· "La Actualidad Española" col·locà el "9 País" entre les vint millors "publicaciones regionales" de l'Estat
· Es venia arreu dels Països Catalans i als quioscos madrilenys de la Puerta del Sol i de l'Aeroport de Barajas
· Un llibre de text escolar, publicat per l'Editorial Magisterio Español, utilitzà l'"Avui" i el "9 País" per explicar el que és un diari
· Amenaça terrorista: "Primero el Papus y ahora el 9 País"
El panorama periodístic a Figueres, en produir-se la mort del general Franco (20 de novembre del 1975), era realment desolador. Només sortia al carrer un setmanari, "Ampurdán", editat per la Jefatura Local del Movimiento des de feia tres dècades i mitja, que continuava essent el portaveu de l'Ajuntament. Poc abans, havia desaparegut "Vida Parroquial" -o "VP"-, publicació de l'Església, igualment de periodicitat setmanal, tot i que, en els seus últims temps, solament treia un número quan podia, que era cada mes o cada dos mesos. I poc abans, també, la capital de l'Alt Empordà havia contemplat la "fugida" cap a Barcelona de "Canigó", setmanari editat per Xavier Dalfó i dirigit per la seva esposa, Isabel-Clara Simó, amb l'intent de convertir-se, des d'allà, en el gran setmanari dels Països Catalans, intent que, en determinats moments de la seva vida (acabada, lamentablement, el 1983), veié coronat per l'èxit.
Cal destacar que, tant "Vida Parroquial" com "Canigó", procuraren retre culte, sempre que els fou possible, a la llengua catalana. L'"Ampurdán", per contra, fou tota una altra història, encara que, a partir del 1976 (obligat per les circumstàncies polítiques del moment), començà a canviar una mica...
I fou, precisament, a principis d'aquell any 1976, després del traspàs del dictador, que Carles López Cusí (e.p.r.), Jordi Vallmajó, Alejandro Liaño, Vicenç Burgas (e.p.r.) i jo decidírem fundar, a la capital altempordanesa, allò tan important i del qual estava òrfena la ciutat, és a dir, un periòdic totalment independent i català, amb l'aspiració d'arribar-lo a convertir, al cap d'algun temps, en diari. De moment, però (no volíem pas anar de pressa), només sortiria els dimarts i els divendres. I la seva informació no es limitaria tan sols a Figueres, sinó que abraçaria tota la geografia empordanesa, o sigui, l'Alt i el Baix Empordà. Això, naturalment, com a element bàsic, atès que també desitjàvem que el periòdic es fes ressò dels esdeveniments més transcendentals de la resta de Catalunya i del Rosselló o Catalunya Nord.
Pel que fa al seu títol, després d'haver hagut de descartar el d'"Endavant", que ja estava registrat, ens decantàrem pel de 9 PAÍS, perquè, tal com dèiem en l'article editorial del primer número, «volíem ajudar, també, a fer un nou país». I hi dèiem, així mateix, entre d'altres coses, el següent: «9 PAÍS és un periòdic català -cal no oblidar-ho mai-, malgrat que admeti en llurs pàgines alguns treballs escrits en castellà. Hom ha de tenir em compte, ultra la idea democràtica que guia aquesta publicació, que no tots els catalans, o les persones que viuen a casa nostra, saben llegir i escriure el català. La dictadura que, en els darrers quaranta anys ha imperat a Espanya, en té la culpa. Però cal confiar que, de mica en mica, s'arribarà a l'esperada i desitjada normalització».
DIFICULTATS SERIOSES
Però situem-nos, ara, en el moment d'anar a treure al carrer el periòdic. Arribada l'hora de la veritat, que en podríem dir, els fundadors de 9 PAÍS ensopegàrem amb un parell de dificultats bastant serioses. Per una banda, no hi havia a Figueres, en aquell instant, cap impremta preparada per fer una publicació periodística diària, ni tan sols trisetmanal o bisetmanal, i per l'altra, encara regia (i amb tota la seva "virulència") l'estranya, absurda i "mussoliniana" llei de premsa del règim franquista, la qual ens obligava, entre d'altres coses, a tenir una colla de periodistes inscrits al Registre Oficial de Periodistes (ROP), posteriorment cancel·lat, i amb residència fixa a la capital de l'Alt Empordà, amb les considerables despeses que això comportava.
