divendres, 23 d’octubre de 2009

LA MORT ÉS MOLT BELLA

Quasi una hora durà la conferència de premsa que, aquella tarda del 24 d’octubre del 1980, Salvador Dalí oferí sota la cúpula geodèsica del seu Teatre-museu de Figueres, lloc on, segons ell afirmava, es troba situat el centre espiritual d’Europa. Més de 150 periodistes d’arreu del món -de la premsa, la ràdio i la televisió- hi assistírem. I és que aquell acte significava la reaparició en públic del genial artista, després d’una llarga malaltia que féu circular una sèrie de rumors alarmants sobre el seu estat de salut, reaparició on el «diví» volgué demostrar que no havia pas perdut cap facultat, cosa que, almenys mentalment, aconseguí.

«En tot moment, Salvador Dalí ha respost, amb frases plenes d’enginy, les preguntes que els periodistes li hem formulat. Val a dir que àdhuc ens ha impressionat amb les seves clàssiques sortides de bomber. Era el Dalí de sempre. Aquell Dalí que se’n fot del mort i de qui el vetlla. Pel que fa al seu estat físic, però, cal assenyalar que hem vist un Dalí força envellit. Li tremolava bastant la mà dreta, senyal inequívoc de la malaltia de Parkinson que diuen que pateix, per bé que, en una ocasió, ha volgut deixar clar que, quan s’ho proposa, sap mantenir-la quieta i ferma», explicava jo instants després, en una crònica, als oients de Ràdio Olot, en una època, per cert, en què l’emissora de FM de la capital de la Garrotxa gaudia de molta escolta a la Catalunya Nord, on «penetrava» amb gran potència, gràcies a un repetidor, instal·lat per la gent d’aquell territori germà, que les autoritats franceses, per considerar-lo «il·legal», obligaren a tancar.

Salvador Dalí fou àmpliament interrogat per nosaltres, els representants dels mitjans de comunicació. Pel que respecta a Enric Sabater, el seu polèmic secretari, manifestà que mai no li havia proporcionat cap disgust, en contra del que s’assegurava, i afegí, que «Sabater és un dels homes que telefonen més del món», una «virtut» -així qualificava el fet- que admirava, atès que ell sempre havia estat un enemic del telèfon i mai no volia agafar-lo, quan sonava a la seva casa de Portlligat, raó per la qual jo, una vegada, em vaig sentir molt honorat, ja que el mateix Dalí despenjà l’aparell i m’atengué. D’altra banda, afirmà, contestant una pregunta de tipus polític, que, «tal com estan les coses, avui és molt difícil de saber si la Venus del Nilo era feixista o comunista». I, a continuació, féu un gran elogi de Velázquez. «Jo ja em conformaria que la gent digués, en morir-me, que Dalí ha estat un dels millors pintors de la província de Girona», declarà modestament el cèlebre artista nat al figuerenc carrer dedicat a l’inventor Narcís Monturiol, per haver-hi també obert els ulls a la vida.

En el decurs d’aquella conferència de premsa, la ja molt velleta Gala, car devia tenir cap a noranta anys, estigué al costat del seu marit, sense que el mundialment famós i acreditat artista li deixés obrir la boca. Però això no vol pas significar que ella hi romangués del tot quieta. Gala, sempre pendent del que feia i deia el seu espós, es movia nerviosa i es notava que patia per ell. I només mostrà un semblant un xic alegre, quan Dalí afirmà: «Gala ho és tot, absolutament tot per a mi», tot anunciant, a continuació, que «Gala, russa de naixença, regalarà una de les meves millors obres a un important museu de l’URSS», anunci que -la veritat sigui dita- ignoro si arribà a convertir-se en tangible realitat. I, tot seguit, Salvador Dalí ensenyà un quadre de grans dimensions, que feia temps que havia pintat, titulat «Cavall alegre», que Gala, la seva propietària, mostrant-se la mar de generosa (fet poc habitual en ella), donava al museu del seu marit.

Dalí, que duia barretina i uns bigotis un xic crescuts (postissos, potser?), abandonà el seu Teatre-museu, al final de l’acte, ajudat per l’alcalde de Figueres i d’altres persones, ja que caminava amb certa dificultat, fent força pena. Ah!, i segons algú digué, Salvador Dalí es llevava llavors cada dia a les nou del matí, encara que quasi l’havien de vestir, i pintava un parell d’hores. Poc després, però, víctima de la soledat en morir Gala i de multitud de xacres (hagueren d’alimentar-lo per via nasal), ja no pogué fer res de res, mentre esperava mig «segrestat» la visita de la Parca.

