diumenge, 24 de juny de 2007

L'Ernest Mascort i en Fèlix Bouso





Dimarts d'aquesta setmana, dia 19 de juny, una esquela apareguda al Diari de Girona deia que era el 25è aniversari de la mort d'Ernest Mascort i Marquès i que els seus fills, néts i besnéts el recordaven amb enyorança. I l'endemà, dimecres, dues esqueles, publicades també al nostre diari, informaven que es complia el primer aniversari del traspàs de Fèlix Bouso Mares. En una d'elles, signada per La Colla de Platja d'Aro, s'hi podia llegir el següent: «Com deia en Pla: Hi ha amics, coneguts i saludats. I nosaltres et saludem i, com que et coneixíem, sempre t'estimarem».

Ernest Mascort -i començo pel primer-, morí, en efecte, ara fa un quart de segle, coincidint amb aquell Mundial de futbol, celebrat al nostre Estat, en què la selecció espanyola es cobrí de ridícul. L'Ernest fou un periodista que assolí una immensa popularitat arreu de les comarques gironines, gràcies, sobretot, a la feina que desenvolupà a Ràdio Girona, on, durant molts anys (des del principi de la dècada dels 50 i fins poc temps abans de finar), féu de cronista esportiu i estava constantment «en antena». Amb això últim, vull dir que la seva veu tant la podies sentir al matí com a la tarda i al vespre a través de les ones, parlant de tots els esports haguts i per haver, o entevistant els seus principals protagonistes. «Dins el món de l'esport, a Girona el nom de l'Ernest Mascort tindrà sempre un lloc de privilegi per la tasca realitzada. Home de molta vitalitat, obrí nous camins a Ràdio Girona, la plataforma idònia per reflectir les inquietuds esportives, ampliant el tema amb resultats de totes les categories futbolístiques i dels altres esports. Començà en la secció de muntanya del GEiEG, després hoquei sobre patins, i arribà a ser secretari de l'entitat. Escrigué a Vida Deportiva i altres publicacions. Però fou en la ràdio on donà la plenitud. Hi incorporà el programa Stadium, envoltant-se de bons col·laboradors. Fou distingit amb la insígnia d'or i brillants del GEiEG, la insígnia de la Federació Espanyola d'Hoquei, la placa d'argent de la Federació Catalana de Futbol, els Veros de plata de la ciutat de Girona, la Medalla de la Generalitat, i d'altres.» Amb aquestes breus paraules, Miquel Gil i Bonancia fa, en el seu llibre 50 anys de Ràdio Girona (1933-1983), un fidel retrat del gran Mascort, que es podria ampliar molt, consignant que també col·laborà a Girona Deportiva, El Mundo Deportivo, etcètera.

Ernest Mascort, força més gran que jo, pertanyia a la meva llunyana època de redactor d'aquella llegendària Ràdio Girona, E.A.J. 38, instal·lada al vell carrer de la Força número 8, principal, així com a la meva també llunyana època de redactor del mític setmanari Girona Deportiva, que dirigia Jaume Sureda i Prat. I puc ben bé afirmar que, més que un company, fou un amic realment entranyable, sempre disposat a donar savis consells i a fer favors. Així, per exemple, sempre recordaré, amb profund agraïment, que en Mascort tingué la gentilesa de presentar-me com a pregoner de la Festa de l'Esport de Lloret de Mar, l'any 1978, quan jo era director, a Figueres, del bisetmanari 9 País, brillant festa esportiva l'ànima de la qual tenia un nom: Pere Morón, col·laborador de Girona Deportiva i editor de la revista Lloret Gaceta. Per altra banda, l'Ernest era un defensor a ultrança del Girona FC i mai no tolerava que se'n malparlés, tret del que jo en malparlava, però en clau d'humor, en un espai de Ràdio Girona. I això, tothom -tot l'Estat espanyol- ho pogué constatar perfectament, quan, en un programa de la Cadena SER, es negà a seguir el joc que intentava marcar-li el «terrible» José María García, que pretenia desacreditar -segurament, amb certa raó, en aquell moment- el club gironí. La seva veu fou últimament registrada en un disc compacte, editat amb motiu de commemorar-se els 70 anys de vida de l'emissora degana de les comarques gironines. Es tracta del comiat d'Ernest Mascort com a cronista d'esports de Ràdio Girona, en el qual -possiblement, saltant-li les llàgrimes- recomanava, amb la veu embargada per l'emoció, el següent: «No deixeu d'escoltar mai Ràdio Girona...».

