dissabte, 7 d’abril del 2007

Maria dels Àngels Vayreda i Josep Fontbernat: una relació d'amistat molt entranyable

Maria dels Àngels Vayreda i Trullol, portadora d'uns cognoms realment il·lustres, ja que tant la branca dels Vayreda com la dels Trullol han donat al país grans figures de la pintura, de la literatura i de la ciència, nasqué al petit poble altempordanès de Lladó («El primer poble de la Garrotxa, per bé que situat de cara a l'Empordà», deia, però, sempre ella), i, seguint la tradició familiar, estudià a Barcelona, tot començant ben aviat la seva carrera literària.


Homenatge televisiu pòstum
Després de la Guerra Civil, Maria dels Àngels, amb el seu marit -el farmacèutic figuerenc Joan Xirau i Palau- i les seves petites filles, s'exilià a Mèxic, on, demostrant el seu fabulós enginy, publicà, en català, nombrosos contes a La Nostra Revista, que dirigia Avel·lí Artís, i, en castellà, moltes novel·les roses i articles a diversos periòdics.

D'altra banda, cal remarcar que Maria dels Àngels Vayreda, durant l'època de la seva estada a l'indicat país americà, es convertí en guionista d'algunes pel·lícules de Mario Moreno, Cantinflas, com la titulada El portero, que TV3, ara fa dotze anys, oferí un parell de vegades, amb motiu del traspàs del genial actor mexicà i formant part d'un cicle cinematogràfic dedicat als seus millors films, cinta on podia llegir-se, de forma destacadíssima, abans de començar la història d'aquell curiós, simpaticot i analfabet porter, l'«anunci» següent: «Una idea de María de los Ángeles Vayreda». D'aquesta manera, Televisió de Catalunya volgué retre homenatge pòstum a Cantinflas i, alhora, a l'únic escriptor català -que era una escriptora- que havia col·laborat amb ell.


Dos grans poemes i una gran novel·la
En retornar a la pàtria, Maria dels Àngels Vayreda, instal·lada de nou a la ciutat de Figueres, es dedicà amb enorme entusiasme -i quasi exclusivament- a «fer» de poetessa i escriptora catalana. I així aconseguí ser proclamada Mestre en Gay Saber, que és com si diguéssim mestre en l'art de la poesia, pel consistori dels Jocs Florals de la Ginesta d'Or, de Perpinyà, consistori que, per altra banda, guardonà, amb un primer premi de prosa, la seva peça teatral Entre boires.

Cal ressaltar que Maria dels Àngels escrigué dues grans obres poètiques: El testament d'Amèlia, basada en la cançó popular, i La boira als ulls. La primera (on, abans del preludi, es pot llegir «Adela, filla estimada, recull, des de l'Eternitat, l'essència pura del meu poema») fou, quan aparegué l'any 1964, divulgada arreu del món per la Ràdio de les Valls d'Andorra, en forma de tretze capítols, o sigui, els corresponents als seus tretze cants, emesos dins un espai nocturn titulat Toc d'oració i a raó d'un per dia. I l'altra gran obra poètica de Maria dels Àngels Vayreda, La boira als ulls, prologada per Marià Manent i també adreçada a l'Adela, morta prematurament als 25 anys d'edat, es publicà pocs mesos després que la inspiradíssima autora de la peça s'hagués anat a reunir, en el Més Enllà, amb la seva dissortada i enyorada filla.

El 1970, Maria dels Àngels obtingué un guardó importantíssim com a novel·lista, ja que el consistori dels Jocs Florals de Barcelona li atorgà el premi Fastenrath per Encara no sé com sóc. Una novel·la, amb pròleg de Carles Fages de Climent, reeditada un bon nombre de vegades (àdhuc se n'ha fet una edició de butxaca), on desgrana magistralment la vida d'una dona del seu temps i país, i de la qual, per cert, vaig ocupar-me extensament en un article a la revista valenciana Gorg. I set anys més tard, una altra novel·la seva, Els defraudats, també fou guardonada, encara que pòstumament, amb el premi Josep Pous i Pagès, a Figueres, i es publicà el 1980.

No hi ha dubte que, tal com pronosticà un dia l'escalenca Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, la gloriosa autora de Solitud, Maria dels Àngels Vayreda ocupa un lloc d'honor en el camp de les Lletres Catalanes. Llàstima que la Parca la visités als 66 anys, tot privant-la de culminar la seva carrera literària amb alguna altra obra brillant que, segurament, ja tenia enllestida. Almenys, en la seva privilegiada ment...


