diumenge, 29 de juliol de 2007

Víctor Català i Josep Fontbernat


Quasi immediatament després de la mort del general Franco, Els Segadors sonaren, per primer cop, a les emissores de ràdio catalanes. I això es degué a un vell disc, que la casa Odeon rescatà dels seus arxius i que, tot seguit, procedí a regravar-lo i a posar-lo a la venda mitjançant milers de còpies que s'exhauriren ràpidament, fins al punt que, al cap de molt poques setmanes, no se'n trobava cap enlloc.

Aquell vell disc, que era de pedra i de 78 revolucions per minut, contenia l'harmonització que de l'himne nacional català féu Josep Fontbernat, a petició de Francesc Macià, enregistrada a Barcelona, el mes de maig del 1931, per la seva coral Els Cent Homes (dita popularment «d'en Fontbernat»), integrada per un centenar d'homes de condició ben humil -la majoria treballadors del moll-, amb la col·laboració com a solista del tenor Emili Vendrell, coral que el destacat músic, escriptor i polític gironí, nascut a Estanyol -municipi de Bescanó-, creà tan bon punt tornà del seu primer exili, on participà en els històrics fets de Prats de Molló, en temps de la dictadura de Primo de Rivera. El mestre Fontbernat, però, greument malalt a Andorra la Vella, no arribà ni a assabentar-se d'aquell darrer servei que havia prestat a la pàtria, tal com més tard informaria el Diari d'Andorra, i exhalà l'últim sospir el 1977, després d'haver realitzat a la ràdio andorrana, durant molts anys, el programa diari Glossari andorrà. I fou en aquell escoltadíssim programa radiofònic, precisament, que l'antic primer director general de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya, aleshores republicana, parlà pels descosits de la seva admirada i estimada Caterina Albert i Paradís, la Víctor Català de l'Escala, que havia conegut als anys 30. Bo serà, per tant, aprofitant el trentè aniversari del decès de Josep Fontbernat, així com el del trasllat de les seves despulles d'Andorra la Vella al cementiri d'Anglès, que avui «redescobreixi» com veia ell l'excelsa autora de Solitud, des de la llunyania del seu segon exili, per tal que en quedi constància escrita, ja que, dissortadament, les paraules llançades a través de les ones se les endú el vent ...

En commemorar-se el centenari de la naixença de Víctor Català, l'11 de setembre del 1969, Josep Fontbernat digué: «Recordant Caterina Albert, veig la seva finestra permanentment oberta davant del mar que l'havia vist néixer, que l'havia vist créixer, que l'havia vist jove poncella, rosa oberta...i, fins fa prop de quatre anys, a la vellesa, gran dama de les lletres catalanes, d'ull serè, de cabells blanquíssims i de pell nacrada, fina com el satí més fi. (...) De les Valls d'Andorra estant, li enviem el nostre modest homenatge en record de la glòria que ha donat a la llengua catalana, la llengua que ha estat guardada i honorada en aquestes valls pirinenques. És el Pirineu qui va posar tota la blancor damunt el cap de la gran Dama del Mediterrani...». Set anys abans, el 14 de febrer del 1962, el fill d'Estanyol ja havia explicat que Caterina Albert vivia a l'Escala, «un petit port de pescadors arrapat a la costa empordanesa i la primera anella del meravellós collar de coral i d'escuma, que és el golf de Roses», tot afegint que «si la gran novel·lista va triar aquest pseudònim tan romàntic i patriòtic de Víctor Català, potser va ser perquè havia vingut al món en una diada tan assenyalada com la de l'11 de setembre, d'una recordança dramàtica, però a la qual la història li dóna prestigi, encara que sigui per evocar la pèrdua de llibertats nacionals». I quan ella morí, el 1966, li dedicà un emotiu article necrològic, que cada any, amb quasi les mateixes paraules, repetí.

Per altra banda, Josep Fontbernat es referí, en moltíssimes ocasions, a les obres publicades per Caterina Albert (Drames rurals, Ombrívoles, Contrallums, Jubileu, Vida mòlta, etcètera), tot fent-ne encesos elogis; però, principalment, es referí i féu l'elogi més encès de la novel·la Solitud, apareguda el 1906: «No hi ha cap català del meu temps, i ja sabeu de quin temps sóc, que no l'hagi llegida i rellegida. Era allò que podríem dir-ne un llibre de capçalera. Quan estàveu malalt o cansat de les tasques de cada dia, obríeu el llibre a qualsevol pàgina i Solitud us portava lluny de totes les cabòries. Era com un bàlsam, un silenci que passava i s'aturava expressament perquè poguéssiu gaudir-ne. Un dels cronistes de l'època diu que algunes pàgines de Solitud posseeixen, sens dubte de cap mena, una grandesa brutal, viscuda i crua, digna del millor Zola», contava Fontbernat el 22 de juny del 1964 als seus oients escampats arreu del món, sobretot quan aquella estació radiofònica andorrana, de titularitat francesa, que ell havia posat en marxa per encàrrec de l'empresa Sofirad, emetia amb el nom d'Andorràdio (després ho faria amb els de Ràdio de les Valls i, finalment, de Sud Ràdio) i, gràcies a l'ona curta, arribava perfectament a Amèrica, on encara hi havia casals catalans força actius, com els de Buenos Aires, Mèxic, etcètera, casals en què, per cert, tenien com a himne la composició «fontbernatiana» Catalunya, pàtria nostra, amb lletra del poeta Ventura Gassol. I Josep Fontbernat també explicava als seus oients que Solitud era una de les novel·les més traduïdes de tots els temps (al castellà, al francès, a l'anglès, a l'alemany, a l'italià, al txec, etc. i, fins i tot, a l'esperanto) i que fou la novel·la de moda, el drama rural que tothom llegia, durant la Primera Guerra Mundial.

Una de les últimes vegades que l'il·lustre fill d'Estanyol-Bescanó parlà de Caterina Albert, poc abans que la Parca el visités al seu exili d'Andorra la Vella, serví per recordar que Víctor Català, en els darrers anys de la seva existència, havia transformat la seva casa de l'Escala en una mena de santuari, on anaven els qui volien retre homenatge a la primera novel·lista de Catalunya. «La primera -deia-, per haver estat ella la primera que va gosar expressar el seu pensament en una època en què les dones (sobretot les de casa nostra) no es movien de la cuina i només s'asseien a la taula quan l'àpat s'acabava, per tal de fer honor a l'hoste invitat. I la primera, perquè fou Víctor Català qui va donar les primeres obres mestres de la novel·lística catalana que honoren les nostres lletres».