Pel que fa a Fèlix Bouso Mares, cal dir que aterrà a Girona, procedent de terres castellanes, al principi dels anys 60, i que, ràpidament, s'integrà a Catalunya, on contragué matrimoni amb una noia d'aquí i on tingué una filla, la Magda, que, amb el temps i fins que es casà, esdevingué redactora del Diari de Girona. En Bouso començà col·laborant a Ràdio Girona, mitjà en què vaig coincidir amb ell i amb en Mascort. En els anys anys 1962 i 1963, escrivia un article diari (a mà i en un bloc) sobre temes ben diversos, que llegia personalment davant el micròfon, dins el programa Meridiano del día, i en un espai titulat Por el ojo de la cerradura, que es féu cèlebre. Després, se n'anà a La Voz de Gerona, emissora sindical, acabada de fundar, i, posteriorment, graduat en periodisme per l'Escola Oficial de Madrid, passà a formar part, com a redactor de plantilla, de Los Sitios, rotatiu que més endavant es convertiria en l'actual Diari de Girona, on, un cop jubilat, continuà escrivint, fins que, malauradament, la Parca el visità. I cal ressaltar que la seva sàvia ploma, sempre tan plena de gràcia i ironia, es mogué amb molta soltesa en català, llengua de la qual s'havia arribat a «apropiar», fins al punt que, quan els que el coneixíem d'antic, li parlàvem en castellà (per allò de la força del costum), ell se'ns mostrava -no ho podia pas dissimular- un xic molest i, donant-nos una bona lliçó, ens responia i ens continuava parlant en el nostre idioma, que era, en certa manera, també el seu...

Ara fa un any, vaig assistir, amb el cor adolorit, a l'enterrament de Fèlix Bouso Mares, que durant un temps fou un cronista destacat dels partits de futbol del Girona. Una temporada, per cert, recordo que féu empipar els directius del club roig-i-blanc a causa de la seva «punxant», divertida i llegidíssima secció Tiros al poste, que ells li havien pregat que fes per animar l'ambient futbolístic local, i que sortia publicada tots els dimarts a Los Sitios, però, d'una manera en particular, a causa de la misteriosa desaparició d'una foto de carnet seva que els havia lliurat, per tal que li expedissin un passi de premsa. Al final, i després de fer en Bouso molta conya periodística de la fina amb allò, la «ditxosa» foto aparegué com per art de màgia... I ara fa vint-i-cinc anys, vaig assistir, amb el cor també adolorit, a l'enterrament d'Ernest Mascort (una foto del qual il·lustra aquest article), acte que constituí una impressionant manifestació ciutadana de dol.

L'Ernest Mascort i en Fèlix Bouso, en definitiva, foren un parell de figures populars, estimades i prestigioses del periodisme gironí. Un parell de figures, ben dignes, sens dubte, de no ser mai oblidades...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (24-6-07)

diumenge, 17 de juny de 2007

40 anys d'una solemne bufetada


Just ara farà 40 anys -en els inicis d'aquest proper estiu, concretament- que es produí el segrest de la imatge de la Mare de Déu de Núria, un succés que féu molt rebombori, però que, avui dia, pot dir-se que ha quedat oblidat. Fou, en efecte, la nit del 7 de juliol, que era dissabte, que en Benet (26 anys, flequer), en Jordi (22, químic), en Toni (21, administratiu), en Josep (20, fuster) i en Llorenç (20, estudiant de ciències), formant part d'un grup autodenominat Almogàvers, que havia ja realitzat algunes acciones clandestines, sempre pacífiques, viatjaren en cotxe fins a la població ripollesa de Queralbs i, a pas de muntanyenc, començaren l'ascensió cap a Núria. Una ascensió, per cert, que l'haurien pogut fer amb els ulls clucs, perquè tots ells coneixien la ruta a la perfecció.

Un cop al santuari, els cinc «almogàvers» entraren a l'hotel i s'adreçaren vers la porta que connecta amb l'església. Sovint, en aquell passadís hi havia excursionistes dormint. Aquella nit, però, en no haver-hi ningú, pogueren treballar tranquil·lament i, amb un filaberquí, feren saltar el pany. Després, tot fou encara més fàcil: en una motxilla, expressament preparada, hi col·locaren la imatge de la Verge de Núria (aquella Verge que, voltada de soledats, oeix l'eterna cantúria del vent i les tempestats, com digué el poeta Joan Maragall) i, tot seguit, iniciaren el retorn cap a Queralbs, abandonant ràpidament aquells paratges pirinencs. Una vegada arribats diumenge, de matinada, a la dita localitat, on estiuejaria anys més tard el president Jordi Pujol, en Benet, en Jordi, en Toni, en Josep i en Llorenç agafaren el cotxe que hi havien deixat aparcat i es dirigiren cap al Vallès, passant per Ripoll, Olot i Girona. La imatge fou guardada en una masia del Montseny, aquell mateix diumenge, i el grup es dividí, a fi d'arribar a la Ciutat Comtal sense despertar sospites...

L'endemà, l'Hoja del Lunes, de Barcelona, publicà la notícia a portada i de forma destacada: «Desaparece la imagen de la Virgen de Nuria en su santuario». I, pocs dies després, l'inefable Manuel Fraga Iribarne, que era ministre d'Información y Turismo, titllava els segrestadors de la Mare Déu de «ladrones sacrílegos», quan, en realitat, els lladres, de sacrílegs, no en tenien absolutament res, sinó tot el contrari, ja que eren membres de diversos grups de l'escoltisme catòlic que se sentien especialment irritats per l'anunci dels actes de Coronació de la Verge de Núria, que havien de celebrar-se el dia 13 de l'esmentat mes de juliol. «La festa -escriuria, un quart de segle més tard, el meu col·lega i amic Agustí Pons al diari Avui- hauria constituït un acte d'exaltació del nacionalcatolicisme espanyol, en un moment en què els aires del Concili es deixaven sentir decididament en l'Església catalana i quan l'impopular Don Marcelo havia estat nomenat bisbe de Barcelona. Per això, entre les peticions dels segrestadors de la Mare de Déu de Núria, hi figurava la substitució de Don Marcelo i la tornada de l'abat Escarré del seu forçat exili.» I a començament del 1972 -cinc anys després-, quan el doctor Narcís Jubany, prelat de la diòcesi de Girona, fou nomenat bisbe de la de Barcelona i l'abat Escarré havia pogut venir a morir a Catalunya, la imatge fou tornada a l'advocat i historiador -i també, llavors, polític- Josep Benet, el qual la lliurà, a continuació, al bisbat de la Seu d'Urgell, atès que el Santuari de Núria pertany al citat bisbat de les terres de Lleida.

De tot aquell afer del segrest de la imatge de la Mare de Déu de Núria, en conservo una pila de records. L'agència Europa Press, per a la qual jo treballava aleshores, constantment em demanava informació sobre l'assumpte. Però poca cosa, per no dir res, podia treure'n des de Girona, ja que el Govern Civil -i qui diu el Govern Civil, diu també la policia- es feia el sord i el mut. Principalment, això darrer. O sigui, que m'havia de refiar del que es deia extraoficialment i al carrer. I, quan veia quelcom que em semblava interessant, ho passava a l'esmentada agència, sense pèrdua de temps. A voltes, però -i per tal de no veure'm ficat en un possible embolic-, datat a la Seu d'Urgell. Ah!, i tot, naturalment, sense firmar, raó per la qual el meu nom no figura en cap dels escassos llibres editats sobre el tema.

Aleshores, com era lògic, es parlava molt d'aquell estrany segrest. Així, cada vegada que coincidia amb el meu amic Carles Fages de Climent -que era força sovint, tant a Girona com a Figueres-, em preguntava: «Què, què se'n sap de la Virgen rubia?». L'inspirat poeta de l'Oració al Crist de la Tramuntana estava convençut que es tractava de l'acció més important duta a terme contra el nacionalcatolicisme franquista i que mai cap català no l'oblidaria. Però, en això últim, s'equivocà. I així, al mateix Santuari de Núria, ho he pogut ben comprovar, recentment, en un parell d'ocasions. En la primera, un personatge, fent-se el savi, anava explicant a un grup d'excursionistes per on s'havien «passejat» els lladres que, segons ell, duien «màscara». Però, en demanar-li una dona del grup per quin motiu havien robat la imatge de la Verge i què havia succeït, al final, amb ella, respongué que no se sabia. «L'únic que se sap és que la imatge continua desapareguda», afegí. Tot plegat que aquell «espavilat», pel que vaig deduir, havia sentit tocar campanes i, en conseqüència, narrava una raríssima història a uns excursionistes que ignoraven completament -o no recordaven- el «lladrocini». I en la segona ocasió, vaig haver d'explicar, fil per randa, a tres homes de mitjana edat, situats darrere el cambril de la Mare de Déu, tot el relacionat amb un segrest que també els era desconegut, alhora que els vaig assabentar que, en aquell santuari pirinenc, s'hi redactà un històric Estatut de Catalunya, el del 1931.

