dimecres, 31 d’octubre de 2007

«Gerona Deportiva» es va avançar

Ara fa 40 anys, va començar a publicar, en ple franquisme, textos escrits en català

Va ser el primer periòdic d'esports a fer-ho, després del final de la Guerra Civil

Reproducció de l'article signat per Emili Casademont i Comas, aparegut l'any 1998 al llibre-programa de les Fires i Festes de la Santa Creu de Figueres, sota el títol «Girona Deportiva i l'esport figuerenc», llibre-programa editat per la publicació local Marcador:


DOS JOVES DOCTORS en Història Contemporània, Xavier Pujadas i Carles Santacana, han escrit la història de la premsa esportiva a Catalunya (1882-1992) que, sota el títol L'esport és notícia, ha estat editada conjuntament pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Diputació de Barcelona dins la col·lecció "Vaixells de Paper".

No hi ha dubte que aquesta obra és important, ja que ve a omplir un buit existent en el camp de la premsa esportiva catalana. Mai fins ara no se n'havia fet un estudi-històric exhaustiu, tot i l'abundància de capçaleres que aquesta classe de publicacions ha tingut a casa nostra, algunes de les quals han arribat a gaudir de llarga vida i, en determinades èpoques, de molta difusió i popularitat. Aquest és el cas, per exemple, del setmanari Gerona Deportiva (posteriorment, ja en temps de la democràcia, Girona Deportiva), nascut el 1953 i mort una trentena d'anys més tard (per raó d'haver deixat de fer festa els diaris el diumenge i sortir l'endemà), que cada dilluns oferia una detallada informació literària i gràfica de l'activitat desenvolupada el dia abans a les nostres comarques. Per això, Gerona Deportiva no ha pogut ser obviada pels autors de L'esport és notícia. És més, en donen una àmplia referència a les pàgines del seu llibre, on reprodueixen una de les portades de la publicació (la corresponent al dia 24 de setembre del 1962) i hi inclouen la fitxa de Gerona Deportiva, tot i que aquesta és força incompleta, a part de detectar-s'hi molts errors, com el de consignar que el director era Carles Sureda (en un altre lloc del volum, hi apareix Joan Sureda i Prat), quan, en realitat, era Jaume Sureda i Prat, que després, fins al seu traspàs, passaria a ocupar el mateix càrrec al Diari de Girona. De qualsevol manera, el fet realment important és que a Gerona Deportiva se li assigna un lloc d'honor en aquesta història de la premsa esportiva a Catalunya, cosa de la qual cap més publicació comarcal especialitzada en esports no pot presumir, lloc d'honor també motivat perquè "en ple franquisme -diu-, va incloure el primer article en català de la premsa esportiva".

En efecte, tal com ressalta L'esport és notícia (anteriorment, l'any 1975, ja ho havia fet un gran estudiós i historiador de la premsa, el figuerenc Jaume Guillamet, en la seva obra La nova premsa catalana), Gerona Deportiva fou el primer periòdic d'esports que, després de la Guerra Civil, publicà (el 1967) textos en català. I ho féu, precisament, amb una sèrie d'entrevistes realitzades per mi, sota el títol genèric d'"El personatge de la setmana". El miracle l'obrà en Sureda, que molt hàbilment sabé "arrencar" un permís verbal del delegat provincial del Ministerio de Información y Turismo, González Sobral, en dir-li que es tractava de fer una secció intranscendent, de caire més aviat humorístic, sobre l'esport gironí. Més endavant, es publicaren altres seccions en la nostra llengua a Gerona Deportiva, també fetes per mi, com la titulada "Emili Casademont i Comas i la seva carta mig tancada", totes les quals obtingueren una excel·lent acollida per part del públic lector. A més, i com a fet curiós, cal remarcar que en una d'elles es digué, per primera vegada, on es construiria el nou camp de futbol del Girona, club que havia d'abandonar Vista Alegre, cosa que, aleshores, semblava que era un "secret d'estat"...

Hi ha molts errors i omissions a L'esport és notícia, pel que fa a Gerona Deportiva (tant és així que dóna la sensació que els únics que la fèiem érem només en Sureda i jo), errors i omissions en certa manera comprensibles, atès que els seus autors tan sols han pogut consultar l'Arxiu Històric de la Ciutat de Girona i aquest, igual que la Biblioteca Carles Fages de Climent, de Figueres, no té la col·lecció completa del setmanari. Això no obstant, cal celebrar d'allò més que la tasca -abnegada, sacrificada, entusiasta- que duguérem a terme els homes de Gerona Deportiva (els Pepe Martínez Rubio, Miquel Gil Bonancia, Ernest Mascort, Josep Bosch i Grau, Jordi Bosch, Narcís Planas, Jordi Xargayó, etc.) hagi estat reflectida de forma destacadíssima en aquesta història de la premsa esportiva a Catalunya, on majoritàriament es fa esment de les publicacions barcelonines.

D'una manera o altra, com a redactor o bé com a col·laborador, jo vaig estar quasi sempre vinculat a Gerona Deportiva. La redacció del setmanari, on tantíssimes hores vaig passar treballant, es trobava al carrer de la Cort Reial número 18 i, al llarg del temps, el periòdic s'imprimí a diversos tallers de la ciutat i de Salt. I cal remarcar que, gràcies a les linotípies de Paco Fontané (en un temps en què encara no havien aparegut els ordinadors i es componia generalment a mà), fou possible que Gerona Deportiva es pogués posar a la venda a primeríssima hora del matí (del dilluns, és clar), amb les notícies -algunes d'elles ben fesques- de les principals localitats de les nostres comarques. En aquest aspecte informatiu, la ciutat de Figueres constituí un cas excepcional, ja que, en determinades èpoques (i sota el títol de "Noticiario figuerense"), àdhuc el setmanari li arribà a dedicar una pàgina sencera, sense comptar les àmplies ressenyes dels partits de futbol de la UE Figueres, equip que, quan militava a Tercera Divisió, s'enfrontava amb el seu gran rival, el Girona. Val a dir que la història de l'esport figuerenc d'una bona colla d'anys es troba extensament reflectida a la col·lecció del setmanari Gerona Deportiva, una de les "estrelles" del qual, per cert, fou, als anys 70, l'aleshores president "unionista" Antoni Pagès, actual directiu del Barça, tot i jugar el conjunt blanc i blau a Regional Preferent. Sempre era molt interessant el que deia i feia l'amic Antoni, que intentà també fer-se càrrec del club gironí, quan el futur d'aquest començava a endevinar-se molt negre, per tal de mirar de salvar-lo...

