dijous, 24 de desembre de 2009

El Cap d’any, els raïms i les llenties

Fou el rei Pere I, anomenat el Cerimoniós, qui manà que als seus dominis l’any comencés per Nadal, el 25 de desembre, i no pas per l’Encarnació, el 25 de març, tal com es venia fent des de temps reculats, a fi d’honorar més la principal festa nadalenca. Per això, a partir del 1350, al reialme d’Aragó coincidiren i es fusionaren els dies de Nadal i de Cap d’any, en compliment d’una ordre dictada a Perpinyà el 16 de desembre de l’any esmentat, que manava que, des del proper dia de Nadal, la documentació de la cancelleria reial i de tots els tribunals que depenien de la Corona d’Aragó fos calculada des de la Nativitat de Jesús.

Aquest calendari durà fins al regnat de Felip I de Catalunya i II de Castella. Després, imitant el que, vers el 1500, havien establert Maximilià I d’Alemanya i Carles IX de França, començà a regir, arreu de la península Ibèrica, l’actual, o sigui, el calendari que s’inicia el primer de gener, dia conegut antigament amb el nom de Ninou, derivat del llatí annum novum. Així, Desclot, en descriure la presa de Mallorca, diu: «Lo darrer dia del mes de desembre, lo vespre de Ninou, que fa lo temps bel e clar». I en la crònica del rei Pere I el Cerimoniós pot llegir-se també això: «A tots els donam un convit general lo primer dia de gener, que solem dir-ne Ninou, en lo nostre gran palau o en la sala general». Els romans, per cert, deien que, en tal data, Ròmul havia ofert a Traci un branquilló del bosc de la deessa Strenia (d’Strenia ve el mot estrena, abans molt usat en comptes de regal), ofrena que significava un averany venturós per a l’any que naixia. Per aquest motiu, els habitants del poble de Roma obsequiaren parents i amics, durant una colla de segles, amb branquetes de llorer i d’olivera del bosc de la citada deessa.

Històries, tradicions, costums i creences, relacionat tot amb les festes nadalenques dels Països Catalans, ho podem trobar ben reflectit en els llibres dels folkloristes Aureli Capmany i Joan Amades, com el costum, per exemple, d’enviar targetes de visita a tall de felicitació per Nadal, establert el 1870, molt combatut, al principi, ja que provenia de França. I també hi podem trobar ben reflectit que, per Cap d’any -que és Sant Emmanuel o Sant Manuel o Manel-, celebraven la seva festa els gitanos, ja que, per a ells, era Sant Manuel gitano. Un sant que pertany al calendari «calè», igual que sant Antoni Pelut, sant Paiet i sant Escuder, calendari que mai no ha estat escrit ni estampat. Amades, després de consignar que aquest santoral pintoresc era venerat a l’antiga església de Sant Antoni Abat, a Barcelona, remarca que «hi era venerat, sobretot, sant Antoni Pelut, que portava barba fins als peus, i davant del qual cremaven llum els gitanos cada vegada que feien un bon negoci». I conclou dient que, l’any en què el primer de gener s’esqueia en dimarts, era summament bo per als gitanos, atès que «per a ells, era diumenge, i això, en llur opinió, era indici de bon averany. A més, els vells gitanos feien festa tots els dimarts, i d’ací que hom qualifiqui aquest dia de diumenge dels gitanos».

Per altra banda, també Joan Amades conta -i ho fa a les pàgines del Costumari Català, editat per primera vegada l’any 1950-, que «els nostres avis creien que menjar raïm per Cap d’any portava riquesa i gran ventura econòmica». D’aquí ve, per cert, benvolguts lectors, el conegut refrany «Menjar raïms per Cap d’any/ porta diners per tot l’any». I per això, Amades diu que, a les contrades vinateres, guardaven raïms amb gran cura, per tal de poder-ne menjar l’1 de gener. En cap lloc, però, ni ell ni en Capmany fan esment d’un costum que, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol, ha esdevingut popularíssim. O sigui, el de menjar dotze grans de raïm, mentre sonen les dotze campanades de la nit de Cap d’any, anunciadores del traspàs d’un any a l’altre, amb la creença, per part de gairebé tothom, que això porta sort. I és lògic que no en parlin, atès que es tracta d’un costum força modern, inventat el 1909, ara fa exactament un segle, pels agricultors valencians que tingueren un excedent de collita de raïm i temeren que, en arribar a finals de desembre, n’haurien de llançar la meitat a les escombraries. Davant d’aquesta preocupant situació, no se’ls ocorregué res més que engegar una campanya en pro d’«els raïms de la sort». I així, aquest invent -que ja debutà amb cert èxit- s’anà escampant, de mica en mica, per tot l’Estat espanyol, aprofitant el fet que hi ha moltes persones de bona fe (diguem-m’ho així), que solen «empassar-se» tot allò que, per més estrany que sigui, hom els diu.

El costum de celebrar el canvi d’any menjant quelcom es remunta a l’Imperi Romà i, d’una manera en particular, al culte relacionat amb el déu Janus, que era una deïdat bifront (lluïa dues cares, una era la d’un jove i l’altra, la d’un vell). Així, els romans entre ells s’oferien mel, dàtils i figues, aliments dolços, en definitiva, per tal que l’inici de l’any nou també fos dolç i els permetés, alhora, oblidar els disgustos de l’anterior. Aquest costum arrelà ben aviat a Europa, on, amb la mateixa finalitat, les persones s’oferien mútuament llenties, que asseguren que propicien la prosperitat econòmica, cosa que, avui dia, tantíssim necessita el Vell Continent, sobretot Espanya. Potser, penso jo, seria bo que la nit de Cap d’any, en sonar les dotze campanades, la gent del nostre Estat substituís (alguns habitants, poquíssims, ja ho fan) els raïms per les llenties. I que consti que no vaig en contra dels raïms, ja que és una de les meves fruites preferides.


Emili Casademont i Comas

divendres, 18 de desembre de 2009

Dos Nadals de dol

Quan Francesc Macià, president de la Generalitat, començà a trobar-se malament, després de visitar, poc abans d’iniciar-se les festes nadalenques del 1933, l’Exposició del Nu, instal·lada a la barcelonina plaça de Catalunya, La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga, publicà la notícia titulada així: «El senyor Macià va a l’Exposició del Nu i es constipa». Aquesta fou l’última burla que el citat rotatiu li féu a l’«Avi», car aquest no trigà gaire a morir. Cal dir que es tractava d’una burla feta per la dreta, que no havia pogut pair que Francesc Macià hagués arribat, amb més mèrits que ningú, a ser el primer president del país de l’era moderna.

Explica el periodista Lluís Aymamí i Baudina, en les seves Memòries, que, trobant-se a casa seva, a les sis de la matinada d’aquell Nadal del 1933 rebé l’avís, per telèfon, d’anar urgentment al Palau de la Generalitat. I, sense pèrdua de temps, així ho féu. «Hi havia deu o dotze persones i el silenci era absolut. Vaig interrogar-les amb la mirada i amb la mirada em van respondre: “Encara no, però…”. (…) Les campanes de la catedral van fer la primera repicada nadalenca, i els diaris que acabaven de sortir informaven als barcelonins matiners o tocatardans que la vida de l’Avi s’apagava», diu. A les nou, Joan Alavedra, secretari d’en Macià, sortí de la cambra del president (les darreres paraules que, segons els metges, havia pronunciat el moribund foren «Pobra Catalunya!», que resultaren profètiques) i, en passar per davant de l’Aymamí, li anuncià, ben pàl·lid, però en veu alta, per tal que tothom el sentís: «Això s’ha acabat!».

La notícia colpí profundament aquelles deu o dotze persones, tot i que feia hores que l’esperaven. En un racó de la sala, contigua al despatx presidencial, que era on es trobaven reunits, hi havia fet nit, arraulida i sense obrir la boca, una velleta, una dona del poble, secardina, amb mocador al cap i manteleta damunt les espatlles. D’aquella velleta, l’endemà en parlarien tots els diaris. I és que, en escoltar la trista nova, «la velleta de les campanes», com l’anomenaren, plorà a llàgrima viva i anà, corrent, a demanar al senyor bisbe que fes parar els repics de festa de les campanes que commemoraven el naixement de Jesús, ja que torbaven el descans del president. Immeditament, les campanes tocaren a morts i, tot seguit, es redactà l’acta oficial de la defunció de Francesc Macià (acta un dels pocs signants de la qual fou el meu recordat amic Josep Fontbernat, músic, escriptor i polític gironí, a més d’home de confiança de l’«Avi») i es començà a preparar el seu enterrament al cementiri de Montjuïc, que fou multitudinari, tal com em manifestà una vegada, tota emocionada, la meva inoblidable amiga, la senyoreta Maria, filla d’en Macià. I Lluís Aymamí, traspassat al seu exili de Mèxic, país on féu una brillantíssima carrera periodística, clou aquest capítol de les seves Memòries així: «Poc després, una mà criminal profanava amb flames la tomba de la plaça de la Fe. L’endemà, però, una nova muntanya de flors no deixava ni rastre de les cendres. El poble català hi continuava desfilant en pelegrinatge».

Quinze anys més tard, o sigui, el 1948, Catalunya també perdé, el dia de Nadal, una altra excelsa figura, Pompeu Fabra, aquesta a dos quarts de nou del vespre. El periodista Eugeni Xammar, que havia estat el matí amb l’il·lustre filòleg a la capital del Rosselló, relatà: «En retornar en Fabra al seu exili de Prada del Conflent, després de dinar a Perpinyà, bevia un vas d’aigua que li va caure de la mà, mentre es trobava assegut en un silló del seu domicili. La seva dona es va girar, advertida per la caiguda del got, i, en preguntar-li què li passava, Pompeu Fabra no va contestar perquè ja era mort. A l’enterrament, hi era tothom. En Pau Casals va tocar durant la missa de difunts, dita per mossèn Tarrés, i a la sortida de l’església es va posar ell mateix a l’orgue per a tocar el que calia. Fou un moment de dolor i de grandesa».

La censura franquista prohibí que la notícia de l’òbit de Pompeu Fabra fos publicada o radiada. Cal dir, entre parèntesi, que, segons Just Cabot, el també prestigiós i exiliat periodista barceloní dels anys 30, la mort de Fabra es produí perquè a l’home se li havia acabat la corda, atès que no li feia mal res i portava molt bé els seus 80 anys fets. El setmanari Destino no pogué publicar l’article que tenia preparat sobre el Seny Ordenador de la Llengua Catalana. I, per la seva banda, la família del difunt no trobà cap diari que li acceptés una simple esquela. Així, dins l’Estat espanyol, la notícia del decès del mestre, difosa per una agència de premsa francesa, tan sols aparegué, en una petita nota, al rotatiu madrileny Informaciones.

L’última pipa que utilitzà Pompeu Fabra (era un fumador empedreït de pipa), acompanyada del també últim paquet que emprà per omplir-la de tabac, fou donada per la vídua del filòleg a Joan Alavedra, el gran col·laborador de Pau Casals a l’exili (Alavedra és l’autor de la lletra del bellíssim oratori El Pessebre, musicat pel cèlebre violoncel·lista del Vendrell), tal com ell mateix conta a El fet del dia d’ahir i d’avui (El fet del dia era el títol d’una famosa emissió seva, realitzada abans de la Guerra Civil a Ràdio Barcelona), llibre publicat, l’any 1970, per l’Editorial Selecta.

Dos Nadals, el del 1933 i el del 1948, foren, en definitiva, a causa dels decessos de Francesc Macià i de Pompeu Fabra, respectivament, dos Nadals de dol. Cal no oblidar-ho. Sobretot, cal no oblidar que el Seny Ordenador de la Llengua Catalana morí exiliat, en terres de França, per bé que, gràcies a Déu -sempre és un petit consol-, a la vila de Prada del Conflent, a l’anomenada Catalunya del Nord.


Emili Casademont i Comas

divendres, 11 de desembre de 2009

«En Solé-Tura, el de la Pirenaica»

Ni des de Praga, com deien aquells que presumien de saber-ho tot, ni des del Pirineu, com la majoria de la gent creia. Res d’això. La clandestina Radio España Independiente (REI), que el traspàs de Jordi Solé-Tura ha propiciat que fos recordada pels mitjans de comunicació (després de més de tres dècades de silenci, originat per la mort del dictador Francisco Franco i la recuperació, almenys en teoria, de la democràcia), emetia, durant la seva època daurada, des de Bucarest, capital de Romania. Abans ho havia fet de Moscou estant, on fou creada, el 1941, pel Partit Comunista d’Espanya. Sobretot, per la seva històrica dirigent Dolores Ibárruri, la Pasionaria.

I fou ella, precisament, qui donà a Radio España Independiente l’apel·latiu d’«estación pirenaica», o el nom de la Pirenaica, que esdevindria famós, per tal d’eliminar la sensació de llunyania que podia significar per als oients de l’Estat espanyol el fet d’estar l’emissora («la única sin censura de Franco», pregonava) a la capital de l’aleshores Unió Soviètica. Això és el que ens explicà a alguns periodistes la pròpia Dolores a Madrid, després del seu retorn, el 1977, i de ser elegida diputada al Congrés, per Astúries, quan anàrem a visitar la nostra antiga i llegendària col·lega. I cal afegir que la Pasionaria, en morir ara fa un parell de dècades -als 94 anys-, rebé molts elogis, ja que, mentre per a uns era el diable en faldilles, per a d’altres, en canvi, es tractava d’una santa. Manuel Vázquez Montalbán assenyala, en un dels seus llibres, que, gràcies a ella, les monges d’un convent, durant la Guerra Civil, aconseguiren salvar la pell, favor que sempre agraïren d’allò més. No ha d’estranyar, doncs, que l’enterrament de la Ibárruri, ferma defensora de la República i dels drets de les dones, a part que, en tot moment, féu costat a les classes més desfavorides de la societat (la figura de la Pasionaria ha merescut ser lloada pels poetes Rafael Alberti Antonio Machado, Miguel Hernández, etc., així com per la cantant Ana Belén), hagi estat un dels més multitudinaris celebrats a la Villa del Oso y del Madroño.

Tornant a Radio España Independiente, cal dir que l’emissora es traslladà definitivament a Bucarest el 1955, ja dirigida per Ramón Mendezona fins al seu final, el 14 de juliol del 77, final en què, des de Madrid, retransmeté la primera sessió de les Corts Espanyoles que havia d’elaborar la Constitució del 1978. Una elaboració que comptà amb la valuosa col·laboració del diputat Jordi Solé-Tura, qui, durant el seu exili per motius polítics -al principi dels anys 60-, fou redactor i locutor de la Pirenaica a Bucarest, ciutat on nasqué el seu fill, l’Albert, autor del documental Bucarest, la memòria perduda, basat en la terrible malaltia que afectà el seu pare, l’alzheimer (la que tot ho esborra de la ment humana, fins al punt que en Jordi no recordava que Felipe González l’havia nomenat ministre de Cultura, fet semblant, per dissort, al de l’expresident Adolfo Suárez, que ara no és «ni tu ni vós»), film guardonat amb un premi Goya i emès últimament per diverses cadenes de televisió, com la 2 de TVE i TV3.

Jordi Solé-Tura fou, al llarg d’una època, la veu catalana de Radio España Independiente, igual que, en d’altres, ho havien estat Emili Vilaseca i Victòria Pujolar, personatges dels quals parla de forma magnífica Teresa Pàmies, avui nonagenària, en la seva obra Ràdio Pirenaica, emissions en llengua catalana, antiga col·laboradora de l’emissora clandestina ubicada a Bucarest. Per cert que, en arribar-hi Jordi Solé-Tura, hom dotà la REI amb els millors mitjans tècnics, per tal de fer front a les interferències que, per mitjà de l’emissora nord-americana Radio Liberty -des de la platja gironina de Pals-, li produïa el franquisme. «El fet de poder escoltar la veu d’en Jordi constituïa per a nosaltres, els seus familiars, una alegria immensa», ha declarat Montserrat Tura, la seva neboda i actual consellera de Justícia de la Generalitat.

Radio España Independiente, deixant al marge la circumstància que exagerava un xic -i de vegades, força- les coses (en part, per no disposar d’un servei de notícies puntual), sempre procurava informar de la realitat del país, amagada pel règim de Franco. Altrament, s’ha arribat a afirmar que fou la ràdio més escoltada pels espanyols al llarg de la dictadura. Ignoro, francament, si això és cert o no. Aleshores, no hi havia controls d’audiència. Però un venedor d’aparells de ràdio, m’ha explicat que, en els inicis dels anys 60, un senyor li’n comprà un i que, l’endemà, tot enutjat, tornà a la seva botiga, amb l’aparell sota el braç, i li digué: «Aquest aparell que ahir em va vendre no va bé. Tothom escolta la Pirenaica i jo no puc fer-ho. L’aparell no l’agafa. Me l’hauria de canviar per un altre». Tot seguit, el botiguer ho volgué comprovar. I, després de «barallar-se» durant uns segons amb unes interferències (ocasionades des de Pals), li demostrà que l’aparell sí que captava la Pirenaica, que emetia en diverses bandes d’ona curta. «Només ha de tenir un xic de paciència i buscar-la. I si ensopega la seva «onda volante», llavors fins i tot la podrà escoltar amb una perfecció total», li recomanà. I era veritat. Com també ho era que, d’amagatotis, moltíssima gent, en algun moment del dia, sintonitzava, l’«estación pirenaica», la popular ràdio clandestina creada per Dolores Ibárruri (que tornà a l’Estat espanyol ja en plena vellesa, quan el comunisme començava a ser història, i que havia hagut de plorar la mort del seu fill, lluitant contra els nazis a Stalingrad), emissora on treballà Jordi Solé-Tura, el gran professor universitari i no menys gran polític d’esquerres. Per això, molta gent, coneixedora de la seva vida, sempre l’anomenà -i continua encara fent-ho-, amb el màxim respecte, «en Solé-Tura, el de la Pirenaica».


Emili Casademont i Comas

divendres, 4 de desembre de 2009

El gran «mes dormidor»

Durant el mes de desembre, els romans procuraven no resoldre cap afer d’importància ni iniciar cap empresa delicada, perquè creien que una cosa feta al llarg del darrer mes de l’any estava condemnada al fracàs. I, en l’actualitat, encara hi ha gent que pensa igual, basant-se en el fet, talment com l’antic poble de Roma, que, pel desembre (el mes més fred i el més fosc de tots els dotze mesos), la terra s’adorm i no hi creix ni s’hi cull res. La terra, per tant, reposa i no es desperta fins cap a mitjan febrer. D’aquí ve que el desembre i el gener siguin qualificats de «mesos dormidors». Sobretot, el primer, considerat el gran «mes dormidor».

El desembre té els dies més curts de l’any. I oficialment ens porta l’hivern. I ens porta, també, una diada molt assenyalada. O sigui, la de Nadal, que és quan el dia fa un petit «salt» i s’allarga una mica, com bé diu el refrany: «Per Nadal,/ un pas de pardal». Pas que l’endemà, dia 26, festivitat de Sant Esteve, ja és de llebre. Una diada, la nadalenca, de trist record, ja que, en tal data, emprengueren el camí cap a l’Eternitat dues de les nostres més il·lustres figures: Francesc Macià (l’any 1933 a Barcelona), el primer president de la Generalitat de l’era moderna, i Pompeu Fabra, el Seny Ordenador de la Llengua Catalana (el 1948 a Prada del Conflent, on vivia exiliat, després de la Guerra Civil).

Altrament -no voldria deixar-m’ho al tinter-, abans el desembre constituïa una època tràgica per als porcs, ja que, tradicionalment, era quan se’ls matava, costum avui perdut, però rememorat per alguns pobles de pagès, els quals reviuen, en certa manera, aquella extraordinària festa familiar, en la qual jo, de petit, havia participat i gaudit tantíssim, festa, la de la matança del porc, que hom afirmava que era una de les tres alegries de l’home. Per cert que, al calendari de pedra esculpit a la portalada del monestir de Ripoll, obra que data del segle XII, hi ha una escena, representativa d’aquest mes, on es veu una dona amb una destral en actitud de ferir la bèstia. Això fa suposar que llavors la gent «liquidava» els porcs a cops de destral, sense manies, cosa que devia ser realment esgarrifosa…

I el desembre, a més de ser el mes dels grans refredats (antany s’afirmava que els sembrava a dojo, buidant-los d’un sac enorme que duia), és el de les fortes ventades. Ja ho diu el refrany: «L’advent és el temps del vent». I l’advent, com és sabut (o avui dia, potser, no tan sabut, sobretot entre la gent jove), és aquest període de temps comprès entre les quatre setmanes anteriors a Nadal. I hi n’ha un, de vent, molt famós, que llueix un nom femení, o sigui, la tramuntana. Un vent que no és pas, en contra del que alguns pensen, exclusiu de l’Empordà, del Rosselló i de les Balears, atès que, quan bufa fort, també arriba a d’altres contrades.

A l’illa baleàrica de Menorca -de parla també catalana-, la gent, enutjada, sol batejar la tramuntana amb els apel·latius de la «Veia», en «Valent», en «Menjafaves» i en «Robafaves», perquè dificulta les feines de la mar i de la terra, tot obligant-la sovint a quedar-se a casa, sense poder anar a fer el jornal. I es conta que, per als menorquins, aquest vent surt d’un forat, que hi ha en una penya, vora del qual viuen un vell i una vella. Ell, segons diuen, és fredolic i amic de la calma, raó per la qual tapa el forat a fi de deturar el vent, mentre que ella, per contra, és amiga dels gèlids i forts bufets de la tramuntana que ho arrabassen tot. I com que la vella és així, com «sa mare l’ha parida», que diria algú, quan arriba el desembre, comença a destapar el forat per on surt el vent, tot aprofitant que el seu home no es mou de la vora del foc.

Curiosament, a l’Empordà, segons una antiga llegenda, també la tramuntana surt d’un forat, aquest amagat en un atapeït bosc del Pirineu, que ningú no ha pogut -almenys, fins ara- localitzar. I, per altra banda, cal remarcar que s’ignora si seria bo o no que aquest vent bufés, ja que, si bé hi ha algunes persones que creuen que totes les plantes creixerien més sense ser-ne «martiritzades» -en ocasions, de forma cruel-, d’altres opinen que la tramuntana és el marit de les plantes i que, si deixés de bufar, aquestes no trigarien a morir i el món s’acabaria. Sigui com sigui, una cosa sembla ben certa. I és que Salvador Dalí, si no hagués estat «tocat per la tramuntana» (vent que, segons la ciència mèdica, sol «regirar el cervell» d’individus i indivídues molt sensibles), no hauria arribat a ser un artista-pintor d’una genialitat tan genial, valgui la redundància, reconeguda i admirada arreu del nostre planeta.

Dimarts d’aquesta setmana, benvolguts lectors, dia de Sant Eloi, aquell que, segons la popular dienda, de mitjà va ésser manyà, de mitjancer va ésser serraller i de gran va ésser sant, patró dels treballadors del ram del metall (manyans, torners, joiers, etcètera), molt celebrat a la dècada dels anys 50 del segle passat, dimarts d’aquesta setmana, repeteixo, encetàrem el mes de desembre, el darrer de l’any. Un mes marcat pel fred i el vent, cap al final del qual s’escau la diada de Nadal. I un mes que, malgrat els seus defectes, abans feia exclamar: «Ditxós mes, que entra amb llardons i surt amb torrons!». Aquest any, però, eliminat des de fa temps això dels llardons, em fa l’efecte que moltes persones, a causa de la maleïda crisi econòmica que estem patint (i que cada vegada en condemna més a l’atur, per obra i «desgràcia», en bona part, d’uns politicots), no podran, malauradament, acompanyar amb torrons la sortida del gran «mes dormidor». Sempre, és clar, que no se’ls pintin a l‘oli. O al llapis, que sol resultar força més barat...


Emili Casademont i Comas

dimecres, 2 de desembre de 2009

El malaguanyat periodista Esteve Fontbernat

<0> Poc abans de morir en plena joventut, va dirigir el diari «Lo Geronès», editat a la ciutat de Girona, i va indicar que els curts de la sardana s’havien de ballar amb els braços avall

<0> Avui, els sardanistes, gairebé tots ignorant-ho, segueixen l’anomenat «estil Fontbernat», inclòs en el seu llibret «Estètica de la Sardana», escrit a la vila d’Anglès l’any 1907

Per EMILI CASADEMONT I COMAS

(…) L’Esteve, que era el fill gran del matrimoni Fontbernat-Verdaguer, nasqué al Mas Fontbernat -encara avui dia molt ben conservat-, situat al poble d’Estanyol (municipi de Bescanó, a la comarca del Gironès), l’any 1887. Però, en instal·lar-se la família a Anglès (veïna localitat de la comarca de la Selva), no trigà a esdevenir anglesenc d’adopció. I exactament el mateix ocorregué amb el seu germà Josep (1896), l’il·lustre músic, escriptor i polític, que fou proposat, a l’exili, per substituir Josep Irla, president de la Generalitat de Catalunya, càrrec que no acceptà en benefici de Josep Tarradellas.

Alguns dels altres fills i filles del matrimoni també obriren els ulls a la vida a la vila d’Anglès, com l’Enric (1900), actiu sardanista i dansaire d’esbart, que formà part de l’exèrcit de Francesc Macià -igual que en Josep- en els històrics Fets de Prats de Molló (1926). Aquest Enric, per cert, morí tràgicament i heroicament a Barcelona, on havien anat a establir-se els Fontbernat i Verdaguer (al carrer de Petritxol i eren veïns del poeta i dramaturg Àngel Guimerà, autor de la lletra de La Santa Espina, musicada pel mestre Enric Morera, el qual sempre afirmava que en Josep fou un dels seus deixebles predilectes), el 19 de juliol del 1936, a causa de les primeres lluites a la via pública, trist preludi de la cruenta Guerra Civil. I cal ressaltar que la Generalitat republicana procedí a donar el seu nom a un carrer de capital catalana, eliminat pel règim franquista l’any 1939, que l’actual Govern de la Generalitat no s’ha dignat a restituir. Almenys, fins al moment. (…)


(…) A Anglès, la família Fontbernat-Verdaguer visqué a casa la mare, la senyora Lluïsa, anglesenca de naixença i de cor, que n’era la propietària. I fou allà, a Can Verdaguer, on es produí l’inesperat òbit de l’Esteve, quan tan sols lluïa 23 esplendoroses primaveres.

«Hi ha quelcom de dramàtic en la mort de l’Esteve, l’any 1910. L’Enric, el germà petit, va agafar el tifus, quan tenia 8 o 9 anys. La seva nort era irremeiable, no hi havia cap esperança de salvar-lo. El seu germà Esteve el va venir a veure i va contagiar-se del mal. Al cap de vuit dies moria, mentre el pobre Enric es va curar com per miracle», explicava en Josep als autors de l’obra La Sardana (Editorial Bruguera-Barcelona, 1969).

Esteve Fontbernat, persona dotada d’una intel·ligència d’allò més extraordinària -qualificada de superior-, de ben segur que, si no l’hagués visitat la Parca tan prematurament, hauria arribat molt lluny en el camp de les lletres i, potser, fins i tot, en el de la pintura, atès que, talment com Prudenci Bertrana (un dels insignes escriptors catalans que, en ocasió de la Festa Major d’Anglès -les Gales d’Anglès-, cada any anaven a dinar a Can Verdaguer, convidats pel fill gran de la casa), també feia «córrer» magníficament els pinzells damunt la tela, a part que exhibia una cal·ligrafia que enamorava, com jo, en haver tingut el privilegi de llegir alguns dels seus treballs literaris manuscrits que es conserven, he pogut ben constatar. (…)


(…) Joan Vinyas i Comas, que fou advocat, periodista i secretari de l’Ajuntament de Girona, explica, en el seu llibre Memòries d’un gironí, editat el 1932 i reeditat el 2001 pel Col·legi de Periodistes de Catalunya -demarcació de Girona-, que, a primers de juliol del 1908, començà a publicar-se el diari Lo Geronès, amb impremta pròpia, i que el nou rotatiu de la ciutat del Ter i de l’Onyar, del qual ell fou un dels principals impulsors i redactors, sortí amb totes les qualitats i tots els defectes de la bona fe i de la inexperiència dels qui el feien, «dirigit per un jovenet completament “peix” en la matèria, substituït de manera ràpida per l’Esteve Fontbernat, d’Anglès, mort no gaires anys més tard en plena joventut, de major pràctica i experiència en el periodisme, que escriví un cèlebre llibret sobre la sardana».

Entre parèntesi, convé afegir a això que, llavors, l’Esteve ja començava a destacar en qualitat d’articulista a la premsa barcelonina. (…)

(…) Esteve Fontbernat i Verdaguer, en efecte, escrigué, el llibret o fascicle titulat Estètica de la Sardana, datat a Anglès l’octubre del 1907 i editat a Barcelona (Tipografia L’Avenç,1908), que ha estat un dels primers llibres publicats sobre el sardanisme, on deia, molt ben argumentat, que, en les tirades de curts, calia que els balladors abaixessin els braços:

«En les tirades de curts, s’ha de fer amb els braços completament baixos, com demostrant decaïment o cansanci, posició molt adequada, perquè en aquesta part de la sardana la música quasi sempre guarda un ritme arrossegadís i mandrós. En canvi, en començar els llargs, la música sembla eixovorirse, tornantse més valenta, i és escaient llavors dansar amb els braços alts».

Uns mesos abans, l’Esteve ja havia pronunciat una conferència relativa a aquesta qüestió al local de l’Associació Popular Catalanista, situat al barceloní carrer dels Escudellers Blancs, conferència comentada de forma ben favorable per la premsa de la Ciutat Comtal, sobretot per la revista La Nació Catalana. Ràpidament, aquella norma fou seguida per molts sardanistes, mentre que d’altres continuaren ballant la sardana amb els braços sempre aixecats, raó per la qual s’originaren entre els dos bàndols fortes discussions.

Al final, però, acabà per imposar-se «l’estil Fontbernat», com podríem anomenar-lo, estil avalat per la Federació Sardanista de Catalunya:

«La sardana té dos tipus de passos: els curts i els llargs. Corresponen a dues fases musicals també denominades curts i llargs. Els curts es ballen agrupant els compassos de dos en dos i amb els braços avall. Els llargs, de quatre en quatre, amb els braços a l’alçada de l’espatlla». (…)


(…) El meu inoblidable amic Josep Fontbernat -tinc l’honor de ser-ne biògraf-, en un Glossari andorrà, emès per l’avui desapareguda Ràdio de les Valls d’Andorra (potent emissora de titularitat francesa que ell posà en marxa el 1959, primer amb el distintiu d’Ando-ràdio i, per últim, amb el de Sud-ràdio), el 21 de novembre del 1969 deia el següent:

«Els sardanistes d’ara ballen els curts de la sardana amb els braços caiguts, i els aixequen quan arriben els llargs. Jo no sé qui té raó; però, quan veig que els sardanistes d’ara abaixen els braços, penso en el meu germà gran, que va morir tal dia com avui, en aquell 1910, al petit poble d’Anglès, que en guarda la despulla i el record que res no esborra. Sento encara la campana que portava el nom de Paula, perquè la meva àvia, que se’n deia, l’havia apadrinada. Les campanes dels pobles tenen totes el mateix so. Quan toquen a festa és la festa de tothom. Quan toquen a morts és tot el poble que porta dol». (...)


(…) En Josep, traspassat a Andorra la Vella el 1977 i enterrat des del 1982 al cementiri anglesenc, havia estat, en temps de la República, director general de Radiodifusió de la Generalitat -el primer i l´únic que hi hagué-, diputat al Parlament de Catalunya, regidor (i alcalde accidental de Barcelona, durant els inicis de la guerra, nomenat pel president Lluís Companys) i el creador d’Els Cent Homes d’en Fontbernat, la cèlebre massa coral barcelonina dels anys 30, a més de conseller particular -ja, a París, en el seu segon i dilatat exili- de Vincent Auriol, president de la República francesa, un cop acabada la II Guerra Mundial. I l’home dels Cent Homes, com havia estat popularment conegut, contava això que he transcrit de forma literal, perquè encara hi havia gent, en aquells anys 60 del segle passat -com sembla que n’hi haurà sempre-, que afirmava que, tant els curts com els llargs de la sardana, calia ballar-los amb els braços enlaire, tot adduint que el costum d’abaixar-los, en els curts, s’implantà després de la Guerra Civil, tot constituint com una mena de mostra de submissió del poble català als seus vencedors, els franquistes.

Res més lluny de la realitat, conforme es pot comprovar fàcilment, atès que l’Esteve, bastant de temps abans, ja havia inventat el citat sistema, que té, en l’actualitat, més d’un segle d’existència i que és utilitzat per tots els sardanistes, tret d’alguna petita excepció. (…)


(…) No hi ha dubte que l’Esteve Fontbernat i Verdaguer fou, repeteixo, un jove intel·ligentíssim. Llàstima que morís tan prematurament. Les lletres catalanes -i, en particular, el periodisme català- sofriren una pèrdua irreparable. I el mateix cal dir de la dansa que, tal com afirmà Joan Maragall, és la més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

Lamentablement, però, avui pocs sardanistes, poquíssims, saben qui era l’Esteve Fontbernat, i molts, moltíssims -fet que encara és més greu-, ni tan sols n’han sentit a parlar mai, malgrat que tots ballen la dansa nacional de Catalunya d’acord amb la norma dictada per ell. (…)



Senyores i senyors: Jo prou voldría saberlos explicar lo que sentía quan hem estat tots junts. Los goigs que jo he fruit, quan recordavem que aquí, essents catalans, sols ens guiava la pau y germanor.
Y he sentit una cosa que em bategava al cor y jo, á n’aquella cosa, hi he endevinat amor, un gran amor pur y gran. Després, un tremolor de l’emoció sentida ha corregut mon ésser donantli nova vida á aquell amor sublim.
Y aquell amor sencer, l’he dât a Catalunya, la patria carinyosa que quan un s’han allunya sent mal d’anyorament. De l’estimació meva, li he dât com á penyora, perquè aplegats tots junts l’hem proclamat senyora de nostres pensaments. L’haviem nombrat senyora, ballant sa gaya dança, la dança montanyenca que amorosida y mansa ens lliga al llaç d’amor. Per xó havém d’estimarlo nostre terreny nadiu, puig que ab sas belles dançes y cants d’amor ens diu que vol que’ns estimem.
Sí, sí, estimen-nos força y fem que sovinteijin aquestes gayes festes, mirant de que’s punteijin nostres balls nacionals. Y fem que un altre jorn de nou, al aplegarnos, ens guía com havuy el desitj d’estimarnos com á germáns que som.
E. Fontbernat y Verdaguer
(Parlament de clausura, llegit a Barcelona en una reunió intima celebrada per un aplech de joves y doncelles el día 2 de Desembre 1906)

NOTA: Bellíssim text de l’Esteve Fontbernat, localitzat entre els pocs papers que es guarden d’ell, escrit -s’endevina- una mica a corre-cuita. He procurat respectar al màxim el català d’ara fa un segle que s’hi utilitza, ja que considero que s’entén prou bé. -E.C. i C.


Fragments d’un llibre en preparació
sobre els Fontbernat i Verdaguer

Transcripció feta per J. P. i C.
(1-12-2009)

divendres, 27 de novembre de 2009

Sagàs, el primer poble català

Diu un popular i vell refrany que «Per Sant Andreu,/ neu, pluja o fred molt greu». Aquest refrany, que abans sempre l’encertava, ve d’aquella època en què molta gent de les comarques gironines, sobretot de la Garrotxa, creia en l’existència d’un curiós personatge, anomenat Andreu, més conegut com el Pare de la Neu, que cada any, el 30 de novembre, diada de l’apòstol sant Andreu, celebrava un banquet realment extraordinari, en un lloc situat damunt els núvols i amb un elevadíssim nombre de convidats, àpat constituït per carn d’oca, les plomes de les quals, en forma de borrallons de neu, dites també volves de neu, queien abundosament sobre la superfície de la terra.

Per Sant Andreu, i a causa d’un privilegi atorgat l’any 1274 pel rei En Jaume I, també abans tenia lloc l’elecció dels consellers que havien de regir la ciutat de Barcelona, integrats en l’anomenat Savi Consell de Cent. D’aquí ve, precisament -cosa que, pel que he pogut comprovar, avui molts ignoren- que un important carrer barceloní rebi el nom de Consell de Cent. La vigília, els pregoners, en crida de toc reial, anunciaven la convocatòria del ple dels consellers per a l’endemà. Al matí, assistien a la funció solemne que se celebrava a la cripta de santa Eulàlia, a la catedral, i a la tarda, aplegats tots a la sala major del Consell, el conseller en cap, a peu dret, feia un parlament de comiat i, en nom dels seus companys, ordenava que fossin elegits democràticament els nous consellers. I un cop finit l’acte, anaven a casa d’aquests darrers, per tal de felicitar-los i desitjar-los molta sort en el govern de la ciutat. Tot això durà fins al 1713. Perquè l’any següent, com a resultat de la pèrdua de la guerra dita de Successió, així com de la presa de Barcelona per les tropes de Felip V (monarca de molt mal record per a nosaltres, els catalans), fou desfet el Consell de Cent i ordenat el règim de la Ciutat Comtal de manera ben diferent de com l’havia sàviament instituït el rei Jaume cinc segles abans, règim que, amb l’actual democràcia (o això que, a l’Estat espanyol, en diuen democràcia), no s’ha pogut recuperar.

Són molts els llocs de Catalunya que, per Sant Andreu, celebren la festa major, com Sant Andreu de Palomar, pàtria del gran poeta i dramaturg Ignasi Iglesias, on hi ha una parròquia que porta el nom del sant apòstol, per exemple. Aquest lloc fou un municipi independent, dret perdut, l’abril del 1897, en benefici de Barcelona, igual que Gràcia, Sants, Les Corts, Horta, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi i Sarrià, en signar, la reina d’Espanya, un anomenat «Decreto de Agregación», quasi per sorpresa. A Sarrià, per cert, hi nasqueren santa Eulàlia, l’antiga i única patrona de la Ciutat Comtal, i Josep Vicenç Foix, el no menys gran poeta i escriptor, on la seva família regentava una acreditada pastisseria. I entre els llocs catalans que festegen sant Andreu, hi trobem el poble de Sagàs, a la comarca barcelonina del Bergadà, en el qual existeix una església dedicada a l’apòstol.

L’origen de Sagàs és completament desconegut, raó per la qual el seu Ajuntament no gosa parlar-ne, tot i admetre que és d’allò més antic. Això no obstant, els vells saganencs donaven com a verídica una llunyana i curiosíssima llegenda, alhora que la recitaven com el parenostre als escassos visitants que rebia la població, un dels quals fou l’il·lustre folklorista Joan Amades, que no dubtà a incloure-la al Costumari Català. Sagàs, segons la citada llegenda, deu el seu nom, a més de l’alt honor d’haver estat el primer poble català, a un dels néts de Noè, anomenat, precisament, Sagàs, que era fill d’un dels set que tingué el constructor de la cèlebre arca bíblica, els quals, per tal de burlar-se d’algun altre possible diluvi universal i de salvar-se de morir negats, procediren a aixecar una torre gegantina, la de Babel, que havia d’arribar fins al cel, torre que no pogueren, ni de bon tros, veure acabada. «Nostre Senyor -diu Amades, d’acord amb la narració que recollí a Sagàs-, per castigar-los, els envià moltíssimes llengües diferents que els caigueren al damunt com una pluja de gotes de foc. I al moment cada un va parlar de manera diferent dels altres i no es van poder entendre ni d’una sola paraula». I la llegenda, després d’indicar que el tal Sagàs «aterrà» a Catalunya i que, captivat per la riquesa i la bellesa del país, s’hi establí, acaba relatant que aquell nét de Noé tingué també set fills, als quals donà com a dot el mateix nombre de cases, una per a cadascun, que ell personalment edificà. Cal ressaltar que, quan Joan Amades visità Sagàs, al principi del segle passat, només hi trobà un total de set cases, que considerà -detall que, en certa manera, sembla força significatiu- que eren les més antigues i primitives de tot el territori català.

Per altra banda, hi ha qui s’ha atrevit a dir que l’art d’aixecar castells humans, per part de les colles castelleres, tan practicat al nord del País Valencià, al sud del Principat de Catalunya i a les comarques barcelonines, així com, des de fa relativament poc temps, a Salt i a Figueres, pot provenir d’alguns d’aquells fills del patriarca Noè, castigats per Déu, amb la intenció de voler evocar la fracassada temptativa de construir la torre de Babel. Uns fills de Noè, segons indiquen, que, un cop instal·lats suposadament a les terres de València, no trigarien gaire a crear una parla comuna, per tal que, entre ells, s’entenguessin. O sigui, una llengua que, a la llarga, seria la catalana, amb la seva variant valenciana. Tot això, igual que l’origen de Sagàs, el primer poble català, costa molt d’empassar, però bé podria ser -per què no?- que hagués arribat a succeir realment...

Emili Casademont i Comas

dissabte, 21 de novembre de 2009

El silenci de Gómez Alarcón

Gómez Alarcón
(Caricatura feta per Ferran Rahola)
L’any 1925, Juan Ángel Gómez Alarcón, nascut a Albacete el 1882, arribà a Catalunya, on continuà exercint la carrera judicial (magistrat), primer a Lleida, després a Tarragona i, per últim, a Girona, ciutat en la qual morí el 1971. Gómez Alarcón, a més, conreà, amb gran èxit, l’art dels pinzells i la paleta. Prova d’això és que, el 1930, obtingué l’única medalla de primera classe (en l’apartat de pintura, com cal suposar) que es concedí aquell any a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, després d’haver-hi estat guardonat, en edicions anteriors, amb diverses medalles d’argent i de bronze, tal com Narcís-Jordi Aragó deia en el número 205 de la Revista de Girona, corresponent als mesos de març i abril del 2001, en el seu documentat i excel·lent treball titulat «Ferran Rahola Auguet, retratista d’excepció dels catalans a l’exili».

Ferran Rahola (Girona, 1914-Reims,1994), que era el fill primogènit de l’eximi escriptor i historiador Carles Rahola, vilment assassinat pels franquistes, i de Rosa Auguet, fou un col·laborador directe de Pompeu Fabra, en la seva tasca filològica (cal ressaltar que contragué matrimoni amb una filla del Mestre, la Dolors), i es relacionà, a Perpinyà i Montpeller, amb els homes més importants de la política i la intel·lectualitat de casa nostra -exiliats, després de la Guerra Civil, igual que ell-, als quals caricaturitzà (era un magnífic dibuixant), com Juan Ángel Gómez Alarcón (evoco avui la seva figura, ara que tant es parla de recuperar la memòria històrica) i el seu fill, José Gómez Martínez, el prestigiós aquarel·lista, traspassat, també a Girona, el 1996.

Gómez Martínez (Caricatura feta per Ferran Rahola)

I fou, precisament, gràcies a Gómez Martínez, sobre l’art del qual jo havia escrit bastant a la premsa gironina -i vaig, fins i tot, arribar a entrevistar-lo per Ràdio Girona-, amb motiu de les seves exposicions a la ciutat del Ter i l’Onyar dels anys 50 i 60, que vaig conèixer Gómez Alarcón, guanyador d’una de les últimes medalles lliurades pel rei Alfons XIII a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, mercès a la seva obra Paisaje de Borja. L’home (de cabells blancs, un xic ondulats, i d’aspecte intel·lectual), que llavors era ja octogenari, no volia saber res amb els periodistes, malgrat figurar de forma destacada a l’Enciclopedia Espasa. Per això, se’m féu d’allò més difícil obtenir-ne unes declaracions per a la revista Usted (el seu fill se’n mantingué al marge), que foren publicades en el número del mes de setempre del 1964: «Jo ja no sóc d’aquest món. Perdoni que li parli així aquesta mòmia. A més, fa dotze anys que no he agafat un pinzell», s’excusava. Però jo, no donant-me de cap manera per vençut, vaig insistir tant i tant que, al final, vaig aconseguir que Juan Ángel Gómez Alarcón m’expliqués quelcom relacionat amb la seva vida artística. I ho féu, «arrencant-li» materialment les paraules de la boca, mentre, ficat al llit, on consumia moltes estones del dia, s’entretenia llegint una novel·leta barata. D’aquesta manera, vaig saber que fou deixeble del cèlebre pintor valencià Muñoz Degrain, que sempre pintà a l’oli, que havia estat amic de Santiago Rusiñol i que prosseguia mantenint una bona amistat amb Picasso, que encara vivia.

Poca cosa més vaig poder extreure’n, de Juan Ángel Gómez Alarcón, raó per la qual no em quedà altre remei que consultar llibres d’art i periòdics antics. I així fou com, per exemple, vaig descobrir que, l’any 1926, la premsa havia publicat ja el seu nom com a guanyador d’un primer premi a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, amb el quadre El barrio de Cubillo, però que després el jurat, fent un pas enrere, fet qualificat d’injust per la mateixa premsa, l’atorgà a un altre artista.

Gómez Alarcón, segons les dades de Ferran Rahola que hi ha al peu de la caricatura del pintor manxec-català (recollides per Narcís-Jordi Aragó en el seu treball periodístic), el 1936 prengué part, amb l’oli titulat Albada, en la mostra Pro-Socors Roig Internacional, celebrada a la Sala Municipal de la Rambla gironina, mostra en la qual també participà Gómez Martínez, qui, per altra banda, col·laboraria, un any més tard, en la exposició organitzada per la Dona de la Reraguarda, mentre feia de professor a l’Escola de Belles Arts de Girona. A part d’això, José Gómez Martínez (al peu de la seva caricatura, el «José» es transforma en Josep, perquè solia expressar-se sovint en català) mostrà les seves aquarel·les («d’una tècnica personal i peculiar de fragmentació colorista», remarca Ferran Rahola) a diferents llocs de l’Estat espanyol, abans de la Guerra Civil (el gran diari madrileny Ahora d’aquells anys, per cert, reproduí un quadre seu), així com a Perpinyà, durant l’exili, ciutat on ell i el seu pare romangueren del 1939 al 1946. I, un cop hagué retornat a Girona, Gómez Martínez hi exhibí les obres que produïa, com també ho féu a Barcelona, Lleida, Badajoz, etc.

Quan vaig conèixer Juan Ángel Gómez Alarcón, el seu fill tenia, a l’estudi que posseïa al carrer Nou, més de 200 aquarel·les, constituïdes per bellíssimes marines de Sant Feliu de Guíxols, Lloret de Mar i Tossa de Mar, entre d’altres poblacions costaneres, i paisatges no menys bellíssims de les comarques gironines de muntanya. I és que Josep Gómez Martínez, que sempre rebé els més càlids elogis per part de la crítica especialitzada, era una persona que desconeixia el descans. Estava dominat per la droga de la seva vocació artística. Era, en definitiva, un digne successor de Gómez Alarcón, l’il·lustre i guardonat pintor albaceteny, que, des que tornà de l’exili i s’instal·là de nou a la ciutat de Girona, lamentablement se sotmeté, per voluntat pròpia (o no?), al silenci més absolut…

Aquarel·la original de Gómez Martínez

Emili Casademont i Comas

dijous, 19 de novembre de 2009

L’emocionat record d’Emili Casademont a Sylvia Morgan

Emili Casademont fa un emocionant record de la meva tia, l’actriu Sylvia Morgan (Diari de Girona, 15 de novembre). Escric Sylvia amb i grega, tal com surt al cartell de la seva primera pel·lícula, Arribada forzosa. Després, l’asfixiant castellanització del feixisme espanyol i la necessitat de rodar a l’espanyolíssim Madrid la feren escollir Silvia. La meva tia odiava el nom de pila que tenia i no volia de cap manera sentir-lo, així que sempre fou Sílvia per a nosaltres. Les meves ties Núria i Madol estaran molt contentes del record africà de la seva germana gran que fa el memorialista Emili Casademont. Diari de Girona crec que és l’únic mitjà que s’ha fet ressò de la seva mort. Tants funcionaris de la cultura que tenim i quin poc metratge tots plegats! Potser no els agrada que no rodés pel·lícules en català, però que jo recordi estaven totes prohibides per Franco fins que ella es retirà a viure primer a Roma i després al desert d’Arizona, on ha mort no del tot oblidada gràcies a Girona, que té més cap que Barcelona.

JOSEP C. VERGÉS. BARCELONA
(Carta publicada al “Diari de Girona”, el 18-XI-09)
Per la transcripció: J.C. i P.

dissabte, 14 de novembre de 2009

Sílvia Morgan (In memoriam)

Llegint les necrològiques del Diari de Girona, m’acabo d’assabentar de la mort, a la localitat de Tucson (Arizona), de l’actriu de cinema Sílvia Morgan (en realitat, es deia Maria dels Àngels Comas i Borràs), nascuda a Barcelona el 1923, germana gran de Maria Rosa, casada amb Josep Vergés i Matas, fill de Palafrugell i editor de l’obra completa de Josep Pla, pares de l’economista i escriptor Josep C. Vergés.

Ara fa justament 50 anys, vaig tenir el goig de conèixer personalment Sílvia Morgan (he vist escrit també Sylvia i, el que és més greu, Silvia, sense l’accent a la primera «i», cosa que fa que aquest nom de pila sigui castellà), quan «aterrà» a Tetuan, capital del ja aleshores antic protectorat espanyol del Marroc, per tal d’intervenir en el rodatge de la pel·lícula Misión en Marruecos, en companyia, entre d’altres, d’Alfredo Mayo, Fermando Rey i Lex Barker, el Tarzan, aquest últim, del cinema, que fou el marit de Carmen Cervera, de qui, en morir, ella heretà una casa a Sant Feliu de Guíxols, la qual, comparada amb la immensa fortuna que li deixà el seu darrer espòs, després també de finar, o sigui, el baró Hans Heinrich Von Thyssen, col·leccionista d’obres artístiques, es tracta d’una autèntica misèria. I és que jo, en aquells temps del Marroc, exercia la professió periodística al Diario de África i al setmanari África Deportiva, ambdós periòdics editats a la blanca ciutat tetuaní i pertanyents a la mateixa empresa, desapareguts el 1962, a conseqüència de la independència del país, obtinguda d’Espanya i França sis anys abans, encara que l’África Deportiva, que sortia els dilluns i estava considerat com un dels millors setmanaris en castellà especialitzats en la referida temàtica, ho féu ja el 1959. Aquest periòdic esportiu tenia una gran xarxa de corresponsals propis arreu de l’Estat espanyol, on es venia força, i gaudia dels serveis de l’agència britànica Reuter, a més de l’Alfil (Efe).

Sílvia Morgan, que havia actuat de molt joveneta en grups teatrals «amateurs» barcelonins, debutà en el cinema, descoberta per Juan Antonio Arévalo, amb el film Arribada forzosa, rodat el 1943. En total, participà en una trentena de pel·lícules, entre elles ¿Crimen imposible?, de César Fernández Ardevín. El treball de la Sílvia, en aquesta cinta, fou guardonat, l’any 1954, pel Círculo de los Escritores de Cine, amb el premi a la millor actriu principal d’una pel·lícula espanyola. I el 1962 (any en què s’acomiadà de la seva carrera cinematogràfica, interpretant Cerca de las estrellas), casada amb el productor Sergio Newman, s’instal·là als Estats Units, on el dilluns de la setmana passada -Dia dels Difunts, precisament- volà al Més Enllà.

Sílvia Morgan i Alfredo Mayo

El rodatge de Misión en Marruecos despertà molta expectació a Tetuan. I convé destacar-ne un fet. A un bon amic i company meu, Carlos de Yrissarri, que entrevistà Silvia Morgan en català (llengua que ell coneixia prou bé, ja que la seva esposa era barcelonina, filla de Paco Bru, el cèlebre seleccionador de futbol espanyol, anomenat «l’héroe de Amberes»), no se li ocorregué res més que, en honor a l’actriu, oferir als lectors del Diario de África gran part d’aquella entrevista també en català, cosa que agradà moltíssim a tothom. L’endemà, el mateix Yrissari em presentà, a l’hotel Dersa, la Sílvia, amb la qual (a més de ser molt agraciada de físic, era simpatiquíssima) vaig mantenir una llarga, amena i agradable conversa -com cal suposar, igualment en la nostra parla comuna-, que em serví per redactar un reportatge per a la revista gironina Usted, però en castellà, ja que així obligava a fer-ho el règim franquista.

Avui, mig segle més tard -i en ocasió del traspàs de Sílvia Morgan-, evoco emocionat aquella xerrada, així com el rodatge de Misión en Marruecos. Una cinta, l’argument de la qual gira a l’entorn del misteriós assassinat d’un empleat d’una empresa petroliera estrangera que busca un jaciment d’«or negre» al Marroc, assassinat ocorregut en una platja propera a Tetuan, o sigui, la de Río Martín, avui dita Martil. La història es desenvolupa i és filmada a diferents llocs de la ciutat, encara, suposadament, sota el control administratiu i militar espanyol: a l’aeroport de Sania Ramel, a la plaça d’España, anomenada la plaça de la Iglesia, per aixecar-s’hi el temple de Nuestra Señora de las Victorias, a l’hotel Dersa, etc., i, sobretot, a la medina o «barrio moro», que en dèiem, un dels més típics de tot el país.

D’altra banda, he de consignar que Sílvia Morgan tingué la gentilesa de dedicar-nos, als periodistes del Diario de África, una gran foto seva, que jo vaig arreplegar per al meu arxiu. Per dissort, però, no he pogut localitzar-la. Potser, com a vegades passa, apareixerà el dia que no la busqui. Es tracta d’una fotografia, on ella llueix un bon «tipet», que la censura franquista segurament no hauria permès que es publiqués a cap diari o revista de la «molt catòlica» Espanya d’aquella època.

Sempre he guardat -i guardaré- un gratíssim record de Maria dels Àngels Comas i Borràs. Una dona molt atractiva i una gran actriu, retirada prematurament com a «estrella» del setè art, si bé després col·laborà amb el seu marit en la producció d’importants films, com Ben-hur. Que en pau resposi Sílvia Morgan, allà lluny, al cementiri d’Arizona, on suposo que ha rebut sepultura. Una catalana, per cert, que, segons em confessà, era una enamorada de l’estany de Banyoles, malgrat que, en certa ocasió i per exigències del guió de determinada pel·lícula, es veié forçada a banyar-se, en ple mes de gener, a les seves gèlides aigües...

Emili Casademont i Comas

dilluns, 9 de novembre de 2009

ELS 60 ANYS D’«ÀNCORA»

Serà el proper dia 1 de desembre que el setmanari Àncora, editat a Sant Feliu de Guíxols, complirà seixanta anys de vida ininterrompuda, ja que nasqué el mateix dia i el mateix mes d’aquell ja una mica llunyà 1949. I ho féu com a continuador del també setmanari Chut, fundat un parell d’anys abans -el 30 d’octubre del 1947-, però amb una temàtica variada (la pròpia de qualsevol publicació d’informació general) i amb moltes més pàgines, així com, per obligació -no oblidem que era en ple franquisme-, amb la «a» inicial accentuada al revés, o sigui, en castellà.

Ben aviat, però, Àncora començà a publicar alguna coseta en català (molt abans que les altres revistes comarcals de casa nostra s’atrevissin a fer-ho), que s’anà incrementant de forma progressiva. Així, cal recordar que, a les acaballes dels anys 50 i al principi dels 60, les planes d’Àncora feien ja veritable goig, car hi havia molts articles en la llengua de Pompeu Fabra, la majoria sortits de la ploma de la seva directora, una brillant periodista que signava amb el pseudònim L. d’Andraitx.

I fou, precisament, en aquells inicis dels anys 60, quan jo vaig entrar en contacte directe amb el setmanari creat el 1949 a la pàtria de Juli Garreta, de Josep Irla i d’Agustí Calvet, Gaziel, setmanari que sovint llegia a la Biblioteca Pública de Girona -la ubicada a l’antic Hospici-, on solia passar moltes estones. El fet succeí en una visita que vaig fer a la ciutat de Sant Feliu de Guíxols, on vaig conèixer personalment la L. d’Andraitx, que era també una destacada col·laboradora del Diario de Barcelona, quan aquest periòdic, el popular Brusi, gaudia d’un sòlid prestigi. I la L. d’Andraitx no era altra que Margarida Wirsing i Bordas, catedràtica d’Institut. Els dos tinguérem, a casa seva -al carrer Campmany-, una interessant i llarga xerrada sobre diversos temes (jo, llavors, acabava d’arribar del nord d’Àfrica, on havia exercit la professió periodística) i, al final, davant la magnífica impressió que em causà aquella senyora tan liberal, tan culta, tan simpàtica i tan decidida i valenta, li vaig dir que seria per a mi un gran honor escriure a les pàgines d’Àncora.

Margarida Wirsing, que m’explicà tota la seva agitada vida, amb no recordo quants consells de guerra sumaríssims que li havien incoat després de la Guerra Civil, i era filla de pare alemany i mare catalana, però sempre s’havia sentit catalana de soca-rel, acceptà encantada el meu oferiment. I, d’aquesta manera, tot seguit vaig publicar a Áncora una sèrie d’articles en castellà sobre el Marroc (de temes diversos, com el de la política, car havia conegut bé el rei Mohamed V i el seu successor, el príncep Hassan II, i, a més, parlava l’àrab), país que, l’any 1956, aconseguí independitzar-se dels protectorats francès i espanyol, a part de recuperar també, un xic més tard, la zona internacional de Tànger. Poc temps després, però, ja em vaig passar del tot, en les meves col·laboracions al setmanari ganxó, al català, llengua que la Wirsing, per cert, dominava a la perfecció. Precisament, aquell dia que vaig conèixer la «mestressa», com l’anomenaven els seus subordinats, s’enfilava per les parets i es posava les mans al cap, perquè apareixia una falta d’ortografia al titular d’un article publicat a la portada del número d’Àncora, acabat de sortir al carrer. «I això que jo mateixa vaig repassar la prova d’impremta!», deia, tota desesperada, mentre jo mirava de consolar-la: «A mi també, a primera vista, m’ha passat desapercebuda». I era ben veritat.

Àncora, durant les seves sis dècades d’existència, ha viscut èpoques esplendoroses. I les seves pàgines, cal ressaltar-ho, han acollit la flor i nata del periodisme i de la literatura del país. Els números extraordinaris del setmanari ganxó (el de Nadal, el de la Festa Major, etcètera) sempre han estat magnífics. Encara jo en guardo un, molt ben enquadernat, editat l’any 1971, amb motiu de la celebració d’una gran setmana dedicada a Juli Garreta, que té un elevat valor històric. I és que, en facsímil, s’hi inclogué l´edició extraordinària que el setmanari L’Avi Muné, també guixolenc, publicà el 1925, any del decès del cèlebre músic i compositor, edició que conté una excepcional colla d’escrits de condol de prestigioses personalitats, com Caterina Albert (Víctor Català) i Pau Casals. L’Avi Muné era dirigit per Enric Bosch i Viola, un figuerenc que es traslladà de ben petit a Sant Feliu i que, tal com explica el Diccionari Biogràfic de l’Alt Empordà, obra d’Inès Padrosa i Gorgot, de recent aparició, brillà com a articulista a la premsa barcelonina.

Però també Àncora, durant aquestes sis dècades, ha viscut èpoques dolentes, causades per diverses circumstàncies, entre elles l’econòmica, una de les quals coincidí amb el fet que la meva estimada amiga Margarida Wirsing, per motius laborals, anés a viure a Barcelona, on deixà d’existir a edat avançada, i fos substituïda al capdavant de la revista, subtitulada «Setmanari de la Costa Brava», per Claudi Isern, a qui reemplaçà, en morir, el seu fill Josep Maria, l’actual director. Gràcies a l’esforç de gent entusiasta i dinàmica, però, Áncora, que des de fa deu anys ve organitzant uns importants premis literaris, sempre ha sabut capejar bé el temporal. I cal desitjar que ho continuï fent en el futur, malgrat les dificultats a què ara s’enfronta, a conseqüència de la crisi econòmica, que han obligat el setmanari a reduir pàgines per estalviar costos, segons diu en una nota, on afegeix que confia superar aquest mal moment, tot esperant que vinguin temps millors.«Si és així -conclou-, això haurà representat una nova prova per a ÀNCORA».

Anys 60: Margarida Wirsing, directora d’Àncora, reunida amb alguns redactors del setmanari

Emili Casademont i Comas
Publicat a “Diari de Girona”
(8-XI-09)

LES FIRES, L’ENRIC MARQUÉS I JO

Deia el pintor i escriptor Enric Marquès, en un article que publicà l’any 1981 a Presència, que ell no havia oblidat les Fires de Girona de la immediata postguerra, ja que foren les seves primeres Fires, tot afegint, a continuació, el següent: «Any 1940. Any negre, superracionament, Auxilio Social, despietada repressió franquista, calamitats polítiques i naturals: el paorós aiguat de l’octubre. Desolació i misèria. Les Fires tingueren lloc en aquest context de dificultats i de privacions. Instal·lades a la Gran Via, les atraccions i les parades cohabitaven amb el fang amuntegat. Era el pòsit de la ciutat inundada que no havia pogut ser encara desembarrassada del llot. Però Girona, tot i el rerafons tradicionalista i migrat d’aquells anys, no renunciava a la seva Festa Major». I més endavant, assenyalava que, posteriorment, les atraccions i les parades firals es traslladaren a la Devesa i que, de forma progresiva, anà augmentant la seva animació. Aquest i d’altres articles d’en Marquès, apareguts en diversos periòdics, formen part, recopilats per Narcís-Jordi Aragó i Josep Clarà, del llibre Enric Marquès. L’art, la ciutat i el món, editat per la Diputació de Girona l’any 1996.

En aquella època, les Fires de Girona -cal que en faci memòria- començaven el 28 d’octubre, vigília del dia de Sant Narcís, al vespre, amb la lectura del pregó, i finalitzaven, amb l’espectacle dels focs d’artifici, també al vespre, el 5 de novembre. Unes dates que, en el futur, serien poc respectades. Aquest any, per cert, en tenim un clar exemple. I a mitges Fires s’esqueia la gran diada de Tots Sants, la de la «capa i els mocadors blancs», com diu el popular refrany, fent referència al fet que, segons la tradició, l’1 de novembre, s’inicia l’hivern, cosa que, a vegades, no s’acompleix.

Tornant a allò que deia Enric Marquès, jo tampoc no he oblidat les Fires del 1940, que també foren les primeres que vaig viure. Ell, però, segur que en tenia un record més «viu», atès que la seva edat superava la meva, encara que per molt poc. La dolorosa notícia del seu òbit, esdevingut el 1994 a l’hospital Josep Trueta, la vaig rebre a la clínica l’Aliança, on acabaven de practicar-me una intervenció quirúrgica: «Has perdut un vell i bon amic, l’autor del cartell de les properes Fires de Sant Narcís», m’anuncià la meva dona, amb veu trista, allargant-me el Diari de Girona. En efecte, Enric Marquès era un vell i bon amic meu, a qui havia conegut a la meitat dels anys 50. I cal dir que, atret pel seu estil de pintar, no vaig dubtar de seguida, mitjançant la premsa i la ràdio, a donar-li una petit «cop de mà». El 1957, tothom pogué assabentar-se, per exemple, que l’Enric estava passant una temporada a Dinamarca -fent de pagès, però aprofitant les estones lliures per pintar i exposar la seva obra-, gràcies a un reportatge que vaig publicar a la revista Usted, basat en un altre que li havia fet un diari de Copenhaguen. Val a dir que jo he estat un dels primers, primeríssims, periodistes que parlaren del pintor Enric Marquès. I d’això, en dóna fe el catàleg de l’exposició antològica que li dedicà l’Ajuntament de Girona, també l’any 1996, al Museu d’Història de la Ciutat.

A partir del 1958, ell s’establí a París i, pel que a mi respecta, a Tetuan (Regne del Marroc). Això no obstant, el nostre contacte no es trencà. I així, de tant en tant, ell m’adreçava alguna postal al Diario de África, rotatiu del qual jo era redactor, i alguna foto seva. Cap a finals dels anys 60, l’Enric féu una exposició a Girona, mostra que vaig tenir ocasió de veure i, alhora, d’escriure’n un comentari a l’Usted. Poques setmanes més tard, vaig rebre una postal, a Tetuan, on m’agraïa la tramesa d’un exemplar de la revista, així com «el bon comentari que m’hi has publicat». El 1965, aprofitant una altra de les exposicions importants realitzades per Enric Marquès a Girona (que, per cert, havia nascut a la Rodona, al municipi de Santa Eugènia de Ter, agregat avui a la capital del Gironès), vaig entrevistar-lo per a la revista Gerona Información, on anunciava que estava preparant una «expo» a Munic (Alemanya). Després, per diverses raons, el nostre contacte perdé intensitat, per bé que continuà essent cordialíssim. D’altra banda, convé ressaltar que mai no em vaig perdre cap dels molts interessants articles periodístics que l’Enric publicà.

L’última vegada que ens veiérem, a finals dels anys 80 (en aquells moments, en Marquès vivia a Llagostera i jo residia a Figueres), l’Enric em prometé que un dia vindria a casa meva, promesa que m’alegrà de veres, i que rememoraríem allò que ell, en alguna foto que des de París m’havia enviat a Tetuan, posava, a tall de dedicatòria, al darrere: «Tot recordant, amb afecte i agraïment, velles campanyes», referint-se, naturalment, a aquelles que als anys 50, quan era gairebé un desconegut, li havia fet, perquè creia fermament en la seva pintura, a través dels mitjans de comunicació. Per dissort, però, aquell dia no arribà mai.

Com cal imaginar, vaig lamentar de debò la inesperada i prematura mort, ara acaba de fer 15 anys -als 63 d’edat-, del meu vell amic, l’excel·lent pintor i el magnífic escriptor Enric Marquès, així com el fet que, per estar reclòs en una clínica -repeteixo-, no pogués anar a donar-li el meu últim adéu. Primer en una cerimònia civil efectuada a la Devesa i, més tard, mentre hom procedia a escampar les seves cendres damunt un camp proper al monestir de Solius, indret que ell estimava moltíssim. Espero, però, quan m’arribi l’hora, tenir el goig de retrobar-lo al Més Enllà, per tal de fer-la petar una llarga estona. Els dos tenim una cita -meravellosa, sens dubte- pendent…

Emili Casademont i Comas
Publicat a «Diari de Girona»
(1-XI-09)

divendres, 23 d’octubre de 2009

LA MORT ÉS MOLT BELLA

Quasi una hora durà la conferència de premsa que, aquella tarda del 24 d’octubre del 1980, Salvador Dalí oferí sota la cúpula geodèsica del seu Teatre-museu de Figueres, lloc on, segons ell afirmava, es troba situat el centre espiritual d’Europa. Més de 150 periodistes d’arreu del món -de la premsa, la ràdio i la televisió- hi assistírem. I és que aquell acte significava la reaparició en públic del genial artista, després d’una llarga malaltia que féu circular una sèrie de rumors alarmants sobre el seu estat de salut, reaparició on el «diví» volgué demostrar que no havia pas perdut cap facultat, cosa que, almenys mentalment, aconseguí.

«En tot moment, Salvador Dalí ha respost, amb frases plenes d’enginy, les preguntes que els periodistes li hem formulat. Val a dir que àdhuc ens ha impressionat amb les seves clàssiques sortides de bomber. Era el Dalí de sempre. Aquell Dalí que se’n fot del mort i de qui el vetlla. Pel que fa al seu estat físic, però, cal assenyalar que hem vist un Dalí força envellit. Li tremolava bastant la mà dreta, senyal inequívoc de la malaltia de Parkinson que diuen que pateix, per bé que, en una ocasió, ha volgut deixar clar que, quan s’ho proposa, sap mantenir-la quieta i ferma», explicava jo instants després, en una crònica, als oients de Ràdio Olot, en una època, per cert, en què l’emissora de FM de la capital de la Garrotxa gaudia de molta escolta a la Catalunya Nord, on «penetrava» amb gran potència, gràcies a un repetidor, instal·lat per la gent d’aquell territori germà, que les autoritats franceses, per considerar-lo «il·legal», obligaren a tancar.

Salvador Dalí fou àmpliament interrogat per nosaltres, els representants dels mitjans de comunicació. Pel que respecta a Enric Sabater, el seu polèmic secretari, manifestà que mai no li havia proporcionat cap disgust, en contra del que s’assegurava, i afegí, que «Sabater és un dels homes que telefonen més del món», una «virtut» -així qualificava el fet- que admirava, atès que ell sempre havia estat un enemic del telèfon i mai no volia agafar-lo, quan sonava a la seva casa de Portlligat, raó per la qual jo, una vegada, em vaig sentir molt honorat, ja que el mateix Dalí despenjà l’aparell i m’atengué. D’altra banda, afirmà, contestant una pregunta de tipus polític, que, «tal com estan les coses, avui és molt difícil de saber si la Venus del Nilo era feixista o comunista». I, a continuació, féu un gran elogi de Velázquez. «Jo ja em conformaria que la gent digués, en morir-me, que Dalí ha estat un dels millors pintors de la província de Girona», declarà modestament el cèlebre artista nat al figuerenc carrer dedicat a l’inventor Narcís Monturiol, per haver-hi també obert els ulls a la vida.

En el decurs d’aquella conferència de premsa, la ja molt velleta Gala, car devia tenir cap a noranta anys, estigué al costat del seu marit, sense que el mundialment famós i acreditat artista li deixés obrir la boca. Però això no vol pas significar que ella hi romangués del tot quieta. Gala, sempre pendent del que feia i deia el seu espós, es movia nerviosa i es notava que patia per ell. I només mostrà un semblant un xic alegre, quan Dalí afirmà: «Gala ho és tot, absolutament tot per a mi», tot anunciant, a continuació, que «Gala, russa de naixença, regalarà una de les meves millors obres a un important museu de l’URSS», anunci que -la veritat sigui dita- ignoro si arribà a convertir-se en tangible realitat. I, tot seguit, Salvador Dalí ensenyà un quadre de grans dimensions, que feia temps que havia pintat, titulat «Cavall alegre», que Gala, la seva propietària, mostrant-se la mar de generosa (fet poc habitual en ella), donava al museu del seu marit.

Dalí, que duia barretina i uns bigotis un xic crescuts (postissos, potser?), abandonà el seu Teatre-museu, al final de l’acte, ajudat per l’alcalde de Figueres i d’altres persones, ja que caminava amb certa dificultat, fent força pena. Ah!, i segons algú digué, Salvador Dalí es llevava llavors cada dia a les nou del matí, encara que quasi l’havien de vestir, i pintava un parell d’hores. Poc després, però, víctima de la soledat en morir Gala i de multitud de xacres (hagueren d’alimentar-lo per via nasal), ja no pogué fer res de res, mentre esperava mig «segrestat» la visita de la Parca.

La citada reaparició pública de Dalí ens brindà la possibilitat d’assabentar-nos que el mestre del surrealisme, durant del curs de la seva malaltia, havia vist la mort de ben a prop, visió que li féu creure que, d’un moment a l’altre, aquella se l’emportaria, amb un cop sec de dalla, cap a l’altre barri. És clar que la cosa no l’espantava gens ni mica, atès que, de forma seriosa i categòrica, afirmà: «He descobert que la mort és molt bella». Davant d’això, em demano: tingué el «diví» una experiència propera a la mort? Difícil és saber-ho. Però, rumiant-ho un xic, penso que no, ja que la malaltia que acabava de patir Dalí, causada per una grip fortíssima (ara, potser, en diríem «grip A»), fou combatuda amb una quantitat realment brutal, espantosa, d’antibiòtics. I no és cap secret que això pot provocar al·lucinacions d’allò més espectaculars.

De qualsevol manera, quan el marquès de Dalí morí a l’Hospital de Figueres (el 23 de gener del 1989) i una enorme gentada acudí a la Torre Galatea, on fou traslladat el seu cadàver, per tal de retre el darrer homenatge a l’il·lustre artista, ningú no gosà posar en dubte, contemplant la cara del difunt -feta una autèntica meravella gràcies al prestigiós metge forense Narcís Bardalet- que, en efecte, la mort és molt bella, conforme el geni de Potlligat havia afirmat el 24 d’octubre del 1980.

El doctor Narcís Bardalet

Emili Casademont i Comas

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Nit de noces al Gran Teatre del Liceu

La matinada del dia 27 de novembre del 1983, que era divendres, es produí, ben a prop del poble de la Mejorada del Campo (Madrid), un tràgic accident d’aviació. I una de les persones que hi perderen la vida, tal com informaren els mitjans de comunicació, fou, a la prematura edat de 54 anys, Rosa Sabater, la pianista barcelonina de fama mundial, especialitzada en la interpretació d’obres dels compositors Wolfgang Amadeus Mozart, Enric Granados, Frederic Mompou i Isaac Albéniz, entre d’altres, fill, aquest darrer, de la població ripollesa de Camprodon, traspassat, enguany es compleix exactament un segle, a Cambó-les-Bains (Aquitània, França). De l’Albéniz, per cert, la Rosa enregistrà en disc la seva «Suite Ibèria», versió completa, gravació pianística que, segons afirmen els melòmans -i jo no ho poso en dubte-, és una autèntica meravella.

Rosa Sabater, destacada professora de l’Escola Superior de Música de Friburg (Alemanya) des del 1976, era filla del gran pianista Josep Sabater i Just («de tal palo, tal astilla», que diuen els castellans), l’home que sabia totes les òperes de memòria, mort el mes d’octubre d’ara fa quatre dècades, i que, el 1913, fou nomenat mestre-director del Gran Teatre del Liceu. A més, Sabater i Just tenia la virtut d’organitzar-ho tot, musicalment parlant, a la perfecció. Així es guanyà l’estima, la simpatia i l’admiració de tothom. Particularment, cal ressaltar-ho, dels eminents directors de les orquestres simfòniques i operístiques de l’època -els Toscanini, Walter, Padovani, Guarneri, etcètera-, els quals abandonaven Barcelona la mar d’encantats, després d’haver actuat al Liceu, i prometien tornar-hi ben aviat.

I fou en aquell any 1913 que, en escaure’s el centenari de la naixença de Richard Wagner, tot el món musical volgué veure representada l’òpera «Parsifal», cosa que no s’havia pogut fer abans (llevat de la població alemanya de Bayruth, on s’estrenà), ja que el seu autor ordenà que, fins al cap de 30 anys del seu decès, no s’escenifiqués enlloc. D’aquesta manera, tothom esperava amb impaciència l’arribada del 1914, per tal de poder fruir en directe de l’última obra wagneriana, sempre molt discutida, però, al mateix temps, molt elogiada. I el Gran Teatre del Liceu desitjà ser el primer d’arreu del planeta Terra a representar «Parsifal», anhel que, gràcies al mestre Sabater, aconseguí. Gràcies a ell i, també -tot s’ha de dir-, gràcies a la diferència horària -una hora i mitja- entre Bayruth i Barcelona. El Liceu anuncià que, respectant la voluntat de Wagner, donaria «Parsifal» a les dotze en punt de la nit del 31 de desembre del 1913. I, en efecte, així succeí, tot aixecant-se el teló enmig d’una enorme expectació, sota la direcció general de Josep Sabater i Just.

«Parsifal» -convé recordar-ho breument-, òpera en tres actes, a la qual Richard Wagner anomenà «Festival sagrat», es basa en el poema èpic medieval (segle XIII), de Wolfram von Eschenbach, sobre la vida d’un cavaller de la cort del Rei Artur, que es deia o li deien Parzival, i la seva infructuosa búsqueda del Sant Grial. Wagner concebé aquesta obra el Divendres Sant del 1857; però, enfeinat com estava en la composició d’altres peces importants, no la completà fins un quart de segle més tard, tot estrenant-la el 1882, a Bayruth, repeteixo, seu actual d’un prestigiós festival de música. I cal afegir a tot això que, a causa del caràcter místic de «Parsifal», Richard Wagner demanà que el públic no aplaudís ni entre els actes ni al final de la funció, costum que sempre -en vida, sobretot, de la seva vídua- s’ha seguit.

Tornant a l’estrena de «Parsifal» a Barcelona, es donà el cas curiós que uns nuvis, que havien arribat a la ciutat per passar la nit de noces a la Fonda Sant Agustí, situada al carrer de l’Hospital (aleshores, ja començava a posar-se de moda que els nuvis catalans viatgessin a la Ciutat Comtal i a Montserrat), preguntaren al propietari de l’establiment què podrien fer durant la curta estona que faltava per anar a dormir (evidentment, això d’anar a dormir era un dir). «Mireu -els respongué-. Avui, tothom va al Liceu, que és aquí mateix, a quatre passes d’aquesta fonda. Diuen que hi faran un espectacle realment extraordinari, un espectacle que quedarà escrit amb lletres d’or al llibre de la història universal».

I els nuvis, que feien cara de ser bastant babaus, s’adreçaren, il·lusionats i contents, cap al Gran Teatre del Liceu. Però allà es trobaren amb una inesperada i desagradable sorpresa, ja que les portes de l‘edifici es tancaren i barraren, tan bon punt s’inicià l’«espectacle», i no s’obriren fins gairebé les set del matí, després de l’últim acte de «Parsifal», l’intitulat «La consagració del Sant Grial», raó per la qual hagueren de passar la nit de noces, si us plau per força, al Liceu, presenciant i escoltant una avorridíssima, per a ells, sessió operística. Cal suposar que aquells nuvis, en retornar a casa, es guardaren bé prou de contar allò que els havia succeït. Ah!, i l’amo de la Fonda Sant Agustí mai no volgué revelar de quin poble procedien.

La «vox populi» barcelonina, però, deia que es tractava d’un poble de pagès de les terres de Girona. Aneu-ho a saber. Potser, era de les terres de Lleida o bé de les de Tarragona. Perquè, de pagesos, sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà. Fins i tot, a la mateixa Ciutat Comtal, on molta gent, amb els fets, sovint ho demostra…


Emili Casademont i Comas

dimecres, 14 d’octubre de 2009

«Gerona Deportiva», protagonista d’un fet històric

<<0>> Va ser el primer periòdic esportiu que, després de la Guerra Civil, va publicar textos en català

<<0>> Va començar a fer-ho l’any 1967, amb una sèrie d’entrevistes realitzades pel periodista Emili Casademont i Comas, en les quals ja substituïa «Gerona Deportiva» per «Girona Deportiva», molt temps abans que, al principi de la democràcia, el setmanari rebés oficialment aquest nom. Amb ell, va desaparèixer el 1985, després d’haver estat fundat el 1953.

