dilluns, 28 de juliol de 2008

Els Cent Homes d'en Fontbernat, entre les millors corals catalanes

·Creada pel músic, escriptor i polític gironí, que va ser un gran col·laborador de Josep Irla a l'exili, va actuar diverses vegades a Sant Feliu de Guíxols

·L'associació ASPE de la Ciutat Comtal ha inclòs en un CD la seva gravació d'«El cant del poble», feta l'any 1931 als estudis barcelonins de la casa Odeon



Redacció
L'Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Enregistrat (ASPE), amb el suport de la Diputació de Barcelona i la Biblioteca de Catalunya, ha editat un CD, titulat El Cant Coral a Catalunya a 78 r.p.m. (1906-1952), que conté un total de 23 peces, enregistrades, al llarg de l'indicat període de temps, per les millors corals catalanes.

El cant del poble, d'Amadeu Vives i Josep Maria de Sagarra, que és un dels sis himnes que va gravar en disc la coral Els Cent Homes d'en Fontbernat l'any 1931, amb la col·laboració de la cobla Barcelona i el tenor Emili Vendrell, ha estat l'obra escollida per la citada associació barcelonina perquè figuri en el CD.

Aquesta peça va ser proposada, poc abans de proclamar-se la Segona República, per substituir Els segadors, ja que un grup de patriotes, encapçalat per Ventura Gassol, considerava que l'himne de Catalunya era «massa bel·licòs», proposta que no va prosperar, tot i que després va arribar a gaudir de molta popularitat.

La història
En un petit llibret que acompanya aquest CD, hi ha la història de totes i cadascuna de les citades corals. La d'Els Cent Homes d'en Fontbernat, creada a Barcelona l'any 1930, ha estat feta pel biògraf del mestre Fontbernat, el periodista Emili Casademont i Comas, col·laborador d'ÀNCORA, autor del llibre L'home dels Cent Homes, editat pels ajuntaments de Bescanó i Anglès, i coautor del titulat Josep Fontbernat i Verdaguer (1896-1977). Imatges i documents, editat per la Diputació de Girona.

Entre d'altres coses, hi explica el següent:

«Josep Fontbernat i Verdaguer, nascut al poble d'Estanyol (municipi de Bescanó) l'any 1896, es traslladà de ben jovenet a Barcelona, on arribà a ser el deixeble predilecte del mestre Enric Morera. Exiliat a França durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, cursà estudis musicals superiors a París i a Tolosa de Llenguadoc (en aquesta última ciutat, amb Déodat de Séverac), i participà en els històrics fets de Prats de Molló com a un dels lloctinents de Francesc Macià.

»Fontbernat tornà a la Ciutat Comtal el 1930, tot ocupant, en temps de la Generalitat republicana, després d'haver estat elegit regidor de l'Ajuntament barceloní i diputat al Parlament de Catalunya, per ERC, importants càrrecs, com el de director general de Radiodifusió, el primer que hi ha hagut a casa nostra. Per altra banda, fou un dels pocs signants de l'acta de defunció de l'Avi, esdevinguda la matinada del dia de Nadal del 1933. Acabada la Guerra Civil, s'exilià de nou a França, país en el qual desenvolupà activitats polítiques i musicals.

»Posteriorment, el mestre Fontbernat s'establí al Principat d'Andorra, on, a més de crear els Cors Andorrans, posà en marxa la Ràdio de les Valls (al principi dita Ando-ràdio i, al final, Sud-ràdio), emissora de titularitat francesa. Amb els textos que anaven brollant de la seva sàvia ploma, hi realitzà diàriament -i durant una bona colla d'anys- el Glossari andorrà, un programa molt escoltat arreu dels Països Catalans, que ell mateix llegia i que ha quedat immortalitzat en un llibre.

»El mes de maig del 1931, la coral Els Cent Homes d'en Fontbernat, formada per treballadors del moll barceloní i d'altra gent humil, enregistrà en disc, als estudis barcelonins de la casa Odeon, sis himnes de Catalunya, entre els quals figuraven Catalunya, pàtria nostra, original del fill d'Estanyol (que encara, avui dia, molts orfeons i corals el tenen en els seus repertoris), El cant del poble i l'harmonització que ell mateix féu d'Els segadors.

»Cal ressaltar que aquells Segadors del mestre Fontbernat foren els primers que, immediatament després de la mort de Franco, sonaren a les ràdios catalanes, gràcies a una regravació feta per Emi-Odeon, les còpies -els discos- de la qual s'exhauriren en un tres i no res. "Aquest va ser l'últim servei que Josep Fontbernat va prestar a la pàtria", remarcà el Diari d'Andorra, tot lamentant, però, que "ja greument malalt, ell no va poder arribar a assabentar-se'n". Morí a Andorra la Vella i allà l'enterraren, si bé posteriorment rebé definitiva sepultura a Anglès, població gironina d'on era originària la seva mare.»

L'home fort
de l'Irla
Convé afegir que, després de la Segona Guerra Mundial, el mestre Fontbernat va ser conseller particular de Vincent Auriol, president de la República francesa, i un gran col·laborador a l'exili del president Josep Irla. Així, segons explica l'historiador Albert Manent, Josep Fontbernat es presentava als ministeris de París, al capdavant del guixolenc Irla i els membres del Govern català, demanant pels seus titulars, petició que, amb veu enèrgica, encetava d'aquesta manera: «Ici, le Gouvernement de la Catalogne!». I, tot seguit, els ministres sortien dels seus despatxos i, després d'abraçar el seu amic Fontbernat, rebien els polítics catalans i els atenien.