I no voldria acabar sense recordar alguns dels corresponsals que, al llarg del temps, tingué Gerona Deportiva a la capital de l'Alt Empordà: Xavier Dalfó (director de la revista Canigó), Josep Maria Bernils i Mach (actual cronista oficial de Figueres), Josep Fajol (més tard, alcalde figuerenc), Josep Maria Bertran, Serafín López "Finín" (exjugador de la Unió), Joaquim Ballestero, Josep Maria Gumbau, etc. A ells es deu, també, que Gerona Deportiva o Girona Deportiva, publicació impresa a dos colors -el negre i el vermell-, hagi passat a formar part de la fabulosa història de la premsa esportiva catalana...


Emili CASADEMONT I COMAS

diumenge, 28 d’octubre de 2007

Sant Narcís i les Fires de Girona


En un capvespre tardoral amarat d'encís, d'alegria i d'animació de cap a les acaballes del mes d'octubre, cada any comença a giravoltar la nòria de les Fires de Girona. Només, de vegades (i aquesta circumstància s'ha repetit bastant en determitats moments de la història), amb una nota que podríem qualificar de discordant. O sigui, la dels núvols, que vessen unes llàgrimes -inevitablement, acompanyades d'una temperatura un xic freda- damunt la ciutat dels quatre rius. I això féu que, un dia ja força llunyà (deixant de banda el lògic empipament que el fenomen em produïa), em sentís poeta i es forgessin a la meva ment, en contemplar com les daurades fulles dels plàtans de la Devesa rebien uns delicats òsculs mullats, aquests senzills (i, en opinió d'alguns, inspirats i encertats) versos: «Ploren els núvols del cel/ i ses llàgrimes, en caure/ besen unes fulles d'arbre/ que tenen color de mel...».

Però les llàgrimes no són sempre producte d'una aflicció, d'una pena. Sovint, com és sabut, signifiquen tot el contrari. És a dir, exterioritzen moments de felicitat, de joia. I, potser, quan els núvols obren l'aixeta dels dipòsits dels seus plors, en encetar-se la gran setmana gironina, és perquè experimenten el goig del retrobament amb les Fires i Festes de Sant Narcís, tan tradicionals, formoses i catalanes. És probable, doncs, que l'emoció del retrobament entendreixi els fràgils cors d'aquests romàntics núvols. De tota manera, però, convé pregar-los que sàpiguen reprimir les seves emocions, a fi que, amb el màxim esplendor possible, deixin celebrar les Fires de Girona, presidides, durant tots els dies de la seva durada, pels acariciadors raigs del sol de tardor. Sant Narcís els ho agrairà d'allò més. I també, és clar, els gironins.

Demà, dia 29 d'octubre, serà festa grossa a Girona, ja que la ciutat celebrarà la diada de sant Narcís, el patró i protector de la Tres Vegades Immortal capital de la comarca del Gironès. El sant que, l'any 1285, durant el setge de la població per part dels francesos, comandats per Felip l'Ardit, enemic de Pere III, féu sortir del seu sepulcre unes mosques terribles (morades i negres i verdes i vermelles), que eren verinoses i que derrotaren l'exèrcit de l'altra banda de la ratlla pirinenca. Aquest fou el cèlebre Miracle de les mosques, que es produí, concretament, quan els francesos volien anar a profanar el bagul provisional del sant, que li havia construït un fuster gironí. Al carrer de la Barca, per cert, hi ha un petit carreró dit de Les Mosques, que res no té a veure amb elles. Però sí, segons es diu, amb la vida de sant Narcís, car, antigament, hi existí una casa senyorial, habitada per persones cristianes, on una vegada el sant trobà refugi, quan era perseguit pels seus enemics. Sant Narcís estava perdut, atrapat, ja que aquells malvats havien descobert el seu amagatall. Però, per inspiració divina, trobà la manera de despistar-los, servint-se d'un enginyós trucatge de petjades. I així, mentre el cercaven per un costat de la casa, el sant arribava al temple tranquil·lament i donava gràcies al Senyor per l'ajut que d'Ell acabava de rebre. Aquest fet fou conegut per Les petjades de sant Narcís, petjades que, al llarg de molts anys, es conservaren intactes. Després, el temps les esborrà...

Sant Narcís, nascut de pares cristians i nobles, i educat en la religió de la seva família (cal advertir, però, que ningú no sap a quin lloc veié la primera llum de la vida, ni tampoc si són veritat o no moltíssimes coses que d'ell es conten), per la seva virtut i ciència fou consagrat bisbe. I mogut per un celestial impuls, se n'anà a la ciutat d'Augsburg (Alemanya), on s'hostatjà a casa d'una noia de vida llicenciosa anomenada Afra, noia que les oracions de monsenyor Narcís alliberaren d'aquesta malaurada situació, tot arribant, amb el temps, a ser canonitzada. Ben a prop de Girona, precisament, a Sant Gregori, hi té una ermita dedicada. O sigui, la coneguda ermita de Santa Afra, que és un lloc tradicional de pelegrinatge. I fou des d'Augsburg (sempre seguint allò que conta la tradició més estesa) que sant Narcís es traslladà a Girona, la ciutat més bonica d'Espanya, juntament amb Toledo, elogi fet pel filòsof Miguel de Unamuno. I els gironins, que no tenien pastor, l'aclamaren com a prelat. Tres anys després, quan els cristians creixien en gran nombre, mercès als ensenyaments del sant, els gentils determinaren matar-lo. I el bisbe Narcís patí martiri, mentre celebrava la Santa Missa. Això passava, diuen, l'any 307, durant la persecució contra ells decretada per l'emperador romà Dioclecià.

Sant Narcís té un miracle la mar de bonic. Segons es conta, alguns gironins pensaren un dia que, si posaven quelcom en contacte amb el cos incorrupte del sant, allò adquiriria grans virtuts. Així les coses, un 29 d'octubre hi col·locaren unes pomes que, dies després, retiraren del sepulcre i les guardaren com si fossin relíquies. I tanta i tanta fe dipositaren en aquelles pomes que, en tocar-les, molts malalts afirmaven que es guarien, alhora que hom explica que, en repetides ocasions, apaivagaren, llençant-ne algunes a l'Onyar, les temibles crescudes d'aquest riu, que passa pel bell mig de la ciutat de Girona, quan el seu desbordament era ja imminent...

I en la diada de Sant Narcís, els gironins van a l'església excol·legiata de Sant Feliu, la del campanar punxegut i escapçat, per tal de venerar el sant. Tothom li demana favors, amb la seguretat que serà escoltat. I tothom, també, va a cercar un mica de cotó fluix beneït. Un cotó fluix de sant Narcís que, segons la creença popular, té la virtut de guarir el mal d'orella, perquè ha tocat el sepulcre (no el cos, que Déu sap on, el pobre, anà a raure) del gloriós patró de Girona. I grans i petits, així mateix, fan via cap a la Devesa, perquè allà hi ha un bon ambient firal: «(...) I els centenaris plàtans de l'encisadora Devesa, tan "retratada" pels pinzells màgics de Santiago Rusiñol, han començat a teixir un pal·li meravellós, amb les seves primeres fulles daurades per la tardor. Un pal·li llarg. Molt llarg. Tant i tant que abriga els passeigs i avingudes del formós i romàntic parc, on s'han donat cita les clàssiques parades dels firaires. Uns passeigs i avingudes que també han començat a lluir una bonica catifa de color d'or i d'aram, feta per les primeres fulles dels arbres que han caigut a terra, espolsades per tots els vents, entre els quals no hi ha mancat aquell vent fresquet de tramuntana d'una bella sardana, que porta lletra de l'inspirat i recordat escriptor gironí Joaquim Ruyra». Aquest petit text forma part d'un capítol dedicat a les Fires de Girona, la meva estimada ciutat natal, així com la del meu nét -en Marc-, que, quan jo era bastant jovenet, vaig publicar en un llibre, interpretant allò que, emocionat, veia. O, si més no, que creia veure...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (28-10-07)

diumenge, 21 d’octubre de 2007

El centenari d'«Estètica de la sardana»

Joan Vinyas i Comas, que fou advocat, periodista i secretari de l'Ajuntament de Girona, relata, en el seu llibre Memòries d'un gironí (editat l'any 1932 i reeditat fa poc pel Col·legi de Periodistes de Catalunya), que, a primers de juliol del 1908, començà a publicar-se el diari Lo Geronès, amb impremta pròpia, i que aquest nou rotatiu de la ciutat dels quatre rius, del qual ell fou un dels principals impulsors i redactors, sortí amb totes les qualitats i tots els defectes de la bona fe i de la inexperiència dels qui el feien, dirigit per un jovenet completament «peix» en la matèria, substituït de manera ràpida per Esteve Fontbernat i Verdaguer, d'Anglès, de major pràctica i experiència en el periodisme, mort no gaires anys més tard en plena joventut, que escrigué un cèlebre llibret sobre la sardana.

Esteve Fontbernat (i enceto la història que, com a fruit de les meves investigacions, jo puc explicar d'aquest avui injustament oblidat personatge) nasqué al poble d'Estanyol, municipi de Bescanó, el 1887. Però, al cap d'un temps, la seva família s'instal·là a la veïna localitat d'Anglès, d'on era filla la mare, la Lluïsa, i allà, a can Verdaguer -casa de la qual ella era propietària-, l'Esteve hi morí quan només tenia 23 anys. El seu germà Josep, destacat músic, escriptor i polític, contà als autors del volum primer de l'obra La Sardana (Editorial Bruguera, Barcelona 1969) el següent: «Hi ha quelcom de dramàtic en la mort de l'Esteve, l'any 1910. L'Enric, el nostre germà petit, va agafar el tifus, quan tenia 8 o 9 anys. La seva mort era irremeiable, no hi havia cap esperança de salvar-lo. L'Esteve el va venir a veure i va contagiar-se del mal. Al cap de vuit dies moria, mentre que el pobre Enric es va curar com per miracle».

Cal anotar que a aquest pobre Enric, nascut a Anglès el 1900, que fou un actiu sardanista i dansaire d'esbart (i que havia participat, a més, juntament amb en Josep, en els històrics fets de Prats de Molló, formant part de l'exèrcit d'en Macià), li esperava un mort tràgica, ja que el 19 de juliol del 1936, residint llavors tota la família a Barcelona, caigué heroicament el primer dia de les lluites al carrer, al portal de la Pau (les Drassanes), tot donant la Generalitat republicana el seu nom a una via pública de la ciutat, nom que els franquistes eliminaren després, el 1939, i que l'actual Generalitat no s'ha dignat a restituir, atès que ara se'n diu carrer del Cardenal Cassanyes.


L'Esteve -i torno a ell- formà part d'aquell grup de gironins (els Grahit, Montsalvatge, Miquel de Palol, Tharrats, Sobrequés, Rafael Masó i Valentí, etcètera) que introduïren el ball de la sardana a Barcelona. I, a més d'això, escrigué el llibret Estètica de la sardana, datat a Anglès el 25 d'octubre del 1907 (aquesta datació complirà cent anys dijous que ve) i publicat poc després, el mes de gener del 1908, per la barcelonina Tipografia L' Avenç. Un llibret, un dels primers estudis fets sobre la dansa més bella (jo en tinc un exemplar, encara que força malmès pel pas del temps), on indicava com havien de posar els braços els dansaires (respectaré el català que hi és emprat, propi del principi de segle passat): «En les tirades de curts ha de fer-se ab els braços completament baixos, com demostrant decaiment o cansanci, posició molt ben adequada, perquè en aquesta part de la sardana la música quasi sempre guarda un ritme arrocegadiç i mandrós. En cambi, al començar els llargs, la música sembla aixeribir-se, tornant-se més valenta, escaient més, llavors, els braços alts». Unes setmanes abans de la publicació d'Estètica de la sardana, l'Esteve ja havia pronunciat una conferència sobre el tema al local de l'Associació Popular Catalanista, situat al barceloní carrer dels Escudillers Blancs, conferència comentada de forma molt favorable per la premsa del Cap i Casal, sobretot per la revista La Nació Catalana. I tot allò, afegit als articles que ell mateix publicaria posteriorment a Lo Geronès, motivà que molts sardanistes ballessin d'acord amb aquella norma. D'aquesta manera, nasqué l'anomenat «estil Fontbernat», que, actualment, tothom utilitza i que la Federació Sardanista de Catalunya dóna com a bo: «La sardana -diu- té dos tipus de passos: els curts i els llargs. Corresponen a dues fases musicals també denominades curts i llargs. Els curts es ballen agrupant els compassos de dos en dos i amb els braçós avall. Els llargs, de quatre en quatre, amb els braços a l'alçada de l'espatlla».