Malgrat tot, el 27 d'abril del 1977, diada de la Mare de Déu de Montserrat, en iniciar-se aquell any les Fires i Festes de la Santa Creu i quan les primeres eleccions democràtiques trucaven a la porta, aconseguírem fer sortir el primer número de 9 PAÍS. Però, cal ressaltar-ho, amb un permís no gaire clar, ja que era verbal, del tristament famós Ministerio de Información y Turismo (permís "arrencat" personalment a Madrid per Carles López Cusí, que hi havia anat des de Barcelona utilitzant el pont aeri, mentre s'estava acabant d'enllestir, a la Ciutat Comtal, el número), amb la redacció a Figueres (instal·lada en un piset del carrer Lasauca), amb els tallers repartits entre Barcelona (fotocomposició) i Sabadell (tiratge), amb format de petita revista i amb una sola aparició setmanal, és a dir, els dimecres.
Molt poc temps més tard, però (i impulsats pel nostre gran entusiasme, que ens feia vèncer tots els entrebans que se'ns presentaven), poguérem fer sortir el 9 PAÍS dues vegades a la setmana (els dimarts i els divendres), tot convertint-lo així en bisetmanari.
"COM UN DIARI"
En un interessant i documentat estudi sobre les publicacions que sorgiren a les comarques gironines durant la predemocràcia, Joan Carreras i Péra descrigué a "Punt Diari", el 27 de març del 1980, aquell pas fet per 9 PAÍS de la manera següent: «L'editorial del director, Emili Casademont i Comas, es titulava 'Com un diari', i això dóna idea de l'ambiciós projecte. "9 País" es transformava en la primera publicació periodística d'informació general de les comarques gironines, després de "Los Sitios" (rotatiu pertanyent a la Cadena de Prensa del Movimiento i depenent de Madrid), i, per tant, en la primera pensada i escrita en català. En aquesta nova etapa, mida i paper eren totalment estil diari, així com tot l'esperit que l'informava». O sigui que bé pot afirmar-se, tal com s'ha dit més d'una vegada, que 9 PAÍS fou el primer diari d'aquestes característiques, tot i editar-se només dos cops per setmana, que, després de l'any 1939, hi hagué a les comarques de Girona, ja que "Punt Diari" encara no havia, llavors, tret el nas al carrer.
Per altra banda, convé remarcar que a les pàgines de 9 PAÍS trobaren acollida firmes de gran prestigi, com, per exemple, la d'Ernest Lluch, que seria covardament assassinat més tard per ETA, i la de l'il·lustre historiador Miquel Coll i Alentorn, que després esdevindria president del Parlament de Catalunya. I també cal recordar que 9 PAÍS fou un dels periòdics que publicaren les primeres biografies autèntiques de Josep Irla i Lluís Companys, els dos antics presidents de la Generalitat. La d'aquest últim, per cert, signada per mi i sota el títol "El meu parent Lluís Companys". A part d'això, 9 PAÍS acollí totes les informacions dels partits polítics i centrals sindicals, abans de la seva legalització, que ens arribaven.
Els esforços per tirar endavant aquell periòdic, però, foren enormes: picabaralles, com abans ja he consignat, amb el Ministerio de Información y Turismo, que s'entestava a fer-nos complir, si us plau per força, una llei descaradament atemptatòria contra la llibertat d'expressió (àdhuc s'atreví a enviar-me un ofici, ordenant-me el tancament del periòdic, que anà a raure a la paperera); picabaralles amb "El País", diari madrileny que començava a ser poderós i que es pensava que "tot el país" era seu, així com amb "El 9 Nou", de Vic, per la qüestió de la capçalera... Ah!, i una vegada. a causa d'una vaga d'impremtes a Barcelona, haguérem de confeccionar un número entre la Ciutat Comtal (d'amagatotis, com cal suposar), Terrassa, Vilafranca del Penedès i Sabadell.
LECTORS "MADRILENYS"
El problema greu, però, era, sens dubte, que continuàvem tenint la redacció a Figueres i els tallers a Barcelona i a Sabadell (a la ciutat vallesana, la rotativa del "Diari de Sabadell"). Aquesta circumstància fou realment fatal per al bisetmanari, els exemplars del qual, mitjançant la Distribuïdora dels Països Catalans (la mateixa del diari "Avui") arribaven a tot Catalunya, al Rosselló (era força habitual veure algú pels carrers de Perpinyà, amb un exemplar del periòdic independent de l'Empordà a les mans), al País Valencià... i, fins i tot, hom podia trobar el 9 PAÍS als quioscos de la Puerta del Sol i de l'Aeroport de Barajas, a Madrid, on el solien comprar molts catalans residents a la Villa del Oso y del Madroño, juntament amb l'"Avui". O sigui que 9 PAÍS també tenia lectors "madrilenys"...
