dissabte, 31 de gener de 2009

Gener-febrer del 1939 a Girona

Explica Antoni Rovira i Virgili, en el seu llibre Els darrers dies de la Catalunya republicana (Editorial Curial, 1976), que Girona, el 25 de gener del 1939, presentava «un ambient carregat i de malfiança», i que el seu alcalde, Pere Cerezo, havia passat la frontera de matinada, abandonant-ho tot, perquè «no hi havia res a fer davant l'ocupació imminent de la ciutat». I l'il·lustre historiador es demanava: «Per què Pere Cerezo, que en diverses ocasions es conduí com un home serè i enter, abandonà l'alcaldia de sobte i en una hora intempestiva, sense avisar ni prevenir ningú? Se sentí ofès o amenaçat per l'actitud de certs elements locals?». És possible que aquestes preguntes tinguessin molt a veure amb el fet que, segons alguns rumors, els sindicats obrers gironins preparaven la presa del poder per part de la classe treballadora. Sigui com sigui, el cas és que, al cap de poc de ser ocupada Barcelona pels sublevats franquistes contra el govern legalment constituït de la II República, els consellers municipals de Girona tocaren el dos, seguint l'exemple del seu alcalde, mentre molts ciutadans, espantats i barrejats amb gent arribada de fora, fugien a França.

Així les coses, els representants de la CNT, UGT, PSU i JSU prengueren l'acord, el 28 de gener, de «normalitzar la vida econòmica municipal». I en el transcurs d'una reunió, procediren al nomenament dels càrrecs d'alcalde i de regidors. D'aquesta manera, l'últim ajuntament republicà de Girona quedà format per Joan Ballesta (PSU) com a alcalde, acompanyat, en qualitat de regidors, per Josep Garreta (UGT), Angelina Compte (PSU, Àngela Moñino (JSU), Josep Fornells (JSU) i Josep Cabruja (UGT. De la seva actuació, no se'n pot dir res, atès qie els set dies següents, és a dir, fins a l'entrada dels «nacionales», passaren de pressa, enmig d'intensos bombardeigs, i els components del consistori municipal gironí, abans de caure en mans de l'enemic, emprengueren el camí de l'exili...

Jo, aleshores, era molt petit. Això no obstant, molts fets d'aquells tràgics dies de finals de gener i principis de febrer del 1939 em quedaren gravats, per sempre més, a la memòria. Tots els membres de la meva família (llevat del meu pare, que, mobilitzat, era al front amb l'exèrcit republicà) anàvem a refugiar-nos, quan sabíem que caurien bombes a dojo, en una masia de Palau-sacosta. O bé, si el bombardeig ens agafava desprevinguts, corríem a amagar-nos en un refugi de l'extraradi sud de la ciutat, situat a escassa distància d'on vivíem (el carrer de Sant Ignasi), no sense que jo abans avisés una veïna, a qui li deia la «baba», que venia la «pava», nom donat a un temible avió, que causava moltes morts i feia grans estralls. Sovint, però, el meu avi matern solia quedar-se, en ambdós casos, a guardar la nostra caseta de planta baixa, cosa que, durant la retirada dels rojos, li brindà l'oportunitat de salvar part de les nostres pertinences. Així, un matí observà que un fugitiu roig, que era tot un «pinta», pistola en mà i amb ànim de robar, intentava introduir-se a la nostra llar, pel costat de darrere, on hi havia un jardí, i, encarant-s'hi, després de sortir a l'exterior, li etzitbà: «Recony! Ja és tenir barra! Ja esteu fotent el camp d'aquí.ara mateix..!». I aquell individu, sorprès, en lloc de disparar-li un tret, fugí esverat. La meva mare sempre deia que el seu pare gaudia de l'especial protecció d'un àngel o d'un sant. I bé podria ser que fos així, car es tractava d'un home profundament religiós, militant d'Acció Catòlica, motiu pel qual alguns companys de feina -era ferroviari- el miraven molt malament...

