divendres, 27 de novembre de 2009

Sagàs, el primer poble català

Diu un popular i vell refrany que «Per Sant Andreu,/ neu, pluja o fred molt greu». Aquest refrany, que abans sempre l’encertava, ve d’aquella època en què molta gent de les comarques gironines, sobretot de la Garrotxa, creia en l’existència d’un curiós personatge, anomenat Andreu, més conegut com el Pare de la Neu, que cada any, el 30 de novembre, diada de l’apòstol sant Andreu, celebrava un banquet realment extraordinari, en un lloc situat damunt els núvols i amb un elevadíssim nombre de convidats, àpat constituït per carn d’oca, les plomes de les quals, en forma de borrallons de neu, dites també volves de neu, queien abundosament sobre la superfície de la terra.

Per Sant Andreu, i a causa d’un privilegi atorgat l’any 1274 pel rei En Jaume I, també abans tenia lloc l’elecció dels consellers que havien de regir la ciutat de Barcelona, integrats en l’anomenat Savi Consell de Cent. D’aquí ve, precisament -cosa que, pel que he pogut comprovar, avui molts ignoren- que un important carrer barceloní rebi el nom de Consell de Cent. La vigília, els pregoners, en crida de toc reial, anunciaven la convocatòria del ple dels consellers per a l’endemà. Al matí, assistien a la funció solemne que se celebrava a la cripta de santa Eulàlia, a la catedral, i a la tarda, aplegats tots a la sala major del Consell, el conseller en cap, a peu dret, feia un parlament de comiat i, en nom dels seus companys, ordenava que fossin elegits democràticament els nous consellers. I un cop finit l’acte, anaven a casa d’aquests darrers, per tal de felicitar-los i desitjar-los molta sort en el govern de la ciutat. Tot això durà fins al 1713. Perquè l’any següent, com a resultat de la pèrdua de la guerra dita de Successió, així com de la presa de Barcelona per les tropes de Felip V (monarca de molt mal record per a nosaltres, els catalans), fou desfet el Consell de Cent i ordenat el règim de la Ciutat Comtal de manera ben diferent de com l’havia sàviament instituït el rei Jaume cinc segles abans, règim que, amb l’actual democràcia (o això que, a l’Estat espanyol, en diuen democràcia), no s’ha pogut recuperar.

Són molts els llocs de Catalunya que, per Sant Andreu, celebren la festa major, com Sant Andreu de Palomar, pàtria del gran poeta i dramaturg Ignasi Iglesias, on hi ha una parròquia que porta el nom del sant apòstol, per exemple. Aquest lloc fou un municipi independent, dret perdut, l’abril del 1897, en benefici de Barcelona, igual que Gràcia, Sants, Les Corts, Horta, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi i Sarrià, en signar, la reina d’Espanya, un anomenat «Decreto de Agregación», quasi per sorpresa. A Sarrià, per cert, hi nasqueren santa Eulàlia, l’antiga i única patrona de la Ciutat Comtal, i Josep Vicenç Foix, el no menys gran poeta i escriptor, on la seva família regentava una acreditada pastisseria. I entre els llocs catalans que festegen sant Andreu, hi trobem el poble de Sagàs, a la comarca barcelonina del Bergadà, en el qual existeix una església dedicada a l’apòstol.