A Núria, per cert, jo hi vaig contraure matrimoni. Fou el 22 d'abril del 1968, vigília de Sant Jordi. O sigui, pocs mesos després del segrest de la imatge de la seva Verge. De manera que la meva dona i jo diguérem el «sí, pare», i tinguérem així l'alt honor d'ingressar al gremi dels nuriencs, davant una còpia de l'autèntica. I cal dir que no vaig pas trobar a faltar la imatge original, tot i guardar-ne un meravellós i inesborrable record, ja que havia obrat el gran miracle de clavar una solemne bufetada al nacionalcatolicisme espanyol de l'època franquista. Una solemne bufetada, per dissort, avui oblidada -o que alguns han volgut que s'oblidés-, la història de la qual, amb tots els seus ets i uts, es troba a l'Arxiu Tarradellas, arxiu encara no de molt fàcil accés, segons em diuen...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (17-6-07)

diumenge, 10 de juny de 2007

Tristos records del 10 de juny


Fou un 10 de juny, el del 1926 -avui, per consegüent, fa 71 anys-, que morí, a Barcelona, el genial arquitecte Antoni Gaudí, fill de Reus o de Riudoms (el lloc del seu naixement, pel que veig, continua encara sense poder-se saber amb certesa), autor del meravellós i inacabat -i també amenaçat per les obres del TGV- Temple de la Sagrada Família, el gran símbol de la Ciutat Comtal, visitadíssim per gent d'arreu del món i, d'una manera en particular, pels japonesos, que n'estan d'allò més enamorats. Tres dies abans, Gaudí, caminant per la Gran Via de les Corts Catalanes, tingué la desgràcia de ser atropellat per un tramvia, accident que el deixà sense sentit. Sense sentit i, alhora, sense que ningú no pogués identificar-lo a l'instant, ja que no duia cap document a sobre i, a més, tenia tot l'aspecte d'un pobre mendicant. Traslladat a l'Hospital de la Santa Creu, romangué quasi tres dies inconscient. Als metges, malgrat els esforços realitzats, no els fou possible de salvar-li la vida. I, a l'edat de 74 anys, Antoni Gaudí exhalà, en el citat centre hospitalari barceloní, el darrer sospir.

I fou igualment un 10 de juny, el del 1902 -avui, per tant, fa 105 anys-, que morí, a la Vil·la Joana dels boscos de can Miralles de Vallvidrera, el poeta Jacint Verdaguer, autor de les cèlebres i traduïdíssimes obres L'Atlàntida i Canigó, part d'aquest darrer poema escrit al Santuari de la Mare de Déu del Mont, en una cambra on s'hostatjà durant uns dies i pogué contemplar, des d'una finestra, la imponent muntanya canigonenca. Allà, per cert, fou on compongué els versos de la bonica llegenda del pare Falgàs, inclosos a Canigó: «Si l'ermita del Mont no té campana/ què en fa del campanar?/ Cada dia la Verge la demana/ qui l'hi voldrà donar?// Se'n va el pare Falgàs cap a Girona/ a casa d'un courer/ que de la fosa en trau una de bona per l'acimat cloquer»... Era un dissabte, el dia que es produí l'òbit de mossèn Cinto, la qual cosa vol dir que, un parell de dates abans, s'havia celebrat, aquell any, el Corpus, una gran festivitat actualment perduda. O, més ben dit, traspassada del dijous al diumenge, però sense aquelles espectaculars processons d'abans, plenes de catifes de flors, sobretot de ginesta. L'acte de l'enterrament de Verdaguer ha estat un dels més multitudinaris que s'han vist a la Ciutat Comtal. Els barcelonins s'hi bolcaren, tal com anys més tard evocaria el periodista i escriptor guixolenc Agustí Calvet, Gaziel, director de la millor època viscuda pel diari La Vanguardia, que, essent un marrec i residint ja al Cap i Casal amb els seus pares, assistí a aquella impressionant manifestació de dol popular. «Tothom -explicava- va voler donar el darrer adéu al perseguit poeta místic de Catalunya, malgrat que escasses persones coneixien o havien llegit les seves obres, conforme es desprenia fàcilment de les converses que hom sentia...»
.
Jacint Verdaguer -recordem-ho breument-, destituït com a almoiner del marquès de Comilles, per malbaratar -deien- els diners que li eren confiats i per practicar l'exorcisme, fou tancat al Santuari de la Gleva i, tot seguit, intentaren internar-lo al Manicomi de Vic. Però el sacerdot-poeta fugí de la Gleva i es refugià a Barcelona, a casa d'una família castellana que abans ell havia ajudat. A partir d'aleshores, tot anà molt i molt de pressa: li prohibiren dir Missa, la policia volia detenir-lo, etc. Mossèn Cinto, llavors, escrigué una colla d'articles a la premsa barcelonina, sota el títol genèric d'En defensa pròpia, aplegats després en un llibre, i revelà al públic el drama que estava visquent. L'opinió es dividí en dos bàndols. Així, fou tractat de boig, de llibertari i d'estafador per part d'uns, i de sant i de màrtir per part d'altres, o sigui, pels seus amics i admiradors, que sortosament eren els més. I els veritables catalans veien en ell el geni que un dia els havia de representar al món de l'art, de l'esperit, de la cultura i de la fe. Gràcies a la intervenció dels Agustins de l'Escorial, tornaren a autoritzar-lo a oficiar el Sant Sacrifici de la Santa Missa.