I, a part del que acabo de contar, el meu avi encara visqué una altra situació singular. Resulta que, al cap de poca estona d'haver-se enfrontat amb aquell fugitiu roig, veié una colla de gent que s'acostava a casa. I, en català, els preguntà: «I vosaltres, de qui sou?». «!Del Generalísimo Franco!», li respongueren en castellà. «Doncs, Visca en Franco!», cridà ell, malgrat que era totalment apolític. Llavors, els soldats franquistes li recomanaren que fes un cartell, amb un «!Viva Franco!» ben gros, i el pengés a la porta del nostre habitatge, per tal que aquest fos respectat, recomanació que complí. D'altra banda, també recordo que el meu avi havia acollit el perseguit capellà de Caldes d'Estrac o Caldetes, el seu poble natal. Però algú el denuncià i, al llarg d'uns dies, tots els de la meva família romanguérem, detinguts, a casa. Al final, en no aparèixer per enlloc el pobre sacerdot, que morí arrossegat pels carrers de no sé on, se'ns aixecà l'arrest domiciliari. Foren moltes les persones que, un cop acabada la Guerra Civil, demanaren al meu avi que els fes un aval per als familiars que tenien els franquistes en camps de concentració, a fi que poguessin sortir-ne. Per desgràcia, però, el seus avals (així anaven les coses) es veu que no valien ni un xavo. Ni el que féu a favor del meu pare, que era el seu gendre...

Immediatament després del final de la comtesa bèl·lica, vaig començar a anar a col·legi. En un col·legi de monges, el de les Carmelites, de gratíssim record, on la germana «Mercedes», ens feia, als infants, les classes en català. Cosa que, més tard, s'estroncaria del tot, ja que, quan vaig fer 7 anys, vaig ingressar en un de frares, en què m'obligaren a cantar el Cara el Sol, a aprendre lliçons falangistes... i, sobretot, a escoltar (aquells frarots tenien la cara més dura que el ciment armat) que els catalans érem els culpables d'haver provocat la fraticida Guerra Civil...


Emili Casademont i Comas

UN GIRONÍ QUE PODRIA HAVER ESTAT PRESIDENT DE CATALUNYA


Josep Fontbernat va ser notícia el 1982 quan, gràcies al suport popular, les seves despulles van ser traslladades al cementiri d'Anglès, després de molts anys d'exili. Tot i haver nascut a Estanyol, Fontbernat era anglesenc de cor, ja que va passar la seva joventut en aquesta vila selvatana. Alumne predilecte del músic Enric Morera, reputat compositor, popularíssim director de formacions corals i protagonista directe del complot de Prats de Molló, Fontbernat va ser el primer director general de Radiodifusió de la Generalitat, càrrec que va exercir durant la República, i va rebutjar ser alcalde de Barcelona i president de la Generalitat a l'exili. Després de la Guerra Civil, marxa a França i després a Andorra. Es va integrar al govern català a l'exili. Mor el 1977 i l'11 de setembre del 1982 les seves despulles tornen a Catalunya, enmig de nombrosos homenatges.- El Punt

(Del suplement d'EL PUNT, de Girona,
editat amb motiu d'haver arribat la seva
publicació diària al número 10.000)

dissabte, 24 de gener de 2009

En Barretó i la Montgrins

Just ara fa un segle que el músic Pere Rigau i Poch, (à) «Barretó», morí, víctima de tuberculosi, a Torroella de Montgrí (Baix Empordà), d'on era fill, després d'haver destacat moltíssim com a flabiolaire. El millor, segons s'afirma, de tots els temps, afirmació que corroboren alguns discos antics, com els que guarda el meu bon amic Antoni Torrent, que n'és un gran col·leccionista, a la seva casa de Vilassar de Mar. I també just ara fa un segle i quart que en Barretó, traspassat prematurament als 41 anys d'edat, fundà la cobla Els Montgrins, la degana, enguany, de totes les cobles existents, per molta gent anomenada la «Montgrins».

La vida d'aquest torroellenc il·lustre és un xic desconeguda. Això no obstant, se sap que rebé els primers ensenyaments musicals del seu pare (de qui heretà i es féu ben seu el motiu), que era músic de la cobla familiar Els Barretons i que estudià a l'escola de Joan Carreras i Dagàs, tot arribant, amb el temps, a dominar el cornetí, el fiscorn, el tible i, sobretot -tal com he consignat abans-, el flabiol. A causa del caràcter fort i decidit que tenia en Pere Rigau, partí peres amb el seu progenitor i, amb tres dissidents més d'Els Barretons, creà la cobla Els Montgrins, de la qual fou flabiolaire, representant i director fins l'any 1908. O sigui, fins poc abans que s'enregistressin, a càrrec d'ella, els primers discos de sardanes, que eren de pedra i de 78 r.p.m.

