Últimament, la secció «Cognoms gironins», que Diari de Girona ve publicant, deia que el cognom Boris és poc freqüent, però que es pot trobar arreu de l’Estat espanyol -a Girona i Barcelona, especialment-, tot remarcant que és un xic antic. En efecte, segons les dades recollides en el cens català de l’any 1553, un tal Bori i el capellà mossèn Bori (els dos sense l’essa final) vivien a Sant Celoni, i un monjo anomenat Boris ho feia al monestir gironí de Sant Pere de Galligants. Per altra banda, hi hagué, poc temps més tard, diverses cases a les comarques gironines anomenades «dels Boris». O sigui, a la mateixa ciutat de Girona, així com a Verges, Cadaqués, Lladó, Pau, Castelló d’Empúries, Torroella de Montgrí, Banyoles, Roses, la Bisbal d’Empordà, Amer, etcètera. I convé consignar que també existien famílies que duien el cognom Bori o Boris -que ve a ser el mateix- al Rosselló (a Perpinyà, Rivesaltes, etc.), motiu pel qual és molt probable que, entre els Boris de casa nostra i els Boris rossellonesos –tots catalans, al cap i a la fi-, hi hagués estrets vincles de parentesc. A Girona ciutat, per cert, hi ha una Boris il·lustre. Em refereixo, com cal suposar, a la Francina, la històrica periodista i locutora que, l’any 1933, inaugurà Ràdio Girona EAJ 38. Ah!, i cal indicar que, segons Frances B. de Moll, Bori o Boris poden derivar de «bòria», que significa caseriu de poques cases, o bé del cognom italià Bori.
I també Boris és un nom de pila. Correspon a un sant de l’Església ortodoxa, martitiritzat el 1010 i canonitzat per un Papa alguns segles més tard, patró de Moscou. No és d’estranyar, doncs, que bastants russos portin aquest nom. O bé que l’hagin portat, com Yelstin, el primer cap d’estat de Rússia entre 1991 i 1999, per exemple. O sigui, aquell Boris Yelstin, que es «carregà» l’URSS, traspassat ara ha fet un parell d’anys -el 23 d’abril, concretament-, víctima de la seva excessiva afició al vodka, i que fou substituït en el càrrec per Wladimir Putin.
Però no és pas de Boris Yelstin que vull parlar, sinó d’un altre personatge rus anomenat Boris Skossyreff. O sigui, d’un aventurer, nascut el 1896 i mort -se suposa- el 1944, que es féu cèlebre, ara fa tres quarts de segle, en autoproclamar-se rei d’Andorra, el petit país enclavat al cor dels Pirineus, membre actualment de ple dret de l’ONU, que sempre ha tingut com a idioma oficial el català. I és que l’escriptor andorrà Antoni Morell està preparant la segona part de la seva novel·la titulada Boris I d’Andorra, publicada el 1984 i traduïda després al castellà, francès i txec. Una segona part que inclourà més excentricitats d’aquell personatge, d’un passat obscur i misteriós, que encara avui desperta moltíssima curiositat. De Boris Skossyreff, se’n féu una comèdia, estrenada fa cosa d’un any al barceloní Teatre Tantarantana.
El regnat de Boris I, després d’arribar a Andorra i de ben ensarronar les autoritats andorranes amb la promesa de convertir el país en un estat modern i avançat, tan sols durà nou dies (durant quals, per cert, féu dir una missa per l’ànima del president català Francesc Macià), ja que un dels coprínceps del Principat pirinenc, el bisbe de la Seu d’Urgell, avisat del que passava, no trigà a actuar per la força. Així, el 21 de juliol del 1934, quatre guàrdies civils sota les ordres d’un sergent del mateix cos, acompanyaren el «monarca», detingut i emmanillat, fins a la frontera de la Farga d’en Moles. L’endemà fou traslladat a Barcelona i posat a disposició del jutge Bellón, encarregat dels casos relacionats amb la Ley de Vagos y Maleantes -abolida, enguany-, el qual descobrí que era el mateix individu que havia estat expulsat de Mallorca el 1932, quan vivia amb una milionària anglesa. I el 23 del mateix mes, Boris I, custodiat i en un vagó de tren de tercera, era enviat a Madrid, on molta gent l’esperava amb expectació, raó per la qual els periodistes es barallaren per entrevistar-lo, atès que ja havia aconseguit fer-se famós gràcies a les seves declaracions a importants diaris espanyols i estrangers, sobretot de Madrid, com l’Ahora, dels Estats Units, com el The New York Times, i de l’Argentina, com La Nación. Boris I d’Andorra romangué molt poc a la presó, on adoptà l’actitud de rei a l’exili, car immeditament es decretà la seva expulsió a Portugal i establí el seu domicili a Tànger, que era zona internacional, i a la colònia britànica de Gibraltar.
