diumenge, 24 de febrer de 2008

Denúncia contra Tarradellas

Ha estat el Diari d'Andorra qui ha tingut accés als documents de l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, custodiats al monestir de Poblet (Tarragona). I gràcies a això, l'esmentat rotatiu ha pogut obtenir una interessant informació sobre les actuacions desenvolupades, durant les dècades dels anys 60 i 70, pels republicans catalans exiliats al país de la Mare de Déu de Meritxell. «El fons del mestre Josep Fontbernat, que conté més de 700 documents -diu-, inclou un conjunt d'informes que el delegat d'ERC a Andorra havia elaborat per mantenir puntualment informat Josep Tarradellas, president de la Generalitat catalana, refugiat a Saint Martin-le Beau».

Aquests informes del pare del Glossari andorrà posen en evidència, segons remarca el diari de referència, la voluntat dels republicans d'incidir en la vida cultural d'Andorra, posant-la sempre en relació amb Catalunya. Però els resultats, en ocasions, no foren del seu gust. I així es veu, per exemple, en un informe del 15 de desembre del 1960, on Fontbernat feia balanç de les festes en honor a Jacint Verdaguer celebrades aquell mateix any al Principat d'Andorra, per tal de commemorar el pas, l'any 1883, de l'autor de L'Atlàntida i de Canigó per aquelles terres. «(...) Les Festes Verdaguerianes han tingut lloc, però han quedat reduïdes a la mínima expressió», informava el mestre Fontbernat a Tarradellas, després de congratular-se, però, que es dediquessin plaques i carrers andorrans al poeta, alhora que afegia: «Les festes no han tingut el relleu que nosaltres hauríem volgut, però val més poc que no pas res, perquè el fet és haver posat fil a l'agulla (...). Aquí tot s'ha de fer per etapes, perquè les coses que tenen un sentit català fan por a les autoritats andorranes».

Pel que fa al síndic Josep Cairat, Josep Fontbernat deia a Tarradellas, el 7 de gener del 1961, que hi havia hagut un fet polític d'«importància», ja que s'acabava d'instituir Julià Reig com a nou síndic, per decisió del Consell General, i ressaltava que Cairat era el síndic de la mitra, l'home de Burgos, amb el suport «sempre i en tot moment, del govern franquista». De qualsevol manera, recalcava que «en honor a la veritat, malgrat la seva diem-ne filiació franquista, Cairat s'ha comportat amb nosaltres, els exiliats catalans republicans, de la manera més correcta», tot afegint que «Julià Reig ha despertat esperances» i «creiem que serà un síndic més andorrà, en el sentit que serà més independent vis-a-vis dels coprínceps».

D'altres informes adreçats per Fontbernat a Josep Tarradellas aporten dades sobre els interessos al voltant de la radiodifusió andorrana.

El gironí Josep Fontbernat -cal recordar-ho-, fill del poblet gironí d'Estanyol (municipi de Bescanó) i enterrat a Anglès, sortí elegit diputat al Parlament de Catalunya l'any 1932 i, entre d'altres càrrecs, fou, durant la Guerra Civil, alcalde accidental de Barcelona, director general de Sanitat i primer director general de Radiodifusió de la Generalitat. I també cal recordar que, a més d'escriptor i polític, Fontbernat fou un músic realment brillant, col·laborador de Pau Casals, i un dels deixebles predilectes que tingué Enric Morera. A Barcelona, hi creà l'any 1930, en tornar del seu primer exili, on participà en els fets de Prats de Molló al costat de Francesc Macià, la popular coral Els Cent Homes d'en Fontbernat, que enregistrà diversos discos, amb el mític tenor Emili Vendrell com a solista i la cobla Barcelona. El seu aterratge al Principat d'Andorra, procedent de París, es produí el 1952, comissionat per la societat Sofirad, per tal de posar en marxa la Ràdio de les Valls, cosa que, amb molts esforços i temps, finalment aconseguí, tot trencant així el monopoli que tenia Ràdio Andorra. I en aquella nova emissora de titularitat francesa (primer dita Ando-ràdio i, en la seva darrere època, Sud Ràdio), el mestre Fontbernat hi realitzà diàriament el Glossari andorrà, del 1959 al 1976, o sigui, fins pocs mesos abans de morir a Andorra la Vella. Aquell programa (una petita part dels seus textos foren publicats en forma de llibre l'any 1966) féu un immens favor, tant als andorrans com als catalans que vivien sota la dictadura d'en Franco. De la mateixa manera que, tal com queda consignat, també Fontbernat féu un immens favor, amb els seus informes sobre la vida cultural i política d'Andorra, a Josep Tarradellas.

