diumenge, 29 de juny de 2008

Les esquellotades


Sant Feliu de Codines, població barcelonina de la comarca del Vallès Oriental, sempre ha conservat l'antiga tradició dels esquellots. Així, cada cop que un vidu (que també pot ser una vídua) fa unes segones núpcies, l'anomenada Junta dels Esquellots convoca tots els codinencs a dedicar-li, amb tota mena d'objectes capaços de produir molta fressa, una eixordadora esquellotada. I, a l'hora indicada, centenars de persones formen una cercavila -amb la seva obligada música, naturalment- que, a mesura que passa pels carrers, es va fent més gran. Tothom hi col·labora amb diferents «instruments»: llaunes, botzines, olles, campanes, cassoles... i, òbviament, amb moltes esquelles de bous, de xais, etcètera. El punt i final té lloc davant la casa on viu el nou matrimoni, el qual convida a vi bo i galetes, per tal que els congregats deixin de tocar...

Això és el que, l'altre dia, succeí també a la comtal vila empordanesa de Peralada. I és que els peraladencs recuperaren aquesta antiga tradició (de fet, mai no l'han perduda, però tan sols, al llarg dels últims cent anys, l'han celebrada dues o tres vegades), fent una esquellotada a una parella de nuvis: Milín Oliva, de 69 anys, que suposo que era el vidu, i Assumpció Gibert, de 55, una dona de molt bon veure. En la cercavila, hi participaren cap a mig miler de veïns i la gresca -o la música, com vulgueu- no s'acabà fins que els casats de nou, la mar de somrients i satisfets, sortiren al balcó de casa seva i, en prova d'agraïment -no en va la gent els desitjava moltíssima felicitat-, invitaren tothom a menjar galetes i beure bona garnatxa de la terra.

Cal destacar que, això de fer esquellots, ve de lluny i que no sempre ha estat relacionat amb els casaments de vidus o vídues. A Catalunya, pel que expliquen alguns relats històrics, les esquellotades provenen de temps molt reculats i s'iniciaren a Tossa de Mar, quan aquesta localitat tenia sant Martí per patró dels cornuts. Així, en arribar la data de l'11 de novembre (que és la diada de l'estiuet d'aquest popular sant), els joves empastifaven de «sutzures ingrates» la façana de les cases dels marits enganyats per la muller, marits que, al mateix temps, eren obsequiats amb música d'esquellots, perquè tots els veïns s'assabentessin de la seva desgràcia...

A la ciutat de Girona, les esquellotades dedicades als vidus i vídues que tornaven a contraure matrimoni (sempre solien rebre aquest sagrament de bon matí, d'amagatotis, amb el vistiplau dels capellans, atès que eren objecte de burla) estigueren molt de moda en diferents èpoques. Així, jo recordo que, després de la Guerra Civil -dècada dels anys quaranta del segle passat-, se'n feien bastants, de casaments d'aquest tipus. Al meu carrer, per cert, en vaig ser testimoni d'un, en què àdhuc vaig arribar a participar activament, bastonejant un pot de llauna. La gresca no cessà fins que l'exvidu sortí a la via pública, tot empipat, i donà als esquellotaires algunes monedes, perquè se n'anessin amb la música a un altre lloc. O sigui, a qualsevol tasca a beure un got de vi. Això és el que es feia, alhora que es desitjava que els nuvis gaudissin d'una llarga i feliç vida. En anys posteriors, aquesta tradició entrà en crisi a Girona, fins a desaparèixer totalment. Diuen els de Sant Feliu de Codines que l'origen de la cercavila rau en el fet que abans els matrimonis de gent vídua se celebraven en secret, encara que sempre hi havia qui ho descobria, i que, gràcies a la citada cercavila, tothom podia tenir-ne coneixement. I també diuen que els solters del poble hi volien manifestar la seva queixa, car entenien que un vidu que es casava els prenia una possible candidata a fer-ho amb ells. O sigui, el mateix que hom conta a la històrica vila de Peralada.