La citada reaparició pública de Dalí ens brindà la possibilitat d’assabentar-nos que el mestre del surrealisme, durant del curs de la seva malaltia, havia vist la mort de ben a prop, visió que li féu creure que, d’un moment a l’altre, aquella se l’emportaria, amb un cop sec de dalla, cap a l’altre barri. És clar que la cosa no l’espantava gens ni mica, atès que, de forma seriosa i categòrica, afirmà: «He descobert que la mort és molt bella». Davant d’això, em demano: tingué el «diví» una experiència propera a la mort? Difícil és saber-ho. Però, rumiant-ho un xic, penso que no, ja que la malaltia que acabava de patir Dalí, causada per una grip fortíssima (ara, potser, en diríem «grip A»), fou combatuda amb una quantitat realment brutal, espantosa, d’antibiòtics. I no és cap secret que això pot provocar al·lucinacions d’allò més espectaculars.

De qualsevol manera, quan el marquès de Dalí morí a l’Hospital de Figueres (el 23 de gener del 1989) i una enorme gentada acudí a la Torre Galatea, on fou traslladat el seu cadàver, per tal de retre el darrer homenatge a l’il·lustre artista, ningú no gosà posar en dubte, contemplant la cara del difunt -feta una autèntica meravella gràcies al prestigiós metge forense Narcís Bardalet- que, en efecte, la mort és molt bella, conforme el geni de Potlligat havia afirmat el 24 d’octubre del 1980.

El doctor Narcís Bardalet

Emili Casademont i Comas

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Nit de noces al Gran Teatre del Liceu

La matinada del dia 27 de novembre del 1983, que era divendres, es produí, ben a prop del poble de la Mejorada del Campo (Madrid), un tràgic accident d’aviació. I una de les persones que hi perderen la vida, tal com informaren els mitjans de comunicació, fou, a la prematura edat de 54 anys, Rosa Sabater, la pianista barcelonina de fama mundial, especialitzada en la interpretació d’obres dels compositors Wolfgang Amadeus Mozart, Enric Granados, Frederic Mompou i Isaac Albéniz, entre d’altres, fill, aquest darrer, de la població ripollesa de Camprodon, traspassat, enguany es compleix exactament un segle, a Cambó-les-Bains (Aquitània, França). De l’Albéniz, per cert, la Rosa enregistrà en disc la seva «Suite Ibèria», versió completa, gravació pianística que, segons afirmen els melòmans -i jo no ho poso en dubte-, és una autèntica meravella.

Rosa Sabater, destacada professora de l’Escola Superior de Música de Friburg (Alemanya) des del 1976, era filla del gran pianista Josep Sabater i Just («de tal palo, tal astilla», que diuen els castellans), l’home que sabia totes les òperes de memòria, mort el mes d’octubre d’ara fa quatre dècades, i que, el 1913, fou nomenat mestre-director del Gran Teatre del Liceu. A més, Sabater i Just tenia la virtut d’organitzar-ho tot, musicalment parlant, a la perfecció. Així es guanyà l’estima, la simpatia i l’admiració de tothom. Particularment, cal ressaltar-ho, dels eminents directors de les orquestres simfòniques i operístiques de l’època -els Toscanini, Walter, Padovani, Guarneri, etcètera-, els quals abandonaven Barcelona la mar d’encantats, després d’haver actuat al Liceu, i prometien tornar-hi ben aviat.

I fou en aquell any 1913 que, en escaure’s el centenari de la naixença de Richard Wagner, tot el món musical volgué veure representada l’òpera «Parsifal», cosa que no s’havia pogut fer abans (llevat de la població alemanya de Bayruth, on s’estrenà), ja que el seu autor ordenà que, fins al cap de 30 anys del seu decès, no s’escenifiqués enlloc. D’aquesta manera, tothom esperava amb impaciència l’arribada del 1914, per tal de poder fruir en directe de l’última obra wagneriana, sempre molt discutida, però, al mateix temps, molt elogiada. I el Gran Teatre del Liceu desitjà ser el primer d’arreu del planeta Terra a representar «Parsifal», anhel que, gràcies al mestre Sabater, aconseguí. Gràcies a ell i, també -tot s’ha de dir-, gràcies a la diferència horària -una hora i mitja- entre Bayruth i Barcelona. El Liceu anuncià que, respectant la voluntat de Wagner, donaria «Parsifal» a les dotze en punt de la nit del 31 de desembre del 1913. I, en efecte, així succeí, tot aixecant-se el teló enmig d’una enorme expectació, sota la direcció general de Josep Sabater i Just.

