dilluns, 23 de juliol del 2007

Notes biogràfiques de Josep Fontbernat

Escrites, de forma resumida (i atenent moltes peticions rebudes), pel periodista Emili Casademont i Comas, antic col·laborador a la ràdio andorrana de qui hauria pogut ser president de la Generalitat de Catalunya en lloc de Josep Tarradellas.



JOSEP FONTBERNAT I VERDAGUER (Estanyol, municipi de Bescanó, el Gironès,1896-Andorra la Vella,1977).



MÚSIC: Deixeble d'Enric Morera, un dels seus preferits, i Déodat de Séverac. A començament dels anys 20, amplià estudis a París. Creador i director de prestigioses i famoses corals a França, al Principat d'Andorra i a Catalunya, com la Coral Déodat de Séverac (Tolosa de Llenguadoc), Els Cors Andorrans i Els Cent Homes d'en Fontbernat, aquesta última a Barcelona el 1930. Col·laborador de Pau Casals. Autor de diverses sardanes (Santa Bàrbara, El bosc de can Pantiquet, Ja no et veuré mai més, enregistrada en disc l'any 2000 per La Principal de la Bisbal, cobla que ell, per primera vegada, havia portat a l'estranger el 1926, etcètera). També harmonitzà Els Segadors, que els seus Cent Homes i el tenor Emili Vendrell gravaren en disc a Barcelona el mes de maig del 1931, juntament amb la seva obra Catalunya, pàtria nostra, amb lletra de Ventura Gassol, i d'altres himnes de la terra. Els seus Segadors foren els primers que, immediatament després de la mort d'en Franco, sonaren a les emissores de ràdio catalanes, gràcies a la regravació que en féu la casa Odeon. Escrigué peces simfòniques, estrenades a París i d'altres ciutats franceses, dirigí l'Orquestra Filharmònica de Barcelona i exercí el càrrec de delegat de la Generalitat republicana al Gran Teatre del Liceu. Per altra part, fou, després de la Segona Guerra Mundial, director de les emissions musicals de Ràdio París.



ESCRIPTOR: Autor dels llibres La batalla de Prats de Molló (Editorial Proa, Barcelona 1930) i Glossari andorrà (Editorial Clavé, Barcelona 1966), amb textos del seu espai radiofònic diari del mateix títol, realitzat, a partir del 1959, a la Ràdio de les Valls d'Andorra (primer anomenada Andorràdio i, abans de la seva desaparició, Sud Ràdio), potentíssima emissora de titularitat francesa que, per encàrrec de l'empresa SOFIRAD, posà ell en marxa a Andorra.



PERIODISTA: Redactor dels diaris barcelonins La Rambla i La Humanitat, durant els anys 30, i col·laborador, posteriorment, de diverses publicacions franceses i andorranes.



POLÍTIC: Exiliat a França, en temps de la dictadura de Primo de Rivera participà, com a militant d'Estat Català, en els històrics fets de Prats de Molló, al costat de Francesc Macià, de qui fou un destacat col·laborador, i compongué l'Himne de l'Exèrcit Català, amb lletra de Ventura Gassol, que no pogué ser estrenat en fracassar l'intent d'envair Catalunya, des de territori francès, per proclamar-hi la República, a causa de la traïció d'un soldat feixista italià infiltrat a les files de l'exèrcit de l'«Avi» (novembre del 1926). Com a conseqüència d'aquella acció, fou detingut per les autoritats franceses, empresonat a La Santé, processat i expulsat a Bèlgica. Tornà del seu primer exili l'any 1930, en caure el règim dictatorial d'en Primo, i s'establí de nou a Barcelona. Tot seguit, per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), fou regidor de l'Ajuntament barceloní, diputat al Parlament de Catalunya, director general de Sanitat i, durant la Guerra Civil, després de renunciar a ser alcalde de la Ciutat Comtal, càrrec que li oferia el president Lluís Companys, director general de Radiodifusió, el primer que hi ha hagut a Catalunya, convertint-se així també en el primer polític català que ha tingut competències de govern en el camp dels mitjans de comunicació. En el seu segon exili, encetat el 1939, fou conseller particular de Vincent Auriol, president de la República francesa. Proposat per presidir el Govern de la Generalitat, després de Josep Irla, renuncià a aquest honor a favor de Josep Tarradellas, tot al·legant que «no s'escau que un pobre, un “pelat”, com jo, ostenti un honor i una responsabilitat tan grans en terres de l'exili».



*S'HAN PUBLICAT DOS LLIBRES biogràfics, fins al moment, sobre el mestre Fontbernat: L'home d'Els Cent Homes, escrit per Emili Casademont i Comas (Ajuntaments de Bescanó i Anglès, 1996), i Josep Fontbernat i Verdaguer (1896-1977). Imatges i documents, escrit per la poetessa Montserrat Vayreda (l'últim pròleg que féu per a un llibre abans de morir), el cartellista Carles Fontserè (de qui Fontbernat fou padrí de noces a París), el musicòleg Joan Gay i Puigvert i els periodistes Emili Casademont i Comas, Josep Víctor Gay, Dani Vivern i Pius Pujades, editat el 2006 per la Diputació de Girona, organisme que guarda el seu arxiu personal. Miquel Martí i Pol li dedicà un bell poema, que publicà a Andorra (postals i altres poemes) el 1984.



*ÉS ENTERRAT al cementiri d'Anglès, localitat d'on era filla la seva mare i on residí amb tota la família, després d'haver deixat aquesta el Mas Fontbernat d'Estanyol i abans d'anar a viure a Barcelona.