<<0>> En una d’aquelles entrevistes (reproduïda a continuació), va revelar, cosa que semblava un «secret d’estat», on s’ubicaria el nou camp del Girona C. de F.,-l’actual estadi de Montilivi-, o sigui, ben a prop del Mas Abella (a Palau-sacosta, municipi annexionat feia algun temps a la ciutat de Girona).


El personatge de la setmana
entrevistat per

Emili Casademont i Comas

Benjamí Colomer

El proppassat dimecres, al vespre, el doctor Benjamí Colomer fou homenatjat. Per espai de vuit anys -molts anys són aquests!-, en Benjamí Colomer i Pous ha ostentat el càrrec de president del Girona C. de F. Un càrrec, com tothom sap, difícil. Ple de contrarietats, de disgustos… i de poques alegries. Durant aquest període de temps, en Colomer s’ha vist obligat a representar el paper de màrtir. Perquè, quan les coses d’una entitat van malament -i en futbol sempre hi ha algú convençut que mai no van prou bé-, el que «rep» és la directiva, amb el seu president tot davant…

El doctor Colomer, com dèiem, va ésser homenatjat. I amb tota justícia. Ell va agafar el timó de la nau gironina, quan el club es trobava en un moment perillós. Ell, lluitant contra vents i tempestes, la va saber portar a bon port (recordeu que l’equip, en diferents ocasions, va disputar la «Lliguilla» d’ascens), deixant-la, finalment, en mans d’una nova junta. I encara va fer més. En Colomer acceptà un dels tres càrrecs de la vice-presidència actual, per tal de col·laborar més estretament amb el club dels seus amors. Hom no el podia deixar de banda. Ni ell podia tampoc «tirar-s’ho tot a l’esquena» i dir allò tan filosòfic de «ja us ho fareu…!».

La Federació Catalana de Futbol ha sabut reconèixer els mèrits del doctor Colomer. Perquè la seva tasca ha estat sempre extraordinària en tots els aspectes. I, per això, li atorgà la medalla al Mèrit Esportiu.

Al saló de descans del Teatre Municipal, tot un reguitzell de personalitats de categoria s’hi donaren cita. En Pablo Porta, president de la Federació Catalana de Futbol; el gironí Domènec Balmanya, seleccionador nacional; el president del Col·legi d’Àrbitres, els màxims mandataris de les societats esportives de Girona i la província, etc., etc., Tots sota la presidència de les nostres primeres autoritats, amb el governador civil al seu davant, tota vegada que el senyor Hellín Sol ostenta, a més, el càrrec de president de la Junta Provincial d’Educació Física i Esports.

Després de la solemne imposició de la medalla, nosaltres vàrem poder conversar breument amb el doctor Colomer. Primer, com cal suposar, li donàrem l’enhorabona…

--Gràcies -ens digué-. Però aquest homenatge, aquest guardó, no és pas del tot meu, sinó de tots aquells que m’ajudaren durant la meva llarga etapa de president. És a dir, directius, socis…

--Veritablement, l’etapa ha estat llarga. Per què?

--No sabria pas què contestar-te. Jo ja feia temps que volia deixar el càrrec; però les circumstàncies manaven…

--Hi ha qui diu que ésser president del Girona és una cosa que vesteix molt; però quan arriba l’hora de la veritat…

--Quan arriba aquesta hora, tothom arronsa el nas…

--Això és ben cert. Ningú no vol mals de cap. Una pregunta: la seva cartera, s’ha «enflaquit» molt durant aquests vuit anys…?

Somriu el doctor Colomer:

--Potser més del que la gent creu…

--Una altra pregunta: Ens han assegurat que l’assumpte del nou camp…

Ens talla.

--No segueixis. Guarda’t aquesta pregunta, de moment. Ja me la faràs una altra estona. Tot continua el seu camí. I les coses no van pas malament…

No volem «empipar» més. L’ex-president del Girona té feina… Ens apropem a en Balmanya.

--Què ens diu el seleccionador?

--Doncs, ja ho veu. He volgut adherir-me a l’homenatge. Crec que en Colomer se’l mereix. Ha fet moltíssim pel Girona i pel futbol…

--Parlant de futbol, no troba que aquest esport està en decadència…?

--De cap manera. Tot al contrari. Ha millorat un xic. Des del mes d’octubre que ho estic observant, això.

--Quan abandonarà el càrrec. Perquè s’ha dit que…

--Res, noi, res. Fins el 30 de juny de l’any vinent, en Balmanya seguirà de selecccionador.

--No pensa arribar als Campionats del Món…?

--D’això, ja en parlarem. El meu compromís amb la Federació és fins el 30 de juny del 1968, repeteixo.

Ens acomiadem d’en Balmanya. Com abans ens havíem acomiadat d’en Colomer, també. I sortim al carrrer, mentre pensem -són «coses» que es pensen només- que el nou camp de futbol del Girona quedaria la mar de bé situat cap allà on hi ha al Mas Abella, a Palau Sacosta¸un lloc cèntric, no gaire allunyat de la ciutat. I pensem, així mateix, que el club pot ésser propietari d’un magnífic camp, que bé podria batejar-lo amb el nom de certa persona…

(11-XII-1967)
Transcrit per J.C. i P.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

La meva Maria Àngels Anglada

Isabel-Clara Simó fou qui fa temps em presentà Marta Pessarrodona. La Marta, il·lustre escriptora, poetessa i traductora, natural de Terrassa, publicaria anys més tard, el 2006, el llibre Donasses, on fa un retrat de 22 dones de la cultura, ja traspassades, algunes de tant pes històric com l’actriu Margarida Xirgu o Frederica Montseny, aquesta última, encara que pugui semblar sorprenent -era anarquista-, ministra de Sanitat durant la Segona República Espanyola. Una ministra que, després de la mort d’en Franco, abandonà provisionalment el seu llarg exili de Tolosa de Llenguadoc i visità, el 1978, la seva Catalunya natal, en la qual pronuncià algunes conferències (en recordo una a Figueres), al cap de pocs mesos d’haver escrit i publicat la seva biografia el periodista barceloní -i bon amic meu- Agustí Pons.

A les pàgines de Donasses, Marta Pessarrodona -traductora, per cert, de Virgínia Wolff-, hi retrata, per començar, Dolors Monserdà, considerada la primera escriptora en català, i, per acabar, la també escriptora Montserrat Roig, filla de Tomàs Roig i Llop, amiga íntima seva, morta molt prematurament el 1991. I hi ha, entre d’altres dones que han jugat un paper importantíssim dins la societat de casa nostra, Carme Kurr, Remedios Varo, Caterina Albert, Aurora Bertrana, Mercè Rodoreda, Irene Polo, Maria Aurèlia Campmany…i Maria Àngels Anglada. Aquesta darrere traspassada el 23 d’abril del 1999 a Figueres, ara fa una dècada, per Sant Jordi, en plena celebració del Dia del Llibre, festa instituïda en memòria de William Shakespeare i Miguel de Cervantes Saavedra, que volaren al Més Enllà en la data citada. Almenys, això és el que es diu oficialment, perquè sembla que no fou pas així.

No té res d’estrany que Pessarrodona pensés en l’Anglada i la inclogués en el seu llibre, ja que Maria Àngels fou tota una gran donassa, en el millor sentit de la paraula, de Catalunya. I d’això, qualsevol, fent un petit cop d’ull a les seves dades biogràfiques, pot adonar-se’n. O bé, fent una visita a l’exposició que, sobre la seva vida i obra, s’inaugurà la setmana passada al figuerenc Museu de l’Empordà i que romandrà oberta fins al 8 de novembre. «Els escenaris de les obres de Maria Àngels Anglada -s’assenyala amb encert a la tarjeta de presentació de la mostra-, els hem de buscar a la plana de Vic de la seva infantesa, als racons empordanesos que va aprendre a estimar, així com als paisatges d’Itàlia i Grècia que sovint foren destinació dels seus viatges». I és que l’Anglada, per exemple, mai no oblidà la ciutat de Vic, lloc de la seva naixença i de la seva primera joventut, abans d’anar a viure a l’Alt Empordà, després de contraure matrimoni amb Jordi Geli -antic company seu d’estudis universitaris a Barcelona-, que tenia una propietat a Vilamacolum, i on, un cop instal·lada a Figueres, féu de professora en un centre d’ensenyament privat.

Personalment, vaig conèixer Maria Àngels Anglada a la redacció de Canigó, revista on feia crítica literària, igual que el seu marit (que fou, durant un curt període de temps, conservador del Museu de l’Empordà), a mitjan anys 60. El 1979 guanyà el Premi Josep Pla de narrativa amb Les Closes i, el 1994, li arribà la consagració entre el gran públic amb El violí d’Auschwitz. En «emigrar» Canigó a Barcelona i fundar-se a la capital altempordanesa -el 1977- el bisetmanari 9 País, vaig tenir l’alt honor de poder comptar amb Maria Àngels. Com a director del nou periòdic, de seguida li vaig oferir que formés part del nostre equip de redacció en qualitat de col·laboradora, cosa que ella acceptà encantada. A partir de llavors, per tant, molt directament vaig poder copsar les seves excelses virtuts. Era una dona intel·ligentíssima, molt culta i una magnífica escriptora i poetessa. I sovint, ja que dominava com ningú la llengua catalana, li consultava quina era la forma més correcta d’escriure determinades paraules que provocaven discussió, i encara avui dia en continuen provocant.

Recordo molt especialment quan Maria Àngels Anglada fou guardonada, a Barcelona, amb el Premi Josep Pla. L’endemà, vaig anar a felicitar-la al seu domicili del carrer de la Muralla, on encara estava acabant de «pair» l’èxit literari obtingut, tot lluitant, alhora, contra un refredat de mil dimonis escuats, que motivà que la seva veu, en les entrevistes que la nit anterior li havien fet per ràdio i televisió, sortís un xic «distorsionada». L’Anglada agraí la meva felicitació, que endevinà a l’instant que em sortia del fons de l’ànima, i estiguérem una bona estona fent petar la xerrada.

I també recordo molt especialment que, temps més tard, la guanyadora del Premi Josep Pla tingué la gentilesa de lliurar-me un exemplar del llibre El canonge Jaume Collell, que porta com a subtítols «El Periodista i «El Catalanista», obra en què Joan Anglada i Vilardebó, el seu pare -que també fou un destacat periodista vigatà-, rememora la important figura del citat eclesiàstic, amb el qual col·laborà estretament i entusiàsticament. Es tracta d’un exemplar (el llibre s’edità el 1983, gràcies al Patronat d’Estudis Ausonencs i els fills i les filles de l’autor), que m’omple d’orgull i satisfacció, atès que la meva Maria Àngels Anglada, amb el pensament posat en el canonge Collell (que parlà de nació catalana, abans que ho fessin Valentí Almirall, Josep Torras i Bages i Enric Prat de la Riba), hi escrigué aquesta senzilla però molt emotiva dedicatòria: «A Emili Casademont, també un periodista i catalanista de soca-rel, en memòria del meu pare».

Emili Casademont i Comas