«El 1906 -m'ha explicat Antoni Torrent-, la cobla Els Montgrins, dirigida pel mestre Pere Rigau, va entrar al món discogràfic. I va gravar, amb la marca francesa Gramophone, sis sardanes que ell havia escrit, els vells discos de les quals jo he tingut la sort d'arreplegar. Aquestes sardanes són Las fadas del Ter, La Moreneta de l'Ampurdà, Somni Dolç, Cançó amorosa, L'arc de Sant Martí i Las campanas d'Olot. Referent a La Moreneta de l'Ampurdà, sembla que el seu títol original, després erròniament escrit, era L'aureneta de l'Ampurdà, i quant a Somni dolç, també sembla que es deu a un arranjament que, amb el permís de Juli Garreta, en Barretó va fer de la sardana del mateix títol, obra de l'eximi compositor guixolenc. De qualsevol manera, em consta que es tracta de la primera sardana d'en Garreta gravada en disc, ja que aquest no va començar a enregistrar-ne fins al 1907. N'estic molt orgullós, de posseir aquesta placa, atès que té un valor històric realment incalculable».

Cal ressaltar que en Barretó, al marge de la seva tasca amb la Montgrins, dirigí, a Torroella, la coral El Pensament i fundà el cor El Vals Burlesco, que simulava el so d'instruments amb la veu dels intèrprets. L'èxit d'aquella iniciativa l'impulsà a constituir la Societat Choral El Montgrí, adherida als Cors d'en Clavé, amb un repertori basat en les obres de Josep Anselm Clavé. Això passava l'any 1905. I, per altra banda, també cal ressaltar que Pere Rigau, al llarg de la seva curta, però ben aprofitada vida, donà classes de música (un dels seus alumnes fou Vicenç Bou, un altre torroellenc il·lustre), organitzà concerts, escrigué més de 500 sardanes i participà intensament en la vida cultural de Torroella de Montgrí, sense oblidar que, en iniciar-se el segle XX, féu una composició per acompanyar el Ball d'en Serrallonga, per a flauta, fiscorn, contrabaix, dos clarinets, dos cornetins i dos violins, que, el dia de la seva estrena a Verges, fou premiada amb forts aplaudiments.

En morir en Barretó -el dia 20 de gener del 1909, concretament-, Vicenç Bou el succeí en la direcció d'Els Montgrins, cobla que fou la primera a interpretar les popularíssimes sardanes d'en Vicentet, avui dia, llastimosament, gairebé arraconades per les cobles. Així, la Montgrins arribà a assolir ressonants triomfs, a part que les famoses artistes Raquel Meller i Mercè Serós inclogueren les sardanes El saltiró de la cardina i Llevantina d'en Bou als seus repertoris, triomfs que culminaren amb una sèrie d'actuacions, l'any 1928, a París.

A la cobla Els Montgrins (que, l'any 1966, il·lustrà musicalment una conferència que jo vaig pronunciar sobre Pep Ventura al Casino Menestral Figuerenc, guardonada per l'Obra del Ballet Popular), el 1984, en commemorar-se el seu primer centenari, la Generalitat de Catalunya li concedí la Creu de Sant Jordi, i el 1993, el Premi Nacional de Música, distinció que, tres anys més tard, propicià que portés la nostra música a Atlanta (Estats Units), amb motiu dels Jocs Olímpics.

Per acabar, cal destacar que la Montgrins, al llarg de la seva vida (125 anys fa ara, insisteixo, que en Barretó fundà aquesta gloriosa cobla), durant molt de temps fou la més sol·licitada per a l'estrena, sobretot, de sardanes. Per dissort, però, el seu històric arxiu es «perdé» en acabar-se la Guerra (in)Civil. I així, llevat d'alguns discos antics que enregistrà, part dels quals ha recuperat l'amic Torrent, ben poca cosa documental i discogràfica queda del passat llunyà d'Els Montgrins. L'entitat Tradicions i Costums, de Mollet del Vallès, per cert, lamenta profundament que s'hagi «extraviat» la partitura de la sardana El bosc de can Pantiquet, que el músic i polític gironí Josep Fontbernat dedicà a un dels més bells paratges molletencs, obra que, l'any 1931, els professors torroellencs estrenaren allà, tot i que no perd l'esperança que, qualsevol dia, aparegui entre els «famosos» Papers de Salamanca. Si és que, al final, s'aconsegueix, és clar, que aquests siguin tots retornats a Catalunya...
Emili Casademont i Comas

