divendres, 26 de desembre de 2008

El Nadal, els Reis, els Innocents i l'«Alcorà»

Els cristians de començament del segle II volgueren saber quin dia havia nascut Jesús, tot i considerar irrellevant aquesta dada. A partir d'aquell moment, molts teòlegs i savis, per mitjà de les Sagrades Escriptures i d'algunes tradicions, decidiren investigar-ho. I així, mentre uns afirmaven que l'arribada del Messies al món es produí un 6 o un 8 de gener, d'altres, en canvi, asseguraven que fou un 25 de març o un 28 d'abril, o bé un 25 de maig o un 29 de juny, atès que, segons l'Evangeli de Sant Lluc, hi havia uns pastors, a Betlem, que pernoctaven a l'intemperi, quan les ovelles, que ells vigilaven per torns, passaven allà l'estona menjant herba. Per a aquests últims, era impossible que, en ple hivern i en una zona com aquella, això pogués arribar a succeir, suposant, és clar, que fos a Betlem on obrí els ulls a la vida el diví Infant, ja que opinaven que Jesús nasqué a Natzaret i que, per aquest motiu, se l'anomenava -i encara avui se'l continua anomenant- Jesús de Natzaret. Un prestigiós investigador, Alfredo Cattabiani, per cert, s'ha encarregat de donar-los la raó, car ha pogut constatar que, llavors, el pastoreig a Palestina es feia durant els mesos de bon temps, els de primavera i estiu, i que, d'herba, a l'hivern no n'hi podia pas haver.

Quan el cristianisme deixà de ser perseguit i passà a ser perseguidor i oficial a l'Imperi de Roma, foren moltes les veus que exigiren fixar un dia per al natalici de Jesucrist. Aleshores, alguns papes començaren a pensar seriosament en un que coordinés les idees paganes, encara existents entre molts ciutadans romans, i la nova i ambiciosa religió. I fou Liberi I (352-366) qui, amb el seu caràcter impositiu i dogmàtic, dictaminà que Jesús havia nat un 25 de desembre. Per la seva banda, sant Agustí, després de diversos atacs verbals als «pecadors adoradors solars», demanà als cristians que dediquessin l'esmentat dia al «Creador del Sol» i no pas al «Sol». Tot semblava solucionat. Però, llavors, els fidels iniciaren una campanya, per tal que se'ls digués l'any de la naixença del Salvador. I fou el papa Joan I (523-526), finalment, qui decidí donar-los resposta, escollint un dels seus savis consellers, Dionis, conegut com «el petit», perquè estudiés la qüestió, tot arribant aquest a la conclusió -plena d'errors, alguns comprovats més tard- que el naixement de Jesucrist s'havia materialitzat l'any 754 de la fundació de Roma. Per això, hom suposa que el Messies morí als 33 anys, quan les modernes investigacions indiquen que, més o menys, ho féu als 40, o sigui, entre els anys 9 i 6 a. de C. O sigui, que el proper 1 de gener no entrarem pas al 2009, sinó, com a mínim, al 2015. De qualsevol manera, l'Església catòlica aconseguí absorbir una de les principals festivitats màgicoreligioses solars de molts pobles europeus, així com asiàtics, i convertir-la en la gran festa del Nadal cristià.
Passant a l'estrany tema dels Reis -dels Tres Reis Mags d'Orient-, cal assenyalar que l'únic Evangeli que en parla és el de Sant Mateu. Però resulta que els investigadors, després de determinar que aquests personatges no eren pas monarques, no han pogut fer el mateix pel que respecta al seu nombre, que, segons algunes tradicions, foren dotze, anomenats per cada poble de forma diferent. La versió de Melcior, Gaspar i Baltasar no la trobem fins ben entrat el segle VII. I cal assenyalar, també, passant a un altre tema estrany, que l'episodi de la vida de Jesús relatiu a la matança dels innocents pel rei Herodes (commemorat el 28 de desembre, amb el nom del dia dels Sants Innocents, famós per les «innocentades» que practica la gent) tan sols figura al citat Evangeli de Sant Mateu. Hi ha hagut, per cert, alguns estudiosos cristians que han cregut en l'autenticitat d'aquesta matança d'infants, puix que encaixa a la perfecció amb el cruel sistema d'obrar d'Herodes. Però els actuals, en la seva immensa majoria, sostenen que la narració de Mateu és pura fantasia i que no concorda amb el que diu, en un passatge, un altre evangelista, sant Lluc, o sigui, que, al cap de poc de néixer Jesús, sant Josep i la Verge Maria emprengueren, juntament amb el diví Infant, el camí de retorn cap a Natzaret, on la parella vivia, sense el menor incident. A més, l'obra Antiguitats dels jueus, escrita per l'historiador Flavius Josephus, que relata amb pèls i senyals els últims dies del rei Herodes, sense mancar-hi cap personatge secundari, no fa la més mínima referència a aquest episodi. Per tant, pot tractar-se d'una simple llegenda, a la qual s'ha posat més pa que formatge. Així, per exemple, certes tradicions conten que la quantitat de nens sacrificats fou de 100.000, quan Betlem, en aquella època, només comptava amb un miler d'habitants...
I cal remarcar, d'altra banda, que, curiosament, l'Església catòlica ha extret moltes dades dels evangelis apòcrifs, com ara, en bona part, les dels pares de la Mare de Déu, Joaquim i Anna, i que l'Alcorà, per la seva part, dedica elogioses sures (capítols) a Jesucrist, tot afirmant que fou un gran profeta (el més important, després de Mahoma), però no pas el fill de Déu. I també el llibre sagrat dels musulmans elogia la progenitora de Jesús, a qui, com és fàcil imaginar, anomena la Verge Maria. La virginitat de Maria, per cert, és fermament defensada pel món islàmic, on moltes dones llueixen, amb autèntic orgull, el seu nom. Un món islàmic que hom assegura que mai no podrà perdonar el gravíssim pecat comès pels jueus, que calumniaren i menysprearen la mare del seu distingit profeta Jesucrist, profeta que, segons diu l'Alcorà -i amb això acabo-, ha de tornar a la Terra, al Final dels Temps, per tal de lluitar contra l'Anticrist i derrotar-lo...
Emili Casademont i Comas

dissabte, 20 de desembre de 2008

El meu «avi» Francesc

Aquest Nadal es compliran 75 anys de la mort de Francesc Macià, el primer president de la Generalitat de l'era moderna i un dels homes que, al llarg de la història, més s'han distingit en la lluita per la recuperació de les llibertats del poble català. Claudi Ametlla, que fou un destacat polític republicà d'aquella època (governador civil de Girona, el 1932, i de Barcelona, el 1933, abans que fos abolit aquest càrrec), així com un prestigiós periodista (director de l'agència Fabra), deixà escrit, en les seves Memòries, que «Macià moria a 73 anys, al cap d'una vida atzarosa que, després de la seva entrada a la política amb la Solidaridat, dedicà totalment a Catalunya. En passà bona part a l'exili, quan ací li impediren de predicar el seu catalanisme extrem. Durant aquell llarg període, propagà l'ideal patriòtic per Europa i per Amèrica, galvanitzà les colònies catalanes escampades pel món, intentà la invasió armada d'Estanya per Prats de Molló, feta sens dubte desproporcionada i cridada al fracàs, però que serví, amb el sensacional procés que li féu la justícia francesa, a fer conèixer arreu el nostre plet i a fer admirar, en ple segle vint, un patriota romàntic en estat pur».

Ampliant una mica tot això, i fent un petit cop d'ull a la història, cal assenyalar que les eleccions municipals del mes d'abril del 1931, celebrades a l'Estat espanyol, en donar el triomf a les candidatures d'esquerra, provocaren l'esfondrament del règim monàrquic i la proclamació de la República. A Barcelona, aquest canvi fou realitzat per Macià, que anuncià la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques. Tres dies més tard, però, pressionat per Madrid, hagué d'accedir a un règim provisional en el marc del nom històric de la Generalitat de Catalunya. Durant el citat període, Francesc Macià disposà d'un consell executiu, que tingué com a objectiu fonamental la redacció d'un projecte d'Estatut d'autonomia, anomenat de Núria, per haver estat redactat en aquesta vall gironina i pirinenca. Un plebiscit l'aprovà per majoria, però el debat a les Corts, resultà llarg i penós. I, finalment, el 9 de setembre del 1932, era aprovat amb moltes limitacions. Malgrat tot, l'Estatut significà la recuperació més important de poder polític, per part dels catalans des del 1714, i, tot seguit, el Parlament de Catalunya inaugurà les seves sessions, en la primera de les quals l'«avi» Macià, com se l'anomenava amb respecte, admiració i afecte, digué: «Tots els catalans -els de sang, els de llengua, els de naixença, els de residència- participaran en els avantatges de l'organització autonòmica. Considerem també catalans, volem remarcar-ho, tots aquells qui, residint a la nostra terra, conviuen amb nosaltres i se senten compenetrats amb els nostres anhels i ideals». La consolidació de la Generalitat no fou fàcil, ja que grans problemes, com la reforma agrària i la separació de l'Església i l'Estat, feren difícil el camí de la República i, alhora, pertorbaren l'aplicació de l'Estatut. I, al cap de molt poc temps, morí Francesc Macià. Després vindria la guerra i les seves tràgiques conseqüències, que durarien quatre llargues dècades, per a les llibertats del poble català.


L'enterrament de Macià, extinent coronel d'Enginyers, és un dels actes més multitudinaris i impressionants de tots els temps esdevinguts a Barcelona. Les seves despulles foren acompanyades per milers i milers de catalans, desitjosos de voler retre el seu darrer homenatge al «gran President», que rebé sepultura al cementiri de Montjuïc. Jo, per haver nascut un parell d'anys després, no el vaig arribar a conèixer. Però sí, en canvi, vaig tenir el plaer de conèixer la seva filla, la senyoreta Maria, que m'honorà amb la seva amistat, com també alguns homes importants, la majoria grans intel·lectuals, íntims col·laboradors de Macià, tots ells enguany traspassats, els quals em feren un bell retrat del seu «cabdill», que, em consta, era del tot fidel. Entre parèntesi, diré que la vídua de Claudi Ametlla, que residí i morí a Castelló d'Empúries, un cop també me'n féu un, de retrat. Concretament, el d'en Josep Tarradellas d'abans i durant la guerra, on aquest no sortia gaire afavorit...

D'ençà que tinc ús de raó, cada 25 de desembre em sento transportat espiritualment al cementiri barceloní. I allà, davant la tomba de Francesc Macià, tota coberta de les més formoses i aromàtiques flors, m'agenollo, aixeco els ulls, miro aquell cel blau i serè, on la Mediterrània s'emmiralla, i prego al Diví Infant per l'ànima de l'il·lustre polític: «Avi Francesc -li dic-, en una data tan assenyalada com la d'avui, diada de Nadal, trist aniversari del vostre plorat decès, us vinc a retre el meu petit homenatge. L'homenatge d'un català que no us va arribar a conèixer, però que sempre s'ha sentit guiat per l'estel del vostre ideal, de les vostres virtuts i del vostre encès amor a la pàtria.» Des de l'Eternitat, estic ben segur que el meu «avi», un home que ha escrit una de les pàgines d'or més brillants del llibre de la nostra història, em deu mirar satisfet i agraït...

Amb moltíssima pena, però, penso, en aquests últims temps, que Francesc Macià, cofundador d'Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que tallà el bacallà del 1931 al 1939, al qual ell incorporà el grup d'Estat Català que havia creat, no deu estar gaire content (per no dir gens ni mica content) de com actuen els actuals dirigents d'ERC. Uns dirigents molt mediocres i ineptes (llevat, potser, d'algunes honroses excepcions) per representar, amb la dignitat que es mereix, una formació politica que té un passat històric realment gloriós...


