diumenge, 6 de juliol del 2008

El Molino no serà El Molí


El Molino, el cabaret barceloní tancat ara fa 11 anys, nasqué al Paral·lel de l'any 1898, en ple barri del Poble-sec, on hi havia una multitud de teatres de varietats, cafès-concert i music-halls. Al principi, que se'n deia La Pajarera Catalana, sabé fer-se un forat en el món de l'espectacle, oferint sarsueles curtes, així com les actuacions de Caballero Felip, un artista polifacètic molt popular a la Ciutat Comtal. El negoci, però, no acabà de funcionar. I així, el 1908, és a dir, ara fa justament un segle, un nou propietari l'aixecà, tot apareixent a la seva façana el nom de Petit Moulin Rouge, el qual, a partir del 1936, es convertiria en Moulin Rouge, eliminant allò de «Petit», ja que els seus espectacles (espectacles de music-hall, amb músics, humoristes, mags, equilibristes... i, per descomptat, amb noies lleugeríssimes de roba) no tenien res a envejar als del cèlebre cabaret de la mateixa denominació, instal·lat al barri parisenc de Montmartre.

Cal fer notar, però, que, l'any 1926, el Moulin Rouge de la capital catalana deixà de ser un local d'espectacle públic, ja que, durant un breu període de temps, esdevingué la seu del partit polític fundat pel dictador Miguel Primo de Rivera, o sigui, la Unión Patriótica Española. I també cal fer notar que uns anys més tard, el 1929, a causa de l'Exposició Universal de Barcelona, es procedí a remodelar la seva façana i, tot imitant el Moulin Rouge de París, hom hi col·locà les aspes de molí.

Després de la Guerra Civil, el 1939, amb la victòria de l'exèrcit franquista, el Moulin Rouge barceloní es veié obligat a convertir-se en El Molino, denominació que conservaria fins que tancà. I és que la paraula «rouge», que en català significa roig i en castellà «rojo», en Franco (ell, que havia derrotat els rojos -plural en les dues llengües- i que els tenia pels seus principals enemics) no la podia pas tolerar, raó per la qual ordenà que fos eliminada i, per altra banda, que Molino reemplacés Moulin.

Tot seguit, un tal Francisco Serrano, amo d'un altre històric teatre de Barcelona, el Bataclán, es féu càrrec del local i aconseguí atraure-hi un públic ric i refinat, que pagava a bon preu les copes d'alterne i solia beure molt de xampany. I no és cap secret que aquest personatge no trigà a promoure, també a El Molino, l'estraperlo, sobretot de penicilina, a les zones de butaques més discretes. Durant els anys 60, després d'una «punxada» econòmica, el local quedà en mans de doña Fernandita, que li deien, la qual portà els números amb mà dura i, de mica en mica, salvà el negoci, fins que arribà el moment de la decadència d'aquest tipus de sales de festes i totes, una darrere l'altra, anaren tancant de forma definitiva, impulsades pels canvis de la gent en la manera de passar l'estona...

Per l'escenari d'El Molino desfilaren nombrosos artistes, com la Bella Dorita, reina del Paral·lel durant els anys 40 i 50; Escamillo, Mary Mistral, etc, i, més recentment -del 1980 al 1997-, Amparo Moreno, La Maña... i Merche Mar, l'última de les «vedettes» del local. A part d'això, convé consignar que a El Molino es filmaren moltes pel·lícules: El último cuplé (1957), dirigida per Juan de Orduña i protagonitzada per Sara Montiel; Las alegres chicas de El Molino (1977), amb José Antonio de la Loma de director i Crista i Pipper de protagonistes; El extranjer-oh! de la calle de la Cruz (1987), que dirigí Jorge Grau i que protagonitzaren José Sacristán, Emma Cohen, Teresa Gimpera i Gabino Diego, etcètera. Els artistes «molineros» sempre hagueren de lluitar contra la censura i la política i la guerra i la fam, donant a l'Espanya de totes les èpoques una lliçó constant de llibertat, de sublimació de la cosa popular i d'erotisme sense hipocresia. Personalment, guardo molts bons records d'El Molino. Als anys 50, vaig anar-hi algunes vegades com a periodista. I allà fou, precisament, on vaig conèixer la Bella Dorita, a qui, el 1957, li vaig fer una àmplia entrevista per a la revista Usted, que dirigia el recordat Jaume Sureda i Prat (que, en el futur, també dirigiria el Diari de Girona), amb motiu d'una actuació que oferí al Teatre Municipal gironí. Maria Yáñez, per cert, em digué que la seva edat era un misteri. «Quan aquest misteri es descobreixi, hauré deixat d'interessar el públic», afegí.

Aleshores, tothom estava «preocupat» pels anys que podia tenir la Bella Dorita (uns deien que 70, d'altres que 80...). En realitat, la dona era gran, però no tant com s'especulava. El que passava és que havia començat en el món de l'espectacle essent una nena i feia moltíssim temps que, cantant i exhibint el seu cos mig nu, trepitjava els escenaris...

Dilluns passat, l'endemà mateix d'haver-se proclamat la selecció espanyola, coneguda com la roja, campiona de l'Eurocopa de futbol, es posà la primera pedra al que serà el nou El Molino. I s'espera que les obres s'acabin a finals del 2009, moment en què el mític cabaret, reformat, tornarà a obrir les seves portes.

Gràcies a un esport de masses, l'España una, grande y libre d'en Franco ha esdevingut l'España una, grande y libre dels rojos. Uns rojos, entusiastes de l'equip espanyol que vesteix de roig i que cridant ¡Viva España! a ple pulmó, igual que en la millor època del règim franquista, arribaren a convertir la plaza Colón de Madrid en la plaza Roja de Madrid. Ben mirat, políticament res no ha canviat. I, en conseqüència, el nom d'El Molino es mantindrà en el futur, ja que els nacionalistes espanyols, molts dels quals tenen la barra de denunciar que la nostra llengua està posant en greu perill la supervivència del castellà a Catalunya, quan els fets demostren que és tot el contrari, no permetran -n'estic ben convençut- que l'històric i recuperat local d'oci barceloní es digui El Molí, tal com molts catalans, carregats de raó, reclamen...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (6-7-08)