La imaginació de Josep Fontbernat anava molt i molt lluny. I així, en aquell temps en què Víctor Català era ja una venerable velleta, se la imaginava a l'Escala plena i «embaumada», com deia ell, de tots els perfums, entre els quals incloïa aquella flaire que fan els peixos pescats de fresc. Uns peixos que, segons Fontbernat, Caterina Albert i Paradís, del seu balcó estant, obert de bat a bat, veia com es bellugaven agafats a les xarxes, amb els seus ventres platejats i les escates lluentes, xarxes que, posteriorment, les dones escalenques adobaven i enganxaven, mentre entonaven belles i romàntiques cançons marineres...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (29-7-07)

dissabte, 28 de juliol de 2007

L'aigua preferida de Salvador Dalí


En Vilajuïga hay unas aguas magníficas, consideradas para el riñón como las mejores de Europa. Podría fundamentar la calidad de las aguas de Vilajuïga con testimonios de personas que he encontrado viajando por el mundo, en los lugares más impensados. Eran muy conocidas en Europa. Pueden encontrarse en los vagones restaurantes de las grandes compañías del continente.
JOSEP PLA. «Viaje a la Cataluña vieja» (1942)


EL AGUA PREFERIDA DE SALVADOR DALÍ

Fueron diversas las veces que tuve el honor de comer con Salvador Dalí -por norma general, en el Hotel Durán de Figueres y, concretamente, en el «Celler de Ca la Teta» (...)- y nunca durante las comidas bebía vino, sino agua. Pero no era un agua cualquiera la que Dalí consumía, quiero decir cualquiera de las aguas que existen en el mercado. No, sin duda. El genio de Portlligat sabía escoger y, en consecuencia, bebía Agua de Vilajuïga, la cual, aparte de ser muy agradable al paladar, tiene virtudes medicinales, reconocidas internacionalmente desde tiempos muy antiguos. Igual que lo era para Salvador Dalí.
EMILI CASADEMONT. «Agua buena» («Hora Nova», septiembre 1997)


La mejor agua sódica, lítica y diurética del universo: el agua de Vilajuïga.
NARCÍS PIJOAN. «Seis visiones del Ampurdán» (1976)


En la boca destaca la sensación ligeramente acidulada y el cosquilleo del carbónico, bien constituida, sin excesos salinos pero sin carecer de ellos, bien equilibrada y armónica. Agradable sensación de frescor y plenitud.
EDUARD PUIG VAYREDA. Prólogo del libro «Fuentes naturales, 127 escondrijos de ninfas del Alto Ampurdán» (1997)


Podemos decir que es de las mejores de Europa, junto a la Baldot y alguna que otra agua francesa y alemana.
JAUME FÀBREGAS. Artículo en «El Temps» (mayo 2002)


Entre las montañas de la Albera y el macizo del Cabo Creus, encontramos seguramente la mejor agua del país, el Agua de Vilajuïga.
SALVADOR GARCIA. Revista gastronómica «Descobrir cuina» (junio 2002)


Del nou catàleg, editat en castellà per l'empresa AIGUA DE VILAJUïGA, després d'haver estat guardonada per l'Institut Europeu del Tast i la Qualitat (iTQi), amb l'ÒSCAR A LA QUALITAT. L'aigua de Vilajuïga ha estat, a Espanya, l'única aigua carbònica natural, sense gas afegit, que ha merescut, l'any 2006, aquesta distinció.

dimarts, 24 de juliol de 2007

Un llibre, un homenatge


Maria Àngels Vayreda.
Institut d'Estudis Empordanesos.
Figueres, 2006.

No passa gaire sovint que trobem en un mateix volum tot allò que fa falta per conèixer una escriptora, per la qual cosa ens hem de felicitar pel llibre que tenim al davant.

Hi ha la biografia feta, en part, per la persona que la podia conèixer més bé, la seva filla.

Hi ha la relació exhaustiva de la bibliografia sobre l'autora i la seva obra, feta també des de la família: a més de la filla i Roser Clavaguera, hi ha intervingut el seu nét, Joan Vallès i Xirau, que ha estat qui ha coordinat l'edició del llibre. Aquesta és una feina poc agraïda i, en canvi, molt lloable, utilíssima per als investigadors/es i per a tota persona interessada a saber més coses de la vida i l'obra d'una escriptora d'aquí.

Inclou un poema de la seva germana Montserrat, que malauradament ens ha deixat aquest any, fet en forma d'acròstic, la qual cosa ens permet de comprovar -si encara calgués- el seu domini en l'expressió poètica, ja que en quatre estrofes dibuixa un perfil exacte i emotiu de la Maria dels Àngels.

La part central del llibre està formada per un estudi de la seva poesia fet per Anna M. Velaz, filòloga que ha estudiat també la de la seva germana Montserrat i que ens fa arribar la transcripció d'alguns poemes inèdits o esparsos.

Tot seguit hi ha un comentari del relat Els defraudats i del poema narratiu El testament d'Amèlia, a càrrec de Carla Ferrerós, estudiant de filologia catalana, en què ens fa adonar de similituds i constants temàtiques entre ambdues.

L'anàlisi de la seva obra més coneguda, Encara no sé com sóc, és feta per un historiador, Enric Pujol, que ens situa l'autora en el context de la guerra i l'exili, que és el rerefons real de la novel·la.

Des de l'amistat d'Emili Casademont i Comas descobrim un altre amic de l'escriptora: Josep Fontbernat, militant d'ERC, que havia estat, entre altres càrrecs, director general de Radiodifusió de la Generalitat republicana i que, en el seu exili andorrà, difonia la poesia de Maria dels Àngels Vayreda en un programa de ràdio: «Glossari andorrà».

Finalment trobem l'aportació personal del coordinador del volum, Joan Vallès, el qual, en una mostra d'interdisciplinarietat, comenta el poema Els verds de l'Empordà des de la perspectiva botànica.

Com veieu, és un llibre variat, miscel·lani, que era necessari, perquè ens calia una biografia -i la hi trobem-, una bibliografia -i hi és-, estudis de les seves obres més importants i del conjunt de la seva poesia -i en tenim de fets per persones experimentades o no tant, però totes molt competents- i uns records que acaben d'arrodonir aquest volum d'homenatge. Un llibre, com he dit, necessari, i un homenatge, merescut, en el trentè aniversari de la seva mort.

Assumpció Heras i Trias

Publicat a la «Revista de Girona», núm. 243, juliol-agost 2007

dilluns, 23 de juliol de 2007

Notes biogràfiques de Josep Fontbernat

Escrites, de forma resumida (i atenent moltes peticions rebudes), pel periodista Emili Casademont i Comas, antic col·laborador a la ràdio andorrana de qui hauria pogut ser president de la Generalitat de Catalunya en lloc de Josep Tarradellas.



JOSEP FONTBERNAT I VERDAGUER (Estanyol, municipi de Bescanó, el Gironès,1896-Andorra la Vella,1977).



