dissabte, 27 de setembre de 2008

Sant Miquel i l'origen de Setcases

Antigament, el 29 de setembre -que serà dilluns que ve-, si s'esqueia en temps de guerra, era dia de pau i treva, raó per la qual la brega es deturava. I és que se celebrava la importantíssima diada de Sant Miquel, a la qual l'Església incorporaria, ara fa una trentena d'anys, les dels altres dos arcàngels, o sigui, sant Rafael i sant Gabriel.

En diferents llibres sobre la història, els costums i les tradicions de Catalunya, així com de la resta dels Països Catalans, hi podem constatar que es parla moltíssim de sant Miquel, un arcàngel molt venerat pels guerrers medievals, que el tenien per advocat, car consideraven que era el cabdill de les forces celestials que lluitaven contra el dimoni. D'aquí ve que la iconografia presenti sant Miquel vestit de soldat, sempre ben cuirassat i brandant una espassa. I també d'aquí ve que, per haver ajudat els catalans en la Reconquesta, hi hagi tantes capelles i ermites a casa nostra que li són dedicades, a part de moltes poblacions que llueixen el nom d'aquest arcàngel, com les gironines de Sant Miquel de Colera, Sant Miquel de Fluvià i Sant Miquel de Campmajor, i que moltes altres el tinguin per patró i celebrin la seva festa major. Aquest abans era el cas -i torno de nou a les comarques de Girona- del municipi de Palau-sacosta, agregat a la ciutat del Ter i l'Onyar, que, ara com a barri, sol organitzar, per sant Miquel, algun acte religiós i festiu, tot evocant amb nostàlgia un ahir una mica llunyà.

De Palau-sacosta, per cert, en tinc molts records. I és que els que vivíem als carrers Universitat de Montpeller, Saragossa i Sant Ignasi, entre d'altres (aquest últim amb la gran masia, al final, de Can Montiel, avui desapareguda, on als seus camps es collia de tot i eren plens d'arbres fruiters) gaudíem del privilegi de ser mig palauencs i mig gironins. Amb això vull dir que, per qüestions eclesiàstiques, pertanyíem a la parròquia de Palau, temple en el qual solíem ser batejats i, quan arribava l'hora, «matrimoniats», a més de rebre sepultura al seu petit cementiri, rodejat d'ufanosos boscos de pins i d'alzines sureres, cementiri en què, precisament, dormen el son etern alguns dels meus familiars més directes. Tot això propicià que, l'any 1962, fos convidat a escriure un article per al programa de la Festa Major de Palau-sacosta, editat pels germans Rabell, també mig palauencs i mig gironins, que tenien una agència de publicitat i un taller d'arts gràfiques, article que fou un dels primers que vaig aconseguir publicar en català. I ho vaig fer sense cap problema. Segurament -sempre n'he estat convençut-, perquè l'arcàngel sant Miquel imposava molt de respecte a les autoritats del règim franquista...

Una de les moltíssimes poblacions que celebren la diada de San Miquel -i que, a més, el tenen per patró- és Setcases, localitat igualment gironina, l'origen de la qual, segons la llegenda, és la mar de curiós. Aquest bonic poble pirinenc, que tingué el primer refugi de muntanya de l'Estat espanyol (el refugi d'Ulldeter, creat pel Centre Excursionista de Catalunya) i que disposa d'una cèlebre estació d'esquí (la de Vallter 2000), deu el seu nom al fet que, en una època força reculada, uns ramaders (una família formada per un pare i els seus set fills), pugessin a muntanya, cosa que no havien realitzat mai, i s'aturessin al Pla dels Hospitalets, per tal que les seves ovelles hi pasturessin. Al cap de dos dies, però, començà a nevar, «espectacle» que meravellà els set fills, ja que, per a ells, allò constituïa una novetat. Tot seguit, ho feren saber al seu pare, que era cec, i aquest els explicà que aquelles volves que queien, i que ells creien veure-hi trossets del cel que es desfeien, no era res més que neu, la qual arribaria a cobrir tota l'herba i les ovelles es moririen de fam, i decidí que, tots plegats, busquessin algun lloc presidit per un saüc, arbre que no trigaren a trobar, i cada un dels fills construí allà una casa. Per això, el poble que nasqué a l'entorn de les citades cases és conegut amb el pintoresc nom de Setcases.