No és d'estranyar, per tant, que Josep Fontbernat fos proposat per substituir el president Irla, després del «no» de Pau Casals. La proposta, però, va ser rebutjada per ell -era un home molt modest-, al·legant que «no s'escau que un pobre, un pelat com jo, ostenti un honor i una responsabilitat tan grans en terres de l'exili». Finalment, el quart president de la Generalitat de l'era moderna va ser Josep Tarradellas.

I també conve afegir, per acabar, que, a començament dels anys 30, la coral Els Cent Homes d'en Fontbernat va oferir moltíssimes actuacions arreu de Catalunya i del Rosselló, algunes d'elles a Sant Feliu de Guíxols, ciutat natal de Juli Garreta, la música del qual era una de les preferides del mestre Fontbernat, com ho demostra el fet que les notes de la sardana Juny van constituir la sintonia del Glossari andorrà.

diumenge, 27 de juliol de 2008

Tota la fabulosa història de les travessies de l'Estret de Gibraltar nedant, en un llibre de Montserrat Tresserras

·L'olotina fou la primera dona de l'Estat espanyol que, el 12 de setembre del 1957, aconseguí triomfar en la difícil prova

·Un any després, ara fa mig segle, també es convertí en la primera nedadora de l'Estat que creuà el Canal de la Mànega

Amb un temps de 5 hores i 18 minuts, l'olotina Montserrat Tresserras creuà nedant, el 12 de setembre del 1957, l'Estret de Gibraltar. És a dir, un parell d'anys després que ho fes el doctor Felip Sánchez Babot, conegut metge gironí, que trigà 15 minuts més que ella. Tots dos superaren amb escreix el temps de la britànica Mercedes Gleize, el primer nedador (en realitat, una intrèpida nedadora) que, el 1928, efectuà la travessia entre la costa andalusa i la marroquina, i hi emprà un total de 12 hores i 50 minuts.

«Nadando el Estrecho, sus
orígenes y su historia»
Segurament que us demanareu, benvolguts lectors, per què toco aquest tema. Doncs perquè Montserrat Tresserras ha publicat un llibre, Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia, editat per la Dirección General de Promoción Deportiva (Consejería de Deportes) de la Comunidad de Madrid, obra que, el proppassat divendres dia 16 de maig, fou presentada, en el decurs d'un solemne acte amb l'assistència de l'autora, a l'Ajuntament de la capital de la Garrotxa, al cap de dues setmanes d'haver estat també presentada a la capital de l'Estat, on, des de fa algunes dècades, resideix aquesta avui exnedadora de llargues distàncies que, durant els anys 50 i 60 del segle passat, sorprengué el món, amb les gestes que protagonitzà al Canal de la Mànega i als cabalosos rius d'Amèrica del Sud, després de la que portà a terme a l'Estret de Gibraltar.

«La natación de larga distancia ha tenido recientemente una mayor popularidad en nuestro país, gracias a los triunfos de nuestro campeón del mundo David Meca», assenyala Alberto López Viejo, consejero de Deportes de la Comunidad de Madrid, en el pròleg del llibre, tot afegint que «"Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia" nos acerca a proezas anteriores de este deporte narradas por una mujer que también forma parte de la leyenda de los maratonianos del agua», i recorda, a continuació, que l'olotina fou la primera nedadora espanyola que creuà el Canal de la Mànega, tot ressaltant que es tracta d'una experta coneixedora d'aquesta especialitat esportiva.

Per la seva banda, Dale Petranech, secretari general del Museu de la Galeria Internacional de la Fama en Natació (ubicat a l'estat nord-americà de Florida), remarca, a les pàgines inicials de l'obra, que Montserrat Tresserras, actual vicepresidenta de l'Associació de Natació del Canal de la Mànega i directiva de la seva Junta de Govern, a més d'ajudar d'altres nedadors a aconseguir llurs objectius, «ha recorrido diversos lugares del mundo, no sólo como nadadora, sino en su calidad de entrenadora o juez».

Evocació d'una època
llunyana
Oportunament, vaig rebre un exemplar de Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia, que la meva vella -i també bella-, admirada i estimada amiga tingué la gentilesa d'enviar-me, detall que li vaig agrair moltíssim, amb la dedicatòria següent: «Al bon amic Emili Casademont, que tant em va ajudar amb les seves cròniques esportives i ben documentades».

Això em féu evocar una meravellosa època, ja llunyana, en què vaig escriure moltíssim sobre ella i les seves extraordinàries gestes. O sigui, una enorme quantitat d'articles, reportatges i cròniques que, retallats de molts diaris i revistes, guardo, entre els quals hi ha els que vaig publicar a través de l'agència Europa Press, que van fer la volta al món, els que vaig signar a Los Sitios, El Noticiero Universal, Gerona Deportiva, Usted, Rumor, Costa Brava Información, etcètera, periòdics avui desapareguts, sense oblidar els que vaig redactar per al també enguany desaparegut Diario de África, editat a Tetuan (Regne del Marroc), on vaig oferir una detallada i puntual informació sobre les proeses que la Montserrat protagonitzà al Canal de la Mànega i als grans rius sud-americans, i alguns guions que vaig elaborar per a Ràdio Girona.