MÚSIC: Deixeble d'Enric Morera, un dels seus preferits, i Déodat de Séverac. A començament dels anys 20, amplià estudis a París. Creador i director de prestigioses i famoses corals a França, al Principat d'Andorra i a Catalunya, com la Coral Déodat de Séverac (Tolosa de Llenguadoc), Els Cors Andorrans i Els Cent Homes d'en Fontbernat, aquesta última a Barcelona el 1930. Col·laborador de Pau Casals. Autor de diverses sardanes (Santa Bàrbara, El bosc de can Pantiquet, Ja no et veuré mai més, enregistrada en disc l'any 2000 per La Principal de la Bisbal, cobla que ell, per primera vegada, havia portat a l'estranger el 1926, etcètera). També harmonitzà Els Segadors, que els seus Cent Homes i el tenor Emili Vendrell gravaren en disc a Barcelona el mes de maig del 1931, juntament amb la seva obra Catalunya, pàtria nostra, amb lletra de Ventura Gassol, i d'altres himnes de la terra. Els seus Segadors foren els primers que, immediatament després de la mort d'en Franco, sonaren a les emissores de ràdio catalanes, gràcies a la regravació que en féu la casa Odeon. Escrigué peces simfòniques, estrenades a París i d'altres ciutats franceses, dirigí l'Orquestra Filharmònica de Barcelona i exercí el càrrec de delegat de la Generalitat republicana al Gran Teatre del Liceu. Per altra part, fou, després de la Segona Guerra Mundial, director de les emissions musicals de Ràdio París.



ESCRIPTOR: Autor dels llibres La batalla de Prats de Molló (Editorial Proa, Barcelona 1930) i Glossari andorrà (Editorial Clavé, Barcelona 1966), amb textos del seu espai radiofònic diari del mateix títol, realitzat, a partir del 1959, a la Ràdio de les Valls d'Andorra (primer anomenada Andorràdio i, abans de la seva desaparició, Sud Ràdio), potentíssima emissora de titularitat francesa que, per encàrrec de l'empresa SOFIRAD, posà ell en marxa a Andorra.



PERIODISTA: Redactor dels diaris barcelonins La Rambla i La Humanitat, durant els anys 30, i col·laborador, posteriorment, de diverses publicacions franceses i andorranes.



POLÍTIC: Exiliat a França, en temps de la dictadura de Primo de Rivera participà, com a militant d'Estat Català, en els històrics fets de Prats de Molló, al costat de Francesc Macià, de qui fou un destacat col·laborador, i compongué l'Himne de l'Exèrcit Català, amb lletra de Ventura Gassol, que no pogué ser estrenat en fracassar l'intent d'envair Catalunya, des de territori francès, per proclamar-hi la República, a causa de la traïció d'un soldat feixista italià infiltrat a les files de l'exèrcit de l'«Avi» (novembre del 1926). Com a conseqüència d'aquella acció, fou detingut per les autoritats franceses, empresonat a La Santé, processat i expulsat a Bèlgica. Tornà del seu primer exili l'any 1930, en caure el règim dictatorial d'en Primo, i s'establí de nou a Barcelona. Tot seguit, per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), fou regidor de l'Ajuntament barceloní, diputat al Parlament de Catalunya, director general de Sanitat i, durant la Guerra Civil, després de renunciar a ser alcalde de la Ciutat Comtal, càrrec que li oferia el president Lluís Companys, director general de Radiodifusió, el primer que hi ha hagut a Catalunya, convertint-se així també en el primer polític català que ha tingut competències de govern en el camp dels mitjans de comunicació. En el seu segon exili, encetat el 1939, fou conseller particular de Vincent Auriol, president de la República francesa. Proposat per presidir el Govern de la Generalitat, després de Josep Irla, renuncià a aquest honor a favor de Josep Tarradellas, tot al·legant que «no s'escau que un pobre, un “pelat”, com jo, ostenti un honor i una responsabilitat tan grans en terres de l'exili».



*S'HAN PUBLICAT DOS LLIBRES biogràfics, fins al moment, sobre el mestre Fontbernat: L'home d'Els Cent Homes, escrit per Emili Casademont i Comas (Ajuntaments de Bescanó i Anglès, 1996), i Josep Fontbernat i Verdaguer (1896-1977). Imatges i documents, escrit per la poetessa Montserrat Vayreda (l'últim pròleg que féu per a un llibre abans de morir), el cartellista Carles Fontserè (de qui Fontbernat fou padrí de noces a París), el musicòleg Joan Gay i Puigvert i els periodistes Emili Casademont i Comas, Josep Víctor Gay, Dani Vivern i Pius Pujades, editat el 2006 per la Diputació de Girona, organisme que guarda el seu arxiu personal. Miquel Martí i Pol li dedicà un bell poema, que publicà a Andorra (postals i altres poemes) el 1984.



*ÉS ENTERRAT al cementiri d'Anglès, localitat d'on era filla la seva mare i on residí amb tota la família, després d'haver deixat aquesta el Mas Fontbernat d'Estanyol i abans d'anar a viure a Barcelona.

diumenge, 22 de juliol de 2007

La bella i misteriosa Magdalena


Hi ha una llegenda molt curiosa sobre Maria Magdalena (o santa Maria Magdalena, la festivitat de la qual és, precisament, avui, diumenge 22 de juliol), que els francesos, en la seva immensa majoria, creuen que, més que un fet llegendari, és un fet del tot real. Segons aquesta llegenda, Maria Magdalena, després de la passió, mort i resurrecció de Jesucrist, es refugià a Egipte, fugint del perill que comportava la seva estada a Palestina, on era molt mal «guipada» per les autoritats a causa d'haver estat una seguidora destacada (alguns, que van més lluny, asseguren que era fins i tot l'esposa) de l'home que, bàsicament per motius de tipus polític, fou crucificat pels romans. I des d'Egipte, Maria Magdalena s'embarcà en un vaixell mancat de veles, rems i timó, que, navegant per la Mediterrània, els corrents l'empenyeren cap a les costes de la Baixa Provença, fent escala a diferents llocs, entre els quals figurà l'Estartit, a l'actual Costa Brava gironina, on hi havia hagut un gran temple dedicat a la deessa fenícia Astarté. Concretament, segons sant Gregori de Tours, bisbe i reputat historiador del segle VI, l'empenyeren cap a la localitat d'Aix-en-Provence, situada a quatre passes de Marsella. En aquell viatge, la Magdalena estigué acompanyada per Sara, la seva filla o serventa, Llàtzer i Josep Aritmatea, així com per les altres dues Maries -Maria Salomé i Maria Jacobea-, que, juntament amb ella, donarien nom al poble de les Santes Maries del Mar, on cada any, els dies 24 i 25 de maig, es congreguen milers de gitanos, procedents d'arreu d'Europa, per venerar santa Sara (Sara «la negra», li diuen), a la qual professen una devoció realment extraordinària.

