diumenge, 30 de desembre de 2007

El pessebre, en camí d'un gran canvi


De pessebres nadalencs, se'n solen fer de dos tipus: un de pretensions artístiques i arqueològiques, amb paisatges, construccions i gent de la Judea de fa dos mil·lennis, i un altre, força més senzill, que representa un Nadal ambientat a Catalunya, on es fa viure el Diví Infant en el nostre temps, d'acord amb el criteri, comú entre el poble, que Jesús neix cada any i pertot arreu.

En aquests últims pessebres, que són els més nombrosos, hi ha algunes escenes indispensables. La principal és la coveta, dins la qual es troba l'Infant en un bressolet; a la seva vora, la Mare de Déu, gairebé sempre asseguda; i a l'altre costat, sant Josep, amb la vara florida i dret, sense oblidar el bou i la mula, ajaguts, un a cada banda del bressolet, en actitud de voler escalfar el Diví Nadó. I fora de la cova, i fent camí cap a aquesta, hi ha tot un estol de pastors que van a adorar el Nen Jesús, carregats amb ofrenes, igual que els Tres Reis d'Orient, aquests ricament vestis, com els reis del joc de naips, dels quals segurament han estat copiats. Tots s'adrecen, guiats per l'estel, vers l'establia. I en un racó, hi trobem l'àngel, penjat dalt d'un arbre, que anuncia la fausta nova del naixement de Jesús, com també, en un altre racó, el caganer, car l'home que caga no pot estar absent del clàssic pessebre català.

I, a part de les citades escenes indispensables, formen el conjunt d'aquests pessebres molts altres elements i personatges. És a dir, el pont, que travessa un riu fet amb vidre, amb paper argentat o, fins i tot, amb aigua; al peu del riu, un pescador que pesca un peixet i, al seu costat, una dona que renta la roba... Més enllà, hi ha un molí de tipus llatí; ací i allà, casones ben semblants a les nostres masies de tradició romana, davant les quals s'aixequen pallers, etc. I tot aquest panorama està poblat per una munió de gent que feineja ardidament: l'home que llaura, el que porta un feix de llenya al coll, la doneta que tira gra a les gallines, la vella que fila asseguda al peu de la masia, el caçador amb una escopeta ben lluent, l'ase carregat a desdir de llenya, un pagès que cava la terra; la dona que ve de la font amb els càntirs plens d'aigua, el que dalla i el que sega (tot i que, per Nadal, el blat a penes si es nat...!), etcètera.

Recordo que jo, quan era petit, una de les coses que més m'enocionaven del Nadal era, precisament, el pessebre. Pocs dies abans d'arribar la data del 25 de desembre, quan ja havien començat les vacances escolars, agafava el cistell i anava als boscos de Palau-sacosta (avui la majoria lamentablement desapareguts a causa de l'annexió d'aquest municipi, als anys 60 del segle passat, a la ciutat de Girona) a cercar molsa, esparreguera, branquetes de pi, de bruc... i també uns bons rams de gallerans florits (aleshores, pel que fa a respectar determinades plantes boscanes, no hi havia les prohibicions d'ara), que feien autèntic goig. I no era pas jo l'únic vailet que ho feia, ja que també obraven de la mateixa manera molts dels meus companys d'escola, acompanyats tots quasi sempre pels nostres pares, els quals gaudien, com nosaltres, de la joia de fer el pessebre. I quin enrenou hi havia a l'hora de construir-lo...! Quin remenament de taules, de cadires, de suro...! L'estable, tot primer, el posàvem a la dreta, al fons; però a la dreta després veiem que no hi quedava prou bé i el canviàvem de lloc. De la cuina, la mare ens portava una mica de farina, per tal de simular la neu de les muntanyes; el pare feia d'electricista i col·locava una petita bombeta dintre l'establia... Quina alegria i quina emoció, valgan's Déu...! I quan faltava poc perquè el «cu-cut» de casa toqués les dotze campanades del dia 25 de desembre (calia fer-ho en aquell moment i no pas al punt de la mitjanit, a fi de no arribar tard a la Missa del Gall), tots anàvem a situar-nos a l'entorn del nostre pessebre i entonàvem unes belles cançonetes nadalenques catalanes, entre les quals mai no mancava la popular Cançó del rabadà, que comença dient: «A Betlem me'n vull anar...».

Fins aquí, tot correcte. Però resulta que El Periódico de Catalunya oferia una informació, el proppassat dia 22 d'aquest mes de desembre, segons la qual Benet XVI volia que el pessebre de Nadal, que s'instal·la cada any a l'entrada de la basílica de Sant Pere, al Vaticà, s'ambientés a Natzaret i no pas a Betlem. Fonts vaticanes, consultades per l'esmentat diari barceloní, indicaven que això no era pas cap caprici del Papa alemany, sinó una interpretació que ell, un gran estudiós de la figura de Jesús, feia d'un dels quatre evangelis canònics. Concretament, el de sant Mateu, que diu (ho copio textualment de l'edició catalana del rotatiu): «Quan Josep es va despertar, va fer el que l'àngel del Senyor li havia ordenat i es va emportar Maria amb ell. I sense que la conegués, ella va donar a llum un fill, al qual va posar per nom Jesús». De manera que, com que Josep vivia a Natzaret, «es pot col·legir que l'infantament es va produir en aquesta població», remarcava El Periódico de Catalunya, alhora que es demanava: «Significa això que Natzaret reemplaçarà Betlem i li prendrà el lloc en l'imaginari catòlic?».