És clar que ella en deu guardar molts més que no pas jo, de treballs periodístics meus relatius als seus temps gloriosos de «menjamilles», com aquella entrevista datada a Roses, per exemple, que sortí publicada al diari El Faro de Vigo (ocupava tota una plana i anunciava en lletres grosses: «Una entrevista de la famosa nadadora com Emilio Casademont»), just el mateix matí del dia de la seva arribada a la ciutat gallega, on havia de fer una fase preparació, circumstància que motivà que els viguesos, en reconèixer-la per les fotos, li demanessin, tot entusiasmats, autògrafs...

Entrenaments
a la Costa Brava
Mig segle s'acomplí el proppassat mes de setembre que Montserrat Tresserras, repeteixo, realitzà la gesta de creuar nedant l'Estret de Gibraltar. Abans, però, efectuà un parell de proves a mar obert a la Costa Brava. La primera (12 quilòmetres) fou des de Sant Feliu de Guíxols fins a Palamós, i l'altra (16 quilòmetres), des de l'Escala fins a Roses. Aquelles proves, culminades amb èxit, li permeteren mirar amb optimisme el futur. I així, l'esmentat dia 12 de setembre del 1957, Montserrat es llançà al mar, a Tarifa, i, al cap de dues hores i mitja, es trobava al bell mig de l'Estret, on els dofins jugaven alegrement al seu costat...

Instants després, la seva amiga -també olotina- Mari Casacuberta, que l'acompanyava, li comunicà que estava batent el rècord femení, en poder de Florence Chawick. Però Montserrat Tresserras, en arribar davant un penya-segat, hagué de fer un tomb, perdent així llastimosament alguns minuts i la possibilitat de superar l'al·ludit rècord, tot i que això últim no genia gaire importància. L'important era posar els peus al Marroc, cosa que materialitzà a la platja de Zainar, convertint-se, d'aquesta manera, en la primera nedadora de l'Estat espanyol que ho aconseguia.

El periodista Guillermo Ortega del setmanari Algeciras, que seguí la prova en el vaixell dels pràctics, «me tomó el pulso y asombrado comprobó que ni éste ni mi voz demostraban el más leve síntoma de fatiga», relata Montserrat a Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia, mentre, plena d'alegria pel triomf, la seva ment es trobava en d'altres costes més llunyanes i més fredes. «Una esperanza -afegeix- largamente silenciada y unas palabras que días antes no me hubiera atrevido a pronunciar: ¡El Canal está a mi alcance...!». I així fou, en efecte, un any més tard, és a dir, ara fa mig segle.

Gran rebuda a Tarifa
i a Olot

Montserrat Tresserras, en tornar després a bord d'un petit vaixell al port de Tarifa, fou objecte d'una gran rebuda i l'alcalde li lliurà la medalla de la Virgen de la Luz, patrona d'aquuella ciutat gaditana, alhora que, de la seva gesta, se'n feien ressò tots els mitjans de comunicació del món.

I no menys emotiu fou el comiat, quan la Montserrat i la Mari es disposaven a emprendre el viatge de retorn cap a la seva ciutat d'Olot. Una tuna cantava «Adiós con el corazón...», i, en el moment d'arrencar l'autobús, començà a ploure, fet que ocasionà que una veu entre la multitud exclamés: «¡Tarifa llora porque se van las catalanas!».

Posteriorment, en arribar a la capital de la Garrotxa, Montserrat Tresserras rebria el grandiós i merescut homenatge dels seus conciutadans, encapçalats per l'alcalde i el president del C. N. Olot, club al qual ella sempre ha pertangut. (En una de les fotos que il·lustren el present reportatge, presa poc temps abans de la travessia de l'Estret, hi podem veure una Montserrat força jove, lluint la seva samarreta.)

Montserrat Tresserras, en retornar triomfalment al port de Tarifa, després de la travessia de l'Estret

El fracàs dels waterpolistes
del C.N. Barcelona
«Cuando Montserrat Tresserras realizó la hazaña de atravesar a nado el Estrecho de Gibraltar -y precisamente en los días de más euforia en torno a la nadadora por su feliz hazaña-, los nadadores del equipo de polo acuático del C.N. Barcelona anunciaron pomposamente que ellos, en bloque, también realizarían la travesía. A nosotros el anuncio, precisamente en aquellos días, nos supo a reto -a fanfarronada, ¿por qué no decirlo?-, tendente a minimizar la proeza de nuestra nadadora "amateur"», deia el setmanari olotí Misión, el 18 d'octubre del 1957, tot afegint que els waterpolistes barcelonins «acaban de regresar de Tarifa con un nuevo compañero de viaje: el fracaso».

Tots els mitjans de comunicació d'arreu de l'Estat espanyol -i àdhuc alguns de l'estranger- es feren ressò d'aquell sonat fracàs. Així, Ràdio Barcelona, per mitjà del periodista Manuel Espín, deia que «Montserrat Tresseras, una gentil ondina olotense, sin echarle el menor teatro a la cosa, se fue un buen día a Tarifa y desde allí cruzó el Estrecho, cosa que, per las causas que sean, no han podido realizar esos fornidos y apuestos varones, cuyo triunfo se daba por descontado. Lamentamos, sinceramente, su fracaso. Pero nuestra lamentación tiene la contrapartida de pensar que acaso haya sido ahora cuando la gesta de Montserrat Tresserras haya alcanzado, a la vista de todo el muno, el relieve de lo que fue en realidad: una auténtica hazaña deportiva». En el mateix sentit es pronunciaren tots els diaris barcelonins, entre ells els esportius Dicen...i El Mundo Deportivo.