Boris Skossyreff, que el 1938 fou autoritzat a residir a França (el Govern francès sempre s’havia desentès del «cas Boris I d’Andorra», malgrat que el seu president era -i és- copríncep d’Andorra, igual que el bisbe de la Seu), per tal que pogués reunir-se amb la seva primera esposa. I el febrer del 39, aquell estrany personatge, que s’havia autoadjudicat igualment el títol de baró d‘Orange, anà a raure a un camp d’internament francès, amb antifranquistes espanyols i antifeixistes italians i de les regions ocupades pel III Reich, abans de la II Guerra Mundial. I allà es perdé el seu rastre, tot i que hi ha qui assegura que morí el 1944, sense saber-se com ni per quina causa. Aquesta és la història sintetitzada de Boris Skossyreff, que arribà a regnar breument, amb el nom de Boris I, en una Andorra governada per uns homes de molt bona fe, però, culturalment parlant, la mar de pobres. Com també la mar de pobre era llavors el meravellós país de la Verge de Meritxell...
I també Boris és un nom de pila. Correspon a un sant de l’Església ortodoxa, martitiritzat el 1010 i canonitzat per un Papa alguns segles més tard, patró de Moscou. No és d’estranyar, doncs, que bastants russos portin aquest nom. O bé que l’hagin portat, com Yelstin, el primer cap d’estat de Rússia entre 1991 i 1999, per exemple. O sigui, aquell Boris Yelstin, que es «carregà» l’URSS, traspassat ara ha fet un parell d’anys -el 23 d’abril, concretament-, víctima de la seva excessiva afició al vodka, i que fou substituït en el càrrec per Wladimir Putin.
Però no és pas de Boris Yelstin que vull parlar, sinó d’un altre personatge rus anomenat Boris Skossyreff. O sigui, d’un aventurer, nascut el 1896 i mort -se suposa- el 1944, que es féu cèlebre, ara fa tres quarts de segle, en autoproclamar-se rei d’Andorra, el petit país enclavat al cor dels Pirineus, membre actualment de ple dret de l’ONU, que sempre ha tingut com a idioma oficial el català. I és que l’escriptor andorrà Antoni Morell està preparant la segona part de la seva novel·la titulada Boris I d’Andorra, publicada el 1984 i traduïda després al castellà, francès i txec. Una segona part que inclourà més excentricitats d’aquell personatge, d’un passat obscur i misteriós, que encara avui desperta moltíssima curiositat. De Boris Skossyreff, se’n féu una comèdia, estrenada fa cosa d’un any al barceloní Teatre Tantarantana.
El regnat de Boris I, després d’arribar a Andorra i de ben ensarronar les autoritats andorranes amb la promesa de convertir el país en un estat modern i avançat, tan sols durà nou dies (durant quals, per cert, féu dir una missa per l’ànima del president català Francesc Macià), ja que un dels coprínceps del Principat pirinenc, el bisbe de la Seu d’Urgell, avisat del que passava, no trigà a actuar per la força. Així, el 21 de juliol del 1934, quatre guàrdies civils sota les ordres d’un sergent del mateix cos, acompanyaren el «monarca», detingut i emmanillat, fins a la frontera de la Farga d’en Moles. L’endemà fou traslladat a Barcelona i posat a disposició del jutge Bellón, encarregat dels casos relacionats amb la Ley de Vagos y Maleantes -abolida, enguany-, el qual descobrí que era el mateix individu que havia estat expulsat de Mallorca el 1932, quan vivia amb una milionària anglesa. I el 23 del mateix mes, Boris I, custodiat i en un vagó de tren de tercera, era enviat a Madrid, on molta gent l’esperava amb expectació, raó per la qual els periodistes es barallaren per entrevistar-lo, atès que ja havia aconseguit fer-se famós gràcies a les seves declaracions a importants diaris espanyols i estrangers, sobretot de Madrid, com l’Ahora, dels Estats Units, com el The New York Times, i de l’Argentina, com La Nación. Boris I d’Andorra romangué molt poc a la presó, on adoptà l’actitud de rei a l’exili, car immeditament es decretà la seva expulsió a Portugal i establí el seu domicili a Tànger, que era zona internacional, i a la colònia britànica de Gibraltar.
Boris Skossyreff, que el 1938 fou autoritzat a residir a França (el Govern francès sempre s’havia desentès del «cas Boris I d’Andorra», malgrat que el seu president era -i és- copríncep d’Andorra, igual que el bisbe de la Seu), per tal que pogués reunir-se amb la seva primera esposa. I el febrer del 39, aquell estrany personatge, que s’havia autoadjudicat igualment el títol de baró d‘Orange, anà a raure a un camp d’internament francès, amb antifranquistes espanyols i antifeixistes italians i de les regions ocupades pel III Reich, abans de la II Guerra Mundial. I allà es perdé el seu rastre, tot i que hi ha qui assegura que morí el 1944, sense saber-se com ni per quina causa. Aquesta és la història sintetitzada de Boris Skossyreff, que arribà a regnar breument, amb el nom de Boris I, en una Andorra governada per uns homes de molt bona fe, però, culturalment parlant, la mar de pobres. Com també la mar de pobre era llavors el meravellós país de la Verge de Meritxell...
Emili Casademont i Comas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada