dissabte, 30 de maig de 2009

Kubala i el gran Barça

Just al final d’aquesta temporada futbolística tan exitosa del FC Barcelona (guanyador de la Lliga, la Copa i la Lliga de Campions, sota la direcció tècnica del jove i magnífic Pep Guardiola), serà col·locat un monument, en un lloc del Camp Nou, a Ladislau Kubala, el jugador que «obligà» a construir l’actual estadi blaugrana. Un estadi que havia de portar el nom de Joan Gamper, en honor del fundador del club, denominació que topà amb la prohibició del «catòlic» règim franquista. I és que Gamper, de nacionalitat suïssa, era protestant i, a més, acabà suïcidant-se.

A l’antic estadi de Les Corts, hi vaig veure jugar moltes vegades a «Laszy» Kubala i, fins i tot, vaig arribar a conèixer-lo personalment i entrevistar-lo per al Diario de África. I puc ben afirmar que era un futbolista que meravellava. Amb la pilota als peus, feia el que volia. Fitxà pel Barça el 1950, gràcies a Pepe Samitier, un fenomen blaugrana d’abans de la Guerra Civil que remenava força les cireres de l’entitat, però hagué d’esperar un any per vestir de forma oficial la samarreta barcelonista durant més d’una dècada, en la qual l’equip «culer» (això de «culer», en aquest article, no ho escriure més, atès que, potser, es refereix al cul, cosa lletja, i no pas a la col), entrenat per Fernando Daucik, guanyà quatre Lligues, sis títols de Copa, una Copa Llatina i dues Copes de Fires. En aquells primers temps de l’era Kubala, el «Barça de les 5 Copes», com així era anomenat, tenia una davantera sensacional (Basora, Kubala, César, Moreno i Manchón) que feia les delícies de l’afició, cantades magistralment per Joan Manuel Serrat. «Laszy» féu petit el camp de Les Corts. Tothom desitjava veure’l actuar, ja que exhibia una tècnica d’una altra galàxia i marcava fabulosos gols. I la directiva, al final, hagué de substituir aquella instal·lació esportiva, capaç per a uns 40.000 o 50.000 espectadors, per una altra que tingués el doble d’aforament. La fama del mag Kubala, malgrat que no hi havia televisió, era immensa pertot arreu.

El Barça de les Cinc Copes: Ramallets, Seguer, Biosca, Segarra,­ Flotats i Bosch; Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchón.

«Laszy», nascut l’1 de juny del 1927 a Budapest i mort a Barcelona 74 anys més tard, considerat un dels més destacats futbolistes de la història, és l’únic jugador que ha arribat a ser internacional amb tres països diferents. Així, als 17 anys, militant a les files del Ferencvaros, formà part de la selecció absoluta hongaresa. Després de la II Guerra Mundial, emigrà a Txecoslovàquia, terra de la seva família, on fou onze vegades internacional, jugant amb el Bratislava. L’any 1949, la situació política d’Hongria, nació en què ell es trobava de nou, el féu fugír cap a Àustria. Aleshores, la FIFA li prohibí jugar i, en conseqüència, constituí, juntament amb d’altres futbolistes exiliats, un conjunt, l’Hungària, que realitzà gires europees, «menjant-s’ho» tot. I fou, arran d’una sèrie d’amistosos del citat Hungària a l’Estat espanyol, que Samitier aconseguí fitxar Kubala pel Barça, fet que creà molts problemes, fins que el davanter hongarès adquirí la nacionalitat espanyola i, a part de quedar solucionada la seva situació amb el club blaugrana, disputà un elevat nombre de partits internacionals amb Espanya.

Seria molt llarg d’explicar tot l’historial del genial Ladislau Kubala, que ha estat, per a mi, el millor jugador que ha tingut el Barça. Però esmentaré que, del 1969 al 1980, fou seleccionador espanyol -tot un rècord!- i que, en l’època gloriosa de la UE Figueres a Segona A (quan els empordanesos lluitaven per pujar a Primera Divisió), estigué a punt de dirigir tècnicament el conjunt de la ciutat de Salvador Dalí. L’última vegada que ens veiérem fou l’any 1974, amb ocasíó del Mundial disputat a Alemanya, quan els dos coincidírem al mateix hotel de la ciutat de Frankfurt, on s’hostatjava el meu també avui recordat amic Pedro Escartín, que havia estat àrbitre internacional i seleccionador espanyol i que llavors exercia la professió periodística. Al cap d’un temps, per cert, ambdós ens retrobaríem a les pàgines del diari madrileny Marca.

Dilluns passat, TV3 donà la notícia que Ladislau Kubala, el jugador que inicià l’arrencada del gran Barça, aquest mateix gran Barça que ara acaba de protagonitzar una gesta històrica, tindrà una escultura al Camp Nou, gràcies a l’aportació de molts barcelonistes. La peça, que immortalitza un moment en el qual Kubala assaja un tir a porteria, té 2 metres d’alçària, és fet en bronze i reposarà damunt un pedestal d’1,20 metres, que inclourà la inscripció dels noms dels jugadors de l’època d’en «Laszy». Montserrat Garcia, l’autora de l’escultura, ha manifestat que el seu principal compromís, en aquesta obra, és que la figura s’assembli el més fidelment possible a Kubala. «No vull que diguin «mira, un futbolista», sinó «mira, és en Kubala», ha recalcat. Segons s’ha anunciat, la inauguració tindrà lloc el proper 15 de juny, dia en què, el 1950, «Laszy» signà el seu primer contracte amb el Barcelona.

Ladislau Kubala mereix això i molt més, ja que era, en tots els aspectes, una persona realment extraordinària i modèlica. Joaquim Muntañola, el prestigiós dibuixant i escriptor, que durant els anys 1950 i 1960 publicà a Barcelona Deportiva una llegidíssima secció setmanal titulada Falso reportaje del domingo, ha dit, per exemple -i és ben cert-, que «Laszi», mercès als diners que guanyava, mantenia no només la seva família, sinó també una colla d’exfutbolistes, molts exiliats com ell, mancats de recursos econòmics…

L'antic camp de Les Corts

Emili Casademont i Comas

dissabte, 23 de maig de 2009

La Càndida d’Olot

Cándida Pérez fou, tal com bé diu Josep Maria Canals i Ferrarons, el seu biògraf, «una de les poques artistes que, mitjançant les seves cançons, van donar a conèixer la llengua catalana a Europa i Amèrica». La Càndida nasqué a la capital de la Garrotxa el 1893, ciutat on també morí. Ho féu el 1989, o sigui, ara fa dues dècades. I ha estat per aquesta raó que s’ha enregistrat un CD, titulat Càndida Memòria, en el qual hi ha onze dels seus cuplets, interpretats per la cantant Rocío Romero i la pianista Elisa Planagumà, amb la col·laboració especial de Núria Feliu, després de quatre anys de no intervenir en cap projecte musical, que posa veu a Les caramelles, la peça més emblemàtica, sens dubte, del repertori de la Càndida.

La Càndida d’Olot, que així era anomenada pels barcelonins, fou la compositora de les cançons més famoses i populars de la seva època, moltes de les quals conegueren l’èxit gràcies a dues excel·lents artistes, Pilar Alonso i, sobretot, Raquel Meller, que eren grans amigues seves, a més de rivals, atès que ella també cantava. No obstant això, i tal com bé diu també Josep Maria Canals, «el record de Càndida Pérez és quasi imperceptible en la història de la música». I és que la seva condició de dona impedí que fos reconeguda com a compositora. Per això, la signatura de Càndida Pérez no apareix en moltes de les partitures que escrigué. La figura de la dona, pel que respecta al cuplet, es limitava a la interpretació i a l’exposició «picaresca» per complaure un públic masculí.