Però el sempre modest Josep Fontbernat, que hauria pogut substituir Josep Irla al capdavant del govern de la Generalitat a l'exili (fou proposat per ocupar aquest càrrec), i que hi renuncià en benefici de Tarradellas, amb unes belles paraules («No s'escau que un pobre, un pelat com, ostenti un honor i una responsabilitat tan grans en terres de l'exili»), no comptà després amb la simpatia d'aquest últim, sinó tot el contrari. Això és el que es desprèn fàcilment de les declaracions fetes per la filla del mestre, Marylou, al periodista Josep Víctor Gay, que apareixen publicades al llibre Josep Fontbernat i Verdaguer (1896-1977). Imatges i documents (Diputació de Girona, 2006. Col·lecció Josep Pla): «A mesura que la possibilitat del retorn de Tarradellas a Catalunya com a president de la Generalitat es va refermar, igualment es va anar allunyant del pare. Les relacions es van refredar de la part Tarradellas. Les cartes es van anar espaiant, i ja no eren les d'un amic i company polític, eren del president de la Generalitat, i moltes ja escrites per terceres persones. El pare ho va acusar. Per a ell suposà una gran decepció. Però no ens ho va dir mai. No va badar boca sobre aquest tema. Van ser els anys en els quals la salut del pare va minvar progressivament, entre 1970 i 1977. El seu estat d'ànim va baixar sensiblement. Es desmoralitzà. El seu concepte d'amistat volia dir lleialtat absoluta, però no tothom pensa igual».

I la Marylou carrega les tintes de la seva denúncia, en la mateixa entrevista feta al seu domicili de Perpinyà, dient: «Tarradellas es va aprofitar del pare, que era incapaç, per la seva bona fe, de veure les veritables intencions del que considerava el seu amic. Quan ja havia tornat a Catalunya com a president de la Generalitat, em vaig decidir a escriure-li una carta plena de desesperació. La meva mare es moria. La Josette, la meva germana, s'agreujava en la seva llarguíssima malaltia, que la paralitzava totalment. No vaig tenir cap resposta. Finalment, a contracor, cal dir-ho, vaig anar a trobar Tarradellas, a Barcelona. Em va dir en dos mots que ell no podia fer res per nosaltres. Tarradellas es considerava el padrí del meu fill, l'Enric Fontbernat... Això demostra qui era i com era autènticament Tarradellas».

Aquesta denúncia contra Josep Tarradellas és realment greu. Però no ha pas de sorprendre ningú, atès que, fa temps, l'historiador Josep Benet ja digué quelcom sobre el peculiar sistema d'obrar del quart president de la Generalitat de l'era moderna...


Les germanes Fontbernat (Josette, ja traspassada, a l'esquerra, i Marylou) escolten amb atenció la lectura d'un document, acabat de localitzar, que parla del seu pare. Foto feta l'any 1994, a casa d'uns amics de la família Fontbernat, residents a la comtal vila altempordanesa de Peralada. Emili Casademont és qui llegeix el citat document.

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (24-2-08)

diumenge, 17 de febrer de 2008

El primer pelegrinatge espanyol a Lourdes


El 1858, Bernadette (Bernadeta) Soubirous, una pobra nena analfabeta de 12 anys, assegurà que, de l'11 de febrer al 16 de juliol d'aquell mateix any, havia vist divuit vegades la Verge Maria en una gruta de la població francesa de Massabièle, a l'occident de Lourdes o, en català, de Lorda. I aquella nena assegurà, també, que, en la tercera aparició, havia parlat amb la Senyora, en el dialecte que s'utilitzava a la zona, i que aquesta, tractant-la amb molta educació de vostè («voi»), li preguntà: «Em faria vostè el favor de venir aquí durant quinze dies?». Bernadette li prometé que sí, que ho faria. I la Senyora, que tenia un aspecte jove, que vestia de blanc i que duia un rosari penjat al braç i una rosa daurada a cada peu, li anuncià que no la faria feliç en vida, sinó després de morta. Per altra banda, revelà a la noieta qui era ella: «Qué soy era Immaculado Councepcion», o sigui, «Jo sóc la Immaculada Concepció», dogma catòlic que, poc temps abans, havia estat solemnement proclamat. I el missatge que li donà, per tal que el fes arribar a la humanitat, es concretà en la invitació a la penitència i l'oració pels pecadors, així com en la també invitació a viure una pobresa més evangèlica, alhora que sol·licità que, en aquell lloc, s'hi construís una església. I fou el 25 de febrer del citat 1858 que Bernadette descobrí, excavant a la roca, la font d'aigua que ha constituït -i continua constituint- un important punt de pelegrinatge per a moltíssims catòlics i que, al llarg del temps, ha estat testimoni de diversos miracles. La canonització de Bernadette, després que Pius XI aprovés les aparicions de la Senyora, tingué lloc el 8 de desembre del 1933, moment en què s'establí, d'altra banda, que la data de la festa de Nostra Senyora de Lourdes fos l'11 de febrer, dia de la primera aparició, just ara fa un segle i mig.