Això no obstant, durant molt de temps hi hagué bastants sardanistes que ballaven amb els braços sempre aixecats, la qual cosa originà fortes discussions entre els dos bàndols. Josep Fontbernat, en un Glossari andorrà, emès per la Ràdio de les Valls (tot primer, dita Ando-ràdio i, en la seva última època, Sud-ràdio) el 21 de novembre del 1969, deia el següent, sense voler decantar-se per ningú: «Els sardanistes d'ara ballen els curts de la sardana amb els braços caiguts, i els aixequen quan arriben els llargs. Jo no sé qui té raó. Però, quan veig que els sardanistes d'ara abaixen els braços, penso en el meu germà gran, que va morir tal dia com avui, en aquell 1910, al petit poble d'Anglès, que en guarda la despulla...». Però la despulla de l'antic director del diari Lo Geronès, autor del llibret Estètica de la sardana, ningú no sap avui on es troba, ja que desaparegué «misteriosament» del vell cementiri anglesenc fa temps. En aquest cementiri, per cert, l'estat de deixadesa del qual ha fet parlar molt últimament, hi reberen definitiva sepultura, l'11 de setembre del 1982, les restes d'en Josep (que renuncià a presidir el govern de la Generalitat a l'exili, cosa que afavorí Tarradellas) i de la seva esposa, Simone, traspassats a Andorra.

L'Esteve Fontbernat era una persona dotada d'una intel·ligència superior. I, si la Parca no l'hagués visitat tan jove, de ben segur que hauria arribat molt lluny en el camp de les lletres, comptant-hi la poesia. I fins i tot, potser, en el camp de la pintura, atès que, igual que Prudenci Bertrana (un dels insignes escriptors catalans que cada any, per la Festa Major d'Anglès, anaven a dinar a can Verdaguer, convidats pel fill gran de la casa), també feia «córrer» els pinzells amb molta gràcia i soltesa. La seva cal·ligrafia, per altra banda (conservo uns bells assaigs literaris escrits amb ploma per ell), és d'aquelles que enamora. I pel que fa al periodisme, cal ressaltar que l'Esteve, en el seu forçat pas efímer per la premsa gironina i barcelonina (en aquest últim cas, pel diari La Publicitat) donà una bona prova de la seva extraordinària vàlua.

Aquest fou l'Esteve Fontbernat i Verdaguer, l'inventor d'un estil de ballar la dansa més bella, que és el que acabà triomfant, estil que figura en el seu magnífic llibret Estètica de la sardana, escrit a Anglès. La llàstima, però, és que ara, en complir-se el centenari d'aquesta obreta, no se'n pugui trobar cap exemplar enlloc...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (21-10-07)

diumenge, 14 d’octubre de 2007

L'última satisfacció d'en Companys


A causa del meu matrimoni, estic emparentat de lluny amb la família Companys del Tarròs, motiu pel qual, quan em refereixo a Lluís Companys, sovint l'anomeno, com és lògic, el meu parent. I en complir-se -demà, dilluns- el 67è aniversari de la mort del president màrtir (fou afusellat, recordem-ho, la matinada del 15 d'octubre a Barcelona), considero adient relatar el fet -bastant ignorat- que originà el seu tràgic final. O sigui, el fet (els detalls del qual, per raons òbvies, conec força bé) de la detenció d'en Companys a França, país on es refugià, juntament amb alguns dels seus familiars més propers, el 1939. Una detenció, practicada per la Gestapo i instigada per la policia franquista, que en Lluís hauria pogut evitar (i sense gaires complicacions, segurament), si no l'hagués traït el seu gran amor de pare...

Lluís Companys tenia un fill, en Lluïset (molt enamorat, per cert, de Santa Cristina d'Aro i de Sant Feliu de Guíxols, localitats on solia passar els estius), que era deficient mental. El 14 de juny del 1940, quan les tropes alemanyes envaïren la capital de França, els parisencs abandonaren massivament la ciutat, temerosos de ser víctimes de les atrocitats dels nazis. I entre els fugitius, enmig d'una fenomenal bogeria col·lectiva, hi havia el director del sanatori de l'Abbaye que, amb el seu automòbil, s'emportava els dos malalts de més responsabilitat que tenia al seu càrrec: una princesa romanesa, també deficient mental, i el fill de Lluís Companys, tractat al centre pel metge català Anguera de Sojo. Però un bombardeig alemany obligà la multitud a ajeure's al terra i, en acabar-se aquell terrorífic moment, a en Lluïset l'arrossegà la riuada humana. Indocumentat, i sabent només pronunciar quatre mal comptades paraules en català, el pobre noi anà a raure a un batalló de l'Exèrcit francès, fins que un oficial, adonant-se del seu llastimós estat, se n'apiadà i féu que l'internessin en un centre psiquiàtric de la ciutat de Llemotges.

A la Baule, població de les costes atlàntiques franceses, Lluís Companys i la seva segona esposa, Carme Ballester (que no era pas la mare biològica d'en Lluïset), estaven molt angoixats, perquè tots els esforços que feien per localitzar el fill perdut resultaven estèrils. Mentrestant, tothom aconsellava el president que fugís, davant el perill de ser detingut pels alemanys, a punt d'ocupar aquella població on residia. «No marxaré d'aquí fins que trobi el meu fill, en Lluïset», repetia ell amb fermesa. I a començament del mes d'agost d'aquell any 1940, amb la Baule en poder dels nazis, la policia alemanya, acompanyada d'uns quants policies espanyols, detingué Lluís Companys i, tot seguit, procedí a traslladar-lo a París, des d'on, després de passar uns dies a la presó de la Santé, fou conduit a Madrid.

Per cert, cal remarcar, obrint un parentèsi, que l'últim periodista que «entrevistà» el meu parent (i escric entrevistà entre cometes, perquè tan sols hi pogué intercanviar unes frases molt breus i aquestes no es pogueren convertir en lletres d'imprenta) fou Juan José Castillo, segons ell mateix declarà en el decurs d'una de les darreres entrevistes que li foren fetes per televisió abans de finar. L'antic director d'El Mundo Deportivo, de Barcelona, i destacat comentarista esportiu de TVE, es trobava recollint informació de successos a la comisaria de policia de Saragossa (Castillo treballava, aleshores, en un diari de la ciutat de la Verge del Pilar), quan hi féu «parada i fonda» el cotxe que traslladava el detingut president de la Generalitat de Catalunya a la capital de l'Estat.

Carme Ballester -i torno a ella, després de tancar el parèntesi- es mobilitzà per localitzar en Lluïset, ja que l'estimava moltíssim, com si ella mateixa l'hagués portat al món. I la sort l'acompanyà, ja que el prefecte de Llemotges li comunicà que el fill del seu marit estava internat al psiquiàtric de la ciutat que ell governava, encara no ocupada pels nazis. El viatge de la Baule a Llemotges era difícil i molt arriscat. Però un periodista català, Josep Maria Tarragó, que treballava a França, s'oferí per anar a buscar en Lluïset, comptant amb l'ajut d'un carnet internacional de premsa reconegut pels alemanys. I després de múltiples peripècies, arribà a Llemotges, on es féu càrrec de la dissortada criatura, tot emportant-se-la, en un viatge que fou una veritable odissea i que s'inicià l'1 de novembre del 1940, cap a París, on el pobre Lluïset visqué amagat a casa del doctor Anguera de Sojo.

Posteriorment, el 1942, el fill de Lluís Companys quedà ingressat en un sanatori parisenc, en el qual emmalaltí greument i li hagueren de tallar una cama, fins que tres anys després, víctima de la tuberculosi, morí en plena joventut. El poeta Ventura Gassol fou un dels assistents a l'enterrament, segons m'explicà ell mateix una vegada, enterrament efectuat al cementiri de Saint-Mandé, després dels funerals oficiats en una església parisenca, i el fèretre fou recobert amb la senyera.

Però reculem en el temps i situem-nos en el mes d'octubre de l'any 1940, poques hores abans de l'afusellament de Companys. La seva germana Ramona, en anar-lo a veure a la presó de Montjuïc, li comunicà la gran notícia: «Lluís, han trobat el teu fill, en Lluïset...!». En sortir d'allà, emperò, la Ramona confessà a les amigues que l'acompanyaven: «Acabo d'enganyar el meu germà. Li he dit que han trobat en Lluïset, i això és fals. Ho he fet només per donar-li l'última satisfacció». Amb tot, cal ressaltar que la germana gran d'en Companys no digué pas, en realitat, cap mentida. Perquè, sense ella saber-ho, feia pocs dies que Tarragó havia retrobat en Lluïset en un centre de deficients mentals de Llemotges. I així, per tant, l'última satisfacció del meu paret (que, per «culpa» del seu gran amor de pare, insisteixo, es veié abocat a un tràgic final) fou del tot autèntica...

Carme Ballester morí l'any 1972, o sigui, 18 anys després de fer-ho en Lluïset. I les despulles d'ambdós, un cop localitzades el 1998, foren traslladades, el 24 de febrer del darrer any esmentat, a Barcelona, on reberen definitiva sepultura, el dia 3 de març següent, al panteó familiar del cementiri de Montjuïc, amb l'assistència de Jordi Pujol i Joan Reventós, presidents llavors de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, respectivamente, i de Joan Clos, que era l'alcalde de la Ciutat Comtal. Un panteó familiar, situat de cara a la lluminositat de la Mediterrània, que sempre es troba ben cobert de formoses, fresques i aromàtiques flors. Sobretot, el dia de santa Teresa, el 15 d'octubre, trist aniversari del vil assassinat (que d'això realment es tractà) de Lluís Companys, comès pels franquistes...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (14-10-07)

diumenge, 7 d’octubre de 2007

Un poeta i una pregària


El poeta es diu Carles Fages de Climent i la pregària, Oració al Crist de la Tramuntana. I d'aquest poeta i d'aquesta pregària tan senzilla i bonica, que es deu a la inspiració d'en Fages, crec que val la pena que en parli, atès que dilluns passat, dia 1 del tardoral mes d'octubre, féu 39 anys que l'eximi poeta exhalà el darrer sospir, a l'Hospital de Figueres, després de patir una llarga i lenta agonia.

Fages de Climent, que durant aquesta llarga i lenta agonia a què m'acabo de referir havia «jugat» amb la Parca, tot dedicant-li, entre coma i coma, alguns dels seus enginyosos epigrames, havia nascut a la capital de l'Alt Empordà el 1902. Essent molt jove -només tenia 22 anys-, ja es donà a conèixer com a poeta, amb la publicació de Les bruixes de Llers, prologat per Ventura Gassol i il·lustrat per Salvador Dalí. L'aparició d'aquest llibre constituí un gran èxit. Carles Rahola, l'insigne escriptor i historiador que havia de morir afusellat (assassinat, més ben dit) per les tropes franquistes que ocuparen Catalunya, considerà que aquesta obra significava la revelació d'un talent èpic. I en la seva Antologia de prosistes i poetes catalans, publicada a Girona el 1933, no dubtà a incloure-hi Carles Fages de Climent, al costat de prohoms de les nostres lletres, com Pompeu Fabra, Àngel Guimerà, Joan Alcover, Anicet de Pagès, Guerau de Liost (pseudònim de Josep Bofill i Mates), Josep Maria de Sagarra i Caterina Albert i Paradís (Víctor Català), entre d'altres.

Fages de Climent, però, com assenyalà una vegada l'escriptor Joan Guillamet i Tuébols, autor de celebrades peces literàries sobre bruixeria, fou igualment un excel·lent poeta líric. I així ho demostrà, temps després de la sortida de Les bruixes de Llers, amb un llibre de poemes intitulat Tamarius i Roses. D'altra banda, cal dir que també conreà el gènere dramàtic, amb obres com El bruel, inspirada en una llegenda entorn dels aiguamolls que hi havia hagut al voltant de Castelló d'Empúries, on els Fages tenien la seva casa pairal; El jutge està malalt, una farsa en tres actes i en vers; La Dama d'Aragó, una tragèdia històrica i mig llegendària inspirada en la famosa cançó popular del mateix nom, etcètera, obres que foren exitosament representades -i algunes àdhuc estrenades- als millors teatres barcelonins, així com per aquell cèlebre i enyorat quadre escènic de Ràdio Barcelona. I encara podria esmentar tot un seguit de magnífiques peces més, en prosa i en vers, de Fages de Climent: Balada del Sabater d'Ordis, amb pròleg d'Eugeni d'Ors i epíleg de Salvador Dalí; Climent, que tracta de la vida de dos dels seus avantpassats, els quals jugaren un paper rellevant en les lluites polítiques d'ara fa un parell de segles, etc., sense oblidar, naturalment, Somni de Cap de Creus, el darrer poemari d'en Fages, que acabà d'escriure trobant-se ja a punt de morir, ajudat per Montserrat Vayreda, i que s'ha editat recentment. Tal com algú ha destacat, Carles Fages de Climent era un home d'una qualitat intel·lectual inqüestionable. Posseïa una sòlida formació universitària, ja que havia cursat els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i era un home, també, convençut de l'herència clàssica que, mitjançant l'importantíssim centre de cultura que fou Empúries, l'Empordà rebé de Grècia i de Roma, convicció que es respira arreu de la seva extensa i variada obra.

Poeta, escriptor, crític d'art i periodista (fou un destacat col·laborador, per exemple, de La Vanguardia i de Los Sitios, com han posat últimament en relleu, pel que respecta a aquest darrer rotatiu, alguns treballs seus apareguts al Diari de Girona, dins la secció «Articles històrics»), Fages de Climent es començà a trobar malament aquell estiu del 1968. I l'acollí, tot primer, Josep Martí i Roca, a casa seva. O sigui, en aquella popular pensió que aquest regentava al figuerenc carrer de Joan Maragall, el menjador de la qual, per la gran quantitat de valuoses pintures que penjaven a les seves parets, era un autèntic museu artístic. Mai els amics i admiradors d'en Fages (la immensa majoria, avui ja traspassats) no el deixaren sol. Sempre, fins al moment del seu decès, tingué al seu costat, ultra la família, poetes i poetesses, com Maria dels Àngels Vayreda (més tard, premi Fastenrath de novel·la catalana, per la seva obra Encara no sé com sóc) i la seva germana Montserrat; pintors com Joan Sibecas, i periodistes, com jo mateix (ell, sense perdre el seu bon humor habitual, deia que el fill que la meva dona i jo esperàvem havíem de batejar-lo amb el nom d'Emiliano, atès que ens diem Emília i Emili), periodistes que informàvem als mitjans de comunicació sobre el curs de la malaltia de Fages de Climent. Val a dir que, quan morí, tots el diaris de Barcelona, així com Los Sitios de Girona, dedicaren grans espais a glossar l'extraordinària figura literària i poètica d'aquest il·lustre fill de Figueres, nascut al mateix carrer en què també ho havien fet Narcís Monturiol i Salvador Dalí. A Los Sitios, per cert, jo hi vaig publicar un extens treball, que m'encarregà l'aleshores director del rotatiu, Gonzalo Garrido. I també en vaig publicar un d'igual mida a l'important diari de tarda barceloní El Noticiero Universal, sota el títol Una vida dedicada a la poesía, treball que, posteriorment, he vist que, tot i dur la meva signatura en lletres grosses, apareix relacionat, en un catàleg editat amb motiu de la commemoració de la naixença de Fages, com d'autor anònim...

I el dia 2 d'octubre, una enorme gentada es donà cita a Castelló d'Empúries, per tal d'acompanyar el poeta al seu darrer estatge terrenal, mentre Dalí li enviava, des de Portlligat, un ram de flors. Fages de Climent, per cert, feia anys que havia profetitzat (per mitjà d'una auca titulada El rodolí de la Gala i en Dalí) que el genial pintor arribaria a tenir, a Figueres, un museu colossal. I mentre això succeïa, més que mai ens venien a la memòria, a tots els que assistíem a l'enterrament, els meravellosos versos que un inspirat dia Fages dedicà, en forma de fervorosa pregària, al Crist de la Tramuntana: «Braços en creu damunt la pia fusta,/ Senyor, empareu la closa i el sembrat,/ doneu el verd exacte al nostre prat/ i mesureu la tramuntana justa/ que eixugui l'herba i no ens expolsi el blat». Una pregària que ha contribuït moltíssim a immortalitzar la figura del seu autor i que, al llarg d'un bon grapat d'anys, cada dia, a l'hora de l'Àngelus, escamparen arreu de l'Empordà i del Rosselló, on bufa igualment aquest vent del nord, les antenes de Ràdio Popular de Figueres, emissora eliminada per la cadena Cope, propietat avui del sector més retrògad de l'Església catòlica espanyola, que, des de Madrid, tantíssim es destaca, malauradament, pels seus insults a Catalunya...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (7-10-07)

dissabte, 6 d’octubre de 2007

AQUEL «TOUR» QUE YO SEGUÍ...

(Recuerdos del «Diario de Àfrica»
y del semanario «África Deportiva»)
Por Emilio Casademont Comas («Otes»)



DE MIS ANTIGUOS tiempos de periodismo en Marruecos, jamás podré olvidar la época que consagré al comentario y a la crítica del ciclismo internacional, en las páginas del «Diario de África» y su suplemento semanal de los lunes, «África Deportiva». Una época que, la verdad sea dicha, me proporcionó enormes satisfacciones. Porque, aparte de que mis modestos artículos eran «devorados» con avidez por el público lector, dióse la circunstancia de que me apunté un señaladísimo éxito como «enviado especial» (luego, ustedes comprenderán el por qué de este entrecomillado) del «Tour de France 1959», éxito agrandado por el hecho de que me atreví a predecir, con una valentía rayana en la inconsciencia, el sonado triumfo en el mismo de Federico Martín Bahamontes...