Doncs, jo diria que sí, si he de ser sincer, i que quedaran esborrats del pessebre nadalenc els pastors i el bou i la mula (de fet, segons vaig llegir abans-d'ahir a l'edició digital del diari gratuït 20 minutos, ja han desaparegut del pessebre que s'exhibeix enguany al Vaticà, inaugurat la vigília de Nadal), atès que la naixença de Jesús, d'acord amb l'explicació que en dóna l'Evangeli de Sant Mateu (i del que, per la seva part, opina sobre el tema el Sant Pare), es produí a la fusteria -i no pas en un establia de Betlem- que sant Josep tenia a Natzaret. D'altra banda, hi ha moltíssims evangelis apòcrifs -evangelis no reconeguts per l'Església catòlica- que ofereixen diverses versions relatives a aquesta qüestió, així com a la vida de Jesucrist, alguns detalls de les quals ja han estat acceptats pel Vaticà, sense que això vulgui dir que aquesta «aixeta» estigui tancada del tot. A més, s'han fet troballes arqueològiques, que són objecte de profunds estudis, i la dels manuscrits a la Mar Morta, als anys 40 del segle passat, que poden contribuir a acabar de capgirar encara més la truita...

En un futur no gaire llunyà, doncs, tot fa ben preveure que el clàssic pessebre nadalenc, tant el de grans pretensions com l'altre, aquell que els meus companys d'escola i jo fèiem de petits -i que avui encara es construeix arreu de casa nostra-, arribarà a entonar l'adéu, per tal de deixar pas, de forma totalment oberta, a un altre classe de pessebre ben diferent. O sigui, a un pessebre ambientat a Natzaret, on la popular Cançó del rabadà, en què els pastors parlen d'anar a Betlem a adorar el Nen Jesús, no tindrà el més mínim sentit...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (30-12-07)

diumenge, 23 de desembre de 2007

La nit més estelada de l'any

Diu la parèmia o proverbi (que és una màxima o sentència moral i didàctica, de caire erudit o popular) el següent: «La nit de Nadal,/ la festa dels estels/ i la festa major del cel». I també diu la parèmia o proverbi això altre: «La nit de Nadal,/ la més estelada de l'any». I és que hom creu que, durant la nit nadalenca, tots els estels surten i brillen tant com poden, per tal de veure i adorar el Nen Jesús. Aquesta creença feia que abans la gent de muntanya, en anar cap a l'església per assistir a la Missa del Gall, contemplés tota embadalida l'estelada i expliqués a la mainada, posant-hi més pa que formatge, com diríem usant la clàssica expressió popular, els noms i les tradicions de cada estel. De qualsevol manera, hi ha una cosa ben certa. I aquesta és que ara, en aquest moment de l'any, les nits són molt llargues i fan visibles un elevadíssim i espectacular nombre d'estels.

La celebració del Nadal no començà fins al segle XV, atès que els primers cristians se sentien redimits per la Passió i la Resurrecció de Jesucrist i dedicaven tota la seva atenció i tot el seu culte a aquest misteri. Pel que respecta a Catalunya, les celebracions del Nadal s'iniciaren al segle XIII, és a dir, força abans que a la resta del món cristià. I era llavors que, la vigília del 25 de desembre, es feia la matança del porc, ja que, antigament (i no tan antigament, com ja vaig explicar en un article anterior), havia estat costum menjar carn d'aquest animal en l'àpat nadalenc. El 1350, el rei Pere I, El Cerimoniós, per tal de donar més relleu i importància a la festa de Nadal, disposà que als seus dominis l'any comencés el dia 25 de desembre. D'altra banda, cal ressaltar que, en temps medievals, la gent organitzava per Nadal grans festes als palaus i castells, on es cantaven cançons de to trobadoresc, sempre davant retaules i imatges relacionades amb el Naixement, i es feien, també, grans àpats, els quals, dins un ambient de moltíssima alegria, acabaven amb dansa.

I tornant a la nit de Nadal, cal que em refereixi al tió. Demà serà la diada de fer-lo cagar (alguns «finolis», per cert, en lloc de cagar, en solen dir rajar). Una cerimònia, aquesta, molt arrelada arreu de Catalunya (malgrat la intromissió, d'uns anys ençà, d'un estrany Papa Noel estranger) i que a mi em porta bells records de la infantesa. Normalment, a casa solíem fer cagar el tió abans de la inauguració del pessebre i abans, així mateix, d'anar a la Missa del Gall. El tió cagava amb comptagotes, o sigui, de mica en mica, en diverses vegades (mai de cop), i, entre cagarada i cagarada, als petits ens feien resar alguns parenostres, tancats en una habitació, per tal de no causar cap molèstia al «personatge» (representat per un tronc, ben tapat amb un sac o una manta, a fi que no «pesqués» un refredat o, en el pitjor dels casos, una pulmonia), mentre anava de ventre i descarregava regals i més regals, producte del menjar i del beure que, des d'uns dies abans, li havíem donat. I per «animar-lo» a fer-ho, el bastonejàvem de valent, alhora que cantàvem allò de «Tió, tió, caga torró/ d'ametlla i de pinyó/ pel Naixement de Nostre Senyor». O bé, entonàvem aquella altra cançoneta: «Caga tió/; si no, et dono/ un cop de bastó», que no era -ni és- ben bé pròpia de Girona, ciutat on vaig nèixer i residir una colla d'anys. I la caguera del tió s'acabava quan aquest, el pobre, que ja no podia més amb la seva ànima, ens obsequiava amb un feix de llenya...