Mort molt lamentada
La notícia, la trista i del tot inesperada notícia de la mort de Maria dels Àngels, m'arribà, aquell matí del dia 25 de maig del 1977, poca estona després d'haver-se produït, i m'afectà profundament. Maria dels Àngels Vayreda era per a mi una persona molt admirada i estimada, a qui havia tingut el goig de conèixer onze anys abans, o sigui, quan me la presentaren, a la Rambla de la ciutat natal de Salvador Dalí, durant la celebració de la internacional Fira del Dibuix i de la Pintura del 1966. Allò em complagué moltíssim, ja que així, en certa manera, també vaig poder complir l'encàrrec que sempre em feia un gran amic seu, exiliat al Principat d'Andorra: «Aneu a veure la Maria dels Àngels i doneu-li molts records». Aquest gran amic de Maria dels Àngels Vayreda -i meu, per descomptat-, no era altre que Josep Fontbernat, l'il·lustre músic, escriptor i polític gironí, realitzador d'un cèlebre programa diari a la Ràdio de les Valls d'Andorra, entre d'altres (com, per exemple, l'esmentat Toc d'oració), en el qual jo col·laborava, titulat Glossari andorrà. Un Glossari andorrà que, força sovint, es veia bellament adornat amb els inspirats versos que Maria dels Àngels i la seva germana Montserrat feien arribar al mestre Fontbernat, des de la capital de l'Alt Empordà.
De l'òbit de Maria dels Àngels Vayreda, en vaig donar puntual informació a l'agència Efe, raó per la qual la luctuosa notícia fou recollida per diferents mitjans de comunicació, entre ells Radio Nacional de España i TVE. I fins i tot, hi hagué algun diari de Mèxic, segons vaig saber posteriorment, que la publicà, cosa lògica tenint en compte el seu passat mexicà. Poques dates més tard, vaig dedicar a la meva amiga un bon nombre de pàgines del periòdic bisetmanal 9 País, acabat de néixer a Figueres, que jo dirigia, on, entre d'altres coses, es recollien diverses opinions fetes arran del seu traspàs, com ara les de Jaume Maurici, el llavors degà dels poetes de l'Empordà; la bibliotecària Maria Perxés; Manuel Pont i Bosch, poeta i director de Ràdio Popular de Figueres, i Maria dels Àngels Anglada. Aquesta última, que ja anava en camí de convertir-se en una de les figures més importants de la literatura catalana, deia: «He rebut la notícia de la mort de Maria dels Àngels Vayreda amb una pena molt gran i, alhora, amb sorpresa. Últimament, ens havíem tractat moltíssim, i l'estimava també molt com a escriptora i com a persona humana. Havíem estat fent juntes una selecció de les elegies dedicades a la seva filla Adela, que titulava "La boira als ulls". Ja teníem el pròleg de Marià Manent, car ultimàvem els detalls per a la publicació del llibre».

El seu darrer article
D'altra banda, en aquell número de 9 País, periòdic que es venia a tot Catalunya, al Rosselló i, fins i tot, a Madrid, hi veié la llum pública el darrer article escrit per Maria dels Àngels Vayreda poc abans de morir i que m'havia lliurat. Era un article dedicat a Josep Fontbernat que, precisament, acabava de finar al seu exili andorrà. Maria dels Àngels hi recordava que «en Josep va passar llargues temporades a casa d'uns parents que tenia a Vilademires» (un poblet altempordanès, situat a quatre passes de can Noguer de Segueró, la senyorial masia dels Vayreda), i que, gràcies a allò, «va poder conèixer l'avi Trullol», tot afegint: «A l'avi Trullol, per cert, en Fontbernat li havia sentit tocar el piano i la tenora que havia estat d'en Pep Ventura i que, aleshores, era de la seva propietat».

També, en el seu escrit, Maria dels Àgels Vayreda hi feia constar que Josep Fontbernat, el creador, als anys 30, de la popularíssima coral barcelonina Els Cent Homes d'en Fontbernat, integrada per obrers, treballadors del port i d'altra gent humil, havia compost moltes sardanes, algunes de les quals «jo mateixa vaig ballar a Lladó, Cabanelles i Vilademires», afirmava. I tenia raó Maria dels Àngels, en dir que el polifacètic personatge gironí havia compost moltes sardanes, ja que les investigacions practicades posteriorment així ho han demostrat. Una d'aquelles sardanes, per exemple, és la titulada Ja no et veuré mai més, que el mestre Fontbernat dedicà a Estanyol (el seu poble natal, pertanyent al municipi de Bescanó), estrenada l'any 1930 a la Rambla de Figueres, i ara fa set anys (després d'haver-se recuperat la seva partitura, perduda al final de la Guerra Civil), enregistrada en un disc compacte per La Principal de la Bisbal, cobla, per cert, que ell, l'any 1926, portà per primer cop a l'estranger. «Jo m'hi vaig sentir lligada (a Josep Fontbernat) per la poesia i per la música. Els meus cognoms li eren familiars i estava entusiasmat d'haver conegut una Vayreda a qui li agradava escriure i que, a més a més, es deia Trullol», relatava la meva estimada i enyorada amiga en el seu article, on subratllava, per altra banda, que «en Fontbernat va ser un gran enamorat de la música de Juli Garreta, igual que ho sóc jo, motiu pel qual no va dubtar a triar les notes vibrants de la sardana "Juny", obra del genial compositor guixolenc, com a sintonia per al seu "Glossari andorrà"». Una emissió aquesta que, al llarg de més de quinze anys, sortí cada dia de les antenes de la Ràdio de les Valls d'Andorra, potentíssima estació de titularitat francesa que, amb el nom de Sud-ràdio (havia començant amb el d'Ando-ràdio), desaparegué a finals de la dècada dels 70.