«Parsifal» -convé recordar-ho breument-, òpera en tres actes, a la qual Richard Wagner anomenà «Festival sagrat», es basa en el poema èpic medieval (segle XIII), de Wolfram von Eschenbach, sobre la vida d’un cavaller de la cort del Rei Artur, que es deia o li deien Parzival, i la seva infructuosa búsqueda del Sant Grial. Wagner concebé aquesta obra el Divendres Sant del 1857; però, enfeinat com estava en la composició d’altres peces importants, no la completà fins un quart de segle més tard, tot estrenant-la el 1882, a Bayruth, repeteixo, seu actual d’un prestigiós festival de música. I cal afegir a tot això que, a causa del caràcter místic de «Parsifal», Richard Wagner demanà que el públic no aplaudís ni entre els actes ni al final de la funció, costum que sempre -en vida, sobretot, de la seva vídua- s’ha seguit.

Tornant a l’estrena de «Parsifal» a Barcelona, es donà el cas curiós que uns nuvis, que havien arribat a la ciutat per passar la nit de noces a la Fonda Sant Agustí, situada al carrer de l’Hospital (aleshores, ja començava a posar-se de moda que els nuvis catalans viatgessin a la Ciutat Comtal i a Montserrat), preguntaren al propietari de l’establiment què podrien fer durant la curta estona que faltava per anar a dormir (evidentment, això d’anar a dormir era un dir). «Mireu -els respongué-. Avui, tothom va al Liceu, que és aquí mateix, a quatre passes d’aquesta fonda. Diuen que hi faran un espectacle realment extraordinari, un espectacle que quedarà escrit amb lletres d’or al llibre de la història universal».

I els nuvis, que feien cara de ser bastant babaus, s’adreçaren, il·lusionats i contents, cap al Gran Teatre del Liceu. Però allà es trobaren amb una inesperada i desagradable sorpresa, ja que les portes de l‘edifici es tancaren i barraren, tan bon punt s’inicià l’«espectacle», i no s’obriren fins gairebé les set del matí, després de l’últim acte de «Parsifal», l’intitulat «La consagració del Sant Grial», raó per la qual hagueren de passar la nit de noces, si us plau per força, al Liceu, presenciant i escoltant una avorridíssima, per a ells, sessió operística. Cal suposar que aquells nuvis, en retornar a casa, es guardaren bé prou de contar allò que els havia succeït. Ah!, i l’amo de la Fonda Sant Agustí mai no volgué revelar de quin poble procedien.

La «vox populi» barcelonina, però, deia que es tractava d’un poble de pagès de les terres de Girona. Aneu-ho a saber. Potser, era de les terres de Lleida o bé de les de Tarragona. Perquè, de pagesos, sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà. Fins i tot, a la mateixa Ciutat Comtal, on molta gent, amb els fets, sovint ho demostra…


Emili Casademont i Comas

dimecres, 14 d’octubre de 2009

«Gerona Deportiva», protagonista d’un fet històric

<<0>> Va ser el primer periòdic esportiu que, després de la Guerra Civil, va publicar textos en català

<<0>> Va començar a fer-ho l’any 1967, amb una sèrie d’entrevistes realitzades pel periodista Emili Casademont i Comas, en les quals ja substituïa «Gerona Deportiva» per «Girona Deportiva», molt temps abans que, al principi de la democràcia, el setmanari rebés oficialment aquest nom. Amb ell, va desaparèixer el 1985, després d’haver estat fundat el 1953.

<<0>> En una d’aquelles entrevistes (reproduïda a continuació), va revelar, cosa que semblava un «secret d’estat», on s’ubicaria el nou camp del Girona C. de F.,-l’actual estadi de Montilivi-, o sigui, ben a prop del Mas Abella (a Palau-sacosta, municipi annexionat feia algun temps a la ciutat de Girona).