De lo poco que guardo, de lo mucho que escribí en las columnas de los citados periódicos durante los años cincuenta y comienzos de la década de los sesenta ( temas muy diversos de información general, pasando por el reportaje, la entrevista, la crítica de cine, etc.), destaca un álbum debidamente encuadernado sobre aquel extraordinario «Tour», que hizo que, por vez primera en la historia, un español inscribiera su nombre -y, además, en letras de oro macizo- en la envidiable lista de ganadores de la Vuelta a Francia. Envidiable lista, repito, por cuanto es indudable que la «ronda gala» constituye, en realidad, todo un formidable Campetonato del Mundo de Ciclismo.

En la redacción del «Diario de África» y «África Deportiva», situada en Tetuán, capital del antiguo Protectorado Español en Marruecos, viví intensamente aquel «Tour» del año 59. Apenas iniciada una etapa (incluso antes de que se alzara su telón), seguía al minuto -mejor, al segundo- las incidencias de la misma, gracias a los teletipos que me iban ofreciendo en badeja de plata los servicios de las grandes agencias internacionales de prensa, así como también merced a las retransmisiones «extras» de las emisoras de radio. Las alas de la imaginación, en un fantástico vuelo, me trasladaban al escenario del «Tour». Y así, lograba «camuflarme» entre los verdaderos enviados especiales de los medios informativos a la prueba. Horas y más horas, pasábame deambulando por las carreteres llanas y turtuosas... ¡Siempre pegado «a las ruedas» de los ciclistas! Hasta que, al final, los «forzados de la ruta», luego de haber coronado, en ocasiones, impresionantes «cols», pisaban sudorosos, jadeantes, la meta de llegada. Y después..., ¡hala! Como todo buen periodista-seguidor, me sentaba ante la máquina de escribir e, imitando lo mejor que podía a un auténtico maestro en estos menesteres (el fabuloso «avi» Ramón Torres, de «El Mundo Deportivo»), redactaba mi crónica de la jornada. Una crónica extensa las más de les veces, que, además de narrar las incidencias puramente deportivas registradas en la etapa, atrevíase a reflejar, inclusive, el colorido de los paisajes de los caminos de la «douce France», por donde discurría el «Tour», y otros detalles históricos, constumbristas, etc. de las regiones que atravesaba la llamada «serpiente multicolor»... ¡Ah! Y todo ello, a menudo, adornado con unas pinceladas poéticas, que salían impensadamente de mi pluma. O, para ser más exacto, de las teclas de mi máquina...

Luego, al día siguiente, aparecía mi crónica publicada, bajo el título genérico de «El Tour que yo sigo...». Y dábase el caso curioso de que la mayoría de mis lectores tenían el convencimiento absoluto de que «Otes» (pseudónimo que usaba para firmar aquellos trabajos) era un seguidor real de la Vuelta a Francia, pese a que, en ocasiones, yo mismo había hecho constar lo contrario... Recuerdo que, incluso, el cónsul general de España en Tetuán, don Santiago Sangro y Torres (q.e.p.d.), que llegó a interesarse muy vivamente por el ciclismo leyendo mis artículos, fue uno de los que confundieron «gato por liebre»...

A veces, aún hojeo aquel álbum que guarda los recortes periodísticos de un «enviado-especialísimo» al «Tour de France». De un comentarista (así está mejor) de aquella ya un tanto lejana edición de la Vuelta a Francia, que tan soberbiamente ganó el «Águila de Toledo», proclamándose, además, «rey de la montaña» de la misma. ¡Qué multitud de recuerdos más entrañables me aporta su repaso...! Hay un par de grandes reportajes para empezar, de página y media cada uno, publicados, precisamente, en los dos últimos números que vieron la luz del semanario «África Deportiva». Unos reportajes de «avant match», en los cuales relataba los preparativos de la imponente «ronda gala» y la confianza que me inspiraba Bahamontes. Conservo el álbum, como oro en paño. Y por varios motivos sentimentales e históricos. Uno de ellos, porque es algo que pertenece a unos periódicos -¡famosos y prestigiosos rotativos!- que, por desgracia, pasaron hace tiempo a mejor vida. Y otro, porque las páginas de este álbum dan fe del amor que siempre he sentido por el noble deporte de los pedales. Un amor apasionado, que logró, en aquel inolvidable verano de 1959, que me apuntara un brillante éxito periodístico, que corrió parejas con el del histórico-ciclista de «Fede»...





Publicado en el libro-programa de las Ferias y Fiestas de la Santa Cruz de Figueras (Gerona) del año 1974, editado por el Club Ciclista Ampurdanés.

ESCALA EN CEUTA

Publicado en el diario «El Faro de Ceuta»
(Domingo, 4 de julio de 1971)


Acompañado de su bella y joven esposa, Emilia Pla, ha pasado unos días en Ceuta nuestro estimado compañero en las tareas periodísticas Emilio Casademont Comas, redactor-corresponsal en Figueras, donde residen, de la agencia Europa Press y de «El Noticiero Universal», diario de la tarde de la Ciudad Condal. También, en Radio Popular de Figueras, colabora diariamente con una crónica en lengua catalana, además de ser redactor, en Gerona, del semanario «Gerona Deportiva».

Nuestro estimado colega no es la primera vez que visita Ceuta. Hace ya unos años, cuando pertenecía al «Diario de África», en Tetuán, ya tuvo muchas ocasiones de visitarnos.

-¿Qué diferencia has encontrado en aquella Ceuta a la de hoy?

-Una enorme diferencia. Ceuta está totalmente cambiada y en ella se palpa actualmente un ambiente de evolución en crescendo. Y turísticamente hablando, es una ciudad con un evidente futuro esplendoroso.

-¿Te gustaría escribir algo sobre ella?

-Sí, ¿por qué no? Aquí lo hemos pasado muy bien y por los motivos que antes he señalado hay materia para hablar sobre esta bonita y acogedora ciudad.