Antigament, els habitants de la Costa Brava deien que, durant la nit de Nadal, la mar era plana com la mà. I contaven que les sirenes d'aquest sector de la Mediterrània sortien dels seus cataus, cantant belles melodies, i podien arribar a encisar els homes. Així, un any, els veïns de Roses, Palau-saverdera i Castelló d'Empúries, que anaven a la Missa del Gall al monestir de Sant Pere de Roda en comitiva resant el rosari, foren «assaltats» per elles i, enmig d'esbojarrades rialles, s'endugueren dos fadrins de Palau, seduïts per aquells éssers preciosos, meitat dones i meitat peixos, mentre la resta dels veïns dels tres pobles altempordanesos esmentats corria, cames ajudeu-me!, a refugiar-se al temple de Sant Pere, refugi que l'endemà abandonaren, a trenc d'alba, i trobaren els cossos dels dos desapareguts convertits en dues immenses roques al cim del cap Norfeu. Es pot creure o no es pot creure aquesta història. Però la veritat és que, en l'actualitat, encara es veuen allà, vora el mar, un parell de roques que tenen figura humana, roques conegudes popularment com les dels «fadrins encantants»...

I s'explica, per altra banda, que, al fons de la vall de la pirinenca i històrica muntanya del Canigó, hi ha una campana immensa que és del diable, perquè ell és l'amo i senyor de tot el metall i de totes les altres riqueses que hi ha sota terra. Alguns anys, segons diuen, al bell punt de la mitjanit del 25 de desembre, hom sent que toca a festa, fet que asseguren que és de molt mal averany i pronòstic de calamitats públiques -pestes, fams i guerres-, atès que, quan el dimoni està content i de festa, és mal signe per als homes. Aquesta campana sembla que és germana de la Campana dels difunts, que resta amagada sota les Valls andorranes. Gent vella que vaig conèixer als anys cinquanta del segle passat al Principat d'Andorra, i que ara ja no forma part del món dels vius, estava ben convençuda de l'existència de la dita campana a les profunditats del seu territori, d'acord amb una llegenda recollida per mossèn Cinto Verdaguer (que jo no he trobat referenciada enlloc), i així ho contava, tot afirmant, amb contundència, que la Campana dels difunts, que la nit de Nadal també alguns anys diuen que deixa sentir el seu so, tocarà el dia del judici universal, per tal de cridar els morts per ser jutjats...

Són nombroses les històries que s'expliquen relatives a la nit més estelada de l'any. Una nit que, en temps passats, moltes persones qualificaven de màgica i moltíssimes més, pel que se sap, de meravellosa, car asseguraven que es produïen fets miraculosos que beneficiaven extraordinàriament la humanitat. No hem d'oblidar -i els cristians no ho obliden- que la nit de Nadal, segons els evangelis, nasqué Jesús, fill de la Verge Maria, un transcendental esdeveniment que també celebren, per cert, molts musulmans -els xiïtes, sobretot-, ja que és quan, fa anys, vingué al món el seu profeta Jesús, l'antecessor de Mahoma, l'últim i el més gran de tots els quatre profetes de la religió islàmica (religió que no reconeix Jesucrist com a Déu o fill de Déu) i el veneren. Com també veneren, i de forma especialíssima, Maria, la seva mare, la virginitat de la qual defensen a capa i espasa...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (23-12-07)

diumenge, 16 de desembre de 2007

El meu estimat «avi» Francesc


Les eleccions municipals celebrades a l'Estat espanyol l'abril del 1931, en donar el triomf a les candidatures d'esquerres, provocaren l'esfondrament del règim monàrquic i la proclamació de la Segona República. A Barcelona, aquest canvi fou efectuat per Francesc Macià i Llusà, que anuncià la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques.

Tres dies després, però, pressionat per Madrid, l'Avi Macià (tothom, amb respecte, li deia l'Avi) hagué d'accedir a un règim provisional en el marc del nom històric de la Generalitat de Catalunya. Durant aquest període, l'objectiu fonamental fou la redacció d'un projecte d'Estatut d'autonomia, fet al santuari gironí i pirinenc de la Verge de Núria, que refrendà majoritàriament el poble, i el debat a les Corts de Madrid, que resultà llarg i penós, acabà amb la seva aprovació, el 9 de setembre del 1932, després d'haver sofert moltíssimes retallades...

Amb tot, cal ressaltar que l'Estatut significà la recuperació més important de poder polític per part dels catalans des del 1714. I, en inaugurar-se les sessions del Parlament de Catalunya, Francesc Macià pronuncià, entre d'altres, aquestes paraules: «Tots els catalans -els de sang, els de llengua, els de naixença, els de residència- participaran en els avantatges de l'organització autonòmica. Considerem també catalans tots aquells que, residint a la nostra terra, conviuen amb nosaltres i se senten compenetrats amb els nostres anhels i ideals».

La consolidació de la Generalitat. però, no fou gens fàcil. Grans problemes, com la reforma agrària i la separació de l'Església i l'Estat, feren difícil el camí de la República i pertorbaren també l'aplicació de l'Estatut. I el 25 de desembre del 1933 morí Francesc Macià, el primer president de la Catalunya renascuda. Després, lamentablement, vindria la Guerra Civil i, durant un període que tingué una durada de quasi quatre dèdades, les seves tràgiques conseqüències per a les llibertats del poble català...

«Francesc Macià -explica a les seves «Memòries» Claudi Ametlla, l'antic governador civil de Barcelona i de Girona, a més de director de la històrica agència de notícies Fabra- moria a 73 anys, al cap d'una vida atzarosa que, després de la seva entrada a la política amb la Solidaritat, dedicà totalment a Catalunya. En passà bona part a l'exili, quan ací li impediren de predicar el seu catalanisme extrem. Durant aquell llarg període, propagà l'ideal patriòtic per Europa i per Amèrica, galvanitzà les colònies catalanes escampades pel món, intentà la invasió armada d'Espanya per Prats de Molló, feta sens dubte desproporcionada i cridada al fracàs, però que serví, amb el sensacional procès que li féu la justícia francesa, a fer conèixer arreu el nostre plet i a fer admirar, en ple segle vint, un patriota romàntic en estat pur».

L'enterrament de l'Avi Macià és un dels actes més impressionants de tots els temps esdevinguts a Barcelona. Les seves despulles foren acompanyades per milers i milers de persones. O sigui, per catalans de totes les comarques del Principat que, massivament, es traslladaren a la Ciutat Comtal, a fi de donar l'últim adéu al gran president, que rebé sepultura al cementiri de Montjuïc.

«(...) Les ales del meu pensament, en una fantàstica volada, em porten, aquest Nadal, al Cementiri Nou de Barcelona (Monjuïc). I allà, davant una freda tomba de marbre, tota rodejada i coberta de les boniques i aromàtiques flors, m'agenollo amb gran respecte i veneració. Aixeco els ulls, miro aquell cel blau i serè, on la Mediterrània s'emmiralla, i reso una fervorosa pregària. Francesc Macià, des de l'Eternitat, de ben segur que em contempla satisfet...». Això era el que jo deia ara fa trenta anys, en un article publicat a l'avui desaparegut bisetmanari 9 País, el Periòdic Independent de l'Empordà, editat després de l'òbit del dictador Francisco Franco a la ciutat de Figueres i dirigit per mi, article on, a més, ressaltava el següent: «En una data tan assenyalada com la de Nadal, trist aniversari de la vostra mort, Avi Macià, us vinc a retre el meu petit homenatge de bon català. D'un català que no us va arribar a conèixer, però que sempre s'ha sentit guiat per l'estel del vostre ideal, del vostre encès amor a la pàtria...».

En efecte, no vaig arribar a conèixer Francesc Macià. L'Avi abandonava aquesta Vall de Llàgrimes, després d'haver-hi fet una estada modèlica com a home de bé i com a extraordinari català, el 25 de desembre del 1933, amb la qual cosa l'alegria del Nadal d'aquell any es convertí en la més accentuada tristor, i jo obria els ulls a la vida poc temps més tard, en l'època del seu successor Lluís Companys, el president màrtir (que, en casar-me, m'hi emparentaria), i mig any abans d'esclatar la cruenta Guerra Civil. Però el cognom Macià, tot un símbol de les nostres llibertats nacionals, em quedà gratament gravat, de petit, a la memòria.

Durant els primers i difícils anys de la postguerra, és a dir, quan començava a tenir allò que se'n diu «ús de raó», se'm féu gairebé impossible, però, de saber tot el que constituïa la vida i miracles del meu ídol. Posteriorment, la situació anà canviant. Sobretot ho féu quan, als 15 o 16 anys, em caigué a les mans un exemplar del diari parisenc France Soir, que publicava un reportatge retrospectiu de Francesc Macià, relatiu als fets de Prats de Molló. En aquell treball periodístic (cal dir que, aleshores, jo era ja tot un enamorat de la llengua de Molière) es parlava del judici a què l'alt tribunal de París havia sotmès a l'extinent coronel Macià, per la seva «malifeta», judici on el Quixot català -així l'anomenaven- marcà una petjada realment extraordinària i superba, esdevinguda inesborrable.

Més endavant, i com a fruit de les meves converses amb gent que havia tractat personalment Francesc Macià (i que, fins i tot, sota les seves ordres havia participat en la temptativa de la invasió armada d'Espanya per Prats de Molló, en temps de la dictadura de Miguel Primo de Rivera), vaig arribar a conèixer-lo ben a fons, amb l'inestimable ajut -cal ressaltar-ho- que em proporcionà gentilment la senyoreta Maria, la meva recordada amiga Maria, la seva filla, que dorm el son etern, des de no fa pas gaires anys, al costat del seu pare.

