dissabte, 28 de març de 2009

El meu Enric Frigola

A l'Enric Frigola, un dels històrics de la ràdio en català de postguerra, que acaba de ser acomiadat (n'han dit «prejubilat») de Catalunya Ràdio, tinc el privilegi de conèixer-lo molt bé. Sobretot, pel que fa als seus inicis en aquest mitjà de comunicació. Nascut a la localitat de Peratallada (Baix Empordà), un bon dia de l'any 1962 decidí cursar la carrera de Magisteri a Girona, les classes de la qual s'impartien en un antic edifici, el de la «Normal», situat a la Gran Via de Jaume I, ben a prop del de Correus i Telègrafs, així com de la plaça de Sant Agustí, anomenada llavors popularment la plaça dels «Cines», per raó del fet que hi havia l'Albèniz, el Coliseu -el «Coli», que li deien- i, en una cantonada, el Gran Via.

L'Enric, que aleshores devia tenir uns setze anys, a més d'«aterrar» a Girona, també, al cap de poc, ho féu a Ràdio Girona, que tenia els estudis al carrer de la Força, a l'antic call de la ciutat. La seva extraordinària afició al món de la ràdio, manifestada ja de ben petit (que, posteriorment, es convertiria en la seva dedicació professional absoluta, on tantíssims èxits assoliria), l'impulsà a anar a oferir la seva col·laboració a l'emissora. I fou acceptat, atès que s'endevinava d`una hora lluny que posseïa unes magnífiques aptituds radiofòniques. A mi me'l presentaren de seguida i, sense rumiar-m'ho gens ni mica, li vaig lliurar un dels guions que havia escrit per al programa Invierno en las Ondas, d'un parell d'hores de durada (programa que, cada tres mesos, modificava un xic el seu títol, d'acord amb el canvi de l'estació de l'any), a fi que en llegís una part davant el micrófon, cosa que féu de meravella al costat de Francina Boris, Anna Donato, Joan Ribas, Maria dels Àngels Roig, August Pañella, Josep Mediavilla, etcètera, sota el control tècnic d'Ignasi Irazu i Jaume Pol, gent formidable que intervenia en aquella emissió que, al llarg de molt de temps, vaig realitzar totes les nits dels dissabtes.

Fou d'aquesta manera que l'Enric, com sempre ha recordat, debutà a la ràdio i que després, als estius, col·laboria assíduament en un espai informatiu diari de la màxima actualitat dedicat al món de la Costa Brava, fet igualment per mi a Ràdio Girona, el primer d'aquest tipus, per cert, amb què ha comptat la radiodifusió de l'Estat espanyol, i àdhuc arribaríem a presentar plegats un programa, La alegre caravana del domingo, de caire molt periodístic. I de l'emissora gironina, on ell realitzà exitosos programes (juntament amb la Francina, per exemple, el titulat D'ací i d'allà d'un clar país, en català i en plena època franquista), Enric Frigola saltà a Radio España de Barcelona, mentre jo feia, a Ràdio Popular de Figueres, L'Hora de Catalunya, la primera emissió diària de la postguerra en la nostra llengua, encetada l'1 de novembre del 1965, amb el nom inicial de Figueres, tres de la tarda. Vaig visitar-lo, en aquells anys, diverses vegades a l'emissora barcelonina de les Rambles, en què hi havia també Montserrat Minobis, antiga companya meva a la ràdio figuerenca i que, més tard, seria degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya i directora general de Catalunya Ràdio, on s'emportaria l'Enric. I vaig visitar, així mateix, els dos algunes vegades a Ràdio 4, tot trobant un dia en Frigola al locutori -era l'any 1978-, realitzant un programa matinal de gran audiència (naturalment, en català), amb Maria Matilde Almendros i Nèstor Luján, enguany ja traspassats.

«Enric Frigola -diu Francesc Cano, periodista i locutor de Catalunya Ràdio, a El Singular Digital- ha passat per infinitat d'emissores i ha presentat alguns dels programes de ràdio en català més referencials de tots els temps. (...). És un d'aquells personatges que aconsegueixen fer-te enyorar etapes. El seu mestratge pacient aconseguia generar, en tots els qui vam compartir professió amb ell, una il·lusió renovada a cada projecte que encapçalava. És un profund coneixedor de la cultura del país i ha sabut servir l'ofici de periodista des de la imparcialitat més absoluta». I algú ha denunciat, a les mateixes pàgines digitals, després de ressaltar que en Frigola és l'home més entès en cançó catalana, que l'han despatxat per la porta de darrere a Catalunya Ràdio, tot afegint que «els directius de la Ràdio Regional de Catalunya hauran de rendir comptes al poble català, quan es giri la truita».

Enric Frigola, actual membre de la junta de govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que també treballà a TVE de Sant Cugat, on ocupà alguns càrrecs importants, tot i el seu injust acomiadament (o prejubilació, com vulgueu dir-ne) de Catalunya Ràdio, a l'edat de 62 anys, pot sentir-se realment satisfet i orgullós de la feina que ha dut a terme pertot arreu, tal com se li ha reconegut nombroses vegades. Satisfacció i orgull que jo comparteixo, ja que, d'alguna manera, vaig ser el seu professor, quan s'inicià en el món de la ràdio al meu costat, en aquella inoblidable Ràdio Girona EAJ 38 dels llunyans anys 60 del segle passat.

Amb esforç, il·lusió i amor a la llengua del país, l'Enric ha arribat a ser un gran mestre del periodisme audiovisual en català, cosa que ara sembla que, lamentablement, no és gaire ben vista per alguns dels polítics que governen -o «desgovernen»- a Catalunya...

La històrica locutora Francina Boris (en cadira de rodes), que va inaugurar ara fa 75 anys Ràdio Girona, tot ingressant poc temps després a Ràdio Associació de Catalunya (Barcelona), fins que acabada la Guerra Civil hi va tornar, fotografiada a la seu de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb motiu de l'actual commemoració dels tres quarts de segle d'existència de l'emissora gironina. Al seu costat (el primer, a l'esquerre), Emili Casademont. La Francina i l'Enric Frigola, a finals dels anys 60 del segle passat, van començar a introduir el català a Ràdio Girona.


