dissabte, 28 de febrer de 2009

La Dolça Festa de Sant Medir

Hi ha un poble, pertanyent al municipi gironí de Sant Gregori, que porta el nom d'un dels patrons de la pagesia catalana, abans que els madrilenys imposessin el seu «san Isidro labrador» arreu de l'Estat espanyol. Es tracta del petit poble de Sant Medir, que té un centenar d'habitants. I és en honor de sant Medir, precisament, que la ciutat de Barcelona -l'exvila de Gràcia, sobretot-, celebra un important romiatge a l'ermita que aquest sant pagès té a Sant Cugat del Vallès, cada 3 de març, coincidint amb la seva diada. Un romiatge anomenat popularment la Dolça Festa de Sant Medir.

Segons la tradició, sant Medir vivia en una masia que hi havia a Sant Cugat, a la serra de Collserola, vora del vell camí que anava de Barcelona al Vallès. Durant la persecució dels cristians decretada per l'emperador romà Dioclecià (303-310), el bisbe barceloní sant Sever decidí marxar de la Ciutat Comtal, acompanyat d'alguns cristians, i, en passar per davant la masia d'en Medir, es toparen amb ell, mentre sembrava faves. Tot seguit, els soldats de Decià, governador de Barcelona, que perseguien els fugitius, en passar també per allà, preguntaren a en Medir si havia vist el bisbe. «Sí, en posar-me a sembrar aquestes faves. Res, ara fa un instant», els respongué l'home, quan, miraculosament, ja començava a recollir el fruit de les faveres, que havien nascut, crescut, florit i granat en un obrir i clucar d'ulls. Aleshores, els soldats, pensant que en Medir també era cristià i es burlava d'ells, procediren a matar-lo. I el mateix feren amb el bisbe Sever i els seus seguidors, que no trigaren a ser capturats. Al prelat, per cert, lii clavaren un clau fins al cervell. Per això, hom diu que sant Sever és l'advocat contra el mal de cap.

I fou l'any 1830 que l'ermita construïda feia temps al lloc on hi havia hagut la masia d'en Medir conegué el primer romiatge, organitzat amb èxit per un forner de Gràcia, que volgué agrair així a aquest sant un favor que li acabava de fer. I ben aviat es formaren també les primeres colles, que, juntament amb les que més endavant sorgirien a Barcelona, el 1926 constituirien la Federació de Colles de Sant Medir. Unes colles que cada 3 de març, tret de l'època de la Guerra Civil i de la immediata postguerra, amb cavalls i carruatges -sortint sempre de Gràcia-, a mig matí han enfilat el camí que mena a l'ermita del sant, on, després de la celebració de la missa,.s'han fet extraordinàries costellades, si bé, al principi, era típic que s'hi mengés «faves amb medalles», o sigui, amb trossos de botifarra negra. I al vespre, de retorn a la ciutat, s'ha efectuat -també cada 3 de març, amb l'excepció ja indicada- una espectacular desfilada pel carrer Gran gracienc, en la qual els desfiladors, en aquests darrers temps, han llançat caramels a dojo (d'aquí prové això de la Dolça Festa de Sant Medir), agafats àvidament per tota una immensa gentada. Cal destacar que, a partir del 1950, en la represa d'aquest romiatge (que, pel seu caire més aviat catalanista, el règim franquista no el veia amb gaire bon ull), les colles s'han anat multiplicant, amb la creació de les de Sants, Sarrià, Sant Gervasi, etc.


Actualment, el romiatge no es limita tan sols a acudir a l'ermita de sant Medir i realitzar després una lluïda desfilada «acaramelada» pel carrer Gran de Gràcia, ja que la Federació de Colles de Sant Medir organitza, dies abans, diverses activitats relacionades amb aquest sant pagès (concursos literaris, etc.), a part d'encarregar un pregó de la festa, com el que pronuncià el conegut periodista Ferrran Monegal, que apareix sovint a la pantalla dels televisors, diumenge passat, 22 de febrer, al migdia, a la plaça Vila de Gràcia, davant una nombrosa assistència de públic, acte que finalitzà amb un tast de faves a la catalana.