L'escriptor Joan Alavedra, secretari de Francesc Macià, el primer president de la Catalunya renascuda, i gran col·laborador de Pau Casals a l'exili, que escodrinyà un xic a fons la vida de Verdaguer, deixà dit que «Mossèn Cinto va viure quatre anys, obscur, en una casa del carrer d'Aragó, aguantant-se al costat d'aquella família que l'havia acollit. Moribund, lliurà la darrera batalla a la Vil·la Joana, a propòsit del seu testament. El que passà allà dalt sembla que fou molt important. En Turró va ésser testimoni d'alguna cosa. I en Pijoan contava que allò semblava la batalla del dimoni amb sant Miquel, feta de viu en viu, amb assistència del pobre agonitzant (...). Verdaguer morí a dos quarts de sis de la tarda. I ho va fer a quatre passes de les boscúries que havia cantat tantes vegades, a la vista de les muntanyes de Montserrat i del Montseny. Unes muntanyes que perdien el seu poeta, però que guanyaven un sant. L'alcalde de Barcelona, el senyor Amat, acompanyat de gent armada, arribà just a temps per anul·lar un testament infamant que li havien fet redactar, i fer-ne un segon, el de debò, que féu amb tots els coneixements. I, al cap de poques hores, el capellà de Folgueroles, el poeta místic de Catalunya, el sant de Vallvidrera, entrava a l'eternitat i esdevenia immortal».

Ha passat més d'un segle del decès de Jacint Verdaguer. I, encara avui dia, el misteri que rodejà els últims temps de la seva vida no s'ha arribat a aclarir. Per això, alguns es demanen si mossèn Cinto fou un sant o un diable. I la meva estimada amiga, l'escriptora Isabel-Clara Simó, autora d'El mossèn, em confessava fa poc que aquesta obra seva -una biografia novel·lada de Verdaguer- li havia portat molts maldecaps -i alguna amenaça i tot-, ja que es veu que determinada gent (pertanyent, en bona part, a l'alta aristocràcia barcelonina) no desitja que se sàpiga la veritat sobre el drama de mossèn Cinto, personatge que té un elevadíssim nombre de places i carrers dedicats. Val a dir que difícilment trobaríem un poble català, incloent-hi els de la Catalunya Nord, que no dugués el seu nom.

I, per acabar, cal consignar que fou un 10 de juny també, el del 1982 -avui, doncs, fa 25 anys-, que morí a Portlligat (i no pas al palau-castell de Púbol, on és enterrada), Helena Diakonov, més coneguda com a Gala, l'esposa i musa de Salvador Dalí. Una dona misteriosa, russa blanca, cristiana ortodoxa i vídua del poeta Paul Eluard, que es casà per l'Església catòlica amb el pintor figuerenc al Santuari de la Mare de Déu dels Àngels el 1958 i que, en tots els aspectes, influí poderosament en la seva persona. Tant i tant que alguns han arribat a dir que el genial artista empordanès era en Dalí de Gala...

El 10 de juny, en definitiva, és un dia de tristos records...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (10-6-07)