Aquesta llegenda adquirí una gran força a partir del segle XI, bastant de temps després que el papa Gregori I «sentenciés» que Maria Magdalena era una prostituta i una pecadora penedida, segurament malinterpretant l'Evangeli de Sant Lluc, situació que es mantingué fins l'any 1969, moment en què fou anul·lada pel Vaticà, sota el mandat de Pau VI, per no estar comprovada. I aquest relat llegendari explica que Maria Magdalena, ajudada per Llàtzer, evangelitzà tota la Provença, començant per Marsella, i que visqué els seus darrers anys en una cova d'allà, on morí fent penitència pels seus pecats. A l'església provençal de Sant Màxim, que féu aixecar el rei de Sicília Carles II, encara avui dia hom pot contemplar-hi allò que molts asseguren que és el crani de Maria de Magdala (Magdala, perquè Maria Magdalena sembla que era originària de la població de Magdala, a Terra Santa), mentre que d'altres ho posen en quarantena. Amb tot, cal remarcar que hi ha un fet clar. I aquest és que la figura de la Magdalena gaudeix d'una gran presència no sols al sud de França, sinó arreu del territori del país veí, on existeixen nombrosos temples que li són dedicats, com el de Santa Maria Magdalena a Rennes-le-Château, per exemple. El pas del temps, per cert, ha deteriorat molt el frontispici d'aquesta església, però encara s'hi poden veure dos medallons que fan al·lusió a la citada llegenda. Així, en un hi ha Josep d'Aritmatea sobre una barca portant el grial, copa on recollí algunes gotes de sang de Jesucrist quan expirava a la creu, i en l'altre medalló, més ben conservat, hi ha representada l'arribada, dalt igualment d'una embarcació, de Maria Magdalena a Provença, territori on ja hi havia algunes colònies jueves. Tot això, però, no lliga en absolut amb el que diu la tradició oriental, ja que aquesta afirma que Maria de Magdala, també després de la passió, mort i resurrecció de Jesuscrist, fugí cap a Éfes, el port principal romà de l'Àsia Menor, acompanyada de la Verge Maria i sant Joan, ciutat on morí, i que, posteriorment, les seves relíquies foren portades a Constantinoble.

Santa Magdalena, segons la tradició que podríem dir-ne universal, féu penitència sota d'una balma de la Baixa Provença, ben a prop de Marsella. Però la tradició catalana, recollida pel folklorista Joan Amades al Costumari català, conta que la féu a les muntanyes de Corbera del Baix Llobregat, en un paratge conegut per Santa Magdalena, vora l'ermita de Sant Ponç, raó per la qual «la gran santa penitent va passar a Catalunya els darrers catorze anys de la seva vida, i va morir-hi», afegeix l'esmentada tradició. Ja ho diu, per cert, La cançó de santa Magdalena, que se solia cantar per la Quaresma en diversos indrets catalans, abans que Pau VI desmentís que la Magdalena havia estat prostituta i penitent. I així, ella preguntava a uns frarets que trobava anant pel carrer: «(...) -No em sabríeu dir, frarets,/ qui era el que predicava?/ -Sí, n'era el Déu Jesucrist,/ el Salvador de les ànimes./ -No em sabríeu dir, frarets,/ on el trobaria ara?/ -A casa en Simó llebrós,/ a la taula, que sopa ara.-/ Magdalena se n'hi va:/ sota la taula es posava;/ amb llàgrimes dels seus ulls/ els peus de Jesús rentava,/ i amb la seva cabellera/ els peus de Cristo eixugava./ Alça't, alça't, Magdalena,/ que ja estàs perdonada./ -Si és que perdonada en só,/ penitència em siga dada./ -Te n'hauràs d'anar set anys al desert d'una muntanya,/ menjant herbes i fonolls/ prop d'una roca arrambada.-/ Magdalena se n'hi va/ i una setena hi passava;/ passats que eren els set anys/ cap a casa se'n tornava...». Aquells set anys, però, al final es convertirien en catorze, atès que Maria Magdalena fou de nou castigada, amb set anys més, per queixar-se que les seves mans eren plenes de llagues. I la cançó acaba dient que, després d'aquells catorze anys, «Magdalena ja finava;/ els àngels li feiem llum,/ la Verge l'amortallava.»

Maria Magdalena, veneradíssima a casa nostra en d'altres temps, ja que era la patrona dels apotecaris, dels herbolaris i dels barbers, a més d'invocar-la les dones, perquè vetllés per les seves cabelleres, atès que ella n'havia lluït una que era excepcionalment llarga i formosa, Maria Magdalena, repeteixo, sempre ha estat una dona envoltada de misteri. Una dona que ha inspirat molts llibres i pel·lícules, provocadors d'apassionades discussions. Recentment, per cert, Antena-3 TV oferí al públic de l'Estat espanyol un documental titulat La tomba de Jesús, obra de James Cameron, en el qual s'informa de la possible localització de la tomba on roman sepultada tota la família de Jesús. I amb tota aquesta família, hi ha Maria de Magdala i un tal Judes, que podria ser fill seu i de Jesucrist, perquè, des de l'antiguitat, molts teòlegs i investigadors sostenen que la parella s'uní en matrimoni a les noces de Canà. En realitat, però, no se sap absolutament res de cert sobre la bella Magdalena, tot i que molts creuen que fou una figura importantíssima, tant en la vida de Jesús com en l'època inicial del cristianisme, fins al punt que, per haver estat la deixebla preferida del Mestre, impedí, en benefici propi, que sant Pere fos el primer papa de Roma, fet que, segons al·leguen, s'ha volgut -i encara es vol- ocultar...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (22-7-07)

diumenge, 15 de juliol de 2007

Les petadores del Carme


La Mare de Déu del Carme (la diada de la qual serà demà, dilluns 16 de juliol) se celebra, des de temps immemorials, arreu de Catalunya. I és que crec que no hi ha cap població, ja sigui gran o petita, que no tingui un carrer o una plaça -i, en ocasions, fins i tot una església- dedicada a aquesta Verge, que és especialment venerada pels mariners. I el mateix sol passar a les Illes Balears, al Rosselló i al Llenguadoc. A Tolosa de Llenguadoc, la bella ciutat del Garona (coneguda, també, com la formosa ciutat de les violetes), hi ha l'antic barri del Carme, carregat d'història.

No caldria dir que existeixen nombrosos goigs que exalcen la Mare de Déu del Carme, com els que, temps enrere, tothom cantava al petit poble gironí de Fornells de la Selva: «Pels favors, Reina sagrada,/ que hem rebut de vostres mans,/ sigueu ben aventurada,/ cantem els carmelitans». A Fornells de la Selva, precisament, abans hi havia hagut un negociant de bestiar, anomenat Franquesa, que era l'encarregat de subministrar, pels volts de la festivitat del Carme, les mules que utilitzava el senyor bisbe de Girona, en una època en què les personalitats -i, sobretot, els prelats- viatjaven en una carretel·la estirada per dues mules, animals que els seus amos canviaven molt sovint. Si, per exemple, abans les tenien grises, després les volien amb taques de color de xocolata, seguint la moda de cada moment. A Perpinyà, per cert, encara hom parla que el gran bisbe del Canigó, monsenyor de Carsalade, es passejava pels carrers de la ciutat dalt un magnífic cotxe descobert estirat per dues mules de color gris-perla, amb un reflex que anava del malva al rosat, la qual cosa donava a la figura de l'il·lustre prelat un elevadíssim to d'elegància i distinció.