Joan Amades, de qui ara es commemora el cinquantenari del seu òbit, explica, al Costumari català, dues creences dels pagesos del Vallès. La primera és que «hom pot fer tornar un camp estèril en productiu, sembrant-hi faves de sant Medir». I l'altra és que «en el favar on s'ha sembrat una fava de sant Medir, no en surt cap amb la cella negra», faves que els bons gastrònoms rebutgen, ja que tenen molta pell. Aquestes creences, segons diuen, abans eren també pròpies dels pagesos del poblet gironí de Sant Medir, així com dels de les localitats de la rodalia. D'altra banda, l'il·lustre folklorista relata igualment que, en una època un xic reculada, els monjos que tenien cura de l'ermita dedicada a sant Medir «venien faves seques encastades en una agulla i els romeus se les posaven al trau, en record de la concurrència a l'aplec».

Un any més, les colles barcelonines de sant Medir, fidels a la tradició, aniran el proper dimarts, a mig matí, a l'aplec o romiatge que, en honor d'aquest sant pagès i en la seva diada, té lloc a la serra de Collserola. I, en retornar al vespre a la Ciutat Comtal, moltíssima gent les estarà esperant al carrer Gran de Gràcia, atreta pel desig de contemplar el bell espectacle de la desfilada dels seus cavalls i carruatges. Com també, és clar, atreta pel desig d'arreplegar els caramels que els desfiladors, mostrant-se d'allò més esplèndids, tiraran damunt seu, tot posant, d'aquesta manera, el punt i final a la Dolça Festa de Sant Medir...


Emili Casademont i Comas

dissabte, 21 de febrer de 2009

Festes carnavalesques

Les festes de Carnaval (o de Carnestoltes, que és com s'hauria d'anomenar en català el Carnaval, a parer d'alguns) sempre s'han distingit pel seu caràcter esbojarrat. Per això, en determinades i força reculades èpoques -quan la cosa passava de taca d'oli-, conegueren les més rigoroses censures de l'Església. Fa una bona colla d'anys, per exemple, el bisbe de Tortosa denuncià a la Cort els excessos a què donava lloc la tolerància de l'ús de les disfresses en la celebració dels balls de nit carnestolencs (carnestolencs, sí, tal com deia l'il·lustre escriptor Joaquim Ruyra, fill de la ciutat de Girona, però blanenc d'adopció, i col·laborador de Pompeu Fabra), tot demanant-ne la prohibició, petició que no atesa. I és que, curiosament, les importants festes barcelonines de Carnaval, segons conta el folklorista Aureli Capmany a Costums i tradicions catalanes (Editorial Laia-Barcelona, 1982), llibre prologat per la seva filla Maria Aurèlia, «eren emparades per les autoritats civil i militar i fins, indirectament, per l'eclesiàstica, com ho prova el fet que un any, en què la cavalcada que havia de representar l'enterrament del simbòlic personatge del Rei de la broma no podia eixir a causa del mal temps, el prelat que regia la Diòcesi de Barcelona autoritzà que sortís dins el període quaresmal». I ja en ple segle XIX, després que un veí de la plaça del Born, Sebastià Junyent, molt amant de la gresca, col·loqués a la porta d'entrada de la seva botiga d'espardenyes un nitot que simbolitzava en Carnestoltes, es creà, a la Ciutat Comtal, un carnaval que esdevindria famós, i que, en paraules del mateix Capmany, «va fer disfrutar d'uns festeigs carnavalescos gairebé no vistos pels barcelonins d'èpoques anteriors».

