instal·lada a la barcelonina plaça de Catalunya, La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga, publicà la notícia titulada així: «El senyor Macià va a l’Exposició del Nu i es constipa». Aquesta fou l’última burla que el citat rotatiu li féu a l’«Avi», car aquest no trigà gaire a morir. Cal dir que es tractava d’una burla feta per la dreta, que no havia pogut pair que Francesc Macià hagués arribat, amb més mèrits que ningú, a ser el primer president del país de l’era moderna.

Explica el periodista Lluís Aymamí i Baudina, en les seves Memòries, que, trobant-se a casa seva, a les sis de la matinada d’aquell Nadal del 1933 rebé l’avís, per telèfon, d’anar urgentment al Palau de la Generalitat. I, sense pèrdua de temps, així ho féu. «Hi havia deu o dotze persones i el silenci era absolut. Vaig interrogar-les amb la mirada i amb la mirada em van respondre: “Encara no, però…”. (…) Les campanes de la catedral van fer la primera repicada nadalenca, i els diaris que acabaven de sortir informaven als barcelonins matiners o tocatardans que la vida de l’Avi s’apagava», diu. A les nou, Joan Alavedra, secretari d’en Macià, sortí de la cambra del president (les darreres paraules que, segons els metges, havia pronunciat el moribund foren «Pobra Catalunya!», que resultaren profètiques) i, en passar per davant de l’Aymamí, li anuncià, ben pàl·lid, però en veu alta, per tal que tothom el sentís: «Això s’ha acabat!».

La notícia colpí profundament aquelles deu o dotze persones, tot i que feia hores que l’esperaven. En un racó de la sala, contigua al despatx presidencial, que era on es trobaven reunits, hi havia fet nit, arraulida i sense obrir la boca, una velleta, una dona del poble, secardina, amb mocador al cap i manteleta damunt les espatlles. D’aquella velleta, l’endemà en parlarien tots els diaris. I és que, en escoltar la trista nova, «la velleta de les campanes», com l’anomenaren, plorà a llàgrima viva i anà, corrent, a demanar al senyor bisbe que fes parar els repics de festa de les campanes que commemoraven el naixement de Jesús, ja que torbaven el descans del president. Immeditament, les campanes tocaren a morts i, tot seguit, es redactà l’acta oficial de la defunció de Francesc Macià (acta un dels pocs signants de la qual fou el meu recordat amic Josep Fontbernat, músic, escriptor i polític gironí, a més d’home de confiança de l’«Avi») i es començà a preparar el seu enterrament al cementiri de Montjuïc, que fou multitudinari, tal com em manifestà una vegada, tota emocionada, la meva inoblidable amiga, la senyoreta Maria, filla d’en Macià. I Lluís Aymamí, traspassat al seu exili de Mèxic, país on féu una brillantíssima carrera periodística, clou aquest capítol de les seves Memòries així: «Poc després, una mà criminal profanava amb flames la tomba de la plaça de la Fe. L’endemà, però, una nova muntanya de flors no deixava ni rastre de les cendres. El poble català hi continuava desfilant en pelegrinatge».

Quinze anys més tard, o sigui, el 1948, Catalunya també perdé, el dia de Nadal, una altra excelsa figura, Pompeu Fabra, aquesta a dos quarts de nou del vespre. El periodista Eugeni Xammar, que havia estat el matí amb l’il·lustre filòleg a la capital del Rosselló, relatà: «En retornar en Fabra al seu exili de Prada del Conflent, després de dinar a Perpinyà, bevia un vas d’aigua que li va caure de la mà, mentre es trobava assegut en un silló del seu domicili. La seva dona es va girar, advertida per la caiguda del got, i, en preguntar-li què li passava, Pompeu Fabra no va contestar perquè ja era mort. A l’enterrament, hi era tothom. En Pau Casals va tocar durant la missa de difunts, dita per mossèn Tarrés, i a la sortida de l’església es va posar ell mateix a l’orgue per a tocar el que calia. Fou un moment de dolor i de grandesa».

La censura franquista prohibí que la notícia de l’òbit de Pompeu Fabra fos publicada o radiada. Cal dir, entre parèntesi, que, segons Just Cabot, el també prestigiós i exiliat periodista barceloní dels anys 30, la mort de Fabra es produí perquè a l’home se li havia acabat la corda, atès que no li feia mal res i portava molt bé els seus 80 anys fets. El setmanari Destino no pogué publicar l’article que tenia preparat sobre el Seny Ordenador de la Llengua Catalana. I, per la seva banda, la família del difunt no trobà cap diari que li acceptés una simple esquela. Així, dins l’Estat espanyol, la notícia del decès del mestre, difosa per una agència de premsa francesa, tan sols aparegué, en una petita nota, al rotatiu madrileny Informaciones.

L’última pipa que utilitzà Pompeu Fabra (era un fumador empedreït de pipa), acompanyada del també últim paquet que emprà per omplir-la de tabac, fou donada per la vídua del filòleg a Joan Alavedra, el gran col·laborador de Pau Casals a l’exili (Alavedra és l’autor de la lletra del bellíssim oratori El Pessebre, musicat pel cèlebre violoncel·lista del Vendrell), tal com ell mateix conta a El fet del dia d’ahir i d’avui (El fet del dia era el títol d’una famosa emissió seva, realitzada abans de la Guerra Civil a Ràdio Barcelona), llibre publicat, l’any 1970, per l’Editorial Selecta.

Dos Nadals, el del 1933 i el del 1948, foren, en definitiva, a causa dels decessos de Francesc Macià i de Pompeu Fabra, respectivament, dos Nadals de dol. Cal no oblidar-ho. Sobretot, cal no oblidar que el Seny Ordenador de la Llengua Catalana morí exiliat, en terres de França, per bé que, gràcies a Déu -sempre és un petit consol-, a la vila de Prada del Conflent, a l’anomenada Catalunya del Nord.


Emili Casademont i Comas

divendres, 11 de desembre de 2009

«En Solé-Tura, el de la Pirenaica»

Ni des de Praga, com deien aquells que presumien de saber-ho tot, ni des del Pirineu, com la majoria de la gent creia. Res d’això. La clandestina Radio España Independiente (REI), que el traspàs de Jordi Solé-Tura ha propiciat que fos recordada pels mitjans de comunicació (després de més de tres dècades de silenci, originat per la mort del dictador Francisco Franco i la recuperació, almenys en teoria, de la democràcia), emetia, durant la seva època daurada, des de Bucarest, capital de Romania. Abans ho havia fet de Moscou estant, on fou creada, el 1941, pel Partit Comunista d’Espanya. Sobretot, per la seva històrica dirigent Dolores Ibárruri, la Pasionaria.

I fou ella, precisament, qui donà a Radio España Independiente l’apel·latiu d’«estación pirenaica», o el nom de la Pirenaica, que esdevindria famós, per tal d’eliminar la sensació de llunyania que podia significar per als oients de l’Estat espanyol el fet d’estar l’emissora («la única sin censura de Franco», pregonava) a la capital de l’aleshores Unió Soviètica. Això és el que ens explicà a alguns periodistes la pròpia Dolores a Madrid, després del seu retorn, el 1977, i de ser elegida diputada al Congrés, per Astúries, quan anàrem a visitar la nostra antiga i llegendària col·lega. I cal afegir que la Pasionaria, en morir ara fa un parell de dècades -als 94 anys-, rebé molts elogis, ja que, mentre per a uns era el diable en faldilles, per a d’altres, en canvi, es tractava d’una santa. Manuel Vázquez Montalbán assenyala, en un dels seus llibres, que, gràcies a ella, les monges d’un convent, durant la Guerra Civil, aconseguiren salvar la pell, favor que sempre agraïren d’allò més. No ha d’estranyar, doncs, que l’enterrament de la Ibárruri, ferma defensora de la República i dels drets de les dones, a part que, en tot moment, féu costat a les classes més desfavorides de la societat (la figura de la Pasionaria ha merescut ser lloada pels poetes Rafael Alberti Antonio Machado, Miguel Hernández, etc., així com per la cantant Ana Belén), hagi estat un dels més multitudinaris celebrats a la Villa del Oso y del Madroño.