Passant a la capital del Principat, cal ressaltar que, segons un document guardat a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, les autoritats municipals (espantades per la possibilitat que es produissin revoltes a la Ciutat Comtal, davant el desprestigi del govern progressista, després de les bombes d'Espartero, el 3 de desembre del 1842) publicaren un ban, prohibint la celebració d'esquellots, ja que aquests, al·legaven, podien suposar l'inici d'un avalot generalitzat de greus conseqüències. I els temors no eren pas infundats, atès que (copio del text del ban, datat el 27 d'abril del 1843) «una antigua costumbre no interrumpida en esta ciudad ha dado margen varias veces á riñas y disputas, que á no ser por la sensatez de estos habitantes, hubieran podido dar lugar á escenas harto desagradables, porque siempre hay quien se complace en herir susceptibilidades, sin recordar que en la sociedad se deben guardar consideraciones á todos indistintamente, y nadie está autorizado para pospasarse vertiendo expresiones indecorosas contrarias á la moral pública». Tot seguit, es posava l'accent en la circumstància que les «cencerradas» que s'acostumaven a fer als vidus i vídues que es casaven en segones núpcies constituïen el pretext de què alguns delinqüents habituals, o gent descontenta amb els polítics i militars que governaven, se servien per cometre autèntiques barbaritats, «que una autoridad interesada en el bien de sus conciudadanos debe procurar se eviten por cuantos medios á su alcance». I, després de remarcar que calia que caduqués l'antic costum de fer esquellotades, s'obligava als alcaldes de barri a fer complir la seva prohibició. El ban fou col·locat als llocs més cèntrics de la ciutat i es publicà als diaris barcelonins. Tot allò, pel que he pogut esbrinar, significà un cop bastant dur contra els esquellots. Però no impedí que, al cap d'uns mesos, els actes d'aquesta mena ressuscitessin amb més força que mai, si cal.

Per la seva part, també les autoritats de determinats pobles del País Valencià tingueren necessitat de dictar severes mesures contra les «maleïdes» esquellotades, ja que causaven molts maldecaps (i no pas, precisament, pel seu soroll eixordador), tot aconseguint que se celebressin sota una rigorosa vigilància. I avui dia, per sort, les esquellotades que es fan en alguns pobles valencians, i que no són pas gaire abundants, solen tenir, igual que les de Sant Feliu de Codines i Peralada, un to marcadament simpàtic i divertit, que és del gust de tothom. Una altra cosa són les esquellotades, anomenades cassolades, que, últimament, s'han fet arreu de l'Estat contra la classe política...

Emili Casademont i Comas

diumenge, 22 de juny de 2008

DUES FRASES CÈLEBRES DE SERAFÍ PITARRA

Era poeta, dramaturg i empresari teatral. I es deia Frederic Soler i Hubert. Però, a partir de l'any 1856, a causa d'haver escrit una peça de molt mal gust (Don Jaume el Conqueridor, paròdia d'una obra en castellà d'Antonio Altadill) amb un pseudònim, tothom l'ha conegut com a Serafí Pitarra, nom i cognom que corresponen al referit pseudònim, utilitzat per intentar amagar la seva vertadera identitat. Pel que acabo de llegir a la premsa, avui dia és molta -moltíssima, millor dit- la gent que ignora que Serafí Pitarra és l'autor d'un parell de frases cèlebres, les quals, al cap de més d'un segle i mig d'haver-les inventat, han aconseguit arribar fins als nostres dies ben fresques. Ben fresques, encara que quasi ningú no sap què les motivà i què volen significar. Aquestes dues frases cèlebres són «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets».

Començant pel principi, tal com ha de ser, cal consignar que Frederic Soler i Hubert nasqué el 9 d'octubre del 1839 a Barcelona, ciutat on morí el 4 de juliol del 1895. Fill d'un fuster, quedà orfe de mare a l'edat de tres anys. I als nou, en quedar també orfe de pare, anà a viure amb el seu oncle, Carles Hubert, propietari d'una rellotgeria al Barri Gòtic, oncle que, un lustre després, o sigui, quan el noiet tenia catorze anys, fou igualment visitat per la Parca, circumstància que obligà Frederic Soler a deixar l'escola i fer-se càrrec d'aquella botiga, on venia i arreglava rellotges, feina que compaginava amb la seva afició pel teatre, en el qual no trigà gaire a debutar (precisament, quan es feia popular en els cercles artístics com a actor, còmic i poeta) en una companyia «amateur».