I aquell nou Carnaval de Barcelona comptava amb un dia molt especial. Era el dimarts. Així, al matí, en Carnestoltes es posava malalt i els metges el visitaven, tot receptant-li els remeis més extravagants. Al migdia, i després que el pacient empitjorés, hom cridava un notari perquè el fes testar. Més tard, el testament d'en Carnestoltes es feia públic davant d'una enorme gentada, que el celebrava joiosament, atès que sempre deixava alguna cosa per a joves i vells, a part d'un llegat col·lectiu, com aquest: «I també deixa per a tothom/ molta ronya que gratar,/ que si no pìca avui,/ pot ser que piqui demà». I cap al vespre, en Carnestoltes moria, enmig d'un terrible mal de panxa, i el seu cos era exposat públicament, abans de ser enterrat, acte que, realitzat ja a hora fosca, mobilitzava moltíssima gent, igual que el de l'arribada del Rei de la tabola, que havia tingut lloc el diumenge anterior, a trenc d'alba, dia en què la rua es passejava pels carrers. Els barcelonins anaven a veure el seu pas, ben disfressats, i, entre brams, crits i gemecs, cantaven unes absoltes a en Carnestoltes, tot bevent vi a «cremadent», per tal d'intentar ofegar el seu immens dolor: «Ja és mort en Carnestoltes,/ ja és mort l'amic millor./ Cantem-li unes absoltes,/ cantem-li una cançó». I cal afegir que hom procurava que aquell acte fúnebre finalitzés abans de mitjanit, perquè immediatament després començava -i encara avui comença- el dimecres de Cendra, és a dir, el primer dia de la Quaresma. Tot allò solia ser imitat, bé o malament, a moltes poblacions de la resta de Catalunya.

Posteriorment, i per raó dels escàndols que s'originaven a les festes carnavalesques, on la gent, disfressada i amb una màscara a la cara, en feia de seques i de verdes (sobretot, segons diuen, les dones, que es mostraven d'allò més «descarades»), els governants arribaren a mig prohibir el Carnaval arreu de l'Estat espanyol. Però qui el prohibí de debò, al·legant que atemptava contra la moral i els bons costums, fou el molt catòlic (!) general Franco, a partir de l'any 1939, prohibició que durà fins després de la seva mort, esdevinguda el 20 de novembre del 1975. Algun carnaval, però, per bé que d'«amagatotis», continuà celebrant-se durant la llarga dictadura franquista, com el de Roses. El Carnaval rosinc, precisament, és un dels més antics de casa nostra. I convé destacar que mai, tret del 1939 que coincidí amb el final de la Guerra Civil, no ha deixat d'organitzar-se. Així, a la dècada dels anys 60 del segle passat, un enyorat periodista de Roses, Enric Badosa, aprofitant que la censura gairebé no afectava les emissores de l'Església, sempre parlava, en les cròniques que oferia a través de l'ara desapareguda Ràdio Popular de Figueres, de les festes carnavalesques que tenien lloc a la seva localitat. Que jo recordi, però, l'amic Badosa mai no cità el ball-joc del «Tio fresco», que havia gaudit de gran popularitat a Roses i que té una cançoneta que molts catalans de pertot arreu no han oblidat. És possible que, en aquesta vila de la Costa Brava, llavors ja no s'hi practiqués.

On sí que encara cada dimarts de Carnaval, al vespre, es practica aquest antic i típic ball-joc carnestolenc del «Tio fresco» és a Perpinyà, la capital del Rosselló, ball-joc en què la gent prova d'encendre la cua de paper que penja del «detràs» d'uns individus disfressats, tot cantant allò de «Jo te l'encendré/ el tio, tio, tio,/ jo te l'encendré/ el tio de paper», mentre ells, procurant evitar-ho, responen: «No me l'encendràs/ el tio, tio, tio,/ no me l'encendràs/ el tio del detràs». Una festa carnavalesca molt curiosa i, com cal suposar, extraordinàriament divertida...


Emili Casademont i Comas

dimarts, 17 de febrer de 2009

Los films Bardot vistos desde el otro lado del Estrecho

Crònica d'ara fa mig segle, datada a Tetuan (Regne del Marroc) el 2-10-1959 i escrita per Otes, pseudònim d'Emili Casademont, redactor del "Diario de África", per a la Página Especial Cinematográfica d'EL MUNDO DEPORTIVO. Extreta el 17-2-2009 de l'hemeroteca digital, acabada d'estrenar, d'aquest diari barceloní.