El personatge de la setmana
entrevistat per

Emili Casademont i Comas

Benjamí Colomer

El proppassat dimecres, al vespre, el doctor Benjamí Colomer fou homenatjat. Per espai de vuit anys -molts anys són aquests!-, en Benjamí Colomer i Pous ha ostentat el càrrec de president del Girona C. de F. Un càrrec, com tothom sap, difícil. Ple de contrarietats, de disgustos… i de poques alegries. Durant aquest període de temps, en Colomer s’ha vist obligat a representar el paper de màrtir. Perquè, quan les coses d’una entitat van malament -i en futbol sempre hi ha algú convençut que mai no van prou bé-, el que «rep» és la directiva, amb el seu president tot davant…

El doctor Colomer, com dèiem, va ésser homenatjat. I amb tota justícia. Ell va agafar el timó de la nau gironina, quan el club es trobava en un moment perillós. Ell, lluitant contra vents i tempestes, la va saber portar a bon port (recordeu que l’equip, en diferents ocasions, va disputar la «Lliguilla» d’ascens), deixant-la, finalment, en mans d’una nova junta. I encara va fer més. En Colomer acceptà un dels tres càrrecs de la vice-presidència actual, per tal de col·laborar més estretament amb el club dels seus amors. Hom no el podia deixar de banda. Ni ell podia tampoc «tirar-s’ho tot a l’esquena» i dir allò tan filosòfic de «ja us ho fareu…!».

La Federació Catalana de Futbol ha sabut reconèixer els mèrits del doctor Colomer. Perquè la seva tasca ha estat sempre extraordinària en tots els aspectes. I, per això, li atorgà la medalla al Mèrit Esportiu.

Al saló de descans del Teatre Municipal, tot un reguitzell de personalitats de categoria s’hi donaren cita. En Pablo Porta, president de la Federació Catalana de Futbol; el gironí Domènec Balmanya, seleccionador nacional; el president del Col·legi d’Àrbitres, els màxims mandataris de les societats esportives de Girona i la província, etc., etc., Tots sota la presidència de les nostres primeres autoritats, amb el governador civil al seu davant, tota vegada que el senyor Hellín Sol ostenta, a més, el càrrec de president de la Junta Provincial d’Educació Física i Esports.

Després de la solemne imposició de la medalla, nosaltres vàrem poder conversar breument amb el doctor Colomer. Primer, com cal suposar, li donàrem l’enhorabona…

--Gràcies -ens digué-. Però aquest homenatge, aquest guardó, no és pas del tot meu, sinó de tots aquells que m’ajudaren durant la meva llarga etapa de president. És a dir, directius, socis…

--Veritablement, l’etapa ha estat llarga. Per què?

--No sabria pas què contestar-te. Jo ja feia temps que volia deixar el càrrec; però les circumstàncies manaven…

--Hi ha qui diu que ésser president del Girona és una cosa que vesteix molt; però quan arriba l’hora de la veritat…

--Quan arriba aquesta hora, tothom arronsa el nas…

--Això és ben cert. Ningú no vol mals de cap. Una pregunta: la seva cartera, s’ha «enflaquit» molt durant aquests vuit anys…?

Somriu el doctor Colomer:

--Potser més del que la gent creu…

--Una altra pregunta: Ens han assegurat que l’assumpte del nou camp…

Ens talla.

--No segueixis. Guarda’t aquesta pregunta, de moment. Ja me la faràs una altra estona. Tot continua el seu camí. I les coses no van pas malament…

No volem «empipar» més. L’ex-president del Girona té feina… Ens apropem a en Balmanya.

--Què ens diu el seleccionador?

--Doncs, ja ho veu. He volgut adherir-me a l’homenatge. Crec que en Colomer se’l mereix. Ha fet moltíssim pel Girona i pel futbol…

--Parlant de futbol, no troba que aquest esport està en decadència…?

--De cap manera. Tot al contrari. Ha millorat un xic. Des del mes d’octubre que ho estic observant, això.

--Quan abandonarà el càrrec. Perquè s’ha dit que…

--Res, noi, res. Fins el 30 de juny de l’any vinent, en Balmanya seguirà de selecccionador.

--No pensa arribar als Campionats del Món…?