Emili Casademont i Comas

dissabte, 13 de desembre de 2008

L'advocada de la vista

Cada any, des del 1786, pels voltants de la catedral de Barcelona se celebra una popularíssima fira. Es tracta de la Fira de Santa Llúcia, dedicada a la venda d'elements per al pessebre, que sol ser inaugurada a finals de novembre o a principi de desembre. Jo, de jove, residint a la Ciutat Comtal, sempre procurava deixar-m'hi caure. I ho feia, precisament, el 13 de desembre, diada de la santa -que és avui, dissabte-, tot recordant -i, a voltes, escoltant fins i tot a través d'alguns altaveus- el Romanç de Santa Llúcia, la bella melodia escrita pel poeta Josep Maria de Sagarra i musicada per Eduard Toldrà: «Perquè avui és Santa Llúcia,/ dia de l'any gloriós,/ pels volts de la plaça Nova/ rondava amb la meva amor». Una cançó que fou popularitzada pels grans i inoblidables tenors Emili Vendrell i Gaietà Renom (amb tots dos, per cert, vaig tenir el goig de fer-hi certa amistat, sobretot amb el darrer, que estava vinculat per motius familiars a Sant Feliu de Guíxols), la lletra de la qual, entre d'altres coses, diu també que «Comprarem grapats de molsa/ i una enramada d'arboç/ i una blanca molinera/ i una ovella i un pastor. (...) «Ho posarem a migdia/ dins del nostre menjador,/ i abans de seure a taula/ ens ho mirarem tots dos;/ que una mica de muntanya/ ens faci el menjar més dolç!».

En aquesta barcelonina fira pessebrística de Santa Llúcia es pot trobar de tot i força: figuretes de fang i de plàstic, casetes de suro, de fusta, de cartró i també de plàstic, molsa, branquetes de pi, galzerans o gallerans florits... i una gran col·lecció de «caganers». Antigament, era creença estesa que la noia que anava a visitar santa Llúcia, a la seva capelleta, trobava casador. I com que hi acudien, tant al petit temple com a la fira, moltes noies de les poblacions veïnes de la Ciutat Comtal (joves fadrines de pagès, de cases bones de pagès, especialment), la jovenella masculina de la capital catalana adreçava les seves passes cap a aquests dos llocs, amb la intenció de «pescar-hi» una rica pubilleta. Tot plegat, venia a ser com una mena de festa de les noies, entre les quals n'hi havia unes quantes, anomenades «llucietes», que oferien uns bonics recitals de cant. Hi ha documents gràfics que testimonien que això encara passava el 1929, l'any de la Gran Exposició Universal de Barcelona, celebrada durant els darrers mesos de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera.

Santa Llúcia és la patrona de tots els treballadors i treballadores de l'art de l'agulla, o sigui, les modistes i els sastres (fins als anys 60 del segle passat, encara feien festa el 13 de desembre i organitzaven diferents actes), així com dels invidents, ja que és l'advocada de la vista. Per cert que, en temps reculats, la gent del didal i de l'agulla opìnava que, als qui cusien el dia de Santa Llúcia, se'ls escurçava set anys la vista. Per això, deien, no trigaven gaire a clavar-se'ls l'agulla en un dels seus òrgans visuals, sense adonar-se'n, a part que es descosia tota la roba que es cosia, tot fent-se malbé. Ah!, i àdhuc era creença que el dia de Santa Llúcia ningú no podia estudiar, llegir ni escriure, i que, si algú s'atrevia a fer-ho, esdevenia cec...

D'altra banda, cal esmentar que el 13 de desembre -o el diumenge immediatament anterior o posterior- també se celebren, arreu de les terres del Principat, una bona colla de fires-aplecs en honor de santa Llúcia, com les de la Jonquera i Sant Joan de les Abadesses. En aquesta última població, la fira-aplec té lloc a la capella de Santa Llúcia de Puigmal, vora el vell camí que mena d'aquesta localitat a la ciutat d'Olot. I convé destacar que, per tota la muntanya oriental catalana, la seva imatge gaudeix de molta popularitat. Tant és així que el refrany que, per la terra plana ens parla de «Santa Llúcia la bisbal,/ a tretze dies de Nadal», a muntanya pren la forma de «Santa Llúcia de Puigmal,/ tretze dies d'aquí a Nadal». Aquesta fira-aplec, per cert, abans havia estat coneguda com l'«Aplec dels torrons», atès que de tots els pobles de la rodalia, així com de la capital de la Garrotxa, hi acudia una enorme gentada, a fi i efecte de proveir-se de torrons per a les festes nadalenques. I no podem oblidar una fira-aplec, la de Tortosa, que és la més important de les terres del Baix Ebre, on es concentren molts torronaires d'Agramunt.

A propòsit de «Santa Llúcia la bisbal/ a tretze dies de Nadal», convé remarcar ue questa coneguda dita sempre ha fet suposar (a les comarques gironines, sobretot) que l'esmentada santa és filla de la Bisbal d'Empordà. Una suposició sense cap fonament, tenint en consideració que no hi ha res que acrediti que santa Llúcia obrís els ulls a la vida a la capital del Baix Empordà -o de l'Empordanet, que diria Josep Pla- i, en canvi, la tradició barcelonina assenyala ben clarament que tenia la seva casa on s'aixeca la capella que li està dedicada, la qual es troba davant de Cal Bisbe. Per tant, la cosa més segura és que santa Llúcia fos filla de Barcelona i que això de «bisbal» no sigui res més que un qualificatiu que hom li ha donat per haver estat veïna del senyor bisbe.

«Que santa Llúcia ens conservi la vista». Això és el que els catalans sempre hem demanat. I avui, que és -repeteixo- la diada d'aquesta santa, jo m'hi he encomanat de forma molt especial, ja que tinc la visió un xic «avariada», circumstància (dissortada circumstància, millor dit) que m'ha fet posar en mans de la ciència mèdica. D'un oftalmòleg, en concret, que confio, amb l'inestimable ajut de l'advocada de la vista, que em resolgui satisfactòriament ben aviat el problema...


Emili Casademont i Comas

diumenge, 7 de desembre de 2008

Advent, temps del vent


Dilluns passat, diada de Sant Eloi, encetàrem, el mes de desembre, amb el qual es clou l'any. I el mes de desembre, moralment i materialment, és el més fred i el més fosc de tots els dotze mesos del cicle anual. Per això, els romans, durant el desembre, procuraven no resoldre cap afer d'importància ni iniciar cap empresa delicada. El poble romà creia que una cosa feta en el decurs d'aquest mes -sobretot, al llarg dels seus primers vint dies- mai no tindria èxit. I, actualment, encara hom creu -i no pas sense raó- que pel desembre la terra s'adorm, motiu pel qual no admet cap llavor, a part que no hi creix cap planta ni s'hi cull res. La terra, per tant, reposa. Resta apagada i trista.. i no es desperta fins pel febrer. D'aquí que el desembre i el gener -però, especialment, el desembre- siguin qualificats de «mesos dormidors».

El desembre, mes de fredors intenses, talment com el gener, té els dies més curts de l'any. I, oficialment, ens porta l'hivern. I ens porta, així mateix, una diada assenyaladíssima. O sigui, el Nadal, que és quan el dia fa un petit «salt» i s'allarga una mica, com bé diu el refrany: «Per Nadal, un pas de pardal». Pas que l'endemà, dia 26, festivitat de San Esteve, ja és de llebre. El que no pot dir-se, perquè és totalment incorrecte, és «Per Santa Llúcia, un pas de puça», cosa que fa molta gent, ja que es tracta d'un refrany molt antic, d'abans de la reforma del calendari, quan la diada de Santa Llúcia se celebrava després del 25 de desembre.

D'altra banda, el desembre és el mes dels gran refredats, com el que jo acabo de «pescar», agreujat per un momentani problema de visió, ocasionat per una operació de cataractes, coses que fan que, quan escric aquest article, no tingui el cap gaire clar. Espero que, si noteu que se m'escapa alguna petita barbaritat (de qualsevol manera, estic fent un esforç per evitar-ho), em sapigueu perdonar. Antigament, per cert, hom deia que aquest mes sembrava els refredats a dojo, tot buidant-los d'un sac enorme que duia. I el desembre és també el mes de les fortes ventades, perquè ja ho diu el refrany: «L'advent és el temps del vent». I l'advent, com sabeu -o, potser, no?-, és aquest període de temps comprès entre les quatre setmanes anteriors a Nadal, que enguany també encetàrem per Sant Eloi, l'1 de desembre, patró de tota la gent dedicada als oficis del ram del metall, celebradíssim després de la Guerra Civil i fins a principi de la dècada dels anys 1960, sant del qual es diu que «Sant Eloi,/ quan era petit/ era noi,/ de mitjà/ va ésser manyà,/ de mitjancer/ va ésser serraller,/ i de gran va ésser sant».

Pel que fa al vent (i passo ja a referir-me a aquest fenomen meteorològic), cal indicar que sempre se n'ha dit moltes coses, especialment sobre l'anomenat vent de tramuntana que, a nosaltres -els habitants de bona part de les terres gironines, començant pels de les comarques de l'Alt i el Baix Empordà-, més ens afecta. Però la veritat és que la tramuntana no ha estat estudiada seriosament fins fa poc. En concret, fins als anys 30 del segle passat pels meteoròlegs Fontserè i Jansà. Aquest últim, precisament, publicà el 1933, ara fa just tres quarts de segle, un complet i detallat treball d'investigació -centrat bàsicament en Menorca-, en què afirma que aquest vent del nord (per tregla general, terriblement fred i endimoniat a l'hivern) no sols és exclusiu de l'Empordà i de la Catalunya Nord, on una llegenda assegura que surt d'un forat que ningú no sap ben bé a quin lloc es troba, sinó que la tramuntana també arriba, quan bufa fort, a d'altres contrades a voltes un xic llunyanes, com ara les de Tarragona, i, d'una manera en particular, a les costes africanes d'Algèria. Però, sobretot, a l'illa de Menorca, segons Josep Maria Jansà, raó per la qual aquesta és coneguda com l'illa del Vent.

En aquesta illa de les Balears, per cert (territori de parla catalana, com és sabut), la gent, empipada, sempre -abans, però, més que no pas ara- ha batejat la tramuntana amb els noms de la «Veia», en «Valent», en «Menjafaves» i en «Robafaves». En «Robafaves», perquè dificulta les feines de la mar i de la terra, la qual cosa propicia que els pagesos i els mariners no puguin treballar i hagin de romandre a casa «menjant faves sense donar guany», com diuen ells. I també per als menorquins, la tramuntana surt d'un forat. D'un forat que diuen que hi ha en una penya i que és guardat per un vell i una vella. Ell, segons s'explica, és fredolic i amic de la calma, circumstància que l'empeny a tapar el forat per tal de deturar el vent, mentre que ella, contràriament, gaudeix d'allò més, com una beneita, quan sent bufar la tramuntana i quan veu que tot ho arrasa. I com que la vella és així, com Déu l'ha feta (o la «parida», que solen dir els menorquins), en arribar la tardor (i, particukarment,, durant l'hivern), destapa el forat de la tramuntana, tot aprofitant que el seu company no es mou de la vora del foc...