diumenge, 3 de juny de 2007

La Dama Blanca d'Auvinyà


Entrant al Principat d'Andorra per la frontera de la Farga d'en Moles (avui, de la frontera hispanoandorrana, tothom sol dir-ne la Farga de Moles), la primera parròquia (municipi) que hi trobem és Sant Julià de Lòria, que apareix documentada a l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell, l'any 839, amb el nom de Laurèdia, per primer cop. A causa d'això, els fills i habitants de Sant Julià de Lòria són anomenats lauredians. Com també era anomenat així el prestigiós escriptor barceloní Lluís Capdevila, que hi visqué una colla d'anys exiliat, autor, juntament amb Víctor Mora, del text de la cèlebre sarsuela Cançó d'amor i de guerra, musicada per Rafael Martínez Valls, que fou estrenada el 6 d'abril del 1926 al Teatre Victòria de la Ciutat Comtal. I els lauredians, cada darrer dissabte del mes de maig (seguint una vella tradició que es manté ben viva, ja que, com més va, més jovent reuneix), pugen a peu, en peregrinació, fins a l'ermita de la Mare de Déu de Canòlic, que s'aixeca a Auvinyà, a uns vuit quilòmetres del nucli principal de la parròquia, per tal de retre homenatge a aquesta Verge, que, per a ells, és tan venerada com la de Meritxell. No és d'estranyar, doncs, que algunes lauredianes portin el nom de Canòlic, com la batlle -jutgessa- del país, Canòlic Mingorance i Pintat, per exemple.
La Mare de Déu de Canòlic té una llegenda la mar de formosa i simpàtica, força diferent de quasi totes les altres llegendes que «llueixen» les Mare de Déu trobades, ja que s'aparta dels bous i les vaques, que són normalment els animals que han descobert les seves imatges. Així, diu aquesta llegenda que un pastor, que engegava el seu ramat als prats lauredians de Canòlic, veié com un ocell de colors molt vius i variats es posava damunt d'una pedra. En apropar-s'hi, comprovà que l'ocell es deixava agafar fàcilment. Aleshores, el pastor se l'endugué a casa, amb l'alegria de familiars i veïns. Però, l'endemà, l'ocell havia desaparegut de la gàbia on es trobava engarjolat, cosa que ningú no s'arribava a explicar, i el pastor, en tornar a sortir amb el seu ramat, el trobà, de nou, allà mateix, és a dir, damunt la pedra, sota la qual s'amagava una imatge lluminosa de la Verge. I la llegenda acaba dient que la gent de Sant Julià de Lòria, coneixedora del miracle, decidí edificar, en aquell loc, una capella. Això, segons s'afirma, ocorregué l'any 1223. I cal afegir que la imatge de la Mare de Déu, actualment venerada a Canòlic, és una talla de fusta policromada, força austera, que fa 72 centímetres d'alt.
Tots els lauredians aplegats dissabte de la setmana passada a Canòlic (uns 1.600, malgrat el mal temps en forma de forta pluja, acompanyats per les autoritats de la parròquia, així com pel cap de Govern d'Andorra, Albert Pintat, fill del mateix Sant Julià de Lòria) foren obsequiats amb un pa beneït, costum que es remunta al segle XVII, i els pans, que simbolitzen la comunió per alimentar el cos i l'esperit, encara avui dia es fan arribar, casa per casa, als malalts de la parròquia, que els acullen il·lusionats i plens d'esperança. D'altra banda, convé destacar que, en aquesta recent edició de la festa o aplec de Canòlic (nom que, per cert, ha originat una polèmica entre els partidaris que Canòlic s'escrigui amb hac final i els que no, guanyada, segons una enquesta realitzada pel Diari d'Andorra, per aquests últims), també hi participà la Colla Gegantera de Sant Julià de Lòria, que celebra les seves noces de plata, encapçalada per la figura representativa de la llegendària Dama Blanca.
La llegenda de la Dama Blanca, que diuen que vestia tota d'aquest color, té diferents versions. La més coneguda pels andorrans és la que explica Albert Puigoriol a les pàgines del seu llibre Andorra, el meu país, que se situa vora la frontera, a Auvinyà: «En temps molt llunyans, la guarda de la frontera hispanoandorrana estava a cura d'una sola i nombrosa família. Però, de mica en mica, es va anar reduint, fins que finalment sols en quedà una dona. Quan aquesta morí, l'entrada fou confiada a la misteriosa Dama Blanca. Precisament, en aquella època, un cap guerrer molt poderós -un general- feia terribles incursions cap a les Valls d'Andorra i deixà el record en una font: la Font del Rei Indi. Fou allí que, una vegada, se li va presentar la Dama Blanca i li ordenà que la seguís. Quan el ferreny general tornà, estava visiblement preocupat, i va donar ordre als seus soldats de retirar-se riu avall. (...) Passaren els anys, i alguns oficials d'aquell cap guerrer gosaren endinsar-se novament -i ho van fer sense cap entrebanc- en terres andorranes, la qual cosa féu pensar al general que ell també podria tornar a pujar Valira amunt. Així, una nit s'hi aventurà, i ja ningú no el veié més. Un temps després, es tingué notícia que un llop feia grans malvestats en els ramats. La pobra gent d'Auvinyà estava molt inquieta, i es va organitzar una batuda, dirigida per un dels caps grossos del país. Aquest va reeixir a acorralar i matar el terrible animal (...). Aquell personatge, dies després, es posà malalt, i a les nits tenia uns deliris espantosos. En un moment de calma, se li presentà la Dama Blanca i li explicà que en el cos d'aquell llop tan ferotge s'amagava l'ànima del famós i cruel guerrer desaparegut». Cal afegir que, segons la llegenda recollida per Puigoriol, aquell ardit patriota morí, però que, abans, tingué el consol de saber que, amb el seu sacrifici, havia alliberat la seva terra de les maldats que s'hi cometien.
I hi ha una versió de la llegenda de la Dama Blanca d'Auvinyà, no tan coneguda (o tant o més coneguda, si cal, però que se sol silenciar perquè afecta un possible copríncep), que substitueix aquell guerrer per un eclesiàstic, o sigui, el bisbe de la Seu d'Urgell: «Per aquella època, era l'Església d'Urgell la que s'havia atribuït el control d'Andorra, fent pagar als seus habitants fortíssims impostos (...). Una nit, s'aparegué al bisbe la Dama Blanca, que seduí el prelat, i els dos s'endinsaren en el bosc. Aquest fou l'últim cop que hom veié el bisbe. En aquelles mateixes dates, un gran llop ferotge començà a causar estralls a Sant Julià de Lòria. I els afortunats que aconseguiren escapar-ne amb vida, molt pocs, afirmaren veure en els ulls de la bèstia la mirada desesperada d'una persona, d'un bisbe...».
Sigui com sigui, la qüestió és que, durant molt de temps, hom considerà que la misteriosa Dama Blanca d'Auvinyà era la protectora de les Valls d'Andorra. De la mateixa manera que ara ho són la Mare de Déu de Canòlic i, sobretot, la Mare de Déu de Meritxell, patrona d'aquest petit i bell país pirinenc, gràcies al qual el català gaudeix de reconeixement internacional, atès que el Principat d'Andorra, que el té com a idioma oficial, forma part de l'ONU, des del 1993, en qualitat de membre de ple dret...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (3-6-07)