L’origen de Sagàs és completament desconegut, raó per la qual el seu Ajuntament no gosa parlar-ne, tot i admetre que és d’allò més antic. Això no obstant, els vells saganencs donaven com a verídica una llunyana i curiosíssima llegenda, alhora que la recitaven com el parenostre als escassos visitants que rebia la població, un dels quals fou l’il·lustre folklorista Joan Amades, que no dubtà a incloure-la al Costumari Català. Sagàs, segons la citada llegenda, deu el seu nom, a més de l’alt honor d’haver estat el primer poble català, a un dels néts de Noè, anomenat, precisament, Sagàs, que era fill d’un dels set que tingué el constructor de la cèlebre arca bíblica, els quals, per tal de burlar-se d’algun altre possible diluvi universal i de salvar-se de morir negats, procediren a aixecar una torre gegantina, la de Babel, que havia d’arribar fins al cel, torre que no pogueren, ni de bon tros, veure acabada. «Nostre Senyor -diu Amades, d’acord amb la narració que recollí a Sagàs-, per castigar-los, els envià moltíssimes llengües diferents que els caigueren al damunt com una pluja de gotes de foc. I al moment cada un va parlar de manera diferent dels altres i no es van poder entendre ni d’una sola paraula». I la llegenda, després d’indicar que el tal Sagàs «aterrà» a Catalunya i que, captivat per la riquesa i la bellesa del país, s’hi establí, acaba relatant que aquell nét de Noé tingué també set fills, als quals donà com a dot el mateix nombre de cases, una per a cadascun, que ell personalment edificà. Cal ressaltar que, quan Joan Amades visità Sagàs, al principi del segle passat, només hi trobà un total de set cases, que considerà -detall que, en certa manera, sembla força significatiu- que eren les més antigues i primitives de tot el territori català.

Per altra banda, hi ha qui s’ha atrevit a dir que l’art d’aixecar castells humans, per part de les colles castelleres, tan practicat al nord del País Valencià, al sud del Principat de Catalunya i a les comarques barcelonines, així com, des de fa relativament poc temps, a Salt i a Figueres, pot provenir d’alguns d’aquells fills del patriarca Noè, castigats per Déu, amb la intenció de voler evocar la fracassada temptativa de construir la torre de Babel. Uns fills de Noè, segons indiquen, que, un cop instal·lats suposadament a les terres de València, no trigarien gaire a crear una parla comuna, per tal que, entre ells, s’entenguessin. O sigui, una llengua que, a la llarga, seria la catalana, amb la seva variant valenciana. Tot això, igual que l’origen de Sagàs, el primer poble català, costa molt d’empassar, però bé podria ser -per què no?- que hagués arribat a succeir realment...

Emili Casademont i Comas

dissabte, 21 de novembre de 2009

El silenci de Gómez Alarcón

Gómez Alarcón
(Caricatura feta per Ferran Rahola)
L’any 1925, Juan Ángel Gómez Alarcón, nascut a Albacete el 1882, arribà a Catalunya, on continuà exercint la carrera judicial (magistrat), primer a Lleida, després a Tarragona i, per últim, a Girona, ciutat en la qual morí el 1971. Gómez Alarcón, a més, conreà, amb gran èxit, l’art dels pinzells i la paleta. Prova d’això és que, el 1930, obtingué l’única medalla de primera classe (en l’apartat de pintura, com cal suposar) que es concedí aquell any a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, després d’haver-hi estat guardonat, en edicions anteriors, amb diverses medalles d’argent i de bronze, tal com Narcís-Jordi Aragó deia en el número 205 de la Revista de Girona, corresponent als mesos de març i abril del 2001, en el seu documentat i excel·lent treball titulat «Ferran Rahola Auguet, retratista d’excepció dels catalans a l’exili».

Ferran Rahola (Girona, 1914-Reims,1994), que era el fill primogènit de l’eximi escriptor i historiador Carles Rahola, vilment assassinat pels franquistes, i de Rosa Auguet, fou un col·laborador directe de Pompeu Fabra, en la seva tasca filològica (cal ressaltar que contragué matrimoni amb una filla del Mestre, la Dolors), i es relacionà, a Perpinyà i Montpeller, amb els homes més importants de la política i la intel·lectualitat de casa nostra -exiliats, després de la Guerra Civil, igual que ell-, als quals caricaturitzà (era un magnífic dibuixant), com Juan Ángel Gómez Alarcón (evoco avui la seva figura, ara que tant es parla de recuperar la memòria històrica) i el seu fill, José Gómez Martínez, el prestigiós aquarel·lista, traspassat, també a Girona, el 1996.