Cal ressaltar que la ciutat de Figueres ha estat capdavantera, pel que fa a l'Estat espanyol, de les pelegrinacions a Lourdes. Això és el que demostra mossèn Pere Font en el seu llibre Amics dels Malalts, 50 anys, que publicà fa un parell d'anys, amb la col·laboració d'una colla de gent, entre la qual hi ha una destacada representació d'articulistes del Diari de Girona, obra en què aquest capellà es refereix a un treball literari publicat per Joan Domingo i Gispert, membre de l'Orfeó Cassanenc, de Cassà de la Selva, que viatjà a Lourdes ara fa un segle. «Indiscutiblement, el primer tren espanyol que va anar a Lourdes amb malalts -diu mossèn Font- nasqué a Girona, concretament a Figueres. Per tant, els empordanesos tenim l'orgull i la satisfacció d'afirmar, amb proves a la mà, que fórem els primers a organitzar un tren hospitalari amb destí a Lourdes», esdeveniment del qual encara es conserva una foto del grup, sortint de l'estació del ferrocarril de Figueres, reproduïda a les pàgines del citat volum. En aquell històric pelegrinatge, que tingué lloc del 6 de juliol a l'11 del mateix mes, hi participaren 2.000 persones i 200 capellans, i comptà amb una sèrie d'actes que començaren a la capital de l'Alt Empordà, amb la presència de l'aleshores bisbe de la diòcesi, Francesc Pol i Barall, on els pelegrins, després que els fos oferta una recepció a l'Ajuntament, pogueren gaudir d'una actuació de l'Orfeó Cassanenc. Els artífexs de l'organització foren uns ciutadans figuerencs, o sigui, els Fortunet, Burgas, Dalfó, etc., i, segons es relata en un article de l'època aparegut al setmanari local Vida Parroquial, es construí a Figueres una capella -«la primera d'Espanya», s'hi afirma- dedicada a la Mare de Déu de Lourdes.

Els figuerencs sempre s'han distingit per la devoció que professen a aquesta Mare de Déu, incrementada des de la creació, fa 52 anys, de l'Associació Amics dels Malalts, el consiliari de la qual és el propi mossèn Pere Font, associació que supera actualment els 200 afiliats i celebra la seva festa un diumenge proper a l'11 de febrer. Una festa que enguany serà el dia 17, o sigui, avui, i que revestirà molta més solemnitat que de costum, per tal de recordar el centenari del primer pelegrinatge a Lourdes i les persones de la capital altempordanesa que el feren possible. Així, al col·legi La Salle s'oficiarà, a les 12, una missa, seguida d'una audició de sardanes, a càrrec de la cobla Vila de la Jonquera, i d'un dinar de germanor. I a la tarda, a partir de les 4, hi haurà un festival, amb l'actuació de diferents grups de la ciutat.

Jo, la veritat sigui dita, no hi he anat mai, a Lourdes. La meva devoció sempre s'ha centrat en el santuari pirinenc i gironí de la Verge de Núria (la Verge que, voltada de soledats -com digué Joan Maragall-, oeix l'eterna cantúria del vent i les tempestats), lloc on es redactà, l'any 1932, el primer Estatut de Catalunya, on periòdicament pujo amb el cremallera (abans, de jove, havia fet el camí, escalant aquelles bellíssimes muntanyes, a peu, des de Ribes de Freser) i on, just ara farà quatre dècades, vaig contraure matrimoni. De tota manera, hi ha un fet inoblidable que em lliga amb Lourdes. I aquest fet, tal com explico en la col·laboració literària que vaig escriure per al llibre de mossèn Pere, és que fa més d'una quinzena d'anys vaig passar un parell de mesos ingressat a l'enguany desapareguda clínica barcelonina de Nostra Senyora de Lourdes, situada al popular carrer del Torrent de l'Olla, a l'exvila de Gràcia, on, en qüestió de pocs dies, vaig visitar tres vegades el quiròfan. Allà, en aquell centre hospitalari, hi havia unes monges la mar de bondadoses, especialment la que estigué al meu costat en l´última intervenció quirúrgica, portada a terme a la desesperada, religiosa a la qual li vaig demanar, instants abans que l'anestesista em fes perdre el món de vista, que pregués per mi, petició que ella no dubtà a complir, mentre jo «vivia» una plàcida experiència propera a la mort. Gràcies a la Mare de Déu de Lourdes, i gràcies també a la Mare de Déu de Núria (en realitat, gràcies a la Mare de Déu, perquè, de Mare de Déu, només n'hi ha una, encara que sota moltes advocacions), tot anà miraculosament bé. I dies després, en abandonar la clínica i acomiadar-me d'aquella santa monja, els dos ens abraçàrem, alhora que jo li feia saber que m'hauria sentit immensament feliç si, abans de ser sotmès a la citada tercera operació, hagués pogut confessar-me amb ella i rebre, també d'ella i en nom de Déu, l'absolució dels meus pecats. Un acte, llavors i ara, impossible de poder realitzar. Potser, algun dia, penso jo (malgrat que «pensar fa ser burro», diuen), la situació canviarà...