Tornant a Radio España Independiente, cal dir que l’emissora es traslladà definitivament a Bucarest el 1955, ja dirigida per Ramón Mendezona fins al seu final, el 14 de juliol del 77, final en què, des de Madrid, retransmeté la primera sessió de les Corts Espanyoles que havia d’elaborar la Constitució del 1978. Una elaboració que comptà amb la valuosa col·laboració del diputat Jordi Solé-Tura, qui, durant el seu exili per motius polítics -al principi dels anys 60-, fou redactor i locutor de la Pirenaica a Bucarest, ciutat on nasqué el seu fill, l’Albert, autor del documental Bucarest, la memòria perduda, basat en la terrible malaltia que afectà el seu pare, l’alzheimer (la que tot ho esborra de la ment humana, fins al punt que en Jordi no recordava que Felipe González l’havia nomenat ministre de Cultura, fet semblant, per dissort, al de l’expresident Adolfo Suárez, que ara no és «ni tu ni vós»), film guardonat amb un premi Goya i emès últimament per diverses cadenes de televisió, com la 2 de TVE i TV3.

Jordi Solé-Tura fou, al llarg d’una època, la veu catalana de Radio España Independiente, igual que, en d’altres, ho havien estat Emili Vilaseca i Victòria Pujolar, personatges dels quals parla de forma magnífica Teresa Pàmies, avui nonagenària, en la seva obra Ràdio Pirenaica, emissions en llengua catalana, antiga col·laboradora de l’emissora clandestina ubicada a Bucarest. Per cert que, en arribar-hi Jordi Solé-Tura, hom dotà la REI amb els millors mitjans tècnics, per tal de fer front a les interferències que, per mitjà de l’emissora nord-americana Radio Liberty -des de la platja gironina de Pals-, li produïa el franquisme. «El fet de poder escoltar la veu d’en Jordi constituïa per a nosaltres, els seus familiars, una alegria immensa», ha declarat Montserrat Tura, la seva neboda i actual consellera de Justícia de la Generalitat.

Radio España Independiente, deixant al marge la circumstància que exagerava un xic -i de vegades, força- les coses (en part, per no disposar d’un servei de notícies puntual), sempre procurava informar de la realitat del país, amagada pel règim de Franco. Altrament, s’ha arribat a afirmar que fou la ràdio més escoltada pels espanyols al llarg de la dictadura. Ignoro, francament, si això és cert o no. Aleshores, no hi havia controls d’audiència. Però un venedor d’aparells de ràdio, m’ha explicat que, en els inicis dels anys 60, un senyor li’n comprà un i que, l’endemà, tot enutjat, tornà a la seva botiga, amb l’aparell sota el braç, i li digué: «Aquest aparell que ahir em va vendre no va bé. Tothom escolta la Pirenaica i jo no puc fer-ho. L’aparell no l’agafa. Me l’hauria de canviar per un altre». Tot seguit, el botiguer ho volgué comprovar. I, després de «barallar-se» durant uns segons amb unes interferències (ocasionades des de Pals), li demostrà que l’aparell sí que captava la Pirenaica, que emetia en diverses bandes d’ona curta. «Només ha de tenir un xic de paciència i buscar-la. I si ensopega la seva «onda volante», llavors fins i tot la podrà escoltar amb una perfecció total», li recomanà. I era veritat. Com també ho era que, d’amagatotis, moltíssima gent, en algun moment del dia, sintonitzava, l’«estación pirenaica», la popular ràdio clandestina creada per Dolores Ibárruri (que tornà a l’Estat espanyol ja en plena vellesa, quan el comunisme començava a ser història, i que havia hagut de plorar la mort del seu fill, lluitant contra els nazis a Stalingrad), emissora on treballà Jordi Solé-Tura, el gran professor universitari i no menys gran polític d’esquerres. Per això, molta gent, coneixedora de la seva vida, sempre l’anomenà -i continua encara fent-ho-, amb el màxim respecte, «en Solé-Tura, el de la Pirenaica».


Emili Casademont i Comas

divendres, 4 de desembre de 2009

El gran «mes dormidor»

Durant el mes de desembre, els romans procuraven no resoldre cap afer d’importància ni iniciar cap empresa delicada, perquè creien que una cosa feta al llarg del darrer mes de l’any estava condemnada al fracàs. I, en l’actualitat, encara hi ha gent que pensa igual, basant-se en el fet, talment com l’antic poble de Roma, que, pel desembre (el mes més fred i el més fosc de tots els dotze mesos), la terra s’adorm i no hi creix ni s’hi cull res. La terra, per tant, reposa i no es desperta fins cap a mitjan febrer. D’aquí ve que el desembre i el gener siguin qualificats de «mesos dormidors». Sobretot, el primer, considerat el gran «mes dormidor».