--D’això, ja en parlarem. El meu compromís amb la Federació és fins el 30 de juny del 1968, repeteixo.

Ens acomiadem d’en Balmanya. Com abans ens havíem acomiadat d’en Colomer, també. I sortim al carrrer, mentre pensem -són «coses» que es pensen només- que el nou camp de futbol del Girona quedaria la mar de bé situat cap allà on hi ha al Mas Abella, a Palau Sacosta¸un lloc cèntric, no gaire allunyat de la ciutat. I pensem, així mateix, que el club pot ésser propietari d’un magnífic camp, que bé podria batejar-lo amb el nom de certa persona…

(11-XII-1967)
Transcrit per J.C. i P.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

La meva Maria Àngels Anglada

Isabel-Clara Simó fou qui fa temps em presentà Marta Pessarrodona. La Marta, il·lustre escriptora, poetessa i traductora, natural de Terrassa, publicaria anys més tard, el 2006, el llibre Donasses, on fa un retrat de 22 dones de la cultura, ja traspassades, algunes de tant pes històric com l’actriu Margarida Xirgu o Frederica Montseny, aquesta última, encara que pugui semblar sorprenent -era anarquista-, ministra de Sanitat durant la Segona República Espanyola. Una ministra que, després de la mort d’en Franco, abandonà provisionalment el seu llarg exili de Tolosa de Llenguadoc i visità, el 1978, la seva Catalunya natal, en la qual pronuncià algunes conferències (en recordo una a Figueres), al cap de pocs mesos d’haver escrit i publicat la seva biografia el periodista barceloní -i bon amic meu- Agustí Pons.

A les pàgines de Donasses, Marta Pessarrodona -traductora, per cert, de Virgínia Wolff-, hi retrata, per començar, Dolors Monserdà, considerada la primera escriptora en català, i, per acabar, la també escriptora Montserrat Roig, filla de Tomàs Roig i Llop, amiga íntima seva, morta molt prematurament el 1991. I hi ha, entre d’altres dones que han jugat un paper importantíssim dins la societat de casa nostra, Carme Kurr, Remedios Varo, Caterina Albert, Aurora Bertrana, Mercè Rodoreda, Irene Polo, Maria Aurèlia Campmany…i Maria Àngels Anglada. Aquesta darrere traspassada el 23 d’abril del 1999 a Figueres, ara fa una dècada, per Sant Jordi, en plena celebració del Dia del Llibre, festa instituïda en memòria de William Shakespeare i Miguel de Cervantes Saavedra, que volaren al Més Enllà en la data citada. Almenys, això és el que es diu oficialment, perquè sembla que no fou pas així.

No té res d’estrany que Pessarrodona pensés en l’Anglada i la inclogués en el seu llibre, ja que Maria Àngels fou tota una gran donassa, en el millor sentit de la paraula, de Catalunya. I d’això, qualsevol, fent un petit cop d’ull a les seves dades biogràfiques, pot adonar-se’n. O bé, fent una visita a l’exposició que, sobre la seva vida i obra, s’inaugurà la setmana passada al figuerenc Museu de l’Empordà i que romandrà oberta fins al 8 de novembre. «Els escenaris de les obres de Maria Àngels Anglada -s’assenyala amb encert a la tarjeta de presentació de la mostra-, els hem de buscar a la plana de Vic de la seva infantesa, als racons empordanesos que va aprendre a estimar, així com als paisatges d’Itàlia i Grècia que sovint foren destinació dels seus viatges». I és que l’Anglada, per exemple, mai no oblidà la ciutat de Vic, lloc de la seva naixença i de la seva primera joventut, abans d’anar a viure a l’Alt Empordà, després de contraure matrimoni amb Jordi Geli -antic company seu d’estudis universitaris a Barcelona-, que tenia una propietat a Vilamacolum, i on, un cop instal·lada a Figueres, féu de professora en un centre d’ensenyament privat.