Conozco a Brigitte Bardot. No personalmente, pero sí artísticamente. Porque la excitante estrella del séptimo arte francés aparece muy a menudo en las pantallas marroquíes.

B.B. goza en todo este territorio de una gran popularidad, sus películas, proyectadas aquí sin mutilación de censura, atraen cual influjo magnético a los espectadores.

En España, por lo que leo en la crónica publicada en EL MUNDO DEPORTIVO por el admirado colega Pedro Balart Codina, Brigitte Bardot es poco menos que una desconocida. Desconocida, claro, en lo concerniente a sus cualidades artísticas verdaderas. Porque en nuestra patria, afortunadamente, se ha podido poner coto a esta alarmante invasión cinematográfica moderna, que ha sufrido y sufren las salas dedicadas al cinema.

Esta nueva clase de cine, a pesar de las severes críticas que algunos países han desatado sobre la misma, va ganando posiciones día a día. Sus promotores e intérpretes justifican o intentan justificarse con argumentos más o menos convincentes. Henri Vidal, por ejemplo, manifestaba no hace mucho tiempo, saliendo al paso de cierta campaña periodística contra esta especie de películas, que sólo hay "impudeur" en casa de los que la buscan. Y agregaba:

-Yo encuentro el cine francés ahora, mejor que antes. Y menos hipócrita que los demás...

Henri Vidal, el famoso astro del celuloide galo, hablaba por la cuenta que le traía, pues las últimas producciones B.B. no son, precisamente, "toleradas para menores". He aquí un significativo título: "En cas de malheur".

Aquí, en Tetuán, donde un tanto por ciento bastante respetable de películas son presentadas al público en versión francesa, hemos tenido ocasión de ver cintas realmente interesantes de este género, pero cintas, muchas veces, que jamás deberían ser proyectadas para la masa, pues ésta no suele estar lo suficientemente preparada para degustarlas. El caso de "Les dangers du désir" ("Los peligros del deseo"), científica cien por cien, fué un claro exponente de lo dicho.

La producción danesa "Carl girls", que obtuvo un señaladísimo éxito tanto en Tetuán como en Tánger, sin citar Casablanca, Rabat, etc., constituyó mi bautismo periodístico por lo que se refiere a este tipo de cinematografía. Su argumento no dudo que fuera interesante, pues presentaba al desnudo un problema humano y real de la vida. Pero creo que la manera de servirlo al espectador era demasiado descarada.

Mas vayamos a lo que interesa: Brigitte Bardot. Su célebre cinta "Et Dieu creá la femme" ("Y Dios creó la mujer"), fué proyectada hace poco más de un año en el Cine-Teatro Nacional -de filiación hebrea- de la típica calle de La Luneta tetuaní. Y, debido a la gloria cosechada, ha vuelto a ser exhibida en sesiones de "reprisse" en ulteriores circunstancias. La más reciente hace cuestión de tres semanas.

Y ha sido en esta última ocasión, cuando la ví, movido más que por nada por el impulso crítico de mi profesión. Me pareció una película corriente, cuyo tema, un tanto escandaloso, como puede imaginarse el lector, sólo puede interpretarlo una artista como Brigitte. Porque otra clase de artista se negaría, a buen seguro, a posar ante las cámaras como ella.

¿Es, en realidad, una buena actriz Brigitte Bardor? He aquí la incógnita que no han podido despejar los críticos españoles, por cuanto en la Península Ibérica las producciones de B.B. que supongo estrenadas no llegarán siquiera a contarse con los dedos de la mano derecha y en ninguna de ellas ha intervenido como protagonista.

Yo, simplemente, voy a exponer mi punto de vista sincero. Brigitte Bardot divide las opiniones del espectador. Mientras unos aseguran por todo lo alto que se trata de una actriz de bellas y espléndidas cualidades dramáticas e interpretativas, otros, por el contrario, no se recatan en afirmar que B.B. como actriz es una nulidad.

¿A quién debemos dar crédito? Creo, a mi modesto juicio, que debemos colocarla en un término medio. El espectador que acude a los cinematógrafos a presenciar una de sus cintas, solamente ve a la Brigitte Bardot escandalosa, provocativa, impúdica...

Pero el verdadero cineasta, a quien le gusta saborear el cine, sólo -como yo- puede opinar que B.B. es una estrella más de la constelación cinematográfica, que sin el relumbrón de sus escándalos perdería todo su fulgor...

OTES
Crítico de "Diario de África"


dissabte, 14 de febrer de 2009

L'olotina Laia

Els nostres no gaire llunyans avantpassats, entre els quals figurava el meu avi matern, eren molt devots de santa Eulàlia. Sobretot, els barcelonins, ja que es tractava de l'única patrona de la Ciutat Comtal. Després, li feren compartir aquest honor amb la Mare de Déu de la Mercè, que li «pispà» un enorme protagonisme, fins al punt que el 24 de setembre, diada de la Mercè, a Barcelona és festiu i, en canvi, el 12 de febrer, diada de santa Eulàlia, no, tot i celebrar-s'hi diversos actes religiosos i populars.

Segons la tradició catalana, santa Eulàlia nasqué a Sarrià, als afores de Barcelona, en una gran casa senyorial que s'aixecava en un indret conegut pel «desert», on, més tard, es construiria una capella, «desert» que, amb el títol d'El desert de Sarrià, per cert, el meu recordat amic, el mestre Josep Maria Tarridas, el cèlebre compositor d'Islas Canarias i de Nits d'Andorra, dedicaria una de les seves boniques sardanes. Es conten moltes coses de la petita Eulàlia, a qui anomenaven Laia. Així, per exemple, que era molt caritativa, raó per la qual els pobres que trucaven a la porta de casa seva sempre rebien una almoina. Tanta prodigalitat arribà a molestar els pares de la donzella, que la renyaren sovint. I així, un dia, que el seu progenitor la sorprengué portant llesques de pa per a una pobra, amagades a la faldila, es veié «forçada» a fer que aquelles llesques de pa es convertissin en flors. D'altra banda, hom també explica que, en certa ocasió, a la nena Laia, mentre feia un tomb pel gran bosc de xiprers que hi havia a Sarrià, ben a prop d'allà on després hi hauria l'acreditada pastisseria dels Foix, en la qual naixeria l'il·lustre poeta Josep Vicenç Foix (o J.V.Foix, com sempre signava les seves obres), se li aparegué un àngel que li pronosticà que seria santa i patrona de la Ciutat Comtal, tot anunciant-li que, en record del que li acabava de dir, faria que aquells xiprers esdevinguessin palmeres, tal com, en efecte, succeí Amb els anys, però, aquelles palmeres, les primeres que hi ha hagut a Catalunya, es perderen, tot cresquent al seu lloc uns ufanosos arbres, els quals donaren molt de caràcter al paratge del «desert de Sarrià», on els barcelonis, en romeria, solien anar cada 12 de febrer, ja que deien que «No és bon barceloní/ qui no va a Sarrià el dia d'avui».

Altrament, narra la tradició que, quan la Laia tenia tretze anys, l'emperador romà Dioclecià decretà la persecució sense treva dels cristians i que, amb tota valentia, ella anà a protestar enèrgicament davant Decià, el governador de Barcelona, motiu pel qual fou martiritzada, sobretot per negar-se a adorar falsos déus. Un dels martiris consistí a posar-la tota nua dintre d'una bóta, en què hi havia una gran quantitat de vidres trencats i claus de punxes eriçades, bóta que tiraren per tretze vegades costa avall de la Baixada de Santa Eulàlia, que per això prengué el nom que encara avui dia porta, lloc on sempre hi ha hagut una imatge de la Laia, santa que, en morir, obrà diversos miracles Posteriorment, el seu cos rebria sepultura a la que enguany és la catedral de Barcelona, temple que li fou dedicat.