Gómez Martínez (Caricatura feta per Ferran Rahola)

I fou, precisament, gràcies a Gómez Martínez, sobre l’art del qual jo havia escrit bastant a la premsa gironina -i vaig, fins i tot, arribar a entrevistar-lo per Ràdio Girona-, amb motiu de les seves exposicions a la ciutat del Ter i l’Onyar dels anys 50 i 60, que vaig conèixer Gómez Alarcón, guanyador d’una de les últimes medalles lliurades pel rei Alfons XIII a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, mercès a la seva obra Paisaje de Borja. L’home (de cabells blancs, un xic ondulats, i d’aspecte intel·lectual), que llavors era ja octogenari, no volia saber res amb els periodistes, malgrat figurar de forma destacada a l’Enciclopedia Espasa. Per això, se’m féu d’allò més difícil obtenir-ne unes declaracions per a la revista Usted (el seu fill se’n mantingué al marge), que foren publicades en el número del mes de setempre del 1964: «Jo ja no sóc d’aquest món. Perdoni que li parli així aquesta mòmia. A més, fa dotze anys que no he agafat un pinzell», s’excusava. Però jo, no donant-me de cap manera per vençut, vaig insistir tant i tant que, al final, vaig aconseguir que Juan Ángel Gómez Alarcón m’expliqués quelcom relacionat amb la seva vida artística. I ho féu, «arrencant-li» materialment les paraules de la boca, mentre, ficat al llit, on consumia moltes estones del dia, s’entretenia llegint una novel·leta barata. D’aquesta manera, vaig saber que fou deixeble del cèlebre pintor valencià Muñoz Degrain, que sempre pintà a l’oli, que havia estat amic de Santiago Rusiñol i que prosseguia mantenint una bona amistat amb Picasso, que encara vivia.

Poca cosa més vaig poder extreure’n, de Juan Ángel Gómez Alarcón, raó per la qual no em quedà altre remei que consultar llibres d’art i periòdics antics. I així fou com, per exemple, vaig descobrir que, l’any 1926, la premsa havia publicat ja el seu nom com a guanyador d’un primer premi a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, amb el quadre El barrio de Cubillo, però que després el jurat, fent un pas enrere, fet qualificat d’injust per la mateixa premsa, l’atorgà a un altre artista.

Gómez Alarcón, segons les dades de Ferran Rahola que hi ha al peu de la caricatura del pintor manxec-català (recollides per Narcís-Jordi Aragó en el seu treball periodístic), el 1936 prengué part, amb l’oli titulat Albada, en la mostra Pro-Socors Roig Internacional, celebrada a la Sala Municipal de la Rambla gironina, mostra en la qual també participà Gómez Martínez, qui, per altra banda, col·laboraria, un any més tard, en la exposició organitzada per la Dona de la Reraguarda, mentre feia de professor a l’Escola de Belles Arts de Girona. A part d’això, José Gómez Martínez (al peu de la seva caricatura, el «José» es transforma en Josep, perquè solia expressar-se sovint en català) mostrà les seves aquarel·les («d’una tècnica personal i peculiar de fragmentació colorista», remarca Ferran Rahola) a diferents llocs de l’Estat espanyol, abans de la Guerra Civil (el gran diari madrileny Ahora d’aquells anys, per cert, reproduí un quadre seu), així com a Perpinyà, durant l’exili, ciutat on ell i el seu pare romangueren del 1939 al 1946. I, un cop hagué retornat a Girona, Gómez Martínez hi exhibí les obres que produïa, com també ho féu a Barcelona, Lleida, Badajoz, etc.

Quan vaig conèixer Juan Ángel Gómez Alarcón, el seu fill tenia, a l’estudi que posseïa al carrer Nou, més de 200 aquarel·les, constituïdes per bellíssimes marines de Sant Feliu de Guíxols, Lloret de Mar i Tossa de Mar, entre d’altres poblacions costaneres, i paisatges no menys bellíssims de les comarques gironines de muntanya. I és que Josep Gómez Martínez, que sempre rebé els més càlids elogis per part de la crítica especialitzada, era una persona que desconeixia el descans. Estava dominat per la droga de la seva vocació artística. Era, en definitiva, un digne successor de Gómez Alarcón, l’il·lustre i guardonat pintor albaceteny, que, des que tornà de l’exili i s’instal·là de nou a la ciutat de Girona, lamentablement se sotmeté, per voluntat pròpia (o no?), al silenci més absolut…

Aquarel·la original de Gómez Martínez

Emili Casademont i Comas

dijous, 19 de novembre de 2009

L’emocionat record d’Emili Casademont a Sylvia Morgan

Emili Casademont fa un emocionant record de la meva tia, l’actriu Sylvia Morgan (Diari de Girona, 15 de novembre). Escric Sylvia amb i grega, tal com surt al cartell de la seva primera pel·lícula, Arribada forzosa. Després, l’asfixiant castellanització del feixisme espanyol i la necessitat de rodar a l’espanyolíssim Madrid la feren escollir Silvia. La meva tia odiava el nom de pila que tenia i no volia de cap manera sentir-lo, així que sempre fou Sílvia per a nosaltres. Les meves ties Núria i Madol estaran molt contentes del record africà de la seva germana gran que fa el memorialista Emili Casademont. Diari de Girona crec que és l’únic mitjà que s’ha fet ressò de la seva mort. Tants funcionaris de la cultura que tenim i quin poc metratge tots plegats! Potser no els agrada que no rodés pel·lícules en català, però que jo recordi estaven totes prohibides per Franco fins que ella es retirà a viure primer a Roma i després al desert d’Arizona, on ha mort no del tot oblidada gràcies a Girona, que té més cap que Barcelona.

JOSEP C. VERGÉS. BARCELONA
(Carta publicada al “Diari de Girona”, el 18-XI-09)
Per la transcripció: J.C. i P.

dissabte, 14 de novembre de 2009

Sílvia Morgan (In memoriam)

Llegint les necrològiques del Diari de Girona, m’acabo d’assabentar de la mort, a la localitat de Tucson (Arizona), de l’actriu de cinema Sílvia Morgan (en realitat, es deia Maria dels Àngels Comas i Borràs), nascuda a Barcelona el 1923, germana gran de Maria Rosa, casada amb Josep Vergés i Matas, fill de Palafrugell i editor de l’obra completa de Josep Pla, pares de l’economista i escriptor Josep C. Vergés.

Ara fa justament 50 anys, vaig tenir el goig de conèixer personalment Sílvia Morgan (he vist escrit també Sylvia i, el que és més greu, Silvia, sense l’accent a la primera «i», cosa que fa que aquest nom de pila sigui castellà), quan «aterrà» a Tetuan, capital del ja aleshores antic protectorat espanyol del Marroc, per tal d’intervenir en el rodatge de la pel·lícula Misión en Marruecos, en companyia, entre d’altres, d’Alfredo Mayo, Fermando Rey i Lex Barker, el Tarzan, aquest últim, del cinema, que fou el marit de Carmen Cervera, de qui, en morir, ella heretà una casa a Sant Feliu de Guíxols, la qual, comparada amb la immensa fortuna que li deixà el seu darrer espòs, després també de finar, o sigui, el baró Hans Heinrich Von Thyssen, col·leccionista d’obres artístiques, es tracta d’una autèntica misèria. I és que jo, en aquells temps del Marroc, exercia la professió periodística al Diario de África i al setmanari África Deportiva, ambdós periòdics editats a la blanca ciutat tetuaní i pertanyents a la mateixa empresa, desapareguts el 1962, a conseqüència de la independència del país, obtinguda d’Espanya i França sis anys abans, encara que l’África Deportiva, que sortia els dilluns i estava considerat com un dels millors setmanaris en castellà especialitzats en la referida temàtica, ho féu ja el 1959. Aquest periòdic esportiu tenia una gran xarxa de corresponsals propis arreu de l’Estat espanyol, on es venia força, i gaudia dels serveis de l’agència britànica Reuter, a més de l’Alfil (Efe).