-¿Cuánto tiempo permaneceréis en Ceuta?

-Sólo podemos estar hasta el domingo, pues nuestro viaje ha sido algo relámpago. Hemos estado aquí unos días y también visitamos Casablanca en el vecino país. Ya sólo nos queda despedirnos de esta bella localidad, en la que hemos pasado unas jornadas muy gratas. Ahora hay que volver nuevamente a la tarea cotidiana.

-Que tengáis buen viaje, amigos.

T.


NOTA: Viaje relámpago para asistir, en Ceuta, a la boda del periodista Salvador Vivancos, compañero de Emilio Casademont en los rotativos "Diario de África" y "África Deportiva" de Tetuán, desaparecidos hacía ya largo tiempo.

dimarts, 2 d’octubre de 2007

FERIAS EN TIERRA EXTRAÑA

Por Emilio Casademont Comas («Otes»),
redactor del «Diario de África» y del
semanario «África Deportiva»
en Tetuán (Marruecos)

Publicado en el libro-programa de las gerundenses
Ferias y Fiestas de San Narciso del año 1959,
hace casi medio siglo, editado por Publicidad
y Artes Gráficas Rabell (Gerona)





AL LLEGAR las fechas entrañables de las Ferias y Fiestas de San Narciso, mi corazón se siente transportado por las alas de la imaginación a mi inolvidable ciudad natal, Gerona.

Me hallo escribiendo estas líneas sentado frente a una mesa de un cafetín moro, sito en el bello parque del Cónsul Cagigas, de hermosura oriental, al final de la popular calle de la Luneta, repleta de diminutos y abigarrados comercios musulmanes, judíos, indios, etcètera, sin olvidar una sala de exhibición cinematogràfica ya muy «avanzada» (proyecta en su pantalla ciertas películas calificadas de cine X), de la blanca Tetuán. O de la blanca y bella Titawen, en árabe, que significa «los ojos» o «las fuentes», ciudad que, al producirse la independencia de Marruecos y el retorno del rey Mohamed V al país -en 1956-, dejó de ser la capital del Protectorado Español. He extraído del pequeño bolso que llevo encima una cuartilla y la estilográfica. Ésta, a merced de mi mano -temblorosa por la emoción que me embarga-, se mueve sobre el papel, bajo la presidencia de un aromático y típico vaso de té moruno.

Ante mí, y circundando el pequeño estanque lleno de peces de los más variados colores, al amparo de las palmeras y de los cedros, distintos tipos marroquíes, ataviados con sus peculiares indumentarias. Las «fátimas», enveladas, esconden sus agraciados rostros exóticos a las miradas curiosas y maliciosas del sexo fuerte. También ellas saborean su té, ofreciendo al propio tiempo a sus cuerpos el deleite del fresco atardecer...






Estoy en el Reino de Marruecos, un país de leyenda, de costumbres y religiones muy distintas a las mías. El islamismo con sus mezquitas; el judaísmo con sus sinagogas. Quizás por ello me siento más católico, más catalán, más gerundense...

Pienso en san Narciso, en la catedral, en la iglesia ex-colegiata de San Félix, en los Baños Árabes, genuina huella del pasado histórico gerundense -según dicen, pero no es nada seguro-, vinculado a la tierra donde resido y ejerzo la profesión periodística; pienso, en definitiva, en las Ferias y Fiestas de Gerona...

Me parece oír el repiqueteo general de campanas de los castillos de la catolicidad de mi querida ciudad, en ese «capvespre» otoñal del 28 de octubre, víspera de la festividad del 29, que es el día de san Narciso, patrón de la tres veces inmortal urbe.

«!Nang, nang, nang...!». Cada sonido penetra en mis órganos auditivos. Y una remembranza se posa sobre mi materia gris, haciéndome revivir mi pasado ferial. El bullicio, la exorbitante animación de la fiesta, con sus diversiones, sus barracas, sus teatrillos de esparcimiento. !Qué recuerdos más sublimes...!

Para amar y sentir de verdad las Ferias y Fiestas de San Narciso no hay nada mejor, sin duda, que encontrarse lejos de la ciudad de Gerona, en un extraño ambiente como el mío.

Miro a mi alrededor. Dejo la pluma encima de la mesilla y tomo un sorbo de la deliciosa y caliente bebida árabe muy azucarada y con bastante sabor a hierbabuena o menta. Unos morillos juguetean alegremente a mi vera, discutiendo sobre la puerilidad de sus juegos infantiles, en esa lengua que Arabia expandió por casi todos los países musulmanes y en la que Alá dictó, por mediación del arcángel san Gabriel, el Corán, el libro sagrado del islam.

Las luces del parque se han encendido, poniendo una nota de color y alegría a las Ferias y Fiestas gerundenses que revivo en Marruecos. Vuelo otra vez hacia la ciudad donde abrí los ojos a la vida. A esa Gerona de noche en fiestas. Ahora es cuando ella cobra ese sabor ferial, ensalzado por los poetas en sus rimas...

Los ríos Ter y el Oñar, bajo la profusa iluminación, ofrecen un aspecto deslumbrante. La pequeña Venecia se convierte en el paraíso de lo fantástico. !Estamos en nuestra fiesta grande...!

Me ensimismo y sueño. Pero, cuando despierto, me enfrento con la realidad desnuda. La emoción, la añoranza... Alguien se me acerca y, en árabe, me suplica un óbolo.

Miro instintivamente su figura. En ella veo reflejada la miseria, la pobreza. Saco de mi bolsillo unas monedas con la efigie del monarca Mohamed V y se las deposito en su esquelética mano. Él me lo agradece con unas palabras que no entiendo, ya que se ha pasado a otro idioma, que deduzco que es el amazic. Seguramente, el pedigüeño pertenece a la raza bereber. Yo sólo acierto a balbucir:

- Sant Narcís sia lloat. Ell us empararà...





Las Ferias y Fiestas de Gerona, en medio de su tradicional y pegajosa alegría, tienen también sus sinsabores y desdichados. La mejor evocación he de dedicarla a esos seres humanos, hermanos míos, a los que los caprichos del Destino les ha vedado el gozo de participar en el suculento festín ferial...


Tetuán, octubre de 1959