He dit que sempre hi ha hagut una imatge de la Laia a la Baixada de Santa Eulàlia. Sí, sempre, efectivament, fins que un mal dia, ja fa temps, uns «gamberros», com així foren qualificats de forma oficial, la robaren. I no pas pel seu valor monetari, ja que aquest era irrissori. I ha estat aquest any, quaranta vuit hores abans de la diada de la santa, que un antiquari barceloní del carrer de Sant Sever, Jordi Bartoloné, enfilat dalt d'una escala, hi ha posat, de nou, una imatge, que ha costat 380 euros, quantitat avançada per ell mateix, en nom de la Coordinadora de Gegants i Bestiari de Ciutat Vella, convençut que l'Ajuntament, tard o d'hora, se'n farà càrrec, cosa que dimecres passat l'alcalde Jordi Hereu, en una visita que efectuà per la zona, prometé. Convé consignar que les autoritats municipals barcelonines mai no s'han preocupat d'aquesta imatge de la Baixada de Santa Eulàlia. Així, els veïns s'han vist obligats, en tot moment, a netejar la seva fornícula, a col·locar-hi cortines, flors i llànties. Àdhuc, ara fa tres anys, l'Ajuntament es féu el sord, quan l'avisaren que la fornícula queia a trossos, situació que, en el futur, canviarà, segons Hereu. Tant de bo sigui així...!

I ja en el tram final d'aquest article, cal recordar que Rafael de Casanovas, el conseller en cap de Barcelona, brandant la bandera de santa Eulàlia, lluità heroicament, encara que inúltilment, contra les poderoses tropes borbòniques, l'any 1714, batalla en què resultà ferit, abraçat a ella. Cosa que motivà, quan «destituïren» la Laia com a patrona única de la Ciutat Comtal, deixant-la com a copatrona, que alguns manifestessin el seu disgust, dient que allò estava relacionat amb el fet que hi havia gent que «repudiava» santa Eulàlia per «separatista»...

Ah!, i convé afegir que la nova imatge de santa Eulàlia ha estat elaborada als tallers Arte Cristiano d'Olot, els més antics dels set tallers de sants que, actualment, hi ha a la capital de la Garrotxa, ja que foren fundats, l'any 1880, pels germans Vayreda i Josep Berga. No m'estranya, per tant, que els veïns de Ciutat Vella, en referir-se ara a la flamant imatge col·locada a la Baixada de Santa Eulàlia, comencin a parlar, segons m'han assegurat, de l'olotina santa Eulàlia. O bé -els més nombrosos-, familiarment, però amb gran respecte, de l'olotina Laia...


Emili Casademont i Comas

dimecres, 11 de febrer de 2009

"El Cant Coral a Catalunya a 78 rpm", un nou CD de l'A.S.P.E.


Recuperar el passat sempre m'ha resultat interessant, igualment si sóc jo que trafico amb coses que crec que poden ser-ho per aquells que em llegeixen o m'escolten, o bé si ho fa altri. Avui, però, estic content per l'enviament que m'ha fet l'Emili Casademont, un bon amic i col·laborador en el sentit que m'ha tramés un CD, des de Figueres, editat per l'Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Enregistrat (Barcelona), amb el nom d'El Cant coral a Catalunya a 78 rpm, el qual recupera 24 obres de discs a 78 revolucions per minut. L'A.S.P.E. va ser fundada l'any 2002, sense ànim de lucre i amb l'objectiu de promoure i participar en qualsevol activitat relacionada amb la conservació i difusió del nostre patrimoni sonor, dins el període que inclou, des dels seus orígens fins a la dels discos de 78 rpm (1876-1957).

L'Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Enregistrat, va editar l'any 2006 el primer disc CD, Música i Actors Catalans Girant a 78 (1904-1948), aplegant tot un ventall d'estils i d'intèrpretes. En aquella ocasió es va creure quie no hi podia faltar un recull del nostre cant coral, representat per formacions històriques com l'Orfeó Gracienc, l'Orfeó Català i l'Orfeó de Sarrià. El resultat d'aquesta experiència els va encoratjar a portar a terme el nou projecte que ara presenten. Es tracta d'un treball que consideren pioner dins d'aquest gènere, ja que mai abans s'havia fet un recull d'aquesta mena.