Personalment, vaig conèixer Maria Àngels Anglada a la redacció de Canigó, revista on feia crítica literària, igual que el seu marit (que fou, durant un curt període de temps, conservador del Museu de l’Empordà), a mitjan anys 60. El 1979 guanyà el Premi Josep Pla de narrativa amb Les Closes i, el 1994, li arribà la consagració entre el gran públic amb El violí d’Auschwitz. En «emigrar» Canigó a Barcelona i fundar-se a la capital altempordanesa -el 1977- el bisetmanari 9 País, vaig tenir l’alt honor de poder comptar amb Maria Àngels. Com a director del nou periòdic, de seguida li vaig oferir que formés part del nostre equip de redacció en qualitat de col·laboradora, cosa que ella acceptà encantada. A partir de llavors, per tant, molt directament vaig poder copsar les seves excelses virtuts. Era una dona intel·ligentíssima, molt culta i una magnífica escriptora i poetessa. I sovint, ja que dominava com ningú la llengua catalana, li consultava quina era la forma més correcta d’escriure determinades paraules que provocaven discussió, i encara avui dia en continuen provocant.

Recordo molt especialment quan Maria Àngels Anglada fou guardonada, a Barcelona, amb el Premi Josep Pla. L’endemà, vaig anar a felicitar-la al seu domicili del carrer de la Muralla, on encara estava acabant de «pair» l’èxit literari obtingut, tot lluitant, alhora, contra un refredat de mil dimonis escuats, que motivà que la seva veu, en les entrevistes que la nit anterior li havien fet per ràdio i televisió, sortís un xic «distorsionada». L’Anglada agraí la meva felicitació, que endevinà a l’instant que em sortia del fons de l’ànima, i estiguérem una bona estona fent petar la xerrada.

I també recordo molt especialment que, temps més tard, la guanyadora del Premi Josep Pla tingué la gentilesa de lliurar-me un exemplar del llibre El canonge Jaume Collell, que porta com a subtítols «El Periodista i «El Catalanista», obra en què Joan Anglada i Vilardebó, el seu pare -que també fou un destacat periodista vigatà-, rememora la important figura del citat eclesiàstic, amb el qual col·laborà estretament i entusiàsticament. Es tracta d’un exemplar (el llibre s’edità el 1983, gràcies al Patronat d’Estudis Ausonencs i els fills i les filles de l’autor), que m’omple d’orgull i satisfacció, atès que la meva Maria Àngels Anglada, amb el pensament posat en el canonge Collell (que parlà de nació catalana, abans que ho fessin Valentí Almirall, Josep Torras i Bages i Enric Prat de la Riba), hi escrigué aquesta senzilla però molt emotiva dedicatòria: «A Emili Casademont, també un periodista i catalanista de soca-rel, en memòria del meu pare».

Emili Casademont i Comas

divendres, 2 d’octubre de 2009

Troia o Júlia i Sant Julià de Ramis

Segons la llegenda, els grecs, al segle XII abans de Crist, declararen la guerra a Troia, per tal de venjar-se d’un ultratge; però els troians, forts i ferms, no permeteren que posessin els peus a la seva ciutat, sotmesa a un cruel assetjament per mar. Així, els de Grècia decidiren abandonar la lluita. Més ben dit, ho feren veure, car deixaren, molt a prop de la costa, un enorme cavall de fusta, a l’interior del qual s’ocultaren els seus millors guerrers. Els troians anaren a buscar l’«animal» i, confiats, l'introduïren a casa seva, pensant que es tractava d’un regal dels déus. Aleshores, els grecs, en sortiren per sorpresa i, sense compassió, procediren a «liquidar-los», provocant, al mateix temps, un paorós incendi que arrasà la la ciutat. Això no obstant, alguns veïns de Troia pogueren fugir i es refugiaren a diversos països.

Tothom, a la Grècia antiga, estava convençut que la Guerra de Troia, inspirada en aquesta llegenda i narrada en els poemes èpics d’Homer, La I·liada i L’Odissea, era certa. Més tard, però, se li donà el caràcter de relat mitològic, que no deixa de ser també llegendari, i ningú no s'atreví a discutir-ho. I això durà fins al 1870, any en què l’arqueòleg alemany Heinrich Schtlemann descobrí, en el decurs d’unes excavacions, que Troia havia arribat realment a existir, fet confirmat per d’altres col·legues seus.