L’any 1914, Càndida Pérez deixà la seva ciutat natal, en la qual havia après música i actuat com a actriu aficionada, i anà a provar sort com a cantant a Barcelona, on també rebé classes de composició musical a càrrec del mestre italià Melquíadez Lucarelli, després d’haver-la descobert. I al cap de no gaires mesos, els dos procediren a obrir allà, a la capital catalana, una acadèmia d’interpretació de la cançó i de la dansa. El 1919, Raquel Meller, la cupletista de més fama internacional, estrenà, a l’Odeon de París, l’obra de la Càndida titulada El noi de la mare, inspirada en la popular tonada nadalenca, l’origen de la qual es perd en la boira del temps. Tres anys després, la Càndida i el seu soci, en Lucarelli, es casaren i, aprofitant el viatge de noces, organitzaren una gira pel territori italià, en què ella cantà els primers cuplets que havia compost, en català i castellà, que assoliren un bon èxit, reflectit, per cert, a les pàgines dels diaris barcelonins, com La Vanguardia, per exemple. I a partir d’aquell moment, Càndida Pérez ja no parà de crear cançons: La Marieta de l’ull viu, L’orfeanista, Ball de rams, La cançó de la dida (amb lletra del poeta Ventura Gassol), L’enterrament de la sardina, La muller d’en Manelic (inspirada en Terra baixa, el famós drama d’Àngel Guimerà), etcètera. Altrament, l’olotina compongué i estrenà revistes musicals, representades tant a la Ciutat Comtal com a la resta de l’Estat espanyol, i, a part d’intervenir en alguna pel·lícula, efectuà una triomfal «tournée» per Europa, fins que, l’any 1928, el matrimoni Lucarelli-Pérez (ell sempre dirigia l’orquestra dels espectacles) emigrà cap a Amèrica, on actuà a l’Argentina, Uruguai i Brasil. Però, el 1932, la Càndida d’Olot se separà del seu marit, cansada que aquest la maltractés, i es casà amb un ric industrial brasiler, Luiz Fossati Ferri, que la retirà dels escenaris, fet que coincidí amb un problema que l’artista patí al coll, que féu que ja no pogués cantar mai més. L’any 1968, els Fossari vingueren a Catalunya i visqueren a l’Hospitalet de Llobregat. I Càndida Pérez, en enviduar el 1979, decidí retornar al seu Olot natal, ciutat en què, una dècada més tard, rebria la visita de la Parca, tal com he consignat abans, a l’avançada edat de 96 anys.

A tot això, cal afegir-hi que el 1971, o sigui, quasi quaranta anys després d’haver dit adéu als escenaris, la Càndida rememorà el seu passat artístic, ja que assistí, com a convidada d’honor de Núria Feliu, a La nit del cuplet català, celebrat a El Molino. I el 2007, la capital de la Garrotxa, dins la programació de les Festes del Tura, dedicà un gran concert a Càndida Pérez, amb les melodies més destacades que havia compost, a càrrec de les citades Romero i Planagumà, tot lamentant l’organització la circumstància de no poder oferir algun disc dels que ella havia gravat amb la seva pròpia veu, atès que no se’n trobava cap enlloc. Darrerament, però, he sabut que el meu amic Antoni Torrent en guarda un parell de pedra, que formen part de la seva extraordinària col·lecció de discos antics que té a Vilassar de Mar. Uns vells discos de pedra, de 78 r.p.m. (d’aquells que es trenquen amb molta facilitat), de Càndida Pérez, que seria interessantíssim que, amb les modernes tècniques, es fessin regravar.

La Càndida d’Olot, la mare del cuplet català, escrigué cançons que, malgrat el pas del temps, romanen encara ben vives a la memòria de molta gent gran. I de no tan gran també, ja que unes quantes d’elles, interpretades per Guillermina Mota, Núria Feliu, etc., ressuscitaren els anys 1950 i 1960, quan l’època del cuplet ja era història. Hi ha qui ha afirmat que «les cançons de Càndida Pérez i Martínez, que portaven històries d’amor i presó, i que cantaven a la pàtria, eren joiosament celebrades a les festes majors catalanes». I jo ho ben crec…