Ben pocs homes com el meu estimat avi Francesc, el primer president de la Generalitat de Catalunya de l'era moderna, han escrit una autèntica pàgina d'or en el llibre de la història del nostre sempre tan injustament maltractat i odiat país, per part d'alguns que són ben coneguts de tothom, tant pel que fa als d'abans com als d'ara...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (16-12-07)

diumenge, 9 de desembre de 2007

El porc de Nadal i el porc fet alcalde

En un ja un xic vell calendari dels anys 30 del segle passat, recordo haver-hi vist un acudit que il·lustrava un dels dies del mes de desembre. Un soldat es presentava a un dels seus superiors de l'exèrcit, tot demanant-li permís per anar a una festa familiar...

- -li contestava el superior-. Ho trobo molt bé. Miraré què hi puc fer...

I, tot seguit, li preguntava: Què? Algun casament...? Algun bateig...?

-No, veurà- deia el soldat-. És que maten el porc...

Aquest acudit, benvolguts lectors, reflectia ben bé la realitat de l'època. Una realitat, repeteixo, dels anys 30 del segle passat. I també fou una realitat d'una dècada més tard. Perquè, un cop -era el 1943 o el 1944-, recordo també que, havent anat jo de petit a una casa de pagès que mataven el porc, s'hi presentà un dels seus fills (un fill dels amos de la casa, és clar) que feia el soldat. I s'hi presentà de sobte, inesperadament. El noi s'havia escapat de la caserna, per tal de poder participar en la festa familiar de la matança del porc. Els seus pares estaven desesperats, ja que temien que els militars -sempre tan rectes- el castiguessin de valent. Per sort, però, a en Pepitu de can Llorenç, del poble de Palau-sacosta, des de fa anys annexionat a la ciutat de Girona, no li succeí res. Perquè, a l'hora de passar llista, després d'haver fet un llarg viatge en tren, al vespre ja tornava a ser, altra volta, a la seva caserna o quarter, més content que unes pasqües. O sigui, ben tip de carn de porc i amb una bona provisió de botifarres, llardons, etc., que, en aquell temps d'escassetat de menjar, li faria treure el ventre de pena durant uns dies, juntament amb alguns dels seus companys de «mili» més entranyables...

La matança del porc, com molt bé deia aquell soldat de l'acudit, constituïa abans (ara ja no tant, per bé que encara es conserva una mica aquesta tradició) una gran festa de família. Jo, malgrat que la carn mai no m'ha acabat de fer allò que se'n diu el pes, quan era infant hi havia gaudit molt. A casa meva teníem bons amics -els de can Llorenç, sobretot- que vivien a pagès i sempre ens convidaven a la matança del porc, a canvi que el meu pare, carnisser de nissaga i d'ofici, els donés un cop de mà en la feina.


Segons el calendari de pedra esculpit a la portalada de l'històric monestir de Ripoll, el desembre constitueix el gran mes de la matança del porc, ja que hi és representat amb una escena d'aquest tipus. Així, al costat d'una dona amb un ganivet, hi ha un home amb una destral en actitud de ferir la bèstia. Una cosa terrorífica, al meu entendre, això de matar el porc a destralades. Però cal suposar que així degué fer-se al segle XII, que fou quan s'esculpí el citat, curiós i força desconegut calendari.

I la matança del porc encara té molts punts de contacte amb el Nadal. Són dues festes que apleguen les famílies. I, a part d'això, he d'esmentar que, fins no fa pas gaire anys, l'àpat tradicional nadalenc havia estat, a casa nostra, un porcell, com encara ho és a Mallorca i a molts pobles europeus. El gall de Nadal és relativament modern. Així, un segle enrere, el costum de matar un porc per celebrar la diada nadalenca degué estar molt estès, car en el rodolí dedicat a sant Tomàs, en l'Auca de les Funcions de Barcelona, hi ha representat un home que compra un porc, i amb l'epígraf que diu: «Sant Tomàs, porcs». I, com ja sabeu, el dia de San Tomàs s'escau (o s'esqueia fins fa poc) el 21 de desembre, data en què a la Ciutat Comtal s'havia celebrat abans una importantíssima fira de porcs, que era molt més extraordinària que les que, en alguns llocs, ara fan de galls. A més, el refranyer ens diu que «Si vols passar un bon Nadal,/ tingues un bon porc en sal», «Bon dia i bon any que Déu nos dô,/ per Nadal bona porcella,/ i per Pasqua un bon moltó», etcètera.

I hi ha diverses creences relacionades amb la mort del porc i els dies de la setmana. Creences, per cert, encara ben vives en moltes comarques gironines, com la de la Garrotxa, la de l'Alt Empordà, la del Baix Empordà i la de la Cerdanya. Així, hom creu que matar el porc en dilluns provoca la mort de l'amo de la casa. Del dimarts, ningú no en parla. Però del dimecres, per contra, hi ha dues creences ben oposades. Segons uns, la carn del porc mort aquest dia no es conserva bé. D'altres, en canvi, creuen que creix, augmenta i rendeix de forma considerable, raó per la qual el dimecres sempre ha estat el dia que es maten més porcs. Pel que fa al divendres, cal dir que és un dia funest, tot i que a Eivissa, per exemple, sostenen la creença que les matances porcines fetes en divendres són les més bones. I quant al dijous, al dissabte i al diumenge, tothom hi diu la seva, per bé que són moltíssimes les persones -la majoria- que s'inclinen a creure que el cap de setmana -i d'una manera en particular, el diumenge- és ideal per matar el porc.