A la rerebotiga de la rellotgeria d'en Soler, acostumava a reunir-s'hi un grup d'escriptors i artistes, com José Zorrilla, Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, aquest últim acompanyat per molts integrants -o futurs integrants- dels seus cors, i, quan la botiga tancava a la nit, representaven, al mateix local, el teatre que el rellotger escrivia. Així, hi escenificaven Per un casament i Don Jaume el Conqueridor, les seves primeres obres, i, en acabar, feien un petit àpat. Cal ressaltar que, en aquell temps, era típic que les noies, en aquests casos, fossin considerades com a convidades, anant totes les despeses a càrrec dels nois. Però en Pitarra, desitjós d'acabar amb aquell «mal costum», creà un parell de frases que, ben aviat, es feren popularíssimes a la Ciutat Comtal, popularitat que, com una taca d'oli, s'escampà per tota la resta del Principat. O sigui, les ja més amunt esmentades, «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets», que volien dir que cadascú havia de pagar la part corresponent de la despesa feta. Pel que fa a la primera frase, alguns, des de fa anys, la relacionen amb les prostitutes, atès que, com és sabut, cal pagar per rebre els favors d'una «gata». I pel que respecta a la segona («Tants caps, tants barrets», usada a vegades per Josep Pla en els seus escrits redactats en castellà i traduïda com «Tantas cabezas, tantos sombreros»), també alguns, des de fa anys, la relacionen amb un fet. És a dir, el fet que cada individu o «indivídua» té una forma distinta de pensar i obrar. Tot completament equivocat.

L'esquella de la Torratxa, que donaria nom a una coneguda revista barcelonina de caire satíric, fou l'obra de Serafí Pitarra amb què s'iniciaren, el 24 de febrer del 1860, les representacions teatrals de La Gata, és a dir, el grup que començà a oferir, al petit teatre Odeon del barceloní carrer de l'Hospital, sessions periòdiques de comèdies de tipus humorístic en llengua catalana, escrites en «el català que ara es parla», com feia i deia Pitarra. I el mateix any 1860, l'escriptor hi estrenà, així mateix, La botifarra de la llibertat, La pau d'Espanya, Les píndoles de Holloway, etc., peces caracteritzades per la sàtira i la paròdia dels esdeviments de l'època. D'aquesta manera, en La pau d'Espanya, per exemple, hi ironitzava la campanya portada a terme pel general Prim a l'Àfrica. I, per altra banda, convé destacar que L'esquella de la Torratxa, paròdia d'un drama històric, aconseguí tal èxit, un èxit rotund, que féu que la Librería Española edités una col·lecció, que contenia mitja dotzena d'obres de Serafí Pitarra, sota el títol Singlots poètics.

I fou l'any 1865, quan Frederic Soler decidí iniciar l'etapa com a dramaturg seriós, al Teatre Romea -teatre del qual esdevingué empresari i director artístic-, amb l'estrena de Les joies de la Roser. En aquest drama, en tres actes i en vers, basat en una de les guerres civils espanyoles d'aleshores, hi tingué molt a veure la població gironina d'Hostalric (comarca de la Selva), ja que fou allà, ben a la vora de la font del mas Bosom (antiga masia no gaire lluny del castell, documentada al segle XVI, i transformada avui en un restaurant, igual que aquella antiga rellotgeria del Barri Gòtic barceloní), on Pitarra s'inspirà per escriure aquesta obra, considerada com el fonament del teatre català de la Renaixença. Anys més tard, els hostalriquencs dedicaren un emotiu homenatge a Frederic Soler i Hubert, que és recordat en una placa que hi ha a la vila. Les joies de la Roser, per cert, fou representada una vegada a València, «traduïda» al valencià per Leandro Torromé. I escric «traduïda» entre cometes, car l'home modificà l'obra al seu gust (amb un fort disgust per part d'en Pitarra, valgui el joc de paraules), tot canviant, per exemple, Hostalric per un poblet proper a València i la Mare de Déu de Montserrat per la Mare de Déu dels Desemperats, modificacions degudes, segons manifestà Torromé, que era un còmic, «per unes circunstanssies espesials». A més, donà per finalitzada la representació amb un «¡Viva España!», absent del text original. Al País Valencià, sempre, per dissort, hi ha hagut gent així...

El gran Serafí Pitarra, l'autor de les frases «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets», l'origen i el significat de les quals crec haver posat en clar, té un monument a la Ciutat Comtal, construït per l'escultor Agustí Querol i inaugurat ara acaba de fer un segle...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (22-6-08)

diumenge, 15 de juny de 2008

Monturiol, el vertader inventor del submarí

Assenyalava la revista figuerenca Temps Lliure, el 7 d'octubre del 1985, en un número dedicat al centenari de la mort de Narcís Monturiol, que el mes de setembre fou el mes que «marcà» la vida de l'inventor. Així, i repassant la seva apassionant i complicada biografia (complicada, perquè els seus biògrafs mai no han acabat de posar-se d'acord pel que fa a algunes dades), deia que s'hi podia trobar que Monturiol nasqué un 28 de setembre, que morí un 6 de setembre i que submergí, per primer cop, l'Ictineo I (catalanitzat, per alguns, com l'Ictini) al port de Barcelona un 29 de setembre. Tot plegat, una molt remarcable curiositat.

L'any 1819, Narcís Monturiol i Estarriol arribà al món al mateix carrer de la capital de l'Alt Empordà -que seria batejat amb el seu nom- on, més tard, ho farien també dos altres figuerencs il·lustres: el pintor Salvador Dalí i el poeta Carles Fages de Climent. Després de cursar la carrera de Dret, i a causa de les seves idees avançades, car era, com algú l'ha qualificat, «un apòstol laic del socialisme premarxista», Monturiol tingué una existència molt agitada. Durant un dels seus desterraments (el que patí a Cadaqués, població en què es guanyà les garrofes pintant quadres), pensà que podia construir un vaixell que navegués sota l'aigua (tenia coneixements de moltes matèries, adquirides de forma autodidacta), per tal d'evitar el greu perill al qual es veien exposats els pescadors de corall, que baixaven a més de vint metres de profunditat, utilitzant sistemes rudimentaris, projecte que, posteriorment, madurà a Barcelona. I amb 100.000 pessetes que aconseguí arreplegar, començà a fabricar el primer Ictineo, és a dir, el primer submarí del món, la inicial prova del qual s'efectuà a les aigües del port de la Ciutat Comtal, davant unes 400 persones, tremendament encuriosides. Entre aquelles persones, per cert, hi havia el general O'Donnell, president del Consell de Ministres, que intuí, tot entusiasmat, que aquella «nau-peix» esdevindria un poderós instrument de guerra, quelcom contrari a la idea de Monturiol...

Després d'aquell assaig, així com dels que es realitzaren al cap de poc temps també a Barcelona i a Alacant (assajos que despertaren un gran entusiasme), Narcís Monturiol no trobà el suport necessari (diners, en una paraula), per tal de construir un segon Ictineo més perfeccionat. De tota manera, arribà a disposar d'unes ajudes econòmiques i pogué tirar endavant el seu projecte. I la segona nau submarina (la primera havia resultat malmesa, ja que un vaixell topà accidentalment amb l'Ictineo I al port barceloní) inicià les proves amb gran èxit l'any 1866. Però el Govern se'n desentengué, malgrat que Monturiol havia admès que, efectivament, el seu submarí podia arribar a constituir una «bona arma de guerra». Els darrers temps de la vida del científic figuerenc -que, a part de fer diversos invents, es dedicà al periodisme i fundà i dirigí algunes publicacions- foren duríssims. Es conta que, fins i tot, li embargaren l'Ictineo II, el qual, finalment, fou venut com a ferro vell als Encants barcelonins. I el 1885 morí en la més gran misèria a Sant Martí de Provençals (Barcelona).