Els primers malats de l'Estat espanyol, tots ells gironins, que anaren a Lourdes sortiren de la ciutat de Figueres, en una pelegrinació organitzada pels figuerencs, ara fa un segle, repeteixo. I aquells malalts hi anaren, igual que els que hi han anat posteriorment, amb la fe dipositada en aquesta Verge que té fama de miraclera, tant pel que respecta al cos com -detall importantíssim- a l'esperit...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (17-2-08)

diumenge, 10 de febrer de 2008

El «Palau» ha complert un segle


Fou el 18 d'abril del 1867 que a la vila del Masnou (el Maresme) nasqué Lluís Millet i Pagès, tot i que, al cap de molt poc temps, la seva família es traslladà, juntament amb ell, a Barcelona, ciutat en la qual fixà la residència. Els pares d'en Lluís volien que el seu fill fos comerciant. Però la vocació del petit s'imposà i, als 13 anys, ingressà al Conservatori del Liceu, on tingué com a professors Miquel Font (piano), Josep Rodoreda (harmonia i composició), etcètera, i, més endavant, l'eminent músic Felip Pedrell.

Ben aviat, Lluís Millet orientà la seva activitat cap al cant coral i, essent molt jove (als 17 anys), ja dirigia el Cor La Lira, a Sant Cugat del Vallès, tasca que complementava amb actuacions diàries al barceloní Cafè Inglès, com a pianista en solitari, i després, com a membre d'un trio, en què, a més del piano, hi havia el violí i l'harmònium, actuacions que, posteriorment, portaria a terme al també barceloní Cafè Pelai. D'aquestes feines inicials, en sorgiria el grup bàsic d'amistats d'en Millet, és a dir, els Alió, Vidiella, etcètera i, sobretot, l'Isaac Albéniz, fill de Camprodon, i l'Amadeu Vives, molt conegut per les seves sarsueles, així com per ser l'autor de la música de La Balanguera, l'himne nacional de Mallorca.

Cal remarcar que el Cafè Pelai, com l'actualment més recordat Els Quatre Gats, era una autèntica institució barcelonina d'aquella època, amb figures que li atorgaven un paper intel·lectual, com Àngel Guimerà, Pere Aldavert, Narcís Oller, Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Emili Vilanova, Frederic Soler (Serafí Pitarra), Josep Feliu i Codina, Joaquim Rubió i Ors, etcètera. I el 1891, Lluís Millet, als seus 24 anys, fundà, conjuntament amb Amadeu Vives (i coincidint amb l'impuls de fort contingut catalanista que experimentava el país, gràcies al triomf cultural del Modernisme, moviment de recerca de noves formes i expressions), el gloriós Orfeó Català, que estrenà i interpretà una quantitat enorme d'obres corals de tota mena.

Tot i que, com a compositor, l'obra de Lluís Millet no és gaire extensa, cal ressaltar que hi ha un bon nombre de peces seves que s'han popularitzat de forma realment extraordinària i que, avui dia, formen part de l'imaginari musical català. Millet, tal com algú ha assenyalat amb molt d'encert, és un exemple de nacionalisme musical, que es manifesta en obres com El Cant de la Senyera, amb lletra de Joan Maragall, i se'l considera un destacat representant del Modernisme musical. El seu entusiasme per l'estil modernista, en general, quedà ben patent en l'elecció de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner per a la construcció del Palau de la Música Catalana, seu de l'Orfeó Català, beneït pel cardenal Casañas el 9 de febrer del 1908 -ahir, dissabte, féu d'això, precisament, cent anys-, on, a continuació, s'oferí, com a acte inaugural, un programa musical il·lustratiu de la ideologia de Lluís Millet. O sigui, El Cant de la Senyera, com a representació de la identitat; Els Xiquets de Valls, de Josep Anselm Clavé, representant els orígens; La Mare de Déu, d'Antoni Nicolau, en representació del present (el present, naturalment, d'aquell any 1908); l'Al·leluia, de Hândel, en representació de la universalitat, i Els Segadors, com a element de reafirmació nacional.