Cal afegir que aquesta llegenda, que facilita l'Ajuntament setcasenc i que jo acabo d'oferir un xic resumida, també és recollida per l'il·lustre folklorista Joan Amades en un dels seus llibres, malgrat que no esmenta per a res el saüc, però sí que assenyala, en canvi, que els set germans localitzaren a les terres de Setcases una mena d'argent, que els féu l'efecte que es tractava d'aigua gelada, quan, en realitat, era argent d'allò més pur. Aquesta notícia arribà a coneixement del savi rei Marsil, qui, amb la seva gent, s'hi traslladà i s'emportà a França tota aquella riquesa, amb la qual fundà la ciutat de Marsella.

Per últim, convé indicar que la diada de Sant Miquel és plena de refranys. Un d'ells diu així: «Per sant Miquel,/ el berenar se'n puja al cel,/ i per sant Macià,/ torna a baixar». Això vol significar que, per efecte d'haver-se escurçat notablement les hores de claror, hom dóna a la vida de la llar un altre gir, sopant més aviat i estalviant el berenar. En temps passats, aquest costum fou molt practicat. I és possible que, corregit i augmentat, torni en el futur, perquè tal com està el panorama, molta gent, a més del berenar, pot veure's obligada a estalviar fins i tot el sopar. Suposant, és clar -que és molt suposar-, que algunes dissortades famílies ja no ho hagin començat a fer...

Emili Casademont i Comas

diumenge, 21 de setembre de 2008

La pregària de Mercè Rodoreda

D'aquí a ben pocs dies -el proper 10 d'octubre- farà cent anys que Mercè Rodoreda nasqué al barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles, motiu pel qual ara s'està celebrant, amb diferents actes organitzats per la Fundació Mercè Rodoreda, la Conselleria de Cultura de la Generalitat i l'Institut Ramon Llull, l'Any Rodoreda. Bo serà, crec jo, que, en vigílies de la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, parli de l'escriptora més universal de la narrativa contemporània catalana, tan vinculada, en l'última etapa de la seva vida, a les terres gironines.

La Rodoreda era filla única d'un matrimoni amant de les lletres i la seva infantesa estigué influenciada per Pere Gurguí, el seu avi matern, que li inculcà un profund catalanisme. El 1928, tot just complerts els 20 anys, Mercè Rodoreda contragué matrimoni amb un oncle seu (amb qui tingué un fill, en Jordi), que era cap a tres lustres més gran, matrimoni que desembocà en un fracàs rotund. I fou llavors que, per tal de fugir d'una vida massa monòtona, començà a col·laborar en diversos diaris i revistes, com La Veu de Catalunya, La Publicitat, Mirador, etcètera, on publicà molts contes curts, i escrigué, alhora, quatre novel·les que, posteriorment, rebutjà, ja que considerava que eren fruit d'una «escriptora inexperta». D'aquelles quatre novel·les, tan sols creia que n'hi havia una que podia mig salvar-se del «desastre» (la titulada Aloma, guanyadora del Premi Crexells 1937), per bé que la reescrigué tota, de dalt a baix, el 1969.

Al final de la Guerra Civil, Mercè Rodoreda s'exilià a França i, més tard, allunyant-se del perill nazi, es refugià a Suïssa, on, l'any 1960, escrigué La plaça del Diamant, la novel·la més aclamada de tots els temps, traduïda a una vintena d'idiomes i ambientada a l'exvila de Gràcia, en què narra la història de Natàlia, la Colometa, una dona a qui la Guerra Civil li destrossa la vida i les esperances. D'aquella època, per cert, és també la seva celebrada obra El carrer de les Camèlies. Cal destacar que, en les seves novel·les, la Rodoreda hi sabé descriure a la perfecció la societat catalana del segle XX, així com la sèrie de grans canvis que s'hi produïren.