Sílvia Morgan, que havia actuat de molt joveneta en grups teatrals «amateurs» barcelonins, debutà en el cinema, descoberta per Juan Antonio Arévalo, amb el film Arribada forzosa, rodat el 1943. En total, participà en una trentena de pel·lícules, entre elles ¿Crimen imposible?, de César Fernández Ardevín. El treball de la Sílvia, en aquesta cinta, fou guardonat, l’any 1954, pel Círculo de los Escritores de Cine, amb el premi a la millor actriu principal d’una pel·lícula espanyola. I el 1962 (any en què s’acomiadà de la seva carrera cinematogràfica, interpretant Cerca de las estrellas), casada amb el productor Sergio Newman, s’instal·là als Estats Units, on el dilluns de la setmana passada -Dia dels Difunts, precisament- volà al Més Enllà.

Sílvia Morgan i Alfredo Mayo

El rodatge de Misión en Marruecos despertà molta expectació a Tetuan. I convé destacar-ne un fet. A un bon amic i company meu, Carlos de Yrissarri, que entrevistà Silvia Morgan en català (llengua que ell coneixia prou bé, ja que la seva esposa era barcelonina, filla de Paco Bru, el cèlebre seleccionador de futbol espanyol, anomenat «l’héroe de Amberes»), no se li ocorregué res més que, en honor a l’actriu, oferir als lectors del Diario de África gran part d’aquella entrevista també en català, cosa que agradà moltíssim a tothom. L’endemà, el mateix Yrissari em presentà, a l’hotel Dersa, la Sílvia, amb la qual (a més de ser molt agraciada de físic, era simpatiquíssima) vaig mantenir una llarga, amena i agradable conversa -com cal suposar, igualment en la nostra parla comuna-, que em serví per redactar un reportatge per a la revista gironina Usted, però en castellà, ja que així obligava a fer-ho el règim franquista.

Avui, mig segle més tard -i en ocasió del traspàs de Sílvia Morgan-, evoco emocionat aquella xerrada, així com el rodatge de Misión en Marruecos. Una cinta, l’argument de la qual gira a l’entorn del misteriós assassinat d’un empleat d’una empresa petroliera estrangera que busca un jaciment d’«or negre» al Marroc, assassinat ocorregut en una platja propera a Tetuan, o sigui, la de Río Martín, avui dita Martil. La història es desenvolupa i és filmada a diferents llocs de la ciutat, encara, suposadament, sota el control administratiu i militar espanyol: a l’aeroport de Sania Ramel, a la plaça d’España, anomenada la plaça de la Iglesia, per aixecar-s’hi el temple de Nuestra Señora de las Victorias, a l’hotel Dersa, etc., i, sobretot, a la medina o «barrio moro», que en dèiem, un dels més típics de tot el país.

D’altra banda, he de consignar que Sílvia Morgan tingué la gentilesa de dedicar-nos, als periodistes del Diario de África, una gran foto seva, que jo vaig arreplegar per al meu arxiu. Per dissort, però, no he pogut localitzar-la. Potser, com a vegades passa, apareixerà el dia que no la busqui. Es tracta d’una fotografia, on ella llueix un bon «tipet», que la censura franquista segurament no hauria permès que es publiqués a cap diari o revista de la «molt catòlica» Espanya d’aquella època.

Sempre he guardat -i guardaré- un gratíssim record de Maria dels Àngels Comas i Borràs. Una dona molt atractiva i una gran actriu, retirada prematurament com a «estrella» del setè art, si bé després col·laborà amb el seu marit en la producció d’importants films, com Ben-hur. Que en pau resposi Sílvia Morgan, allà lluny, al cementiri d’Arizona, on suposo que ha rebut sepultura. Una catalana, per cert, que, segons em confessà, era una enamorada de l’estany de Banyoles, malgrat que, en certa ocasió i per exigències del guió de determinada pel·lícula, es veié forçada a banyar-se, en ple mes de gener, a les seves gèlides aigües...