dissabte, 17 de gener de 2009

Lluís Brugués, historiador musical

Lluís Brugués i Agustí, doctor en Pedagogia per la Universitat de Girona, professor de música del Departament de Didàctiques Específiques de la Facultat d'Educació i Psicologia de la mateixa universitat, etc., a més de professor titular del Conservatori de Música Isaac Albéniz, del qual ha estat diverses vegades director, l'última del 2006 al 2008, acaba de publicar un voluminós llibre -ultrapassa les 460 pàgines-, editat per la Diputació de Girona, fruit, en bona mesura, de la seva tesi doctoral, titulada La música a la ciutat de Girona (1888-1985), llegida a la citada UdG el 1998, que meresqué la qualificació d'«Excel·lent cum laude» per part del tribunal.

Aquest llibre, que porta per títol La música a Girona i, a tall de subtítol, «Història del Conservatori Isaac Albéniz», presentat recentment a l'Auditori Viader de la Sala de Cultura de Girona pel catedràtic Salomó Marquès, acte que aplegà moltíssim públic, posa en relleu les elevades i brillants qualitats d'historiador, relatives al camp musical, del seu autor, nat l'any 1949 al poble gironí de Bordils. L'obra, dividida en dues parts, a la primera, dedicada a la història en general de la música a la ciutat del Ter i de l'Onyar, hi ofereix una enorme quantitat de dades biogràfiques o no, cosa que no s'havia fet mai fins ara, i, a la segona part, tot allò referent a la «vida i miracles» del Conservatori Isaac Albéniz, conservatori que depèn de la Diputació i que fundaren, el 1942, els mestres Civil i Arnau.

«En proposar-nos escriure sobre la història del Conservatori de Música -diu Brugués-, vam veure que calia d'antuvi fer una anàlisi el màxim de rigorosa sobre els antecedents de la música a la ciutat: institucions, orquestres, corals, centres d'ensenyament, músics, compositors, etc. Consideràvem imprescindible incloure, com a pòrtic al nostre treball, el desenvolupament i evolució experimentats per la música i la societat gironina al llarg dels últims segles, per així comprendre millor el procés històric previ a l'inici de la nostra investigació (1940, aproximadament) i la seva perspectiva fins al moment actual. D'aquí que iniciem el nostre camí fent un recordatori de la gran rellevançia musical que tingué la figura del trobador o joglar, considerat com el mestre laic de l'època. A Girona fou cèlebre Cerverí de Girona (1250-1280). S'entrevistà amb Alfons X el Savi, i fou protegit i joglar del rei Jaume el Conqueridor».

Gairebé res, pel que respecta a músics, orquestres, cobles, corals, entitats, etc., no manca a la primera part de La música a Girona. Així, jo hi he pogut trobar una infinitat de noms que em són familiars -dels anys 40, 50 i 60 del segle passat, especialment-, que enguany, per dissort, les noves generacions pràcticament ignoren, malgrat haver fet importants aportacions a l'art musical. La majoria d'aquests noms corresponen a il·lustres personatges, fa temps absents del món dels vius, que vaig tenir l'oportunitat de conèixer, admirar i, en alguns casos, àdhuc de fer-hi amistat, com els mestres Josep Baró Güell, Francesc Civil, Rogeli Sánchez, Jaume Roca Delpech, Narcís Costa i Horts, Bartomeu Vallmajó, Ramon Arnau (el director de la Banda Militar, coneguda popularment per «la Murga») i tants i tants d'altres. D'aquesta manera, llegint aquest llibre, m'ha estat possible d'evocar, per exemple, dos grans pianistes i professors: Teresa Suñer, autora d'una sardana titulada Valenta, estrenada l'any 1960 a la Devesa, quan quasi no existia cap dona que escrivís sardanes (en el Diccionari de l'A a la Z, dedicat a compositors de la nostra dansa, per cert, tan sols hi figura el seu nom i la peça esmentada), i Josep Cantó, que «era com era», però que no se li pot negar que fou un excel·lent concertista de piano, a més d'haver estat crític musical de L'Autonomista, abans i durant la Guerra Civil, activitat que, repassant la col·lecció del vell diari republicà de la família Rahola, un pot descobrir.