Sobre la tramuntana, cal recordar que l'il·lustre i recordat poeta figuerenc Carles Fages de Climent escrigué una popular i bella pregària, Oració al Crist de la Tramuntana, els versos de la qual posen de manifest que aquest vent del nord sol ser, en ocasions, dolentíssim i que convé implorar Déu que impedeixi que faci malvestats: «Braços en creu damunt la pia fusta,/ Senyor, empareu la closa i el sembrat./ Doneu el verd exacte al nostre prat/ i mesureu la tramuntana justa/ que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat». Aquesta pregària la saben de memòria i la reciten, amb fervor, tots els empordanesos. I també, pel que m'han assegurat, alguns menorquins, que no han dubtat a aprendre-la últimament...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (7-12-08)

diumenge, 30 de novembre de 2008

En Visconti, la Carmelita i el tango

Mario Visconti es deia, en realitat, Mariano Royo. Però uns italians, veïns de casa seva, li posaren aquest nom artístic, amb el qual, com a vocalista (en aquella època, als cantants d'orquestra se'ls anomenava vocalistes), triomfaria arreu del món. I, per altra banda, no havia pas nascut a l'Argentina, com molta gent creia, sinó a Saragossa, el 1908, o sigui, ara fa just un segle. De tota manera, cal dir que fou a Barcelona on en Viscontí, a finals de la dècada dels anys 20 del segle passat, començà a actuar. I ho féu interpretant tangos, que obtingueren una gran acceptació per part del públic, raó per la qual no trigà gaire a enregistrar-ne en disc, primer per a la casa Parlophon i, poc després, per a l'Odeon. Això motivà que l'escoltés Carlos Gardel, que l'animà a continuar, i els seus tangos, molts gravats en companyia de la barcelonina Carmelita Aubert, esdevingueren popularíssims.

De bon principi, Mario Visconti recorregué tot Europa, a més del territori espanyol, i països com Egipte, Turquia... i l'Iran, on romangué un parell d'anys. La Segona Guerra Mundial el sorprengué a Hamburg, des d'on es traslladà a Itàlia, país en què, amb la cèlebre orquestra Canaro, enregistrà una colla de discos per al segell Cetra, abans de torrnar a posar els peus -el 1943- a Barcelona, ciutat en la qual creà la seva pròpia orquestra i signà un contracte amb la discogràfica Odeon, tot aconseguint que les seves «plaques» assolissin unes xifres espectaculars de vendes. Llavors, l'actriu Lola Membrives propicià que en Visconti cantés a Buenos Aires. I a la capital argentina fou contractat per Ràdio El Mundo, emissora potentíssima, tant que, per ona normal, podia escoltar-se força bé a diferents llocs de la geografia hispana i, com cal suposar, bé del tot a les Illes Canàries.

Mario Visconti, quan, un parell d'anys després, tornà de nou a l'Estat espanyol, prosseguí cantant tangos, però inclogué en el seu repertori peces d'altre gènere, com ara boleros. I, una vegada més, l'èxit el somrigué àmpliament. Així, per exemple, gravà en disc la majoria de les cançons de les revistes d'Els Vienesos, representades al barceloní Teatro Español, entre elles la peça titulada Adiós amor, que formava part de l'espectacle Melodías del Danubio. A part d'això, actuà sovint a Ràdio Barcelona (sempre en directe, atès que no es coneixia encara la cinta magnetofònica i tot just se sentia a parlar un xic del «fil magnetofònic», que no trigaria a arribar), emissora que li oferí diversos homenatges, celebrats als seus estudis del carrer Casp, així com un al port, quan es disposava a pujar al vaixell que l'havia de dur a Amèrica, per tal de fer-hi una jira. Recordo, per cert, que, un cop, després de cantar el famosíssim Tango uno, el públic, que assistia entusiasmat al seu recital radiofònic, li demanà «Més Tango uno!», però ell s'hi resistia, ja que no volia ser repetitiu, fins que, al final, un músic de la seva orquestra li «engaltà», quan ja era a punt d'interpretar Recuérdame, un dels seus millors èxits: «¡Canta el Tango dos, hombre!». I, en efecte, en Visconti, tot seguit, improvisà -o inventà- un magnífic Tango dos...

La bona estrella de Mario Visconti s'apagà a mitjan anys 50, quan començaren a aparèixer els discos microsolc que desplaçarien els de 78 r.p.m., fets de pedra i que es trencaven fàcilment, i ell optà -el 1954, en iniciar-se la decadència del tango- per retirar-se. A partir de llavors, la seva veu deixà de ser la «gran veu cantant de la ràdio». Així, en els inicis de la dècada dels 60, en un programa mig musical que jo realitzava a Ràdio Girona, mai no hi vaig poder incloure cap disc d'en Visconti, puix que, juntament amb d'altres (que contenien exitoses melodies interpretades per Antonio Machín, Rafael Medina, Jorge Sepúlveda, etc.), ja havien anat a raure al mercat dels «trastos i ferros vells», o estaven a punt d'anar-hi. I el 2000, a l'avançada edat de 92 anys, Mario Visconti, a qui jo vaig tenir l'honor de conèixer personalment (i que escrigué, per cert, una dedicatòria al llibre d'hostes il·lustres de l'hotel Duran de Figueres, al costat de les de Salvador Dalí, Josep Pla, etc.), morí en un asil barceloní, quan feia pocs mesos que havia concedit una entrevista a Radio Nacional de España, en què contava la seva llegendària vida.

Passant a Carmelita Aubert, nascuda a Barcelona el 1912, cal assenyalar que aquest era el seu nom artístic. L'Aubert, que es deia Carme Recasens i Aubert, era filla d'una artista de varietats, La Guyabita, que la introduí en una acadèmia artística, on la descobrí el cèlebre còmic Alady, amb el qual debutà el 1930. I ben aviat, ella i Mario Visconti, unint les seves prodigioses veus, interpretaren plegats moltes peces de «Su Majestad el Tango». D'altra banda, Carmelita intervingué en algunes pel·lícules (Mercedes, Abajo los hombres, etc.) i enregistrà en disc nombrosos tangos per a l'Odeon, com Un compadrito fue i El pañuelo marcado. Durant la Guerra Civil, defensà la República, fet que l'obligà, el 1939, a exiliar-se a Portugal, on continuà la seva carrera artística. I allà morí, als 67 anys, després d'haver-hi triomfat com a primeríssima «vedette». Aquells èxits de Carmelita Aubert, però, sempre procuraren ser silenciats pel règim de Franco, que la considerava una «roja peligrosa».

En el centenari de la naixença d'en Visconti, he cregut oportú oferir-li aquest petit record. Un petit record que l'he volgut fer també extensiu a Carmelita (o a Carmencita, com alguns l'anomenaven), la qual formà amb ell, en una època ja llunyana, un fantàstic duo tanguista...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (30-11-08)

dissabte, 22 de novembre de 2008

L'ermita de la novel•la «Solitud»

Fou el 1405, segons l'historiador Andreu Sàbat, l'any en què finalitzaren les obres de construcció de l'ermita de Santa Caterina (situada a la comarca gironina del Baix Empordà, fregant l'Alt), iniciades el 1392, obres que efectuaren tres ermitans, Bartomeu Cabotas, Pere Tarascó i Berenguer Desgüell, després d'haver abandonat la muntanya de Montserrat, ja que no s'hi trobaven prou bé, per tal de servir Déu en un lloc completament solitari. Un racó, aquest, que buscaren pertot arreu, fins que el localitzaren a la vall del Montgrí, territori del qual era amo i senyor el rei d'Aragó, que els donà el seu suport i li agradà que volguessin dedicar la capella a la citada santa.

Santa Caterina, que sempre ha estat molt celebrada a Mallorca, on la vigília de la seva festa fan la «gran brunyolada», tot proclamant que «Demà és Santa Caterina/ i brunyols hem de menjar;/ podeu començar a dergar,/ mestressa, mel i farina», també, des de temps antics, ho és a Catalunya, per bé que, d'una manera en particular, a la vila de Torroella de Montgrí. Així, els torroellencs, a més dels habitants dels pobles veïns (pobles com ara Verges, Bellcaire d'Empordà, l'Escala, etcètera), aplegats en gran nombre a l'ermita de Santa Caterina -a vegades, han arribat a assolir l'elevada xifra de 4.000-, fan un aplec, les notes més sobresortints del qual són un ofici religiós, una ballada de sardanes i un dinar a l'aire lliure. Aquesta és una vella tradició del diumenge anterior a la festivitat de la santa, que és el 25 de novembre. O sigui que, enguany, se celebrarà demà, dia 23, i cal desitjar que no es vegi perjudicada pel temps, tenint en compte que el Servei Meteorològic ha pronosticat que aquest no serà gaire bo. És clar que, sovint, els homes i les dones del temps solen equivocar-se...

De santa Caterina, permeteu-me, cars lectors, que, fent un incís, en digui algunes coses interessants. Perquè heu de saber, per exemple, que, malgrat que avui s'ignori, aquesta santa és la patrona de les noies. Antigament, fins i tot, les fadrines havien fet festa per la seva diada, a part que, pel Ripollès, deien a les petites, les nenes -i elles, pobres innocents!, s'ho ben «empassaven»- que santa Caterina, igual que els Tres Reis d'Orient, les obsequiava amb joguines i llaminadures, mentre passava pel cel volant, de nit, cavalcada damunt una roda. Una roda que la gent de mar creu (i escric en present, perquè encara hi ha molts mariners que ho asseguren) que es tracta d'un núvol de forma circular, qualificat de «roda de Santa Caterina», en record de la roda que fou utilitzada per al martiri de la santa esmentada, filla d'Alexandria. Aquesta roda és molt temuda, ja que desencadena violentes tempestes, acompanyades de llamps i trons i de vents huracanats. Per aquest motiu, el refranyer recomana que «Per la roda de Santa Caterina/ el bon mariner en terra ha de ser», alhora que adverteix que «La roda de Santa Caterina,/ de les barques fa xixina», refranys, per cert, que alguns pescadors del cap de Creus solen recitar. Per altra banda, abans hom afirmava que aquelles criatures nascudes el 25 de novembre tenien gravada sota el paladar la «roda de santa Caterina», raó per la qual gaudien del do de poder guarir malalts. I també abans, hom deia que, en la diada d'aquesta santa, els habitants de la ciutat de Figueres dominaven el foc i apagaven els incendis, per més paorosos que fossin, simplement bufant. Ningú, però, que se sàpiga, mai no ho pogué arribar a demostrar...

Tornant a l'ermita de Santa Caterina, qualificada de «joiell del Montgrí», cal assenyalar que, segons el mencionat Andreu Sàbat, s'ignora si primer fou construïda la imatge de la santa o el temple que li és dedicat. Sàbat, que redactà aquesta història l'any 1672, explica que «he sentit dir que la imatge fou trobada en una cova, sobre la qual s'aixecà després la capella (...) i que «allí l'haurien amagada alguns devots, en temps que els moros s'apoderaren d'Espanya». De qualsevol manera, Andreu Sàbat indica que «Déu inspirà els ermitans perquè vinguessin a construir la casa en aquest lloc, on hi havia la imatge amagada», tot destacant, d'altra banda, que «molts són els privilegis que reis i papes concediren al nostre santuari; entre ells, el que donà l'emperador Carles Quint (sic), que atenent al lloc estèril on era construït i la pobresa d'ell, i perquè fossin més ben rebudes les persones que allí acudien, concedí, per fer-hi obres, llicència per demanar almoina per tot el Principat de Catalunya i comtats del Rosselló i la Cerdanya.