Emili Casademont i Comas

dilluns, 9 de novembre de 2009

ELS 60 ANYS D’«ÀNCORA»

Serà el proper dia 1 de desembre que el setmanari Àncora, editat a Sant Feliu de Guíxols, complirà seixanta anys de vida ininterrompuda, ja que nasqué el mateix dia i el mateix mes d’aquell ja una mica llunyà 1949. I ho féu com a continuador del també setmanari Chut, fundat un parell d’anys abans -el 30 d’octubre del 1947-, però amb una temàtica variada (la pròpia de qualsevol publicació d’informació general) i amb moltes més pàgines, així com, per obligació -no oblidem que era en ple franquisme-, amb la «a» inicial accentuada al revés, o sigui, en castellà.

Ben aviat, però, Àncora començà a publicar alguna coseta en català (molt abans que les altres revistes comarcals de casa nostra s’atrevissin a fer-ho), que s’anà incrementant de forma progressiva. Així, cal recordar que, a les acaballes dels anys 50 i al principi dels 60, les planes d’Àncora feien ja veritable goig, car hi havia molts articles en la llengua de Pompeu Fabra, la majoria sortits de la ploma de la seva directora, una brillant periodista que signava amb el pseudònim L. d’Andraitx.

I fou, precisament, en aquells inicis dels anys 60, quan jo vaig entrar en contacte directe amb el setmanari creat el 1949 a la pàtria de Juli Garreta, de Josep Irla i d’Agustí Calvet, Gaziel, setmanari que sovint llegia a la Biblioteca Pública de Girona -la ubicada a l’antic Hospici-, on solia passar moltes estones. El fet succeí en una visita que vaig fer a la ciutat de Sant Feliu de Guíxols, on vaig conèixer personalment la L. d’Andraitx, que era també una destacada col·laboradora del Diario de Barcelona, quan aquest periòdic, el popular Brusi, gaudia d’un sòlid prestigi. I la L. d’Andraitx no era altra que Margarida Wirsing i Bordas, catedràtica d’Institut. Els dos tinguérem, a casa seva -al carrer Campmany-, una interessant i llarga xerrada sobre diversos temes (jo, llavors, acabava d’arribar del nord d’Àfrica, on havia exercit la professió periodística) i, al final, davant la magnífica impressió que em causà aquella senyora tan liberal, tan culta, tan simpàtica i tan decidida i valenta, li vaig dir que seria per a mi un gran honor escriure a les pàgines d’Àncora.

Margarida Wirsing, que m’explicà tota la seva agitada vida, amb no recordo quants consells de guerra sumaríssims que li havien incoat després de la Guerra Civil, i era filla de pare alemany i mare catalana, però sempre s’havia sentit catalana de soca-rel, acceptà encantada el meu oferiment. I, d’aquesta manera, tot seguit vaig publicar a Áncora una sèrie d’articles en castellà sobre el Marroc (de temes diversos, com el de la política, car havia conegut bé el rei Mohamed V i el seu successor, el príncep Hassan II, i, a més, parlava l’àrab), país que, l’any 1956, aconseguí independitzar-se dels protectorats francès i espanyol, a part de recuperar també, un xic més tard, la zona internacional de Tànger. Poc temps després, però, ja em vaig passar del tot, en les meves col·laboracions al setmanari ganxó, al català, llengua que la Wirsing, per cert, dominava a la perfecció. Precisament, aquell dia que vaig conèixer la «mestressa», com l’anomenaven els seus subordinats, s’enfilava per les parets i es posava les mans al cap, perquè apareixia una falta d’ortografia al titular d’un article publicat a la portada del número d’Àncora, acabat de sortir al carrer. «I això que jo mateixa vaig repassar la prova d’impremta!», deia, tota desesperada, mentre jo mirava de consolar-la: «A mi també, a primera vista, m’ha passat desapercebuda». I era ben veritat.

Àncora, durant les seves sis dècades d’existència, ha viscut èpoques esplendoroses. I les seves pàgines, cal ressaltar-ho, han acollit la flor i nata del periodisme i de la literatura del país. Els números extraordinaris del setmanari ganxó (el de Nadal, el de la Festa Major, etcètera) sempre han estat magnífics. Encara jo en guardo un, molt ben enquadernat, editat l’any 1971, amb motiu de la celebració d’una gran setmana dedicada a Juli Garreta, que té un elevat valor històric. I és que, en facsímil, s’hi inclogué l´edició extraordinària que el setmanari L’Avi Muné, també guixolenc, publicà el 1925, any del decès del cèlebre músic i compositor, edició que conté una excepcional colla d’escrits de condol de prestigioses personalitats, com Caterina Albert (Víctor Català) i Pau Casals. L’Avi Muné era dirigit per Enric Bosch i Viola, un figuerenc que es traslladà de ben petit a Sant Feliu i que, tal com explica el Diccionari Biogràfic de l’Alt Empordà, obra d’Inès Padrosa i Gorgot, de recent aparició, brillà com a articulista a la premsa barcelonina.

Però també Àncora, durant aquestes sis dècades, ha viscut èpoques dolentes, causades per diverses circumstàncies, entre elles l’econòmica, una de les quals coincidí amb el fet que la meva estimada amiga Margarida Wirsing, per motius laborals, anés a viure a Barcelona, on deixà d’existir a edat avançada, i fos substituïda al capdavant de la revista, subtitulada «Setmanari de la Costa Brava», per Claudi Isern, a qui reemplaçà, en morir, el seu fill Josep Maria, l’actual director. Gràcies a l’esforç de gent entusiasta i dinàmica, però, Áncora, que des de fa deu anys ve organitzant uns importants premis literaris, sempre ha sabut capejar bé el temporal. I cal desitjar que ho continuï fent en el futur, malgrat les dificultats a què ara s’enfronta, a conseqüència de la crisi econòmica, que han obligat el setmanari a reduir pàgines per estalviar costos, segons diu en una nota, on afegeix que confia superar aquest mal moment, tot esperant que vinguin temps millors.«Si és així -conclou-, això haurà representat una nova prova per a ÀNCORA».

Anys 60: Margarida Wirsing, directora d’Àncora, reunida amb alguns redactors del setmanari

Emili Casademont i Comas
Publicat a “Diari de Girona”
(8-XI-09)

LES FIRES, L’ENRIC MARQUÉS I JO

Deia el pintor i escriptor Enric Marquès, en un article que publicà l’any 1981 a Presència, que ell no havia oblidat les Fires de Girona de la immediata postguerra, ja que foren les seves primeres Fires, tot afegint, a continuació, el següent: «Any 1940. Any negre, superracionament, Auxilio Social, despietada repressió franquista, calamitats polítiques i naturals: el paorós aiguat de l’octubre. Desolació i misèria. Les Fires tingueren lloc en aquest context de dificultats i de privacions. Instal·lades a la Gran Via, les atraccions i les parades cohabitaven amb el fang amuntegat. Era el pòsit de la ciutat inundada que no havia pogut ser encara desembarrassada del llot. Però Girona, tot i el rerafons tradicionalista i migrat d’aquells anys, no renunciava a la seva Festa Major». I més endavant, assenyalava que, posteriorment, les atraccions i les parades firals es traslladaren a la Devesa i que, de forma progresiva, anà augmentant la seva animació. Aquest i d’altres articles d’en Marquès, apareguts en diversos periòdics, formen part, recopilats per Narcís-Jordi Aragó i Josep Clarà, del llibre Enric Marquès. L’art, la ciutat i el món, editat per la Diputació de Girona l’any 1996.

En aquella època, les Fires de Girona -cal que en faci memòria- començaven el 28 d’octubre, vigília del dia de Sant Narcís, al vespre, amb la lectura del pregó, i finalitzaven, amb l’espectacle dels focs d’artifici, també al vespre, el 5 de novembre. Unes dates que, en el futur, serien poc respectades. Aquest any, per cert, en tenim un clar exemple. I a mitges Fires s’esqueia la gran diada de Tots Sants, la de la «capa i els mocadors blancs», com diu el popular refrany, fent referència al fet que, segons la tradició, l’1 de novembre, s’inicia l’hivern, cosa que, a vegades, no s’acompleix.