El cavall de cartró del fillet de l'Adela
Ja he dit abans que Josep Fontbernat, d'ERC (que havia estat regidor i alcalde accidental de Barcelona, diputat al Parlament de Catalunya, director general de Sanitat i de Radiodifusió de la Generalitat republicana, delegat d'aquesta al Gran Teatre del Liceu, etc., i que renuncià a substituir el president Irla a favor de Tarradellas), solia adornar el seu Glossari andorrà amb versos de Maria dels Àngels Vayreda. I així, per exemple, un dia, el 19 de novembre de l'any 1966, el clogué, després de parlar a bastament de la nissaga dels Vayreda, recitant aquells que ella havia dedicat al seu nét Joan, fill de l'Adela, versos titulats El cavall de cartró d'en Joan:

«Joan, puja al teu cavall que et portarà amunt i avall;/ correrà per l'Empordà/ el pla més bonic qui hi ha.
Arri, arri, cavallet,/ ves i puja a Maçanet ,/ passant boscos i camins/ veuràs fonts, marges i pins.
Aniràs a Segueró/ passaràs per Lladó./ No passis per Cabanelles/ que hi deixeries les selles.
Quan arribis a Navata/ sentiràs la serenata/ d'invisible rossinyol/ cantant do, re, mi, fa sol.
Arri, arri, cavallet/ que ja som a Avinyonet./ Si el cavall vol reposar/ a la "Torre" hi ha menjar.
I trotant, trotant,/ passaràs per Vilafant./ A l'Hostal de l'Arengada/ de parar-s'hi no li agrada.
I sense passar dreceres/ et trobaràs a Figueres./ Joan, puja al teu cavall/ que et portarà amunt i avall.
(El cavall és de cartró/ només va pel corredor.)»


«Bona nit...!».
I aquella nit del 19 de novembre del 1966, Josep Fontbernat s'acomiadava dels oients catalans de la Ràdio de les Valls d'Andorra, escampats per tot el planeta Terra, d'aquesta formosa i poètica manera:

«Bona nit al cavall de cartró d'en Joan petit de Figueres!

Bona nit al silenci de can Noguer de Segueró, on han fet niu els que han creat aquesta nissaga dels Vayreda, glòria, honor i orgull de Catalunya!

Bona nit a les vinyes, als oliverars, als ocells i als conreus i paisatges de l'Empordà i de la Garrotxa, immortalitzats pels Vayreda que hi varen néixer. viure, estimar i morir!

Bona nit a la nostra amiga Maria dels Àngels, figura excelsa de la poesia catalana de tots els temps!

Bona nit...! Bona nit...!».


Conclusió
Fontbernat, durant les meves estades periòdiques al Principat d'Andorra dels anys 60, sempre em parlava amb profunda devoció de Maria dels Àngels Vayreda. L'havia ajudada en temps dífícils després de la Guerra Civil, havia compartit amb ella, des de la llunyania, el dolor per la pèrdua de l'Adela, a qui havia conegut de ben petiteta a l'exili, juntament amb la seva germaneta Mariona, i procurava consolar-la, mitjançant el correu postal, de la millor manera possible. Per a ell, Maria dels Àngels era com de la seva pròpia família. I l'any 1974, al cap de tres dècades de no haver-se vist, quan es retrobaren a Figueres (ja a les acaballes de les seves vides), en ocasió de la visita fugaç que el mestre Fontbernat féu a Peralada per assistir als actes de record i homenatge a la llegendària cobla La Principal de Peralada, ambdós, altament emocionats i amb llàgrimes als ulls, es fusionaren en una fraternal abraçada. La relació entre Josep Fontbernat i Maria dels Àngels Vayreda fou, sens dubte de cap mena, una relació d'amistat molt bonica i, sobretot, molt entranyable...



Text publicat per EMILI CASADEMONT I COMAS al llibre M. dels Àngels Vayreda, coeditat per l'Institut d'Estudis Empordanesos, de Figueres, i la Diputació de Girona (Març 2007). Corregides les faltes de picatge que apareixen al volum.