El 1972, en tornar de l'exili, Mercè Rodoreda s'instal·là a Romanyà de la Selva, petit poble del municipi gironí de Santa Cristina d'Aro (primer en un xalet que hi tenia Carme Manrubia, la seva amiga i antiga companya de treball al Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana, i, més tard, en un de propi), poblet en el qual, envoltada d'aromàtics pins i d'alzines sureres, acabà d'enllestir Mirall trencat, la seva novel·la més ambiciosa, abans d'emmalaltir greument, víctima d'un càncer, i de ser traslladada a Girona, on moriria el 13 d'abril del 1983. Les despulles de la Rodoreda, complint-se així la seva última voluntat, foren enterrades en una tomba del cementiri de Romanyà, tomba que, posteriorment, jo vaig visitar diverses vegades, en anar a proveir-me d'aigua ferruginosa a la cèlebre font picant allà existent, que m'havia receptat un metge. L'estat de deixadesa i d'abandó del darrer estatge terrenal de l'exímia escriptora, però, sempre em produí una gran pena. Espero i desitjo que, en aquests moments, s'hi hagi posat remei...

El 1980, Mercè Rodoreda, algunes obres de la qual han estat portades exitosament al cinema i a la televisió, fou guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. I aquell mateix any, essent alcalde democràtic de Barcelona Narcís Serra, pronuncià el pregó de les Festes de la Mercè, ja que la Mare de Déu de la Mercè, per una decisió presa pel Sant Pare l'any 1868, és la patrona de la Ciutat Comtal, en substitució de santa Eulàlia -reduïda a un discretíssim paper de copatrona-, eliminada per «separatista» per la seva participació en aquell 11 de setembre del 1714, en què Rafael Casanovas, al capdavant dels barcelonins, lluità de forma heroica -encara que, lamentablement, inútil- per les llibertats del poble català, enarborant el penó de la santa i no pas la senyera. La Rodoreda acabà el citat pregó, al Saló de Cent, amb unes paraules que constituïren tota una bella i encertadíssima pregària: «Mare de Déu de la Mercè: feu que els catalans no ens hàgim de sentir mai més captius; que la nostra aspiració, tan justa i tan humana, de néixer, viure i morir catalans, ens sigui reconeguda per sempre més».

Caldria ara, al cap de 28 anys, que els catalans repetíssim aquella pregària de Mercè Rodoreda, desitjant ser escoltats i atesos, per tal que la nostra aspiració (tan justa i tan humana, com molt bé ressaltava ella) no es vegi cada vegada més difuminada...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (21-9-08)

diumenge, 14 de setembre de 2008

El retorn d'August Pi i Sunyer a Roses


Estem arribant a Roses... No sé si hi arribarem... Tenim bon vent...»

Aquestes eren les frases que, l'any 1965, el doctor August Pi i Sunyer pronunciava, en el decurs de la lenta agonia que li tocava patir, al seu, aleshores, exili de la ciutat de Mèxic.

August Pi i Sunyer desitjava retornar a la pàtria. I, sobretot, desitjava retornar a la terra de la seva família, originària de la històrica vila empordanesa i costabravenca de Roses, i extasiar-se en la contemplació de la mar Mediterrània, plena de llum i de color, coses que no havia pogut fer des que l'exèrcit republicà caigué derrotat a la batalla de l'Ebre (precipitant, d'aquesta forma, l'ocupació, per part de les tropes franquistes, de les ciutats de Barcelona i Girona, amb les seves respectives comarques) i ell hagué d'abandonar, a corre-cuita, el territori català i refugiar-se a l'estranger. Però el desig del doctor August Pi i Sunyer (metge que, per cert, assistí Francesc Macià, en els últims instants de la vida del gran president de la Generalitat, que deixà d'existir la matinada del dia de Nadal del 1933, víctima d'un atac d'apencitis) no es pogué veure satisfet fins al cap de quinze anys.

En efecte, fou el 4 de setembre del 1980 que, per fi, les despulles del doctor August Pi i Sunyer arribaren a Catalunya. A l'aeroport del Prat, al matí, foren rebudes pel president Jordi Pujol i el rector de la Universitat de Barcelona, el doctor Antoni Badia i Margarit. I, poca estona més tard, hom procedí a traslladar-les a Roses, per tal de ser enterrades al panteó familiar, al costat de les restes de la seva esposa, Carme Bayo, traspassada a Caracas, així com les del seu germà Carles, que havia estat alcalde de la Ciutat Comtal durant la República, despulles ambdues repatriades feia pocs mesos. I a les sis de la tarda del mateix dia, una enorme gentada, constituïda per rosincs (els rosincs sempre han tingut amb molta estima els Pi i Sunyer), emplenà l'església parroquial de la vila, on se celebraren uns solemnes funerals per l'ànima del doctor August.

Cal assenyalar que el retorn de l'il·lustre científic tingué efecte en la intimitat, ja que, segons manifestà Pere Pi i Sunyer, el seu fill, que era aleshores conseller de Cultura de la Generalitat provisional presidida per Josep Tarradellas, «el país ja va retre un gran homenatge al meu pare i ara és més adient no fer un abús de la cosa pública», decisió que tothom, com cal suposar, trobà molt encertada.

Tal com bé algú ha afirmat, la personalitat del doctor August Pi i Sunyer resumeix a la perfecció l'esperit que bategava a la Catalunya noucentista. És a dir, l'anhel d'elevar el país a una situació culturalment equiparable a qualsevol estat europeu. August Pi i Sunyer, renovador de la biologia a casa nostra, fou, alhora, un profund humanista, vinculat a les més sòlides experiències pedagògiques catalanes. Així, impulsà el Congrés de Metges en Llengua Catalana, el 1913, i, ja catedràtic, presidí, el mateix any, el II Congrés Universitari i s'integrà al Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona. Un cop acabada la Guerra Civil espanyola, el govern de Veneçuela anà a trobar el doctor August a París, primera etapa del seu exili, i li proposà l'organització de la pedagogia universitària en aquella nació americana, proposta que ell, molt complagut, no dubtà a acceptar. La tasca que desenvolupà a Caracas li valgué el reconeixement de les més altes instàncies veneçolanes i, amb motiu del centenari de la seva naixença, l'any 1979, les Cambres de Diputats i Senadors de Veneçuela li dedicaren un gran homenatge. Per altra banda, cal també ressaltar que la UNESCO, el 1955, concedí a l'August el premi Malinga de Biologia, el lliurament del qual tingué lloc a la capital de França, acte que comptà amb la presència de l'aleshores president de la Generalitat a l'exili, Tarradellas.

El doctor August Pi i Sunyer era un gran enamorat de la música i de la literatura. Diuen que conjurà la nostàlgia que experimentà lluny de la pàtria a través de les lletres. I jo ho ben crec, perquè m'ho ha confirmat gent que l'arribà a tractar en terres de l'exili. La novel·la del besavi i Sunyer metges, pare i fill són dues obres que escrigué, les quals apleguen la història dels seus avantpassats en el marc d'un Roses veritablement idíl·lic. I la mateixa melangia portà l'August, en els darrers anys de la seva vida, a conrear el camp de la poesia. I ho féu amb gran èxit, com ho palesa el fet que els seus poemes es publiquessin a Caracas cinc anys després de morir -el 1970- pel Patronat Terra Ferma. D'ell, precisament, són aquests versos d'un sonet dedicat a la vila de Roses: «Vull la casa recelosa i el turonet pelat,/ i la mar arrissada sota el vent de garbí./ Dolça emoció llunyana del racó allà on sóc nat!». Naturalment, August Pi i Sunyer no es referia pas a la seva persona, ja que era fill de Barcelona, raó per la qual posava això en boca d'algú que havia tingut el privilegi d'obrir el ulls a Roses. Però ho hauria pogut fer perfectament, sense por de ser criticat per ningú, a causa de l'extraordinari amor que professava a la vila rosinca, on havia passat moltes temporades, sobretot a l'estiu.

Enguany, en què es commemora el 70è aniversari de la batalla de l'Ebre, crec que és de justícia recordar que fa igualment 70 anys que el doctor August Pi i Sunyer, un dels científics més importants que ha tingut Catalunya, de prestigi internacional, emprengué el camí de l'exili. I també recordar que, des d'en fa 28, les seves despulles estan rebent, al petit cementiri de Roses, tot el suau perfum de la mar llatina, mitològica i poètica, igual que les dels altres familiars de l'August que hi són enterrats...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (14-9-08)

dissabte, 6 de setembre de 2008

La història ocultada de Pep Ventura

Gràcies a un destacat escriptor i polític figuerenc, Josep Puig i Pujades, fou possible de poder saber amb exactitud la data del naixement de Pep Ventura, a Alcalá la Real (Jaén), després de mig segle d'haver mort a la capital de l'Alt Empordà. Puig i Pujades, en comprovar que tothom hi deia la seva, en aquest assumpte, i que acabava d'aparèixer una novel·la escrita per Pere Corominas sobre el pare de la sardana moderna, que embolicava encara més la troca, s'interessà pel tema, tot aconseguint que, des d'aquella ciutat andalusa, li enviessin una còpia de la partida de baptisme del músic, on es «revelava» que l'«avi» Pep havia nascut el 2 de febrer del 1817.

Josep Puig i Pujades, la vida del qual s'extingí, després de la Guerra (in)Civil, al seu exili de Perpinyà, descobrí, per altra banda, amb gran sorpresa, que Pep Ventura no es deia pas Josep Maria Ventura com tothom creia aleshores, sinó Josep Maria Vuenaventura, ja que així ho certificava la còpia del citat document: «Yo, don Juan Agustín Pariente, presbítero (...) bauticé solemnemente a un niño que me informaron nació ayer, exactamente el 2 de febrero de 1817, como a las siete de la tarda, y le puse el nombre de José María de la Purificación, hijo legítimo de Benito Vuenaventura, sargento segundo de la primera compañía del Batallón primero, segundo ligero, y Antonia Casas; abuelos paternos, Miguel Vuenaventura, sargento de la compañía fija en Rosas, y Margarita Fontico; maternos, José Casas y Ángela Casas (...)».

El primer cognom d'en Pep Ventura, per tant, era el de Vuenaventura, fet que Josep Puig i Pujades, en un article publicat a la revista figuerenca La Dansa Més Bella, il·lustrat amb una foto del retrat que un jove Salvador Dalí acabava de dibuixar del músic, no trigà gaire a «esbombar». Convé advertir que, a la primera meitat del segle XIX, els castellans solien escriure «vuenaventura» en lloc de «buenaventura», atès que acostumaven a substituir la be alta per la be baixa de moltes paraules, costum del qual encara resten, en l'actualitat, alguns vestigis. L'«avi» Pep, però, tal com indicava també Puig i Pujades en el mateix article, mai no usà el seu primer cognom real. Sempre el procurà amagar, catalanitzant-lo almenys tres cops. Així, en casar-se el 16 de juliol del 1837 amb Maria Llandric, se'l canvià pel de Bentura (Bentura, sí, amb be alta, perquè els catalans, llavors, ben al contrari de com obraven els castellans, solien reemplaçar la be baixa per la be alta). Més endavant, quan exercí com a professor de música a l'Institut de Figueres, pel de Bonaventura. I el 17 de novembre del 1864, en «Pep de la tenora», en enviduar i contraure matrimoni en segones núpcies amb Margarida Ripoll, convertí, de forma ja definitiva, el seu primer cognom en Ventura.