L'any 1972, l'Ajuntament de Figueres acordà repatriar les despulles de Monturiol, fent-ne una gran propaganda. La revista Canigó, explicava, en un article intitulat El retorn d'un fill il·lustre, que una comissió municipal es traslladà al vell cementiri barceloní de l'Est, per tal de (reproduïa la nota oficial redactada en castellà) «presenciar la apertura del nicho de Monturiol y proceder a la identificación de sus restos para un posible traslado de los mismos a Figueras», tot afegint que no hi hagué cap dificultat en la tasca d'identificació, ja que «con una facilidad extraordinaria (segons la mateixa nota oficial), se localizaron las cenizas de Narciso Munturiol, dado que se hallaban dentro de una urna de zinc, donde aparecieron, encima de los restos de madera, las iniciales N.M.E, que correspondían a Narciso Monturiol Estarriol». Així les coses, la comissió acordà que les cendres de Monturiol fossin immediatament traslladades a la capital empordanesa (com si tingués por que algú les pispés), on arribaren la matinada del dia 7 de març. L'urna quedà dipositada al saló de sessions de l'Ajuntament, a fi que tothom qui ho desitgés pogués anar a visitar-la i retre, d'aquesta manera, homenatge a la memòria d'una de les glòries ciutadanes, en espera que es construís el panteó d'homes il·lustres al Cementiri municipal, cosa que trigà encara bastant de temps a convertir-se en realitat. «Tot s'ha fet a corre-cuita. I molts es demanen si de debò calia armar aquest rebombori amb les despulles de l'inventor del submarí i si no estava ja prou bé a la Ciutat Comtal, on, al cap i a la fi, dormia el son etern en una tomba propietat de la seva família, quan hom recorda que a Figueres el pobre Pep Ventura, el gloriós creador de la sardana llarga i el reformador de la cobla, ho continua fent, des del seu òbit, en un nínxol que unes ànimes caritatives li deixaren», indicava Canigó. Sortosament, més tard, tal com he dit, es procedí a construir el panteó d'homes il·lustres figuerencs, i tant Monturiol com Pep Ventura -aquest era figuerenc d'adopció, ja que havia nascut a la localitat d'Alcalá la Real (Jaén)- hi reberen sepultura.

Ara, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ha instat l'equip de govern de Figueres a crear, a la ciutat, un museu dedicat a Narcís Monturiol, que podria ubicar-se a l'edifici de l'antic Escorxador, aprofitant que el Parlament de Catalunya ha decidit que l'any 2009 sigui declarat l'Any Monturiol, atès que el citat 2009 farà un segle i mig que l'Ictineo I efectuà la seva prova inicial. L'enginyer Josep Pasqual i Deop, tripulant després de l'Ictineo II, definí la prova oficial de l'Ictineo I, portada a terme el 7 de maig del 1861 a Alacant, així: «En el ensayo oficial de Alicante, con mar de fondo y olas de metro y medio de altura, navegó por el fondo con un recorrido de dos mil metros, sin guiñadas, en línea recta, apareciendo de cuando en cuando en la superficie para demostrar que no se separaba de la dirección prefijada». En total, l'Ictineo I féu 50 proves al port barceloní i 4 al d'Alacant, i «no solamente se conseguía la immersión, sino que realmente navegaba y se orientaba por debajo del agua del mar, por primera vez en la historia», afegeix el citat enginyer, amb la qual cosa queda ben demostrat que el figuerenc Narcís Monturiol i Estarriol fou, sense discussió de cap mena, el creador del submarí, tal com reconegué Isaac Peral, el científic que l'arribà a perfeccionar del tot i a qui la història oficial li ha atribuït la paternitat d'un invent que, evidentment, no li correspon...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (15-6-08)

diumenge, 8 de juny de 2008

El cas Verdaguer encara cueja

Serà demà-passat, dimarts, que es complirà el 106è aniversari del traspàs de Jacint Verdaguer, el més gran poeta català de la Renaixença, ja que morí el 10 de juny del 1902. La Parca visità l'inspiradíssim autor de L'Atlàntida i Canigó a Vallvidrera. Concretament, en aquella Vil·la Joana, rodejada de pins, que temps més tard esdevindria un museu ple de records del capellà-poeta, que havia nascut a Folgueroles, ben a prop de Vic, fill d'una família de condició molt humil.

I fou arran d'un viatge que Verdaguer realitzà a Terra Santa -les impressions del qual reflectí en un llibre titulat Dietari d'un peregrí a Terra Santa-, que s'operà en ell un canvi, quan era almoiner del marquès de Comillas, a Barcelona, i gaudia dels seus favors. Aquell canvi consistí a dedicar-se més a les tasques eclesiàstiques que no pas a les d'escriptor, cosa que inclogué una generosa pràctica de la caritat, que l'omplí de deutes, i una presa de contacte amb un grup d'exorcistes, quan l'exorcisme no era ben vist per l'Església, moment en què el poeta féu amistat amb la vídua Duran i les seves dues filles, les quals més endavant l'acollirien. Aleshores, el marquès decidí prescindir de Verdaguer, disgustat, sobretot, per l'ajuda incondicional que el capellà prestava a la gent pobra. D'altra banda, les autoritats eclesiàstiques, amb un diagnòstic de follia, allunyaren mossèn Cinto de la Ciutat Comtal i l'internaren al santuari de la Gleva, vora la capital d'Osona, perquè hi fes repòs. Però, ben aviat, ell descobrí que aquell lloc de repòs era, en realitat, de reclusió, raó per la qual visità el marquès de Comillas i el bisbe Morgades, els quals l'obligaren a tornar a la Gleva, on romangué vigilat per un sacerdot, que divulgà rumors negatius sobre el comportament de Verdaguer.

Abans, cal ressaltar-ho, Jacint Verdaguer ja havia publicat les seves grans obres mestres, traduïdes a diversos idiomes, com Canigó, per exemple, un extraordinari poema èpic, que escrigué prenent com a base elements de primera mà, aplegats a partir de resseguir -entre el 1879 i el 1884- el Pirineu català, amb una històrica estada al santuari gironí de la Mare de Déu del Mont, on compongué una part de l'obra, entre la qual figuren els bellíssims versos dedicats al pare Falgàs: «Si l'ermita del Mont no té campana,/ què en fa del campanar?/ Cada dia la Verge la demana,/ ¿qui li voldrà donar?// Se'n va el pare Falgàs cap a Girona,/ a casa d'un courer,/ que de la fosa en trau una de bona/ per l'acimat cloquer (...)».

L'any 1895, mossèn Cinto, davant una situació d'empresonament insostenible, s'escapà del santuari de la Gleva i tornà a Barcelona. I només la casualitat evità que fos detingut per la policia, enviada pel bisbe Morgades, fet que provocà que el poeta fes arribar un comunicat a la premsa, demanant justícia i ajut als barcelonins, que originà un escàndol majúscul: «Pel mes de maig de l'any 1893, després dels Jocs Florals, se m'allunyà traïdorament de Barcelona, amb la tàcita nota de boig, donant-me a mi l'excusa d'anar dos mesos a fora a cuidar ma salut, que, gràcies a Déu, no necessitava remeis. Si no content, hi aní resignat, i darrera els dos mesos han passat dos anys, que hi prenc paciència, lluny de biblioteques a on poder consultar, lluny de mos editors, de mos llibres i fins de mos mateixos manuscrits. He baixat a Barcelona, en ús de mon dret i de ma llibertat, per arreglar mos assumptes i obrir una sortida en ma situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en ma mateixa posada per agafar-me com un delinqüent. Gràcies a la Verge Maria, que no m'ha deixat en ma tribulació, no he passat per eixos carrers entre gent d'armes. Per si hi hagués de passar, demà o qualsevol dia o nit, contra l'expressa voluntat del senyor Governador, a qui estic agraïdíssim, ara, mentre tinc lloc i temps, demano justícia i protesto davant de la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant del cel i terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot». Un mes després, un tribunal eclesiàstic prohibí que Verdaguer digués missa (prohibició aixecada més tard), contraatacant ell, tot seguit, amb una sèrie de cartes enviades a la premsa diària, anomenades Un sacerdot perseguit, gràcies a les quals guanyà força i noves amistats. I el mateix 1895, un grup d'amics li publicaren aquests articles sota el títol Jacint Verdaguer en defensa pròpia, considerats la millor prosa del primer periodisme català modern.

Tinc davant meu, benvolguts lectors, una col·lecció enquadernada de la important revista madrilenya La Ilustración Española y Americana, corresponent a l'any 1902. El 15 de juny dedica un número extraordinari al gloriós poeta místic de Catalunya. En un llarg article, afirma, per començar, que «La fecha del 10 de junio, día de la muerte del poeta catalán Jacinto Verdaguer, será de memorable tristeza para las letras españolas». I després d'assenyalar que, en morir, tots els homes fan una estirada i que ben pocs la féu tan llarga com el modest prevere, privat dels seus mobles per embargament, tingut per boig, menyspreat per pobre i obligat a renunciar a la sessió que en el seu honor volia celebrar l'Ateneo, afegeix que «el limosnero que fue del Marqués de Comillas, el que ha podido morir en una cama blanda gracias a la caridad, era uno de estos hombres que crecen en la muerte, y si en la vida normal y corriente sólo tenían estatura regular, tendidos en el sepulcro resultan de talla de gigante. (...) La muerte ha eximido a Jacinto Verdaguer de toda dependencia humana, y al recobrar su libertad queda restablecido en su natural categoría y empequeñecidos aquellos enemigos por los cuales él rezaba en su agonía, fuesen quienes fuesen, que no acertamos a explicarnos aún este misterio».