I hi ha, en tot això, una història curiosa, recollida per Joan Amades a les pàgines del Costumari Català, a la qual l’il·lustre folklorista català dóna força credibilitat. Resulta, segons la dita història, que uns troians fugitius de la destrucció de la seva ciutat, ubicada a l’Àsia Menor, les ruïnes de la qual es troben a la província turca de Canakkale, en una planúria existent entre els Dardanels i el mar Egeu, embarcaren en un vaixell que navegà a la deriva, fins que les ones el menà cap al lloc on hi ha, actualment, el poble de Sant Julià de Ramis, en una època molt llunyana en què el Gironès era mar, poble (pertanyent, com és sabut, a aquesta comarca) que gaudia d’una platja immensa. «Sant Julià de Ramis -diu Amades- és la continuació d’una ciutat molt populosa, situada al peu d’un turonet immediat, anomenada Troia o Júlia, que li va donar nom, construïda pels fugitius». I el folklorista continua explicant: «Segons la veu popular, aquesta gran ciutat era igual que la de Troia, la qual els seus fugitius volgueren imitar. Era de planta circular, amb una gran plaça al mig. Estava voltada de muralles, amb un sol portal que donava a l’únic carrer de la població, que s’estenia en cercles i més cercles, ara avançant, ara reculant, però sempre en forma de rodona, i que acabava a la plaça, sense cap travessia ni altre carrer o carreró en tot el curs ni en tota la ciutat. Aquesta topografia sembla laberíntica, però no en té res; ben al contrari, com que només hi ha una via, res no té pèrdua perquè en el seu curs es troba tot».

Per altra banda, Amades (enguany, precisament, commemorem el cinquantenari de la seva mort), després de comentar que, fins a començament del segle XIX, el jovent dels pobles de la rodalia de Sant Julià de Ramis solia acudir el dia dels Sants Metges -sant Cosme i sant Damià-, que és el 27 de setembre, a la festa major de la localitat (aquest any, per cert, els metges gironins han recuperat una vella tradició, com és la de celebrar, a Sant Julià, la diada dels seus celestials patrons), indica -o indicava el 1956- que «de la ciutat de Júlia o Troia, ja no en resta res». No obstant això, jo recordo que, en haver-se acabat la Guerra Civil, encara alguns veïns de Sarrià de Ter, del Pont Major, de Celrà, de Medinyà, etc., quan s’apropava la diada dels Sants Metges, deien: «Anirem a Sant Julià, per sant Cosme i sant Damià, a veure els juliencs i les julienques (o els ramiencs i les ramienques) i tot allò que hi queda de Troia». De vegades, per cert, trobaven algunes pedres que creien que n’havia format part -sobretot, al lloc on s'aixeca l'ermita dels Sants Metges-, i, més contents que unes pasqües, no dubtaven a «rampinyar-les».

El bon amic i company Daniel Bonaventura deia l’altre dia, en un reportatge publicat en aquestes pàgines del Diari de Girona, que «derrotades muralles, escales amb els seus corresponents portals, paviments de còdols que havien estat transitats pels indiquetes, abans de perdre la guerra contra els romans, i moltes restes ceràmiques i metàl·liques han aflorat aquest estiu en les excavacions arqueològiques que, sota la direcció de la Universitat de Girona, s’han fet al poblat ibèric de la muntanya de Sant Julià de Ramis». I l’arqueòleg Jordi Sagrera, després d’assenyalar, en el mateix reportatge, que s’havia recuperat una espassa de ferro d’uns 50 cms. de llargada del segle V abans de Crist, afirmava que, plens d’il·lusió, «prosseguirem la tasca d’excavacions a Sant Julià», mentre l’alcalde de la població, Narcís Casasa, es mostrava molt satisfet dels resultats de les excavacions fetes fins ara, tot esperant que, en el futur, les troballes arribin d’allò més lluny i, en conseqüència, siguin importantíssimes.

A Sant Julià de Ramis, en matèria d’excavacions arqueòlogiques, hi ha moltíssima feina a fer. I, si es porta a terme -cosa que cal desitjar-, bé podria ser que, al final, tinguessin raó tots aquells que, en temps reculats, afirmaven que allà hi havia hagut la Troia gironina. De moment, es pot assegurar que Troia és sinònim de Júlia, segons el vell parlar de la nostra terra, i que de Júlia prové Sant Julià -Sant Julià de Ramis-, atès que el cristianisme propicià que molts pobles i ciutats, tal com ressalta Joan Amades al Costumari Català, adoptessin noms del seu santoral.

Ermita dels Sants Metges

Emili Casademont i Comas