A finals de l'any 1978, i per tal de mirar de remeiar la situació, instal·làrem el primer equip de fotocomposició i la redacció, tot junt, en un local un xic gran del carrer de Sant Josep. Però ja era massa tard. I així, 9 PAÍS, quan complia els dos anys de vida, hagué de "plegar veles". Les dificultats de tota mena (entre elles, l'econòmica) eren, veritablement, insalvables. El gran intent i la gran il·lusió de dotar la capital de l'Alt Empordà d'una autèntica publicació periodística diària (aleshores, de dimarts a diumenge) se n'anaren, llastimosament, en orris. La desaparició de 9 PAÍS donà pas, tot seguit, a la naixença del setmanari "Hora Nova", del qual em vaig fer càrrec de la direcció en els seus primers mesos, publicació que, actualment, continua editant-se (a càrrec de l'empresa Noves Edicions Altempordaneses, S.L., que substituí la primitiva Editora Empordanesa, S.A.), esdevinguda bisetmanari des del 28 de gener del 2005.
A la col·lecció de 9 PAÍS, que és buscadíssima per part de prestigioses hemeroteques i estudiosos de la premsa, hi ha reflectida tota la història de Catalunya de l'interessant i convuls període polític 1977-79. I també hi ha reportatges exclusius, com el realitzat amb el rei Joan Carles I i la reina Sofía (a qui anomenàrem la "reina bufona", un "piropo" genuïnament català que ella entengué a la perfecció i que ens agraí per escrit), durant la visita privada que ambdós feren, l'any 78, al Teatre-Museu Dalí, sense oblidar el gran reportatge sobre l'arribada triomfal a Barcelona del president Josep Tarradellas, amb el seu cèlebre "Ja sóc aquí!".
SATISFACCIONS
Entre les satisfaccions rebudes, cal destacar, a part de les sovintejades referències que feien els mitjans de comunicació de l'Estat a les informacions aparegudes a 9 PAÍS (El "Nueve País", que deia Radio Nacional de España), que, a les acaballes de l'any 1978, "La Actualidad Española", la prestigiosa revista madrilenya avui desapareguda, col·locà el 9 PAÍS entre les vint millors "publicaciones regionales" de l'Estat, motiu pel qual ens arribaren felicitacions a dojo, i q ue, el 1979, un llibre de text escolar, "Ponent", publicat per l'Editorial Magisterio Español, féu servir el 9 PAÍS i l'"Avui", per tal d'explicar a la mainada el que és un diari d'informació general.
Mai no podré oblidar aquell 9 PAÍS, que jo vaig tenir l'honor de dirigir al llarg de tota la seva existència, ni aquells formidables col·laboradors amb què vaig comptar, bastants dels quals enguany, malauradament, ja no formen part del món dels vius: Juli Molons, Narcís Pijoan, Maria dels Àngel Anglada, Montserrat Vayreda, Ramon Guardiola, Ferran Garrido i Pallardó, Vicenç Burgas...
AMENAÇA TERRORISTA
I tampoc mai no podré oblidar que, per "culpa" d'exercir un periodisme honest i independent, 9 PAÍS, a més de ser citat al Jutjat algunes vegades, rebé una terrible amenaça que, gràcies a Déu, no s'arribà a complir: «Primero el Papus y ahora el 9 País». Això és el que hom podia llegir pintat a la paret d'un edifici de la plaça de la Victòria, després de l'atemptat que els feixistes, enemics de la llibertat, perpetraren contra la seu de l'esmentada revista barcelonina i que, per desgràcia, ocasionà alguna víctima mortal.
Naturalment, aquesta amenaça, tot i ser gravíssima, no aconseguí fer canviar en absolut el "tarannà" del periòdic 9 PAÍS, considerat, repeteixo, malgrat que la seva aparició no anà més enllà de ser bisetmanal, el primer diari d'informació general pensat i fet en català, nascut, després d'una llarguíssima dictadura, a les comarques gironines...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada