Festes carnestolenques

El carnaval dels pobles cristians té el seu origen en les saturnals romanes. Aquelles festes commemoraven el regnat de Saturn, en què no hi havia discòrdia, distincions socials, prohibicions, etc. Un regnat, en definitiva, d'allò més feliç. Per això, durant els set dies que duraven les citades saturnals, els esclaus es convertien en amos: es feien servir per ells, es posaven les seves robes i joies... I, a més, els robaven tranquil·lament tot el que volien, ja que, en aquell curt període de temps, els tribunals no actuaven. Com tampoc no «actuaven» els senadors i els guerrers, car les reunions del Senat quedaven suspeses i les guerres es deturaven. Les saturnals romanes, que es caracterizaven per l'enorme gatzara que omplia els carrers de l'avui capital d'Itàlia, acabaven amb la destrucció d'un ninot grotesc, que era la representació de Saturn, el regnat del qual, segons els romans, fou una enyorada edat d'or, en la qual les bèsties parlaven i mantenien converses entenidores amb les persones...

Cal ressaltar, passant a casa nostra, que no s'ha trobat cap document antic català, relatiu a les festes que se celebren en els dies immediats a la Quarema, on aparegui la paraula «carnaval». En canvi, sí que ho fa la paraula «carnestoltes». I és per aquest motiu que molts rebutgen la primera, tot al·legant que és d'origen modern i forà, fet que no es pot negar que és ben cert.

L'encarregat d'encetar oficialment el Carnaval o el Carnestoltes és el dijous gras, que aquest any serà dijous que ve, dia 31 de gener, molt aviat. A les escoles és costum (abans, però, força més que ara) que la mainada, a la tarda, faci un bon berenar, en el qual es menja truita o botifarra d'ou, berenar que sol tenir lloc a l'aire lliure, és a dir, al camp -al costat d'alguna font d'aigua dolça o picant, sovint-, si el temps ho permet. I seguint la tradició, entre el dijous gras i el dilluns de Carnaval, se celebren quasi tots els actes carnestolencs de gran relleu, com el de la desfilada de la rua. És clar que, en algunes poblacions, això no passa. Són aquelles que, «sacrilègicament», solen allargar el Carnaval fins gairebé al mateix Divendres Sant. Ah!, he escrit carnestolencs -i no pas carnestoltencs-, ja que l'insigne escriptor gironí Joaquim Ruyra, a La parada, així ho fa: «(...) i, per damunt del barri carnestolenc, la Girona solemnial...». A més, també el folklorista Joan Amades sol usar, a les seves obres, carnestolenc, carnestolenca, etc., cosa que trobo bonica i encertada.

L'esbojarrament que caracteriza les festes de Carnestoltes (esbojarrament que abans era d'allò més «sonat», tant que el d'avui, al seu costat, és un autèntic zero a l'esquerra) ha conegut, en determinades èpoques, les més rigoroses censures de l'Església i les prohibicions dels governants. Així, per exemple, l'any 1658, el rei Felip IV adreçà una carta al seu lloctinent duc de Montalvo, capità general de València, manant-li que suprimís els balls de Carnaval, amb les seves corresponents disfresses (que s'encetaven, per regla general, al vespre del dijous gras), a causa dels greus desordres que originaven. I més endavant, el bisbe de Tortosa denuncià a la Cort els excessos a què donava lloc la tolerància de l'ús de les disfresses en la celebració dels balls de nit carnestolencs a les terres catalanes (a la ciutat de Barcelona, principalment), tot demanant-ne la prohibició. Avui, amb l'evolució dels costums, les festes de Carnaval tenen un caire molt diferent del d'abans. I així, pertot arreu s'han convertit en uns simples espectacles humorístics i grotescos.

A finals del segle XIX, el programa dels dimarts de Carnaval a la Ciutat Comtal (carnaval que, aleshores, vivia la seva època daurada) estava integrat per una colla d'actes la mar de «pintorescos». Al matí, en Carnestoltes -representat per un ninot o, a voltes, per algú que sabia fer molt bé el ximplet- es posava malalt, després d'haver estat tocat per un mal aire un xic fresquet, quan sortia de veure un espectacle de senyoretes «despitregades» i «desbragades», que li havien escalfat massa les orelles. Els metges el visitaven, el ben «lavativaven» i li receptaven els remeis més extravagants. Al migdia, el pacient empitjorava i, per tal que testés, hom cridava el notari. Més tard, el testament d'en Carnestoltes es feia públic davant una gran gentada, que el celebrava joiosament, atès que sempre deixava alguna cosa per a tothom: joves, vells, marits, mullers, fills i filles, sogres, gendres, nores, minyones... I, alhora, algun llegat col·lectiu, com aquest: «I també deixa per a tothom/ molta ronya que gratar./ Que si no pica avui,/ pot ser que piqui demà». A mitja tarda, en Carnestoltes, enmig d'uns fenomenals recargolaments, moria. El seu cos era exposat en públic i s'organitzava l'enterrament. Aquest acte, realitzat ja a hora fosca, constituïa una manifestació semblant a la de l'arribada del «rei de la tabola», que un any, procedent d'una estranya terra dita d'Escudella, s'aturà, després de creuar la frontera en tren per Portbou, a la capital de l'Alt Empordà, on romangué algunes hores nocturnes i presidí un ball d'allò més bèstia, tal com conto en el meu llibre, editat l'any 1997 i enguany exhaurit, titulat Carnaval, carnavalades i carnavalaires, escrit en el més pur llenguatge carnestolenc de l'època, i subtitulat «La històrica parada i fonda feta a Figueres pel rei Carnestoltes, l'any 1878, camí de Barcelona, explicada per primera vegada», llibre uns capítols del qual poden visualitzar-se a la meva pàgina d'Internet. Un enorme seguici de gent disfressada acompanyava el cotxe del difunt, que solia ser tirat per una colla d'ases escanyolits. També hi anaven, a l'enterrament, moltes dones caricaturitzades de ploraneres a mig vestir, car se suposava que la notícia de la mort d'en Carnestoltes els havia arribat trobant-se ja al llit. I, entre brams, crits i gemecs, li cantaven absoltes, tot traguejant vi del bo i del dolent: «Ja és mort en Carnestoltes,/ ja és mort l'amic millor./ Camtem-li unes absoltes,/ cantem-li una cançó». Hom procurava que l'acte de l'enterrament d'en Carnestoltes finalitzés abans de la mitjanit, ja que després començava el dimecres de Cendra, el primer dia de la Quaresma, llavors molt respectat.

Molts barcelonins, però, consideraven que el dimecres de Cendra era el darrer dia de Carnaval. I per això, a la tarda, anaven a acomiadar les festes carnestolenques al camp. Allà berenaven, tot atipant-se com a rènecs de carn de porc, i bevien vi a desdir. I, després de divertir-se com uns beneits, enterraven una sardina, que tenia un sentit eròtic, en lloc d'en Carnestoltes. Aquest costum, anomenat l'«enterrament de la sardina», s'escampà per totes les terres del Principat. I amb tanta força que, en alguns llocs, encara avui dia hi ha individus i indivídues que el solen practicar. Ah!, i, en ocasions, amb un sentit eròtic moltíssim més pujat de to que el d'abans...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (27-1-08)