Tal com acabo de dir, Lluís Millet, que morí el 7 de desembre del 1941, als 74 anys, elegí Lluís Domènech i Montaner per a la construcció del Palau de la Música Catalana, un arquitecte realitzador de grans obres del Modernisme, moviment que anà, a casa nostra, del 1888, any de l'Exposició Universal de Barcelona, al 1926, any de la mort d'Antoni Gaudí. Cap d'elles tan important, però, com la inspirada per l'Orfeó en defensa de Catalunya i de la cultura catalana. Així, per exemple, a la sala d'audicions del Palau de la Música, on no fa gaire s'escenificà, musicalitzat, el poema El sabater d'Ordis del poeta empordanès Carles Fages de Climent -esdeveniment al qual jo vaig tenir el goig d'assistir-, hi ha repartides moltes representacions de les quatre barres, que foren tapades amb cortinatges, durant el règim franquista. I digne és de destacar la boca del seu escenari, amb una escultura que representa la Cavalcada de les Valkiries, en un costat, i el bust de Beethoven, a l'altre, obres originals de Pau Gargallo i Dídac Massana. Per altra banda, a la façana de l'edifici, declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat el 1987, hi sobresurt un grup escultòric fet per Miquel Blay, com a homenatge a la cançó popular. Un acreditadíssim escultor, aquest Miquel Blay, nascut a Olot el 1866 (hi té el principal passeig dedicat) i traspassat a Madrid el 1936, que es formà a l'Escola de Dibuix i Pintura de la capital de la Garrotxa, dirigida per Josep Berga i Joaquim Vayreda.

Lluís Millet (i torno al cofundador de l'Orfeó Català) és l'autor d'una bellíssima peça musical sacra: la Pregària a la Verge del Remei, enregistrada fa poc, en un disc compacte, per Marina Rosell, juntament amb La Santa Espina i d'altres cançons de la terra. La meva mare, per cert, era una gran devota de la Verge del Remei, com ho era també abans molta gent de casa nostra -dones, sobretot-, i recordo que assistia a una funció religiosa dedicada al Remei, que se celebrava a l'església gironina del Carme -no sé si encara s'hi continua celebrant- el segon o el tercer diumenge del mes d'octubre. Sobre la Pregària a la Verge del Remei, peça que data de l'any 1901 i que Millet donà a conèixer a través de l'Orfeó Català, algú ha arribat a afirmar que «si Lluís Millet i Pagès no hagués compost res més al llarg de la seva vida, amb ella ja n'hauria tingut prou per passar a la posteritat», cosa, al meu entendre, ben certa.

També convé remarcar que Millet creà, l'any 1904, la Revista Musical Catalana-Butlletí de l'Orfeó Català, que es publicà fins al 1936, amb puntuals informacions sobre les activitats desenvolupades a la seu de l'Orfeó. A partir del 36, però, amb la Guerra Civil i el posterior i llarg període de repressió política que afectaren la cultura catalana, la indicada revista deixà de sortir i no tornà a aparèixer fins a l'any 1984.

Per acabar, no pot oblidar-se que el 1960, durant el règim del general Franco, es produïren uns «sonats» incidents al Palau de la Música Catalana, en cantar-s'hi l'aleshores prohibit Cant de la Senyera, l'himne de l'Orfeó Català, incidents que es traduïren en la detenció, l'empresonament i el desterrament de Jordi Pujol, el futur president de la Generalitat.

En resum, el centenari de la inauguració del Palau -que és així com, simplement, molts anomenen el Palau de la Música Catalana- és, sens dubte de cap mena, una efèmeride d'allò més important...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (10-2-08)

dimarts, 5 de febrer de 2008

Josep Fontbernat, compositor de sardanes


NO FA PAS gaire temps que, tot repassant la col·lecció de l'antic diari barceloní La Publicitat, els membres de l'entitat Tradicions i Costums, radicada a Mollet del Vallès, hi trobaren, a la pàgina 4 del número corresponent al 15 d'agost del 1923, un article on l'escriptor Jeroni de Moragues ressaltava el fet que, a la festa major d'Argentona, la cobla La Farnense, de Santa Coloma de Farners (enguany desapareguda), «hi ha tocat una sardana titulada Santa Bàrbara d'en Fontbernat, amb la qual aquest músic ha entrat entre els compositors de sardanes, revelant-se admirable».