I per acabar, cal que em refereixi a allò que s'explica que ocorregué al llogarret de Xia -també dit Chia-, a l'Alta Ribagorça, un any per Sant Antoni abat, conegut també com Sant Antoni del porquet. En tal dia s'havia d'escollir el seu alcalde. I com que tot eren picabaralles i discussions entre els veïns del poble, ja que no es posaven d'acord a qui fer-ne, al final decidiren tirar una poma costa avall del carrer més dret i costerut de la localitat i atorgar la vara de l'alcaldia a aquell que aconseguís agafar-la. Així fou fet. I tot just havien deixat anar la poma des del cim del carrer, sortí inesperadament, per sorpresa, un porc d'una cort, l'empaità amb el morro i se la cruspí. Els xianencs, de moment, no sabien com reaccionar. Però, fidels a la paraula que havien donat, elevaren el porc a l'alcaldia. I diuen que, durant el seu mandat, fou quan el poble anà més bé. Ah!, i de resultes d'allò, els habitants de Xia són qualificats, en el bon sentit de la paraula, de porcs...

Ja ho veieu, benvolguts lectors. Un porc, segons es conta, fou alcalde d'un poble. I el que és més important encara: aquell porc, que presidia les sessions i els plens de l'Ajuntament, sempre imposà respecte i féu que els xianencs prenguessin decisions encertades, sàvies i justes, ja que no volien ser qualificats, en el mal sentit de la paraula, de porcs. «Va ser tot un senyor alcalde. Un alcalde com aquell, avui dia faria falta a moltes poblacions...», asseguren alguns veïns de Xia, que no dubten a afirmar que aquesta estranya història arribà realment a succeir. I és possible, per què no?, que tinguin raó...


Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (9-12-07)

dimecres, 5 de desembre de 2007

PALAU SACOSTA Y SU FIESTA MAYOR

La calma, con la desaparición de las ajetreadas y calurosas jornadas estivales, vuelve a enseñorearse de las ciudades, de los pueblos. La siempre apetecible tranquilidad empieza a respirarse en el ambiente, apenas el ingente turismo ha dado sus coletazos postreros. Septiembre pone una pincelada triste en el paisaje, inequívoco preludio de esa anhelada paz que proporciona el oasis invernal. Y Palau Sacosta, la próspera población gerundense, salta a la palestra dispuesta a celebrar pomposamente su Fiesta Mayor.

Al llegar la señaladísima fecha del 29 de septiembre, Palau, la villa que debe su nombre al palacio que en ella poseyó la familia Sarriera, se viste con sus mejores galas y se apresta a recibir con los brazos muy abiertos a sus invitados. La invitación suele ser sencilla, pero fraterna, de corazón. Palau Sacosta, pueblo altamente hospitalario, se desvive por hacer grata la estancia del forastero. Siempre ha rendido culto a esta tradición. Y ahora, con ocasión de su Fiesta Mayor, por todo lo alto ha de rubricarlo.

El majestuoso tañido de las campanas de su iglesia anunciará al pueblo la grandiosa festividad del arcángel San Miguel. Muchos, empero, no percibirán, en esta mañana septembrina y otoñal, fresca y maravillosa, la voz del campanario. Porque las calles principales de Palau se hallan un tanto alejadas de lo que antaño era su parroquia.

Mas no importa. Payeses o no sabrán que una irresistible voz les llama. Y, fielmente, captarán su sentido y su significado. Los arados, las azadas... Todo, absolutamente todo, descansará en este día grande, así como los sufridos animales de labranza. Y san Miguel, ángel custodio y defensor del pueblo de Israel antes de Cristo, y ahora, después de Cristo, ángel custodio y defensor de la Iglesia, desde el cielo les impartirá su más cariñosa bendición.

Mientras, en la iglesia de Palau (donde recibí de manos del recordado mosén Francisco las aguas bautismales, templo testigo del solemne "sí" que pronunciaron ante Dios los autores de mi existencia), los palauenses elevarán sus plegarias al arcángel, el que, según la creencia, tiene a su cargo el rehusar o admitir en el Paraíso a las almas.

Luego, las sardanas en su plaza. La danza más bella de cuantas en la Tierra existen, como escribiera tan acertadamente Joan Maragall, será interpretada por la cobla y jubilosamente bailada por el pueblo. Grandes y chicos, hombres y mujeres, cogidos de las manos bailarán la danza noble por excelencia, la danza de la "germanor". Y desde el cielo, el arcángel san Miguel, complacido, sonreirá. Y las alegres notas de la tenora inundarán también el camposanto contiguo a la iglesia, en donde reposan seres queridos, cual si trompetas celestiales entonaran el más singular y emotivo responso.

Al mediodía, la gente se dispersará. Los viejos relojes solares de las vetustas fachadas de las masías de Palau señalarán la hora feliz del yantar, la hora codiciada por los buenos gastrónomos. Las mesas presentarán un aspecto de solemnidad. Lo mejor de los corrales, de los gallineros... Todo habrá sido sacrificado para festejar la gran "diada". Dícese que, aparte naturalmente del solemne oficio de la mañana, la auténtica Fiesta Mayor de los moradores de este pueblo reside en el extraordinario ágape. Quizás sea esto cierto. Al menos, para una mayoría de payeses.