Aquest nou treball, El Cant Coral a Catalunya a 78 rpm, és fruit d'un acurat i laboriós recull de vint-i-quatre cançons i vint masses corals.

Al llibret que acompanya el CD, hi ha interessants col·laboracions de Josep Perramon, de la font del qual és de justícia dir hem begut part d'aquesta informació, i ressaltar que és de la seva col·lecció que podem veure les atractives fotografies de corals i encara de l'Orquestra Grazy Boys que acompanyava l'Orfeó Sarrianenc l'any 1933. Amb Josep Perramon, hi trobem Antoni Torrent, Jaume Carbonell, Jaume Moral, Lluís Albert, Mercè Rubio i Maria Antònia Ferrer. Menció a part és el treball Els Cent Homes d'en Fontbernat, escrit per l'autor del llibre L'home d'Els Cent Homes, Emili Casademont.

Ara és a La Veu de la Sardana de LA MAÑANA, on su dono la bona nova, serà però a través del programa La Sardana de Ràdio Lleida que us oferiré les cançons. Cançons dels discs que avui teniu a la foto del diari, discs d'enregistraments històrics com són els de les discogràfiques Odeón, Disque Zonophone, Victrola, Columbis, La Voz de su Amo, Regal i Delfos. Amb tot això, ultra les corals, hi trobarem la Cobla Barcelona, la Banda del Regiment Jaén 25, l'Orquestra Típica i Crazy Bois, i el cantant Marcos Redondo.

Pel que fa a mi, i en relació a aquest cantant, em recordarà el gramòfon que teníem a casa amb aquella "trompa" i l'estri, a casa en deien el diafragma, en què posàvem les agulles que compràvem a les botigues Guarro i Moron. Els discs d'aleshores a casa eren majorment de sarsuela. Era el que el meu pare l'hi agradava, puix era apuntador de la Societat Coral La Paloma, local on en aquells anys se n'hi representava.

Felicito ben efusivament l'Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Enregistrat. Llarga vida a tan lloable iniciativa.

SEBASTIÀ GRÀCIA I PETIT
"Bon dia"
Diari LA MAÑANA (Lleida)
(31-1-2009)

dissabte, 7 de febrer de 2009

Petita història de Remedios Varo

És amb el títol Petita història de Remedios Varo, o sigui, el mateix que he posat al meu l'article, que acaba de sortir publicat un llibret, editat per l'Editorial Mediterrània i presentat últimament a la sala Fontbernat de la vila d'Anglès, on s'explica, de forma molt amena, la vida i miracles d'aquesta pintora surrealista, nascuda, ara fa un segle, a la citada població de la comarca gironina de la Selva. Una artista famosa arreu d'Amèrica, però, sobretot, a Mèxic, país que la considera una «glòria nacional», ja que, en el seu exili mexicà, hi creà el gruix més important de la seva obra, a més de morir-hi ben a prop deI 55 anys. I una artista que, per contra, ha estat fins avui gairebé desconeguda a l'Estat espanyol, atès que el règim franquista obligà a silenciar-la...