dissabte, 2 de juny de 2007

L'enterrament de Gala al castell de Púbol

(Crònica «viva» de l'acte del sepeli de l'esposa i musa de SALVADOR DALÍ, publicada al setmanari figuerenc HORA NOVA, ara fa un quart de segle).




La Pera (Baix Empordà). 11 de juny del 1982. Són quarts de cinc de la tarda, quan, juntament amb el company Pere Madrenys, redactor d'El Correo Catalán, arribo a aquesta població. L'enterrament d'Helena Deluvina Diakonoff, més coneguda per Gala, russa blanca, nascuda a Kazan, filla d'un notari (talment com Dalí) i catòlica ortodoxa, és previst per a les sis.

Davant la porta principal de l'antic castell-palau dels senyors de Púbol (segle XIV), hi puc contemplar el mateix panorama del dia abans, a la tarda. Periodistes que fan guàrdia... i guàrdies de debò, que no deixen entrar ningú (llevat, és clar, d'algun cas excepcional) a la «casa mortuòria», en un racó de la qual hom ha construït el cementiri particular dels Dalí. Un fossar que, d'aquí a poca estona, s'«inaugurarà», per dir-ho així, amb el fèretre que guardarà la despulla embalsamada de la que fou esposa i musa del cèlebre i genial artista figuerenc...


Montserrat Dalí, arribada
espectacular

Em trobo amb la Nuri i la Montse. Són les companyes -joves i maques companyes!- que la delegació a Barcelona de l'agència Efe m'envia, per tal que entre tots tres cobrim bé la informació literària de l'«esdeveniment». Josep Maria Bernils Vozmediano, del diari gironí Los Sitios, tot somrient i amb una engruna d'enveja, em diu que estic molt ben acompanyat. No ho poso pas en dubte. Saludo Josep Tarrés, el poeta gironí, que em presenta una prestigiosa periodista alemanya. En això que arriba algú. No té cap problema per «travessar» la frontera del castell. És natural. Perquè es tracta de Gonçal Serraclara, cosí de segon grau de Dalí. Un cosí que sempre ha «lligat» bé amb el pintor i la finada Gala. Tot el contrari d'altres parents...

Al cap d'una estona, es produeix un fort aldarull. Apareix un cotxe, a l'interior del qual hi ha una senyora d'aspecte distingit. Els fotògrafs, cames ajudeu-me!, s'hi apropen i comencen a disparar llurs «armes». Algú assegura que és Cecile. O sigui, la filla que Gala repudià, fruit del seu primer matrimoni amb el poeta Paul Eluard. Però, no. No ho és pas. És Montserrat Dalí -l'he reconeguda-, cosina de l'artista. L'acompanyen, entre d'altres, Josep Gudiol, director de l'Institut d'Art Hispànic, de Barcelona, Ramon Guardiola i Miette, escultora i ex-model de Salvador Dalí. Montserrat, elegant i simpàtica, es deixa retratar i respon algunes preguntes dels periodistes. Gudiol, per la seva part, canta les excel·lències de l'obra daliniana, amb un to apassionat. És amic de Dalí des de la infantesa. I Guardiola també és «empaitat» pels representants dels mitjans de comunicació, els quals «descobreixen» que tenen davant seu la persona més documentada sobre els afers de can Dalí... «M'han autoritzat a entrar al castell. Però, per respecte a la voluntat d'en Dalí de fer l'enterrament en la més estricta intimitat, he decidit quedar-me aquí, a fora», em confessa l'amic Ramon, el gran impulsor del Teatre-Museu Dalí. Tots els que han vingut amb ell, inclosa Montserrat Dalí, també romanen al carrer...


