diumenge, 25 de maig de 2008

En Pol de Buenos Aires

Per als argentins, Hipòlit Nadal i Mallol era en Pol, mentre que, per a la gent del Port de la Selva (població de la Costa Brava altempordanesa on havia nascut l'any 1891), era en Pol de Buenos Aires, tal com vaig dir, el 1978, en un article que li vaig dedicar -acabava de morir- al bisetmanari 9 País, editat a Figueres, que jo dirigia.

Ara, tres dècades més tard, l'Obra Cultural Catalana de Buenos Aires, en record d'en Pol, ha publicat l'opuscle titulat Cultura, consciència, independència: La tasca d'Hipòlit Nadal i Mallol a Buenos Aires, un exemplar del qual m'ha fet arribar el meu amic Jaume Garriga, un figuerenc que porta anys i panys residint a la capital argentina, detall que li agraeixo moltíssim. Aquest treball ha estat escrit per Marcela Lucci, llicenciada en Història per la Universitat de Buenos Aires, una entusiasta catalanòfila que, actualment, viu a Barcelona. «En el calorós Nadal porteño de 1912, un home jove, culte, ben plantat, amb ideals literaris i esperances de llibertat per a la seva pàtria va baixar d'un vaixell en el puixant port de Buenos Aires», comença explicant, tot afegint que, d'aquesta manera, s'encetava l'exili d'en Pol, que duraria més de 60 anys, amb documents falsos, i que «deixava endarrere la seva estimada Catalunya, empès pel seu activisme independentista i la seva negativa a participar en la sagnant guerra que Espanya duia a terme al nord d'Àfrica».

Hipòlit Nadal, abans d'anar a Amèrica, col·laborà en moltes publicacions de casa nostra, com La Nació, Empordà Federal, L'Esquella de la Torratxa, etc., i, un cop a Buenos Aires, reintegrat a la seva professió de sastre, cosa que li assegurava el pa, fundà, juntament amb altres compatriotes exiliats, la revista mensual Ressorgiment, que dirigí al llarg dels seus 56 anys de vida (del 1916 al 1972) i que, com bé assenyala Marcela Lucci, ha estat la «publicació en català de més durada que hi ha hagut al món». Inicialment, es deia Resurgiment, però, a partir del número 20 -i seguint les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra-, Nadal el canvià pel de Ressorgiment. N'aparegueren cap a 700 números i en dibuixaren la portada artistes com Pompeu Audivert, Lluís Macaya i Francesc Domingo. La revista contenia articles d'actualitat catalana, textos literaris, crítica de llibres, etc. I, a propòsit de llibres, convé destacar que en Pol n'és l'autor de tres: Algues, Proses salobres i Articles de contraban, els dos primers editats l'any 1918 i l'altre, el 1928.

Durant l'etapa de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), Ressorgiment publicà un nombre elevat d'articles sobre les activitats independentistes, fetes tant pels catalans de l'interior com pels de l'exili, i s'hi feia especial referència a Francesc Macià. «Després dels fets de Prats de Molló, que van acabar amb el fracàs del moviment -relata Lucci-, Nadal va ser protagonista, al costat dels membres més assenyalats del Comitè Libertat i del Casal Català, dels successos que van aconseguir la permanència legal de Macià a l'Argentina durant l'exili de l'il·lustre català. La perícia política que van demostrar durant els primers mesos del 1928, va fer possible que el senador Alfredo Palacios i el doctor Carlos Caminos representessin reeixidament Macià i Ventura Gassol en la seva petició de dret d'asil en terres argentines, que l'opinió pública porteña es bolqués a favor del patriota català i que, com a resultat de tot això, s'aconseguís dictar una legislació pionera en aquesta matèria a escala internacional». En les pàgines de Ressorgiment d'aquella època, hi troben escrits signats per Gassol, Manuel Serra i Moret, Pere Pagès i Elies (Víctor Alba), Jaume Pahissa, Antoni Rovira i Virgili, etc. I cal esmentar que la revista sempre, tant pel que respecta a la dictadura d'en Primo com a la d'en Franco, dedicà una especial atenció als artistes catalans d'Amèrica i a les colònies catalanes establertes al Nou Continent, que foren moltes després de la nostra malaurada Guerra (in)Civil.

Per altra banda, Marcela Lucci ressalta a Cultura, consciència, independència: La tasca d'Hipòlit Nadal i Mallol a Buenos Aires que els catalans d'Amèrica (pel fet que, des del 1931, tenien una vinculació institucional i oficial amb la Generalitat) estaven perfectament informats de les necessitats econòmiques del govern de la seva nació. Així, «Nadal -afegeix- va participar en la presa de decisió d'organitzar una ajuda des de Buenos Aires i, quan es va posar en pràctica, va difondre com cap altre, a Ressorgiment, les activitats del Casal Català i del Comitè Llibertat per a recaptar diners, queviures i roba per a les víctimes catalanes de la guerra. Va informar dels resultats de les col·lectes, del destí que es donava a cada recaptació, de les particularitats de cada enviament que es feia per vaixell a Barcelona i, mitjançant correspondència oficial, dels resultats obtinguts gràcies a l'ajuda argentina».

Després de la Segona República, el règim del general Franco deixà aïllats políticament els catalans exiliats d'Amèrica, tot esdevenint l'oceà Atlàntic una barrera geogràfica infranquejable que jugà a favor del dictador, fins al punt de limitar-ne severament l'acció independentista. Amb tot, la flama del catalanisme no s'extingí a Buenos Aires, gràcies a l'emblemàtica revista Ressorgiment, ja que en Pol hi prosseguí difonent la cultura catalana, els ideals catalanistes i el dret de Catalunya a exercir lliurement el seu destí com a nació, amb una identitat pròpia.

Quan la vida d'Hipòlit Nadal i Mallol s'apagà, el projecte que ell tenia en arribar a Buenos Aires el 1912 s'havia acomplert. «Va ser -remarca amb total encert Marcela Lucci- un català d'Amèrica que va treballar per la pervivència de la llengua catalana, que va contribuir a l'enfortiment de les activitats independentistes des de l'exili i que va crear i va publicar Ressorgiment (...). L'estimació d'en Nadal a la seva cultura es va escampar així des de Buenos Aires cap a la resta del món durant més de mig segle, i el seu missatge arriba fins avui, vívid i jove, infonent respecte per l'ànima catalana a tots els que arriben a conèixer la seva obra, inclosa l'autora d'aquestes pàgines», afirma la citada historiadora argentina, posant el punt i final al seu treball.

En resum, Cultura, consciència, independència: La tasca d'Hipòlit Nadal i Mallol a Buenos Aires és un magnífic opuscle, ple d'interessants dades, que evoca la molt important feina periodística, cultural i política en pro de Catalunya, realitzada a la capital de l'Argentina per un exiliat del Port de la Selva (en Pol de Buenos Aires, que, amb gran admiració, encara avui continua anomenant-lo la gent del poble gironí que el veié néixer), llibret editat al cap de 30 anys del decès del seu protagonista, produït lluny de la pàtria, d'una pàtria que ell tantíssim havia estimat i defensat...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (25-5-08)

diumenge, 18 de maig de 2008

«La Santa Espina» i el seu primer disc

En els inicis del segle passat, tres cobles empordaneses, La Principal de la Bisbal, Els Montgrins i la Principal de Peralada, tallaven el bacallà a Barcelona. I una d'elles, la peraladenca, tingué l'honor de ser escolida pel mestre Enric Morera perquè li estrenés totes les seves creacions. Així, a la segona meitat de l'any 1907, fou la primera que enregistrà en disc La Santa Espina, peça que, en forma de sardana, formava part del darrer quadre de la rondalla del mateix títol.

Cal advertir que els discos d'aleshores -fets de pedra i de 78 r.p.m.- sols tenien una cara gravada (feina que es duia a terme a la ciutat alemanya de Hannover), ja que la tècnica no donava per a més. I per això, a la cara no gravada, hi constava l'anagrama de la casa discogràfica, que consistia en un angelet assegut, el qual tenia una ploma a la mà. Amb aquell sistema, la històrica cobla La Principal de Peralada, dirigida per Josep Serra i desapareguda el 1940, hi havia ja enregistrat un parell de sardanes d'Enric Morera, o sigui, Juguetejant i Recorts d'Olot (sic). I temps més tard, l'anagrama es canvià per un gos, que escoltava la veu del seu amo, i ja es començaren a gravar les dues cares dels discos.