Tornant a allò que deia Enric Marquès, jo tampoc no he oblidat les Fires del 1940, que també foren les primeres que vaig viure. Ell, però, segur que en tenia un record més «viu», atès que la seva edat superava la meva, encara que per molt poc. La dolorosa notícia del seu òbit, esdevingut el 1994 a l’hospital Josep Trueta, la vaig rebre a la clínica l’Aliança, on acabaven de practicar-me una intervenció quirúrgica: «Has perdut un vell i bon amic, l’autor del cartell de les properes Fires de Sant Narcís», m’anuncià la meva dona, amb veu trista, allargant-me el Diari de Girona. En efecte, Enric Marquès era un vell i bon amic meu, a qui havia conegut a la meitat dels anys 50. I cal dir que, atret pel seu estil de pintar, no vaig dubtar de seguida, mitjançant la premsa i la ràdio, a donar-li una petit «cop de mà». El 1957, tothom pogué assabentar-se, per exemple, que l’Enric estava passant una temporada a Dinamarca -fent de pagès, però aprofitant les estones lliures per pintar i exposar la seva obra-, gràcies a un reportatge que vaig publicar a la revista Usted, basat en un altre que li havia fet un diari de Copenhaguen. Val a dir que jo he estat un dels primers, primeríssims, periodistes que parlaren del pintor Enric Marquès. I d’això, en dóna fe el catàleg de l’exposició antològica que li dedicà l’Ajuntament de Girona, també l’any 1996, al Museu d’Història de la Ciutat.

A partir del 1958, ell s’establí a París i, pel que a mi respecta, a Tetuan (Regne del Marroc). Això no obstant, el nostre contacte no es trencà. I així, de tant en tant, ell m’adreçava alguna postal al Diario de África, rotatiu del qual jo era redactor, i alguna foto seva. Cap a finals dels anys 60, l’Enric féu una exposició a Girona, mostra que vaig tenir ocasió de veure i, alhora, d’escriure’n un comentari a l’Usted. Poques setmanes més tard, vaig rebre una postal, a Tetuan, on m’agraïa la tramesa d’un exemplar de la revista, així com «el bon comentari que m’hi has publicat». El 1965, aprofitant una altra de les exposicions importants realitzades per Enric Marquès a Girona (que, per cert, havia nascut a la Rodona, al municipi de Santa Eugènia de Ter, agregat avui a la capital del Gironès), vaig entrevistar-lo per a la revista Gerona Información, on anunciava que estava preparant una «expo» a Munic (Alemanya). Després, per diverses raons, el nostre contacte perdé intensitat, per bé que continuà essent cordialíssim. D’altra banda, convé ressaltar que mai no em vaig perdre cap dels molts interessants articles periodístics que l’Enric publicà.

L’última vegada que ens veiérem, a finals dels anys 80 (en aquells moments, en Marquès vivia a Llagostera i jo residia a Figueres), l’Enric em prometé que un dia vindria a casa meva, promesa que m’alegrà de veres, i que rememoraríem allò que ell, en alguna foto que des de París m’havia enviat a Tetuan, posava, a tall de dedicatòria, al darrere: «Tot recordant, amb afecte i agraïment, velles campanyes», referint-se, naturalment, a aquelles que als anys 50, quan era gairebé un desconegut, li havia fet, perquè creia fermament en la seva pintura, a través dels mitjans de comunicació. Per dissort, però, aquell dia no arribà mai.

Com cal imaginar, vaig lamentar de debò la inesperada i prematura mort, ara acaba de fer 15 anys -als 63 d’edat-, del meu vell amic, l’excel·lent pintor i el magnífic escriptor Enric Marquès, així com el fet que, per estar reclòs en una clínica -repeteixo-, no pogués anar a donar-li el meu últim adéu. Primer en una cerimònia civil efectuada a la Devesa i, més tard, mentre hom procedia a escampar les seves cendres damunt un camp proper al monestir de Solius, indret que ell estimava moltíssim. Espero, però, quan m’arribi l’hora, tenir el goig de retrobar-lo al Més Enllà, per tal de fer-la petar una llarga estona. Els dos tenim una cita -meravellosa, sens dubte- pendent…

Emili Casademont i Comas
Publicat a «Diari de Girona»
(1-XI-09)