Un capellà que se'n va
tot enutjat...
Arriba un sacerdot, que no és pas el rector de la Pera (em diuen que aquest ja és a dins), i, tot decidit, es dirigeix cap a la porta principal del castell. Parla amb els guàrdies una llarga estona. Els mostra el seu desig d'entrar. Hi està molt interessat. Però, enèrgicament, li barren el pas. I el pobre home, desil·lusionat, toca el dos. Em puc assabentar que es tracta del capellà del Santuari de la Mare de Déu dels Àngels, on Dalí i Gala es van casar fa una vintena d'anys. Es diu Josep Juanola. Mossèn Josep Juanola, millor dit, i vesteix sotana. Núria Cornet, una de les meves companyes de l'agència Efe, intenta aturar-lo, perquè li expliqui quelcom. Però ell s'excusa i, amb passa ràpida, desapareix... «S'ho ha pres molt malament. I ha fotut el camp força empipat. No m'ha pas volgut dir res...», es lamenta la Nuri.

I el mateix cas es repeteix, tot seguit, amb un senyors (ningú no sap, però, qui són), que han vingut a Púbol en un cotxe que duu matrícula de Madrid. Els guàrdies de la porta del castell, que reben ordres de l'interior (un interior misteriós, enigmàtic, estrany...) no estan per orgues...


Cerimònia curta, emotiva, sense
el pintor... i en català
Són les sis i set o vuit minuts. De sobte, la famosa porta principal del castell-palau s'obre i surt al carrer mossèn Joaquim Goy i Esteba, el rector de la Pera. Tothom intueix que Gala ja ha estat enterrada... «Sí -ens confirma-, Gala ja és enterrada. La cerimònia, sense missa, ha estat breu, senzilla i emotiva. S'ha fet pel ritus catòlic i en català. Tot primer, però, he dit alguns mots en castellà, en atenció a algunes persones que allà hi havia...».

Mossèn Goy, amb sotana (cosa que contrasta enormement amb la «vestimenta» de Núria Cornet que té al seu costat), continua explicant que hi eren presents poquíssimes persones. Només deu o dotze: Robert Descharmes, secretari de Dalí; Antoni Pitxot, un dels seus íntims; Miguel Doménech, l'advocat madrileny que porta els assumptes de la família; Gonçal Serraclara, l'alcalde i el tinent d'alcalde de la Pera... «En Dalí...? No; no hi era pas. Jo no l'he pas vist en cap moment. Han dit, això sí, que més tard visitarà el panteó...», comenta el capellà. Ramon Guardiola, a cau d'orella, em diu: «Pregunta-li si, en el fèretre, hi han posat algun objecte». Ho faig. Però el rector de la Pera em contesta que ell no ha vist res... Ens dóna alguns detalls sobre com anava vestida o emmortellada Gala i el lloc on ha estat sepultada, i s'acomiada de tots nosaltres. Algú em comenta que mossèn Goy és un «gran home». Un bon amic dels periodistes. Li dic que sí. Que ahir, dijous, ja ho vaig poder constatar, quan m'hi vaig entrevistar, en companyia de Pere Madrenys i Jordi Busquets, aquest darrer de TVE.

Pràcticament, tot s'ha acabat. Ja ho hem vist tot. O allò que, en aquest cas, ve a ser el mateix: res...


Dalí estima
els periodistes

Novament, s'obre la porta del castell de Púbol. I apareix l'advocat Doménech, portaveu oficial de la família Dalí, acompanyat de Descharmes. Diu que Salvador Dalí ens agraeix -als periodistes- totes les atencions que li hem dispensat i, sobretot, el fet que hàgim sabut respectar el seu desig de celebrar la cerimònia de l'enterramnent de Gala en la intimitat. I afegeix que el pintor ens estima moltíssim... Cosa comprensible, penso jo, car és evident que, sense el «bufet» dels periodistes, la «cometa daliniana» mai no hauria arribar a enlairar-se tant i tant... «Dalí -parla en castellà- no ha asistido a la primera parte de la ceremonia, pero sí a la segunda, o sea, la más importante...», manifesta, tot contestant una pregunta que se li fa.

No ho entenc. El rector de la Pera diu que no ha vist el pintor en cap moment de la cerimònia. Doménech, en canvi, afirma que Dalí (almenys en algun instant) hi era present. Tot són contradiccions. Coses rares. El mateix òbit de Gala (lloc i hora de produir-se) constitueix un cas curiós. Molts suposen (i gairebé n'estan convençuts) que aclucà els ulls a Portlligat, a les dues de la matinada d'ahir, dijous. Per contra, oficialment s'ha fet constar que el traspàs de la muller i musa de Salvador Dalí s'esdevngué al castell de Púbol, a un quart de tres de la tarda... «No li estranyi res. No s'hi trenqui el cap -em recomana Gudiol-. Tant la mort com l'enterrament de Gala entren dins el més pur estil dalinià...».

En efecte, tot ha estat molt dalinià, molt surrealista...


Emili Casademont i Comas, enviat especial
(«Hora Nova», 16-6-1982)