En aquest últim rotatiu, el prestigiós periodista Vicenç Esquiroz, al cap d'un any -quan la Montserrat acabava de creuar exitosament el Canal de la Mànega-, encara comentava: «(...) De ahí que la gesta de Montserrat Treserras cobre un ambiente insospechado y tengamos que reconocer los grandes méritos de esta simpatiquísima deportista olotense por su entusiasmo, su tenacidad y, sobre todo, porque ha demostrado, incluso a los escépticos, que con entusiasmo se puede conseguir todo. Incluso han tenido que aceptarlo quienes, hace poco más de un año, cometiendo un pecado de lesa vanidad, pretendieron repetir la gesta de Montserrat Tresserras, nadando el Estrecho de Gibraltar».

Cal afegir a tot això que els waterpolistes barcelonins havien afirmat que, fins i tot, s'entretindrien pel camí jugant un partit de la seva especialitat esportiva...

Propera edició
en anglès

Tota la fabulosa història de les travessies de l'Estret, dutes a terme per nedadors i nedadores de molt diverses nacionalitats, es troba àmpliament recolida, per primer cop, en aquest llibre de Montserrat Tresserras, il·lustrat de forma magnífica amb fotos i documents, on l'olotina posa en relleu els seus extraordinaris dots d'historiadora i, també, d'escriptora.

L'obra està redactada en castellà, amb uns versos del poema L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer, al començament, en català. I s'espera que, pel seu remarcable interès i importància, no trigui gaire a fer-se'n una edició en anglès.



El doctor Felip Sánchez Babot (a la dreta), acompanyat del valencià Segundo Castelló, triomfador també de la travessia de l'Estret, fotografiats, l'any 1955, a Tarifa

dissabte, 26 de juliol de 2008

La bella Magdalena i la seva rarota història

Tant en el Nou Testament canònic com en els evangelis apòcrifs, Maria Magdalena, feta santa per l'Església catòlica, l'Església ortodoxa i la Comunió anglicana, que celebren la seva festivitat el 22 de juliol, hi apareix qualificada de distingida deixebla de Jesús de Natzaret. I cal ressaltar que, ara fa una quarantena d'anys, el Vaticà retirà del calendari litúrgic l'apel·latiu de penitent, que adjudicava tradicionalment a la Magdalena, en no poder justificar que havia estat una prostituta penedida, malgrat que molts catòlics sempre l'han continuat considerant com a tal, car creuen que és la dona adúltera a qui Jesús salvà de la lapidació i que després ella, agraïda també per haver-li expulsat del cos set dimonis, procedí a ungir, amb perfums, els seus peus, tot eixugant-los amb la llarga i espessa cabellera que lluïa la descrita pertot arreu com la «bella Magdalena». Aquesta prostituta penedida, immortalitzada per un gran nombre de cèlebres pintors (entre ells, Salvador Dalí), podria ser una altra Maria (Maria de Betània, potser?) i no pas Maria Magdalena, anomenada així perquè era filla de Magdala, localitat situada a la costa occidental del llac de Tiberíades.

En un parell d'evangelis apòcrifs, el de Tomàs i el de Felip, Maria Magdalena hi és citada com la «deixebla de Jesús, que té amb ell una relació molt propera, igual que la dels apòstols, o més, si cal». I, per altra banda, en el primer s'explica que les dones que caminaven contínuament amb el Senyor eren la seva mare, la Verge Maria, i Maria Magdalena, a la qual es designa com la companya de Jesús. D'aquí, en part, prové que es digui que fou la seva esposa i, anant encara més lluny, que li donà descendència, sense que res d'això no hagi pogut ser provat. I pel que respecta als evangèlics canònics, tots quatre coincideixen a assenyalar que la Magdalena estigué present en la crucifixió de Jesucrist, el qual se li aparegué, després de ressuscitar, cosa que a alguns apòstols, com sant Pere (i això ho remarquen, principalment, els apòcrifs), els costà moltíssim de pair...

Segons la tradició ortodoxa, Maria Magdalena es retirà a Efes, juntament amb la Verge Maria i l'apòstol Joan, on morí. L'any 886, les seves relíquies foren traslladades a Constantinoble, nom antic de l'actual Istambul (Turquia), i allà es conserven, tradició que corroborà Gregori de Tours, sense mencionar cap relació amb França. Posteriorment, però, sorgí una llegenda, d'acord amb la qual Maria Magdalena, acompanyada d'altres persones (Josep d'Aritmatea, sant Llàtzer...?), viatjà en un vaixell per la Mediterrània, fugint de les persecucions que es desencadenaren a Terra Santa contra els cristians, i desembarcà finalment, fent abans una escala en un punt del litoral català (per a alguns, podria tractar-se de l'Estartit gironí, on hi havia hagut un important temple dedicat a la deessa Astarté), a Les Santes Maries del Mar, ben a prop d'Arlès. Més tard, la Magdalena se n'anà cap a Marsella, des d'on emprengué l'evangelització de Provença, i després es refugià en una cova propera a la capital marsellesa, per tal de fer vida de penitència al llarg de 30 anys, penitència, per cert, que, segons la tradició catalana recollida per l'insigne folklorista Joan Amades, l'efectuà a les muntanyes de Corbera (Baix Llobregat). Aneu-ho a saber...

Cal advertir que la imatge de Maria Magdalena com a penitent també pot ser equivocada a causa de la tradició de Maria Egipcíaca, santa del segle V, molt venerada per l'ètnia gitana, qui, segons La vida dels sants, de Jacob de la Voragine, s'havia dedicat a la prostitució i, més endavant, es retirà al desert per tal d'expiar les seves culpes. És freqüent veure representacions de Maria Egipcíaca, amb els cabells també llargs i espessos que cobreixen part del seu cos nu. I aquest símbol de la penitència practicada al desert, que acompanya la Magdalena en multitud de quadres i estampes, fa que, tot sovint, es confonguin les dues santes.

D'altra banda, convé consignar que el culte a Maria Magdalena s'intensificà a França, i de forma considerable, arran de la «descoberta oficial» del seu cos, el 9 de setembre del 1279, a les terres provençals, per part de qui, en el futur, seria el rei Carles II de Nàpols, que hi féu construir un gran monestir benedictí, d'estil gòtic. Aquelles suposades relíquies, que tingueren la virtut d'atraure molts peregrins d'arreu del món, es dipositaren en un sarcòfeg (per ordre del papa Climent VIII, amb el cap de Maria Magdalena, però, separat, col·locat dins una urna) i foren robades durant la Revolució francesa. I l'any 1814 hom procedí a restaurar l'esmentat temple i es recuperaren les relíquies de la santa, que allà són venerades. Però, com que n'hi ha unes altres que també es veneren a Constantinoble, no se sap quines són les autèntiques. Cap, potser?

En resum, la història de la bella Magdalena, amb les fortes discussions i polèmiques que sempre ha provocat, és una història rarota. Tan rarota que, en repassar-la jo (dimarts d'aquesta setmana, diada de santa Maria Magdalena, en què a Catalunya s'assegura que l'avellana ja és plena), em vaig arribar a «marejar». Només tinc clara una cosa. I aquesta rau en el fet que la Magdalena, malgrat la indubtable importància que tingué en la tradició evangèlica, ha passat a ser un personatge secundari en la tradició catòlica, fenomen que alguns estudiosos del tema relacionen (i no pas sense raó) amb la situació subordinada de la dona en l'Església, que no li permet, per exemple, accedir al sacerdoci.

Per acabar, cal recordar que Maria Magdalena fou font d'inspiració per a dues importants místiques del catolicisme. O sigui, per a santa Teresa del Nen Jesús, gran admiradora i imitadora d'aquell amor tan profund que Magdalena sentia per Jesús de Natzaret, i per a santa Teresa d'Àvila, doctora de l'Església, que deixà escrit que, durant la seva vida, rebé de Maria Magdalena un valuosíssim ajut espiritual...

L'Estartit i les illes Medes

Emili Casademont i Comas

diumenge, 20 de juliol de 2008

L'apel•latiu Costa Brava

Monument dedicat a Joaquim Ruyra, l'il·lustre escriptor i poeta que volia que el litoral gironí fos batejat amb el nom de Costa Serena, situat a la vila de Blanes


Contràriament a allò que molta gent creu, l'apel·latiu Costa Brava no aparegué per primera vegada a les pàgines del diari barceloní La Veu de Catalunya el 12 de setembre del 1902, és a dir, ara s'acomplirà un segle, sinó que ho féu, gràcies també a un article de Ferran Agulló, uns tres mesos abans -el 10 de juny-, on aquest explicava el viatge marítim que, al costat dels polítics més rellevants de la Lliga Regionalista, realitzà a Mallorca, per tal de retre homenatge a la conquesta de l'Illa de la Calma per part del rei Jaume I: «Mallorca és un immens carro de guerra que té per pitral la Costa Brava, tirat per monstres apocalíptics que avancen cap al mar», deia Agulló, tot afegint més endavant el següent: «(...) I segueix la Costa Brava; tornen les feres de roca i les coves sinistres (...), i els cops que s'endinsen en el mar». I és que el poeta mossèn Miquel Costa i Llobera, natural de Pollença, ja havia dedicat a la ribera tramuntanenca de Mallorca un poema intitulat «Costa Brava de Mallorca», que inclogué en el seu llibre Tradicions i fantasies. O sigui, que el bateig efectuat per Ferran Agulló, secretari del cap de la Lliga, Francesc Cambó, fou tot un plagi. Un plagi que mai no amagaren els «lliguers», que volien crear, a partir de la mallorquina, una segona costa brava.

El periodista i escriptor ganxó Agustí Calvet, «Gaziel», opinava que el qualificatiu de Costa Brava donat al litoral gironí no li esqueia gaire. «L'únic tros realment brau, i encara en to menor, és el que va de Tossa a Sant Feliu, el que justament Agulló tenia al davant quan va llençar, com qui llença una rima floralesca, aquell qualificatiu tan sonor. Es veu de sobres que aquesta costa és, en realitat, el contrari d'una veritable costa brava (...). Però a aquell sant cristià de l'Agulló li degué semblar que un nom tan mascle feia tropa (...). I com que el motiu va caure en gràcia, que és millor que ser graciós, aquí s'ha quedat, i aquí el tenim i el tindrem, cada dia més viu, probablement per sempre», deia el gran director que fou de La Vanguardia. I ho encertà. Encertà això últim. Però no, possiblement, en afirmar que Ferran Agulló batejà el litoral gironí amb l'apel·latiu Costa Brava des de la muntanya guixolenca de Sant Telm. Segons Jaume Pol Girbal, autor del llibre El món de la Costa Brava, il·lustrat pel pintor Lluís Roura, resident a l'Escala, potser Ferran Agulló tingué aquesta intuïció a Sant Feliu de Guíxols, o en el seu despatxet de periodista, o fent un son durant una de les llarguíssimes tertúlies del Colon barceloní (que eren molt soporíferes i que donaven temps per a una infinitat de fantasies i de badalls), però sembla segur que «la tingué una mica a Begur i un poquet a Blanes, situant-se mentalment a la vila blanenca, sempre des de Barcelona». A la placa que hi ha a Sant Telm ja es parla d'una intuïció i no pas d'un fet: «Des d'aquesta trona de Sant Telm, Ferran Agulló intuí la idea de batejar la Costa Brava. La ciutat de Sant Feliu de Guíxols li ofrena avui, 29 de setembre de 1963, aquesta recordança».