L'ermita de Santa Caterina (encara no ho he dit i cal que ho digui abans de posar el punt i final a aquest article) és l'ermita que l'escriptora escalenca Caterina Albert i Paradís, coneguda com a Víctor Català, immortalitzà en la seva famosa novel·la Solitud, publicada l'any 1904, per primer cop, i traduïda, més tard, als més importants idiomes del món. Víctor Català, autèntica glòria de les Lletres catalanes, que possiblement era molt devota de la santa amb el nom de la qual fou batejada, en aquest drama rural descriu «admirablement la festa de l'ermita de Santa Caterina», afirmava Eduard Viñas, amb indiscutible encert, en un escrit aparegut a les pàgines del llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí del 1928 (l'ermita pertany a aquest municipi), on recollia la curiosa i bonica història que Sàbat havia narrat feia quasi dos segles i mig...


Emili Casademont i Comas

dissabte, 15 de novembre de 2008

Una festa familiar

En un calendari de començament de la dècada dels anys 30 del segle passat, recordo haver-hi vist un acudit que il·lustrava un dels dies del mes de desembre. Un soldat es presentava a un dels seus superiors de l'exèrcit, i li demanava permís per anar a una festa familiar. «Bé -li contestava el superior-. Algun casament...? Algun bateig...?». «No -deia el soldat-. Veurà. És que maten el porc...».

Aquest acudit reflectia ben bé la realitat de l'època. Una realitat pròpia, també, de temps reculats i d'altres que, immediatament després de la Guerra (in)Civil, es veurien. Així, ara em ve a la memòria que, l'any 1943, vaig anar, de petit, a una casa de pagès que mataven el porc, on es presentà, a mitja feina, un dels seus fills (un fill dels amos de la casa, vull dir, com cal suposar) que feia el soldat. I ho féu per sorpresa. El noi s'havia «escapat» de la caserna, per tal de poder participar en la festa familiar de la matança del porc. Els seus pares estaven desesperats, perquè temien que seria titllat de desertor i que, en conseqüència, rebria un càstig sever. Per sort, però, a en Pepitu de Can Llorenç, del poble de Palau-sacosta (municipi avui agregat a la ciutat de Girona), no li succeí res en absolut de dolent, perquè, a l'hora de passar llista, al vespre, i després d'haver fet altre cop un llarg viatge en tren, ja tornava a ser al quarter. I, a més, la mar de content: ben tip de carn de porc i amb una bona provisió de botifarres, llardons, etc, etc., que, en aquella època d'escassetat de menjar (època que, si Déu no hi posa remei, aviat veurem repetida en grau superlatiu), li faria treure el «ventre de pena» durant uns dies, juntament amb alguns dels seus companys de «mili» més entranyables...

La matança del porc, com molt bé deia el soldat d'aquell acudit, constituïa abans (ara ja no tant, tot i que encara en molts indrets es conserva aquesta tradició) una gran festa familiar. Una festa importantíssima que, generalment, s'esqueia (i s'escau) en el decurs del mes de desembre, malgrat que el popular refrany digui allò de «Per Sant Martí (que és l'11 de novembre) mata el porc i enceta el vi», a part que també hi ha una dita castellana que sentencia: «A cada cerdo le llega su San Martín». Jo, deixant de banda que la carn mai no m'ha acabat de fer el «pes», quan era infant n'havia gaudit molt, d'aquesta festa de família. A casa meva teníem bons amics -els de Can Lloreç, sobretot- que vivien a pagès, els quals sempre solien convidar-nos a «matar el porc». Naturalment, a canvi que el meu pare, carnisser de nissaga i d'ofici, els donés un cop de mà en la tasca, cosa que feia ben satisfet.

El desembre sempre ha estat el gran mes de la matança del porc. Ja ens ho recorda el calendari esculpit a la portalada de l'històric monestir de Ripoll. Aquest mes hi és representat amb una escena relativa al sacrifici del pobre «tocino» o «tocinet». Així, al costat d'una dona amb un ganivet a la mà, hi ha un home amb una destral en actitud de ferir la bèstia. Una cosa terrorífica, al meu entendre, ha de ser això de matar el porc a «destralades». Però és de suposar que així degué fer-se al segle XII, que fou quan s'esculpí el cèlebre calendari de pedra del cenobi de la capital del Ripollès.

La matança del porc té molt punts de contacte amb el Nadal. Són dues festes que apleguen les famílies. I, a part d'això, cal ressaltar que, fins no fa pas gaires anys, l'àpat tradicional nadalenc havia estat, pel que respecta a Catalunya, un porcell, com encara es menja a Mallorca i a diversos pobles europeus. El gall típic de Nadal és relativament modern. A casa nostra, ara fa un segle i mig, el costum de matar un porc per celebrar la diada nadalenca hi estigué molt estès, com ho demostra el fet que, en el rodolí dedicat a sant Tomàs de l'Auca de les Funcions de Barcelona, per exemple, hi hagi un home que compra un porc, amb l'epígraf següent: «Sant Tomàs, porcs». I, com és sabut, la diada de Sant Tomàs s'esqueia (abans que fos traslladada a una altra data) el 21 de desembre, dia en què a la Ciutat Comtal se celebrava, tal com refereix la història, una importantíssima fira de porcs, molt més extraordinària que les que, en alguns llocs, actualment es fan -també el 21 de desembre- de galls i pollastres. Per altra banda, ja ens ho recorda el vell refranyer: «Si vols passar un bon Nadal,/ tingues un bon porc en sal». I «Bon dia i bon any que Déu nos dô,/ per Nadal bons porcells,/ i per Pasqua un bon moltó». I arreu dels Països Catalans, hi trobem un munt de creences relacionades amb la mort del porc i els dies de la setmana. El més funest de tots ells és el divendres, tot i que, estranyament, a Eivissa (iIles Balears) estan convençuts que les matances fetes en divendres són les millors.

En resum, la matança del porc, considerada com una de les tres alegries de l'home, ha estat -i encara ho és, insisteixo- una festa familiar, de la qual podria parlar moltíssim més. I és que la carn de porc és molt estimada, malgrat que a mi no m'agradi gaire, igual que el vi, atès que sóc abstemi i, per regla general, acostumo a beure l'aigua que preferien Salvador Dalí i Josep Pla, o sigui, la de Vilajuïga. I malgrat, també, que els musulmans i els jueus rebutgin aquesta carn (la carn de «jalufo», com l'anomenen els primers), tot al·legant -i no pas sense raó- que el porc és un animal impur...


Emili Casademont i Comas

dissabte, 8 de novembre de 2008

Catalunya, país introductor de la ràdio

No fa pas tants anys, encara que sembli el contrari, que nasqué la ràdio. A Catalunya, per exemple, ho féu el 1924, amb la inauguració oficial, el 14 de novembre, de Ràdio Barcelona, per part del baró de Viver, que era l'alcalde de la Ciutat Comtal. Llavors hi havia poquíssimes emissores al món, cosa que permetia que totes, malgrat comptar amb escassa potència, arribessin molt lluny, tant pel que respecta a les que utilitzaven l'ona normal -també anomenada ona mitjana- com a les que se servien, que no eren gaires, de l'ona curta o de l'ona llarga.

Aquella emissió inaugural de Ràdio Barcelona, de la qual divendres vinent es compliran 84 anys, fou seguida pels barcelonins (encuriosits i emocionats, ja que es tractava d'un fet històric per al Principat), els quals l'escoltaren, aplegats a la plaça de Catalunya, per mitjà d'unes botzines Bell -altaveus-, instal·lades a la façana de l'Hotel Colom. Ben aviat, les línies telefòniques uniren l'emissora (una Western de 100 vats, llogada per algunes persones, els Rifà, Noble, Llorens, Mas, Blay, etcètera, que pagaven 200 pessetes mensuals), amb la sala Werner, el Cercle Artístic, el Liceu, el Palau de la Música Catalana i els teatres Tívoli i Novetats, entre d'altres. Però, també ben aviat, alguns empresaris barcelonins del ram de l'espectacle temeren una competència que podia perjudicar els seus interessos, raó per la qual es convertiren en enemics de la ràdio. De la mateixa manera que també ho feren diversos artistes, com el tenor Hipòlit Làzaro, que ventà una puntada de peu al micròfon, mentre actuava al Novetats. No obstant això, de mica en mica, tots ells, empresaris i actors, reconegueren que l'invent de la ràdio els era molt beneficiós i, entusiasmats, acabaren per acceptar-lo.

Per altra banda, cal remarcar que tampoc no trigaren gaire a entrar la publicitat comercial a Ràdio Barcelona, inscrita amb la matrícula EAJ 1 (el primer anunci fou el d'un lubrificant per a automòbils, anomenat «Yacco»), els discos de música espanyola, les retransmissions dels concerts de la Banda Municipal de Barcelona, dirigida pel mestre Lamote de Grignon, a la plaça del Rei, etcètera, així com les emissions benèfiques realitzades pel locutor, especialitzat en la ventriloquia, Josep Torres (à) Toresky i el seu personatge, en Míliu -o el Míliu Cap de Pinyol, que li deien-, que es féu molt popular, tot i rebre moltes crítiques, perquè sovint emprava un llenguatge groller i explicava «xistos» de molt mal gust. Posteriorment, Toresky, que morí l'any 193l, seria substituït pel meu parent Enric Casademont i Aymerich, procedent de Ràdio Girona, amb el seu Pau Pi, que, en ple franquisme, s'atrevia a fer-lo parlar força en català, un dels motius que l'obligà a emigrar a Radio España de Barcelona, juntament amb Pilar Montero, locutora inseparable de la parella, on el «nen» de l'Enric es convertí en Paulinet. Més endavant, el 1926, es veié la necessitat d'ampliar Ràdio Barcelona, cosa que es traduí, el 25 de febrer d'aquell any, en la inauguració de les seves grans antenes del Tibidabo, que li donaren una major potència.

Tres anys més tard, començaren les proves d'una nova emissora, que adquiriria, amb el temps, una enorme preponderància. Era l'EAJ 15, que prengué el nom de Ràdio Associació de Catalunya i que, fins al 15 d'abril del 1931, no li fou concedida la llibertat d'emissió, ja que només podia funcionar a les hores que no emetia Unión Radio Barcelona, denominació que rebia Ràdio Barcelona, «requisada» per Unión Radio Madrid, i que recordo que figurava així escrita en el dial d'un aparell que teníem a casa meva. Un parell d'anys després, Ràdio Associació, instal·lada a la Rambla dels Estudis, catalanitzà les seves emissions, alhora que publicà la revista Catalunya Ràdio, tot posant, a més, en antena, a través de l'ona curta, el programa diari, de les 23 a les 24 hores, titulat L'hora dels catalans absents, molt escoltat arreu del món. I tot seguit, un decret del govern de Madrid permeté la instal·lació, a l'Estat espanyol, d'una quarantena d'estacions, nou de les quals al Principat, entre elles Ràdio Girona, EAJ 38 (aquesta inaugurada el proper mes de desembre farà tres quarts de segle), on s'inicià, de molt joveneta, la locutora Francina Boris, que passà, al cap de poc temps, a Ràdio Associació, fins que, poc després d'haver-se acabat la Guerra Civil (amb la incautació de l'emissora per les tropes franquistes, que la rebatejaren i li donaren el distintiu de Radio España de Barcelona), hi retornà per tal de quedar-s'hi definitivament. Cal ressaltar que, durant aquells anys del començament de la ràdio, fou moltísssa la gent que ella mateixa es construí els aparells, els de galena (amb el premi Mosca de Galena, per cert, l'any 1999, la Francina i jo tinguérem l'honor de ser guardonats pel Col·legi de Periodistes, en reconeixement de la nostra intensa i antiga tasca professional radiofònica), aparells que se sentien mitjançant uns auriculars i que, a finals de la dècada dels 50, encara hi havia qui els utilitzava.