Pero también la juventud de Palau Sacosta sabe divertirse. Y en los lucidos bailes del "envelat", al compás de los electrizantes ritmos en boga, más de una joven pareja se sentirá bajo los delirantes influjos de la moderna droga del "rock and rol".

Palau, en suma, vivirá unos días, aparte del de San Miguel, en completo jolgorio. Más adelante, una vez haya pasado el otoño a mejor vida, el manto monótono y triste del invierno se extenderá sobre su sonriente faz. Pero el arcángel, su celestial patrono y protector, velará por los habitantes de la población, por sus tierras, por sus cosechas... y, sobre todo, por sus inefables virtudes y tradiciones, tan celosamente guardadas por muchas generaciones de palauenses...

EMILIO CASADEMONT COMAS

Redactor del "Diario de África"

Tetuán (Marruecos)

Septiembre 1961

diumenge, 2 de desembre de 2007

La santa innocència de dos germanets

(Un conte de Nadal ben real, que té com a escenari
la ciutat natal de Salvador Dalí)


Havien fet el pessebre, havien aconseguit que el tió els cagués alguna cosa (encara que, això sí, apallissant-lo de valent a cops de bastó), havien anat a la Missa del Gall, havien cantat nadales ("villancicus", que en deien), havien menjat torrons el dia de Nadal, havien celebrat els Sants Innocents fent petites innocentades... I, després de tot això, aquells dos germanets esperaven, neguitosos, l'arribada del 31 de desembre, per tal d'anar a veure l'Home dels Nassos...

I, per fi, es presentà el "gran dia". Aquells dos germanets, de bon matí, anaren a la Rambla de Figueres, ciutat d'on eren fills i vivien, perquè algú els havia assegurat que, a primera hora, hi passaria l'Home dels Nassos, tot advertint-los, però, que si volien "guipar-lo", calia que portessin la camisa ben mullada (1). Això no obstant, l'Home dels Nassos els deixà amb un bon pam de nas. Potser, pensaren, perquè no duien prou xopa la camisa...

-Escolti, senyora -li demanaren a una dona que venia de comprar el pa-. No ha pas vist l'Home dels Nassos?

-Sí; ara mateix acaba de tombar per aquella cantonada...

I aquells dos germanets, cames ajudeu-me!, correren vers el lloc que els indicava la dona (que, per cert, es mostrava molt riallera), des del qual s'accedeix al Teatre-Museu Dalí. Però arribaren a l'internacionalment famós i visitadíssim "cau" de l'artista empordanès, que trobaren tancat i barrat, i tampoc no veieren l'Home dels Nassos...

-Escolti, senyor -li preguntaren, sempre fent gala d'una fina educació, a un home amb el qual es toparen en un racó de la plaça Gala-Salvador Dalí-. No ha pas vist l'Home dels Nassos?

-Ja ho crec que sí...! No fa ni un parell de segons. Precisament, sortia d'aquest museu, el "Dalí", després d'haver portat, com cada any, un ciri a la tomba del pintor, que és enterrat sota la seva cúpula. I se n'ha anat, baixant per aquestes escales que tenim darrere nostre, cap al carrer de la Jonquera. Potser, si us afanyeu, encara el trobareu esmorzant en algun bar, cruspint-se una gran cassolada de botifarres picants amb mongetes, botifarres d'aquelles que posen les orelles dretes, esmorzar que "mulla" amb conyac de garrafot, carregat de pebre molt fort, i que sol rematar amb uns quants "carajillots" de Troia, ben ensucrats amb sal norra, d'aquella que s'assegura que és la bona, que fan sonar esquellots de joia...

I aquells dos germanets, aconsellats per l'home de la plaça Gala-Salvador Dalí, que exhibia un curiosíssim somriure i que demostrava ser molt afeccionat a fer versos (versos força mal engiponats, però versos, al cap i a la fi), s'adreçaren, sense pèrdua de temps, cap al popular carrer de la Jonquera, on, abans de la seva reforma, es concentraven les "cases de barrets". Però tampoc allà no hi descobriren la presència de l'Home dels Nassos...

Voltant, voltant, anaren a parar, finalment, al carrer Ample, davant l'històric edifici del Casino Menestral Figuerenc...

-Escolti, senyor -li digueren a un jove que trobaveren-. No ha pas vist l'Home dels Nassos?

-Sí; ara fa un instant. I m'ha semblat que es dirigia vers la plaça de la Palmera. Per cert, us haig de dir que m'ha fet venir esgarrifances. Tenia tants nassos com dies té l'any...!

Però, arribats ràpidament a la plaça de la Palmera, ben a prop de l'edifici en un pis del qual havia viscut, de jove, en Dalí, pis on el genial pintor ja feia, aleshores, moltes excentricitats -que eren censurades pels veïns, al·legant que atemptaven contra la moral més tradicional-, aquells dos germanets foren víctimes d'una nova i tremenda decepció...