A Josep Pla tampoc no li agradava el nom Costa Brava, igual que a l'historiador Josep Pella i Forgas, autor de la mítica obra Historia del Ampurdán, que s'inclinava pel de Costa Grega. El primer, per cert, afirmava que això de Costa Brava havia estat llançat per Ferran Agulló al menjador del Paradís de Fornells, durant un dinar per celebrar una victòria electoral. Per a l'homenot de Llofriu, hauria estat més adequat anomenar aquest litoral la Costa del Corall, tot i que la seva zona coral·lifera només en comprèn una part. «El terme Costa Brava -li digué Pla al recordat periodista Pol Girbal, demostrant que l'Agulló no li queia gens simpàtic- va ser inventat per un taral·lilot, per una mena de xitxarel·lo gironí que feia el que podia a l'ombra d'en Cambó».

Per la seva banda, un altre il·lustre escriptor, Joaquim Ruyra, fill de Girona però blanenc d'adopció, considerava que, almenys, la part del litoral gironí compresa entre Blanes i Sant Feliu de Guíxols, o viceversa, havia de ser anomenada la Costa Serena. «Dubto -escrigué- que enlloc del món hi hagi una mar més plàcida i atractívola, una atmosfera més serena i una naturalesa que expressi amb més claredat l'alegria i la dolçor. Sobretot a l'estiu, no és possible aquí la tristesa. Les orenetes i les falzines envaeixen el nostre cel, cridant visca! visca!. Els rovells de les nostres més humils teulades es converteixen en una crosta d'or, que les fa tan esplendoroses com aquells amb què la llegenda corona la meravella dels seus palaus encantats. Els penyals esclaten en una brillant florida de ginesta, que els dóna l'aspecte d'altars en lluminària. I, a la manera de sacerdots, d'aquells altars, els arbrets d'atzavara s'aixequen ací i allà, al cim de les cingleres, amb una actitud gallardíssima d'entusiastes oferents, presentant amb múltiples braços a la benedicció del cel les tofes de llurs flors flamejants. Voleu més esclat de llum? No, els jardins artificials de la Costa d'Atzur de França, no són harmoniosos com els que creixen venturerament a la nostra Costa Serena». En Quimet de Can Creus, com era conegut a Blanes en Ruyra, tenia tota la raó del món. És clar que aquesta idíl·lica Costa Serena que ell «pintava», i que jo he tingut el privilegi de conèixer a començament dels anys 50 del segle passat, quan el litoral gironí era quasi verge i no hi havia arribat encara el gran turisme internacional, ara, per desgràcia, pràcticament no existeix. Tot són edificacions i més edificacions, moltes «gratacèliques», que han malmès considerablement el paisatge.

Ni Costa del Corall, ni Costa Grega, ni Costa Serena. Res de tot això. Al final, s'imposà l'apel·latiu Costa Brava, copiat per l'Agulló, amb la complaença dels principals polítics de la Lliga, després d'haver contemplat tots, des d'alta mar, la magnífica Costa Brava de Mallorca, cantada per Costa i Llobera. Un apel·latiu que ha fet fortuna, sobretot durant un determinat període de temps (en el futur, Déu dirà), perquè, tal com comentava Gaziel, caigué en gràcia i és millor caure en gràcia que ser graciós...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (20-7-08)

dissabte, 12 de juliol de 2008

La Caballé, una santa de la devoció d'alguns

Fou a Girona, poc després de la Guerra Civil, on Victoria de los Ángeles debutà cobrant. I ho féu, concretament, en una emissió cara al públic de Ràdio Girona, dita aleshores -i durant una colla d'anys- Radio España de Gerona, fins que els de Madrid se n'assabentaren per casualitat, en un control fet de nit, i l'obligaren a eliminar allò d'España, que mai no havia estat autoritzat. El periodista Miquel Gil i Bonancia explica, en el seu ben documentat llibre 50 anys de Ràdio Girona (1933-1983), que, en una emissió titulada Cara al público, els de Ràdio Girona s'adonaren que, per completar la llista d'actuacions -amb totes les especialitats de cants i balls-, hi mancava un cantant clàssic.

Davant d'aquella situació, els gironins demanaren, per telèfon, a Radio España de Barcelona (la Ràdio Associació de Barcelona, incautada pels franquistes) que els donés un nom, petició que fou atesa, tot assegurant-los que quedarien bé, ja que es tractava d'una noieta que acabava de guanyar un concurs. I la noieta s'inclogué en el programa de mà, on deia que era presentada per un conegut garatge gironí, el qual s'havia compromès a pagar les 300 pessetes que ella cobraria. «La vetllada fou un èxit de públic -continua relatant el meu recordat col·lega i amic Gil i Bonancia- i hi hagué aplaudiments per a tots. Ara bé, pel que sembla, la gent anava a escoltar coses d'actualitat, i l'actuació de la cantant clàssica passà desapercebuda, fet que motivà que aquella noieta de 16 anys acabés plorant. Mai més el seu nom estaria en llistes de flamenc i modern. Va tornar, ja en solitari, el 12 de maig de 1948, portada pel Círculo Artístico per actuar al Teatre Municipal, on assolí un gran èxit i cobrà 80.000 pessetes, que llavors ja era una xifra important. La Victoria de los Ángeles, que aquest era el nom de la debutant a Cara al público, tornava amb la consideració de ser una de les milllors lideristes del món.»

Victoria de los Ángeles, que molta gent sempre anomenà Victòria dels Àngels, rebé de Catalunya, durant molts anys, un tracte realment indigne. Així, Pilar Rahola el 19 de gener del 2005, quatre dies després de produir-se l'òbit de l'artista a la seva Barcelona natal, als 81 anys, escrivia al diari El Periódico: «Toda Barcelona sabía que Victoria triunfaba en todo el mundo, pero no podía actuar en el Liceo, escenario que, a pesar de ser su primer escenario, la olvidó, la ignoró y la negó durante 25 años (...). El clan Caballé, que monopolizó el Liceo durante años, impidió su triunfo en casa, por temor a su sombra alargada...».

En efecte, la filla d'un humil bidell de la Universitat de Barcelona es veié perjudicada per l'anomenat clan Caballé, perquè temia que pogués fer ombra a la seva Montserrat, persona inferior, en tots els aspectes, a ella. Victoria de los Ángeles era una senyora molt distingida i exquisida: educada, culta, amable, simpàtica, etc., i la seva veu fou bonica fins al final, tal com la definí el tenor Plácido Domingo, que afegí, en el moment del seu traspàs, que tenia una veu d'àngel. A més, respectà sempre el país en què havia nascut, cosa que mai no ha fet la Caballé, moguda per determinats interessos, tant seus com de la gent que l'ha envoltada -i continua envoltant-la- i que l'ha arribat a situar al cim més alt del cant operístic, amb els seus gorgoritos. Per això no m'ha sorprès gens ni mica que Montserrat Caballé, en rebre el doctorat honoris causa per la Universidad Internacional Menéndez Pelayo, a Santander, hagi manifestat a Radio Nacional de España que «Soy española de pura cepa, tanto si se quiere com si no se quiere, a pesar de haber nacido en una ciudad espléndida como es Barcelona, en la región de Cataluña».

Cal remarcar que, de fet, Montserrat Caballé mai no s'ha sentit catalana. I això ho puc jo ben afirmar, que l'he tinguda molt a prop en multitud d'ocasions, ja que, per regla general, he sentit que s'expressava -àdhuc amb el seu germà- en un idioma diferent del que li és propi, al·legant que el castellà és la llengua de l'Estat espanyol...

Com era d'esperar, les declaracions de Montserrat Caballé no han agradat als veritables catalans, el quals, per mitjà de cartes als diaris en paper de casa, o bé per mitjà d'e-mails als digitals, li han dit de tot. De tot allò dolent que es pot dir d'una persona que menysprea la seva pàtria i la seva parla, tot posant molts l'accent, per altra banda, en el fet contradictori que, declarant-se «oficialment» espanyola, tingui el domicili fiscal a Andorra, per tal d'estalviar-se de pagar impostos al seu Estat, que també és el nostre. Potser, ara el canviarà...

Evidentment, hi ha una enorme diferència entre Victoria de los Ángeles -o la catalana Victòria dels Àngels- i Montserrat Caballé, a favor, és clar, de la primera. O sigui, de l'exímia cantant que debutà cobrant a Girona, l'any 1939; de la que guanyà el primer premi en el concurs internacional de Ginebra, el 1947; de la que en tres anys es graduà al Conservatori del Liceu, quan tothom ho feia en sis; de la que, el 1948, interpretà a Londres La vida breve, de Manuel Falla, acompanyada per l'orquestra de la BBC, de la que, al llarg de la seva vida, trepitjà els més cèlebres escenaris operístics del planeta Terra, on exhibí la seva preciosa veu de soprano lírica; de la que fou víctima de la «guerra» que li declarà un clan, etcètera. Ah!, i també de l'exímia cantant que en cap moment, al contrari del que ha ocorregut amb Montserrat Caballé, no li passà ni remotament per la testa ofendre Catalunya i la nostra llengua, que considerava molt seves...

La Caballé -i amb això acabo- mai no ha estat una santa de la devoció de tothom, sinó, tal com ara ha quedat perfectament demostrat, només d'alguns...


Emili Casademont i Comas

diumenge, 6 de juliol de 2008

El Molino no serà El Molí


El Molino, el cabaret barceloní tancat ara fa 11 anys, nasqué al Paral·lel de l'any 1898, en ple barri del Poble-sec, on hi havia una multitud de teatres de varietats, cafès-concert i music-halls. Al principi, que se'n deia La Pajarera Catalana, sabé fer-se un forat en el món de l'espectacle, oferint sarsueles curtes, així com les actuacions de Caballero Felip, un artista polifacètic molt popular a la Ciutat Comtal. El negoci, però, no acabà de funcionar. I així, el 1908, és a dir, ara fa justament un segle, un nou propietari l'aixecà, tot apareixent a la seva façana el nom de Petit Moulin Rouge, el qual, a partir del 1936, es convertiria en Moulin Rouge, eliminant allò de «Petit», ja que els seus espectacles (espectacles de music-hall, amb músics, humoristes, mags, equilibristes... i, per descomptat, amb noies lleugeríssimes de roba) no tenien res a envejar als del cèlebre cabaret de la mateixa denominació, instal·lat al barri parisenc de Montmartre.