Un esdeveniment important del segle XX, tal com algú bé ha afirmat, és el fet que les terres catalanes, amb Barcelona al capdavant, fossin les primeres a introduir, a la península Ibèrica, l'invent de la ràdio. I el mateix quasi podríem dir pel que fa a la televisió, atès que aquesta, el mes de juny del 1948, fou assajada, per primer cop a l'Estat espanyol, a la Ciutat Comtal...


Emili Casademont i Comas

dimarts, 4 de novembre de 2008

Remedios Varo, anarquista i companya d'estudis de Dalí


La pintora surrealista va néixer fa cent anys al municipi d'Anglès i triomfà a Mèxic

Text: Emili Casademont i Comas

Marta Pessarrodona, en el seu llibre Donasses, on retrata les vides de vint-i-dues grans dones de la cultura catalana moderna, totes elles ja traspassades, com Aurora Bertrana, Caterina Albert, Margarida Xirgu, Irene Polo, Conxita Badia, Maria dels Àngels Anglada, etc., hi inclou Remedios Varo. O sigui, una artista pintora surrealista que, d'acord amb el que consta en la seva Acta de Nacimiento, obrí els ulls a la vida el dia 16 de novembre del 1908 en una casa del vell carrer de la Indústria, que avui porta el número 9 a la façana, d'Anglès, casa en què vivien els seus pares, si bé al cap de pocs mesos la família canvià d'estatge i s'instal·là en un pis de l'edifici de can Verdaguer. I això motivà que, al llarg de nou anys, la Varo, que fou batejada amb el nom de la patrona de la vila anglesenca (la Mare Déu del Remei), tot i que artísticament sempre utilitzà el de Remedios, tingués una estreta relació amb el matrimoni format per Aleix Fontbernat i Lluïsa Verdaguer, així com amb alguns dels seus fills. Per exemple, amb l'Esteve, director del diari Lo Geronès, de la ciutat del Ter i de l'Onyar, articulista destacat del rotatiu barceloní La Publicitat i un bon dibuixant i aquarel·lista, mort de tifus molt jove, i amb en Josep que, amb el temps, esdevindria un il·lustre i polifacètic personatge (músic, escriptor i polític) i que, refugiat a França al final de la Guerra Civil, després de la Segona Guerra Mundial seria conseller particular d'un president de la República d'aquell país, Vincent Auriol, i un dels homes proposats per substituir Josep Irla, quan aquest, greument malalt, hagué de deixar la presidència de la Generalitat a l'exili.

Cal dir que la família Fontbernat s'establí a can Verdaguer d'Anglès, propietat de la mare, després d'haver abandonat el poble veí d'Estanyol (municipi de Bescanó), casa que, en aquella època -quan vivia l'Esteve Fontbernat-, sovint s'omplia de prestigiosos intel·lectuals del país, entre els quals figurava l'escriptor i pintor Prudenci Bertrana. I també cal dir que, si he pogut reconstruir una mica els primers anys de la vida de Remedios Varo, ha estat gràcies al treball de recerca de dades sobre els Fontbernat i els Verdaguer, per tal d'escriure'n un llibre que m'han encarregat.


UN FET CASUAL. El naixement de Remedios Varo a Anglès fou un fet casual, atès que el seu pare, originari de Cabra (Còrdova), era enginyer hidráulic i, aleshores, treballava en el replantejament dels salts del riu Ter. La seva professió l'obligava a desplaçar-se d'un lloc a l'altre, circumstància que explica el motiu pel qual la família Varo-Uranga (ella, Ignacia Uranga, era filla de Panamà, a la República Argentina) hagué d'efectuar constants canvis de residència, com també explica el fet que Remedios anés a estudiar a la madrilenya Academia de Sant Fernando i tingués Salvador Dalí, l'any 1924, com a company de classe. Potser d'aquí, i de la seva estada a París, vindria la tendència a la representació dels somnis i els simbolismes enigmàtics dels seus quadres.


TRES TÍTOLS EN CATALÀ. Remedios Varo, o Remei Varo, tornà a Catalunya el 1932 i romangué fins al 1937 a Barcelona, on ingressà al Grup Logofobista, format per catorze artistes d'allò més innovadors, grup que celebrà una exposició, que assolí un bon èxit, a les Galeries Catalònia. Remedios hi presentà tres teles, els títols de les quals eren Lliçó de costura, Accidentalitat de la dona-violència i La cama alliberadora de les amebes gegants. Uns títols escrits en català que, segons afirmà una vegada el periodista i escriptor Avel·lí Artís-Gener, que conegué l'artista a Mèxic, ella mai no traduí al castellà. "Remedios Varo -afegia Avel·lí- es va referir sempre a aquestes pintures en la nostra llengua, un idioma que parlava tan malament que li feia vergonya de servir-se'n". Per això, hom conta que l'anglesenca Remei, quan trobava per Amèrica un compatriota, el primer que feia era advertir-li que no parlava català, però sí que l'entenia. I així, expressant-se en castellà, de tant en tant li engaltava algunes paraules o frases fetes molt pròpies de la terra natal.


RECONEIXEMENT A MÈXIC. Posteriorment, Remedios Varo, fugint de la Guerra Civil, es traslladà a França, i després, en esclatar la Segona Guerra Mundial. a Mèxic, país on la sorprengué la mort (el 1962, als 55 anys d'edat, víctima d'un atac de cor ) i on se la considera una glòria nacional. Fou amiga de Salvador Dalí, Federico García Lorca i Luis Buñuel, i visqué el surrealisme en el grup liderat per Breton a París. Altrament, convé destacar que Remedios Varo -la Remedios, al·ludida en moltíssims poemes dels exiliats espanyols a Mèxic- escrigué (la literatura era la seva segona gran passió) una interessant novel·la curta sobre el poder màgic de la dona, titulada Lady Milagra.


OBLIT ANARQUISTA. Foren molts els factors que contribuïren, a l'Estat espanyol durant el franquisme, a condemnar Remedios Varo a l'oblit: el de la seva militància a les files anarquistes; el d'haver estat, a més d'una dona artista, una dona bohèmia, amb llibertat sexual i gens ortodoxa en un país patriarcal i masculí; el d'haver estat, també, una de les companyes sentimentals de Benjamín Peret, un dels més destacats transgressors de la religió catòlica, etc.

Sigui com sigui, el cas és que la pintora surrealista Remedios Varo és tota una gran figura a Mèxic, a part de gaudir d'una immensa popularitat i prestigi a d'altres països americans: Argentina, Costa Rica, Nicaragua, etc., sense oblidar, els Estats Units, on, si bé és veritat que els nord-americans la descobriren un xic tard, els crítics dels diaris més importants d'allà, com el Washington Post i el New York Times, l'han posada pels núvols...


Revista BONART (Girona) - Novembre 2008
(Treball publicat en català, amb una traducció en castellà)

diumenge, 2 de novembre de 2008

Tots Sants i el Dia dels Morts

Hi ha dos menjars típics de la diada de Tots Sants, que fou ahir, 1 de novembre. O sigui, castanyes torrades i panellets, tot i que també hi podríem afegir els moniatos bullits que, tal com explicava dimecres a TV3 la cantant Regina dos Santos, al Brasil, el seu país, reben el nom de «patates dolces», que trobo molt encertat. I és que «cada terra fa sa guerra», ja se sap. Per això no és d'estranyar que, dels panellets, a les terres lleidatanes en diguin «migetes».

Sembla que els panellets tenen origen funerari i que, antigament, era la menja característica que hom donava a la gent que assistia a uns funerals. Sigui com sigui, la cosa certa és que a Catalunya hi ha el «dolç costum» de consumir panellets el dia de Tots Sants i que abans se'n celebressin, arreu de les nostres contrades, moltes fires, a les quals hom incloïa les castanyes i, en menor grau, els moniatos. La més important era la que, a les acaballes del segle XVIII i a començament del XIX, s'organitzava a Barcelona. Així, segons he pogut llegir en un vell llibre d'història, aquella fira s'instal·lava als carrers del Call, de la Boqueria i de l'Hospital, tot ultrapassant les parades el nombre de 200. Per altra banda, també al barceloní carrer del Carme, se'n feia una, tenint en compte que hi solia passar la gran gentada que anava a visitar el cementiri. De tota manera, cal indicar que, rarament, els panellets es compraven. Per regla general, tothom els adquiria posant a les rifes que, tant en una fira com en l'altra, s'hi celebraven. I pel que respecta a Girona, encara existeix, vora la Rambla, la plaça de les Castanyes, la qual cosa vol recordar que, en aquell indret, s'hi concentraven els castanyers i les castanyeres que oferien la seva mercaderia durant l'època que pertocava fer-ho, després que les castanyes fossin torrades a la vista del públic, època que s'iniciava pocs dies abans de les Fires de Sant Narcís, amb la «castanyada», que encara es fa la nit del 31 d'octubre. Posteriorment, però, els castanyers i les castanyeres s'escamparen i s'instal·laren a diversos llocs de la ciutat, com una que li deien la «Bucles», que era la preferida de molts gironins, com per exemple el meu pare, bon coneixedor d'aquest fruit tardoral, atès que, a més dels bolets, en solia anar a «caçar» pels boscos del camí del santuari de la Mare de Déu dels Àngels.

Fins fa alguns anys, Tots Sants tenia dos aspectes: alegre i xiroi al matí i greu i sever a la tarda. I això era així, perquè hom creia -creença molt arrelada arrreu del Principat- que la primera part del dia era festa per als vius, mentre que la segona estava dedicada als difunts. O sigui que el Dia dels Morts començava al migdia de l'1 de novembre i durava fins al migdia de l'endemà, data, la del 2 de novembre, que, com a pròpia, té al calendari. D'aquesta forma, per Tots Sants, un cop tocades les dues de la tarda, la gent abandonava tota actitud que pogués comportar un sentit de joia o de divertiment i adoptava un posat seriós. Així es donava el cas que, a part que tancaven tots els teatres i els espectacles públics al llarg de 24 hores, aquelles persones que tenien robes negres es vestien de dol. Generalment, jo, de petit, anava al cementiri de Palau-sacosta (per qüestions eclesiàstiques, els gironins d'alguns carrers de la zona sud de la ciutat pertanyíem al dit municipi, aleshores independent), on hi havia enterrats els meus avis materns, acompanyat dels meus pares -que també ara hi dormen el son etern-, la tarda de Tots Sants, puix que el Dia dels Morts era ja del tot laborable. Ah!, i convé assenyalar que el costum de portar flors als cementiris és relativament modern, atès que, amb els crisantems -flor originària de la Xina, esdevinguda un gran símbol de recordança-, s'inicià ara fa més o menys un segle i mig.

Tots Sants és festa major al cel. Però, segons la veu popular, no és pas la festa de tots els sants que hi ha al Paradís, sinó de tots els que no figuren al calendari. I referent també al calendari, cal dir que, en el dels costums tradicionals dels nostres avis o besavis, el dia primer de novembre feia la seva aparició l'hivern, cosa que solia ser bastant certa i que motivava que tothom sortís al carrer ben abrigat. D'aquí ve, precisament, el popular refrany «Per Tots Sants,/ capes i mocadors grans», que tantíssim ara s'ha recordat a causa de la invasió, pocs dies abans de Tots Sants, d'una onada de fred siberià. Un fred siberià, amb neu, pluja i vent, de mil dimonis escuats, com algú diria, altament perjudicial per a la diada de Sant Narcís. Després de molt de temps, doncs, les capes i els mocadors grans, en versió moderna, han tornat, encara que amb un xic d'anticipació, per Tots Sants, juntament amb les castanyes i els panellets. Sort, però, que el gloriós patró de Girona ha tingut prou poder per impedir que, al contrari del que ha ocorregut en d'altres ocasions, la ciutat del Ter i de l'Onyar fos víctima d'alguna catastròfica inundació. Almenys, de moment, ja que, segons el servei meteorològic, avui, diumenge, Dia dels Morts, que és quan es clouen enguany les Fires de Sant Narcís, els núvols podrien arribar a «obseqiar-nos» amb un temporal generalitzat de fortíssimes pluges...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (2-11-08)

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Els amics malgratencs dels templers


A les terres de Girona, els templers -els antics i mítics templers- no hi tenen amics, però sí, per contra, en una població de les terres de Barcelona, situades al nord del litoral mediterrani del Maresme, pertanyents al Bisbat de Girona. M'estic referint a Malgrat de Mar, on hi ha l'Associació Cultural Amics dels Templers, germana de les existents a les ciutats de Barcelona i Lleida, totes legalitzades per la Generalitat, que, durant el proper cap de setmana -els dies 1 i 2 de novembre-, celebrarà, a la capella de l'antic hospital de la vila, unes jornades templàries, amb la col·laboració de l'Ajuntament. Seran les cinquenes que organitzarà i, en aquesta ocasió, estaran dedicades a «Els templers i el Camí de Sant Jaume». Hi haurà conferències, així com d'altres actes, i hi participirà la coral barcelonina del Centre Càtar de Catalunya, la qual interpretarà l'obra «Els misteris del Sant Grial», tot i que els càtars, anomenats els «bons homes», res no tenen a veure amb els templers, tret del fet que també foren aniquilats per l'Església de Roma.

Els amics malgratencs dels templers aprofiten les festes majors, els aplecs de sardanes, etcètera, tant de casa com dels pobles veïns, per mirar de captar nous socis i, actualment, per recollir signatures encaminades a intentar que l'Orde dels Templers sigui rehabilitat, després d'haver estat esborrat del mapa fa 700 anys pel papa Climent IV, cosa molt difífil -per no dir impossible-, d'aconseguir. Cal recordar que, últimament, l'associació Orden Soberana del Templo de Cristo (amb seu a Madrid i inscrita en el Registre d'Associacions del Ministeri de l'Interior) presentà una demanda judicial contra Benet XVI, que no fou admesa a tràmit, perquè fos reconegut que als templers se'ls incautà tots els seus béns, de forma totalment injusta, i que ara, si se'ls retornessin, provocarien la fallida del Vaticà, atès que els valoren en cent mil milions d'euros, quantitat que la citada entitat d'àmbit estatal, que assegura que és l'hereva dels vells templers -cosa molt discutible-, ha renunciat, de bon principi, a reclamar.

Cal ressaltar que els amics malgratencs del templers coneixen bé la història del Temple. O la seva suposada història. I, en conseqüència, expliquen que Jacques de Molay, l'últim gran mestre de l'orde, i 140 templers més foren detinguts i empresonats al territori francès i sotmesos a bàrbares tortures, sota l'acusació d'heretgia, sodomia i adoració d'ídols pagans, fets que mai no es pogueren provar, i que Molay, posteriorment (el 18 de març del 1314), fou cremat a la foguera, a París. «Tot va ser un muntatge, un robatori i una venjança. Els templers havien arribat a assolir un poder immens, feien de prestamistes, o de banquers, i el rei de França Felip IV, que els devia un dineral, utilizant el papa Climent IV, que obrava com ell volia, a més de no pagar-los, es va apropiar dels seus béns», diuen, tot afegint que, després de ser eliminats, «els templers supervivents es van integrar en d'altres ordes» i que «les propietats que posseïen a la península Ibèrica van passar a la Corona d'Aragó». Entre aquestes propietats, hi havia les gironines d'Aiguaviva i de Castelló d'Empúries.

L'Orde del Temple -recordem-ho-, fundat a Jerusalem el 1119 per nou cavallers, amb el català Hug de Pinós al capdavant, fou una institució medieval de caràcter religiós i militar, que obtingué el 1128, al concili de Troyes, l'aprovació papal. Durant la seva estada inicial a la ciutat jerusalemitana, els seus membres es dedicaren únicament a escortar els pelegrins que acudien als Sants Llocs (pelegrins que, sovint, eren víctimes d'assalts i robatoris), fins aconseguir una considerable importància. Així, i molt abans que Colom, s'afirma que les seva flota de vaixells arribà a Amèrica -a Mèxic, principalment-, tot retornant dels seus viatges carregats de pedres precioses i, sobretot, de plata, tresors que desembarcaven a diversos ports europeus, com el de Cotlliure, a la Catalunya Nord. D'altra banda, també s'afirma que Jacques de Molay pronuncià, en morir cremat, les frases següents: «Papa Climent, rei Felip; abans d'un any, jo us emplaço a comparèixer davant el tribunal de Déu. Sigueu maleïts vosaltres i la vostra descendència», frases que resultaren profètiques.

Per acabar, convé consignar que, gràcies a la venda de roses de Jericó (que creixen als deserts d'Aràbia), els amics malgratencs dels templers obtenen uns ingressos que els ajuden a sufragar les seves despeses. La rosa de Jericó, que és la planta que els pelegrins que anaven a Terra Santa recollien i s'emportaven a Europa, hom creu que té grans poders curatius, a més de convertir les energies negatives de les llars en positives. Segons aquesta creença, qui té a casa seva la rosa de Jericó gaudeix de moltíssima sort. Potser és per això que, en una època de forta crisi econòmica com la que ara comencem a patir, molta gent no dubta a adquirir aquesta planta relacionada amb els templers, que hom qualifica de màgica...

Emili Casademont i Comas

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Els «jeroglífics»

Fa una colla de segles, segons conta la veu de la tradició, que la gent del petit poble gironí de Verges, pàtria del polític Francesc Cambó i del cantautor Lluís Llach (a la comarca del Baix Empordà), era molt descreguda i que, durant els dies de Setmana Santa -particularment, quan Jesús s'exposava al monument-, només feia que ballar i divertir-se. Per aquest motiu, els vergelitans foren castigats amb una terrible plaga que arrasà les seves collites, així com amb una pesta mortífera, que afectà moltíssimes persones. La Parca, armada amb la seva dalla, segava, sense pietat, vides a dojo, raó per la qual ben pocs habitants de Verges se salvaren del càstig diví. I aquests, aleshores, prometeren solemnement que, en el futur, la vila celebraria una gran processó i que, en record dels balls a què s'havien lliurat en lloc d'encomanar-se a Déu, l'encapçalaria la Dansa de la Mort, dansa macabre que feien en molts llocs de la geografia del Vell Continent.

Això, insisteixo, és el que diu la tradició i que cal situar-ho a l'Edat Mitjana. I afegeix que, en la Dansa de la Mort de Verges, hi intervenien uns personatges que duien la testa coberta per un casc de cartró i una careta, on se simulava l'ossamenta del crani, com també un vestit negre molt ajustat al cos, damunt el qual es veien pintats en blanc els ossos de l'esquelet, personatges que, al so d'un gran tabal, saltaven i ballaven d'una manera graciosa. A més, hi havia un minyó que portava una dalla i un penó negre, amb una inscripció al·lusiva a la mort, i un infant que duia una esfera de rellotge que, contínuament, assenyalava amb el dit. I entre els dos, passejaven un platet amb cendra que, també contínuament, assenyalaven, mentre el minyó, de tant en tant, feia un ràpid salt i giravol, i els altres «dansaires», al so del tabal, giraven i es tombaven d'ara d'ací, ara d'allà. O sigui, tal com, actualment, es ve fent. «Avui que la nostra població està enllumenada amb electricitat, el conjunt produeix poc efecte, ja que es veu perfectament el contorn del cos dels ballaires; però anys enrere, en què la processó lliscava gairebé a les fosques pels carrers, produïa una gran sensació de realitat i en feia molt, d'efecte», explica gent ja un xic vella d'aquest petit poble baixempordanès, que no dubta a proclamar -cosa que convé reconèixer que és del tot certa- que la seva Dansa de la Mort, celebrada el Dijous Sant, és l´única que resta avui viva (i ben viva, cal destacar-ho) arreu del planeta Terra.

La Dansa de la Mort de Verges, per primera vegada al llarg de la seva dilatadíssima història, acaba ara de viatjar a l'estranger, concretament a Mèxic, on ha obtingut un gran èxit a Guanajuato, ciutat declarada Patrimoni Històric de la Humanitat per la UNESCO, dins el festival Cervantino allà organitzat, amb la participació de Catalunya, que hi fou convidada. El director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, ha afirmat que l'element de cultura tradicional catalana que més es podia entendre a Mèxic era la Dansa de la Mort, ja que té una gran relació amb una de les festes més populars que celebra el poble asteca, el Dia dels Morts -el 2 de novembre-, i que, malgrat que són dues formes distintes de veure la mort, la catalana i la mexicana, bona part dels símbols les uneix. I cal afegir a tot això que, presidida per un silenci sepulcral (mai millor emprada aquesta expressió), aquesta representació de la Dansa de la Mort a Mèxic recorregué durant una hora els carrers de Guanajuato, fent tremolar de por els seus espectadors, carrers que recordaven l'ambient que es respira a la vila de Verges la nit del Dijous Sant.

No sempre, però, la Dansa de la Mort vergelitana s'ha distingit per la seva seriositat, atès que, segons afirma el folklorista Joan Amades al Costumari Català, hi hagué una època força llunyana, en què, un cop acabada aquesta, fou costum que els seus figurants s'apleguessin, juntament amb tots els altres que havien pres part a la processó, per tal de fer un bon àpat, en amigable companyonia, «enmig de gran bullícia i gatzara, àpat que alguns anys s'acabava el matí del Divendres Sant. Es bevia bon vi i, malgrat ésser dia de precepte, es menjava pollastre a dojo».

Per altra banda, també explica Amades que els de Verges recitaven els parlaments sense ordre ni concert i, bastant sovint, ple d'autèntiques bajanades. I és que no entenien moltes paraules, especialment les que sortien una mica del lèxic popular. Així, i a tall d'exemple, el folklorista consigna que, en dirigir Pilats la veu al poble de Jerusalem, en lloc de dir «Jerusalemins ciutadans», deia «Jeroglífics ciutadans». Aquest fet, per cert, propicià que els vergelitans rebessin el nom de «jeroglífics». Sobretot, per part dels habitants de les localitats veïnes, però en un to més aviat simpàtic i no pas burlesc. I d'aquí ve que, encara en temps relativament moderns, s'hi pogués trobar algú que, en referir-se als vergelitans, els anomenés «jeroglífics»...

Emili Casademont i Comas

dimecres, 15 d’octubre de 2008

LA NIMFA TOOSA VA DONAR NOM A TOSSA DE MAR

Per primer cop, la versió original en castellà d'aquesta llegenda, inspirada en la Mitologia clàssica i escrita pel periodista gironí EMILI CASADEMONT I COMAS ara fa mig segle, penjada a Internet


Declaracions de BONAVENTURA ANSON,
autor de l'escultura dedicada a Posidó i Toosa a Tossa de Mar:

«Aquesta formosa llegenda la vaig recuperar d'un escrit que es va publicar fa més de vint anys al número 15 de la revista 'Turissa', que és el nom antic de Tossa (...)."

«El déu Posidó va prometre a Toosa, de la qual estava perdudament enamorat, que, si accedia a les seves peticions, ell li regalaria un palau de marbre en el lloc més bonic de la Mediterrània (...)."