D'altra banda, he de remarcar que Lluís Brugués no ha pas oblidat, a La música a Girona, el meu recordadíssim amic Josep Fontbernat, destacat músic, escriptor i polític, fill d'Estanyol (municipi de Bescanó), de qui hi inclou una foto. El mestre Fontbernat, l'etern exiliat, fou un dels deixebles predilectes d'Enric Morera i creà famoses corals a França i Andorra (també una a la Barcelona dels anys 30, la d'Els Cent Homes), personatge al qual, tal com assenyalà en Lluís a la presentació de la seva obra, jo he dedicat un parell de llibres. I també assenyalà -i ho ha deixat imprès a les planes del seu treball històric-, que jo sóc una de les escasses persones especialitzades, avui dia, a redescobrir eminents músics, compositors i cantants catalans, més o menys antics, sobre els quals escric després articles per a la premsa. «A l'Emili Casademont i Comas, i a la seva inseparable i distingida esposa, en prova de gratitud per les ensenyances rebudes a través dels seus documentats articles periodístics i treballs d'investigació». Aquesta és la dedicatòria, del tot immerescuda, que en Brugués ha posat en un exemplar de la seva obra i que m'ha lliurat.

S'afirma, en una solapa del llibre La música a Girona, subtitulat «Història del Conservatori de Música de Girona» -magníficament il·lustrat-, que, en llegir aquesta obra, «molts gironins s'hi reconeixeran, i molts d'altres hi aprendran més del que podrien imaginar sobre un aspecte de Girona massa poc conegut fins avui: el món de Terpsícore, la musa de la Música i la Dansa». Una afirmació que, gràcies a l'àrdua tasca d'investigació i la sàvia ploma de Lluís Brugués, és, sens dubte, ben certa...
Emili Casademont i Comas

dissabte, 10 de gener de 2009

Els Amics del Castell de Sant Ferran


Les obres de construcció del Castell de Figueres s'iniciaren el 4 de setembre del 1753 i no s'acabaren fins una bona colla d'anys més tard, després d'haver-hi treballat diàriament molts milers d'obrers, tot rebent, en la seva inauguració, el nom patronímic de Ferran VI, monarca que aleshores regnava. Durant la Guerra del Francès (1808-1814), fou ocupat per les tropes napoleòniques, període en què es produí, dins els seus murs, la mort del general Mariano Álvarez de Castro, el defensor de la ciutat de Girona, caigut en mans de l'enemic.

En els darrers moments de la Guerra Civil a Catalunya, el Castell de Sant Ferran fou la seu del Govern de la República, on l'1 de febrer del 1939 -ara farà 70 anys- celebrà l'última reunió, en territori espanyol, les seves Corts. I vuit dies després, l'exèrcit republicà, en retirar-se a França, féu esclatar totes les municions que hi guardava, provocant danys irreparables a la fortalesa, la més gran d'Europa, així com seriosos desperfectes en alguns edificis de la capital de l'Alt Empordà, malgrat trobar-se un xic allunyats de la muntanyeta en què s'aixeca aquesta excepcional obra de l'enginyeria militar del seu temps, en caure-hi una allau de pedres. Després, i ja en poder de les forces del general Franco, el Castell de Sant Ferran es convertí en un enorme aquarterament i, més tard, en presó militar, on, l'any 1981, allotjà alguns dels responsables de l'intent de cop d'estat del 23-F, com Antonio Tejero. I cal remarcar, per altra banda, que hi féu la «mili» Salvador Dalí, el 1925, qui, poc anys abans de morir (el dia 23 d'aquest mes de gener, precisament, es compliran dues dècades), em manifestava que, «el castell caurà com una figa madura i jo ja tinc pensat què hi faré: el transformaré en una fantàstica fortalesa surrealista».

El genial artista empordanès volia dir que el Castell de Sant Ferran, deixant al marge la seva enguany irrealitzable idea de transformar-lo en un lloc surrealista, acabaria essent cedit per l'Estat a la ciutat de Figueres per a usos civils. I, al final, això, en part, s'acomplí. Així, avui dia, molts dels seus espais estan transferits al Consorci del Castell de Sant Ferran, ens constituït pel Ministeri de Defensa, la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament figuerenc, i es creà, no fa gaires anys, l'associació Amics del Castell de Sant Ferran, que té la seu a la fortalesa, entitat que presideix un civil, Antonio Herrera, que compta amb 450 socis (paguen 30 euros en concepte de quota anual), i que ve organitzant actes culturals de gran interès, com exposicions (El pas d'una frontera, mostra col·lectiva de pintura en homenatge a Walter Benjamin, de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Girona, n'és una), conferències, etc.