Cal fer notar, però, que, l'any 1926, el Moulin Rouge de la capital catalana deixà de ser un local d'espectacle públic, ja que, durant un breu període de temps, esdevingué la seu del partit polític fundat pel dictador Miguel Primo de Rivera, o sigui, la Unión Patriótica Española. I també cal fer notar que uns anys més tard, el 1929, a causa de l'Exposició Universal de Barcelona, es procedí a remodelar la seva façana i, tot imitant el Moulin Rouge de París, hom hi col·locà les aspes de molí.

Després de la Guerra Civil, el 1939, amb la victòria de l'exèrcit franquista, el Moulin Rouge barceloní es veié obligat a convertir-se en El Molino, denominació que conservaria fins que tancà. I és que la paraula «rouge», que en català significa roig i en castellà «rojo», en Franco (ell, que havia derrotat els rojos -plural en les dues llengües- i que els tenia pels seus principals enemics) no la podia pas tolerar, raó per la qual ordenà que fos eliminada i, per altra banda, que Molino reemplacés Moulin.

Tot seguit, un tal Francisco Serrano, amo d'un altre històric teatre de Barcelona, el Bataclán, es féu càrrec del local i aconseguí atraure-hi un públic ric i refinat, que pagava a bon preu les copes d'alterne i solia beure molt de xampany. I no és cap secret que aquest personatge no trigà a promoure, també a El Molino, l'estraperlo, sobretot de penicilina, a les zones de butaques més discretes. Durant els anys 60, després d'una «punxada» econòmica, el local quedà en mans de doña Fernandita, que li deien, la qual portà els números amb mà dura i, de mica en mica, salvà el negoci, fins que arribà el moment de la decadència d'aquest tipus de sales de festes i totes, una darrere l'altra, anaren tancant de forma definitiva, impulsades pels canvis de la gent en la manera de passar l'estona...

Per l'escenari d'El Molino desfilaren nombrosos artistes, com la Bella Dorita, reina del Paral·lel durant els anys 40 i 50; Escamillo, Mary Mistral, etc, i, més recentment -del 1980 al 1997-, Amparo Moreno, La Maña... i Merche Mar, l'última de les «vedettes» del local. A part d'això, convé consignar que a El Molino es filmaren moltes pel·lícules: El último cuplé (1957), dirigida per Juan de Orduña i protagonitzada per Sara Montiel; Las alegres chicas de El Molino (1977), amb José Antonio de la Loma de director i Crista i Pipper de protagonistes; El extranjer-oh! de la calle de la Cruz (1987), que dirigí Jorge Grau i que protagonitzaren José Sacristán, Emma Cohen, Teresa Gimpera i Gabino Diego, etcètera. Els artistes «molineros» sempre hagueren de lluitar contra la censura i la política i la guerra i la fam, donant a l'Espanya de totes les èpoques una lliçó constant de llibertat, de sublimació de la cosa popular i d'erotisme sense hipocresia. Personalment, guardo molts bons records d'El Molino. Als anys 50, vaig anar-hi algunes vegades com a periodista. I allà fou, precisament, on vaig conèixer la Bella Dorita, a qui, el 1957, li vaig fer una àmplia entrevista per a la revista Usted, que dirigia el recordat Jaume Sureda i Prat (que, en el futur, també dirigiria el Diari de Girona), amb motiu d'una actuació que oferí al Teatre Municipal gironí. Maria Yáñez, per cert, em digué que la seva edat era un misteri. «Quan aquest misteri es descobreixi, hauré deixat d'interessar el públic», afegí.

Aleshores, tothom estava «preocupat» pels anys que podia tenir la Bella Dorita (uns deien que 70, d'altres que 80...). En realitat, la dona era gran, però no tant com s'especulava. El que passava és que havia començat en el món de l'espectacle essent una nena i feia moltíssim temps que, cantant i exhibint el seu cos mig nu, trepitjava els escenaris...

Dilluns passat, l'endemà mateix d'haver-se proclamat la selecció espanyola, coneguda com la roja, campiona de l'Eurocopa de futbol, es posà la primera pedra al que serà el nou El Molino. I s'espera que les obres s'acabin a finals del 2009, moment en què el mític cabaret, reformat, tornarà a obrir les seves portes.

Gràcies a un esport de masses, l'España una, grande y libre d'en Franco ha esdevingut l'España una, grande y libre dels rojos. Uns rojos, entusiastes de l'equip espanyol que vesteix de roig i que cridant ¡Viva España! a ple pulmó, igual que en la millor època del règim franquista, arribaren a convertir la plaza Colón de Madrid en la plaza Roja de Madrid. Ben mirat, políticament res no ha canviat. I, en conseqüència, el nom d'El Molino es mantindrà en el futur, ja que els nacionalistes espanyols, molts dels quals tenen la barra de denunciar que la nostra llengua està posant en greu perill la supervivència del castellà a Catalunya, quan els fets demostren que és tot el contrari, no permetran -n'estic ben convençut- que l'històric i recuperat local d'oci barceloní es digui El Molí, tal com molts catalans, carregats de raó, reclamen...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (6-7-08)