El meu bon amic Antoni Torrent, membre fundador de Fonovilassar 78, associació de Vilassar de Mar destinada a preservar la música popular i tradicional catalana, explica, en el llibre que acaba de publicar, Centenari de la rondalla La Santa Espina, editat pel GISC (Grup d'informadors sardanistes de Catalunya), que «la primera gravació de La Santa Espina és un disc Zonophone. (...) La discogràfica Zonophome enregistrava els discos més econòmics del mercat, els més senzills. (...) Eren els més econòmics del mercat, perquè anaven destinats a un estatus determinat de la societat». Les còpies d'aquell disc, gravat a finals del 1907, arribaren a les botigues durant la primavera del 1908 -ara, per tant, fa cent anys-, fet que coincidí amb les darreres representacions de la reposició de la rondalla escrita per Àngel Guimerà i musicada per Enric Morera, estrenada al Teatre Principal barceloní, amb un èxit realment apoteòsic, el 19 de gener del 1907.

Fonovilassar 78, per cert, disposa d'aquesta primera gravació en disc de La Santa Espina, que és, sens dubte, un document d'allò més important. «En escoltar-la -assenyala Torrent-, crida l'atenció el ritme trepidant de la música: avui seria impossible ballar-la. Tot això fa sospitar que el mestre Morera, que segurament va supervisar la gravació, no sabia ballar sardanes. O bé que és la que correspon a les exigències de la rondalla. Crec que, més aviat, es tracta de la versió teatral, la que sonava la segona vegada que les donzelles catalanes ballaven la sardana. Aquesta gravació tan accelerada, possiblement dificultà que progressés la seva difusió (...). Trigà uns 6 o 7 anys a fer-se'n una a ritme normal». No se sap ben bé, però, qui convertí La Santa Espina en una sardana musicalment normal i en disposició de ser ballada sense complicacions, tot i que s'especula amb la possibilitat que fos el mestre Josep Serra, per encàrrec del seu amic Morera.

El 13 de setembre del 1923 s'instaurà la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, beneïda pel rei Alfons XIII, general que afirmà que «Hay que proclamar la unidad nacional sin vaguedades y la bandera única, prohibiendo, bajo severas penas, toda propaganda malsana en punto tan esencial. El separatismo, que se agudiza por momentos, puede poner en peligro la unidad de España». Deu dies després, Primo de Rivera prohibí que s'interpretés Els Segadors, però el poble substituí l'himne nacional català per La Santa Espina, amb la seva contundent primera estrofa: «Som i serem gent catalana/ tant si es vol com si no es vol/ que no hi ha terra més ufana/ sota la capa del sol». I calgué esperar la fi de la dictadura «primoriverista» i l'adveniment de la Segona República, amb el govern de la Generalitat de Catalunya, per tal que se'n fessin noves gravacions. Ah!, i cal afegir que, a la tardor del 1924, el règim d'en Primo també prohibí que s'oferís en públic el primer disc de La Santa Espina cantada, enregistrat pel gran tenor Emili Vendrell.

I s'arribà a la llarguíssima dictadura de Francisco Franco, un altre general. Durant els seus 25 anys inicials, fou «terminantemente prohibido tocar o cantar "La Santa Espina", tanto en la calle como en recintos cerrados».. A propòsit d'això, Antoni Torrent recorda que, als components de les cobles que creuaven la frontera per actuar a França, la mateixa policia de la duana els advertia que «nada de tocar santas espinas ni cosas de éstas, porque aquí nos enteramos de todo». Una cobla, però, en finalitzar la seva actuació i a petició del públic, tocà, en un poble rossellonès, La Santa Espina i, de retorn -en arribar a la Jonquera-, la policia retingué el seu representant moltes hores, imposà una multa a tots els músics i els retirà el passaport. Aquesta situació durà fins a finals de la dècada dels anys seixanta.

El 1972 sortí publicat un llibre titulat El mestre Morera i el seu món, escrit per Ramon Planes, però no hi esmentava per a res La Santa Espina. Qui sí que ho feia, al mateix any 72, era La Sardana, el fet literari, obra editada per l'Editorial Bruguera, tot i que no s'atreví a imprimir-ne la lletra. I en acabar-se el franquisme, la majoria de cantants i corals ja inclogueren La Santa Espina en els seus repertoris, però com a versions lliures, deslligades completament de l'escena. «Després de tants anys de dictadures i de censura, són molts els catalans que han oblidat el significat de La Santa Espina», remarca Torrent. I té tota la raó del món, tal com pogué comprovar-se l'any passat, ja que foren ben pocs els aplecs que, en ocasió del centenari de l'estrena de la rondalla de Guimerà i Morera, es clogueren amb la interpretació d'aquesta sardana, malgrat la campanya que, en tal sentit, alguns portaren a terme, com Sebastià Gràcia, de Ràdio Lleida i del diari lleidatà La Mañana, i jo mateix, a través del Diari de Girona i de la revista Som, a part de diverses entitats sardanistes de la Catalunya Nord.

El llibre Centenari de la rondalla La Santa Espina, escrit per Antoni Torrent, fruit d'un laboriós treball de recerca i d'investigació, és, sens dubte, una obra magnífica. Una obra imprescindible -i, a més, molt ben il·lustrada- per saber tota la història de La Santa Espina i per saber, també, que la música actual d'aquesta patriòtica sardana és molt diferent de la que sonava a la rondalla, cosa que demostra el seu primer disc, aparegut al mercat, tal com queda dit, ara fa un segle...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (18-5-08)

diumenge, 4 de maig de 2008

Un llibre de Montserrat Tresserras

Montserrat Tresserras, en retornar triomfalment al port de Tarifa, després de la travessia de l'Estret


Amb un temps de 5 hores i 18 minuts, l'olotina Montserrat Tresseras creuà nedant, el 12 de setembre del 1957, l'Estret de Gibraltar. És a dir, un parell d'anys després que ho fes el doctor gironí Felip Sánchez Babot, que trigà 16 minuts més que ella. Tots dos superaren amb escreix el temps de la britànica Mercedes Gleize, el primer nedador (en realitat, una valent nedadora) que, el 1928, efectuà la travessia entre la costa andalusa i la marroquina, i hi emprà un total de 12 hores i 50 minuts.

Segurament que us demanareu, benvolguts lectors, per què avui toco aquest tema. Doncs perquè Montserrat Tresserras acaba de publicar un llibre, Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia, editat per la Dirección General de Promoción Deportiva (Consejería de Deportes) de la Comunidad de Madrid, obra que, el proper divendres dia 16 d'aquest mes de maig, serà presentada, en el decurs d'un solemne acte, a l'Ajuntament de la capital de la Garrotxa, al cap d'unes setmanes d'haver estat també presentada a la capital de l'Estat, on, des de fa algunes dècades, resideix aquesta avui exnedadora de llargues distàncies que, durant els anys 50 i 60 del segle passat, sorprengué el món, amb les gestes que protagonitzà al Canal de la Mànega i als cabalosos rius d'Amèrica del Sud, després de la de l'Estret de Gibraltar.

«La natación de larga distancia ha tenido recientemente una mayor popularidad en nuestro país, gracias a los triunfos de nuestro campeón del mundo David Meca», assenyala Alberto López Viejo, consejero de Deportes de la Comunidad de Madrid en el pròleg del llibre, tot afegint que «Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia nos acerca a proezas anteriores de este deporte narradas por una mujer que también forma parte de la leyenda de los maratonianos del agua», i recorda, a continuació, que l'olotina fou la primera nedadora espanyola que creuà el Canal de la Mànega, tot ressaltant que es tracta d'una experta coneixedora d'aquesta especialitat esportiva. Per la seva banda, Dale Petranech, secretari general del Museu de la Galeria Internacional de la Fama en Natació (ubicat a l'estat nord-americà de Florida), remarca, a les inicials pàgines de l'obra, que Montserrat Tresserras, actual vicepresidenta de l'Associació de Natació del Canal de la Mànega i directiva de la seva Junta de Govern, a més d'ajudar d'altres nedadors a aconseguir llurs objectius, «ha recorrido diversos lugares del mundo, no sólo como nadadora, sino en su calidad de entrenadora o juez».