ÉS LÒGIC, dic jo, que Josep Fontbernat dediqués una sardana a santa Bàrbara. Perquè, al cim d'una muntanya propera a la vila d'Anglès, aquesta santa hi té una vella ermita -avui restaurada mercès als Amics de Santa Bàrbara-, en la qual cada any se celebra un aplec molt important. I el mestre Fontbernat, que visqué de petit a l'esmentada localitat de la comarca de la Selva (la seva mare n'era filla i ell, després de morir el 1977 al Principat d'Andorra, hi fou enterrat), hi havia anat més d'una vegada i en guardava meravellosos i inesborrables records. Així, en el seu Glossari andorrà de la Ràdio de les Valls (dita Ando-ràdio, tot primer, i Sud Ràdio, al final), el 4 de desembre del 1969, diada de la santa, parlà amb emoció de l'Aplec de Santa Barba d'Anglès (els anglesencs, en lloc de Bàrbara, diuen Barba), aplec que, a començament del segle passat, tenia lloc el 3 de maig: «És d'allà estant que la mainada de tots aquells pobles, d'Anglès, de la Cellera, d'Osor, de Sant Martí Sapresa, d'Amer, de Bonmatí, de Vilanna, de Bescanó, de Sant Julià del Llor, de Brunyola i de Santa Coloma de Farners, fins a Sils, hi hem vist el mar per primer cop. Hi pujàvem el dia de la Santa Creu, segurament perquè la diada de Santa Barba s'escau en un temps que, en aquells llocs, el desembre ja hi és rigorós. A la Vall dels Àngels, no hi neva pas sovint, però les glaçades hi són per esquerdar les pedres...! I quin aplec, el d'aquell dia a Santa Barba...!».

I TAMBÉ L'IL·LUSTRE músic, escriptor i polític, fill d'Estanyol, poble del municipi de Bescanó (veí del d'Anglès, però que pertany al Gironès), contà als nombrosos oients que tenia escampats arreu del món, que, pel camí, collien grans rams de ginesta i que, per tal que els menuts no es cansessin i acabessin perdent la paciència, els explicaven com eren les muntanyes, cosa que constituïa tota una lliçó de geografia i de poètica. «I com una cinta d'argent fi -afegia el creador de la famosa coral barcelonina Els Cent Homes d'en Fontbernat dels anys 30-, vèiem el Ter que, fent marrades i giragonses, i aturant-se per les gorgues blaves, venia de les Esquerdes d'en Rojà, de Setcases, d'Ull de Ter, de Camprodon, i feia camí cap a la plana empordanesa per donar-se al mar, després d'haver fet una ullada a Roda i a Susqueda, a Sant Julià del Llor (aquest germà gran de la nostra Laurèdia andorrana), a les muntanyes de Rocacorba, a la Mare de Déu del Mont i als campanars punxeguts i escapçats de Girona. Però l'espectacle sensacional era quan arribava el moment que el temps s'aclaria, que deixondia la boira matinal, i ens deien: "Veieu aquella ratlla, allà al lluny...? Allò és el mar...! Allà s'acaba la terra i comença la immensitat de l'aigua". I quan arribava el capvespre i començava la davallada de la muntanya, tot eren cançons. Els més grans s'aparellaven i, d'aquell dia de primavera, en naixien prometatges i, més tard, casaments».

D'AQUESTA MANERA, des del seu exili andorrà (el que patí durant la dictadura de Franco, que fou el segon de la seva vida), s'expressava l'antic diputat al Parlament de Catalunya i primer director general de Radiodifusió de la Generalitat, càrrec aquest exercit al llarg de la Guerra Civil, referint-se a l'Aplec de Santa Barba. Però el que no digué el meu enyorat amic Fontbernat (que, incomprensiblement, mai no donava importància a res del que feia) és que havia dedicat una sardana a santa Barba d'Anglès. Pel que he pogut esbrinar, aquesta obra, titulada originàriament Santa Barba, fou escrita a Tolosa de Llenguadoc, ciutat on, als anys 20, el mestre residia exiliat, per negar-se a fer el servei militar, poc temps abans d'unir-se a Francesc Macià, refugiat a França a causa de la dictadura de Primo de Rivera, amb qui participaria de forma destacada, el 1926, en els històrics fets de Prats de Molló.

TRES SARDANES, per consegüent, es coneixen de Josep Fontbernat, un dels deixebles predilectes del mestre Enric Morera, però segur que n'escrigué unes quantes més, les quals s'ignoren, cosa gens estranya, tenint en compte que, dels seus 80 anys de vida, en passà 50 a l'estranger, exiliat a diverses ciutats. Aquestes peces sardanistes que d'ell es coneixen són les següents: El bosc de can Pantiquet, dedicada a Mollet del Vallès i estrenada a l'Aplec d'aquesta població el 1931 per la cobla Montgrins; Ja no et veuré mai més, dedicada al seu poble d'Estanyol, i Santa Bàrbara, que tot fa pensar que fou la primera que compongué. De moment, però, d'aquestes tres sardanes només s'ha pogut trobar la partitura que porta per títol Ja no et veuré mai més. Una peça que, segons em digué la il·lustre poetessa i novel·lista empordanesa Maria dels Àngels Vayreda (gran amiga de Fontbernat, traspassada, igual que ell, el 1977), fou escrita també a Tolosa de Llenguadoc, en un moment que el mestre patí una forta depressió i arribà a pensar que mai més no tornaria a veure el seu estimat Estanyol natal, i s'estrenà l'any 1930, després del retorn de Josep Fontbernat a la pàtria (un cop caiguda la dictadura d'en Primo), a la Rambla de Figueres.