A Barcelona, abans havia gaudit de molta popularitat la festa que, pel Carme, celebrava el barri del Raval. O sigui, el que ara és el carrer del Carme, que va de l'església de Betlem a la Rambla fins al Padró, al peu de la columna que sosté la imatge de santa Eulàlia, patrona de la Ciutat Comtal, castigada després per «roja-separatista» i obligada a compartir aquest patronatge amb la Mare de Déu de la Mercè. Era la primera gran fira barcelonina de l'estiu. Les noies hi anaven a comprar, a més de ventalls per combatre el calor, rams de flors o d'herbes boscanes, a fi d'oferir-los a la Mare de Déu del Carme, advocada per trobar casador, mentre fervorosament li pregaven: «Mare de Déu del Carme/ doneu-me un bon partit;/ sia pobre, sia ric,/ mentre vingui de seguit». Les fadrines barcelonines, com pot veure's, tenien pressa i no eren gaire exigents en la tria del promès...

D'altra banda, cal consignar que al Ball del Carme, organitzat al Raval, s'hi donaven cita els terribles components de dues bandes de «pinxos» rivals: els del propi barri del Raval i els de la Barceloneta. Encara, avui dia, podem veure'ls a les velles estampes i auques, amb patilles, faixa, a cos de camisa, el gec damunt l'espatlla, etcètera, tot ensenyant, amb aire de perdonavides, ganivets, punyals i algunes pistoles. Sembla, però, que tot això era motivat pel desig de presumir, ja que no se sentia a dir mai que, al Ball del Carme, algú hi prengués mal. Passava com en aquells balls dels barris baixos de París, que adquiriren molta fama gràcies a la literatura, en els quals es llogaven criminals ficticis per impressionar els badocs, quan no s'havien inventat encara els turistes. Era l'època, al Principat de Catalunya, dels «currutacos» i «letxuguinos», també dits «mosquits» i «gomosos». Sempre hi ha hagut aquests joves, partidaris d'anar vestits diferentment dels altres, que ara solen rebre el nom de «gamberros» (la paraula genuïnament catalana «trinxeraires» per designar-los s'ha ben perdut) i que, per dissort, exhibeixen un bri de criminalitat...

I tornant a aquella primera gran fira barcelonina de l'estiu, la Fira del Carme, cal remarcar que s'hi venien, al marge de flors i herbes boscanes, molts lledons i canuts fets de fusta de surera, que compraven els petits vailets i que en deien petadores, perquè posaven els lledons en un forat i, pitjant amb un pal no gaire gruixut, els feien sortir petant per l'altre. Es tractava d'una diversió inofensiva, però que, a vegades, molestava la gent que rebia el lledó al mig de la cara. Aquesta ínfima molèstia, que la persona agredida acusava amb malhumor, constituïa, precisament, la satisfacció de la mainada per haver aconseguit allò que s'havia proposat. Els lledons, quan assoleixen la plena maduresa, són bons per menjar. I, aleshores -inicis del segle passat-, se'n despatxaven a dojo per al consum familiar, malgrat la seva estranya dolçor. Una dolçor amargant, com l'ametlla que hi ha dins el pinyols de préssec. Però les àvies d'alguns pobles gironins, com Amer, Anglès, Bescanó, la Cellera, Santa Coloma de Farners, etcètera, recomanaven que les criatures no en mengessin, de lledons, ja que feien créixer els polls al seu cap, quan, en realitat, allò que feia créixer els polls al cap de les criatures era privar-los que es rentessin la «closca», perquè aquelles mateixes àvies asseguraven que l'aigua podria els cabells. És per això que els nens -i molts cops les nenes- anaven, fins que eren ja força grandets, pelats al zero. I parlant de lledoners i de lledons, no puc deixar de pensar en aquells versos que els dedicà el poeta Tomàs Garcés, els quals inspiraren a Eduard Toldrà una música deliciosa, amb el títol d'A l'ombra d'un lledoner. Per cert que als catalans sempre ens ha fet gràcia el nom que els francesos donen al lledoner (estimadíssim al Rosselló i a la Provença), car en diuen «micocoulier», que hi ha qui ho tradueix per «mico del cul»...

Les petadores del Carme, nascudes a Barcelona, passaren del Cap i Casal a diversos punts de la geografia catalana. O sigui, a diferents llocs de les terres de Tarragona, Lleida i Girona. Així, al llarg dels anys 1940, és a dir, en la immediata postguerra (època marcada per la mancança de moltes joguines), eren, a la ciutat del Ter i l'Onyar, la mar de populars. Tots els vailets en solien tenir una. O més d'una, amb els canuts i els seus corresponents petits pals, tot elaborat, per regla general, amb fusta del mateix arbre lledoner. Les petadores del Carme (anomenades també simplement petadores i que, a finals de juny, ja apareixien pels carrers i places gironins) em recorden un joc simpàtic i divertit, que jo havia practicat algunes vegades, desaparegut fa temps del tot. Simpàtic i divertit, és clar, per a tots aquells que, aleshores, tenien (o teníem, més ben dit, entre 10 i 14 anys), perquè per a les persones grans, a les quals se solien adreçar els «trets» d'aquella «arma», la cosa ja no era igual. Deien que, si el lledó disparat els tocava un ull, podien quedar bòrnies. Les petadores del Carme, però, mai no arribaren a produir aquesta desgràcia, que se sàpiga, ni cap altra...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (15-7-07)

dimecres, 11 de juliol de 2007

La Volta a l'Empordà en el record


La Volta a l'Empordà, cursa iniciada pel figuerenc Club Ciclista Empordanès l'any 1961, visqué la seva època daurada durant la dècada dels 70. Eren uns temps, aquells, en què es concedia una enorme importància al ciclisme amateur, cosa que ja venia de lluny, i hi havia, a més, molts corredors d'aquesta categoria que destacaven poderosament, tant al nostre Estat com a l'estranger, els quals, en gran nombre, acudien a la cita de la tardoral cursa empordanesa, que era la millor prova per etapes del calendari ciclista espanyol per a aficionats, tot esforçant-se per fer-hi un bon paper que els facilités l'accés al profesionalisme. Així, la Volta a l'Empordà aconseguí aplegar, en el període 1970-80, la flor i nata dels corredors amateurs europeus (francesos, belgues, italians, soviètics, alemanys, holandesos, etc., sense oblidar els catalans i els de la resta de l'Estat), uns joves ciclistes que, després d'haver-hi participat en alguna edició, no trigaven gaire a pedalar i, en ocasions, àdhuc a protagonitzar gestes al Tour de França, al Giro d'Itàlia o a la Vuelta a Espanya.