«La nimfa va quedar captivada d'un indret situat a la costa, l'actual Tossa, i accedí a les peticions de Posidó. Així, d'aquesta llegenda sortiren tots els tossencs. Crec que és una història fascinant. Perquè, tot i que actualment la matèria predomina sobre l'ànima, encara hi ha coses molt boniques que persisteixen. Aquesta història entronca directament amb les arrels mediterrànies. Crec que és molt important saber somiar (...)."


("Diari de Girona-Los Sitios", 28 de juny del 1987)

A TALL DE PRÒLEG
Escrita fa una cinquantena d'anys pel periodista Emili Casademont i Comas, aquesta narració va ser publicada, entre els anys 1964 i 1966, a diverses revistes gironines, avui desaparegudes, com per exemple "Usted", "Costa Brava Información" i "Turissa", i llegida pel seu propi autor en un espai que, diàriament, realitzava a Ràdio Girona, titulat "Glosario gerundense", sempre en el seu idioma original, el castellà.

Traduïda pel mateix Emili Casademont al català, aquest la va oferir als oients de Ràdio Popular de Figueres (escampats per totes les comarques gironines i part de les barcelonines, així com pel sud de França i de les illes Balears) dins l'emissió "L'Hora de Catalunya" -al principi, "Figueres, tres de la tarda"-, encetada per ell a finals del 1965. Aquesta emissió va ser la primera feta cada dia (diumenges i festes inclosos) en la llengua de Pompeu Fabra a la Radiodifusió espanyola, després de la Guerra Civi, i va durar una colla d'anys, esdeveniment històric recollit a les obres "La nova premsa catalana" (Jaume Guillamet) i "Periodisme en temps difícils" (Anna Balletbò), editades a Barcelona, entre d'altres. Cal dir, també, que aquesta llegenda -naturalment, en català- figura a les pàgines del llibre "L'Hora de Catalunya, Recull d'una emissió radiofònica" (Girona, 1968).

Temps més tard, el prestigiós i internacionalment famós escultor tossenc Bonaventura Anson, consultant premsa un xic antiga, va descobrir aquesta narració a la revista "Turissa", que dirigia el periodista Xavier Dalfó (marit de la coneguda escriptora Isabel-Clara Simó), i va considerar que la nimfa Toosa era mereixedora de tenir un monument "a la vila a la qual ella va donar nom". Així, ho va comunicar a l'Ajuntament tossenc, el qual no va dubtar a encarregar-li la peça, per tal d'ubicar-la en un dels llocs més cèntrics de la població, l'avinguda Costa Brava. I al cap de més de mig any d'un treball dur i apassionat, Anson va deixar enllestit un magnífic grup escultòric, on hi ha representada una escena d'aquesta llegenda, en la qual apareixen Posidó i Toosa, grup escultòric inaugurat solemnement el 1984, amb motiu de la Festa Major de Tossa de Mar (Sant Pere), inauguració de la qual es va fer un ampli ressò la premsa de la ciutat de Girona, particularment el "Diari de Girona-Los Sitios", igual que el setmanari figuerenc "Hora Nova", que, a més, va reproduir del tot completa, en castellà, aquesta narració.

En la fabricació de la peça, Anson hi va emprar el mateix sistema que feien servir els escultors del Renaixement. "Hi vaig utilitzar el mateix tall i la tècnica del 'non finito', que és el màxim que hi ha en escultura", precisa, alhora que diu que "hi vaig treballar amb un bloc de marbre d'11 tones de pes" i que "l'escultura fa 2,35 metres d'alçada, 1,20 metres d'amplada i 1,10 metres de fons, amb un pes total, un cop tallada, de 6 tones".

Tothom es preguntava què representava aquest grup escultòric, situat en un jardinet, després de la seva inauguració, ja que no hi figurava cap inscripció, com tampoc no en feien la més mínima referència cap dels molts fulletons propagandístics de Tossa de Mar, situació incomprensible que, enguany, encarà es manté. Recentment, però, la Diputació de Girona ha editat l'obra, dividida en dos volums, "Les terres gironines. Escultures a la via pública", original de Miquel Borrell i Sabater, on apareix fotografiada, juntament amb les altres escultures, la que Bonaventura Anson va dedicar a Posidó i Toosa, amb el peu següent: "Basada en una llegenda escrita pel tossenc Emili Casademont l'any 1966". I, a tall d'explicació d'aquesta llegenda, s'hi afegeix el següent: "Posidó, enamorat de la nimfa Tossa, li ofereix els paisatges de la Mediterrània en els indrets ocupats ara per la vila, a canvi de la seva virtut". Aquí, dissortadament, hi ha tres errors importants que cal esmenar: el 1966 va ser l'any que la llegenda es va publicar a la revista "Turissa", on la va descobrir l'Ason; la nimfa es deia Toosa, en comptes de Tossa; i l'Emili Casademont és fill de Girona, en lloc de Tossa de Mar, tot i que, això de fer-lo tossenc, ha confessat que "constitueix per a mi un gran honor, atès que aquesta meravellosa vila de la Costa Brava, la bellesa natural de la qual no voldria veure mai marcida, em té el cor robat".

Convé esmentar, d'altra banda, que el popular músic i compositor gironí Lluís Duran i Massaguer, que ha dedicat moltes sardanes a diferents poblacions de la Costa Brava, en va a començar a compondre una, l'any 1999, inspirada en aquesta llegenda que coneixia prou bé, però, malauradament, la visita de la Parca va impedir que l'acabés.

Per últim, cal indicar que, atenent diverses peticions rebudes, es penja a Internet, per primera vegada, la versió original completa d'aquesta narració llegendària, escrita en castellà.
- J.C. P.


TOSSA DE MAR, ANTIGUO PALACIO
QUE POSIDÓN (NEPTUNO) REGALÓ A TOOSA


Zeus, el padre de todos los dioses y de todos los hombres, quiso proteger a Posidón. En realidad, su hermano. Porque ambos eran hijos de Crono y Rea. Y, una vez más, acudió a Metis (la Sabiduría), hija de Océano...

-!Oh, mi querida y admirada Metis! -díjole-. Tú un día me hiciste un favor inmenso. Con tu ayuda valiosa, el hilo de mi existencia no se rompió. Crono, mi padre, de no haber sido por tí, me hubiera engullido vivo al nacer. Sé cómo le odias. Y no ignoras cómo le odio yo. Te suplico me aconsejes. Me ilumines. Quiero aniquilar para siempre a ese malvado. Pero antes quisiera salvar la vida de un hermano mío, que Rea acaba de alumbrar...

Metis no desoyó el angustioso S.O.S. que Zeus le lanzaba. Y, muy complacida, dictóle sabios consejos:

-Aquí tienes este brebaje Yo misma lo he preparado. Procura que Crono lo beba. ¡Hasta la última gota...!

Rea fue la encargada de hacer llegar a los labios de su salvaje marido la desagradable bebida. Nadie sabe qué fábula le contaría ni qué argucias emplearía para que se lo tragara sin rechistar. Crono, apenas hubo tomado el último sorbo, sintió un vahído. Un extraño mareo. Perdió el mundo de vista... y durmióse plácidamente. Y, entonces, ocurrió lo previsto por Metis. Posidón, que segundos después de haber salido del seno de su madre había sido devorado por Crono, volvió a la vida. Abandonó sano y salvo el estómago de su insensato progenitor...

Dijo luego la Sabiduría a Rea:

-Entrégame a tu hijo y no te preocupes. Mi hermana Cafira cuidará de él. Y lejos, muy lejos de aquí. En una tierra ubérrima y hermosa; en los dominios de Eolo, donde el dios de los vientos hace soplar la tramontana... A orillas de un mar bellísímo y lleno de ensueño, morada de encantadoras sirenas, a la que un día denominarán Mediterráneo, en recuerdo de las aventuras que en él vivirá Medea, la hechicera...

Rea preguntó, entonces, el nombre de aquella tierra que Metis calificaba de hermosa. Era el único favor que, en calidad de madre, pedía a la protectora de su hijo, a quien iba a llevárselo de su lado...

-Carece de todo nombre -repuso Metis-. Pero lo tendrá. Los griegos la bautizarán llamándola Rodas. Porque les hará evocar la magnificencia de la isla de Rodas. Pero, posteriormente, la Humanidad la conocerá por Rosas...

***
Dios del mar y de los ríos, Posidón (Nepturno) entregóse al juego del amor y del placer de una manera desenfrenada. Loca y insensata. En sus redes amorosas, apresaba a las más bellas deidades. A veces, incluso, atrevíase a usurpar las propias amantes de Zeus. Lo cual le proporcionaba serios disgustos. Porque, cuando el Señor del Olimpo desataba su ira, la Tierra temblaba de espanto...

Posidón echó mano de las mil y una artimañas, a fin de lograr siempre sus propósitos. La divinidad Deméter, para escapar a las asechanzas del dios, tomó la forma de una yegua. Mas Posidón, a su vez, metarmofoseóse en caballo. Y Deméter, al final, engañada, cayó en la trampa...

Y lo mismo sucedió con la hija de Fórcine, el anciano que gobernaba las olas. Habiéndose enamorado de ella Posidón, quiso seducirla a base de muchos mimos y halagos. Pero la ninfa Toosa, que así se llamaba, resistíase...

Desesperado, el dios no dudó en acudir a Metis...

-Debes ser más "galante" con ella -aconsejóle la Sabiduría-. Toosa sabe que la amas. Sin embargo, la ninfa quiere una prueba concluyente...

-¿Y qué clase de "prueba concluyente" puedo yo brindarle...?

Metis musitó unas palabras al oído de Posidón. Éste sonrió satisfecho, mientras asentía con la cabeza...

-Acéptame, mi adorada ninfa Toosa -gimió suplicante Posidón-. Y yo, a cambio, te ofreceré un maravilloso y espléndido regalo. Será la prueba de mi amor verdadero hacia tí...

-Muéstramelo antes -exigió ella.

Posidón no se hizo rogar. Cogió a Toosa de la mano... y, en una décima de segundo, la condujo a un lugar paradisíaco...

-Este es mi regalo -dijo el dios del mar, señalando con el dedo índice de su mano derecha un suntuoso palacio de mármol, intensamente lindo y majestuoso, que se alzaba sobre las rocas de una hermosa bahía del Mediterráneo...

Toosa quedóse anonada. Asombrada. Perpleja. Como si estuviera viendo visiones. Y Posidón continuó:

-Aquí vivirás feliz y dichosa. Y tu nombre pasará a la posteridad. Las futuras generacions hablarán de tí. De tus beldades exquisitas y soberbias. Porque este rincón se llamará... ¡ Tossa! Igual que tú.

La ninfa, fascinada ante tanta maravilla y conquistada por las prometedores frases de Posidón, no opuso resistencia alguna a los brazos del dios, que atenazaron su figura. Al contrario. Ella alzó su cabeza. Las miradas de ambos chocaron. Había un extraño brillo en las mismas. Y un ósculo fogoso, apasionado, selló un pacto...

***
Y allí nació, poco tiempo más tarde, el cíclope Polifemo. El que ayudó a su madre, Toosa, en la lucha que ésta sostuvo con Medea y Jason -cuando los dos amantes regresaban de las islas Medas-, para arrebatarles el vellocino de oro. Y el que, al final, mordió el polvo de una cruel derrota, merced al valor y la astucia de Ulises, que lo dejó en la penumbra de la ceguera...

Esto último ocurrió muy cerca de donde había un gran bosque, poblado de altivos árboles de laurel ("llorer") -lugar que, con el correr de los años, tomaría el nombre de Lloret-, con cuyas escogidas ramas la ninfa Toosa coronaba a los triunfadores de unos extraños juegos que, para su no menos extraño deleite, solía asiduamente organizar en los alrededores de su fabuloso palacio de mármol...