Pere Figuereda i Meritxell Margarit, autors de Petita història de Remedios Varo (llibret bellament il·lustrat, a tot color, per la prestigiosa dibuixant Pilarín Bayés), han tingut l'amabilitat de fer-me'n arribar un exemplar, detall que molt els agraeixo, com també molt agraeixo la dedicatòria que m'hi ha escrit el primer, que és l'alcalde d'Anglès, en què diu que jo sóc un «profund coneixedor de l'obra de Remedios Varo». Bé, crec que l'amic Pere exagera una mica, car, en realitat, jo no sóc res més que un simple coneixedor de l'obra de la Remei (permeteu-me, benvolguts lectors, que, de tant en tant, l'anomeni així, tal con fou batejada, en honor de l'excelsa patrona d'Anglès), artista de qui feia temps que ja tenia lloables referències, abans de descobrir-la del tot gràcies a Internet, on hi ha «penjada» una exhaustiva mostra de la seva fabulosa i misteriosa pintura surrealista, pintura que, en deterninats aspectes, conforme asseguren els crítics dels Estats Units, supera la de Salvador Dalí, a qui, per cert, ella tingué, a Madrid, com a company de classe. «La crítica situa l'obra de Remedios Varo en el surrealisme mexicà tardà -assenyalen Figuereda i Margarit en encetar el llibret-, i diu que les seves pintures transmeten el misteri que contenen els somnis més enigmàtics. Va viure el naixement i l'auge d'aquest moviment d'avantguarda a París. Arran de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, s'exilià a Mèxic (...), on compartí vivències i experiències amb Leonora Carrington i Frida Kalho. Es considera que aquestes tres artistes foren les grans representants femenines del surrealisme, un moviment que tan sols atorgava a la dona un paper de musa. L'obra de Remedios Varo (...) ha començat a trobar el lloc i el reconeixement que es mereix en la pintura contemporània molts anys després de la seva mort prematura.»

A Remedios Varo mai no se li esborraren de la memòria els seus records d'infantesa, raó per la qual, en alguns dels seus quadres -si ens hi fixem bé-, s'hi poden endevinar molts detalls de l'Anglès de la seva època, com també d'aquella Barcelona, on residí. L'any 1936, per cert, un parell de mesos abans d'esclatar la Guerra Civil, conflicte bèl·lic que l'obligà a exiliar-se, la Varo participà, a la Ciutat Comtal, en una mostra col·lectiva de pintors i pintores surrealistes que pertanyien al Grup Logicofobista. I els títols de les obres que hi exhibí eren en català, llengua que sempre procurà conservar, però que, com que «el parlo tan malament, em fa vergonya de servir-me'n», li confessà a Tísner (Avel·lí Artís Gener), que la conegué quan ambdós coincidiren a l'exili mexicà, cosa que el mateix Tísner em confirmaria després a Barcelona, tot cantant-me les excel·lències de la «rara» pintura de la Remei...

Des del Més Enllà, l'anarquista Remedios Varo, dona avançadíssima al seu temps, estic segur que, actualment, contempla la mar de satisfeta com Anglès, la vila que la veié néixer i on passà els primers anys de la seva vida (era veïna i amiga del matrimoni Fontbernat-Verdaguer, així com dels seus fills que esdevindrien il·lustres), l'està rescatant del pou de l'oblit, amb l'organització de diversos actes. I també, és clar, amb aquest llibret escrit per Pere Figuereda i Meritxell Margarit. Un llibret que «retrata» a la perfecció la figura de Remei Varo, pintora que prengué part en l'Exposició Internacional de Surrealisme, celebrada l'any 1938 a França, al costat de Marcel Duchamp, Óscar Domínguez i Salvador Dalí. I, per altra banda, cal remarcar que, el 1955, exposà les obres Roulotte, Simpatía, El Alquimista i Música Solar, a la Ciutat de Mèxic, en una col·lectiva, mostra que representà el rellançament d'una ascensió interrompuda per la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial.

Remedios Varo morí el 8 d'octubre del 1963, tal com indiquen Pere Figuereda i Meritxell Margarit, a causa d'una aturada cardíaca, mentre feia la migdiada. El darrer quadre que pintà, talment com si es tractés d'una premonició, fou el titulat Naturaleza muerta. I els autors de Petita història de Remedios Varo posen el punt i final al llibret, ressaltant que l'any següent, el 1964, la Varo fou objecte d'un gran homenatge pòstum, al Palacio de Bellas Artes de México, homenatge que «va rebre més de 50.000 visites, per tal d'admirar l'obra d'aquesta artista tan significativa de la pintura surrealista.» Admiració que jo comparteixo enterament. Igual -m'imagino- que tota aquella gent d'Espanya, de Catalunya i del mateix Anglès que, per fi, ara, després d'una llarguíssima espera, descobreix l'art -gosaria dir que sublim- de Remedios Varo. O de Remei Varo, com vulgueu...


Emili Casademont i Comas