De la Volta a l'Empordà, llavors, la premsa en parlava molt, atès que, d'acord amb l'extraordinari interès que despertava, les agències Efe i Mencheta cada dia facilitaven als diaris d'arreu de l'Estat espanyol -i també de l'estranger- la informació de l'etapa. L'Efe, fins i tot, la d'abans de la seva sortida, és a dir, l'anomenada «crònica prrèvia», com en els partits de futbol. Per la seva part, el rotatiu Marca, quan prenia part en la cursa aquell equip que patrocinava el mític Federico Martín Bahamontes, obligava el corresponsal que tenia a Girona a seguir-la, obligació a la qual sempre, durant totes les edicions de la Volta a l'Empordà dels anys 70, estaven subjectes els seus col·legues de l'As i El Mundo Deportivo (a Girona i a Figueres, repectivament), així com diversos redactors de Los Sitios (entre ells, Narcís Planas i Jordi Xargayó, que en el futur ocuparien alts càrrecs directius al Diari de Girona) i, a vegades, Joan Plans, un dels dos grans periodistes, especialitzats en ciclisme (l'altre era Ramon Torres, el popular «avi» Torres), amb què comptava l'ara anomenat simplement Mundo Deportivo, ja que ha perdut -no sé per què- el seu històric article El. I és més, l'agència Efe subministrava, també quotidianament, una àmplia crònica de la prova a la premsa belga, tot arribat, el 1977, a facilitar puntuals i detallades notícies de la «ronda» empordanesa als diaris de l'avui antiga URSS (de totes aquelles informacions de l'Efe, jo en puc donar fe, ja que, aleshores, treballava per a ella i era l'encarregat de fer-les), atès que hi participava la potentíssima selecció olímpica soviètica, selecció que, tal com es preveia, arrasà i, en conseqüència, s'embutxacà tots els premis, A més a més, convé ressaltar que, per raó de la immensa importància que tenia la Volta a l'Empordà entre els anys 1970 i 1980, algunes emissores de ràdio i TVE-Barcelona no dubtaven a oferir-ne moltes notícies i reportatges.

Per altra banda, cal remarcar que, en aquells temps, la prova no era pas exclusiva de l'Alt i el Baix Empordà. Amb això, vull dir que els corredors regaven amb la seva suor les carreteres de gairebé tota la «província» de Girona i, en algunes ocasions, àdhuc les del Rosselló o Catalunya Nord. I hi havia una tradicional etapa molt llarga, és a dir, la que s'iniciava a Figueres i s'acabava a Lloret de Mar, que encara es disputava al final dels anys 80, quan la Volta a l'Empordà feia mans i mànigues per mantenir una mica l'immens prestigi adquirit durant la seva època daurada. Així, el 20 de setembre del 1988, deia jo, en un article que vaig publidar al periòdic figuerenc Hora Nova, titulat «Germanor», el següent: «(...) Ja sabem que els lloretencs, pel que fa a potencial esportiu, no es poden pas comparar amb els figuerencs. Ja sabem que els de la babèl·lica localitat turística de la Costa Brava selvatana no tenen cap equip de futbol a Segona A, ni cap conjunt de bàsquet femení a la màxima categoria estatal, ni cap atleta de renom, ni... Però la bonica vila dels llorers és seu d'una extraordinària activitat esportiva i, sobretot, compta amb una enorme massa de practicants, els quals, encara que modestos, són vertaderament excel·lents, entusiastes, modèlics... Fa deu anys, pert cert -el mes de juny del 1978-, que, després d'haver jo «palpat» ben bé aquesta bella realitat, no vaig dubtar a realçar-la com cal -era de justícia fer-ho-, quan, a requeriment de les autoritats de Lloret de Mar (i per raó del meu càrrec de director del periòdic bisetmanal 9 País, editat a Figueres), vaig pronunciar el pregó de la Nit de l'Esport Lloretenc.»

I posava el punt i final a aquell article de l'Hora Nova, on parlava d'una Figueres que llavors -ben al contrari d'ara, malauradament- trepitjava molt fort en el terreny esportiu, d'aquesta manera: «L'etapa de la "ronda" empordanesa que s'acaba a Lloret de Mar és atractiva de veres. Els joves "gegants de la ruta" recorren quasi tot el litoral costabravenc, de nord a sud, passant per Sant Pere Pescador, Begur, Palamós, Platja d'Aro, Sant Feliu de Guíxols i l'encantadora Tossa de Mar, on recentment van erigir un monument al déu Posidó i la nimfa Toosa de la meva particular llegenda, inspirada en la mitologia grega, sobre l'origen de la vila. Un camí amarat d'encís, gairebé sempre vorejant les romàntiques aigües del Mare Nostrum, fins arribar al bell passeig lloretenc, lloc en què, molt afectuosament i joiosament, s'acull la Volta a l'Empordà, tot estrenyent-se, d'aquesta forma, els llaços de germanor existents entre dues localitats que professen un gran amor a l'esport».

Deu anys més tard, en vaig publicar un altre, d'article, també a les pàgines de l'Hora Nova (el 13 d'octubre del 1998, sota el títol «La fi de la Volta a l'Empordà?»), on assenyalava que, pràcticament, el cilisme amateur havia deixat d'interessar als grans diaris, motiu pel qual «les informacions de les últimes Voltes a l'Empordà tan sols han merescut l'atenció de la premsa de Girona i Figueres. I si alguna cosa n'ha sortit publicada a la de Barcelona (a l'Sport o a El Mundo Deportivo), ha estat perquè l'organització, amb l'ajut de les firmes comercials patrocinadores de la prova, ho pagava com si fos un simple anunci...».

Aquell any 1998, la Volta a l'Empordà, a causa de múltiples i insalvables dificultats, al final no pogué celebrar-se. I així, lamentablement, la prova ciclista amateur per etapes més important de l'Estat espanyol (el llibre-programa de la qual publicà, durant una colla d'edicions, un article meu a tall de presentació), acabà morint, essent esborrada del calendari de curses de la UCI (Unió Ciclista Internacional). Ah!, i, al mateix temps, també deixà d'existir la històrica entitat figuerenca -el Club Ciclista Empordanès, repeteixo-, que la creà i l'organitzà...

Emili Casademont i Comas

diumenge, 8 de juliol de 2007

Les profecies dels maies


Els maies, el grup ètnic originari de la regió que actualment abraça el sud de Mèxic, Guatemala, Beliza, El Salvador i Hondures, sumen el mateix nombre de catalans que hi ha al Principat -més de sis milions- i estan dividits en tres grans grups. O sigui, els yucatencs, de la península del Yucatan; els lacandons, que viuen a la selva Lacandona de Chiapas, i els quiché-cakchiquel, que és el grup més important (cap a un milió i mig de persones) i que resideixen a Guatemala.

Fou molt abans que els espanyols arribessin a aquelles terres americanes que els maies havien aconseguit assolir un gran desenvolupament social, polític i econòmic. Els seus avenços eren notables en les arts i en les ciències. Cultivaven l'escriptura i les matemàtiques, entre d'altres coses, i sabien mesurar el temps a través del Tzolkin, el calendari maia, coneixements que encara avui conserven. I, sobretot, conserven la justícia, que resol múltiples problemes que no arriben a l'organisme judicial de l'Estat de Guatemala, atès que l'anomenada «justícia maia», basada en la vertadera justícia, és unànimament acceptada i hauria de ser, en opinió de moltíssima gent, copiada i aplicada arreu del món, on impera, en infinitat de països, la falsa...

Els testimonis de l'esplendor maia poden admirar-se en molts diversos racons de la geografia centreamericana: piràmides, temples, palaus, observatoris astronòmics, camps d'esports (del joc de la pilota, concretament), etcètera. Aquest esplendor, anomenat «període clàssic maia», és situat pels historiadors entre els anys 200 i 900 després de Crist, sota el mandat dels seus reis, així com dels seus sacerdots, pertanyents a una religió qualificada de molt «sana». Després, la gent maia deixà de construir edificis sumptuosos i fundà moltíssims pobles petits, tots ells lluny de les antigues ciutats imperials. I cal afegir que l'esmentada arribada dels espanyols en aquell territori fou fatal per als maies, els quals tenen una llengua pròpia, si bé aquesta presenta algunes variants en determinades zones. Una fatalitat que mai més ja no els abandonà. Així, els individus de raça maia sempre s'han vist menyspreats, perseguits i àdhuc hom ha intentat anihilar-los. En aquest sentit, convé recordar que la guerra que assolà últimament Guatemala al llarg de quatre dècades, del 1956 al 1996, se saldà amb més de 60.000 maies morts, d'un total de 70.000 que n'hi hagué, fet que Amnistia Internacional titllà d'autèntica neteja ètnica.

Els maies, que foren els primers a usar la paraula «segle» per indicar un període de temps de cent anys, ens deixaren unes profecies ben curioses però poc conegudes, producte dels seus estudis científics i religiosos sobre el funcionament de l'univers. Unes profecies que assenyalen que, en aquests instants, la humanitat es troba a les acaballes d'una era realment desastrosa i que és a punt d'encetar-ne una de nova, en què no hi haurà caos ni destrucció, sinó pau i bona harmonia entre la gent. D'aquesta manera, els maies prediren que, actualment, hi hauria guerres pel petroli, terrorisme a dojo, erupcions volcàniques i una pol·lució generada per la tecnologia que seria alarmant. A més, que s'afebliria perillosament la capa d'ozó, que ens protegeix de les radiacions del Sol; que arribaríem a contaminar el planeta amb els nostres detritus industrials i escombraries; que la devastació dels recursos naturals estaria acabant amb les fonts d'aigua i amb l'aire que respirem; que el clima canviaria, etcètera. Tot això, tal com podem constatar perfectament, ho estan encertant. La Bíblia, per cert, ja anuncia que, quan tots aquests fets descrits s'esdevinguin alhora, estarem arribant al temps de l'Apocalipsi...

Les profecies dels maies diuen que el nostre món d'odi i materialisme finalitzarà el 22 de desembre del 2012, que serà dissabte, i que per a aquest dia la humanitat haurà d'escollir entre desaparèixer com a espècie pensant, la qual amenaça de destruir el planeta, o evolucionar cap a la integració harmònica amb tot l'univers, que és el que asseguren que acabarà passant, i entendrà que tot és viu, a més que els homes seran conscients que formen part d'aquest tot i que poden existir en una nova era de llum. Els maies sabien que el Sol (l'anomenaven «kinic-Ahau») és un ésser viu que respira i que, de forma periòdica, se sincronitza amb l'enorme organisme on resideix, tot rebent un potent raig de llum que el fa brillar més intensament i que produeix, a la seva superfície, erupcions solars i canvis magnètics. Segons els maies, aquest fenomen passa cada 5.125 anys, instant en què la Terra es veu afectada pels canvis en l'astre rei mitjançant un desplaçament del seu eix de rotació, tot afegint que, a partir del citat moviment, esdevenen greus cataclismes.

Basats en les seves observacions, els maies profetitzaren que els darrers vint anys d'aquest gran cicle solar de 5.125, és a dir, des del 1992 fins al 2012, unes taques del vent solar cada cop més intenses apareixeran en el Sol i que la humanitat entrarà en un últim període de grans canvis, propiciats per la contaminació del planeta, en el qual, al final, es conformarà un govern mundial i harmònic amb els éssers més savis. No existiran fronteres ni nacionalitats. S'acabaran els límits imposats per la propietat privada i no caldrà el diner com a mitjà d'intercanvi. I, a més, s'implementaran tecnologies per dominar la llum i l'energia, les quals transformaran la matèria, produint, d'una manera senzilla, tot allò necessari per viure, que posarà fi a la pobresa. «Tots els homes comprendran que el regne mineral, vegetal, animal i tota la matèria escampada per l'univers són éssers vius, amb una consciència evolutiva. A partir del dissabte 22 de desembre de l'any 2012, totes les relacions estaran basades en la tolerància i la flexibilitat», acaben indicant les profecies dels maies, que també posen en relleu que les malalties quedaran esborrades de la faç del globus terraqui.

Aquestes profecies, per cert, tenen certa similitud amb les que, sense dir quan s'acompliran, féu Michel de Nostradamus, on assenyala que Rússia, la Xina, l'Índia i els països àrabs s'uniran per declarar la «gran guerra» a Occident, al qual derrotaran, amb la ciutat de Nova York, segons interpretacions que s'han fet de les quartetes del cèlebre vident francès, destruïda, cosa que pot ocórrer d'aquí a molt pocs anys.

És possible que les profecies d'en Nostradamus i les dels maies no s'arribin a acomplir mai. Ja sabem què sol passar amb aquestes qüestions. Però és evident que seria desitjable que, en un món tan desgraciat com el nostre, hi haguessin uns canvis profunds. I, posats a escollir, molts celebraríem que fossin els d'aquestes últims -els anunciats pel savi poble maia-, ja que no parlen de cap guerra...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (8-7-07)

diumenge, 1 de juliol de 2007

El misteriós estany de Banyoles


Fa molts segles, segons explica la tradició, que la ciutat de Banyoles i l'església del poble veí de Porqueres -la de Santa Maria- es trobaven unides per una fèrtil planúria, força plena de camps de blat, que donaven bon fruit. I també explica la tradició que, en una calorosa tarda d'estiu del mes de juliol, un pagès anomenat Morgat, mentre hi llaurava amb els seus bous, sentí una veu que li deia: «Morgat, Morgat,/ agafa la llaura/ i vés sota teulat». L'home, però, no en féu cas. Al cap d'una estona, aquella veu li aconsellà: «Morgat, Morgat,/ agafa els bous/ i vés-te'n a casa». I tampoc l'home no en féu cas. Un instant després, un tercer avís d'aquella mateixa veu li advertí seriosament: «Morgat, Morgat,/ vés-te'n a casa/ o seràs negat». Aleshores, en Morgat començà a mostrar-se preocupat. La seva preocupació, però, durà ben poc. Perquè, al cap d'uns breus segons, escoltà un gran tro i, la mar d'espantat, veié que tot s'ensorrava al voltant seu, alhora que aquells camps eren anegats per les aigües que brollaven de l'interior de la Terra. «Àngels del cel, ajudeu-me!», exclamà en Morgat, mentre, agafant els bous sense pèrdua de temps, emprenia el camí de retorn cap a casa, o sigui, cap a can Morgat, masia encara avui dia existent. I els àngels del cel, als quals aquell pagès havia demanat ajuda, obraren el miracle de salvar-lo del desastre. Així és, més o menys, com es conta -sempre segons la tradició, insisteixo- el naixement de l'estany de Banyoles, el més gran llac natural de Catalunya, situat a les comarques de Girona, i un dels més grans de la península Ibèrica, que té una superfície de 197 hectàrees, el qual es nodreix de deus subterrànies que sorgeixen de les seves profunditats, fenomen gairebé únic al món. Per contra, hi ha qui sosté la teoria que l'estany banyolí es formà amb una petita part d'aigua del Diluvi Universal que no pogué absorbir després aquest forat, obert, igual que molts d'altres a diversos racons del món, per tal de deixar-ho tot tal com estava abans...

Una vegada, un poeta anònim escrigué aquests senzills versos: «Ai, la vila de Banyoles/ i el seu sant Martirià;/ amb un llac ple de misteris/ i amb un drac per espantar;/ i amb una font pudosa,/ put que put que pudirà.» En efecte, l'estany de Banyoles, tal com diu aquest poeta anònim (que hom suposa que fou un periodista de Figueres anomenat Joan Puig i Dalmau, ja traspassat, antic col·laborador del diari gironí Los Sitios i de Ràdio Girona, E.A.J. 38), és ple de misteris. Un dels principals, a part del de la naixença del llac, rau en el fet que mai no s'ha pogut conèixer la profunditat d'alguns dels seus punts. A començament dels anys 60 del segle passat, uns geòlegs italians afirmaren que l'estany banyolí mantenia contacte, per sota la Mediterrània, amb determinats llacs del seu país, ja que havien pogut comprovar que, mentre el nivell de les aigües dels d'Itàlia baixava, el nivell de les aigües del de Banyoles pujava, o viceversa. Per cert que, des de l'antigor, han circulat moltes històries estranyes sobre l'existència de xucladors en aquest cèlebre estany català, paradís dels esports nàutics, on s'efectuaren, l'any 1992, les proves de rem dels Jocs Olímpics de Barcelona. Uns xucladors que han «xuclat», diuen, algunes persones que mai no han aparegut, tret d'una que ho féu a les illes Balears (a les costes de Mallorca, en concret), cosa que, de ser certa, avalaria, en certa manera, la teoria dels esmentats geòlegs.

Per altra banda, i obviant els fantàstics relats sobre el drac, les goges, etcètera, que habiten a les profunditats de l'estany, així com els greus accidents que han patit algunes embarcacions d'esbarjo fent passejades turístiques damunt les seves aigües, amb la dolorosa pèrdua de vides humanes, cal assenyalar que hi ha qui afirma que, si algú va en barca al bell mig del gran bassal, podrà escoltar, en una nit d'estiu i de lluna plena, el melàncòlic so de les campanes de l'antiga església de Porqueres, que fou engolida per les aigües. Unes aigües, principalment les dels estanyets, formats al voltant de l'estany, que, a voltes, adquireixen una tonalitat rogenca i que, a més, apareixen damunt seu restes de cendra. Això, diuen, és causat per les erupcions dels principals volcans que hi ha arreu del món. O bé, pels catastròfics terratrèmols que, de tant en tant, s'hi produeixen. En aquest sentit, convé indicar que, en els inicis dels anys 70 -també del segle passat-, hom assegurà que les aigües de l'estanyol de la Cendra havien detectat el terratrèmol de Nicaragua, que destruí del tot la capital d'aquell país americà, Managua, fet que fou desmentit de forma categòrica i més o menys oficial, però amb uns arguments que no a tothom aconseguiren convèncer...

L'estany de Banyoles és ple de misteris, repeteixo. En algun moment, àdhuc s'ha arribat a dir que, en el seu fons, hi havia instal·lada una base d'ovnis, raó per la qual més d'una persona ha afirmat que s'ha «topat», de nit, amb uns éssers rarots, molt menuts i amb el cap gros, al pla de Martís, a quatre passes de Banyoles. Això deurà ser veritat o no. Però, juntament amb d'altres fenòmens estranys que suposadament s'han registrat al llac, cal tenir-ho en consideració, ja que l'italià Guglielmo Marconi, premi Nobel de Física i pare de la ràdio, quan efectuava les seves investigacions per la Mediterrània a bord del iot-laboratori Elettra, equipat amb els més moderns aparells de l'època, en un dels seus mapes figurava marcat amb una creu l'estany banyolí com a lloc d'exploració i estudi. S'ignora, però, si Marconi arribà a posar els peus a Banyoles, deixant l'Elettra ancorat a la Costa Brava. Ell mai no en parlà. En tot cas, la informació sobre aquest assumpte (si és que, realment, aquest assumpte tirà endavant) degué quedar guardada al citat iot-laboratori, embarcació amb què el genial enginyer electrònic i inventor italià, acompanyat dels fidels col·laboradors que tenia, s'assegura que fugí cap a Amèrica del Sud, per tal de prosseguir d'amagatotis els seus treballs i experiments, alguns dels quals foren qualificats d'endimoniats pel Papa de Roma, després d'haver mort, «oficialment», l'any 1937...

Per acabar, convé recordar que hi ha qui diu que l'estany de Banyoles està adormit i que el seu despertar serà terrible, ja que les seves aigües inundaran la ciutat que té per patró sant Martirià. És clar que els banyolins mai no n'han fet cas, d'això (actitud que trobo d'allò més assenyada), i estan molt d'orgullosos de posseir un formosíssim llac, que rep, durant la temporada d'estiu, visitants a dojo. Avui, precisament, primer diumenge de juliol, un dels bells paratges del misteriós estany n'acollirà una bona colla, amb motiu de la celebració del tradicional Aplec de la Sardana de Banyoles...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (1-7-07)