Remarca La Ilustración Española y Americana l'anada a Vil·la Joana de l'alcalde de Barcelona, Joan Amat, amb gent armada, per tal que mossèn Cinto pogués atorgar la seva última voluntat, i el fet que Alfons XIII nomenés el poeta cavaller gran creu de l'orde d'Alfons XII, abans de finar, com a reconeixement de la seva saviesa i del seu talent. I també remarca que tot Barcelona acompanyà, en una impressionant manifestació de dol popular, les restes de Verdaguer al cementiri de Montjuïc.

Malgrat el temps transcorregut, encara avui dia cueja el cas Verdaguer. I és que hi ha algunes persones de l'alta societat barcelonina que no poden «pair» que mossèn Cinto, en la lluita que mantingueren la dreta i l'esquerra d'aquella època, s'inclinés per aquesta darrere i afavorís la gent més pobra i marginada. Això és el que ha ben comprovat la meva amiga Isabel-Clara Simó, autora de la novel·la El mossèn, basada en la vida del poeta, en rebre certes crítiques pel contingut de la seva obra...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (8-6-08)

diumenge, 1 de juny de 2008

Els gitanos i santa Sara Kali


Eduard Rodeja, l'antic cronista oficial de la capital de l'Alt Empordà, diu, en el seu Llibre de Figueres (Editorial Selecta - Barcelona, 1961), que «Ningú no sap d'on vingueren els gitanos, que entraren a Catalunya a finals del segle XIV i s'escamparen per l'Empordà i, especialment, pels voltants de Figueres i Castelló d'Empúries. Se suposa que, tenint origen en terres d'Orient o d'Egipte, entraren a Europa i s'establiren primerament a Hongria, des d'on s'escamparen pels països meridionals. Devien fer aproximadament cara de prunes agres, anaven malgirbats i, com encara ho veiem avui, seguits sempre de llurs dones i un reguitzell de criatures».

Força diferent és, en alguns aspectes, el que ens conten sobre els gitanos determinats estudiosos del tema. Així, segons aquests, els gitanos procedien del nord-oest de l'Índia (hi ha molta relació entre la seva llengua, el romaní, i les llengües d'allà) i començaren a escampar-se pel món a partir del segle V. Inicialment, els zíngars, com també hom anomena els gitanos, foren ben rebuts a Europa. Però, a causa de les marcades diferències d'estil de vida i tipus de societat, no trigaren gaire temps a ser mirats de mal ull...

A l'Estat espanyol, els gitanos gaudiren de total llibertat sota el domini musulmà. Però la seva situació canvià després de la Reconquesta cristiana, el 1492. D'aquesta manera, entre l'any indicat i el 1783 s'aprovaren una dotzena de lleis que prohibien la vestimenta, la llengua i els costums de la raça calé. A França, la primera repressió oficial contra els gitanos tingué lloc el 1539, any en què s'ordenà que fossin expulsats de París. I, pel que fa a Anglaterra, cal remarcar que, el 1563, la comunitat gitana es veié obligada a abandonar el país, ja que els seus membres estaven condemnats a la pena capital. D'altra banda, moltíssims calés, durant el segle XVII, foren sotmesos, tant a Hongria com a Rumania, a un brutal esclavatge. I, al llarg de la Segona Guerra Mundial, els gitanos patiren una cruel persecució, juntament amb els jueus, els malalts mentals i els disminuïts físics, raó per la qual en moriren prop de mig milió (fet que sovint se sol ignorar, però que no es pot silenciar) als camps de concentració nazis. Ah!, i no s'ha d'oblidar que, avui dia, la discriminació del poble gitano encara existeix a moltes zones del Vell Continent. Amb tot, convé ressaltar que no a tot Europa els zíngars han rebut un tracte hostil. A la Rússia zarista, per exemple, se'ls assimilava als pagesos, amb els mateixos drets i deures. I als Balcans, en els cinc segles de domini turc, gaudiren de privilegis especials, sobretot aquells que es convertien a l'islam.

En l'actualitat, hi ha al món diversos milions de gitanos, tot i que és impossible de saber-ne la xifra exacta, atès que molts no estan registrats. Es calcula que, només a Europa, n'existeixen prop de 13 milions, que veuen com progressivament la paraula gitano és substituïda per la de «romaní», que significa «la gent». Les més grans concentracions de zíngars es localitzen a Rumania i a les repúbliques de l'antiga URSS. I, a causa de la seva dispersió, la cultura i l'organització social gitanes varien considerablement. No obstant això, les principals característiques que tenen els gitanos és el seu arrelat sentit de cohesió de grup, com també el marcat caràcter sagrat de les seves tradicions, contràries, per regla general, a les de la societat en què han de viure. Així, els gitanos consideren que el contacte amb paios és arriscat per la possible pèrdua d'identitat que pot provocar-los (cosa que deriva de les creences religioses dels seus avantpassats de l'Índia), per bé que admeten en el seu si qualsevol persona que accepti les seves lleis i costums. I convé ressaltar que els zíngars tenen una organització familiar, en la qual els ancians (els patriarques) ocupen posicions de respecte i autoritat. I, per altra banda, també convé ressaltar -com a fet positiu i negatiu alhora- que, tot i que la nostra Constitució del 1978 empara la igualtat, sense discriminació de raça ni condició social, la convivència amb aquest col·lectiu mostra certs brots de racisme per part d'alguns sectors de la societat espanyola.

El poble gitano té una santa -no reconeguda per l'Església- que és la seva patrona universal. O sigui, santa Sara Kali («kali» vol dir negra), tal com diumenge passat recordà TV3, en els seus Telenotícies, on oferí uns reportatges sobre la gran festa que, el dies 24 i 25 de maig, li dediquen gitanos procedents, en peregrinació, d'arreu del món, reunits al poble de Les Santes Maries del Mar, situat a la Camarga provenzal.

Segons la llegenda, Maria Magdalena, Maria Jacobé, Maria Salomé, Josep d'Aritmatea i Trofí, amb Sara, una gitana esclava, foren llançats al mar, en una barca sense rems ni provisions. Desesperades, les tres Maries començaren a plorar i a resar. Aleshores, Sara es tragué el «dikló» (el mocador) del cap, cridà Jesucrist i li prometé que, si tots se salvaven, ella seria esclava seva i aniria amb el cap descobert en senyal de respecte. Miraculosament, la barca sense rumb, i a mercè de fortes tempestes, creuà l'oceà i arribà, amb tots els seus ocupants sans i estalvis, a un punt de la costa francesa, l'actual Santes Maries del Mar, i Sara complí la seva promesa fins al final dels seus dies. Cal advertir que aquesta llegenda té una variant, d'acord amb la qual Sara era filla de Maria Magdalena, fruit del seu suposat matrimoni amb Jesucrist, fet no esmentat per la llegenda «oficial» gitana.

La imatge de santa Sara Kali, que roman en una cripta de l'antiga església de Les Santes Maries del Mar, es veu rodejada d'espelmes, durant les citades dates del mes de maig, enceses pels gitanos. I aquesta mateixa imatge, vestida amb mantells brillants, portada a coll i acompanyada per una llarga filera de peregrins, és traslladada a la platja (platja que immortalitzà el gran pintor Van Gogh) i introduïda a les aigües de la Mediterrània, procurant que no es mulli, i retornada, després, al temple. Aquesta cerimònia rememora el bateig de la santa, que se celebrà, segons diuen, allà. I, a les nits, s'organitzen animats sopars amb música flamenca, on, al so de les guitarres, tothom «palmoteja», formant així els gitanos una enorme família.

Aquest any, s'han aplegat a Les Santes Maries del Mar uns 7.000 gitanos, segons declarà a TV3 un vell peregrí, xifra que, tot i ser molt elevada, ha estat inferior a la que era habitual abans. I és que expliquen que, amb el temps, la devoció a santa Sara Kali ha disminuït força. Una llàstima, perquè, segons també expliquen, aquesta llegendària santa sempre s'ha distingit molt en la protecció dels gitanos, sobretot d'aquells que s'hi han encomanat, al llarg de la trista història de la raça calé...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (1-6-08)