Una de les últimes conferències fou la que, el passat 7 de novembre, pronuncià Lluís M. de Puig, titulada 200 anys després de la Guerra del Francès. Per primer cop, després de molt de temps de no fer-ho, vaig posar els peus al Castell, atenent l'amable invitació del senyor Herrera. I cal ressaltar que en vaig sortir gratament sorprès. I no sols perquè De Puig, davant força públic, oferís una brillant dissertació i destruís els mites i llegendes sobre la citada guerra i el Castell de Sant Ferran, sinó també per l'ambient que s'hi respirava i per tot allò que, en matèria d'obres d'arranjament i millora, els Amics del Castell de Sant Ferran han realitzat al sector que ocupen de l'enorme fortalesa, comptant amb l'ajuda econòmica d'algunes institucions i particulars. Quant a l'esmentada conferència, convé subratllar que el prestigiós polític i historiador gironí denuncià el que s'havia de denunciar, encara que a més d'un li sàpiga greu. O sigui, que l'actuació del general Álvarez de Castro, en contra del que sempre s'ha vingut afirmant, no fou gaire exemplar, al llarg de la referida comtesa bèl·lica, i desmentí que morís, en la seva estada com a presoner al Castell, perquè els francesos impediren que pogués dormir. I pel que fa al famós timbaler del Bruc, afirmà que és una llegenda (i això, en un article a Diari de Girona, una vegada jo ja ho vaig dir) formada a partir de fets ocorreguts el 1808, atribuïda a un minyó anomenat Isidre Lluçà, nascut a Santpedor, que ell solet, tocant el timbal, infringí una derrota a l'exèrcit francès, ja que aquest fugí cames ajudeu-me, la mar d'espantat, en creure que el so «timbaler», que les muntanyes feien retrunyir estrepitosament, provenia d'un nombrós i poderós enemic, llegenda que els habitants dels pobles veïns de Montserrat sempre han considerat que ocorregué realment, tot arribant àdhuc a aixecar monuments al vailet, com el que hi ha al peu de la carretera entre Barcelona i Lleida i que, a mi, sempre m'ha fet pensar en algun heroi infantil, d'aquells que solen sortir en un fantàstic conte d'aventures...

Dels Amics del Castell de Sant Ferran acabo de rebre el seu Full d'Informació, corresponent a l'actual mes de gener, on fa esment de tot un seguit de notícies sobre les seves últimes activitats, com una visita guiada de 55 socis al Parlament de Catalunya, seguida d'un dinar de germanor, l'assemblea general anual, que, per primer cop, ha tingut lloc a la seu social de l'entitat, després de tres anys de fer-les al Cercle Esport, el lliurament de medalles d'agraïment a les empreses col·laboradores, etc., així com informa també de les reunions que, entre el Consorci, l'Ajuntament i l'Associació, s'estan celebrant per preparar la Fira Silvestre de caça, armes, gossos, gastronomia, etc. En resum, moltes i atractives activitats, pretèrites i futures, dels Amics del Castell de Sant Ferran, associació disposada a acollir tothom amb els braços ben oberts. I, pel que he pogut constatar, crec que no queden pas gens ni mica defraudats tots aquells que s'hi apunten...

Emili Casademont i Comas

dissabte, 3 de gener de 2009

L’AUCA DE REMEDIOS VARO

Amb motiu del centenari del naixement de la pintora surrealista catalanomexicana Remedios Varo (Anglès, 1908-Ciutat de Mèxic, 1963), la família Figuereda-Rosa li ha dedicat una auca, que conté uns encertats textos de M. Isabel Rosa.
Aquesta auca, de la qual la citada família m'ha fet arribar un exemplar -detall que molt agraeixo-, va precedida d'una bella nadala, original de Pere Figuereda, que diu el següent:

Nadal arriba
Amb aires de nostàlgia.
Dins cada cleda,
Avui encara brilla
La llum de l’establia.

Amicalment,
Pere Figuereda.
Batlle d’Anglès

L’AUCA

I
La Remedios Varo nasqué
al bell mig del carrer Indústria
de l’Anglès de fa cent anys:
potent, viva i optimista.

II
De petita recorria,
dels seu poble, el racons:
la fàbrica, la riera,
el riu Ter i els carrerons.

III
Era una nena inquieta
a qui agradava mirar
i tots els detalls es guardava
en un racó del seu cap.

IV
Passaren els anys, i la Remedios
d’Anglès va haver de marxar.
Va viure a moltes ciutats
abans no es va voler aturar.

V
Barcelona, París, Mèxic...
la van veure fer-se gran
i com li sorgia, de dintre,
l’afició d’anar pintant.

VI
Feia quadres surrealistes,
difícils d’interpretar.
Quadres que ella somiava,
que tenia dins el cap.

VII
Si aneu a Anglès, podreu veure
que el que Remedios pintava
no era sinó la infantesa
que en el color tan ben guardava.

GLÒRIA NACIONAL MEXICANA

A causa de la Guerra Civil, Remedios Varo, que fou companya de classe de Salvador Dalí, a la madrilenya Academia de San Fernando, i amiga de Federico García Lorca i Luis Buñuel, hagué d’exiliar-se a França, ja que era una anarquista molt avançada al seu temps, i, en esclatar la Segona Guerra Mundial, s’instal·là definitivament a Mèxic, on creà la seva obra més destacada. Considerada una autèntica glòria nacional mexicana, fins fa poc ha estat una artista completament desconeguda a l’Estat espanyol. La seva pintura surrealista (superior, en alguns aspectes, a la de l’anomenat geni de Portlligat, segons alguns prestigiosos crítics) ha conquerit el públic americà i ha rebut càlids elogis per part de tots els diaris importants d'allà, inclosos els dels Estats Units, com The Washington Post i The New York Times. Ara, en ocasió del centenari de la seva naixença, la vila anglesenca vol recordar-la i homenatjar-la ben dignament, amb l’organització de diferents actes. Ella, per cert, mai no oblidà d’on era filla, que duia el nom de la patrona d’Anglès, la Mare de Déu del Remei, malgrat que, artísticament, sempre utilitzà el de Remedios, i que fou amiga i veïna del matrimoni format per Aleix Fontbernat i Lluïsa Verdaguer, amb alguns dels fills del qual, com l’Esteve, havia jugat de petita. I tampoc mai no oblidà la llengua catalana, tot i parlar-la tan malament que afirmava que li feia vergonya de servir-se’n en públic. Això no obstant, sovint, en el seu castellà, hi solia barrejar algunes paraules. Tres de les seves teles, exposades a Barcelona abans d’emprendre el camí de l’exili, portaven -i encara porten- títols en català: Lliçó de costura, Accidentalitat de la dona-violència i La cama alliberadora de les amebes gegants. Malauradament, morí força jove, a l’edat de 54 anys, en la plenitud de la seva esplèndida labor creativa.- E. C. i C.

divendres, 2 de gener de 2009

Els misteriosos Tres Reis

Eren, segons ha quedat oficialment establert, tres. I es deien, segons ha quedat també oficialment establert, Melcior, el blanc, Gaspar, el ros, i Baltasar, el negre. El primer oferí a l'infant Jesús, a Betlem, or, el segon, encens i el tercer, mirra. Ja ho vaig avançar en el meu darrer article. Però cal que avui ho ampliï, tenint en compte que, en la ben propera nit del 5 al 6 de gener, els Tres Reis d'Orient passaran, com cada any, per totes les cases i portaran coses a la gent. Bé, això és el que es diu i, fins i tot, ho proclama alguna cançoneta que entonen els petits, mentre, abans d'anar a dormir, neguitosos, surten al carrer, plens d'il·lusió, a esperar-los amb fanalets encesos, perquè la realitat sol ser, a vegades, molt diferent. Així, jo, per exemple, de menut, en temps de vaques magres (acabava de finalitzar la Guerra Civil i regnava pertot arreu la misèria), de seguida vaig poder constatar, ben decebut, que els Reis no havien pas passat per totes les cases, o sí que ho havien fet per algunes, però deixant-hi només uns regals d'allò més escarransits, i, en canvi, els monarques orientals no s'havien descuidat de passar per unes quantes llars, poques, demostrant-hi la seva esplendidesa. Immediatament, vaig pensar que els Reis eren uns mal cuats, car sols es «feien» amb els rics. Ara, en una època de forta crisi econòmica, per culpa d'uns politics que únicament procuren per ells, és evident que estem tornant a aquells malaurats temps, que crèiem -babaus com som...!- del tot superats. A propòsit dels polítics, Nostradamus, el cèlebre vident, ja profetitzà que arribarà un moment en què la gent, farta dels seus enganys -i els dels economistes-, els girarà l'esquena i ningú no voldrà escoltar-los ni seguir-los. I tot indica que anem per aquest camí...
Els Tres Reis d'Orient, però, no hi tenen pas res a veure, en aquestes diferències entre pobres i rics. En realitat, sembla segur que no eren reis, sinó uns modestos personatges, envoltats de misteri (qualificats, per certes tradicions, de mags o de savis), que anaren a Betlem a visitar l'infant Jesús -fet relatat per l'evangelista sant Mateu-, guiats per una estrella. Referent a això últim, cal ressaltar, per cert, que el prestigiós escriptor i investigador espanyol Juan José Benítez diu, en el seu llibre El ovni de Belén, editat el 1983, que «si la estrella de Belén existió, y estoy convencido de ello, sólo pudo tratarse de un objeto brillante, capaz de guiar a una caravana a lo largo de mil trescientos kilómetros, y consecuentemente, tripulado inteligentemente. Lo que hoy muchos llaman ovni». Giotto di Bondone, per cert, pintà el 1304, un famós quadre, L'adoració dels Reis Mags, on, en lloc d'una estrella, plasmà un objecte lluminós (que alguns opinen que s'assembla a un cometa, perquè porta cua, i d'altres, a un ovni. I, a més, actualment el Vaticà no descarta l'existència d'extraterrestes que, des de temps immemorials, ens visiten, amb la qual cosa admet la possibilitat que els Reis fossin, en efecte, guiats fins a Betlem per un objecte volador no identificat, tan presents, si ens hi fixem bé, en molts passatges de la Bíblia.

D'altra banda, un fet curiós és que s'ignora quants eren aquells Reis, ja que, si es parla de tres, és perquè tres foren els regals que portaren a Jesús: or, encens i mirra, tal com ja he dit. La mirra, que és una resina utilitzada a l'Antiguitat per embalsamar morts, podria ser una al·lusió a la futura mort de Jesucrist, o bé a la curació que féu de nombrosos malalts, tenint en consideració que, en aquella època, era emprada amb finalitats mèdiques. I també s'ignora què ocorregué amb els Reis, després de retre homenatge al diví Infant, ja que allò, remarquem-ho, fou un homenatge i no pas una adoració, atès que la paraula grega utilitzada és «proskunesai», que prové de «proskuneo», i «pros» significa prostrar i «kuneo», besar. No obstant això, cal assenyalar que santa Elena, al segle IV, assegurà haver trobat les seves restes escampades per Pèrsia i les féu traslladar a Constantinoble. D'allà foren dutes a Milà i, finalment, a Colònia, ciutat alemanya on encara avui dia romanen. Ah!, i quant els noms dels Tres Reis, els de Melcior, Gaspar i Baltasar aparegueren ben entrat el segle VII, mentre que, abans, per als sirians eren Kagpha, Badadilma i Badadakharida, per als grecs, Apellicon, Amerin i Serakin, etc.

Montserrat Vayreda i Emili Casademont

Segons una tradició catalana recollida per Joan Amades al Costumari Català, «els tres Reis d'Orient van restar satisfets i tan joiosos d'haver pogut adorar i admirar l'infant Jesús, que, de retorn a llurs països, van repartir entre la gent que van trobar durant el curs del llarg camí tot allò que portaven, com un gest d'expansiva alegria», tradició que afegeix que «en record d'aquesta joia reial, cada any es reprodueix llur gest generós i es prodiguen els presents portats pels Reis». I Amades, per la seva part, explica que hom fa creure a la mainada que «de retorn de Betlem, els tres Reis porten joguines i galindaines a tots els infants que són bon minyons i que no fan enutjar llurs pares ni el mestre». Abans, per cert, hom deia als infants barcelonins que els Reis tenien un patge, anomenat Gregori, conegut a les terres gironines com en Fumera, que vigilava si feien bondat. I la meva dona i jo, tot i que ja érem un xic granats, es veu que el patge Gregori o Fumera els donà bons informes nostres, ja que ens portaren un fill, joiós esdeveniment que féu que la il·lustre poetessa Montserrat Vayreda tingués la gentilesa de dedicar-nos aquest senzill però bell verset: «Perquè l'Emili i l'Emília/ no deixin de fer bondat,/ els Tres Reis els han portat/ el primer de la família». Sens dubte, aquest ha estat el millor regal que ens han portat els misteriosos monarques orientals. O el que, bonament, fossin...

Emili Casademont i Comas