Emili Casademont i Comas

dissabte, 16 de maig de 2009

Els Boris i en Boris I d’Andorra

Últimament, la secció «Cognoms gironins», que Diari de Girona ve publicant, deia que el cognom Boris és poc freqüent, però que es pot trobar arreu de l’Estat espanyol -a Girona i Barcelona, especialment-, tot remarcant que és un xic antic. En efecte, segons les dades recollides en el cens català de l’any 1553, un tal Bori i el capellà mossèn Bori (els dos sense l’essa final) vivien a Sant Celoni, i un monjo anomenat Boris ho feia al monestir gironí de Sant Pere de Galligants. Per altra banda, hi hagué, poc temps més tard, diverses cases a les comarques gironines anomenades «dels Boris». O sigui, a la mateixa ciutat de Girona, així com a Verges, Cadaqués, Lladó, Pau, Castelló d’Empúries, Torroella de Montgrí, Banyoles, Roses, la Bisbal d’Empordà, Amer, etcètera. I convé consignar que també existien famílies que duien el cognom Bori o Boris -que ve a ser el mateix- al Rosselló (a Perpinyà, Rivesaltes, etc.), motiu pel qual és molt probable que, entre els Boris de casa nostra i els Boris rossellonesos –tots catalans, al cap i a la fi-, hi hagués estrets vincles de parentesc. A Girona ciutat, per cert, hi ha una Boris il·lustre. Em refereixo, com cal suposar, a la Francina, la històrica periodista i locutora que, l’any 1933, inaugurà Ràdio Girona EAJ 38. Ah!, i cal indicar que, segons Frances B. de Moll, Bori o Boris poden derivar de «bòria», que significa caseriu de poques cases, o bé del cognom italià Bori.

I també Boris és un nom de pila. Correspon a un sant de l’Església ortodoxa, martitiritzat el 1010 i canonitzat per un Papa alguns segles més tard, patró de Moscou. No és d’estranyar, doncs, que bastants russos portin aquest nom. O bé que l’hagin portat, com Yelstin, el primer cap d’estat de Rússia entre 1991 i 1999, per exemple. O sigui, aquell Boris Yelstin, que es «carregà» l’URSS, traspassat ara ha fet un parell d’anys -el 23 d’abril, concretament-, víctima de la seva excessiva afició al vodka, i que fou substituït en el càrrec per Wladimir Putin.

Però no és pas de Boris Yelstin que vull parlar, sinó d’un altre personatge rus anomenat Boris Skossyreff. O sigui, d’un aventurer, nascut el 1896 i mort -se suposa- el 1944, que es féu cèlebre, ara fa tres quarts de segle, en autoproclamar-se rei d’Andorra, el petit país enclavat al cor dels Pirineus, membre actualment de ple dret de l’ONU, que sempre ha tingut com a idioma oficial el català. I és que l’escriptor andorrà Antoni Morell està preparant la segona part de la seva novel·la titulada Boris I d’Andorra, publicada el 1984 i traduïda després al castellà, francès i txec. Una segona part que inclourà més excentricitats d’aquell personatge, d’un passat obscur i misteriós, que encara avui desperta moltíssima curiositat. De Boris Skossyreff, se’n féu una comèdia, estrenada fa cosa d’un any al barceloní Teatre Tantarantana.

El regnat de Boris I, després d’arribar a Andorra i de ben ensarronar les autoritats andorranes amb la promesa de convertir el país en un estat modern i avançat, tan sols durà nou dies (durant quals, per cert, féu dir una missa per l’ànima del president català Francesc Macià), ja que un dels coprínceps del Principat pirinenc, el bisbe de la Seu d’Urgell, avisat del que passava, no trigà a actuar per la força. Així, el 21 de juliol del 1934, quatre guàrdies civils sota les ordres d’un sergent del mateix cos, acompanyaren el «monarca», detingut i emmanillat, fins a la frontera de la Farga d’en Moles. L’endemà fou traslladat a Barcelona i posat a disposició del jutge Bellón, encarregat dels casos relacionats amb la Ley de Vagos y Maleantes -abolida, enguany-, el qual descobrí que era el mateix individu que havia estat expulsat de Mallorca el 1932, quan vivia amb una milionària anglesa. I el 23 del mateix mes, Boris I, custodiat i en un vagó de tren de tercera, era enviat a Madrid, on molta gent l’esperava amb expectació, raó per la qual els periodistes es barallaren per entrevistar-lo, atès que ja havia aconseguit fer-se famós gràcies a les seves declaracions a importants diaris espanyols i estrangers, sobretot de Madrid, com l’Ahora, dels Estats Units, com el The New York Times, i de l’Argentina, com La Nación. Boris I d’Andorra romangué molt poc a la presó, on adoptà l’actitud de rei a l’exili, car immeditament es decretà la seva expulsió a Portugal i establí el seu domicili a Tànger, que era zona internacional, i a la colònia britànica de Gibraltar.

Boris Skossyreff, que el 1938 fou autoritzat a residir a França (el Govern francès sempre s’havia desentès del «cas Boris I d’Andorra», malgrat que el seu president era -i és- copríncep d’Andorra, igual que el bisbe de la Seu), per tal que pogués reunir-se amb la seva primera esposa. I el febrer del 39, aquell estrany personatge, que s’havia autoadjudicat igualment el títol de baró d‘Orange, anà a raure a un camp d’internament francès, amb antifranquistes espanyols i antifeixistes italians i de les regions ocupades pel III Reich, abans de la II Guerra Mundial. I allà es perdé el seu rastre, tot i que hi ha qui assegura que morí el 1944, sense saber-se com ni per quina causa. Aquesta és la història sintetitzada de Boris Skossyreff, que arribà a regnar breument, amb el nom de Boris I, en una Andorra governada per uns homes de molt bona fe, però, culturalment parlant, la mar de pobres. Com també la mar de pobre era llavors el meravellós país de la Verge de Meritxell...



Emili Casademont i Comas

dissabte, 9 de maig de 2009

El rival d’en Tarradellas


Vic i Pineda de Mar acaben de commemorar el 125è aniversari de la naixença de Manuel Serra i Moret, economista, escriptor i un dels grans polítics catalans del seu temps, amb diversos actes, com conferències, exposicions, la presentació d’una biografia sobre l’il·lustre personatge, que asseguren que és completíssima, etcètera. I és que, pel que fa a la capital d’Osona, fou allà on Serra i Moret obrí els ulls a la vida i, posteriorment, contribuí a la restauració del Temple Romà vigatà que havia impulsat el seu pare, l’historiador i arxiver Josep Serra i Campdelacreu. L’actual alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, ha manifestat que «a la ciutat de Vic li agrada reconèixer la gent que ha estat important per la seva història», tot afegint que «és bo conèixer la petjada de Manuel Serra i Moret, per ser una figura exemplar», en referència a la seva defensa de la democràcia i del seu amor per Catalunya, virtuts ben reflectides als seus llibres, alguns editats forçosament lluny de la pàtria, com els titulats Ciutadania catalana i Crida a la joventut catalana, que jo vaig tenir el goig de llegir el 1957. I pel que respecta a Pineda de Mar, cal consignar que Serra i Moret fou alcalde d’aquesta localitat del Maresme en dues etapes, o sigui, del 1914 al 1923 i del 1930 al 1934, i hi desenvolupà una destacada tasca municipal, que els pinedencs sempre han recordat, raó per la qual, el 1982, procediren a donar el nom de Manuel Serra i Moret a la biblioteca pública, l’edifici de la qual ell havia fet construir 60 anys enrere.


Manuel Serra i Moret, nascut el 9 de maig del 1884, s’establí de ben jovenet a Barcelona. I després de morir el seu pare, se n’anà als Estats Units i a Mèxic, on amplià estudis i treballà a diverses empreses de Nova York, Veracruz, Chicago, etc., fins que el 1908 contragué matrimoni amb Sara Llorens, tot passant la parella a residir a Tenerife. Al cap d’un parell d’anys, el matrimoni es traslladà a Pineda de Mar, on Serra i Moret ingressà a la Unió Catalanista, partit la vicepresidència del qual ocupà, i resultà elegit alcalde de la vila. Més tard, s’afilià a la Federació Catalana del PSOE; però, en veure que amb el PSOE no podria fer res de bo per al seu país -el català-, se’n separà i fundà la Unió Socialista de Catalunya (USC), amb Rafael Campalans, Joaquim Xirau i Gabriel Alomar. Destituït com a primera autoritat municipal de Pineda en iniciar-se la dictadura de Primo de Rivera, Serra i Moret emigrà a Buenos Aires i no recuperà aquell càrrec que li fou «pispat» fins l’any 1930, en què tornà a la població del Maresme, un cop caigut l’indicat règim dictatorial.

En proclamar-se la República Catalana, el 14 d’abril del 1931, el president Francesc Macià nomenà Manuel Serra i Moret ministre d’Economia i Treball i, tres dies després, conseller d’Economia i Treball de la Generalitat provisional. Essent diputat a Corts i al Parlament de Catalunya -en aquest últim cas, per Girona-, la USC el suspengué de militància, per haver-se mostrat contrari als fets del Sis d’Octubre del 1934, i, dos anys més tard, ingressà al PSUC, alhora que era elegit vicepresident del Parlament català, mentre Antoni Rovira i Virgili n’ocupava la presidència. El 31 de gener del 1939, en entrar les tropes franquistes a la Ciutat Comtal, Serra i Moret s’exilià a París, Londres i Buenos Aires, on treballà en diverses empreses editorials i propicià que el PSUC, a causa d’unes diferències de criteri, l’expulsés de les seves files. El 1946, de nou a la capital de França, aquest insigne vigatà s’incorporà al Moviment Socialista de Catalunya, com a dirigent, i fou nomenat conseller del govern de la Generalitat a l’exili, càrrec que dimití. Posteriorment, Álvarez de Albornoz, president de la República Espanyola, el féu ministre sense cartera. I al cap de no gaires anys, Serra i Moret es convertí en president del Parlament de Catalunya, en morir Rovira i Virgili, i reclamà la presidència de la Generalitat (que, segons la llei, li corresponia), quan Josep Irla la deixà el 1954, cosa que Josep Tarradellas impedí, adduint que «Manuel Serra i Moret no pot ser president de la Generalitat, perquè és ministre de la República». Això provocà una forta polèmica (capítol que pertany a la història un xic fosca i bastant ignorada de la Generalitat a l’exili), però, al final, Tarradellas, que ja ho tenia tot ben «controlat», fou el guanyador…

Cal dir que Serra i Moret fou l’únic rival que tingué Josep Tarradellas a Mèxic, quan un grup reduït de parlamentaris catalans es reuní -a l’ambaixada de la República Espanyola- per escollir el successor de Josep Irla, ja que tots els que havien estat proposats per substituir-lo (Pau Casals, Josep Fontbernat, Ventura Gassol, Ferran Soldevila, etc.) renunciaren a tal honor. Com també després Tarradellas, que volia ser l’amo i senyor absolut de tot, renuncià a la formació d’un govern de la Generalitat. De tota manera, el fill de Vic i exalcalde de Pineda hauria estat poc temps al capdavant del Govern català, atès que morí, a la capital del Rosselló, el 1963.

Manuel Serra i Moret, un intel·lectual i polític de gran prestigi internacional, estava molt ben preparat per ser el quart president de la Generalitat de l’era moderna. Moltíssim més que no pas Josep Tarradellas. Això és el que m’asseguraren una vegada, fa anys, alguns catalans il·lustres que vivien exiliats a França -avui ja tots traspassats- i que conegueren perfectament els dos citats personatges...


Emili Casademont i Comas

dissabte, 2 de maig de 2009

Una feliç idea de Tomás Bretón

El 1859 -ara fa exactament un segle i mig- fou l’any en què es ballaren les primeres sardanes a Barcelona. Aquest fet històric, que tingué per escenari el passeig de Gràcia, se celebrà amb molta gatzara i avalots, fins al punt de merèixer algunes censures. Pocs dies després -era el mes de maig-, uns empordanesos i rossellonesos, que ja sabien ballar el que més tard esdevindria la dansa nacional catalana, i uns barcelonins, que en volien aprendre, s’aplegaren al jardí del Teatro de la Zarzuela, on, amb cobles improvisades i sota la direcció de Miquel Pardàs, fill de Verges, però torroellenc d’adopció, es prosseguí la campanya de divulgació de la sardana a la Ciutat Comtal.

Cal consignar, però, que abans que això succeís, Miquel Guix, un altre empordanès, havia anat, amb la seva cobla -l’any 1850-, a Mataró. I com que la capital del Maresme es troba ben a prop de Barcelona, decidí provar sort al Cap i Casal. Així, segons s’explica, es presentà al Gran Teatre del Liceu, on es feia tot allò que constituïa una diversió -a part d’òpera i sarsuela, atraccions diverses-, i aconseguí ser admès per «cobrir» una nit que restava vacant. D’aquesta manera, els barcelonins, per primera vegada, pogueren sentir tocar una sardana, a més de veure-la ballar, ja que uns dansaires de l’Empordà que acompanyaven el músic, que era originari de Torroella de Montgrí, en feren una petita demostració dalt l’escenari.

La introducció a Barcelona -igual que a la resta del Principat- de la dansa més bella de totes les danses, com la qualificà Joan Maragall i l’exalçaren, entre d’altres, Enric Morera i Àngel Guimerà amb La Santa Espina, no fou, però, ràpida, atès que hi hagué moments d’entusiasme i també d’apatia. Amb tot, convé destacar que, l’any 1862, la Diputació de Barcelona, convençuda que en la sardana hi havia totes les virtuts i característiques del poble català, féu anar Pep Ventura i la seva cobla a Montserrat, per tal d’obsequiar la reina Isabel II, de visita al monestir, amb la interpretació d’algunes peces. Es tractava ja de sardanes llargues compostes per ell mateix, que assoliren un gran èxit. Així, Josep Pella i Forgas, fill de Begur i autor de la cèlebre Historia del Ampurdán, quan tan sols feia quatre dies que la sardana havia sortit de l’Empordà -sense oblidar el Rosselló- i encara no havia conquerit ni la quarta part de la terra catalana, declarà solemnement que aquesta era la «dansa nacional de Catalunya».

Però no fou fins l’any 1892 que, gràcies a Tomás Bretón (prestigiós compositor salmantí i futur mestre d’harmonia de Pau Casals), la sardana arrencà la vertiginosa conquesta de Catalunya. El 14 de maig, Bretón estrenà al Gran Teatre del Liceu la seva òpera Garín, en la qual tingué la feliç idea de posar, en el quart acte, una sardana, inspirada en la llegenda montserratina de fra Garí i en una de les obres de piano més famoses de Lluís Millet. L’éxit de la peça fou tan popular i tan espontani (realment formidable, segons les cròniques dels diaris barcelonins, com La Vanguardia i el Diluvio), que la sardana Garín quedà inscrita en tots els repertoris de les grans orquestres simfòniques. L’autor de La Verbena de la Paloma i de La Dolores exaltà, mitjançant la música, Castella, Aragó i Catalunya. Algú ha dit, amb raó, que «l’any 1892, en què va crear-se l’Orfeó Català i varen tenir lloc les famoses i històriques Bases de Manresa, la música catalana, per a no quedar endarrera del gran moviment de la Renaixença, feia la seva bullida».

En aquell temps, per cert (de fet, un xic més tard), el jove periodista Esteve Fontbernat i Verdaguer, traspassat prematurament, que fou director del diari Lo Geronès, editat a la ciutat del Ter i de l’Onyar, publicà Estètica de la sardana, un dels primers llibres sobre la nostra dansa, en el qual deia com calia ballar-la. O sigui, amb els braços abaixats, pel que fa als curts, i amb els braços aixecats, pel que respecta als llargs, sistema que acabà imposant-se, avalat per la Federació Sardanista de Catalunya. I a partir d’aquella època, alguns barcelonins començaren a puntejar la sardana al Pla de Palau, allà on hi ha els porxos del Cafè de les Set Portes.

La sardana, vinguda de Grècia, diuen (no fa gaire uns saberuts han dit de Turquia; en tot cas, mediterrània per excel·lència), s’instal·là vora la mar, i tímidament s’endinsà cap a les terres altes. És per aquest motiu que trobem les inicials cobles a Figueres, Peralada, Castelló d’Empúries, la Bisbal, Torroella de Montgrí, Banyoles, Girona, Santa Coloma de Farners, Vidreres, Arbúcies, Olot, Amer o Anglès, pobles i ciutats dels també inicials compositors, com Pep Ventura (hom considera que aquest empordanès-andalús fou el reformador de la cobla i el pare de la sardana llarga), Josep Serra, Juli Garreta, Josep Vicens «Xaxu», Albert Martí, etc.

I en la introducció de la sardana a la Ciutat Comtal -igual que a la resta del Principat-, insisteixo, hi intervingué de forma decisiva l’òpera Garín, que és moltíssim més que una simple òpera, estrenada al Liceu un llunyà mes de maig, com el que ara acabem d’encetar. Tomás Bretón, el seu autor, tal com he assenyalat abans, tingué una feliç -feliçíssima, millor diríem- idea…



Emili Casademont i Comas