He rebut un exemplar de Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia, que la meva vella, admirada i estimada amiga ha tingut la gentilesa d'enviar-me, detall que li agraeixo moltíssim, amb la dedicàtoria següent: «Al bon amic Emili Casademont, que tant em va ajudar amb les seves cròniques esportives i ben documentades». Això m'ha fet evocar una època, ja un xic llunyana, en què vaig escriure moltíssim sobre ella i les seves extraordinàries gestes. O sigui, una emorme quantitat d'articles, reportatges i cròniques que, retallats de molts diaris i revistes, guardo, entre els quals hi ha els que vaig publicar a través de l'agència Europa Press, que van fer la volta al món, els que vaig signar a Los Sitios, El Noticiero Universal, Gerona Deportiva, Usted, etcètera, sense oblidar els que vaig redactar per a l'enguany desaparegut Diario de África, editat a Tetuan, on vaig oferir una detallada i puntual informació sobre les proeses que la Montserrat protagonitzà als grans rius sud-americans, i alguns guions que vaig elaborar i les ones de Ràdio Girona tingueren cura de divulgar. És clar que ella en deu guardar molts més que no pas jo, de treballs periodístics meus, com aquella entrevista datada a Roses, per exemple, que sortí publicada a El Faro de Vigo (ocupava tota una plana i deia en lletres grosses: «Una entrevista de la famosa nadadora con Emilio Casademont»), just el mateix matí del dia de la seva arribada a la ciutat gallega, on havia de fer una fase de preparació, circumstància que motivà que, en reconèixer-la per les fotos, els viguesos, tot entusiasmats, li demanessin autògrafs...

Mig segle s'acomplí el proppassat mes de setembre que Montserrat Tresserras realitzà la gesta de creuar nedant l'Estret de Gibraltar. Abans, però, efectuà un parell de proves a mar obert a la Costa Brava. La primera de 12 quilòmetres, des de Sant Feliu de Guíxols fins a Palamós, i l'altra, de 16 quilòmetres, des de l'Escala fins a Roses. Aquelles proves, culminades amb èxit, li permeteren mirar amb optimisme el futur. I així, el 12 de setembre del 1957, la famosa «menjamilles» es llançà al mar, a Tarifa, i, al cap de dues hores i mitja, es trobava al bell mig de l'Estret, on els dofins jugaven alegrement al seu costat. Més tard, la seva amiga Mari Casacuberta, que l'acompanyava, li digué que estava batent el rècord femení, en poder de Florence Chanwick. Però, en arribar davant un penya-segat, la Montserrat hagué de fer un tomb, perdent així llastimosament alguns minuts i la possibilitat de superar el citat rècord, tot i que això últim no tenia gaire importància. L'important era posar els peus al Marroc, cosa que materialitzà a la platja del Zainar, i ser, en conseqüència, la primera nedadora de l'Estat espanyol a aconseguir-ho. El periodista Guillermo Ortega del setmanari Algeciras, que seguí la prova en el vaixell dels pràctics, «me tomó el pulso y asombrado comprobó que ni éste ni mi voz demostraban el más leve síntoma de fatiga», relata ella a Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia, mentre, plena d'alegria pel triomf, la seva ment es trobava en d'altres costes més llunyanes i més fredes. «Una esperanza -afegeix- largamente silenciada y unas palabras que días antes no me hubiera atrevido a pronunciar: "!El Canal està a mi alcance!"».

Montserrat Tresserras, en tornar després a bord d'un petit vaixell al port de Tarifa, fou objecte d'una gran rebuda i l'alcalde li lliurà la medalla de la Virgen de la Luz, patrona d'aquella ciutat gaditana, alhora que, de la seva gesta, se'n feien ressò tots els mitjans de comunicació del món. I no menys emotiu fou el comiat, quan ella i la Mari Casacuberta es disposaven a emprendre el viatje de retorn cap a Olot. Una tuna cantava «Adiós con el corazón...», i, en el moment d'arrencar l'autobús, començà a ploure, fet que ocasionà que una veu entre la multitud exclamés: «¡Tarifa llora porque se van las catalanas!». Posteriorment, en arribar a la capital de la Garrotxa, la Montserrat va rebre el grandiós i merescut homenatge dels seus conciudatans.

Tota la fabulosa història de les travessies de l'Estret, dutes a terme per nedadors i nedadores de molt diverses nacionalitats, entre les quals figura la del doctor Sánchez Babot, es troba àmpliament recollida, per primer cop, en aquest llibre de Montserrat Tresserras, il·lustrat de forma magnífica amb fotos i documents, on l'olotina posa en relleu els seus extraordinaris dots d'historiadora i, també, d'escriptora...
El doctor Felip Sánchez Babot (a la dreta), acompanyat del valencià Segundo Castelló, triomfador també de la travessia de l'Estret, fotografiats, l'any 1955, a Tarifa

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (4-5-08)