Emili Casademont i Comas
(Diari de Girona)

dijous, 26 de març de 2009

"ELS RACONS DE LA MEMÒRIA"

Text de la presentació a Figueres, feta pel periodista i escriptor EMILI CASADEMONT I COMAS, del nou llibre d'ISABEL-CLARA SIMÓ, "Els racons de la memòria". Acte celebrat a la Biblioteca Carles Fages de Climent, el 25 de març del 2009.


PER COMENÇAR, permeteu-me, benvolgut públic present en aquest acte, que llegeixi un petit fragment del nou llibre de la Isabel-Clara Simó, que ara em disposo a presentar.

Diu així:

"En aquestes pàgines el que he fet és retre un homenatge a les persones que he conegut. No a totes -ni de lluny: només d'escriptors i escriptores n'he conegut una quantitat immensa, alguns dels quals, excel·lents-, però sí a les que més petjada m'han deixat. Sempre he dit que he tingut la xamba de conèixer gent d'una enorme intel·ligència, i em feia falta consignar-ho per escrit. Tots i cadascun d'ells es mereixen no el meu homenatge, sinó l'homenatge públic. I, a més, el meu afecte públic. Què ho fa que sempre som tan gasius en la manifestació dels afectes?".

Amb aquestes paraules, la Isabel-Clara (la Isabel, a seques, per a la seva família i els seus íntims) clou la Introducció a la seva obra "Els racons de la memòria", publicada pel prestigiós grup barceloní Edicions 62.

I com que es veu que jo sóc una d'aquelles persones que ella ha conegut i que més petjada li han deixat (això és el que afirma, en el capítol primer dedicat a la ciutat de Figueres: "A recer de la revista "Canigó" hi havia gent com l'Emili Casademont, el meu entranyable amic de l'ànima, de qui vaig aprendre tantes coses..."), quan, en una data ben recent, i amb motiu d'una conferència que va pronunciar en aquesta mateixa sala de la Biblioteca Carles Fages de Climent, la Isabel em va preguntar si li podria presentar aquí, a la seva estimada i mai no oblidada capital de l'Alt Empordà -on un any va ser la pregonera de les Fires i Festes de la Santa Creu- , aquest volum que aleshores acabava d'escriure, em vaig sentir immensament afalagat i honorat, després de respondre-li que sí, naturalment, i de dir-li que faria tots els esforços per mirar de complaure-la de la millor manera possible, o sigui, de la manera que crec que es mereix.

I això és el que espero i confio aconseguir, malgrat que jo ara, al seu costat (al costat d'una de les més brillants i il·lustres escriptores en llengua catalana de totes les èpoques, les obres de la qual, en la seva majoria, han estat traduïdes a una infinitat d'idiomes), reconec que sóc ben poca cosa. Val a dir que els papers s'han invertit i que, en l'actualitat, a mi em toca representar el de l'alumne que ha après -i continua aprenent- de la seva exalumna avantatjada, extasiant-me en la lectura dels seus excel·lents i interessants llibres, guardonats amb importatíssims premis literaris. A part que ella ara és doctora universitària en Filologia Romànica, mentre que jo tan sols sóc llicenciat universitari en Comunicació Audiovisual.

LA MEVA AMISTAT amb Isabel-Clara Simó ve de lluny, és a dir, de cap allà l'any 1968 -fa més de quatre dècades-, poc després que ella "aterrés" a Figueres, procedent de la seva població natal d'Alcoi, la de les famoses festes de moros i critians, per tal d'exercir com a professora de filosofia a l'Institut Ramon Muntaner, tasca per a la qual s'havia preparat a la Universitat de València.

L'any 1968, per cert, fou molt important per als dos, tenint en compte que jo -i perdoneu la meva mala educació en posar-me al davant-, a part de publicar el llibre intitulat "L'Hora de Catalunya", que recollia una colla de textos de la primera emissió diària feta en català a l'Estat espanyol -parlo, és clar, de l'època franquista-, a través de les antenes de l'enguany desapareguda Ràdio Popular de Figueres, vaig contraure matrimoni amb una figuerenca, l'Emília Plà i Esparraguera, coneguda locutora i informadora radiofònica del món sardanista. I la Isabel, per la seva banda, es va casar amb Xavier Dalfó, el director de la llavors revista mensual "Canigó", que, en convertir-se posteriorment en setmanari d'informació general, ella va dirigir, la qual cosa vol dir que vaig tenir el gran goig de treballar sota les seves ordres durant una temporada. O sigui, fins que el matrimoni Dalfó-Simó s'establí, juntament amb el setmanari, a Barcelona, després d'haver vist nèixer a la capital empordanesa els seus dos primers fills, la Cristina i en Xavier, aquest últim, lamentablement, mort no fa gaire en un malaurat accident de trànsit, tal com ella rememora amb serè sentiment en un passatge del llibre.

A tots quatre, per cert, essent la mainada petita (i permeteu-me que parli d'això, ja que es tracta d'un record que, per a mi, és meravellós i inesborrable), vaig acompanyar-los una vegada al Principat d'Andorra, país que desconeixien i que té la llengua catalana com a idioma oficial (fet reconegut per l'ONU des que n'és membre de ple dret, ara fa més o menys una dècada), on jo era col·laborador de la Ràdio de les Valls -avui, també desapareguda-, de titularitat francesa. Una potentíssima emissora, que tenia les antenes instal·lades a l'enlairat Port d'Envalira (sempre cobert, a l'hivern, mig cobert, a la primavera i a la tardor, i una mica cobert, a l'estiu, de neu), i que feia programes en francès, castellà i català, aquests darrers, a càrrec de l'antic director general de Radiodifusió de la Generalitat republicana, Josep Fontbernat, un enyorat amic meu, que renuncià a presidir el govern català a l'exili, perquè era molt modest i senzill, a favor de Josep Tarradellas, sobre el qual (sobre la vida i obra del destacat músic, escriptor i polític gironí Fontbernat, vull dir) he publicat, en el decurs d'aquests últims anys, un parell de llibres, un d'ells editat per la Diputació de Girona, qué conté diverses col·laboracions, com la del cèlebre cartellista, traspassat últimament, Carles Fontserè, de qui el mestre Fontbernat fou padrí de noces a París, durant l'exili dels dos personatges patit després de la Guerra Civil espanyola.

D'altra banda, cal consignar que a les llibreries i punts de venda de periòdics i revistes del país de la Verge de Meritxell, aleshores ja hi ocupava un lloc, encara que un xic discret, el nostre setmanari "Canigó" figuerenc.

LA ISABEL evoca de forma magnífica i detallada, en "Els racons de la memòria", la seva estada a Figueres, tot començant per la seva arribada a la ciutat natal dels Monturiol, Dalí, Fages de Climent, etcètera.

"El meu encontre amb Figueres -diu- va ser sobtat, xocant, enlluernador. Jo venia de la València rendida, cansada, reumàtica i aclaparada, i anava a parar a un país rialler que es burlava del mort i de qui el vetlla; especialment de qui el vetlla, dit sigui amb tots els respectes deguts. Del primer dia de classe, partint perquè el meu accent em delatava traïdorament (jo pensava que, essent valenciana, no em voldrien, cosa que la realitat ha desmentit radicalment), mantenint els meus vint-i-quatre anys sobre el fràgil equilibri d'uns talons alts d'agulla i disposada a posar tota la meva energia en els cervells d'aquells alumnes que m'havien tocat, vaig sortir-ne atabalada. Mai ningú no m'ha dit si el que he fet durant dècades a les classes està ben fet o malament".

Bé, això últim, és clar, és el que pensa Isabel-Clara Simó, però jo puc dir-li i assegurar-li, pel que fa a les classes que impartia a l'Institut figuerenc, que els alumnes que hi tingué sempre han guardat d'ella un gratíssim record, com més d'un -i més de dos- no han dubtat a fer-m'ho saber. Ser alumne de la senyoreta Isabel-Clara constituia tot un privilegi, tot un honor i tot un orgull...

Més endavant, Isabel-Clara Simó parla, en el seu llibre, d'una sorpresa: la que li va donar la gent que va trobar a la Rambla, entre la qual hi havia alumnes seus de 15 o 16 anys, ballant sardanes, davant les autoritats franquistes, remarcant que (ho feien) "tant amb afany de divertir-se com de fer pàtria", i tot afegint, a continuació, el següent: "Des d'aleshores que penso que divertir-se és més important que fer pàtria; i que divertir-se tot fent pàtria és l'activitat col·lectiva més plaent que existeix".

I la Isabel, tot seguit, es refereix a una altra sorpresa majúscula que tingué, aquesta a la cafeteria Astòria, durant un partit de futbol internacional en què jugava la selecció espanyola:

"Cada cop que l'altre equip marcava un gol, els habituals de l'Astòria cridaven de plaer, aixecaven els braços i el cantaven com si l'acabessin de marcar ells mateixos", explica.

Allò li va semblar que era una cosa estranya i, tota intrigada, ho va consultar a un cambrer, qui li va comunicar que aquell fet era ben normal entre els clients habituals de l'Astòria i que, cada vegada que la selecció espanyola perdia, tots estaven contents, motiu pel qual "els resplandia la cara pel carrer -afegeix la Isabel- com si els déus els haguessin rescabalat..."

POQUES SETMANES més tard, i sense que ningú no n'hi hagués parlat abans, Isabel-Clara Simó anà a parar a una de les llibreries més interessants que "he visitat a la meva vida -afirma-, incloses les de la 'rive gauche' del Sena i les confortables i immenses de Manhattan: la llibreria Canet". Allà hi va trobar l'amo, en Canet.

"En Canet -conta- era un home prim, amb el guardapols qie ja era una peça d'antiquari, en aquell 1967, però que a ell li esqueia sense semblar d'un altre univers. Portava ulleres gruixudes, tenia el cabell gris i lluïa un infatigable somriure. Vaig saber, al cap de temps, que patia, però, uns ferotges i despietats mals de cap que el torturaven tot el dia, i tanmateix el seu bon humor i la seva tendresa, en aquella llibreria caòtica, magnífica, de les que fan ganes de llegir només d'entrar-hi, havia aconseguit concentrar el batec profund d'una vila que havia estat la capital del federalisme i la darrera seu del govern espanyol de la República".

I a la llibreria Canet de la Rambla, precisament, la Isabel conegué el que havia de ser el seu company de tota la vida, és a dir, el periodista Xavier Dalfó.

UNA CONSIDERABLE quantitat de persones importants va conèixer Isabel-Clara Simó, tant a Figueres com a la resta del territori empordanès -í amb algunes hi va arribar a fer fins i tot una gran amistat-, durant els seus primers temps de residir entre els figuerencs, quantitat que, per raó de la seva desbordant simpatia, del seu tracte amable i exquisit i de la seva extraordinària cultura, posteriorment s'incrementaria d'allò més, a partir, com cal imaginar, del seu debut periodístic a "Canigó".

Persones com Salvador Dalí i la seva esposa i musa Gala, de la qual diu que era molt antipàtica: "Ni a ella li agradaven els catalans ni als catalans els agradava ella. La llengua catalana, la menyspreava obertament i només parlava francès", ressalta la Isabel, alhora que també ressalta que la persona més impactant va ser el seu marit: "Encara avui, quan dius que vas conèixer Dalí i que els seus millors amics el tractaven amb una enorme naturalitat, et miren incrèduls".

Un fet, per cert, que a mi, que igualment vaig ser amic d'en Dalí, malgrat ignorar si dels millors o no, i que, en algunes ocasions, el vaig visitar a Portlligat, acompanyat per alguns que sí que ho eren de debó, també em sol passar...

I la Isabel-Clara Simó, així mateix, va conèixer Anna Maria Dalí, que parlava del seu germà, renyits des de feia temps, amb profunda melangia; Alexandre Deulofeu, l'apotecari de la Matemàtica de la Història; el marxant d'art Ismael Planells, etc, etc., sense oblidar Josep Pla, de qui confessa que sempre ha estat una lectora devota i a qui, el 1972, en complir 75 anys, li va dedicar un article molt elogiós al "Canigó", però que, a causa d'una foto que se li va fer per a la portada que a ell no li féu gaire o gens el pes (després reproduíssima pertot arreu, sense que se'n cités la font), hi va tenir una picabaralla, ja que "Pla era un depressiu i un home ambigu -sentencia la Isabel-, però no hi ha dubte que ha estat un dels pilars més sòlids de la represa cultural catalana".

Altrament, la Isabel tampoc no oblida el poeta Carles Fages de Climent, que conegué i tractà en la seva darrera època i que s'allotjava al mateix hotel que ella, a ca l'Armendares, de qui guarda alguns sonets que, segurament, no s'han publicat mai; l'antic comissari de Propaganda de la Generalitat republicana, Jaume Miravitlles -el famós "Met" Miravitlles- , acabat d'arribar del seu exili nord-americà, tot lamentant que la seva amistat amb ell acabés trencant-se per culpa d'una entrevista que li féu, en què, per por, negà, davant un jutge, que havia dit una frase despectiva, recollida fidelment en la citada entrevista, contra un personatge conegut; el poeta Josep Vicenç Foix, l'escultor Frederic Marès, que era l'oncle de Xavier Dalfó; Evarist Vallès... i tant i tants d'altres pintors com ell; però, sobretot, no oblida Bartomeu Massot, el dissortat "Meu" Massot, a qui, en plena joventut, la Parca li tallà el fil de l'existència...

AIXÒ NO OBSTANT, segons confessa la Isabel en "Els racons de la memòria", la persona que més la va impressionar, en aquells primers anys de residència a la capital de l'Alt Empordà, fou Ricard Salvat, el gran dramaturg, fill de Tortosa -traspassat ahir, dimarts, precisament-, quan vingué a Figueres a representar l'avui mítica "Ronda de mort a Sinera" del poeta Salvador Espriu. "Des d'aleshores que en tinc una profunda i bellíssima amistat, que ni el temps ni les adversitats han aconseguit esmorteir", afirma a les pàgines del llibre Isabel-Clara Simó, que estic del tot segur que el decès del seu entranyable amic l'ha afectada molt, moltíssim ..

"Quan parles de Salvat -continua explicant la Isabel-, sembla obligat parlar de Maria Aurèlia Capmany, a qui vaig tenir la sort de tractar quan ja vivia a Barcelona. Però la vaig conèixer a Figueres. Perquè per la capital empordanesa, tard o d'hora, hi passava tothom. Fuster té un famós article on es queixa de massa empordanisme, i en fa ironies. Però el cas és que l'Empordà feia turisme, s'emmotllava als vencedors, feia la gara-gara i somreia, sense deixar però ni un bri de catalanisme ni una espurna d'esperança en un futur en llibertat. Els encesos amors entre Salvat i la Capmany van tenir un mal final: ella no va pair que ell la deixés per la que va ser sempre la seva dona, el seu únic amor: Núria Golobardes, també de Figueres. Mai no el va perdonar, i, amb la seva influència política i social, va arraconar el dramaturg, fins i tot durant els llargs anys en què va ser parella de Jaume Vidal Alcover".

I finalitza Isabel-Clara Simó dient:

"Ricard Salvat sempre ha estat un home orgullós, convençut que el talent i la integritat sempre acaben triomfant; aquesta ingenuïtat li ha proporcionat moltes amargors". I cal que afegeixi pel meu compte que, gràcies a la Isabel que me'l va presentar, jo vaig tenir el goig de conèixer personalment en Salvat, en un homenatge pòstum, que es va fer a Figueres, l'any 1978, a en "Meu" Massot.

A "CANIGÓ", Isabel-Clara Simó confessa que hi va trobar gent molt interessant: Maria dels Àngels Anglada, la futura escriptora i poetessa tan guardonada, que era companya seva a l'Institut; Eduard Puig Vayreda, un dels alcaldes de la Figueres democràtica; Narcís Pijoan, el prestigiós advocat i periodista; Manuel Costa-Pau, de qui fa un elogiós comentari; el meravellós -així el qualifica- Ferran Garrido i Pallardó, que ho sabia tot de tot i escrivia llibres immensos; Joan Tribulietx, Albert Gurt, Albert Carreras, Paco Candel i Xavier Fàbregas (que, si bé eren de Barcelona, estaven bastant vinculats a Figueres)... Ah!, i el matrimoni integrat per Ernest Fortiana i Maria Verdaguer, que feien de correctors, per tal que el català aparegués ben escrit a les planes "canigonenques", sense la més mínima falta.

Molta d'aquella gent, precisament (avui la majoria, per dissort, ja traspassada, com l'Anglada, en Pijoan, en Garrido i Pallardó, el matrimoni Fortiana-Verdaguer, etcètera), em serví de base per formar el Cos de Redacció, l'any 1977, de "9 País", el periòdic independent de l'Empordà que vaig dirigir durant els seus dos anys justos de vida i que ha estat considerat, malgrat que era bisetmanal, el primer diari que hi ha hagut a les comarques de Girona després del franquisme i després, també, d'haver marxat "Canigó" a Barcelona, setmanari que havia hagut de patir de valent, a la capital de l'Alt Empordà, a causa de la censura imperant en aquella època, ja que fou castigat amb fortes multes i, fins i tot, amb el segrest d'un número. I és que les autoritats franquistes no veien amb bon ull que es parlés de determinats temes -i, sobretot, que es denunciessin certs fets antidemocràtics protagonitzats per elles- i que, a més a més, això es fes en català.

L'ETAPA DE "CANIGÓ" a Barcelona, que durà del 1974 al 1983 (i que jo vaig tenir ocasió de seguir puntualment durant un temps, atès que "9 País" es feia al mateix taller barceloní de composició), conta la Isabel que estigué motivada pel desig d'ampliar la redacció del setmanari i, òbviament, el seu nombre de lectors. "Volíem créixer", afirma.

Però no sempre voler és poder, tot i que s'asseguri el contrari. I així, aquell setmanari català que tantíssim havia lluitat per assolir la democràcia, tant des de Figueres com des de Barcelona (i no dic Ciutat Comtal, perquè aquesta és una expressió que la Isabel diu que no li agrada), acabà essent "devorat" per la pròpia democràcia. Per a determinats polítics, era del tot evident que el seu contingut (bona part del qual l'ocupaven els problemes que patien les classes més humils i desafavorides de la societat, així com les informacions de les activitats dels grups polítics i obrers marginats), molestava, i molt!, la classe dirigent i benestant del país. La desaparició de "Canigó" significà, sens dubte, una gran pèrdua no sols per al món de la premsa -de la premsa en català, principalment-, sinó també per a les llibertats nacionals.

"Els racons de la memòria" està dividit en quatre capítols, o sigui, Figueres, Barcelona, Enlloc i Alcoi/València, a part de la introducció ja esmentada i d'un índex onomàstic, on es pot trobar una llarga llista de persones que, en un moment o altre, estigueren vinculades -sobretot, en l'aspecte redaccional- a "Canigó".

ISABEL-CLARA SIMÓ, tot i la seva destacadíssima faceta com a escriptora de creació (més de quaranta obres porta ja publicades, entre les quals figuren títols tan exitosos com "Júlia", "El Mossèn", "La salvatge", "La veïna", "El professor de música", "El gust amarg de la cervesa", "El meu germà Pol" ,"Adéu, Boadella", etcètera), Isabel-Clara Simó, deia, no ha oblidat mai, però, que és periodista i, en conseqüència, tampoc no ha abandonat mai l'exercici del periodisme, iniciat a Figueres de la mà d'un professional expert, com és el seu marit Xavier Dalfó, el director que fou del "Canigó" mensual (i que després, en esdevenir setmanal, passà a ser-ne editor), i, segons ella, també ensinistrada per mi. O sigui, per qui us parla, per un periodista actualment jubilat (encara que no ho sembli, car continuo escrivint al "Diari de Girona", rotatiu del qual sóc el col·laborador més antic), després d'haver exercit aquesta professió tota la vida i en diferents llocs, com a l'Àfrica del Nord, per exemple, en els llunyans anys 50 i començament dels 60 del segle passat, on vaig ser redactor, a Tetuan (Regne del Marroc), del "Diario de Àfrica" i del setmanari "África Deportiva", a més de corresponsal esporàdic de guerra a Algèria (quan aquell país volia independitzar-se de França) de la prestigiosa agència britànica Reuters. I no pas (contràriament a allò que deia l'enyorat Narcís Pijoan, en un article publicat a l'"Empordà", o al "Setmanari de l'Alt Empordà", fa temps, evocant "Canigó", on em qualificava del "gran Emili") de totes les agències de premsa internacionals hagudes i per haver...

En Narcís, un dels homes forts del "Canigó" setmanal figuerenc, era, a voltes, així de flamenc o de bromista, com vulgueu dir-ho...

EN AQUESTS MOMENTS, i des de fa una colla d'anys, la Isabel -no caldria recordar-ho-, és una habitual col·laboradora del diari barceloní "Avui", on escriu, en la seva secció d'Opinió, articles llegidíssims i, a vegades, un xic polèmics, que això és bo i positiu. I abans, fins i tot, havia col·laborat en diversos programes de TV3, i sempre ho ha fet en una infinitat de revistes.

Isabel-Clara Simó i Monllor, que afirma que "escriure és viure", ha escrit sempre, tal com es diu a la contraportada del seu llibre "Els racons de la memòria":

"Quan un escriptor de debò es lliga a la paraula, ho fa per sempre. És això el que ha fet Isabel-Clara Simó al llarg dels anys: tota una vida escrivint, deixant-s'hi la pell. A Alcoi, quan era una nena d'una timidesa malaltissa i una adolescent estranya, escrivia; a València, que li descobria el món i li ensenyava la llengua, escrivia; a Figueres, entre ratxes de tramuntana i juraments d'amor, escrivia; a Barcelona... i a tot arreu on ha anat, ha escrit; fins i tot quan s'ha trobat enmig del pitjor malson. Perquè escriure i viure són una mateixa cosa."

I el text que hi ha a la referida contraportada finalitza dient:

"A 'Els racons de la memòria', Isabel-Clara Simó fa un repàs de la seva trajectòria vital i ens ofereix retalls del pas del temps, del pas dels llocs, del pas de les persones que ha conegut i que més petjada li han deixat al llarg dels anys".

EN DEFINITIVA, "Els racons de la memòria" és un llibre la lectura del qual m'atreveixo a recomanar, ja que, entre d'altres coses, hi ha reflectit, amb tota fidelitat, una època històrica de la ciutat de Figueres i de l'Empordà, corresponent als convulsos anys anteriors -no gaire anteriors, convé ressaltar-ho- a la mort del dictador Francisco Franco. Es tracta, a més, d'un llibre escrit amb un estil realment magnífic, envejable, amb un estil literari -que jo anomenaria l'"estil Simó"-, que, al meu modest criteri, està cridat a complaure el lector a bastament. I és que Isabel-Clara Simó domina a la perfecció la llengua catalana (és una veritable delícia constar-ho), llengua que, al cap i a la fi, no deixa de ser la seva, atès que parlar o escriure en valencià equival, per molt que alguns s'entestin a voler demostrar el contrari, a parlar o escriure en català...

MOLTES, MOLTÍSSIMES GRÀCIES, admirada i estimada amiga Isabel, per haver-nos obsequiat amb la publicació d'aquesta obra...!

Ah!, i permete'm que et digui que els teus ressonants èxits, tant literaris com periodístics, fan sentir-me lar mar de satisfet i orgullós, tenint en compte que, segons tu afirmes, jo et vaig ensenyar moltes coses de l'art d'escriure, particularment de l'art d'escriure en el sempre tan complicat i difícil món de la premsa...

Senyores i senyors, benvolguts amics tots,
he dit.


dissabte, 21 de març de 2009

El genial Enric Morera

Segons la popular dita, el març, marçot mata la vella a la vora del foc, i la jove i tot, si pot. En efecte, el mes de març, el tercer de l'any, que antigament era dedicat al déu Mart (d'aquí li ve el nom), és un mes dolent. En el seu decurs, moltes personalitats il·lustres han mort. Pel que fa al món de la música, per exemple, cal citar Pep Ventura, el creador de la sardana llarga i el reformador de la cobla, que ho féu el dia 24 de març del 1875 (dimarts, per tant, es complirà el 134 aniversari del seu decès a Figueres), i Enric Morera, que rebé la visita de la Parca, a Barcelona, el dia 12 de l'indicat mes del 1942, poc després d'haver finalitzat la Guerra Civil, raó per la qual la premsa catalana de l'època silencià la trista notícia. El règim franquista, «lògicament», no podia pas tolerar que un dels compositors de La Santa Espina, el que posà música a la patriòtica lletra del poeta Àngel Guimerà, on s'afirma de forma contundent que «Som i serem gent catalana, tant si es vol, com si no es vol», fos recordat pel poble que acabava de sotmetre al seu esclavatge. Com, durant molt de temps, tampoc no toleraria que aquesta sardana la interpretessin les cobles, tot prohibint a les emissores de ràdio, a més, que, igual que Els Segadors, la fessin sonar...

El mestre Morera, que havia nascut a la Ciutat Comtal deu anys abans que morís Pep Ventura, compongué òperes, música escènica, obres simfòniques, sarsueles, etc., així com moltíssimes sardanes, entre les quals n'hi ha algunes de corals que porten títols tan populars, a part de l'esmentada Santa Espina, com Les fulles seques, L'Empordà i La sardana de les monges, aquesta última estrenada al barceloní Teatre El Dorado per l'Orfeó Català l'any 1919. S'ha dit que l'obra d'Enric Morera és «una magnífica mostra del nacionalisme musical català». I també que determinades peces sardanistiques de Morera, com Baixant de la Font del Gat, La Font de l'Albera, Davant la Verge, etc., que foren instrumentades per Josep Serra i estrenades per La Principal de Peralada, constitueixen «una bella mostra del caràcter social i catalanesc de la seva obra», coses, ambdues, ben certes.

Enric Morera i Viura, quan encara no tenia dos anys, es traslladà, juntament amb la seva família, a l'Argentina, on començà els estudis musicals, ajudat pel seu pare, que era contrabaixista i professor de piano. El 1881 tornà a Barcelona, ciutat en què els prosseguí amb diferents mestres, un d'ells tan important com Felip Pedrell, que li presentà el seu futur gran amic Isaac Albéniz. Després, Morera residí una temporada a Bèlgica, dos anys més a l'Argentina..., fins que, el 1911, s'establí definitivament a la capital catalana, amb un enorme bagatge de coneixements musicals, on fou rebut de manera apoteòsica i nomenat, a continuació, subdirector de l'Escola Municipal de Música de Barcelona (és a dir, el que avui es coneix com a Conservatori Municipal de Música de Barcelona), tot arribant a convertir-se en un extraordinari pedagog. Tots els millors poetes de la seva època treballaren per a ell. A més del citat Guimerà, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Ignasi Iglesias, Josep Carné, Frederic Soler -més conegut per «Serafí Pitarra» o per «Pitarra» a seques-, Santiago Rusiñol... D'aquest darrer, per cert, estrenà La nit de l'amor. Altrament, convé ressaltar que les cèlebres cantatrius Raquel Meller i Pilar Alonso popularitzaren La sardana de les monges, sobretot la primera, i que diverses òperes d'Enric Morera -La fada, Tassabarsa, etc.- s'estrenaren, entre els anys 1897 i 1916, al Gran Teatre del Liceu. I a tot això, cal afegir-hi que, el 1895, fundà, i dirigí al llarg d'un lustre, la coral Catalunya Nova, seguint les passes i l'exemple de Josep Anselm Clavé, a part de crear el Teatre Líric Català i de publicar el seu prestigiós Tractat d'Harmonia.

Recordo que el meu pare sovint m'explicava que Santiago Rusiñol, quan anava a Girona, on l'esperava en Pepet Gitano, el criat fidel que hi tenia el polifacètic artista, sempre solia visitar el seu progenitor, el meu avi Francesc, propietari d'una coneguda carnisseria situada al carrer Besadó, vora la Rambla i les populars Voltes d'en Rosés, i li feia un encès elogi d'Enric Morera, el mestre d'una colla d'insignes músics de casa nostra, entre els quals figurava el gironí Josep Fontbernat, que fou un dels seus alumnes predilectes. A aquest, precisament, Morera li regalà la partitura original de La Santa Espina, que avui s'ignora on és, puix que, després de l'òbit del creador de la coral barcelonina Els Cent Homes d'en Fontbernat (esdevingut al Principat d'Andorra el 1977), desaparegué del seu domicili, juntament amb molts papers i documents que hi guardava del govern de l'antiga Generalitat republicana, en què havia exercit càrrecs polítics importants, partitura que jo creia que, potser, localitzaria, per fi, a l'arxiu Fontbernat, adquirit no fa gaire per la Diputació de Girona, però no ha estat pas així.

Últimament, hi ha hagut qui ha volgut enregistrar en un CD obres d'Enric Morera, inèdites en la seva majoria. Però, pel que m'han assegurat, ha topat, per algun motiu que es desconeix, amb la negativa dels seus hereus. I és una llàstima que això hagi ocorregut, atès que tota la música de Morera, sense excepció, és d'una qualitat realment insuperable. Es tracta, en definitiva, de la música de tot un genial compositor, que ha donat autèntica glòria a Catalunya...

Emili Casademont i Comas

dissabte, 14 de març de 2009

La Ràdio Girona republicana

Ràdio Girona E.A.J. 38, filial de Ràdio Associació de Catalunya (Barcelona), fou inaugurada solemnement el 10 de desembre del 1933, la qual cosa vol dir que ara s'acaba de complir el 75è aniversari d'aquell esdeveniment històric. I també vol dir que l'emissora, la primera que hi ha hagut a les terres gironines, nasqué durant la II República Espanyola, amb el govern de la Generalitat a Catalunya, dues setmanes abans de la plorada mort del seu president Francesc Macià. Poc més de tres anys, doncs, Ràdio Girona fou republicana. O sigui, fins que, el 4 de febrer del 1939, les tropes franquistes ocuparen la ciutat i, amb ella, la seva ràdio, a través dels micròfons de la qual l'il·lustre escriptor, historiador i periodista Carles Rahola havia pronunciat sàvies i molt celebrades xerrades. Un Carles Rahola, personatge estimadíssim a Girona, que el 15 de març següent -demà, diumenge, precisament, farà 70 anys- seria afusellat al cementiri gironí, a les 5 de la matinada, després de ser detingut, en reincorporar-se al seu despatx de funcionari de la Diputació, i d'haver renunciat a continuar el camí de l'exili, trobant-se ja a la Jonquera, perquè creia que res no li passaria, atès que no havia fet cap mal a ningú. I, a més, era del domini públic que, gràcies a ell, molts capellans i gent de dreta aconseguiren salvar la pell. Però uns articles que publicà a L'Autonomista, el diari proper a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), propietat del seu germà Darius, serviren per acusar-lo de ser un «peligroso rojo separatista» i per condemnar-lo a mort, en un judici sumaríssim ple d'irregularitats, mort atribuïda pels franquistes, segons un certificat rebut per la família, a un «colapso cardíaco»...

El periodista Miquel Gil i Bonancia explica, en el seu interessant llibre 50 anys de Ràdio Girona, 1933-1983 (Ed. Carles Vallès, Figueres), moltes coses de la Ràdio Girona republicana. Per exemple, que els seus inicials locutors foren Francina Boris (al cap de poc, traslladada a Ràdio Associació, on visqué la Guerra Civil, fins que pogué tornar a l'E.A.J. 38) i Joaquim Carreras, que, mobilitzat, morí al front. Com també hi explica els programes de tot tipus -informatius, culturals, esportius, etc.-, que feia l'emissora, la qual era majoritàriament escoltada mitjançant uns senzills aparells de galena, en una època en què el fet de posseir-ne un de làmpades constituia tot un luxe. Però en Miquel, el meu recordat amic i col·lega, no diu absolutament res, en la seva obra, dels últims instants de la Ràdio Girona republicana. I fins ara no s'ha sabut què ocorregué, és a dir, fins que Sílvia Espinosa i Mirabet, professora de periodisme audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en la recerca de documentació per a la seva tesi doctoral sobre «Les locutores de ràdio a Catalunya, 1924-1939», ha descobert, per casualitat, com es produí el final de l'emissora gironina al servei de la República, estació que els franquistes «rebatejarien» amb el nom de Radio España de Gerona, tot substituint el «Bon dia!», amb el qual diàriament saludava els oients, per un «¡Buenos días!», seguit d'un «¡Saludo a Franco! ¡Arriba España!». I no sols Sílvia Espinosa ha fet aquesta important troballa històrica, sinó que també ha pogut localitzar a Lleida, on actualment viu, la darrera locutora que, en aquella època, tingué Ràdio Girona i que fou l'encarregada de lliurar-la, si us plau per força, a aquells que es feien anomenar «nacionales» i que no eren res més que una colla de sublevats contra el govern de la República legalment constituït.

Maria Tersa, nascuda l'any 1912 a Almacelles, al Segrià, i que encara té el cap ben clar, és com es diu aquesta antiga locutora, amb la qual ha parlat la professora Espinosa. I la Maria ha contat que anà a raure a Ràdio Girona, juntament amb els seus pares, tots com a refugiats, després de treballar a Ràdio Lleida, pertanyent també a Ràdio Associació, en caure la capital del Segre en poder dels franquistes. «A mi em van classificar de "«roja" des del moment en què els soldats van entrar a Ràdio Girona i m'hi van trobar, quan tothom ja n'havia marxat. I és que, amb la meva família, vivia allà mateix, en aquell pis. Jo, quan van arribar, era fora del locutori, però sabien que era la locutora. Ho van mirar tot, van agafar coses... i van clausurar la Ràdio Girona republicana», ha manifestat Maria Tersa, que tant entretingué els gironins durant els tràgics dies finals de la Guerra Civil. Ella, però, tingué més sort que el pobre Carles Rahola, ja que no la detingueren (potser, perquè els franquistes no ignoraven el caràcter conservador del seu pare) i pogué tornar aviat a Lleida, on refé la seva vida lluny de la ràdio. I ara, als seus magníficament ben portats 97 anys, encara recorda emocionada els discos de música que posava a l'emissora gironina. I també recorda emocionada que aconseguí, amb l'ajut del seu progenitor, que la veu de Ràdio Girona al servei de la República no s'apagués abans del fatídic 4 de febrer del 1939.

Maria Tersa, abans...

La Maria, però, ha lamentant que, tot i haver estat citada sovint a la premsa lleidatana i gironina de l'època, no figuri en cap dels llibres publicats fins avui sobre la ràdio catalana. Cosa que, en els que s'escriguin en el futur, no passarà, ja que estic segur que Maria Tersa hi constarà, amb lletres destacadíssimes, com una valenta i meravellosa locutora, tot tancant, d'aquesta manera, el darrer capítol, que havia restat inacabat, de la història de la Ràdio Girona republicana...

...i ara


Emili Casademont i Comas

dissabte, 7 de març de 2009

El mig figuerenc Isaac Albéniz

Llegeixo que el Conservatori de Música de Girona, que depèn de la Diputació i que porta el nom d'Isaac Albéniz, ha programat una Setmana Cultural, la que ve, en homenatge a aquest gran músic modernista, amb concerts, conferències, etcètera, traspassat ara farà un segle, el proper mes de maig, després d'haver nascut al poble de Camprodon (el Ripollès), on té un petit museu (que guarda, entre diversos objectes i papers, el seu primer piano) i on se'l recorda cada any amb un prestigiós festival de música. I també llegeixo que Isaac Albéniz té dos néts prou coneguts: Alberto Ruiz-Gallardón, alcalde de Madrid, i Cecile, la que fou esposa de Nicolas Sarkozy, l'actual president de la República francesa, fins al 15 d'octubre del 2007. Però el que no llegeixo enlloc -i cal que se sàpiga- és que Albéniz era mig figuerenc (així, sens dubte, ha de ser considerat), atès que el seu pare, funcionari de l'Estat, era casat amb Dolors Pascual, originària de la capital de l'Alt Empordà. O sigui, amb una empordanesa, de la qual l'Isaac heretà (malgrat que, de vegades, no ho sembli, ja que molta de la seva producció musical respira força espanyolisme) la seva catalanitat.

Isaac Albéniz, que arribà al món el 29 de maig del 1860, fou un autèntic nen prodigi. Als 4 anys, demostrant ja les seves extraordinàries aptituds pianístiques, actuà al barceloní Teatre Romea. I els concerts que, posteriorment, oferí a Amèrica, a causa de les destinacions del seu progenitor, li donaren un bon prestigi, fins al punt que Alfons XII li atorgà una pensió reial per estudiar al Conservatori Royal de Brussel·les, on perfeccionà els seus coneixements de piano i solfeig. I cal ressaltar que el 1883 fou un any important per a Albéniz, puix que conegué, estant a Barcelona, un dels més il·lustres músics catalans del moment, Felip Pedrell, i s'uní en matrimoni amb Rosina Jordana, que era alumna seva, a la església de la Verge de la Mercè. Els seus èxits, a partir de llavors, foren realment importants pertot arreu. A Londres, per exemple, n'assolí un, elogiadíssim per part de la premsa, amb la seva suite Ibèria.

La desgràcia, però, s'«encapritxà» d'Isaac Albéniz ben aviat. I així, es veié condemnat a patir, al llarg d'una dotzena d'anys, el Mal de Brigth (nefritis crònica). Això no obstant, un crític del diari El Heraldo de Madrid, després de consignar que aquest català universal tenia, als 40 anys, els ronyons trencats, afirmava que «aún conserva su fuerza vital para seguir trabajando». I fou l'1 d'abril del 1909 que el fill de Camprodon abandonà París, on aleshores residia, per tal d'anar a viure, juntament amb la seva família, al balneari de Cambo-les-Bains (País Basc), lloc en què, a primers de maig, rebé la visita del seu íntim amic Enric Granados, l'eximi compositor lleidatà, que li notificà que els més prestigiosos músics europeus havien demanat que el Govern francès li concedís la Gran Creu de la Legió d'Honor. Ambdós s'abraçaren, plorant, fins que el metge, imposant la seva autoritat, els separà. Al cap d'un instant, Albéniz pregà a Granados que toqués alguna peça al piano, fet que es convertí en una gran sorpresa per al malalt, ja que, a mitja interpretació de La maja y el ruiseñor, Enric Granados sobtadament es posà a teclejar Mallorca, una composició concebuda per l'Isaac, durant un viatge que els dos havien efectuat plegats feia temps a les Illes Balears. Aquell fou un dels darrers dies en què l'autor de l'òpera Pepita Jiménez i de tantes i tantes famoses obres es mantingué lúcid, abans de morir, cap a les 3 de la tarda del 18 de maig del citat 1909, a punt de complir 49 anys.

Poques dates més tard, el 5 de juny, el fèretre que contenia la despulla del fabulós músic modernista, damunt el qual un alt representant del Govern francès havia col·locat la Gran Creu de la Legió d'Honor del seu país, arribava a l'estació barcelonina de França, despulla que era rebuda, enmig d'una impressionant manifestació de dol popular, per centenars de catalans, mentre la Banda Municipal de Barcelona interpretava marxes fúnebres i l'Orfeó Català entonava diverses melodies en honor de l'il·lustre finat (que, per cert, havia estat col·laborador d'Enric Morera), el qual rebria sepultura al cementeri de Montjuïc, després que tot de banderes catalanes, en passar el cotxe mortuori pels carrers de la ciutat, onegessin als edificis a mig pal.

L'òbit d'Isaac Albéniz, a qui Federico García Lorca dedicà, el 14 de desembre del 1935, un bell i emotiu epitafi, remogué el món musical de l'època i les mostres de lloança vers la seva persona es multiplicaren. Així, per exemple, Tomás Breton digué: «Ha mort un gran artista i, alhora, un home bo». Manuel de Falla, per la seva part, declarà: «Quina gran pèrdua hem patit amb la mort d'Albéniz i quin artista més gran que era!». I Déodat de Séverac, el músic llenguadocià, que finalitzà Navarra, la peça inacabada d'Albéniz, manifestà: «No podies apropar-te a ell sense adorar-lo, perquè era la generositat, la lleialtat i l'amistat viva. La seva música és seductora com una flor de tarongina».

Ningú no sap on hauria arribat -i això que ja ho féu prou lluny- el mig figuerenc Isaac Albéniz, l'excepcional figura musical del Modernisme, si la dalla de la Parca no li hagués tallat el fil de l'existència tan aviat...

Emili Casademont i Comas