El desembre té els dies més curts de l’any. I oficialment ens porta l’hivern. I ens porta, també, una diada molt assenyalada. O sigui, la de Nadal, que és quan el dia fa un petit «salt» i s’allarga una mica, com bé diu el refrany: «Per Nadal,/ un pas de pardal». Pas que l’endemà, dia 26, festivitat de Sant Esteve, ja és de llebre. Una diada, la nadalenca, de trist record, ja que, en tal data, emprengueren el camí cap a l’Eternitat dues de les nostres més il·lustres figures: Francesc Macià (l’any 1933 a Barcelona), el primer president de la Generalitat de l’era moderna, i Pompeu Fabra, el Seny Ordenador de la Llengua Catalana (el 1948 a Prada del Conflent, on vivia exiliat, després de la Guerra Civil).

Altrament -no voldria deixar-m’ho al tinter-, abans el desembre constituïa una època tràgica per als porcs, ja que, tradicionalment, era quan se’ls matava, costum avui perdut, però rememorat per alguns pobles de pagès, els quals reviuen, en certa manera, aquella extraordinària festa familiar, en la qual jo, de petit, havia participat i gaudit tantíssim, festa, la de la matança del porc, que hom afirmava que era una de les tres alegries de l’home. Per cert que, al calendari de pedra esculpit a la portalada del monestir de Ripoll, obra que data del segle XII, hi ha una escena, representativa d’aquest mes, on es veu una dona amb una destral en actitud de ferir la bèstia. Això fa suposar que llavors la gent «liquidava» els porcs a cops de destral, sense manies, cosa que devia ser realment esgarrifosa…

I el desembre, a més de ser el mes dels grans refredats (antany s’afirmava que els sembrava a dojo, buidant-los d’un sac enorme que duia), és el de les fortes ventades. Ja ho diu el refrany: «L’advent és el temps del vent». I l’advent, com és sabut (o avui dia, potser, no tan sabut, sobretot entre la gent jove), és aquest període de temps comprès entre les quatre setmanes anteriors a Nadal. I hi n’ha un, de vent, molt famós, que llueix un nom femení, o sigui, la tramuntana. Un vent que no és pas, en contra del que alguns pensen, exclusiu de l’Empordà, del Rosselló i de les Balears, atès que, quan bufa fort, també arriba a d’altres contrades.

A l’illa baleàrica de Menorca -de parla també catalana-, la gent, enutjada, sol batejar la tramuntana amb els apel·latius de la «Veia», en «Valent», en «Menjafaves» i en «Robafaves», perquè dificulta les feines de la mar i de la terra, tot obligant-la sovint a quedar-se a casa, sense poder anar a fer el jornal. I es conta que, per als menorquins, aquest vent surt d’un forat, que hi ha en una penya, vora del qual viuen un vell i una vella. Ell, segons diuen, és fredolic i amic de la calma, raó per la qual tapa el forat a fi de deturar el vent, mentre que ella, per contra, és amiga dels gèlids i forts bufets de la tramuntana que ho arrabassen tot. I com que la vella és així, com «sa mare l’ha parida», que diria algú, quan arriba el desembre, comença a destapar el forat per on surt el vent, tot aprofitant que el seu home no es mou de la vora del foc.

Curiosament, a l’Empordà, segons una antiga llegenda, també la tramuntana surt d’un forat, aquest amagat en un atapeït bosc del Pirineu, que ningú no ha pogut -almenys, fins ara- localitzar. I, per altra banda, cal remarcar que s’ignora si seria bo o no que aquest vent bufés, ja que, si bé hi ha algunes persones que creuen que totes les plantes creixerien més sense ser-ne «martiritzades» -en ocasions, de forma cruel-, d’altres opinen que la tramuntana és el marit de les plantes i que, si deixés de bufar, aquestes no trigarien a morir i el món s’acabaria. Sigui com sigui, una cosa sembla ben certa. I és que Salvador Dalí, si no hagués estat «tocat per la tramuntana» (vent que, segons la ciència mèdica, sol «regirar el cervell» d’individus i indivídues molt sensibles), no hauria arribat a ser un artista-pintor d’una genialitat tan genial, valgui la redundància, reconeguda i admirada arreu del nostre planeta.