Emilio Casademont Comas

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Lluís Companys, el meu parent llunyà

De l'inici de la Guerra (in)Civil espanyola, no en recordo absolutament res, ja que quan esclatà jo era molt petit. Però sí, en canvi, del seu final, a part del posterior i ràpid retorn a casa del meu pare, després d'haver estat alliberat d'un camp de concentració de soldats republicans fets presoners, gràcies a una sèrie d'avals, com el del meu avi matern, el seu sogre, que pertanyia a Acció Catòlica i anava cada diumenge a missa, a confessar i a combregar. Així, puc recordar, tot i que no pas amb una nitidesa total, que, uns dies abans d'entrar les tropes franquistes a la ciutat de Girona, la meva mare em dugué a una casa de pagès dels afores, per por dels bombardejos, i que tots els allà refugiats escoltàvem d'amagatotis una veu que, per ràdio, deia: «Catalunya és nostra. No ens la deixem prendre...!».

Durant alguns anys, vaig arribar a creure, com un il·lús, que aquell crit desesperat havia estat llançat per algú que, a part de tenir la pell salvada, volia quedar bé. Però no era pas així. Perquè, ja adolescent, vaig descobrir l'autèntica veritat. Aquell crit havia estat llançat per Lluís Companys des de la Ciutat Comtal, a punt de ser ocupada pels rebels, els «nacionales», i que Lluís Companys no era pas el Lluís Companys que ens «pintaven» els enemics de Catalunya. Lluís Companys era, en realitat, un home seriós, valent i honrat. Fins i tot, em vaig assabentar que costà molt de convèncer-lo perquè abandonés la capital catalana i fugís a França, creuant la frontera pel Coll de Manrella (Alt Empordà), on diumenge de la setmana vinent, dia 19, en memòria seva i de tots els que estimen la llibertat, se celebraran una colla d'actes en una trobada, que sumarà ja la trentena. I és que ell volia «rebre» les tropes de Franco tot sol, assegut a la seva cadira presidencial de la Generalitat republicana, i assumir tota la responsabilitat d'uns fets. Només el féu desistir d'aquesta actitud tan noble un detall: el deure que tenia de protegir, dins les seves escasses possibilitats, aquells que emprenien el dolorós camí de l'exili...

Per altra banda, també vaig descobrir, gràcies al meu oncle Remigi de Barcelona, el modestíssim nínxol on havien anat a raure les restes de Lluís Companys, després del seu assassinat. Aquell nínxol es trobava al cementiri de Montjuïc, davant la immensitat lluminosa del Mare Nostrum. Allò m'emocionà de debò. A la làpida, hi figurava una creu, acompanyada d'una senzilla inscripció que deia «Familia Companys» (la paraula «Familia», com cal suposar, escrita en la llengua obligada de l'Imperio, o sigui, amb la primera i sense accentuar) i unes flors... «Sempre n'hi ha, de flors. Com a la tomba de Francesc Macià, que és més avall. Ah!, i encara que no ho sembli, també sempre aquests dos llocs tenen una vigilància especial», m'advertí el meu oncle, que havia estat molt «macianista», mentre, una mica neguitós, mirava pertot arreu. No fos cas que algú ens veiés per allà fent massa el «tafaner»...

La vida té coses curioses. Perquè, qui havia de dir-me que, amb el temps, arribaria a emparentar-me amb Lluís Companys? Fou, concretament, l'any 1968, quan, per raó del meu matrimoni, això succeí. La meva dona és neboda dels Companys d'Olot, la qual cosa significa que jo en sóc un nebot. Els Companys d'Olot, que són una branca dels Companys del Tarròs, un dia em parlaren de la desgràcia que els suposà portar aquest cognom. I és que, després de la Guerra (in)Civil, foren molt mal guipats per determinada classe de gent i, àdhuc, arribaren a perdre injustament un important plet, tal com algú ja els havia avisat: «Vale más que lo dejen correr. No tienen nada que hacer. Porque ustedes son parientes del Pajarito». Aquest era el motiu o el malnom que hom donava a Lluís Companys.

Per tant, encara que, de lluny, sóc parent del president màrtir. I sempre me n'he sentit la mar d'orgullós, car en Companys (que, al llarg del seu mandat, hagué d'enfrontar-se a múltiples, complicades i greus situacions) fou un home que volgué morir trepitjant terra catalana, atès que, juntament amb la resta dels seus familiars més propers, era el que més estimava No oblidem el cas del seu fill, en Lluïset, deficient mental, que, en sortir de l'hospital parisenc on es trobava internat per ser traslladat a un lloc segur, després d'un bombardeig de l'aviació hitleriana es perdé i fou engolit per una immensa riuada de persones que fugien terriblement espantades, i que Lluís Companys, com a bon pare, s'entestà de forma inútil a buscar-lo, desoint els consells que alguns li donaren, fet que facilità que els nazis el detinguessin.

L'amor a Catalunya, en definitiva, fou l'únic gran «delicte» que cometé Lluís Companys. I per aquesta raó, un cop lliurat a la policia franquista, aquesta el torturà i, al final, el condemnà a la pena capital, que s'acomplí amb el seu afusellament a Barcelona, al castell de Montjuic, dimecres que ve, diada de Santa Teresa, farà 68 anys, després d'un procés judicial ple d'espantoses irregularitats, i que ara hom intenta que es revisi i es declari nul, cosa que, incomprensiblement, sembla que, per dissort, no serà gens fàcil...

Monument a Lluís Companys, erigit al Coll de Manrella

Emili Casademont i Comas

dissabte, 4 d’octubre de 2008

L'oblidat músic Jaume Pahissa


A una colla d'il·lustres músics catalans, com Lluís Millet, Amadeu Vives, Antoni Nicolau, Enric Morera, Francesc Alió, Jaume Pahissa, etcètera, se'ls ha inclòs en l'anomenada Generació del 1908, ja que nasqueren i compongueren gran part de la seva important obra immediatament abans o després de l'any esmentat, que fou quan, ara fa un segle, s'inaugurà el barceloní Palau de la Música, seu de l'Orfeó Català.

Entre aquells destacats músics, el més oblidat de tots és el mestre Pahissa, que obrí els ulls a la vida a Barcelona, el 8 d'octubre del 1880, i a qui, amb motiu del centenari de la seva naixença, el també músic Xavier Montsalvatge, que aleshores era crític de La Vanguardia, li dedicà un article, on deia, després d'indicar que segurament passaria desapercebuda aquella commemoració, que Jaume Pahissa fou una de les últimes figures de la Renaixença i un avançat del noucentisme musical, al qual aportà un nombre considerable de significatives creacions en el camp de la música simfònica i, sobretot, en el del teatre líric, «donde parece que encontró su lenguaje expresivo más personal y, en todo caso, el que le permitiría crearse un nombre y un prestigio que las últimas generaciones de músicos ignoran». El gironí Montsalvatge (que, com a periodista, fou director del prestigiós i recordat setmanari barceloní Destino, al llarg d'una època difícil, en temps del franquisme), tenia raó. I, en conseqüència, tot feia preveure que, en efecte, ningú no faria el més mínim esment de Pahissa en complir-se un segle de la seva arribada al món. Però, a les dues de la tarda del mateix dia 8 d'octubre del 1980, Ràdio-4, motivada per la publicació del citat article de Xavier Montsalvatge, n'oferí una informació, que fou difosa per tota una sèrie d'emissores del Principat.

I així fou com moltíssima gent pogué assabentar-se que Jaume Pahissa estrenà exitosament a Barcelona, l'any 1906, la seva obra La presó de Lleida, que il·lustrava un poema d'Adrià Gual, de la qual donà cap a cent cinquanta representacions; que, quatre anys més tard, tornà a triomfar, amb una versió extraordinària del poema simfònic Canigó, el cèlebre poema de mossèn Cinto Verdaguer, versió estrenada a la Plaça de braus de Figueres, i que, el 1913, féu el mateix amb la seva primera òpera, Gala Placídia, basada en la tragèdia d'Àngel Guimerà, al Gran Teatre del Liceu.

Aquest era en Jaume Pahissa, del qual, a partir del 1937, es perdé quasi el rastre, atès que emigrà a l'Argentina (era un republicà de soca-rel i intuïa clarament que la Guerra Civil s'acabaria amb la victòria del dictador Francisco Franco), després d'haver estat director del Conservatori Superior de Música de Barcelona. I a Buenos Aires continuà la seva tasca de compositor, fins que, l'any 1969, el sorprengué la mort, tot deixant, a l'altre costat de l'Atlàntic, noves obres que li donaren grans èxits (el ressò dels quals, per cert, no arrribà a Catalunya), obres com Cantata en la tumba de Federico García Lorca, que compongué per iniciativa de Margarida Xirgu, l'exímia actriu també exiliada a Amèrica. Per altra banda, cal ressaltar que Pahissa féu conèixer al públic argentí diversos ballets de caràcter català. «Es lamentable que sólo podamos dar una información nuy vaga sobre la actividad creadora de Jaume Pahissa durante el período de su madurez artística a partir de su exilio americano, al que tuvo que resignarse cuando tenía 57 años», deia Montsalvatge en el seu article de La Vanguardia, que cloïa amb aquestes encertadíssimes paraules: «La música de Jaume Pahissa es un testimonio vivo de un período importante y fecundo en la historia de la música catalana moderna».

Sobre l'estrena del poema simfònic Canigó, cal remarcar que qui en dóna una àmplia i exacta informació és Josep Maria Bernils i Mach, l'actual cronista oficial de la capital de l'Alt Empordà i col·laborador del Diari de Girona, en el seu llibre Figueres, cien años de ciudad, editat l'any 1974 i guardonat amb un dels premis literaris que organitzava la Societat Coral Erato. Així, gràcies a ell, podem saber, entre moltes altres coses, que la iniciativa partí d'un grup de figuerencs, els quals elegiren Josep Carner (perquè adaptés el poema verdaguerià), Jaume Pahissa (perquè en fes la música), Adrià Gual (perquè dirigís l'obra) i la Plaça de braus figuerenca (perquè fos l'escenari de la representació a l'aire lliure). I després d'assenyalar que aquella representació, prevista per al 3 de maig del 1910, fou preparada a consciència, amb la participació de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu i el seu cos de ball, etcètera, i que, per als decorats, s'anà a Sant Martí del Canigó, per tal de copiar fidelment el seu monestir i el seu paisatge, Josep Maria Bernils explica el següent: «En la noche anterior al estreno, se levantó un temporal de tramontana destrozando el decorado y causando grandes desperfectos, que impidieron la representación señalada. Fue un desastre económico para los organizadores. Ante esta situación, Barcelona quiso hacerse con el honor de representar en la Ciudad Condal este poema, pero los figuerenses reaccionaron con gran espíritu y volvieron a organizarlo todo para el 12 de junio. Fueron unos días de tiempo inseguro, con cielo plomizo, pero se mantuvo sin llover y pudo llevarse a cabo la representación con un clamoroso éxito».

Pel que he pogut constatar, però, gairebé tothom ignora, actualment, que Jaume Pahissa escrigué les belles particel·les del poema simfònic Canigó, estrenat a la desapareguda Plaça de braus figuerenca, i que aquella històrica representació, constituí, tal com indica l'amic Bernils, un èxit d'allò més clamorós. El mestre Pahissa, en definitiva, fou un gran músic, un músic extraordinari, condemnat avui, pràcticament i lamentablement, a romandre en l'oblit...


Emili Casademont i Comas