LA REESTRENA de Ja no et veuré mai més, a carrec de la cobla Amoga, tingué lloc el 3 de juny del 2000 a Bescanó, una vegada localitzada la seva partitura, per part de l'entitat molletenca Tradicions i Costums (i no pas per mi, com erròniament s'ha dit), en el vell arxiu musical del Foment de la Sardana de Barcelona. I aquell mateix any, la cobla Juvenil de Bellpuig la tocà a l'Aplec de Lleida, que organitza el Grup Sardanista del C.E. Huracans, grup que presideix Sebastià Gràcia i Petit -veterà i prestigiós informador sardanista de Ràdio Lleida i del diari lleidatà La Mañana-, aplec on també s'interpretà Recordant Fontbernat, l'home d'Els Cent Homes, obra original del popular compositor gironí Lluís Duran, ja traspassat, i la cobla Els Rossinyolets, més tard, ho féu a la capital de l'Alt Empordà.

PER ACABAR, convé remarcar que Ja no et veuré mai més figura enregistrada en un disc compacte per La Principal de la Bisbal, cobla que, mercès a Josep Fontbernat (que hauria pogut ser president de la Generalitat a l'exili en lloc de Josep Tarradellas), efectuà la seva primera sortida a l'estranger, l'any 1926, on actuà, entre d'altres ciutats europees, a París i a Brussel·les.

Emili Casademont i Comas

diumenge, 3 de febrer de 2008

Les dones i el Carnestoltes


En diversos llibres d'història, hi he trobat escrit que, antigament, gaudí d'una popularitat realment immensa arreu de Catalunya el ball carnavalesc de les dones, ball en què les senyores i senyoretes, totes disfressades, triaven els senyors i senyorets, sense disfressar, que els feien més peça. I també hi he trobat escrit que, a causa dels fenomenals escàndols que originava el ball carnavalesc de les dones (sempre per part d'elles), arribà a ser prohibit en diferents ocasions per les autoritats, malgrat que aquestes eren força de la màniga ampla. I és que abans, tan bon punt s'encetava el Carnaval o el Carnestoltes, les dones es «destapaven» i, amb la cara emmascarada (vull dir, és clar, coberta amb una màscara), en feien de seques i, sobretot, de verdes, fins al dia de l'enterrament de la sardina. Un dia, per cert, en el qual algunes, amb la saníssima intenció de ben acomiadar les festes carnavalesques, enterraven moltes sardines, i no pas, precisament, en un forat fet al terra...

Segons explica el folklorista Joan Amades en una de les seves obres, pel que respecta al ball carnestolenc de les fèmines (ja sabeu que, igual que Joaquim Ruyra, m'agrada, de tant en tant, escriure carnestolenc, carnestolenca, etcètera), «les dones, la majoria de les quals eren casades, dansaven al so de melodies atrevides, acompanyades de gestos obscens, que aclarien el sentit de les paraules, per si hi havia algun dubte...». I afegeix que el ball carnavalesc de les fèmines sempre acostumava a tenir conseqüències, ja que, al cap de nou mesos, se solien celebrar molts batejos. D'aquí ve, benvolguts lectors, aquell vell refrany, avui força oblidat, que diu: «Ballades per Carnestoltes,/ bateigs per Tots Sants».

Tal com podem constatar, doncs (per mitjà d'una persona tan ben documentada i sàvia com és l'autor del Costumari Català), aquest ball, abans, feia tronar i ploure, cosa del tot allunyada del que passa, en les nombroses poblacions de casa nostra on encara s'organitza, actualment. Així, per exemple, les dones, joves i grans, s'anaven desposseint amb lentitud de la roba que duien, dansant al so de la música, fins que quedaven del tot nues i ensenyaven les «vergonyes». Era una mena del que, amb el temps, s'anomenaria «strep-tease», però amb un premi molt especial al final, car la que ho feia amb més gràcia i «salero» s'enduia l'home-badoc que més li plaïa. Un fet que, sovint, originava seriosos i greus conflictes, car moltíssimes senyores casades, tot i no ignorar el perill a què s'exposaven, anaven a presenciar l'espectacle acompanyades dels seus marits, els quals, en el cas de resultar afortunats, havien de complir allò que estava «manat», si us plau per força, i algunes esposes, malgrat que «per Carnaval, tot s'hi val», no estaven gens disposades a portar banyes. Segons Joan Amades, un dels trets característics del Carnaval de l'antigor fou el paper que hi féu l'anomenat «sexe dèbil», les components del qual sempre destacaven pel desmesurat grau de llibertat amb què parlaven i actuaven...