Dimarts d’aquesta setmana, benvolguts lectors, dia de Sant Eloi, aquell que, segons la popular dienda, de mitjà va ésser manyà, de mitjancer va ésser serraller i de gran va ésser sant, patró dels treballadors del ram del metall (manyans, torners, joiers, etcètera), molt celebrat a la dècada dels anys 50 del segle passat, dimarts d’aquesta setmana, repeteixo, encetàrem el mes de desembre, el darrer de l’any. Un mes marcat pel fred i el vent, cap al final del qual s’escau la diada de Nadal. I un mes que, malgrat els seus defectes, abans feia exclamar: «Ditxós mes, que entra amb llardons i surt amb torrons!». Aquest any, però, eliminat des de fa temps això dels llardons, em fa l’efecte que moltes persones, a causa de la maleïda crisi econòmica que estem patint (i que cada vegada en condemna més a l’atur, per obra i «desgràcia», en bona part, d’uns politicots), no podran, malauradament, acompanyar amb torrons la sortida del gran «mes dormidor». Sempre, és clar, que no se’ls pintin a l‘oli. O al llapis, que sol resultar força més barat...


Emili Casademont i Comas

dimecres, 2 de desembre de 2009

El malaguanyat periodista Esteve Fontbernat

<0> Poc abans de morir en plena joventut, va dirigir el diari «Lo Geronès», editat a la ciutat de Girona, i va indicar que els curts de la sardana s’havien de ballar amb els braços avall

<0> Avui, els sardanistes, gairebé tots ignorant-ho, segueixen l’anomenat «estil Fontbernat», inclòs en el seu llibret «Estètica de la Sardana», escrit a la vila d’Anglès l’any 1907

Per EMILI CASADEMONT I COMAS

(…) L’Esteve, que era el fill gran del matrimoni Fontbernat-Verdaguer, nasqué al Mas Fontbernat -encara avui dia molt ben conservat-, situat al poble d’Estanyol (municipi de Bescanó, a la comarca del Gironès), l’any 1887. Però, en instal·lar-se la família a Anglès (veïna localitat de la comarca de la Selva), no trigà a esdevenir anglesenc d’adopció. I exactament el mateix ocorregué amb el seu germà Josep (1896), l’il·lustre músic, escriptor i polític, que fou proposat, a l’exili, per substituir Josep Irla, president de la Generalitat de Catalunya, càrrec que no acceptà en benefici de Josep Tarradellas.

Alguns dels altres fills i filles del matrimoni també obriren els ulls a la vida a la vila d’Anglès, com l’Enric (1900), actiu sardanista i dansaire d’esbart, que formà part de l’exèrcit de Francesc Macià -igual que en Josep- en els històrics Fets de Prats de Molló (1926). Aquest Enric, per cert, morí tràgicament i heroicament a Barcelona, on havien anat a establir-se els Fontbernat i Verdaguer (al carrer de Petritxol i eren veïns del poeta i dramaturg Àngel Guimerà, autor de la lletra de La Santa Espina, musicada pel mestre Enric Morera, el qual sempre afirmava que en Josep fou un dels seus deixebles predilectes), el 19 de juliol del 1936, a causa de les primeres lluites a la via pública, trist preludi de la cruenta Guerra Civil. I cal ressaltar que la Generalitat republicana procedí a donar el seu nom a un carrer de capital catalana, eliminat pel règim franquista l’any 1939, que l’actual Govern de la Generalitat no s’ha dignat a restituir. Almenys, fins al moment. (…)


(…) A Anglès, la família Fontbernat-Verdaguer visqué a casa la mare, la senyora Lluïsa, anglesenca de naixença i de cor, que n’era la propietària. I fou allà, a Can Verdaguer, on es produí l’inesperat òbit de l’Esteve, quan tan sols lluïa 23 esplendoroses primaveres.

«Hi ha quelcom de dramàtic en la mort de l’Esteve, l’any 1910. L’Enric, el germà petit, va agafar el tifus, quan tenia 8 o 9 anys. La seva nort era irremeiable, no hi havia cap esperança de salvar-lo. El seu germà Esteve el va venir a veure i va contagiar-se del mal. Al cap de vuit dies moria, mentre el pobre Enric es va curar com per miracle», explicava en Josep als autors de l’obra La Sardana (Editorial Bruguera-Barcelona, 1969).