«Sortosament, per a nosaltres, empordanesos, que hem sentit percutir en la nostra ànima amb el calfred de les grans emocions el refilar de la música d'aquest personatge tan insigne, música pastada amb la nostra terra i el nosre cel, pura com la neu del Canigó i apassionada com el Mediterrani proper, per a nosaltres, repeteixo, aquest personatge tan insigne sempre serà en Pep, a seques (familiarment amb tot carinyo i amb tot respecte), l'home que salvà de la mort aquesta dansa de reis, que és la sardana», cloïa Josep Puig i Pujades el seu article, ja que abrigava el temor que la divulgació de la notícia que Pep Ventura s'anomenava, en realitat, Josep Maria Vuenaventura (o Josep Maria Buenaventura, si volem escriure aquest cognom de forma correcta en la llengua de Cervantes) no cauria gens bé entre els catalans i, sobretot, entre els amants de la sardana, com, en efecte, així succeí. Però hom procurà ràpidament ocultar allò que havia descobert Puig i Pujades, tot restant ben aviat oblidat aquell disgust o aquella decepció...

Actualment, s'investiga molt. I les investigacions, malgrat no poder disposar d'alguns documents importants -perduts o destruïts, en part, durant la Guerra (in)Civil-, solen donar bons resultats. Així, pel que fa a Pep Ventura, tenim ara que una gironina, Anna Costal, llicenciada en Història i Ciències de la Música per la UAB, en unes declaracions fetes a Montserrat Juvanteny i publicades al Diari de Girona, ha revelat que, el passat mes de juliol, presentà una tesina encaminada a obtenir el doctorat, titulada Pep Ventura: moda, sàtira i revolució, fruit de dos anys d'estudi i anàlisi de les sardanes de l'«avi» Pep, feina que mai no s'havia fet i que li ha permès descobrir aspectes inèdits del músic. «Es tracta -ha afirmat- d'un repertori sardanístic que ha restat amagat i proscrit durant molts anys, ocultant una part molt interessant de la història contemporània de Catalunya: la part més social, vital i quotidiana de l'Empordà federal de l'època del Sexenni Revolucionari».

Segons Costal, fou entre el 1864 i el 1875 que Ventura escrigué sardanes llargues inspirant-se en temes d'òpera i sarsuela, o sigui, en la seva època de maduresa i no pas, com expliquen els llibres d'història, en la seva joventut. Aquestes sardanes foren les grans rivals del contrapàs, la dansa que, a partir de la revolució del 1868, passà a ser del bàndol carlí i que era controlada per les famílies benestants de cada poble, «un fet que els permetia demostrar el seu poder a la plaça, sota la col·laboració de l'Església», ha remarcat l'Anna. I fou, precisament, gràcies a moltes sardanes llargues de l'«avi» Pep -sobretot, les de caire revolucionari i antimonàrquic-, ajudades per la defensa que hom feia de l'estat laic i republicà, quan aquest començava a aixecar el cap, que s'anul·laren els privilegis de l'aristocràcia, cosa que significà un canvi en la societat d'aquell temps.

Per últim, cal ressaltar -detall que igualment sempre s'ha amagat- que Pep Ventura compongué sardanes sobre temes bèl·lics, com Catalina, i algunes, com Fray José, que no deixaven gaire ben parada l'Església...

Cal felicitar ben cordialment Anna Costal, exinstrumentista de la cobla Baix Empordà, pel seu excel·lent i laboriós treball d'investigació -encara no conclòs del tot-, que permet conèixer la història ocultada de Pep Ventura. Una història que, per fi, pot propiciar que s'escrigui la veritable biografia del genial músic...

Pep Ventura vist per un joveníssim Salvador Dalí

Emili Casademont i Comas