I del ball carnavalesc de les dones, passaré a un altre ball carnavalesc català. Es tracta del ball -que més aviat és un joc- del Tio fresco, que cada dimarts de Carnestoltes es fa, després d'haver-se posat de moda un piló d'anys enrere, pels carrers i places de Perpinyà, la capital del Rosselló, amb una important intervenció femenina. És aquell ball-joc en el qual la gent prova d'encendre la cua de paper que penja d'uns individus disfressats, tot cantant i ballant allò de «Jo te l'encendré/ el tio, tio, tio,/ jo te l'encendré/ el tio de paper», mentre ells, procurant evitar-ho, responen: «No me l'encendràs/ el tio, tio, tio,/ no me l'encendràs/ el tio del detràs». Aquest ball-joc abans havia estat molt practicat a diversos carnavals de la comarca de l'Alt Empordà, propers a les terres rosselloneses, com el de Roses.

El Carnaval rosinc, per cert, és un dels més antics de Catalunya. I convé remarcar que mai, tret de l'any 1939 en què coincidí amb el final de la Guerra Civil, no ha deixat de celebrar-se. Així, a la segona meitat de la dècada dels 60, un enyorat periodista de Roses, Enric Badosa, tot aprofitant que la censura del règim franquista no afectava gaire -per no dir gens- les emissores de l'Església, sempre parlava, a través dels micròfons de l'enguany desapareguda Ràdio Popular de Figueres, dels actes carnestolencs que s'organitzaven -encara que un xic d'amagatotis- a la seva localitat. Que jo recordi, però, l'amic Badosa, que també era corresponsal del diari Los Sitios, en cap moment no féu referència al ball-joc del Tio fresco. I això m'indueix a creure que, tot i que la seva cançoneta sempre ha romàs ben viva a la memòria dels rosincs (i, també, de moltíssima altra gent del Principat, inclosa la de la ciutat de Barcelona), ja llavors no es feia a la citada vila del sector nord de la Costa Brava. Segurament, deixà de practicar-s'hi bastant de temps abans.

I parlant del Tio fresco, em ve al pensament un joc carnestolenc, l'anomenat El joc de la figa, que adquirí també molta popularitat en èpoques passades. Aquest joc consistia a penjar a l'extrem d'una canya, que aguantava una dona, un fil amb una figa (seca, per descomptat, car el mes de febrer les figueres encara dormen el llarg son hivernal) i els homes provaven de menjar-se-la, després d'haver-la atrapat amb la boca. Com a premi, aquell que ho aconseguia rebia els favors de la dama que menava la canya, així com un bon traguinyol del millor vi, per tal que pogués ben «entonar-se». Cal advertir que la dama sempre procurava que se li mengés la figa el galant de la seva preferència, circumstància per la qual, la molt múrria, no dubtava a moure la canya de la forma que més li convenia. I d'aquí ve -cosa que no deixa de ser curiosa- que molta gent, en referir-se a l'òrgan sexual femení, parli de la «figa». Un nom popular que, si ho mirem bé, no és pas gens desencertat, atès que la figa (el fruit de la figuera, és clar), per raó del gran nombre de llavors que porta, des de la més remota antiguitat ha estat considerada com el símbol de la fecunditat i la fertilitat. Aquest joc carnavalesc era propi de moltes localitats barcelonines i tarragonines. I, pel que he veig anunciat, en algunes, el diumenge de Carnestoltes -que és, precisament, avui, dia 3 de febrer-, encara actualment s'hi sol practicar, per bé que de forma simbòlica i innocent, amb el nom d'El joc de la figueta, sense oferir cap premi titllat d'escandalós, motiu pel qual queda descartat que el foc de les baralles pugui arribar a encendre's...

Els balls de les dones, els balls-jocs i els jocs carnestolencs, com els descrits, vénen a demostrar que, tal com diu Joan Amades, el Carnaval dels nostres avis o rebesavis era, en gran part, protagonitzat per l'element femení, considerat pel mateix folklorista -i no pas sense raó- com «l'element més descarat d'aquell Carnestoltes»...

Una de les il·lustracions del meu llibre "Carnaval, carnavalades i carnavalaires" (Ed. Empordanesa-Figueres, 1997)

Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (3-2-08)