Esteve Fontbernat, persona dotada d’una intel·ligència d’allò més extraordinària -qualificada de superior-, de ben segur que, si no l’hagués visitat la Parca tan prematurament, hauria arribat molt lluny en el camp de les lletres i, potser, fins i tot, en el de la pintura, atès que, talment com Prudenci Bertrana (un dels insignes escriptors catalans que, en ocasió de la Festa Major d’Anglès -les Gales d’Anglès-, cada any anaven a dinar a Can Verdaguer, convidats pel fill gran de la casa), també feia «córrer» magníficament els pinzells damunt la tela, a part que exhibia una cal·ligrafia que enamorava, com jo, en haver tingut el privilegi de llegir alguns dels seus treballs literaris manuscrits que es conserven, he pogut ben constatar. (…)


(…) Joan Vinyas i Comas, que fou advocat, periodista i secretari de l’Ajuntament de Girona, explica, en el seu llibre Memòries d’un gironí, editat el 1932 i reeditat el 2001 pel Col·legi de Periodistes de Catalunya -demarcació de Girona-, que, a primers de juliol del 1908, començà a publicar-se el diari Lo Geronès, amb impremta pròpia, i que el nou rotatiu de la ciutat del Ter i de l’Onyar, del qual ell fou un dels principals impulsors i redactors, sortí amb totes les qualitats i tots els defectes de la bona fe i de la inexperiència dels qui el feien, «dirigit per un jovenet completament “peix” en la matèria, substituït de manera ràpida per l’Esteve Fontbernat, d’Anglès, mort no gaires anys més tard en plena joventut, de major pràctica i experiència en el periodisme, que escriví un cèlebre llibret sobre la sardana».

Entre parèntesi, convé afegir a això que, llavors, l’Esteve ja començava a destacar en qualitat d’articulista a la premsa barcelonina. (…)

(…) Esteve Fontbernat i Verdaguer, en efecte, escrigué, el llibret o fascicle titulat Estètica de la Sardana, datat a Anglès l’octubre del 1907 i editat a Barcelona (Tipografia L’Avenç,1908), que ha estat un dels primers llibres publicats sobre el sardanisme, on deia, molt ben argumentat, que, en les tirades de curts, calia que els balladors abaixessin els braços:

«En les tirades de curts, s’ha de fer amb els braços completament baixos, com demostrant decaïment o cansanci, posició molt adequada, perquè en aquesta part de la sardana la música quasi sempre guarda un ritme arrossegadís i mandrós. En canvi, en començar els llargs, la música sembla eixovorirse, tornantse més valenta, i és escaient llavors dansar amb els braços alts».

Uns mesos abans, l’Esteve ja havia pronunciat una conferència relativa a aquesta qüestió al local de l’Associació Popular Catalanista, situat al barceloní carrer dels Escudellers Blancs, conferència comentada de forma ben favorable per la premsa de la Ciutat Comtal, sobretot per la revista La Nació Catalana. Ràpidament, aquella norma fou seguida per molts sardanistes, mentre que d’altres continuaren ballant la sardana amb els braços sempre aixecats, raó per la qual s’originaren entre els dos bàndols fortes discussions.

Al final, però, acabà per imposar-se «l’estil Fontbernat», com podríem anomenar-lo, estil avalat per la Federació Sardanista de Catalunya:

«La sardana té dos tipus de passos: els curts i els llargs. Corresponen a dues fases musicals també denominades curts i llargs. Els curts es ballen agrupant els compassos de dos en dos i amb els braços avall. Els llargs, de quatre en quatre, amb els braços a l’alçada de l’espatlla». (…)


(…) El meu inoblidable amic Josep Fontbernat -tinc l’honor de ser-ne biògraf-, en un Glossari andorrà, emès per l’avui desapareguda Ràdio de les Valls d’Andorra (potent emissora de titularitat francesa que ell posà en marxa el 1959, primer amb el distintiu d’Ando-ràdio i, per últim, amb el de Sud-ràdio), el 21 de novembre del 1969 deia el següent:

«Els sardanistes d’ara ballen els curts de la sardana amb els braços caiguts, i els aixequen quan arriben els llargs. Jo no sé qui té raó; però, quan veig que els sardanistes d’ara abaixen els braços, penso en el meu germà gran, que va morir tal dia com avui, en aquell 1910, al petit poble d’Anglès, que en guarda la despulla i el record que res no esborra. Sento encara la campana que portava el nom de Paula, perquè la meva àvia, que se’n deia, l’havia apadrinada. Les campanes dels pobles tenen totes el mateix so. Quan toquen a festa és la festa de tothom. Quan toquen a morts és tot el poble que porta dol». (...)


(…) En Josep, traspassat a Andorra la Vella el 1977 i enterrat des del 1982 al cementiri anglesenc, havia estat, en temps de la República, director general de Radiodifusió de la Generalitat -el primer i l´únic que hi hagué-, diputat al Parlament de Catalunya, regidor (i alcalde accidental de Barcelona, durant els inicis de la guerra, nomenat pel president Lluís Companys) i el creador d’Els Cent Homes d’en Fontbernat, la cèlebre massa coral barcelonina dels anys 30, a més de conseller particular -ja, a París, en el seu segon i dilatat exili- de Vincent Auriol, president de la República francesa, un cop acabada la II Guerra Mundial. I l’home dels Cent Homes, com havia estat popularment conegut, contava això que he transcrit de forma literal, perquè encara hi havia gent, en aquells anys 60 del segle passat -com sembla que n’hi haurà sempre-, que afirmava que, tant els curts com els llargs de la sardana, calia ballar-los amb els braços enlaire, tot adduint que el costum d’abaixar-los, en els curts, s’implantà després de la Guerra Civil, tot constituint com una mena de mostra de submissió del poble català als seus vencedors, els franquistes.

Res més lluny de la realitat, conforme es pot comprovar fàcilment, atès que l’Esteve, bastant de temps abans, ja havia inventat el citat sistema, que té, en l’actualitat, més d’un segle d’existència i que és utilitzat per tots els sardanistes, tret d’alguna petita excepció. (…)


(…) No hi ha dubte que l’Esteve Fontbernat i Verdaguer fou, repeteixo, un jove intel·ligentíssim. Llàstima que morís tan prematurament. Les lletres catalanes -i, en particular, el periodisme català- sofriren una pèrdua irreparable. I el mateix cal dir de la dansa que, tal com afirmà Joan Maragall, és la més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

Lamentablement, però, avui pocs sardanistes, poquíssims, saben qui era l’Esteve Fontbernat, i molts, moltíssims -fet que encara és més greu-, ni tan sols n’han sentit a parlar mai, malgrat que tots ballen la dansa nacional de Catalunya d’acord amb la norma dictada per ell. (…)



Senyores i senyors: Jo prou voldría saberlos explicar lo que sentía quan hem estat tots junts. Los goigs que jo he fruit, quan recordavem que aquí, essents catalans, sols ens guiava la pau y germanor.
Y he sentit una cosa que em bategava al cor y jo, á n’aquella cosa, hi he endevinat amor, un gran amor pur y gran. Després, un tremolor de l’emoció sentida ha corregut mon ésser donantli nova vida á aquell amor sublim.
Y aquell amor sencer, l’he dât a Catalunya, la patria carinyosa que quan un s’han allunya sent mal d’anyorament. De l’estimació meva, li he dât com á penyora, perquè aplegats tots junts l’hem proclamat senyora de nostres pensaments. L’haviem nombrat senyora, ballant sa gaya dança, la dança montanyenca que amorosida y mansa ens lliga al llaç d’amor. Per xó havém d’estimarlo nostre terreny nadiu, puig que ab sas belles dançes y cants d’amor ens diu que vol que’ns estimem.
Sí, sí, estimen-nos força y fem que sovinteijin aquestes gayes festes, mirant de que’s punteijin nostres balls nacionals. Y fem que un altre jorn de nou, al aplegarnos, ens guía com havuy el desitj d’estimarnos com á germáns que som.
E. Fontbernat y Verdaguer
(Parlament de clausura, llegit a Barcelona en una reunió intima celebrada per un aplech de joves y doncelles el día 2 de Desembre 1906)

NOTA: Bellíssim text de l’Esteve Fontbernat, localitzat entre els pocs papers que es guarden d’ell, escrit -s’endevina- una mica a corre-cuita. He procurat respectar al màxim el català d’ara fa un segle que s’hi utilitza, ja que considero que s’entén prou bé. -E.C. i C.


Fragments d’un llibre en preparació
sobre els Fontbernat i Verdaguer

Transcripció feta per J. P. i C.
(1-12-2009)