Tres quarts de segle del pasdoble «Islas Canarias»

Tres quarts de segle compleix el pasdoble Islas Canarias. Cap a finals del 1934, el músic Josep Maria Tarridas i Barri compongué la cançó que més ha popularitzat arreu del planeta aquest arxipèlag de l’Atlàntic, si bé no s’estrenà fins a començament del 1935, cosa que féu el saxofonista Casanovas. I fou el cantant Ramon Tusquets qui la gravà en disc, per primera vegada, poc temps després.

El mestre Tarridas, en escriure Islas Canarias, no havia posat mai els peus a les anomenades illes Afortunades (no ho faria fins al 1950), raó per la qual s’inspirà en uns enregistraments del folklore canari. Per altra banda, i com a fets també curiosos, cal assenyalar que Tarridas conegué la que seria la seva esposa en una sala de ball, mentre una orquestra interpretava el seu pasdoble, i que la filla del matrimoni, la Blanca, arribà al món al so d’Islas Canarias, atès que, en aquell precís moment, l’estaven escoltant, a la clínica, els ocupants de l’habitació del costat.

Josep Maria Tarridas, nascut a Sant Pol de Mar (Alt Maresme) el 19 de novembre del 1903 (ara fa sis anys, aquesta població commemorà el centenari de l’esdeveniment, amb una sèrie importants d’actes, impulsats, en part, per la seva cèlebre cuinera Carme Ruscalleda), i traspassat a Madrid el 6 de gener del 1992, diada de Reis, fundà a Calella de la Costa, el 1922, la cobla Llevantina, que dirigí durant molts anys, i, posteriorment, a Malgrat de Mar, l’Orfeó La Barretina.

Sant Pol de Mar.- Commemoració del centenari
de la naixença del mestre Tarridas: entre les personalitats
assistents, la seva filla Blanca, al centre, i Carme Ruscalleda

El mestre Tarridas féu contínues incursions en el camp dels ballables, entre els quals figura el vals per a orquestra i tenora de festa major Nits d’Andorra; en el del cinema, amb peces com Mi barco velero, A la luz de la Luna, etcètera. Mai, però no deixà les sardanes -en compongué més d’un centenar-, tot i residir llargues temporades a la capital de l’Estat, des d’on enviava les seves partitures a Catalunya. A més, cal consignar que Josep Maria Tarridas també escrigué obres simfòniques i una sarsuela, Clavelina, basada en una novel·la de Benito Pérez Galdós, sense oblidar les seves composicions Canarias bendita i Suspiros canarios, per exemple. I sense oblidar tampoc que, del 1940 al 1968, dirigí, a Barcelona, la Banda i Orquestra Simfònica de la Creu Roja. A la Ciutat Comtal, per cert, fou on jo vaig tenir l’oportunitat i el goig de conèixer-lo personalment.

Ja he dit que Islas Canarias ha estat la cançó que més ha popularitzat les Canàries arreu del món, motiu pel qual el mestre Tarridas fou objecte, en vida, de grans homenatges a l’arxipèlag canari, tot nomenant-lo l’Ajuntament de Las Palmas fill adoptiu de la ciutat. Però no he dit encara -i ara ho diré- que, fins al 2003, Islas Canàrias era l’himne d’aquelles illes, utilitzat en tots els seus actes oficials i no oficials. A partir d’aleshores, però, el Govern de la Comunitat Autònoma de Canàries decretà que l’himne oficial canari fos una variant de l’Arroró, amb el consegüent disgust i desaprovació per part de la majoria d’illencs. I d’aquesta manera, el pasdoble Islas Canarias quedà un xic arraconat. Només un xic, insisteixo. Perquè, segons la Sociedad General de Autores y Editores de España (SGAE), es tracta, en l’actualitat, d’una peça musical que continua arrasant a totes les revetlles que se celebren a l’Estat. Altrament, continua també essent l’himne preferit dels canaris, tant els de casa com els que viuen fora de l’arxipèlag, car consideren que exalta a la perfecció, com cap altre, les virtuts i meravelles de la seva terra.

Deu fer cosa d’uns deu anys, vaig tenir el plaer de parlar, a Ripoll, amb Blanca Tarridas, després d’haver-me-la presentat la meva amiga i col·lega Montserrat Juvanteny. I sabedora, la Blanca, de l’amistat que m’havia unit al seu pare, s’interessà perquè li expliqués coses que, segurament, ella ignorava de l’autor dels seus dies. Així, em preguntà si era veritat que Nits d’Andorra cloïa la programació diària de l’espanyola Radio Andorra, fundada el 1939. Li vaig respondre que sí. Sobretot, durant la seva època inicial, però sempre amb el títol en castellà. I també li vaig dir que, al llarg dels anys 40 i 50, constantment hom podia escoltar com una veu femenina (aquella que deia, fent una cantarella, «!Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra!») anunciava que «a continuación, podrán ustedes escuchar “Noches de Andorra”». Això succeí abans que s’inaugurés al país de la Verge de Meritxell l’emissora de titularitat francesa, que feia alguns programes en català i castellà, anomenada tot primer Ando-radio, després Ràdio de les Valls i, finalment, Sud-radio, estació que, de tant en tant, també oferí als seus oients, escampats igual que la seva rival (des de fa temps, ambdues desaparegudes) per tot el món, Noches de Andorra. O més ben dit, Nits d’Andorra, tal com Tarridas havia titulat el vals. És a dir, anunciant-lo en català, que és la llengua que sempre ha gaudit d’oficialitat al petit país pirinenc, membre avui de ple dret de l’ONU. D’altra banda, Nits d’Andorra fou, l’any 1964, la sintonia d’un programa de caire literari que jo vaig realitzar a Ràdio Girona, quan l’EAJ 38 tenia els seus estudis al vell carrer de la Força.

A la filla del mestre Tarridas també li vaig explicar que, en determinats moments, la gent havia fet el seu pare fill de Canàries, d’Andorra i, fins i tot, de Banyoles: «Una vegada, per cert, vaig parlar amb el teu pare del cas de Banyoles, que ell desconeixia, i quedà molt sorprès, però de seguida em va assegurar que allò no li desagradava». La Blanca m’agraí que l’assabentés d’aquest fet curiós, que li féu força gràcia. Exprement una mica la memòria, crec recordar que això s’esdevingué cap a les acaballes de la dècada dels tenebrosos anys 40, quan Josep Maria Tarridas s’atreví a compondre una sardana, la titulada La mel al llavis, on, desafiant la prohibició del règim franquista, inclogué un compàs i mig de La Santa Espina, peça que assolí molta popularitat. Sembla que els gironins se’l volgueren «fer seu», al mestre Tarridas, que, ben mirat, ja ho era una mica, atès que l’Alt Maresme pertany al Bisbat de Girona.

Tornant a Islas Canarias, i ja per finalitzar, afegiré que Josep Maria Tarridas i Barri comptà amb un col·laborador, el valencià Joan Picot, que escrigué la lletra del seu famosíssim pasdoble. Al cap d’un temps, però, el grup folklòric canari Los Sabandeños procedí a modificar-la, tot propagant aquest himne popular, que és el que emociona de debò els canaris, tant per les illes Afortunades com per tots els molts països on, amb gran èxit, ha arribat a actuar.

Emili Casademont i Comas