Les hores anaren transcorreguent. Quasi era migdia. I com que algú havia dit que, a les dotze, l'Home dels Nassos solia anar cada any a fer el "toc" a can Tarota Vermella -tasca, situada vora la plaça del Gra, popularment anomenada així pel color que lluïa el nas del seu amo, adorador fervent del déu Bacus-, aquells dos germanets cap allà adreçaren les seves passes. Però es veu que feren "salat" per molt poc, o sigui, que hi arribaren un pèl tard (així, almenys, els ho diguerenc), ja que, una vegada més, es quedaren amb la canya sense peix...



Havent dinat (això és un dir, car el neguit els privà d'empassar-se res del que hi havia als seus plats), aquells dos germanets correren cap a l'Ajuntament, car la ràdio anunciava que, a primera hora de la tarda, l'Home dels Nassos seria a la Casa de la Vila. Però, arribats allà, el porter, que reia com un beneitó (explicava que acabava d'engegar a dida un individu una mica rarot, que volia fer-li creure, parlant en català, però amb un marcat accent de Navata (2), que era l'alcalde de Figueres), els comunicà que l'Home dels Nassos havia tocat el dos feia escassament dues dècimes i mitja de segons. O, potser, dues dècimes de segons, sense la mitja. No ho recordava ben bé...

Desesperats, però sense donar-se encara per vençuts, aquells dos germanets continuaren el seu recorregut per tots els carrers i places de la capital de l'Alt Empordà, ciutat natal d'il·lustres xiflats, com ara el citat Salvador Dalí, per tal d'aconseguir veure l'Home dels Nassos, personatge que, curiosament, tothom assegurava haver vist passar feia un instant, però que ells no podien mai enxampar. I ja a hora fosca, amb les cames fent-los figa de tant anar amunt i avall, optaren per llançar la tovallola...

De qualsevol manera, una cosa tenien clara: l'Home dels Nassos segur que havia passat. Tothom ho certificava. I les persones d'edat ja un xic avançada, a més, estaven la mar de contentes, perquè el fet, segons afirmaven, tot al·ludint una creença dels seus rebesavis, significava que, com a mínim, el món encara duraria un any més...

El neguit d'aquells dos germanets per veure l'Home dels Nassos s'havia esvaït. Però, per a ells, ara en naixia un altre, de neguit, després de tenir l'absoluta certesa (tot el que els deien els grans anava a missa) que la fi del planeta Terra no era imminent...

I el nou neguit, molt més accentuat que no pas el que acabaven de viure, era per saber si els Reis Mags d'Orient, al cap de cinc dies, passarien. Que arribarien a Figueres, no en tenien cap dubte, ja que els constava que se'ls preparava una colossal rebuda, anunciada per tota la ciutat a bombo i platerets, però que passarien per totes les cases i deixarien a la seva tot aquell bé de Déu de coses que els havien demanat per carta, ja no ho veien tan clar...

I és que els pares d'aquells dos germanets, així com els de molt altres infants com ells, pares que s'endevinava d'una hora lluny que pertanyien al dissortat "gremi" de la gent necessitada, deien que corria el rumor que els tres monarques orientals, entre el maleït euro, que havia encarit bàrbarament el preu de tot, i els exageradíssims i injustificats impostos que es veien obligats a pagar, estaven bastant escurats de butxaca, igual que moltíssimes persones que vivien -o malvivien- d'uns salaris modestos o bé d'unes pensions més que modestes, raó per la qual Melcior, Gaspar i Baltasar, lamentant-ho moltíssím, potser, es veurien forçats, aquell any, a ser d'allò més "rancis"...

I el rumor, finalment i fatalment, esdevingué notícia certa. Perquè aquells dos germanets, nascuts en el si d'una família de classe treballadora i humil (però, això sí, honrada fins al moll de l'os), el matí del dia 6 de gener tenien els ulls plens de llàgrimes...

Malgrat tot, aquells dos germanets no s'acabaven de creure que els Reis d'Orient, que tenen fama de ser immensament rics i poderosos, estiguessin, aquell any, bastant escurats de butxaca...

I així, dins la seva santa innocència -però pensant d'una manera ben lògica i natural-, arribaren a la conclusió que la culpa de l'ocorregut (i l'ocorregut era que les seves grans peticions s'havien traduït en la rebuda de quatre punyetetes ridícules i insignificants, com ara un parell de "piruletes", dos globets per inflar, una capseta de llapis de color, un quadernet per pintar, un llibret de contes de l'any de la picor, etc.) la tenia el servei de Correus, que no havia lliurat la seva carta als monarques orientals a l'hora, tot recordant que, molt abans de la vigília del penúltim Nadal, enviaren un bonic "cristhma" als seus avis, residents a la veïna població de Vilafant (la casa dels quals es troba separada de la d'ells, a Figueres, per encara no cinc minuts a peu), i no "aterrà" a la seva bústia fins al cap d'un mes i mig, quan s'anaven a celebrar les esbojarrades festes de Carnestoltes...

(1) Abans, hom deia a la mainada de Girona que, si volien veure l'Home dels Nassos, calia que mullessin ben bé la camisa que duien al riu Onyar i l'exhibissin, tot seguit, al Pont de Pedra.

(2) Navata és el petit poble altempordanès on aquell alcalde figuerenc residia i pagava els impostos municipals, infinitament inferiors als de la ciutat que governava.


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Àncora", setmanari de la Costa Brava (Sant Feliu de Guíxols)

Número extra de Nadal del 2006